Continguts ambientals dels projectes d'enginyeria civil: el cas de les estructures

LA CONSIDERACIÓ DE L’IMPACTE AMBIENTALS ALS PROJECTES D’ 15 3. LA CONSIDERACIÓ DE L’IMPACTE AMBIENTAL ALS PROJECTES D’ESTRUCTURES En la recerca de la humanitat cap a un desenvolupament sostenible del planeta, des de qualsevol àmbit d’actuació, el mot sostenible s’entén com aquell conjunt de condicions que garanteix que es cobriran les necessitats de les generacions actuals i futures, és a dir, tant intrageneracionalment com intergeneracionalment. Aquest desenvolupament se sustenta amb la consideració de forma transversal dels aspectes econòmics, socials i ambientals en qualsevol camp d’acció. Aquesta tesina se centra, sobretot, en els aspectes ambientals relacionats amb la nostra activitat professional, i, en concret, en el cas dels projectes d’estructures. Les estructures, en enginyeria civil, s’han entès com el conjunt de dos grans grups: el dels passos superiors d’obres lineals i el de les estructures edificatòries (industrial, esportiva, telecomunicacions,…). No s’ha tingut en compte tot el que pugui fer referència a les instal·lacions que duguin associades aquestes estructures. Tampoc s’han considerat les catàstrofes (incendis, etc.), associades a conceptes més relacionats amb la seguretat, que si bé és un element important en el si de la sostenibilitat, s’ha considerat que era independent, ja que en la documentació del projecte també es considera per separat. FASE D’AVANTPROJECTE 17 3.1. FASE D’AVANTPROJECTE La fase prèvia a l’elaboració del projecte serà decisiva perquè l’estructura es dugui a terme amb la màxima consideració dels criteris per una afectació ambiental mínima. Caldrà tenir presents totes les fases posteriors, el disseny i la construcció, però també l’ús i la posterior demolició, de cada una de les alternatives susceptibles a ser escollides per a l’execució del projecte. Cal fer un apunt específic pel que fa les estructures de passos superiors d’obres lineals. En aquest cas es parteix del fet que el traçat de l’obra lineal, i, per tant, la ubicació del pont, ja ha estat prèviament estudiat i definit en l’estudi d’alternatives de l’obra lineal en si. Per a l’estudi dels impactes ambientals generats per una obra lineal es recomana la consulta de la tesina Els continguts ambientals dels projectes d’enginyeria de camins. El cas de les obres lineals (Anna Bullich, 1999). En l’estudi de l’estructura caldrà analitzar les diferents solucions a la tipologia, que, a l’hora, vindran molt condicionades pel procés constructiu més adient per dur-les a terme. A) Visió integral L’aproximació a la definició d’un projecte d’una estructura ha de tenir en compte la interrelació entre la localització, el disseny, el consum de recursos i energia, els sistemes constructius i la funció de l’estructura. A més haurà de tenir en compte aspectes com el clima i la orientació, els condicionants econòmics i l’activitat que aculli, i els efectes sobre la població. Aquesta visió global ambiental en la fase d’avantprojecte ha de permetre establir les directrius en els processos de presa de decisió al llarg de tot el projecte. La visió integral en la definició del projecte es veurà reflectida en el disseny de l’estructura, que es regirà per criteris de durabilitat, que permetin una construcció fàcil i neta i una demolició selectiva, és a dir, una combinació de sistemes i elements interdependents que configurin el conjunt de l’estructura. B) Treball multidisciplinar La concepció d’una estructura sota criteris ambientalment sostenibles reclama clarament la necessitat d’un treball en equip en dues direccions. La primera, de coordinació molt més estreta entre els diferents agents que intervenen en el cicle de vida de l’estructura. És a dir, la fase prèvia al disseny del projecte ha de servir per establir les pautes d’interrelació entre qui projecta, qui promou, qui construeix i qui utilitzarà l’estructura. Aquestes pautes asseguraran una bona implementació de la consideració integral dels aspectes ambientals. La segona, però no menys important, és la creació d’un equip multidisciplinar en la definició del projecte. Per assegurar que s’estan seguint uns criteris ambientals justificadament adequats és necessària l’aportació de tots aquells punts de vista que entren en joc a l’hora de valorar la relació entre l’estructura i el medi ambient. I en el cas dels projectes d’enginyeria de camins, els processos de transformació ambiental FASE D’AVANTPROJECTE 18 generats són molt importants, i, per tant, el ventall d’altres professionals que puguin intervenir-hi és molt ampli. C) Consideracions ambientals en la definició del projecte Un primer pas a realitzar serà fer un inventari de les condicions ambientals: clima, estudi dels ecosistemes existents, hidrologia, geologia, població, paisatge, recursos existents a la zona, abocadors i plantes de tractament de material reciclat propers, contaminació de l’aire, localització i connexions amb les xarxes de serveis, etc. Aquest inventari tindrà per objectiu la realització d’una diagnosi ambiental de la zona, a partir de valorar quins són els aspectes positius (que s’hauran de protegir i potenciar) i quins són els negatius (que s’hauran d’intentar corregir) de l’entorn on ens situem. Posteriorment, caldrà analitzar els impactes que sobre el medi estudiat generarà cada una de les alternatives. Aquesta anàlisi haurà de considerar:  La tipologia estructural de cada alternativa: sistemes de fonamentació, disseny formal, sistemes constructius, és a dir, les característiques de les accions que suposarà al medi.  