Resum
Comen a i de l’òpe a Empo ium i pe què no a se del gus d’Eugeni d’O s, ni en el ons ni en
la o ma. Com que, de e , es ac a de la o una d’Empú ies abans del Noucen isme, ambé es a
un epàs dels es i a-i-a onsa en e e udi s sob e la con eniència de p ac ica exca acions en el
jacimen d’Empú ies abans que Josep Puig i Cada alch hi comencés els eballs sis emà ics.
Pa aules clau: Empú ies, his o iog a ia, classicisme, his ò ia de l’a queologia.
Abs ac . The Imagined Empo ion: Musicians, E udi es and Li é a eu s
This pape o e s a commen a y on he lib e o o he ope a Empo ium, aising he ques ion o
Eugeni d’O s’ p o ound dislike o his piece, bo h in i s meaning and o m. Then, he u u e man-
agemen o he a chaeological si e o Empo ion be o e he Noucen isme is o be discussed. In
pa icula , he a gumen s made by some schola s on whe he o no beginning a long- e m plan o
exca a ions and, inally, Josep Puig i Cada alch’s decision o go ahead on his own, will be con-
side ed in de ail as well.
Key wo ds: Empo ion, his o iog aphy, classicism, his o y o a cheology.
* P ojec e MEC: HUM2007-64250HIST.
Fa en ia 31/1-2, 2009 253-262
L’Empú ies imaginada: músics, e udi s i lle a e i s*
Jo di Co adella Mo al
Uni e si a Au ònoma de Ba celona
Depa amen de Ciències de l’An igui a i de l’Eda Mi jana
jo di.co [email protected]
Recepció: 20/1/2009
Suma i
El desencís de l’Empú ies lí ica
Les desa inences
de l’Empú ies so e ada
Epíleg
A la p o esso a Rosa A aceli San iago,
espec ada hel·lenis a i amiga.
El desencís de l’Empú ies lí ica
El in de gene de 1906 s’es ena a al G an Tea e del Liceu l’òpe a Empo ium1,
d ama lí ic en es ac es ob a d’En ic Mo e a2amb lle a d’Edua d Ma quina3. En
Xènius (Eugeni d’O s), l’ideòleg del Noucen isme, que ha ia assis i a la p ees-
ena, li dedicà una de les se es gloses a La Veu de Ca alunya4. D’O s espe a a
oba -hi o, més ben di , sen i -hi, l’ànima del pa e Medi e ani, que aques a òpe a
con ibuís a e ela el que de medi e ani hi ha en nosal es, els ca alans. Decebu ,
li e eia que p engués la pa del bà ba , que si bé l’ànima clàssica, enca nada en
la bella Rodia, en l’a gumen no e a ençuda sinó que s’allunya a empo ada pels
eme s pie osos (els a is es), sí que ho e a en la música.
Res no puc di aquí de la música. Sí, pe ò, que m’ag ada ia comen a quelcom
de la lle a, pe mi a d’en end e com és que un eminen de enso del classicisme
a Ca alunya com e a Eugeni d’O s, dos anys abans que comencessin les exca a-
cions sis emà iques d’Empú ies a cà ec de la Jun a de Museus de Ba celona, no
obà del seu gus un apa en can de lloança que ha ia de con e i -se en un dels
símbols del Noucen isme.
S’ha de di , de bell an u i, que l’acció es locali za a Empú ies en els úl ims
emps de la in asió de l’Impe i omà pe pa dels bà ba s. Res, pe an , d’una
Empò ion g ega. És la Empo iae omana la que es p esen a al públic. És l’escena-
i de la llui a en e l’espe i ge mànic i el geni medi e ani. El eló s’aixeca a l’ob ado
del po en a Clodius, g an ce amis a empo i à. Un g up d’esclaus ge mànics,
254 Fa en ia 31/1-2, 2009 Jo di Co adella
1. E. MARQUINA (lle a) i E. MORERA (música) (1906), Empo ium, d ama lí ic en es ac es, Ba celona
(llib e ).
