Resum
Aques a icle in en a exposa els emes cen als de la eo ia es è ica de T.W. Ado no a a-
és dels seus assajos sob e música. Pa in dels p oblemes que es plan egen a l’anàlisi de la
composició a Schönbe g i S a insky, es ac a la elació en e a i iloso ia, així com la se a
concepció de la composició, la duplici a del e a ís ic i la se a impo ància com a co ec-
o de la acionali a ins umen al.
Pa aules clau: Schönbe g, S a insky, exp essió, dialèc ica, poli onia, composició.
Abs ac . The opposi ion Schönbe g-S a insky on Theodo W. Ado no’s aes he ics
This wo k a em s o expose he main hemes o T.W. Ado no’s aes he ic heo y h ough
his essays abou music. Beginning om he p oblem a ised a he analysis o Schönbe g
and S a insky’s composi ion, i is abou he ela ionship be ween a and philosophy, his
concep ion o composi ion, he double cha ac e o he a is ic ac and i s impo ance as a
co ec o o he ins umen al eason.
Key wo ds: Schönbe g, S a insky, exp ession, dialec ics, poliphony, composi ion.
En ahona 32/33, 2001 9-25
L’oposició en e Schönbe g i S a insky a l’es è ica
de Theodo W. Ado no
F ancesc Xa ie Ce dà Mas
Uni e si a de les Illes Balea s
Edi ici Ramon Llull. Campus Uni e si a i
C a. de Valldemosa, km. 7,5. 07071 Palma
Suma i
Ado no i la música
L’exp essió
Dialèc ica de la soli ud
Poli onia. Con apun
Ca àc e enigmà ic. Con ingu de e i a .
Ca àc e monadològic
Reg essió
L’en ellimen de la no a música
Ab e iacions
Bibliog a ia
En ahona 32/33 001-256 13/2/02 11:06 Página 9
P obablemen e el pu o y igu oso concep o de a e deba oma -
se an sólo de la música, mien as que la g an poesía y la g an
pin u a —la g ande p ecisamen e— a as an consigo, necesa-
iamen e, un cie o ma e ial, un algo que sob epasa la ju isdic-
ción es é ica, algo no esuel o en la au onomía de la o ma
(Theodo W. Ado no. Mínima mo alia, p. 236)
Ado no i la música
Aques eball es p oposa una asca di ícil. L’in en de eali za una exposició de
la eo ia es è ica de Theodo W. Ado no, a esa la g an impo ància que aques-
a ocupa al seu pensamen , condueix necessà iamen a mou e’s pel g uix de
o a la se a p oducció ilosò ica (i en alguns casos de la sociològica).
Si a això a egim la manca de sis ema i zació del seu pensamen , ens eiem
obliga s a adop a un pun de pa ida pe a pode desen olupa els emes al
ol an dels quals gi a la se a ob a.
El meu pun de pa ida se à la se a anàlisi de la mode na ècnica de com-
posició musical que ep esen a, sob e o , Schönbe g. Aques a elecció no és
casual: la impo ància de la música en la mode ni a es basa en el e que un
mi jà no ep esen a iu sembla gene a a la egada un signi ica indi idual i
gene al en una cul u a que depèn cada egada més de l’a iculació concep ual
col·lec i a de la na u alesa en les ciències empí iques. Ado no ha es a qui, al
segle XX, s’ha nega a igno a o simpli ica el signi ica ilosò ic de la música, així
com el signi ica polí ic de l’au onomia es è ica1. L’es è ica de Theodo
W. Ado no p esen a Schönbe g i S a insky com els ep esen an s de dos posi-
cionamen s oposa s espec e de la c eació i del ma e ial musical. A ès que la
na u alesa d’aques a música es à imp esa únicamen als ex ems (PNM.11) i
només ells pe me en econèixe el seu con ingu de e i a , Ado no no eali za
una anàlisi pu amen desc ip i a, sinó ilosò ica. L’oposició Schönbe g-S a insky
és una oposició en e a adical i a con o mis a, en e música dialèc ica i als
objec i isme: p og és i eg essió.
L’in e ès d’Ado no és el ema de la e i a o manca de e i a de Schönbe g
i S a insky. Es ac a d’un in e ès que a més enllà de l’anàlisi especiali zada
( o i que Ado no és un g an especialis a): la p esen ació dels dos ex ems en un
momen his ò ic que ja no ole a la coexis ència plena de sen i dels oposa s
condueix a la e lexió sob e els emes cen als sob e els quals es desen olupa à
o el p ojec e es è ic de Theodo W. Ado no: ca àc e enigmà ic de l’ob a
d’a , el seu ca àc e monadològic, con ingu de e i a , duplici a de l’a com
a e social i au ònom, e c.