Avaluació de l’impacte generat per aquestes accions comparant-ho amb la diagnosi inicial. Si cal, es poden afegir plànols de vulnerabilitat, que reflecteixin els diferents punts i zones del medi segons el seu interès o fragilitat. A) RECURSOS CONSUMITS I RESIDUS GENERATS El consum de recursos és el factor més important que cal tenir en compte en el cas de les estructures en termes de sostenibilitat. Cal minimitzar l’ús d’energia consumida, de materials, d’aigua i sòl ocupat. Els recursos consumits van directament relacionats amb la quantitat i tipologia dels residus generats, ja sigui en la fase prèvia de condicionament del lloc, en la fase de construcció o en la futura demolició de l’estructura al final del seu cicle de vida. Cal racionalitzar l’ús de l’energia (molt important en els projectes d’edificació), maximitzar l’ús dels materials i elements existents, utilitzar recursos renovables o reutilitzables, o que procedeixin de reciclat, i dissenyar per al màxim aprofitament dels materials, elements constructius i de l’obra mateixa més enllà de la funció per la qual es projecta. Els diferents materials alternatius cal que es valorin en funció de l’impacte que genera tot el seu cicle de vida (extracció, tractament i processament, utilització, oportunitats de reutilització i reciclatge, i en la fase residual, possibilitats d’obtenció d’energia i abocament). En estructures edificatòries que reemplacin edificis existents, el procés a seguir en termes d’estalvi de recursos utilitzats i residus generats hauria de ser, primer, analitzar l’edifici existent, valorant la seva capacitat per acollir la nova activitat, per la qual cosa no caldria el disseny d’una obra nova; si l’edifici no complís els requisits, el següent pas seria analitzar l’estructura de l’edifici, valorant la possibilitat d’adaptar el FASE D’AVANTPROJECTE 19 nou disseny a l’estructura existent; i en el cas que ni l’edifici ni l’estructura siguin vàlids encara hi hauria la possibilitat de plantejar-se una ubicació alternativa de la nova estructura, tot possibilitant que l’actual pugui ser reutilitzada per alguna altra activitat. Finalment, si no hi hagués més remei que demolir-la, caldria aprofitar totes les opcions de reutilització d’elements constructius i de materials existents. Pel que fa la reducció dels residus de construcció, la prioritat hauria de ser la màxima industrialització del procés constructiu, utilitzant elements prefabricats i dimensions estàndards, que a més suposarien un estalvi a llarg termini. B) EFECTES EN L’ECOSISTEMA La nova estructura suposarà l’alteració de tots aquells medis que conformen l’ecosistema de la zona: la biodiversitat, la hidrologia, la geologia, l’aire; i també les relacions que s’estableixen entre ells. Aquesta alteració es traduirà en efectes a escala global i efectes a escala local. Entre els primers destaquen la contribució a l’escalfament progressiu del planeta, l’acidificació o l’esgotament de la capa d’ozó per la contaminació de l’aire, l’eutrofització i degradació del sòl per la contaminació de les aigües superficials i subterrànies, o la desertització i pèrdua de valor ecològic del sòl per l’augment de superfícies erosionables, impermeables o l’extracció de recursos. Pel que fa els segons, destaquen una disminució de la qualitat de l’aire i de l’aigua de la zona, la generació de residus, que s’hauran de tractar, l’afectació a zones sensibles mediambientalment o hàbitats protegits, l’afectació a espècies protegides o zones de reproducció de fauna, etc. Tots aquests factors caldrà tenir-los en compte per a valorar l’alternativa més respectuosa amb el medi ambient. Per això caldrà analitzar:  L’estabilitat o variació de l’entorn físic enfront de l’estructura.  La climatologia (orientació, ventilació, direcció del vent).  La capacitat portant del terreny (afectació dels cursos d’aigua per la fonamentació).  Els recursos naturals disponibles i que s’han de protegir (materials necessaris, procedència d’aquests).  La capacitat del medi per acceptar l’obra. A partir d’aquí, caldrà adoptar aquella solució que minimitzi la modificació de les condicions naturals existents, per exemple promovent la col·locació de vegetació autòctona en el cas d’un edifici en espais exteriors, i en el cas d’un pont, en la revegetació dels talussos adjacents als estreps. FASE D’AVANTPROJECTE 20 C) EFECTES EN LA SALUT DE LA POBLACIÓ Els efectes sobre la salut de les persones tenen l’origen en la contaminació de l’aigua i de l’aire principalment, aquesta darrera inclou la pol·lució generada per la suspensió de partícules nocives i la contaminació acústica. En la fase de construcció caldrà preveure el tractament de tots aquells líquids o substàncies tòxiques perquè no vagin a parar en cursos d’aigua o al sòl (i que després acabin contaminant els aqüífers), mantenint-les en contenidors separats i protegits. A més en aquesta fase caldrà que el personal prengui precaucions amb l’ús de materials tòxics com l’amiant o altres fibres nocives o les pintures, i es protegeixi adequadament enfront d’activitats molt sorolloses o potencialment perilloses. En el cas d’un edifici, el projecte ha de preveure les possibles molèsties generades a la població de la zona per la presència de la nova activitat. Contemplant la possibilitat de posar pantalles acústiques i visuals de vegetació o altres materials per apaivagar els efectes. I també ha de vetllar per la qualitat de l’aire interior de l’edifici, evitant l’ús de materials nocius en aquest sentit. D) DISSENY I INTEGRACIÓ PAISATGÍSTICA L’anàlisi del disseny de l’estructura ha de tenir en compte necessàriament l’adaptació de la nova obra a l’entorn existent, és a dir, la creació d’una nova composició paisatgística que integri tots els elements que la componen. La integració paisatgística vindrà directament condicionada per la tipologia estructural, els materials utilitzats, la intrusió visual que suposi, els colors i la relació amb la llum que tingui la nova estructura, erigint-se com a element de contrast protagonista o bé com a element de màxima adaptació a les formes i colors existents. En paisatges urbans, la integració passarà no tan sols per considerar els criteris de disseny imperants a la zona, sinó també perquè el disseny reflecteixi una certa coherència entre l’activitat que acollirà la nova estructura i les activitats del voltant. Així, el disseny d’una passarel·la per a vianants dependrà de l’entorn on es realitzi però