2. En ic Mo e a i Viu a (1865-1942) ou un dels ep esen an s més des aca s del Mode nisme musi-
cal ca alà jun amen amb Lluís Mille . Au o d’ob es lí iques an popula s com La San a Espina
(1907) o la sa dana L’Empo dà (1908), a pa de l’òpe a Empo ium, ma cadamen wagne iana,
ambé a se au o de B uniselda (1906), La Fada (1997), Ta aina (1912) i Tassa ba (1916). Sob e
el pe sona ge, egeu-ne les memò ies a E. MORENA (1936), Momen s iscu s, Ba celona.
3. Edua d Ma quina Angulo (1879-1946), pe iodis a, poe a, no el·lis a i d ama u g, memb e de la
Real Academia Española. P ac icà el d ama his ò ic de cai e neo omàn ic. En el ea e iom à
amb ob es com a a Las hijas del Cid (1908), Doña Ma ía la B a a (1909), En Flandes se ha pues-
o el sol (1910) i El ey obado (1912). Au o ambé, pe encà ec d’Al ons XIII, de la p ime a lle-
a o icial que a eni l’himne nacional espanyol. Vegeu J. MONTERO ALONSO (1965), Vida de
Edua do Ma quina, Mad id.
4. E. D’ORS (1906), «Empo ium», La Veu de Ca alunya, 19-1-1906. Reedi a a X. PLA (ed.) (1996),
Glosa i 1906-1907, Ba celona, p. 31-32. Xa ie Pla, en la no a que acompanya la eedició de la
glosa, ens in o ma que el 18 de gene l’Associació Wagne iana a o gani za una audició dels ag-
men s p incipals del llib e de Ma quina musica s pel mes e Mo e a. L’es ena al Liceu, pe ò, es
a e seguin la aducció a l’i alià de Bigno i. Sob e D’O s, c . N. BILBENY (1988), Eugeni d’O s
i la ideología del noucen isme, Ba celona; J. TUSQUETS (1989), L’impe ialisme cul u al d’Eugeni
d’O s, Ba celona; M. TORREGOSA (2003), Filoso ía y ida de Eugenio d’O s. E apa ca alana:
1881-1921, Pamplona.
mal ac a s pels igilan s i pel p opi Clodius, iuen amb l’espe ança de se allibe-
a s pels seus ge mans del no d. En e ells des aca Ne hú, que s’en on a a Clodius
i l’amenaça amb la p ope a in asió:
NETHÚ
Doncs ja s’ap open
dies en que osal es, ills de Roma,
ills bo ds d’empe ado s, al da an nos e
heu de e de c is ians, no són pa aules,
són p o ecies! Sí, la me a ida
no és com les os es aligues que jeuen
sob e la mo dels os es caps, ma ida
uig del p esen que li negueu, y en onsa
en el pe ind e l’espe ança lla ga
y les ungles po en s5.
És, pe an , la ima ge de decadència la que aquí es ol mos a , la que, des de
He de , eia l’Impe i omà con l’escla i zado dels pobles. Quan la discussió dia-
lèc ica en e Clodius i Ne hú és a pun d’a iba a les mans, apa eixen en escena
Go gies, un elegan i jo e so is a g ec, i la co esana Rodia, d’una bellesa pe ec-
a. Disgus a s pe la con emplació del iolen en on amen , Go gies comp a Ne hú
a Clodius i li di igeix aques es pa aules:
GORGIES
Es meu. –A e, llibe ! la G ecia ’ha e lliu e,
o ni a a ela - e al co la olun a de iu e!
y u Clodius, salu ! empo a- els esclaus,
que l dia es à mo in y aques s ho i zon s blaus
sembla que s’en onqueixin sob e l’escla i u 6.
Tenim, doncs, un g ec allibe ado en on d’un omà op esso . En aques aspec-
e, Go gies apa eix com la essan més noble del classicisme, malg a que ell ma eix
és conque i i co ompu pe Roma. No cal insis i en la pa adoxa que això suposa,
només cal eme e’s a la poesia de Lo d By on i, en his ò ia, a l’ob a de Geo ge G o e.