Pe al a banda, a esa la pa icipació de l’a en el concep e, el seu ca àc e
acional (que el cons i ueix com a coneixemen ) ens obliga a no deixa de
banda el p ojec e epis emològic de Dialèc ica nega i a, així com el eball ea-
li za conjun amen amb Max Ho kheime sob e la Dialèc ica de la il·lus ació.
10 En ahona 32/33, 2001 F ancesc Xa ie Ce dà Mas
1. A. BOWIE. Es é ica y subje i idad, p. 271.
En ahona 32/33 001-256 13/2/02 11:06 Página 10
El e de mos a el con ingu acional de l’a , la se a capaci a pe «pen-
sa », posa al descobe la endència social i eò ica a elega -lo a l’àmbi d’allò
pu amen i acional i a con e i -lo en me cade ia. La música adical eaccio-
na con a la dep a ació come cial de la música.
Ado no di igeix ambé la se a anàlisi a les elacions en e a i socie a indus-
ial. La cul u a o gani zada i ambé l’abandó de l’a a simple objec e de dis-
pe sió en la socie a de masses són l’objec e de la c í ica d’Ado no. La «no a
música» denuncia la cul u a o icial, ja que aques a, pe si ma eixa, només
omen a la ba bà ie que s’es o ça a comba e.
No cal di quina és la posició que adop a Ado no en la con on ació en e
les endències ep esen ades pe Schönbe g, Alban Be g (qui ou el seu mes-
e), An on Webe n, e c., pe una banda, i S a insky i Hindemi h, pe l’al a.
El que ens impo a aquí és la guia que ens p opo ciona una ob a del «p ime
pe íode es è ic» com Filoso ía de la nue a música (Philosophie de Neuen Musik)
pe ecó e la g an quan i a de emes que ani à elabo an al lla g de o a la
se a p oducció ilosò ica i que oba em ambé a Teo ía es é ica (A he ische
Theo ie), la se a ob a pòs uma.
El pano ama musical de la p ime a mei a del segle XX p esen a g ans can-
is. L’es è ica ilosò ica adicional ha queda an iquada. Aques a es oba a en
la dico omia en e una uni e sali a alsa i i ial i els judicis a bi a is p oce-
den s de les an asies con encionals. La p e esa uni e sali a de l’es è ica a-
dicional a que s’oblidi d’allò conc e de l’ob a d’a . A més, es basa en onamen s
ex e ns a la p òpia ob a.
Això s’emma ca dins el con ex de po ins i ucionali zada cap a allò insegu
i no suscep ible de comp o ació que elega l’a a l’es e a de la i acionali a
en on d’una idea de ciència acional.
L’ac i ud alo a i a i con empla i a de l’es è ica adicional no és compa ible
amb l’a p og essis a. Aques , obein l’impuls de la se a p òpia cohe ència
in e na, es des à de la idea de l’ob a d’a comple a i acabada, de l’ob a « odo-
na» que p essuposa l’es è ica adicional.
Aques a idea de l’ob a « odona» p essuposa alho a una dis ància del sub-
jec e espec e de l’objec e a ís ic. El subjec e ac ua com a espec ado . La up-
u a que suposa l’ob a d’a p og essis a imposa el e de ju ja -la des de la
in e io i a del seu p opi p océs de p oducció.
Subjec e i objec e no es oben dis ancia s com a dos pols es à ics, sinó que
el subjec e ha de subme gi -se dins l’objec e.
Pe a l’es è ica adicional, l’ob a d’a és un « eix d’es ímuls». Només les
eaccions subjec i es que c een les ob es d’a són suscep ibles de se cap ades
i mesu ades. L’empi isme es è ic subs i ueix l’objec e es è ic pe la indús ia de
la cul u a. Ado no a i ma que l’empi isme mai no s’ha p eocupa se iosamen
de conèixe l’a . El p opi en ocamen a e a , ja que «es esencial en el a e
algo que no se da en lo empí ico» (AT.436). Les ob es d’a p odueixen un
«més», c een la se a p òpia anscendència. La consciència bu gesa p e én allu-
nya l’a del camp de la e lexió. P e én con e i -lo en objec e de consum i dis-
pe sió: «La azón es á en que el a e puede da se cuen a de los in e eses de una
L’oposició en e Schönbe g i S a insky a l’es è ica de T.W. Ado no En ahona 32/33, 2001 11
En ahona 32/33 001-256 13/2/02 11:06 Página 11
na u aleza op imida y dominada po una sociedad cada ez más acionaliza-
da y socializada» (AT.436). L’in e ès pe elimina la e lexió del camp de l’a
és comple amen con a i a la p òpia ob a d’a : l’a pensa.