també del tipus de persones que la creuin i amb quina finalitat, en funció de les activitats o espais que connecti. També és important que el disseny contempli la possibilitat d’adaptació de l’estructura a diferents usos, de manera que es produeixi una bona interrelació amb l’entorn, però que també sigui prou flexible per acollir noves activitats en un futur. E) EFECTES SOCIO-ECONÒMICS I POLÍTICS La nova estructura generarà tota una sèrie d’efectes induïts en el medi social i econòmic: generació d’activitat econòmica pròpia de la construcció de l’estructura, atracció de noves activitats al voltant de l’estructura, creació de nous accessos i FASE D’AVANTPROJECTE 21 camins, nous llocs de treball i nous serveis per a la zona en el cas d’indústries o altres edificis, etc. El projecte pot suposar l’afectació de part de la població. En tractar-se d’una obra pública serà molt important la definició dels processos d’informació i de consulta d’aquesta població afectada. En aquest sentit, la sostenibilitat del projecte dependrà de la capacitat que tingui d’adaptar-se a les necessitats d’aquesta població. També és important assumir el rol polític de l’enginyera o enginyer en la definició del projecte, entenent que l’obra pública, en tant que tractant de les “coses de tots i totes”, esdevé un element de transformació social i per tant, cal que sigui planificada i dissenyada amb clau política, considerant en tot moment el marc social, econòmic i ambiental en què s’inscriu. FASE DE DISSENY / MATERIALS I RESIDUS 23 3.2. FASE DE DISSENY 3.2.1. MATERIALS I RESIDUS En els projectes d’estructures integrar la variable mediambiental en l’elecció, utilització i gestió dels materials, així com en els residus generats en la construcció de l’obra i els generats en l’enderroc és una qüestió fonamental per a una construcció més sostenible. Per tal de tenir en consideració tots els aspectes ambientals relacionats amb els materials i els residus cal fer un anàlisi exhaustiu de tot el cicle vital del material, no n’hi ha prou amb considerar quins seran els impactes que es produiran en obra o quants contenidors caldran per fer una correcta separació dels residus que es generaran. Caldrà tenir en compte el procés productiu del material, les possibilitats de reutilització i de reciclatge, l’optimització dels costos ambientals en obra i durant la seva utilització, la planificació i gestió del tractament dels residus generats quan l’obra es desconstrueixi o s’enderroqui, caldrà un anàlisi complet de cada una de les alternatives en tot el seu cicle de vida, una comparació d’impactes ambientals i un anàlisi econòmic global. La natura es regeix per cicles tancats, així els ecosistemes basen els seus processos de transformació de l’energia i la matèria de manera que qualsevol excedent en alguna fase del cicle és aprofitat en alguna altra. En la indústria, en canvi, els processos de producció són bàsicament lineals, formant-se una acumulació de residus al final del procés. El sector de la construcció no n’és una excepció. Una construcció més sostenible passa doncs per intentar que els cicles productius del sector siguin el més tancats possibles, és a dir, que generin els mínims excedents, aprofitant totes les oportunitats de reciclatge dels residus generats en matèries secundàries, i fins i tot el reciclatge dels mateixos materials reciclats al final de la seva utilització. Totes aquestes consideracions requereixen un bon coneixement dels materials que s’utilitzen i de tot el seu cicle de vida. Prèviament a tota elecció de material a utilitzar en el projecte cal conèixer quins tipus de materials podem trobar i com es classifiquen. Es defineixen els següents tipus de materials, segons el seu origen (Cusidó Fábregas et al., 1998): Matèries primeres: són aquells materials naturals a partir dels quals i, mitjançant diferents processos de transformació, s’obtenen els materials de construcció. Matèries primeres secundàries: són aquells materials que ja han estat utilitzats en certs sectors o que s’obtenen com a residus en certs processos productius i que poden servir per nous usos ja sigui directament o mitjançant nous processos de transformació. De les matèries primeres secundàries que s’utilitzen en construcció destaquen els que provenen del mateix sector de la construcció en forma d’enderroc (inclusió en subbases de carreteres, en formigons, granulats per a vies, vitrificació, etc.). Així com els materials que FASE DE DISSENY / MATERIALS I RESIDUS 30  Reutilització de l’estructura: Comprovar, malgrat que l’edifici no s’ajusti als requisits, si l’estructura és reutilitzable. Aleshores, no caldria demolir l’estructura, i només faria falta demolir els paraments de façana, parets i envans no estructurals, amb el conseqüent estalvi de materials.  Reutilització d’elements estructurals: Si no queda més opció que demolir la construcció existent, cal preveure la possible reutilització d’elements estructurals, que siguin desmantellables i puguin ser útils en la nova estructura o en una altra. El Programa de Gestió de Residus de la Construcció de Catalunya (Junta de residus, 1996) elabora el següent llistat d’elements reutilitzables, d’entre els quals destaquen, per la seva relació amb el disseny estructural: ELEMENTS REUTILITZABLES EN ELS EDIFICIS Estructura Bigues i pilars Encavallades Elements prefabricats de formigó Façanes Portes i finestres Revestiments de pedra Revestiments de plafons lleugers Elements prefabricats de formigó Coberta Teules Soleres prefabricades Estructures lleugeres de suport de soleres Lluernes i claraboies Xapes Taulers Plaques sandvitx Font: Junta de residus, 1996.  Reutilització i reciclatge de materials: Finalment, cal fer un anàlisi exhaustiu dels materials existents i la seva potencialitat com a matèries primeres secundàries en la nova estructura. És a dir, aprofitar els residus d’enderroc com a materials reciclats i reutilitzats en el disseny del projecte. Aquestes consideracions poden adaptar-se quan es tracti d’un projecte de construcció d’un pont o viaducte que suposi la substitució o ampliació d’un altre ja existent. A més, l’elecció de materials ha de prioritzar l’ús de materials de la zona, sempre que s’adeqüin al projecte, així com de les tècniques i sistemes constructius adaptats a l’entorn. 