Rodia, la co esana que acompanya Go gies, se sen a e a pel mis e i i la o ça
de les pa aules de Ne hú, i aques ambé se sen conque i pe la bellesa de Rodia.
L’idil·li es à se i . En aquell momen , en en en escena els e emado s en onan els
seus can s bàquics. La escena és in e ompuda pe un llenya ai e que baixa de les
mun anyes amb un c i d’ala ma: «Els in aso s s’ap open!». La e ible no ícia no
aconsegueix apaga la ú ia bàquica dels e emado s, que su en de l’escena dien
que, si a iben els in aso s, dansa an aleg es en e ells. Tampoc Go gies o Rodia
es mos en excessi amen p eocupa s pe la no ícia. Se’ns ol e en end e que
aquelles ànimes en decadència són incapaces de mos a una eacció he oica. Només
L’Empú ies imaginada: músics, e udi s i lle a e i s Fa en ia 31/1-2, 2009 255
5. Ac e I, escena 2a, p. 13.
6. Ac e I, escena 3a, p. 15.
Ne hú queda es upe ac e en assaben a -se que els in aso s es an encapçala s pe
la d uïdessa gue e a Nu ión, la se a esposa, i pe Ba , el seu pa e. Aques da e ,
en el campamen bà ba , a una encesa c ida a la no a saba ge mànica pe què
egene i la ella i decaiguda lla ini a :
BAR
Fills meus de la boi a y les mon anyes
que an de es a al món. Ge mans glo iosos
dels pins sep en ionals, pob es de soca
y de b anca ge amplíssim. Homes-a b es
que p o egiu la lo del pensamen
ab el b anca ge no doma dels b aços!
Ja som aquí! so i s de les ca e nes,
com el sol de la ma , es necessa i
que donem llum al món, que les belleses /
sàpiguen llu bellesa, que les coses
la ida llu ap enguin de la nos a!
Ja som aquí o a la ma se ena
que s deixa a a essa sense llui a ,
o a les lo s que sens eball escla en,
o a ls ge os de i que sens limi
s’abeu en dels aïms pe ells ma eixos.
Ja som aquí, o a la ida plena
que com a saba sani osa mulla
o a la e a aques a. –Fills meus!
Fem-la iu e aques a ànima en la e a
que no n’ha ingu mai! Que lo s y oques
y dones y palaus y banys y emples
inguin quelcom d’inexplicable a din e
com la isió gegan de nos es boi es7.
Pe ò els bà ba s, c uels i inci ili za s com són, han e p esone un pas o e inno-
cen amb la in enció de sac i ica -lo als seus déus. Ne hú en a en escena a emps
pe impedi el sac i ici. Ba , el seu pa e, li e eu que la lla ga se i ud hagi o ega
el seu espe i . En aques aspec e, Ne hú ol ep esen a la unió ha mònica en e l’he-
ència de la aça i la cul u a lla ina que ca ac e i za —segons diu el llib e — l’home
mode n. L’en on amen en e Ne hú i Ba sembla i emissible quan, de sob e, apa-
eix en escena Nu ión, la d uïdessa gue e a esposa de Ne hú, que ac a de essus-
ci a el c i de la aça en l’ànima del seu ma i .
NURIÓN
No, Ne hú! ja no e s es, igu a d’home;
ja ’han p i a del pensamen que eia
singula en e ls homens; aigua mo a
en mig de la planú ia de u ada,
ja en on ce ell equilib a no can en
256 Fa en ia 31/1-2, 2009 Jo di Co adella
7. Ac e II, escena 3a, p. 29-30.
les onades alçan -se: igual a o s,
segui - e essen esposa m sembla ia
se esposa de o s els eus semblan s!
Haig de di - e, Ne hú, pe què no ens,
o a del nom, es di e en dels al es8.