A la elació es à ica en e subjec e i objec e, Ado no hi oposa l’en ega del
subjec e a l’ob a: «En ega se al obje o signi ica ap ecia sin eco es sus com-
ponen es cuali a i as» (ND.50). No podem deixa d’obse a la elació que
s’es ableix en e es è ica i epis emologia. Les ca ego ies que so geixen en el p o-
cés d’objec i ació es è ica són ambé cognosci i es i no an sols pe què l’a
sigui una o ma de coneixemen . La elació que s’es ableix en e Dialéc ica
nega i a i Teo ia es é ica és onamen al al pensamen de Theodo W. Ado no i
és comple amen cohe en amb la se a c í ica al pensamen iden i icado i sis-
ema i zado que desen olupa al lla g de la se a ob a.
T obam un apun in oduc o i més pe a la elació en e a i iloso ia al
p ime pa àg a d’«Es é ica como pue o de e ugio de la me a ísica»:
La p eca iedad en que se halla la es é ica es ín ima: ni desde a iba ni desde
abajo puede se cons uida, ni a pa i de concep os ni a pa i de expe iencia
no concep ual. De es a di ícil al e na i a sólo puede lib a la esa ac i ud de la ilo-
so ía que no opone pola men e el ac um y el concep o, sino que con ie e a
cada uno al e na i amen e en mediación del o o. (AT.445)
L’es è ica ha de se , pe an , dialèc ica. Això se à un dels pun s que ma ca à
les di e ències en e la música de Schönbe g i la d’S a insky. La p ime a pa -
icipa del momen dialèc ic; S a insky, en can i, és a i ma iu.
La dialèc ica comença amb la cons a ació que els objec es són més que el seu
concep e (ND.13). Això connec a en música amb la up u a de l’ob a d’a
odona i el «més» que c een les ob es d’a : «La pa adoja del a e es que sus
ob as in en an lo que no ienen de echo a in en a » (AT.110). L’a es com-
po a, doncs, com el ma eix pensamen :
Un pensamien o madu o sabe lo lejos que es á de lo que piensa, y, sin emba -
go, siemp e iene que habla como si lo poseyesen po comple o. En es o se
pa ece a los payasos. (ND.22)
Pe ò o nem a a a Filoso ía de la nue a música. Hem is com l’es è ica a-
dicional no ole a la up u a amb la idea de l’ob a d’a odona i acabada. Això
és dona pel ca àc e espi i ual i dinàmic de la p òpia ob a. Aques ca àc e
posa en dub e la possibili a de les ob es «comple es» de se admi ades en
«museus musicals»; això és, en ea es i sales de conce s.
L’a p og essis a eacciona da an la pè dua de na u ali a que es mani-
es a en la desin eg ació dels ma e ials. Els ma e ials pe den, jun amen amb les
ca ego ies es è iques adicionals, la se a e idència a p io i (AT.29).
A «Schönbe g i el p og és», la p ime a pa de Filoso ía de la nue a música,
Ado no pa la d’aques a no a si uació espec e al ma e ial musical. El ma e ial
musical és el esul a del p océs his ò ic. Rebu ja la psicologia musical pe p es-
12 En ahona 32/33, 2001 F ancesc Xa ie Ce dà Mas
En ahona 32/33 001-256 13/2/02 11:06 Página 12
suposa la cons ància d’un subjec e musical in a iable oposa a un ma e ial
sono que é es a u on ològic p opi.
El ma e ial, empe ò, és «espe i sedimen a » (PNM.34). Té el ma eix o i-
gen que el p océs social i, d’aques a mane a, es desen olupa en el ma eix sen-
i que la socie a eal:
Po eso la discusión del composi o con el ma e ial es ambién discusión con
la sociedad, p ecisamen e en la medida en que és a ha emig ado a la ob a y no
es á ya en e a la p oducción a ís ica como un ac o me amen e ex e io .
(PNM.34)
Els sis emes de la música adicional ja no acompleixen la se a unció.
Ado no posa com a exemple l’aco d de se ena disminuïda an p esen a les
músiques de saló del segle XIX. Aques s aco ds no han en elli , sinó que han
deixa d’acompli la se a unció, s’han con e i en alsos, en clixés:
Ningún aco de es also «en sí», ya po el hecho que no exis en aco des en sí y
po que cada aco de lle a consigo el odo y has a oda la his o ia. (PNM.36)
La up u a amb l’es è ica adicional i amb un dels seus p essupòsi s bàsics
(l’ob a d’a odona i acabada) suposa un can i en la igu a de l’a is a. El com-
posi o ja no és un c eado . L’es a de la ècnica, de e minada pel ma e ial his ò-
ic, es p esen a com un encaclosques que només el composi o po desxi a .
