194 En ahona 27, 1997 Recensions
de i a el es o de los aspec os de la on o-
logía y de la epis emología de Goodman:
ela i ismo limi ado po la noción de
co ección de las e siones; nominalismo
que niega cualquie ipo de pla onismo,
ya que los p edicados son me as e ique-
as que eo denan los indi iduos de un
mundo, pe o nominalismo que a la ez
admi e que cualquie cosa pueda se oma-
da como un indi iduo den o de unos
lími es de co ección; sus i ución de la
noción de e dad po la de acep abilidad
úl ima.
No sólo la ciencia hace mundos, am-
bién el a e. Goodman no p e ende some-
e el a e a la ciencia ni la ciencia al a e.
Ambos o man pa e del mismo p oceso
cogni i o, la cons ucción de mundos,
que no se limi a al lenguaje o al pensa-
mien o e bal, sino que incluye ambién
imaginación, sensación, pe cepción y
emoción. De ahí la impo ancia de la
educación pa a las a es. Aunque, po
supues o, ciencia y a e no son lo mismo.
P ecisamen e, la ealización de una axo-
nomía de los ipos de e e encia lingüís-
ica le pe mi e descub i las especi icidades
de los lenguajes del a e ( isuales o sono-
os), o mula los sín omas de lo a ís i-
co en unción de dicha ca ego ización, e
incluso a a algunos p oblemas como la
elación en e icción y ealismo o el es a-
us de la me á o a.
Hay sin emba go una pieza que no
acaba de encaja en el ompecabezas, y se
a a de una pieza cla e: la excesi amen e
di uminada noción de co ección. Al ma -
gen de los ob ios c i e ios de cohe encia
in e na, sólo nos queda el hábi o y la
expe iencia pa a la de e minación de
la co ección de una e sión. Insis e
Goodman en que no hay hechos neu a-
les de los cuales nues as e siones sean
e sión, pe o no explica po qué una e -
sión cohe en e puede se alsa. A i ma que
lo que c eemos hechos neu ales son en
ealidad elemen os de o as e siones, pe o
al desc ibi cómo se encadenan las e e-
encias simples a i ma que en el ni el in e-
io hay, jun o a las e ique as nulas como
«unico nio» que no deno an nada, cosas
que no son e ique as (nonlabels)como las
mesas.
En cualquie caso, el lib o, como el
es o de la ob a de su au o , es á lleno de
suge encias audaces e in e esan es. En sus
páginas encon amos a menudo p o-
pues as b illan es pa a a on a algunos
p oblemas habi uales en la epis emología
o la es é ica.
Ma cel·lí Sesma
El í ol pod ia indui a con usió.
Despossei un objec e dels seus a ibu s
po àcilmen sugge i -nos la ima ge d’al-
guna mena de i ual, que li a enca els
acciden s ex e ns a la ece ca d’una pu e-
sa in e io . En eali a , l’acu ada ac i i a
d’ex acció de l’au o només ens mos a a
la i com és de pob e i de p o isional l’è-
ica.
Com si olgués e de o na eu de la
asca que hi desc iu, el ex es despulla de
e lexions sis emà iques minucioses, d’exà-
mens a ons de eo ies c i icades o p o-
blemes plan eja s. L’au o s’es ima més
p escindi de la solidesa que li pod ien
o e i com a supo de les se es idees, i es
lliu a a una in enció de b e e a cla a i
àgil, al que cada egada que copsem la
di ecció de la se a mi ada, passem el ull
i el següen duu ja un al e í ol. Ben a
ec de l’a o isme i, anma eix, sense pe -
d e la na a i i a d’un ex que guia el
RUBERT DE VENTÓS, Xa ie
É ica sin a ibu os
Ba celona, 1996
En ahona 27 185-197 15/10/97 14:55 Página 194
seu discó e en e les ob es dels clàssics
i els p oblemes quo idians, a i de oba
en e o s ells un lloc pe a les se es p o-
pos es.
P opos es, ja que l’au o no p e én a i-
cula un discu s que anali zi el compo -
amen mo al des d’una me a olun a
desc ip i a. Ben al con a i, el llib e és
plan eja com a ei indicació d’una ac i-
ud i el o es deixa en e eu e com un
mani es . Pe ò les se es p opos es no s’a-
d ecen a p end e pa en el deba públic
sob e emes conc e s, sinó que mi en cap
a un lloc an e io i pe a ell ac en de pe -
ila l’ac i ud des de la qual la e lexió è ica
és p òpiamen e lexió è ica. Es ac a, en
el ons, d’un p oblema de de inició. De
e , la cosa ja ha esa de inida, pe ò li han
penja més a ibu s del comp e.
El esul a és un ex que ebo com a
ence adamen escaien al nos e emps.