La d uïdessa aconsegueix el seu p opòsi amb un úl im es o ç, quan amenaça
de ma a el seu p opi ill abans de eu e la eblesa del seu ma i . Ne hú eacciona
i es con e eix en el nou cabdill dels in aso s. Men es an , a Empú ies, s’hi cele-
b a una o gia on pa icipen Clodius, Go gies i Rodia, a més de co esanes, come -
cian s i amics de Clodius. Ningú no pensa en la in asió ins que, b uscamen , en a
Ne hú p onuncian aques es e ibles amenaces:
NETHÚ
Rema lla í! énen els llops del No d!
cab es y bocs, es a ibada l’ho a…
Rema lla í! so a la os a sang
pa eu ben bé les copes!
Rema lla í! la nos a escla i u
a amada de ca n ob e la boca!
ugiu, en eu al ma , ompliu les naus,
ugiu de casa os a!
Heu acaba dolçamen l’úl ima copa!
Fills d’E ohé, Go gies y Rodia, aneu!
La e a s a ma onal!
La e a s a ma ona, in an s dels déus,
jo enesa, ca ícies, aneu! o a!
A ui que n’es momen de desposa -se
la e a ol se nos a!9.
Com e a de p e eu e, o hom uig espao di excep e Rodia. Ne hú li suplica
que ugi ambé, pe ò quan Rodia és a pun de e -ho, en a en escena Nu ión, a an-
ça cap a Ne hú plena de sospi es i el mal e eix. Rodia consola Nu ión dien -li que
Ne hú mai no l’ha aïda i o segui , con e ida en una bellesa clàssica, puja a la nau
g ega i abandona les e es en aïdes. En aques a escena inal, el llib e diu: «Lla o s
se gi a y una llum sob ada apa so i d’ella. To s semblen com e i s y admi a s
de an a Bellesa. Ella a un signe de comia a o s y mol suaumen ib a el can
dels eme s g ecs gua dado s de la bellesa».
COR DE REMERS
Rodia, nosal es ’acolli em,
sob e les aigües e b eça em…
Rodia! Bellesa! emem pia osos!…10.
L’Empú ies imaginada: músics, e udi s i lle a e i s Fa en ia 31/1-2, 2009 257
8. Ac e II, escena 5a, p. 37.
9. Ac e III, escena 2a, p. 44.
10. Ac e III, inal de la 2a escena i de l’òpe a.

L’Empú ies on d’inspi ació de l’idea i noucen is a, no ha apa egu enlloc en
aques a òpe a. De ini i amen , ni Mo e a ni Ma quina podien se del gus d’Eugeni
d’O s. Ni a l’un ni a l’al e els a o ga à el p eua quali ica iu de «noucen is es».
Pe a D’O s, la ella Ca alunya g ega ha ia de dona un sen i clàssic a la mode -
na Ca alunya con osa, empa a -la, p o egi -la, lliu a -la de les mans dels bà ba s
mode ns, dels esclaus, a anqui s i me ecs, dels e ò ics i dels demagogs, guia els
seus di igen s, dona -li anquil·li a i p ospe i a 11. En can i, a l’Empú ies lí ica, la
llum enia del no d i sal a a la pà ia (espanyola o ca alana?) de la decadència lla-
ina. G ècia, la Bellesa, abandona a Empú ies. Pe ò, què se sabia ins alesho es
d’Empú ies? Quin essò enien les se es es es? Què ha ia e pe a me èixe o a
una òpe a?
Les desa inences de l’Empú ies so e ada
Quan el p ime d’oc ub e de 1907 la Jun a de Museus, en i a mix a cons i uïda
pe l’Ajun amen i la Dipu ació de Ba celona, ap o à la p opos a de Josep Puig i
Cada alch de po a a e me un ambiciós p og ama d’exca acions a Empú ies,
i quan, el 23 de ma ç de l’any següen , hi comença en els eballs de camp, s’ob í
una no a e apa en l’a queologia ca alana. No obs an això, l’in e ès pe Empú ies
ha ia es a p esen a Ca alunya, d’una mane a o d’una al a, al lla g de o el segle
XIX12. Cal eco da , pe exemple, els eballs p ime encs de Ma anjas de Ma imón
(1803)13 i Jaube de Passa (1823)14, les exca acions eali zades pe la Comisión
P o incial de Monumen os de la Dipu ació de Gi ona, en e 1846 i 184815, així
258 Fa en ia 31/1-2, 2009 Jo di Co adella
11. Com deu ha e no a el lec o a en , en aques pa àg a he segui la glosa «Pe i a O ació» (La Veu
de Ca alunya, 11-12-1909), eedi ada a X. PLA (ed.) (2001), Glosa i 1908-1909, Ba celona,
p. 687-688.