Schönbe g ep esen a aques can i en música. En ell ambé es dóna un can i
de unció de l’exp essió musical. Les imposicions de la ècnica obliguen el com-
posi o a desobei -la pe pode amo lla -s’hi: aques a és la dialèc ica del ma e-
ial musical. Pe al composi o el ma e ial es p esen a com un p oblema que
ha de esold e a cada compàs.
A a bé, les inno acions o mals de Schönbe g es oben ín imamen lliga-
des al con ingu de l’exp essió. A El es ilo y la idea, Schönbe g a i ma: «Las o -
mas son p imo dialmen e en idades des inadas a exp esa las ideas de mane a
in eligible»2. Aques és un dels pun s cen als de l’exposició sob e Schönbe g,
ja que d’ell es de i en elemen s an ca ac e ís ics de la música adical com la
b e e a , la dissociació del emps musical, la dissonància, e c., o s lliga s a un
dels e s que di e encien les concepcions musicals de Schönbe g i S a insky:
l’exp essió.
L’exp essió
¿Po qué e es an b e e? ¿No amas, pues,
como an es el can o? Cuando jo en,
cuando can abas en los días de espe anza,
L’oposició en e Schönbe g i S a insky a l’es è ica de T.W. Ado no En ahona 32/33, 2001 13
2. A. SCHÖNBERG. El es ilo y la idea, p. 197.
En ahona 32/33 001-256 13/2/02 11:06 Página 13
no encon abas nunca el in.
Como mi elicidad es mi can o ¿Quie es en el c epúsculo
baña e jubiloso? Ya no hay luz, y la ie a es á ía,
y go jea el pája o de la noche,
sinies o an e us ojos.
(Hölde lin, Sän liche We ke, Leizpig O.J., Inselausgabe, p. 89)
La b e e a de l’exp essió es di igeix con a la supe iciali a i ens eme al
shock com a elemen ca ac e ís ic de la música adical: «La música coagulada en
el ins an e es e dade a como éxi o de una expe iencia nega i a. Re leja el dolo
eal» (PNM.37).
El shock de e mina el can i de la unció de l’exp essió musical com a mo i-
men s de l’inconscien . A la música adicional els elemen s sedimen a s es
p esen en com a necessa is. Allò his ò ic es p esen a com a na u al, e e n.
Des de Hegel, o i que la conside à com un ipus de icien d’a iculació
de la e i a , la posició p i ilegiada de la música es basa en la se a manca
d’apa ença. La música de Schönbe g nega les con encions pe què coneix el
dolo . La se a música, diu Ado no, nega l’apa ença i el joc.
Lliu e del joc i de l’apa ença, la música é endència al coneixemen . L’a
no neix del pode , sinó del deu e. L’es è ica d’Ado no, com hem is , és dialèc-
ica i nega i a. Ado no eu aques espe i dialèc ic en la música adical. Aques a
nega la econciliació en e el que és pa icula i el que és uni e sal assimilan -
se a les o mes o gàniques. Els shocks aumà ics de la música exp essionis a es
con e eixen en la se a p òpia ècnica.
L’apa ença de l’ob a d’a se supe a pel seu con ingu . Cap ob a d’a no
po eni con ingu si no és mi jançan l’apa ença. Aques a és la pa adoxa de
l’es è ica: com es po e possible allò impossible, com po se e i a allò que
no ho és segons el seu concep e.
A a bé: la ebel·lió con a l’apa ença ha exis i semp e. En aques pun
s’iden i iquen exp essió i dissonància; la dissonància és l’exp essió d’allò no
idèn ic d’allò que queda op imi en la socie a a i ma i a. Exp essió i apa ença
són an i è iques. L’exp essió e ela el dolo eal de l’home: «La exp esión es el
os o dolien e de las ob as» (AT.150). L’exp essió és pe a Ado no un e
essencial de l’a i no és an sols el con ingu anímic de l’a is a. L’exp essió no
és el momen subjec iu de l’ob a, sinó «allò no subjec iu que é el subjec e»
(AT.151). La música adical coneix el «dolo no ans igu a de l’home»
(PNM.40); en can i, a S a insky els elemen s dionisíacs es p esen en so a el
il e d’allò apol·lini3.
Ado no p en de l’idealisme objec iu la supe io i a del momen espi i ual
sob e el sensible. En aques s’uneixen objec i i a i espe i . Un dels pun s cen-
als de l’es è ica d’Ado no és el ca àc e espi i ual que a ibueix a l’a . Aques
és p esen a l’ob a com «quelcom que a iba a se , que s’es à o man » (AT.126).