2. Consideracions generals respecte l’elecció dels materials La premissa sobre la qual es fonamenten tots els criteris d’elecció dels materials per a la nova estructura és l’anàlisi del cicle de vida. Qualsevol alternativa possible s’ha d’avaluar tenint en compte tot el cicle de vida del material (fabricació, construcció, utilització, reutilització, reciclatge, residu amb recuperació energètica, abocament), és a dir la seva sostenibilitat i durabilitat. Alguns criteris que es poden tenir en compte per seleccionar els materials segons la seva sostenibilitat són: FASE DE DISSENY / MATERIALS I RESIDUS 31 • Cost energètic: valorat a partir de la seva font, el seu ús, la seva durabilitat i la seva deposició final (cicle de vida del material). • Disseny ecològic: la connexió ecològica amb totes les fonts de matèria primera i energies emprades per a un material o producte, l’eficiència del procés industrial (extracció, transformació i acabat) especialment pel que ha al seu caràcter no contaminant (producció neta) són elements definidors del producte constructiu. • Durabilitat: valor funcional i coneixement del marc temporal de conservació satisfactòria dels materials. La durabilitat ha de prevaler enfront d’altres criteris selectius com ara l’oportunitat o la modernitat. • Reutilització i reciclatge: cal potenciar els materials que han estat elaborats mitjançant valorització de residus, la reutilització i el reciclatge de subproductes de la desconstrucció enfront dels d’origen fins ara convencional. • Estandardització de productes: els productes estandarditzats i muntats industrialment disposen generalment d’un balanç de cicle de vida i fins i tot d’un balanç econòmic més favorable. • Mínima presència d’elements tòxics: la manca d’efectes al·lèrgics, d’emissions tòxiques, d’anomalies electromagnètiques i de minimització de la radioactivitat natural és un criteri bàsic de selecció de materials. • Fonts d’energia renovables: els productes elaborats amb fonts d’energia renovables són preferibles enfront dels elaborats amb energies fòssils, igualment pel que fa la seva biodegradabilitat. Aquests criteris si bé només constitueixen l’inici d’una categorització de materials de construcció ecològica, sí que permeten començar a descartar aquells que siguin menys favorables per a la preservació del medi ambient. Per tal de fer un anàlisi més acurat caldria aplicar un mètode d’anàlisi d’alternatives (veure Annex 1). En general poden considerar-se mesures d’aportació de qualitat ambiental com ara promoure l’ús de materials renovables, l’ús de materials “nature-friendly” (aquells que donen hàbitat per la fauna i la flora), afavorir la utilització de materials naturals, o triar els materials considerant el seu efecte sobre la qualitat de l’aire interior dels edificis. Finalment, és important evitar l’ús d’amiant i l’ús de plom i minimitzar l’ús de materails plàstics que continguin clor. 3. Disseny per al reciclatge El disseny per al reciclatge és un concepte molt utilitzat a Holanda a l’hora de definir el disseny dels nous projectes (Ch. F. Hendricks, 2000b). Es basa en les premisses següents:  Minimització de la quantitat de materials utilitzats - optimitzar la secció dels elements constructius. - reduir l’ús innecessari de materials. FASE DE DISSENY / MATERIALS I RESIDUS 32 - fer un disseny acurat per evitar material residual.  Utilitzar sempre que sigui possible matèries primeres secundàries (veure solució núm. 3, en aquest apartat) - afavorir l’ús de materials reutilitzats i reciclats. - assegurar que el material reciclat s’utilitzi per la primera millor funció possible en el si de la cadena de construcció (grau tècnic màxim de reutilització). - afavorir el reciclatge i reutilització dels elements constructius. Triar sistemes constructius que permetin la flexibilitat i l’adaptabilitat dels elements.  Utilitzar sempre que sigui possible materials reutilitzables o reciclables (veure solució núm. 2, en aquest apartat) - preveure el reciclatge posterior dels materials.  Facilitar el desmantellament posterior i la demolició selectiva (veure 2ª alteració, en aquest capítol) En la fase de projecte cal considerar tots els aspectes relacionats amb els materials que s’utilitzaran, els residus que es generaran i les seves aplicacions posteriors, tant en el procés constructiu com en la descontrucció. És a dir, cal planificar la gestió en obra dels residus produïts en l’enderroc d’estructures ja existents i dels que es generaran en la descontrucció de l’obra projectada un cop acabat el seu cicle de vida. 2. Anàlisi de les matèries primeres més importants i la seva sostenibilitat En aquest punt, s’analitzaran els materials procedents de matèries primeres més comunament utilitzats a la construcció d’estructures en relació amb el seu grau de sostenibilitat. En alguns materials (els més significatius en aquest aspecte) s’ha especificat el contingut d’energia primària que porten associat, expressat en MJ/kg, que inclou els processos d’extracció de matèria primera, fabricació, transformació, transport associat, posada en obra, manteniment i eliminació. Les dades referents al contingut energètic dels materials s’han extret de la Guía de la edificación sostenible (Institut Cerdà, 1999). MATERIALS PETRIS Aquesta denominació inclou genèricament tots aquells materials procedents de o fabricats a partir d’àrids i minerals, i que permeten d’obtenció de materials com ara el formigó, l’obra de fàbrica, el guix i l’asfalt. La gran quantitat de pedra utilitzada en la construcció suposa un impacte no tan sols en el paisatge durant el procés d’extracció, sinó que fins i tot altera els ecosistemes de manera que són incapaços de recuperar-se després de l’extracció i canvien els sistemes de drenatge natural. A més