12. Segueix sen ú il el ecull bibliog à ic amb comen a is de M. ALMAGRO BASCH (1951), Las uen-
es esc i as e e en es a Ampu ias, Ba celona. Especialmen la e ce a pa : «Las e e encias a
Ampu ias en los documen os y esc i o es medie ales y mode nos», p. 119-178, com ambé les
bibliog a ies c onològiques inals.
13. J. MARANJAS (1803), Compendio his ó ico, esumen y desc ipción de la an iquísima ciudad de
Empu ias, Ba celona ( eed. acsímil Ba celona 1968). Josep de Ma anjas i de Ma imón, come -
cian i ba lle de l’Escala qua e egades, a e donacions cons an s d’an igui a s empo i anes a
impo an s pe sonali a s. El 1785, pe exemple, obsequià l’alesho es P íncep d’As u ies (el u u
Fe an VII) amb una col·lecció de qua e-cen es monedes i al es an igui a s, amb l’objec iu d’ob-
eni el cà ec d’inspec o gene al d’An igüedades y P oducciones de Ma y Tie a, do a amb una
enda de 7.500 als. El p i ilegi li ou concedi , pe ò els als mai no an a iba . El cas d’aques
pe sona ge, i d’al es, ens ha de p e eni de eu e en o a col·lecció a queològica un exemple
d’il·lus ació. Vegeu S. de LLOBET (1989), «No es pe a una biog a ia d’en Josep de Ma anjas i de
Ma imon, p ime his o iado -a queòleg d’Empú ies», Fulls d’His o ia Local 4, l’Escala, p. 26-38.
14. F.-J. JAUBERT DE PASSA (1823), No ice his o ique su la ille e le com é d’Empu ias, Pa ís. Aques
e udi ossellonès, memb e de la Socié é Royale des An iquai es de F ance, que ia jà pe Espanya
pel seu es udi sob e les lleis de ega ge, ambé és au o de la p ime a his ò ia del ca alà i de la li e-
a u a ca alana (1824).
15. Pe a les ac uacions d’aques a comissió, egeu J. REMESAL, A. AGUILERA i L. PONS (2002), Comisión
de An igüedades de la Real Academia de la His o ia. Ca alunya, ca àleg i índexs, Ba celona. En
oba eu més de all a F. RIURÓ (1995), «Empú ies i la Comissió P o incial de Monumen s de
com la sín esi esc i a pe l’eminen polí ic i e udi gi oní Joaquim Bo e i Sisó
(1879), imbuïda d’un igo ós mè ode posi i is a amb e e ons omàn ic16. L’epig a ia
del lloc ha ia es a ecollida pe Fidel Fi a i Ramon Fon , i la numismà ica, pe
Celes í Pujol i Camps17.
De mane a complemen a ia al món e udi , des de semp e els pagesos de la con-
ada ha ien p ac ica el que pod íem quali ica benè olamen d’a queologia de
subsis ència. Bo e i Sisó ens ho explica mol cla amen dien que, a Empú ies,
l’a queologia: «se desa o lla a empo ades de una mane a ex ao dinà ia, quan la
casuali a posa al descobe algun es e u objec e que’s en a bon p eu. Lla o s
s’o ganisen colles de gen de S . Ma í d’Empú ies y de l’Escala pe a e exca a-
cions y epa i se els bene icis de la emp esa, les que’s dediquen ab dalé a la eyna
men e aques a els dona esul a s posi ius y l’abandonen quan se cansen de eba-
lla sens éxi o quan no oben lloch en que’l p opie a i del e eno no’ls deixa esca-
a »18. Aques a ac i i a a despe a mol es ocacions an iquà ies en e els po en-
a s de les odalies, com a a el a e se i a Manuel Romeu, l’esmen a Josep
Ma anjas de Ma imón i el seu ill F ancesc Ma anjas Juli, en Gab iel Molina i, ja
al omban del segle XX, Ca e ina Albe , o s ells de l’Escala19. Més enllà, conei-
xem l’exis ència de col·leccions d’objec es empo i ans a mans de Joaquim Pujol i
San os i de Manuel Cazu o, de Gi ona, Josep An oni Ma imón, de la Bisbal,
i Josep Bolós, d’Olo 20.