14 En ahona 32/33, 2001 F ancesc Xa ie Ce dà Mas
3. Vid. I. STRAVINSKY. «Del enómeno musical». A I. STRAVINSKY. Poé ica musical, p. 25 a 47.
En ahona 32/33 001-256 13/2/02 11:06 Página 14
Les ob es d’a són apa ença a causa de la pa adoxa gene al de l’a , i l’exp es-
sió es è ica és «l’objec i ació d’allò no objec i able» (AT.150). Aques és el
can i que es dóna en el concep e de mimesi, l’a només imi a l’exp essió objec-
i a. La mimesi «immedia a» no és coneixemen : «Lo que se hace igual no es
igual» (AT.149). El momen exp essiu es à media objec i amen i és exp essió
de so imen : «Y es que su imien o es obje i idad que pesa sob e el suje o; lo
que és e expe imen a como lo más subje i o, su p opia exp esión es á media-
do obje i amen e» (DN.26).
Hem e e e ència al can i d’o ien ació del concep e de mimesi adicio-
nal. Aques ja no és immedia , sinó que es e e eix a aquelles o mes comuni-
ca i es de compo amen que no endeixen al con ol de l’al e4. El momen
mimè ic ac ua com a co ecció d’una aó al se ei de l’au oconse ació. Aques a
aó al se ei de l’au oconse ació és la que de e mina el concep e d’Au klä ung
que exposa, jun amen amb Ho kheime , a Dialèc ica de la Il·lus ació. En
aques a ob a desen olupen la idea que el pensamen concep ual és un ins u-
men de con ol i de domini.
L’objec e es è ic ha de se de e mina com a dada conc e a i a causa d’aques a
de e minació nega i a (que ebu ja o elemen supe ado , econciliado ) ans-
cendeix aques a dada conc e a. Quan la música ixa el seu «con ingu subjec-
iu», aques es ans o ma en objec iu. Els aco ds «documen als» objec ius
des ueixen l’apa ença subjec i a, pe ò pe den la se a unció exp essi a. Es
con e eixen en ma e ial de cons ucció.
Dialèc ica de la soli ud
Pa a el in elec ual la soledad absolu a es la única o ma en que puede conse -
a oda ía algo de solida idad […] Se ha de es a unido con el su imien o
de los homb es: el más pequeño paso o ien ado hacia sus aleg ías es un paso
hacia el endu ecimien o con a el dolo . (MM.24)
Pa in del «d ama amb música» Die Glückliche Hand, Ado no exposa com
Schönbe g p esen a l’an agonisme en e subjec e humà i socie a indus ial.
El pun de is a que s’adop a no és sociològic. Ado no a i ma que les o mes d’a
egis en la his ò ia de la humani a (i les elacions en e indi idu i socie a
indus ial) amb més exac i ud que els documen s.
A Die Gluckliche Hand, de Schönbe g, es mos a el ca àc e social de la
soli ud. Aques s’exp essa en el discu s de l’home soli a i. La se a angoixa es
con e eix en cànon es è ic. En l’aïllamen de l’home mode n apa eix la socie-
a .A l’exposició sob e el ca àc e social de la soli ud, hi obam ja el que Ado no
o mula à amb més de all a Teo ía es é ica sob e la duplici a del e a ís ic
L’oposició en e Schönbe g i S a insky a l’es è ica de T.W. Ado no En ahona 32/33, 2001 15
4. A. WELLMER. «La unidad no coac i a de lo múl iple». A A. WELLMER; V. GÓMEZ. Teo ía c í-
ica y es é ica. Dos in e p e aciones de T.W. Ado no, p. 30.
En ahona 32/33 001-256 13/2/02 11:06 Página 15
com a au ònom i e social: «El a e es algo social, sob e odo po su oposición
a la sociedad, oposición que adquie e cuando se hace au ónomo» (AT.296).
L’a ha sob e iscu pe la se a oposició a la socie a . El que el man é en
ida és la se a esis ència a la o al me can ili zació. Si no s’objec i às es con-
e i ia en me cade ia i, com a me cade ia, deixa ia de se objec e d’a .
A l’ob a de Schönbe g, els mo imen s de la socie a apa eixen com a «omb es».
La se a música, segons Ado no, és es imoni de la impo ència de l’home. L’única
o ma de comunicació d’aques amb la socie a indus ial és l’angoixa.
Una al a ob a de Schönbe g on s’exp essa aques a dialèc ica és l’E wa ung.