aquest material necessita grans quantitats d’energia per a ser transportat, sumat a les emissions i sorolls generats pel transport pesat. FASE DE DISSENY / MATERIALS I RESIDUS 33 Tanmateix, el contingut energètic en l’obtenció de sorres i graves és relativament dels més baixos entre els materials més comunament utilitzats en la construcció, 0,1 MJ/kg. Els materials petris no són nocius en si mateixos perquè són inerts, però en l’enderroc generen molta runa causant problemes d’espai per a abocar-los. El reciclatge d’aquests materials permet estalviar materials naturals i reduir la quantitat de residus sòlids generats. FORMIGÓ El formigó s’utilitza en moltes aplicacions en el sector de la construcció i, en concret, en el camp de les estructures, en edificació residencial i no residencial, paviments, ponts, túnels, dics, parterres, columnes i parets, i obres de protecció ambiental com paviments impermeables (gasolineres, indústries químiques i agrícoles), sitges, etc. El formigó s’obté de la mescla de ciment, grava, sorra i aigua, i addicions i additius si es requereixen. Inconvenients ambientals  Ciment: La seva fabricació requereix molta energia i allibera grans quantitats d’emissions de biòxid de carboni. Tanmateix, el formigó conté entre un 10 i un 15% de ciment, de manera que la proporció d’aquest consum intensiu d’energia és força més baixa en termes de massa del formigó. El contingut d’energia primària és de 7 MJ/kg.  Àrids: L’extracció de materials naturals per produir els components del formigó té implicacions ecològiques evidents sobre el paisatge.  Formigó: el contingut energètic del formigó, depenent del tipus de formigó, es troba entre 0,99 i 1,1 MJ/kg. Avantatges ambientals  Components procedents de reciclat: existeixen mesures de minimització de la quantitat de recursos naturals necessaris per a la fabricació de ciment i formigó. Per exemple, la substitució de l’àrid natural per àrid reciclat, la utilització de cendres volants o escòries metal·lúrgiques, l’ús d’agents anticorrosius com els banys d’epoxi, que allarguen la vida de l’armadura d’acer en aplicacions prop del mar, etc. (veure solució núm. 3, d’aquest apartat).  Durabilitat: el formigó té una llarga vida amb un manteniment petit, sempre que s’apliqui correctament.  Reciclabilitat: el material pot ser reprocessat per a un ventall ampli de qualitats d’agregats després del primer cicle de vida. FASE DE DISSENY / MATERIALS I RESIDUS 34  Reutilitzabilitat: el formigó és adequat per a ser reutilitzat com a material, però només pot ser reutiltizat com element estructural o estructura quan hi hagi hagut un disseny del desmantellament i ajustament i de la construcció, respectivament. Generació de residus  Producció: la majoria dels residus generats durant la producció són retornats en el procés productiu.  Construcció: és limitada la quantitat de residu de formigó que es genera durant la construcció, generalment elements que han sortit malament.  Demolició: l’armadura se separa del formigó. La runa de formigó es porta a la trituradora, que tritura el formigó en dues fases. Al mateix temps es treuen els altres materials, obtenint productes com l’agregat de formigó, l’agregat mixt i la sorra garbellada. FORMIGÓ CEL·LULAR O AIREJAT Conté ciment, llims i sorra. La porositat s’aconsegueix amb la formació de gas, per la qual cosa també es deia formigó gasós. La pròpia estructura i les cel·les de gas li confereixen una alta resistència amb una baixa massa volumètrica. La fabricació de formigó cel·lular no genera, en termes absoluts, cap residu, ja que totes les restes que sorgeixen en les diferents fases del procés de fabricació es reintegren al cicle. Sí que consumeix energia. Es pot utilitzar per plaques de teulades, parterres i parets, pannells i blocs de parets interiors no portants. Té una llarga vida i requereix poc manteniment. El material pot, en principi, ser reutilitzat després del cicle de vida inicial. OBRA DE FÀBRICA Els maons s’utilitzen en edificació residencial i no residencial, rehabilitació i construccions industrials i agrícoles. Existeixen diferents tipologies de maó entre les quals destaquen el maó de calç i sorra i el maó convencional. El primer és un material molt utilitzat en països en els quals l’argila és escassa, com a Holanda, a l’Estat espanyol se’n fabrica a Madrid, a Catalunya en general no es fa servir. El component més important de l’obra de fàbrica és l’argila. Altres ingredients inclouen margues, llims o argiles calcinades i sorra. Inconvenients ambientals  Es requereixen grans quantitats d’energia per a coure l’argila a alta temperatura. L’argila cuita per a maons i teules conté 4,5 MJ/kg d’energia primària, si és vitrificada conté 10 MJ/kg. Depenent del tipus de maó, el contingut d’energia primària de l’obra de fàbrica és d’entre 2,85 i 2,96 MJ/kg. Aquesta energia, utilitzada en el procés de fabricació, s’ha de considerar part de l’anàlisi del cicle de vida de l’obra de fàbrica. FASE DE DISSENY / MATERIALS I RESIDUS 35  L’extracció de recursos naturals suposa greus impactes paisatgístics. Avantatges ambientals  L’obra de fàbrica i els materials similars, com el terrazzo, donen lloc als acabats més durables i de més baixes emissions.  No absorbeixen olors, es netegen fàcilment i resisteixen l’abrasió i el desgast.  El cost del seu cicle de vida està entre els més baixos d’entre els materials d’acabat degut a la vida llarga i manteniment mínim que requereixen.  Reciclable: L’obra de fàbrica pot convertir-se en agregat per se utilitzat en la fabricació de formigó o com a material de terraplè o reompliment.  Procedent de material reciclat: Es poden trobar algunes teules amb un contingut de fins el 70% de material reciclat procedent de restes de vidre i feldspat de la indústria minera a Holanda (Ch. F. Hendricks, 2000a).  Aïllament: Optimitzar els avantatges d’aïllament i resistència dels blocs lleugers en el disseny de murs de façana METALLS Inconvenients ambientals generals dels metalls  Esgotament de reserves naturals d’alguns metalls.  