L’Empú ies imaginada: músics, e udi s i lle a e i s Fa en ia 31/1-2, 2009 259
Gi ona», Associació A queològica de Gi ona. Quade n de T eball 8, p. 59-60; L. BUSCATÓ i
L. PONS (2001), «L’ac uació a queològica de la Comissió de Monumen s de Gi ona al segle XIX:
Empo ion i Rhode», Annals de l’Ins i u d’Es udis Gi onins 42, p. 483-491; L. BUSCATÓ i L. PONS
(2001), «La oballa del mosaic del sac i ici d’I igènia a Empú ies i la se a pos e io adquisició
pe la Comissió de Monumen s de Gi ona, Uns e s poc conegu s», Empú ies 53, p. 195-209.
16. J. BOTET I SISÓ (1879), No icia his ó ico-a queológica de la an igua ciudad de Empo ion, Mad id
( eed. acsímil, Ba celona 1979). Sob e els aspec es polí ics i his o iog à ics de Bo e , egeu
R. ALBERC i J. QUER (1998), Joaquim Bo e i Sisó, Ba celona.
17. F. FITA (1883 i 1896), «Templo de Se apio en Ampu ias», Bole ín de la Real Academia de la
His o ia 27, p. 163-172; R. FONT (1896), «Epig a ía Ampu i ana», Re is a de la Asociación
A ís ico-A queológica Ba celonesa 1, p. 649; C. PUJOL I CAMPS (1876), «Es udio de las monedas
de Empo ias y Rhode con sus imi aciones»; A. DELGADO (ed.), Nue o mé odo de clasi icación de
las medallas au ónomas, Se illa, ol. III, p. 114-234.
18. J. BOTET I SISÓ (1908), Da a ap oximada en que’ls g echs s’es abli en á Empú ies, Gi ona, p. 57.
19. Sob e Manuel Romeu, egeu M.-D. PIÑERO (1989), «Dos pione s de l’a queologia ca alana en
el ma c de la il·lus ació», Fulls d’His ò ia Local 5, l’Escala, 42-44. L’al e «pione » és en
Ma anjas, pa e, de qui ja hem pa la a la no a 13. Re e en al ill, egeu L. BUSCATÓ i L. PONS
(2005), «La oballa del mosaic d’I igènia i l’escalenc F ancesc Ma anges i Juli», Re is a de
Gi ona 229, 44-47. L’esc ip o a Ca e ina Albe (Víc o Ca alà), illa de ics p opie a is u als
de l’Escala, a euni una impo an col·lecció a queològica. Sob e el seu lligam amb Empú ies,
egeu C. ALBERT (1922), «Resons d’Empo i», Bole ín de la Real Academia de Buenas Le as
de Ba celona 76, p. 145-179. Pe les icissi uds de la se a col·lecció i al es aspec es a queolò-
gics elaciona s, egeu B. BOFARULL (1993), «Vic o Ca alà i Empú ies», Ac es de les p ime es
Jo nades d’Es udi sob e la ida i l’ob a de Ca e ina Albe i Pa adís «Vic o Ca alà», Ba celona,
p. 505-44.
20. Sob e el complex en ama dels col·leccionis es, ma xan s d’a i an iqua is, egeu el eball
d’I. VALLVÉ (2005), «Manuel Cazu o Ruiz pione d’Empu ies i col·leccionis a», Annals de l’Ins i u
d’Es udis Gi onins 46, p. 367-406.