En aques a apa eix la soli ud com a uni e sali a . És la soli ud dels habi an s de
la ciu a que ja no saben es els uns dels al es. La soli ud és conseqüència de la
ida a la ciu a : és una soli ud col·lec i a (PNM. 44).
«El a e es pa a sí y no lo es, pie de su he e onomia si pie de lo que le es
he e ogéneo» (AT.16). Allò especí ic de l’ob a d’a es oba o ien a cap a allò
al e. L’a apo a allò que, en l’expe iència iden i icado a, queda nega a allò que
imi a. La elació en e a i socie a es eali za mi jançan les con adiccions
que es p esen en com a p oblemes en la se a o ma.
Allò al e de l’a és un dels p ime s es a s de l’expe iència a ís ica que,
igual que al enomen de la e acció, deixa la se a emp em a com allò que es
e ac a:
La ob a ep esen a cuan o hay de e dade o en la sociedad con a el indi i-
duo, que econoce la no e dad de la sociedad y econoce has a qué pun o él
mismo es esa no e dad. Solo en las ob as es á p esen e lo que supe a la limi-
ación de suje o y obje o. (PNM.46)
A a bé, a ès que l’a és «l’an í esi social de la socie a » (AT.18), no es de i-
a di ec amen d’ella. Ado no es desma ca del ma xisme es è ic o odox, que
eu l’a com un mi all de la socie a . L’a és social pe la se a oposició a la
socie a , pe la se a capaci a de e on a la col·lec i i a a i ma i a. L’ob a
d’a s’oposa a la socie a pel ma eix e de la se a exis ència. És p oduc e de
les elacions socials, pe ò al ma eix emps es ebel·la con a el que la cons i-
ueix. En la se a exis ència s’e igeix com a ep esen an de les coses no co up-
es de la socie a de l’in e can i. Es de ensa de la uncionali zació bu gesa
p ecisamen pe la se a manca de unció. L’a és social pel e de se p oduc-
e de les elacions socials i de la di isió del eball, pe ò a causa de la se a espi-
i uali a conse a un ca àc e e i xis a que el p ese a de con e i -se en un
elemen més de la acionali a de l’in e can i. Aquí apa eix el seu ca àc e u ò-
pic: «una sociedad libe ada es a ía más allá de la i acionalidad de sus aux ais
y más allá de la acionalidad medios- ines del luc o (AT.298).
Ado no in en a sos eni una e sió de l’au onomia es è ica no me a ísica
basada en la his ò ia, a la egada que in en a e jus ícia al e que la indús ia
de la cul u a s’hagi ap opia de la majo pa de l’a com a me cade ia in e -
can iable. L’a no és an sols el ep esen an d’una p axi millo , sinó la c í ica
de la p axi com a au oconse ació.
16 En ahona 32/33, 2001 F ancesc Xa ie Ce dà Mas
En ahona 32/33 001-256 13/2/02 11:06 Página 16
Poli onia. Con apun
La no a música, com a negació de l’apa ença, é endència al coneixemen . El
subjec e de la no a música és el subjec e eal emancipa abandona al seu aïlla-
men en la ase bu gesa a dana. Aques a subjec i i a eal i el ma e ial que ella
con igu a dóna a Schönbe g el cànon de l’objec i ació es è ica.
La poli onia es p esen a com el mi jà més adequa pe a la música eman-
cipada. Una egada caigudes, jun amen amb la onali a , les con encions
ha mòniques de l’homo onia, els sons que o men els aco ds es jus i iquen
poli ònicamen . La dissonància mos a de mane a a iculada i complexa la
elació dels sons que la con o men sense homogeneï za -los. El con apun
pe me la simul aneï a de pa s independen s unides no coe ci i amen . El
con apun pe me el que A. Wellme anomena «la uni a no coac i a d’allò
múl iple»5que és essencial pe a la dialèc ica subjec e-objec e del pensamen
d’Ado no. De mane a oposada al pensamen concep ual, l’a e ec ua la sín-
esi no coac i a d’allò múl iple. «El concep o es el ó ganon del pensamien o
y a la ez el mu o que lo sepa a de lo que piensa; po eso niega ese anhelo»
(ND.23). La dialèc ica comença a a i man que els objec es són més que el
seu concep e. La iden i icació deixa o a allò di e en , allò no idèn ic que no
supo a la sín esi. De la ma eixa mane a es p esen a el sis ema que és la o ma
d’exposició d’una o ali a o a de la qual no hi ha es: «el ien e hecho espí-
i u» (ND.33). La impossibili a de oba ipus de comunicació que es essin
cà ec de la i educ ibili a d’allò eal condueix Ado no a una c eixen con-
e gència en e a i iloso ia, així com a les cons el·lacions de concep es. La
elació en e a i iloso ia, en e ha monia es è ica i e i a només po sos e-
ni -se dialèc icamen 6.L’a i la iloso ia compa eixen «la consciència de no
iden i a en e exposició i cosa». A a bé, «la a inidad de la iloso ía con el a e
no le au o iza a oma p és amos de és e […] sólo la iloso ía puede emp en-
de el es ue zo de supe a el concep o po medio del concep o» (ND.23).