Pe ò e aquí que aques llib e ja a se
escaien al seu emps, mol s anys en e e,
en una època ben di e en . Els jo es
ebem a a com a no e a , el que pe a
mol s és un ex amilia , un ell com-
pany de des icis, que malda a pe o e i
obe u es i apun a a ben lluny, més enllà
de les osses de ped a de o l’imposa ,
men e la mo al o icial eia g inyola les
po es. To jus 25 anys. Tampoc no ens
queda an lluny, i és ja o a una ida pe
a qui enca a no a iba a aques a eda , com
qui això esc iu, i que a a es p oposa o e-
i les se es no es de lec u a, com a con-
ibució pe sonal a una eedició d’a gen .
Fem ia.
Assoli la i u consis eix menys a
aco xa -se de no mes, o aleses, segu e-
a s i p incipis, que a ana -se desab igan
de o es les es idu es que només se eixen
pe en o pi els mo imen s, pe pe d e
lexibili a i espon aneï a , i que en ab i-
galla -nos amb e mes con iances ens p i-
en de sen i a la pell la calo , o el ed,
de les coses. La solució no és pas a o-
manga -se els pan alons o les aldilles i
ica els peus a l’aigua. Anem, doncs, a
ce ca la nuesa. La i u no b olla d’un
ca àc e sòb iamen educa pe esde eni
sòlid i ha moniós. Solidesa i ha monia
són el esul a d’un o d e imposa quan
s’ha o agi a o l’espon ani, on acul a s
p i ilegiades del jo exe ceixen el seu egna
a o ian al es. L’ha monia s’aconsegueix
c idan silenci i la iden i a s’assembla p ou
a la immobili a . Ben lluny d’aquí, si
posem en ac e la plu ali a de les nos es
acul a s, pod em ui l’en enou d’una
«mo al poli ònica». Mal que bé, o ap e-
nem a gaudi d’un jo en mo imen ple
d’in ensi a s i ma isos, o no pod em dis-
sold e mai (en un sen i li e al: e líquid)
aques subjec e o d’una peça, que encai-
xa an bé amb ell ma eix, que gai ebé ni es
po mou e; que s’assembla an a ell
ma eix, que mai no el sob a es de nou.
La ia del ca àc e p opi no ha de se
menada pel «o bien o bien de la mo al de
la au en icidad», ans al con a i; «la mo al
del juego y la ambigüedad ei indica el
no sólo sino ambién» (1971, p. 52).
A la i u , li cal un b ollado i no pas
la ped a. Així que ampoc la podem a è-
nye , quan la solidesa que li ol dona
onamen és la d’un codi mo al. No ens
hi esca assem, ja que els codis mo als es
con e eixen o segui en els mo lles on
han d’encaixa pensamen s i sen imen s,
i no els a gens de po d’assembla -se a
aquell an ic bandi que e a P ocus . I si
són mo lles pe al nos e in e io , cap
en o a esde enen un il e que o a cosa
ha de a essa abans d’a iba al nos e
jo, assegu al da e e ben esgua da de
o so ac. Ens cal enuncia -hi. Deixa
de con ola la si uació, a i que la si ua-
ció ens colpegi; accep a el isc de no eni
espos a pe a o , a i que les coses ens
l’a enquin.
L’au o ens ecomana dues asques pe a
desen aixa les nos es mo als. L’una,
endu -nos a la mo al la p opos a de Poppe
pe a la ciència: «se a a de man ene se en
cons an e ensión pa a e u a los ideales
o alo es que a i mamos en nues a acción»
(p. 123); és a di , deixa -los a la in empè-
ie a l’abas de o es les c í iques i enun-
Recensions En ahona 27, 1997 195
En ahona 27 185-197 15/10/97 14:55 Página 195
cia a blinda -los pe què siguin el nos e
e ugi. L’al a, assumi el nos e codi, i a
l’ensems no oblida o s els que hem ebu -
ja . Que els lími s que de ineixen el ca àc-
e sepa an el que iem del que no, no
ens acin cecs al que deixem o a. Ja que la
mo al no és có e a l’encalç d’un Bé
enllue nado , sinó més a ia és l’ac i ud
«más di ícil y ambigua de sac i ica unos
bienes a o os» (p. 114), sense oblida
aques s que mai no duem a la p àc ica. I
aques mi a pe sob e de la àpia de casa és
l’únic que po a a o i la con i ència amb
aquells que han op a pe alo s di e en s,
i ins i o omen a l’admi ació pe al es
es ils de ida. I una da e a p opos a, que
l’au o ecomana allà on a, en con e ències
i en e is es: en a a o ma pa de g ups
di e en s, amb les ac i i a s més a iades,
cada un amb el seu codi i el seu a annà,
po se una mane a de du -nos la plu ali-
a a casa.
Pe ò el ex no s’ad eça únicamen a
l’indi idu aïlla , cap ica en la ece ca de
la se a i u . Com de e ja anuncien les
línies an e io s, la i u només es a à eal
si enim en comp e els al es. Més enca a:
l’au o duu aques a idea a la se a pleni-
ud. Se em i uosos, si en la elació amb
l’al e, l’al e ens impo a incompa able-
men mol més que el nos e assolimen
de la i u . Ja que l’au o esgua da un
pe ill. Que en con e i la ida en un p o-
jec e de eali zació de p incipis i no mes,
no acabem pe edui cada si uació, i ins
i o les al es pe sones, a mi jans pe a la
p òpia pe ecció mo al. El p ime pas pe
e i a -ho se à desenjo a -nos de la i a-
nia d’un codi e m, que és el que l’au o
ha de ensa en els p ime s capí ols del lli-
b e. Tanma eix, l’au o es à disposa a
acompanya -nos més enda an en la nos-
a obada amb els al es. A això an des-
ina s els dos da e s capí ols, a egi s a la
p ime a edició.