To plega de ia p odui un lamen able espec acle al ia ge sensible que
s’a en u a a pe aquelles inhòspi es e es, i més si e a dia de amun ana. Vegeu,
si no, el llòb ec ela que en eu Pau Pi e e :
El a ado no si e sino pa a emo e las alhajas y eso os de la ciudad an igua, sepul-
ados en las a enas de es e desie o. Los búhos y los cue os de nues os cas illos
de uidos se alimen an con las ca nes de los mue os; los habi an es de Ampu ias,
con lo que les p oducen las joyas de una gene ación des e ada en esa inmensa
umba. Como si esa ie a uese maldi a, el ai e del no e sigue pe siguiendo las
mug ien as chozas de esos des en u ados y las a cub iendo con las a enas que
le an a y a emolina21.
No és es any que aques a deixadesa p o oqués la in e enció de la Comisión
P o incial de Monumen os de Gi ona a a és del seu delega Gab iel Molina, admi-
nis ado de la duana que hi ha ia ins al·lada a l’Escala i conegu col·leccionis a
d’an igui a s, com ja hem assenyala . Ell ou l’enca ega de di igi els eballs du an
els anys que du à la in e enció (1846-1848). A a bé, po se s’espe a a oba quel-
com més del que hi a apa èixe si ell e a, com sembla, l’anònim in o mado del
dicciona i de Madoz i hem de e cas a l’op imisme que aspua quan diu:
En is a, pues, de an os descub imien os como se han hecho y se es án haciendo,
y a endida su impo ancia y la nula u ilidad que muchos de ellos epo an a las cien-
cias y a las a es, po debe se a la casualidad de ab i hoyos pa a plan a iñas o al
a ado de un lab ado que desp ecia a y acaso u iliza a obje os de g an mé i o, pe o
de poca es ima pa a él, po que no los conozca, se ía de desea que el gobie no man-
dase p ac ica exca aciones en aquel e eno, con la debida di ección y mé odo, y
al ez de es a sue e se en iquecie an nues os museos de an igüedades y u ie an
la a qui ec u a y escul u a modelos dignos de imi ación y es udio, iguales y al ez
supe io es a los que se han descubie o en las uinas de He culano y Pompeya22.
Els esul a s dels eballs de la comissió no an co espond e, ni de bon os,
a les espe ances diposi ades ni a les despeses eali zades, i es an in e omp e. Pe ò
pe Ma ínez Quin anilla sabem que aques a in e upció no es a a exemp a de polè-
mica, pe què l’any 1865 diu:
C een algunos que si se p omo ie an los abajos en g an escala y uesen bien di i-
gidos, se descub i ían has a calles en e as, como oído deci a pe sonas ilus adas,
ecogiéndose obje os de mé i o, bien po su alo , bien po que pod ían se i pa a
escla ece hechos his ó icos. Po el con a io, opinan o os, que sólo se ob end ían
nue os desengaños, a endiendo a que du an e muchos siglos ha sido emo ida sin
oposición ni co apisa la supe icie del pe íme o que ocupaba la an igua ciudad,
y ya pa a abajos ag ícolas, ya pa a ex ae silla es, ya pa a busca obje os de
260 Fa en ia 31/1-2, 2009 Jo di Co adella
21. P. PIFERRER i F. PIIMARGALL (1849), Recue dos y Bellezas de España. Ca aluña, ol. II, Ba celona,
p. 251.
22. P. MADOZ, (1847), Dicciona io Geog á ico, ísico, es adís ico e his ó ico de España y sus pose-
siones de Ul ama , Mad id, ol. II, p. 259, col. I.
alo ; y no es de espe a que se encuen en nue as p eciosidades a no se alguna
que o a, y mucho menos edi icios o monumen os de g an olumen, cuando ya se
han descubie o los pa imen os y aljibes de a ios en dis in os pun os, apa eciendo
aho a a lo de ie a23.