Aques a asca es p esen a com a u opia: pensa amb concep es allò que no és
concep ual. El pun on ealmen coincideixen iloso ia i música (i la música
e ela els sec e s de l’a ) és en aques a exp essió d’allò inexp essable. Això el
duu a pensa la iloso ia no com un desplegamen en línia ec a, sinó com una
composició musical. És aquí on s’in odueix el con apun i la ècnica dode-
ca ònica. La ècnica dodeca ònica és con apun ís ica pel seu o igen, ja que
o es les no es simul ànies són independen s pel e ma eix que o es són pa s
in eg an s de la sè ie. Schönbe g de i a l’o gani zació poli ònica del ma e ial
musical, no li imposa. El ca àc e cons uc iu p o é del ca àc e documen al
de l’exp essió. El e ade ehicle del ca àc e documen al de l’exp essió és la dis-
sonància.
«La écnica dodeca ónica ha enseñado a pensa simul áneamen e más pa -
es independien es y a o ganiza las como unidad sin la mule a del aco de»
L’oposició en e Schönbe g i S a insky a l’es è ica de T.W. Ado no En ahona 32/33, 2001 17
5. Ibídem.p. 33.
6. G. VILAR.«Composición: Ado no y el lenguaje de la iloso ía». A Isego ía, 11, 1995, p. 202.
En ahona 32/33 001-256 13/2/02 11:06 Página 17
za no el hecho de que ella sea decaden e o asocial, como le ep ocha la eac-
ción, sino el hecho de que lo sea demasiado poco» (PNM.92). L’en ellimen es
cons a a en l’apa ició d’aques es composicions so a l’e ique a de «dodeca o-
nisme». La igidesa i l’excessi a o odòxia possibili en aques a classi icació i
aques enclaus amen de la música dodeca ònica de mane a que ja és ole a-
da pe la socie a in eg al: «La écnica dodeca ónica es ole ada como una ocu-
pación p i ada de un g upo de especialis as que debe se necesa ia pa a la
cul u a de un modo no del odo cla o, y abandonada en manos de los expe -
os» (Dis.165). Això és ben en o a de la pe spec i a u òpica, de la p omesse de
bonheu que o e ia l’a com a « o ma de compo amen » pos ulada pe Ado no.
Pe ò l’en ellimen de la no a música no es oba simplemen en la pè dua
de ensió, o més a ia la p og essi a pè dua de ensió és ui d’un mo imen
que es oba ja en els p incipis del desen olupamen de la no a música.
L’emancipació de les ca ego ies es è iques con encionals implica a, ja en
l’espi i uali zació dels ma e ials, uns ma e ials que signi ica en ja quelcom pe
si ma eixos. En els ma e ials es oba con ingu o el p océs his ò ic. Els alo s
nous depenen, en pa , de la adició que ebu ja en o, més a ia , que nega-
en. A a bé, el ma e ial no pa la pe si sol, sinó només en les «cons el·lacions»
en què queda ins al·la pe l’ob a d’a : aques és el iom de Schönbe g.
L’en ellimen de la no a música es deu a la pè dua de la capaci a , sí demos-
ada pe Schönbe g, de e «escla a » l’àmbi sono mi jançan un elemen
sono . Aques «escla » és una de les ca ac e ís iques de l’a . En an que l’a és
mani es ació, es oba o ien a cap a la se a p òpia negació pe la se a ans-
cendència: «La du eza p opia de la mani es ación es la negación de la apa-
iencia es é ica» (AT.118).
La igo osa ma ema i zació de les composicions del da e dodeca onisme
condueix a un ce in an ilisme en an que p e én, amb aques a, a iba a
es uc u a -se com un «en si» musical. D’aques a mane a degene a en e i xe:
«Obcecadamen e se ele a algo hecho po el homb e a la ca ego ía de p o o e-
nómeno, y se lo ado a, culminando el caso au én ico del e ichismo» (Dis.179).