El p ime p o a d’esbossa el que se ia
una polí ica sense a ibu s, eali zan el
pas de l’àmbi p i a al social que Ha ey
Cox oba a a al a en la p ime a e sió.
Con é p obablemen alguna so p esa pe
als lec o s d’al es emps, enca a que
ambé un ebi decencís, que el duu a un
ce excés de p udència.
Pe ò a mi és el segon que em esul a
més in e essan . Si ua de ple emmig dels
p oblemes més punyen s del nos e
emps, o i que, malau adamen , sense
aconsegui aplega -los dins un discu s
comú, l’au o e lexiona sob e cinc qües-
ions, que jo dis ibui ia en dos g ups.
D’una banda, l’au o s’en on a amb les
inquie uds que ens ha despe a , el e
que la ciència ob i a ui la possibili a de
la ia allà on abans només mana a la
na u a: en el naixemen i la mo .
L’apa ició de la ecundació a i icial i l’eu-
anàsia ep esen en l’en ada de la con-
enció allà on abans es i ia més aboca a
la physis. D’al a banda, l’au o s’acos a
a aquells que més han pa i les injus ícies
i els abusos, que p ecisamen han ana de
la mà dels a enços cul u als que ens han
du als can is socials abans esmen a s.
Mol ica la se a anàlisi del ac e que han
ebu les mino ies, no gai e eng escado-
es les se es conside acions sob e les dones
i especialmen decebedo a la se a p esa
de pa i en elació als animals. I és o
jus en ellegi aques da e capí ol on
me n’adono del que li al a a aques lli-
b e, d’al a banda an sugge ido . No em
puc es a de lamen a -hi l’absència d’una
pa aula que és el ne i de l’è ica. La me a
po és que en espec a an aleg emen ,
com l’au o ens diu, els codis aliens, no
acabem pe neu ali za el alo de les
coses, i ens oblidem que l’exigència è ica
consis eix o so in a di «no» a o allò
que ens és inaccep able. Aques «no» que
massa si uacions ens han d’a enca abans
de eni emps de eco da el codi mo al
p opi, el no a la in ibulació a una dona, a
les o u es a les p esons o a e -se ic
enen mines a països en gue a. Aques
«no» que neix da an l’ho o i que és el
naixemen de l’è ica.
I em pe me eu que us ho exempli i-
qui amb el seu capí ol sob e els animals.
196 En ahona 27, 1997 Recensions
En ahona 27 185-197 15/10/97 14:55 Página 196
Recensions En ahona 27, 1997 197
El seu ex és una anàlisi abs ac a de d e s
i no mes inali zada amb una bu la dels
«pe i os de diseño», que ens p o oca un
som iu e i ònic, quan el ema és p ou
se iós com pe p o oca -nos sen imen s
menys plaen s. Quan ealmen copsem la
nos a con lic i a elació amb les al es
espècies, és quan un dia ob im el dia i i
ens sacseja l’ho o de llegi la c eació d’un
a olí ansgènic que semp e pa i à càn-
ce , que duu la malal ia inse ida al seu
ésse d’a i ici. Quan pe allibe a la nos-
a espècie del mal na u al que és el dolo ,
ab iquem dolo a mida i el con olem a
olun a , l’emp em com a mi jà de ensa-
ble acionalmen i con e im els o ganis-
mes dels al es en lloc d’expe imen ació;
i col·loquem així, da e e aques mal
na u al i pe an amo al, la in enció que
el a plenamen cul u al.
Quan els nos es in e essos de pa
implicada e enen un «no» que la com-
passió a b olla da an el pa imen aliè,
un «no» que ens du ia una concepció de
la cul u a adicalmen di e en , ens o-
bem amb un negui i esoluble. I és p e-
cisamen aquí, com en o s aquells llocs
que són pun de con ac e en e na u a i
cul u a, on descob im que l’è ica no és
un camí dolç en e s la i u , ans l’ho i-
ble con lic e d’un ésse amb un peu a la
na u a i un al e a la cul u a, a apada
lase a iden i a en un con lic e que s’ex-
ema a a que la nos a cul u a s’ha deci-
di a u ga en les nos es a els na u als
i guanya -los o el e eny possible. Què
li passa a l’è ica, quan es eu abocada a
legisla sob e el egne de l’amo ali a ? I
d’al a banda, no se à po se aques el seu
deu e? Ens espe a el con lic e més pu-
nyen , que ens exigi à un pensamen ben
ena di i agosa a .
Ma a Ta alla
En ahona 27 185-197 15/10/97 14:55 Página 197