Impacte molt important en la producció del metall quan cal extreure grans quantitats de roca de mineral per cada filó de mineral: l’entorn de l’àrea de la mina queda seriosament malmès, canvia el nivell freàtic i s’emeten substàncies nocives.  Gran quantitat d’energia requerida per a la producció i de l’emissió de substàncies nocives durant el tractament.  Quan els metalls s’exposen als fluxos d’aigua, els ions metàl·lics poden dissoldre’s en l’aigua, danyant organismes i contaminant les reserves d’aigua. ACER L’acer és un material de construcció important degut a l’alta resistència i tenacitat i l’ampli ventall de propietats que pot tenir. Característiques ambientals  El contingut d’energia primària de l’acer comercial (que conté un 20% d’acer reciclat) és de 35 MJ/kg i el de l’acer 100% reciclat (teòric) és de 17 MJ/kg. Per tant, aquest material porta associat un dels majors consums d’energia primària d’entre els materials de la construcció. FASE DE DISSENY / MATERIALS I RESIDUS 36  Hi ha una reserva de materials requerits (ferro, carbó, llims) de fins a més de 100 anys (i probablement alguns centenars d’anys).  L’acer, adequadament utilitzat, té una llarga vida.  L’acer pot ser totalment reutilitzat després del primer cicle de vida en el seu propi cicle fonent-lo i sense pèrdua de qualitat, requerint el 40% de l’energia necessària del procés de fabricació primari.  Les escòries generades en la seva producció també són totalment aprofitables.  L’alt valor residual de l’acer i una bona estructura de recollida en garanteixen un alt percentatge de reutilització.  L’acer és adequat per reutilitzar no només com a material sinó que també com a element constructiu o fins i tot com a construcció desmantellant i ajustant el disseny i la construcció, respectivament. ALUMINI Després de l’acer és el metall més utilitzat. I és el material més reciclable de la construcció. Característiques ambientals  Presenta el contingut energètic més elevat d’entre els materials de construcció més utilitzats: 215 MJ/kg de l’alumini primari, 23 MJ/kg de l’alumini 100% reciclat i 160 MJ/kg de l’alumini comercial (30% reciclat).  Les reserves de bauxita aguantaran un període mínim de 250 anys d’ús de l’alumini.  L’alumini és resistent a la corrosió i, per tant, té una vida més llarga.  Després del primer cicle, l’alumini pot ser reutilitzat totalment en el propi cicle, sense pèrdua de qualitat, fonent-lo com a alumini secundari (que només requereix el 5% de l’energia necessària per la fabricació d’alumini primari). L’alumini secundari pot, en principi, ser reciclat un infinit nombre de vegades.  L’alt valor residual de l’alumini i una bona estructura de recollida en garanteixen un alt percentatge de reutilització. ALTRES Altres metalls utilitzats en construcció són el plom, el coure o el zinc. Tots tres generen impactes importants com a metalls pesants que són. FASE DE DISSENY / MATERIALS I RESIDUS 37 GUIX Tot i que el guix estigui fet de matèries finites, és possible complir els requeriments de la construcció sostenible en una proporció significativa utilitzant pols de guix sintètica i d’altres formes adequades de residus industrials de guix en comptes de guix natural. D’aquesta manera, es pot aconseguir una aplicació útil en els diversos tipus de residus de guix, així com reduir la quantitat d’extracció de guix natural. El producte té una llarga vida, amb un període estàndard de 50 anys. Després del primer cicle el material pot ser reutlitzat, en principi reciclat en el seu propi procés de producció. FUSTA La sostenibilitat de la fusta està directament relacionada amb la durabilitat dels boscos com a font de recurs de la fusta i amb la funció vital que exerceixen d’absorció del CO2. El crit d’alerta sobre la gestió sostenible dels boscos es va centrar inicialment sobretot en els boscos tropicals i la seva deforestació. Es diu que la gestió dels boscos és sostenible quan un cert nombre de criteris convergeixen, el desitjat grau d’equilibri ecològic en relació la fauna i la flora, la protecció del sòl i el cicle de l’aigua, la biodiversitat, els grups de població humana que viuen al bosc, la manera amb la qual s’extrau la fusta, i en general el manteniment del bosc per a futures generacions. Inconvenients ambientals  Exhauriment dels recursos boscosos a un ritme més elevat que la seva capacitat de regenerar-se.  Es requereix energia en la recollida, transport, processament i reprocessament. El contingut d’energia primària és de 3 MJ/kg en la fusta de clima temperat o tropical, en el cas de taulell d’aglomerats pot arribar als 14 MJ/kg. Avantatges ambientals  Els arbres consumeixen CO2  El processament de la fusta requereix una quantitat relativament baixa d’energia.  És fàcil de reparar.  És biològicament degradable i no tòxica.  Els productes de fusta es poden reciclar: com a cartró, pasta de fusta per fer paper i re-processament per a reutilitzar-la a la indústria de la construcció.  Cremar fusta només desprèn CO2, que altres arbres consumeixen en un procés CO2-neutral, i permet produir energia. FASE DE DISSENY / MATERIALS I RESIDUS 38  És un recurs renovable. Els residus Els residus de la fusta poden classificar-se en tres categories (Ch. F. Hendricks, 2001):  Fusta impregnada: que no pot ser processada o cremada. S’estan estudiant noves tècniques de preservació.  