Aques és un dels símp omes més e iden s del seu en ellimen . La música
oman lligada a unes egles alienades que ja no són cohe en s amb el con ingu
de l’exp essió. De la ma eixa mane a, desquali ica les p e ensions de la música
elec ònica: «La imp esión que causa en el oído es semejan e a la que p oduci ía
la música de Webe n alseada en un ó gano de Wu li ze » (Dis.181). Les no es
expe imen acions, o i les se es bones in encions, no ep esen en el que Ado no
alo a an de l’a mode n: la idea del « ò ex que o ho consumeix» (AT.38)
ja no és aplicable a aques es ob es. Les inno acions o mals de Schönbe g no
es poden sepa a de les se es conques es. Els jo es composi o s dodeca ònics
no es an p ou amilia i za s amb aques es conques es i simplemen apliquen
les egles dodeca òniques com els han ensenya . Schönbe g aconsegueix un
es a us canònic es ablin un món d’ima ges la cohe ència del qual no de i a
del pensamen o del llengua ge dominan de la socie a en què iu. El ca àc e
expe imen al de les da e es ob es de la no a música c is ali za en espècies i
a ipus i es con e eix en simple cas escola .
24 En ahona 32/33, 2001 F ancesc Xa ie Ce dà Mas
En ahona 32/33 001-256 13/2/02 11:06 Página 24
En da e e me, Ado no a ibueix l’en ellimen de la no a música a la endèn-
cia gene ada pe la o ali zació social i l’o gani zació de la cul u a: «Los sín omas
del en ejecimien o de la nue a música son, socialmen e, los de la a o ia de la
libe ad, los de la uina de la indi idualidad, que los ine mes y desin eg ados
indi iduos cons a an po sí mismos, susc iben y epi en» (Dis.187).
L’in e ès pe l’a au ònom é un componen polí ic de esi ència cul u al, ja
que és l’únic àmbi que no obeeix a la p essió in eg ado a de les o ces econò-
miques que, des de mi jan segle especialmen , domina o s els àmbi s de la cul-
u a. Les úniques ob es d’a possibles són les que expe imen en l’espan de la
«ca às o e eu opea de la cul u a». El món necessi a l’a com a elemen co ec-
o pe supe a la con adicció en e allò que és i allò e ade : en e l’o gani -
zació de la ida i la humani a . L’en ellimen de la no a música ep esen a
l’en ellimen de o a inicia i a lliu e en el món polí icamen di igi . Oblida -
se d’això és ja cau e en la ba bà ie: «Nadie c ee ya en ello, el espí i u iene o a
la espina do sal, y el que se niega a pe ca a se de es e hecho y se compo a como
si nada hubie a sucedido, ese al se a as a á, no anda á» (Dis.189).
Ab e iacions
AT. Äes e ische Theo ie/Teo ía es é ica.
PNM. Philosophie de Neuen Musik/Filoso ía de la nue a música.
ND. Nega i e Dialek ik/Dialéc ica nega i a.
Dis. Dissonanzen. Musik in de e wal e en wel /Disonancias. Música en el mundo
di igido.
MM. Minima Mo alia/Mínima mo alia.
Bibliog a ia
ADORNO, Theodo W. (1964). Disonancias. La música en el mundo di igido. Mad id:
Rialp.
—(1966). Filoso ía de la nue a música. Buenos Ai es: Su .
—(1975). Dialéc ica nega i a. Mad id: Tau us.
—(1976). Mínima mo alia. Venezuela: Mon e Á ila Edi o es.
—(1992). Teo ía es é ica. Mad id: Tau us.
—(1994). Dialéc ica de la Ilus ación. Mad id: T o a.
BOWIE (1999). Es é ica y subje i idad. La iloso ía alemana de Kan a Nie zsche y la eo-
ía es é ica ac ual. Mad id: Viso .
CABOT, M. (1997). El penós camí de la aó. Theodo W. Ado no i la c í ica de la mode -
ni a . Palma: Taula.
GEYER, Ca l F. (1982). Teo ía c í ica: Max Ho kheime y Theodo W. Ado no. Ba celona:
Al a.
GÓMEZ, V. (1998). El pensamien o es é ico de Theodo W. Ado no. Mad id: Cá ed a.
VILAR, G. (1995). «Composición: Ado no y el lenguaje de la iloso ía». Isego ía, 11.
SCHÖNBERG, A. (1969). El es ilo y la idea. Mad id: Tau us.
STRAVINSKY, I. (1977). Poé ica musical. Mad id: Tau us.
WELLMER, A.; GÓMEZ, V. (1994). Teo ía c í ica y es é ica. Dos in e p e aciones de Theodo
W. Ado no. València: Uni e si a de València.
L’oposició en e Schönbe g i S a insky a l’es è ica de T.W. Ado no En ahona 32/33, 2001 25
En ahona 32/33 001-256 13/2/02 11:06 Página 25