Madoz i Ma ínez Quin anilla no e en a queòlegs ni els in e essa a di ec a-
men l’a queologia. En una mesu a més o menys g an, e en ep esen an s d’aquell
pensamen libe al que olia mode ni za la nació i, pe aconsegui -ho, po a en
a e me g ans p ojec es de ecollides de dades que, a nosal es i en aques cas, ens
són ú ils pe conèixe la si uació en què es oba a el pa a ge i copsa l’es a
d’opinió gene al sob e les in e encions que calia eali za -hi.
A la dècada de 1870, la idea de o na a exca a Empú ies ha ia despe a
ag es polèmiques en e els en on a s ce cles in el·lec uals ba celonins i gi onins.
Des de Ba celona, Peleg í Casabó i Pagés eclama a les exca acions24. De Gi ona
es an , Celes í Pujol i Camps li esponia que Empú ies « a se », pe ò ja no «és»,
ja que quedà des uïda ins als onamen s i, pe an , no exis ia com a ciu a i no
alia la pena exca a -la sis emà icamen a la mane a de Pompeia i He culà25. De
momen , la polèmica es clou amb el iom dels gi onins, que, el 1879, publiquen
l’e udi a monog a ia de Bo e i Sisó, on, a les conclusions, es o na a di que: «en
caso de p ac ica se en las uinas de Empo ion nue as exca aciones, deben es as
ene casi po único in a e igua cuál uese el ecin o de la ciudad, o e si se
encuen a alguna lápida o monumen o que pueda ilus a su his o ia, y nunca el
obje o de descub i edi icios impo an es o p eciosidades a queológicas, que
el es ado de sus uinas pe mi e a i ma no se encon a ían, o se ian las úl imas an
escasas, que no compensa ían el abajo que se emplea a en busca las»26. To
segui , es o na a e oca en el isi an ocasional els silenciosos i dese s u ons
que an dona asil a aquell:
[…] pueblo in eligen e y a is a, que de amó en nues a pa ia los eso os de su
sen imien o y de su sabe , y que pasó, como Empo ion, pa a deja an sólo en la
memo ia de los homb es la ama de su glo ia y de su ex inguida g andeza.
L’Empú ies imaginada: músics, e udi s i lle a e i s Fa en ia 31/1-2, 2009 261
23. P. MARTÍNEZ QUINTANILLA (1865), «Ruinas de la an igua ciudad de Ampu ias», La P o incia de
Ge ona. Da os es adís icos, Gi ona, p. 166-169 (167). Sob e el pe sona ge, egeu L. BUSCATÓ
(2007), «Ped o Ma ínez Quin anilla, un unciona i a la Gi ona del segle XIX», Re is a de Gi ona
241, p. 38-43.
24. P. CASABÓ I PAGÉS (1876), «Ampu ias», La Familia C is iana 7, p. 104; P. CASABÓ I PAGÉS (1876b),
«Qües ió his ò ico-geog á ica», La Familia C is iana 7, p. 180. An e io men , Casabó ja ha ia
publica unes pe i es no es de ia ge empu i anes, i po se d’allà a enca la denúncia pos e io .
Vegeu P. CASABÓ I PAGÉS (1862), Un día en e las uinas de Ampu ias, Gi ona.
25. C. PUJOL I CAMPS (1877a), «¿Exis e Empú ias?», Re is a de Li e a u a, Ciencias y A e. O gano
de la Asociación Li e a ia de Ge ona, 7, p. 169-174. Rèplica de P. CASABÓ I PAGÉS (1877), «¿Exis e
Ampu ias? – ¡¡Sí!!», La Familia C is iana 14, p. 210. I con a èplica de C. PUJOL I CAMPS (1877b),
«No exis e Empú ias», Re is a de Li e a u a, Ciencias y A e. O gano de la Asociación Li e a ia
de Ge ona 9, p. 235-239.
26. J. BOTET I SISÓ (1879), No icia his ó ico-a queológica de la an igua ciudad de Empo ion, Mad id
( eed. acsímil, Ba celona, 1979), p. 145.