Fusta A o fusta de màrfega: fusta de relativa bona qualitat utilitzada majoritàriament en la indústria del cartró; en alguns casos re-processada i utilitzada per a portes, parquets,…  Fusta B: també utilitzada majoritàriament en la indústria del cartró o cremada. Aquest tipus de fusta sovint conté capes de pintura o laca. PLÀSTICS En el sector de la construcció els plàstics s’utilitzen bàsicament com a material d’empaquetament. Els productes constructius inclouen les canonades de PVC, bigues, pannells per a teulades, etc. També pot actuar de lligant en el formigó de resina sintètica o el morter de resina sintètica, en comptes del ciment o el betum. Una aplicació destacable és la utilització de materials fibroplàstics (resines amb fibra de vidre) per al disseny del pont peatonal que creua les vies de l’AVE a l’alçada de Lleida ciutat. Aquest material es caracteritza per ser molt resistent i per requerir molt poc manteniment ja que no pateix problemes de corrosió. A més permet una construcció molt ràpida, aquest pont es va muntar amb 2 hores. Passarel·la peatonal realitzada amb materials fibroplàstics Font: La Vanguardia, 20 de novembre de 2001. FASE DE DISSENY / MATERIALS I RESIDUS 39 Inconvenients ambientals  La major part dels plàstics són reciclables, però la seva gran varietat fa que la tasca de separació sigui dificultosa. Additius, pintures i colorants dificulten el seu reciclatge i poden causar problemes en la fase residual.  La majoria de plàstics són fets de matèria no renovable, com el petroli i el gas natural.  Certs plàstics inclouen en la seva producció l’ús de substàncies tòxiques i nocives.  Cal anar amb compte amb l’ús de plàstics com a acabats interiors, ja que poden afectar la qualitat de l’aire interior dels edificis. Reciclabilitat  El reciclatge d’alt grau només és possible en aplicacions que fan ús del plàstic en un estat més o menys pur, com les canonades. En tots els altres casos (i els compostos) no es pot plantejar.  En la situació més favorable, el plàstic es barreja amb altres materials de baix grau per ser reciclats (per ex. la goma de fosa) que no compleixen les especificacions del plàstic però que no causen problemes ambientals.  En altres casos, el plàstic es pot combinar amb altres materials amb alt valor calorífic, de manera que es pot recuperar energia.  Si es barreja amb material de baix valor calorífic, la recuperació d’energia no és una bona opció, pels costos i la quantitat de cendres produïdes, només agreuja el problema de generació de residus d’incineració. Per tot plegat, cal minimitzar l’ús de materials plàstics que continguin clor. I és important que el plàstic seleccionat tingui un llarg període de vida per a l’ús pel qual ha estat escollit. PVC La producció de PVC és una indústria altament contaminant. Des de el processat de les seves matèries primeres fins a la seva eliminació o abocament, el PVC produeix problemes en el medi ambient i en la salut humana. El reciclatge del PVC permet disminuir l’impacte d’aquest material en les seves primeres fases i en la fase residual. El PVC presenta un alt grau de reciclabilitat, malgrat que les possibilitats reals de reciclatge són limitades, ja que la varietat d’additius químics que porta incorporats fan difícil crear un producte final homogeni a partir dels diferents plàstics de PVC recuperats. Actualment s’estan implantant sistemes de recollida més eficients perquè aquest producte pugui ser reciclat sense que, per aquest fet, disminueixin les seves prestacions FASE DE DISSENY / MATERIALS I RESIDUS 46 A més, l’ITeC incorpora al seu registre de materials tots els productes als quals ha concedit el DAU. Tota la informació respecte el DAU es troba inclosa en el Programa de Gestió de Residus de la Construcció de Catalunya 2001-2006 (Junta de residus, 2001). Alternatives a les matèries primeres Edificació i obra nova En edificació i obra pública, el ministeri de medi ambient de l’Estat espanyol considera aquesta catalogació dels residus utilitzables a la construcció: EDIFICACIÓ I OBRA PÚBLICA MATERIAL Àrids per a formig ons Addici ó al formig ó Morter Àrid lleuger Ciment Maons Aigua per a formig ó Negres 1.1 Estèrils de carbó Vermells Granulada 2.1 Escòries de forn alt Cristal·litzada 2.2 Escòries d’acereria LD Negra 2.3 Escòria d’acereria de forn elèctric Blanca 2.4 Fum de sílice 3.1 Cendres volants de central tèrmica de carbó 3.2 Residus procedents de la fabricació de formigó preparat 4.1 Runes de formigó 4.2 Runes de paredat 4.3 Pneumàtics fora d’ús Cendres volants 4.4 Residus d’incinara dores urbanes Cnedres de la llar Llots 4.5 Llots de depurado res Cendres d’incineració 5.1 Reciclat de paviments asfàltics 5.2 Reciclat paviments de formigó Utilització habitual Utilització reduïda amb possibilitats reals S’ha realitzat experimentació al laboratori Font: CEDEX, 2002 FASE DE DISSENY / MATERIALS I RESIDUS 47 L’article Panorama nacional e internacional sobre residuos utilizables en edificación y obra pública (Alaejos i Sánchez, 2002) fa un seguiment exhaustiu de la normativa existent a l’Estat espanyol i a altres estats europeus sobre matèries primeres secundàries que es poden fer servir en la construcció. FORMIGÓ MATERIAL PROCEDENT DEL SECTOR DE LA CONSTRUCCIÓ Obtenció de formigó a partir d’àrids reciclats de runa de construcció El granulat procedent d’enderroc es divideix en tres tipus principals: - Granulat reciclat procedents de construccions de maó - Granulat reciclat procedents de formigó - Granulats mixtes (formigó i maó) Granulats procedents de formigó En general, els àrids gruixuts reciclats procedents de formigó poden ser utilitzats tant en formigó en massa com en formigó armat, mantenint-se els criteris de dosificació dels formigons convencionals. Alguns problemes potencials que poden causar aquest tipus de granulat poden tenir origen en els contingut de fusta, sulfats (guix), sòl (grumolls d’argila), alumini, clor, roques alcali-reactives, plàstics. Per això és important analitzar prèviament el material i haver realitzat una demolició selectiva correctament. El Catálogo de residuos utilizables en la construcción (CEDEX, 2002) estableix les característiques de l’àrid reciclat procedent de formigó per a la fabricació d’un nou formigó segons les recomanacions del TC 121 DRG de RILEM (1994). Cal fer notar que el catàleg només contempla els residus procedents d’un formigó composat per: - Ciment fabricat amb clínker de pòrtland i contemplats a la Instrucció RC-97 - Àrids naturals (rodats o de matxuca), procedent d’escòria cristal·litzada o una combinació. Els altres tipus de formigó estan exclosos. El formigó amb aquest tipus d’àrid tindrà una demanda d’aigua del formigó fresc major que el formigó fet amb graves naturals, i el consum de ciment per a una mateixa resistència és una mica més gran. Substitucions de fins el 30% d’àrid convencional per àrid reciclat poden no alterar significativament la resistència del nou formigó. Substituint el 100% de l’àrid la resistència a compressió pot disminuir entre un 10 i un 20%. La gestió d’aquest tipus de granulat està regulada pel Plan Nacional de Residuos de Construcción y Demolición (2001). Pel que fa la normativa, no existeix cap normativa FASE DE DISSENY / MATERIALS I RESIDUS 48 o especificació tècnica legal, només recomanacions o guies a altres països com Holanda, el Regne Unit o França. Granulat procedent de construccions de maó i granulat mixt Com a àrid per a la fabricació de formigons, el granulat procedent d’enderroc (mixt o de maó) es considera un àrid lleuger per la menor densitat que presenta, i, per tant, el formigó obtingut seria formigó lleuger sense fins. El formigó no lleuger fabricat amb maó triturat prou dens, es pot utilitzar en la construcció d’estructures de formigó en massa i formigó armat, com ara: murs de soterrani, piles de formigó, xemeneies, formigó prefabricat, elements per a teulades, blocs de formigó o teules. La resistència d’aquest tipus de formigó disminueix considerablement en relació amb la del formigó normal. Granulat mixt Font: Cano i Celemín Matachana, 2002. L’experiència amb aquest tipus de formigó és escassa, però destaca la construcció dels estreps d’un viaducte prop de Helmond a Holanda el 1992 amb formigó d’àrid reciclat mixt. Ciments fabricats amb fins procedents de formigó matxucat S’utilitza una mescla de fins menors de 5mm procedents de formigó matxucat (polvoritzat), escòries d’alt forn polvoritzades o llots amb restes de ciment procedents de les plantes de fabricació de formigó, 2-3% de guix i un accelerador orgànic de presa. Actualment a Espanya no es fabriquen. Sí que s’utilitzen a altres països com el Japó. MATERIAL PROCEDENT D’ALTRES INDÚSTRIES Formigons obtinguts amb cendres volants Consideracions generals FASE DE DISSENY / MATERIALS I RESIDUS 49 El procés de combustió del carbó en les centrals termo-elèctriques genera dos tipus de resiuds: les cendres volants (partícules fines) i les cendres de llar (partícules gruixudes). Les cendres volants de carbó i les cendres de llar s’inclouen com a residus al Catàleg Europeu de Residus (CER), considerats com a residus no perillosos. A Europa l’any 1999 es van generar 37.144kT de cendres volants de les quals es van aprofitar: APLICACIONS DE LES CENDRES VOLANTS A EUROPA KT uitlitzades % utilitzat ciment 5.666 15,2 Formigó 5.436 14,6 Blocs de formigó prefabricat 1.259 3,4 Àrids lleugers 238 0,6 Edificació i ponts maons 68 0,2 Terraplens i reompliments 2.685 7,2 carreteres 1.243 3,3 TOTAL 16.595 44,7 Font: CEDEX, 2002. La utilització de ciments comuns que incorporen cendres volants en el formigó estructural es regula segons la Instrucción EHE, la qual n’exposa recomanacions generals i no en permet l’ús en formigó pretensat. La Instrucción EHE estableix diferents tipus de ciment segons el % de contingut de cendres volants. Un dels tipus de ciment que estableix és l’especial amb fins a un 75% en contingut de cendres volants. El Catálogo de residuos utilitzables en la construcción (CEDEX, 2002) estableix els següents avantatges i inconvenients de l’ús de les cendres volants a la construcció: AVANTATGES I INCONVENIENTS PER AL MEDI AMBIENT DE L’ÚS DE LES CENDRES VOLANTS EN EL FORMIGÓ Avantatges Inconvenients  Barato  Reducció del volum de residus abocats  Per tona de cendres volants: - ↓ de 0,8t del consum ciment - ↓ en 3000MJ del consum energia - ↓ d’1,2t del consum de recursos naturals - ↓ de les emissions de CO2  Heterogeneïtat en les característiques de diferents partides (compactació, humitat òptima, densitat seca,…)  Fàcil erosionabilitat de superfícies per l’aigua i el vent  Possibilitat de lixiviació de metalls pesats i sulfats durant la vida útil Font: CEDEX, 2002. Formigons amb alt contingut en cendres volants Aquest tipus de formigó presenta els següents avantatges, segons els professors Malhotra i Mehta (2002): FASE DE DISSENY / MATERIALS I RESIDUS 50 FORMIGÓ HVFA (ALT CONTINGUT EN CENDRES VOLANTS) COMPARAT AMB UN FORMIGÓ DE CIMENT PÒRTLAND CONVENCIONAL Fluència/capacitat de bombeig Treballabilitat/compactabilitat Bleeding Acabat Temps d’estabilització Resistència a curtes edats (fins a 7 dies) Resistència última (90 dies) Resistència a fissuració • Retracció plàstica • Retracció tèrmica • Retracció d’assecament Resistència a la penetració de ions clor Resisitivitat elèctrica Durabilitat • Resistència a l’atac per sulfats • Resistència a l’expansió alcali-sílica • Resistència a la corrosió de l’armadura Cost • Materials • Treball • Cicle de vida Beneficis ambientals (reducció d’emissions de CO2) Més fàcil Més fàcil Gens o negligible Més ràpid Més lent fins a 2 hores Més baixa però pot ser accelerada Més alta • Més alta (si no està protegit) • Més baixa • Més baixa Molt alta (després de 180 dies) Molt alta al cap d’un any • Molt alta • Molt alta • Alta • Més baix • Semblant • Molt baix Molt alts Font: Malhotra i Mehta (2002) Les cendres volants en el formigó suposen un benefici pel que fa la preocupació per la fissuració tèrmica, l’atac per sulfats i la reacció alcalina amb l’agregat; tanmateix, la proporció de cendres volants que es necessiten en aquest sentit és entre el 25 i el 30% de massa del material cimentós. Però amb aquest percentatge la resistència a edats curtes del formigó disminueix. El sistema de formigó HVFA (alts continguts en cendres volants), que conté el 50% de cendres volants o més, soluciona aquest problema deixant pas a una reducció dràstica de la relació aigua-material cimentós sobretot quan es fa servir un superplastificant en combinació amb alts continguts de cendres volants. Amb una consolidació i curat adequats els elements estructurals fets a partir de formigó HVFA són teòricament lliures de fissures degut a la reducció en la retracció tèrmica i d’assecament, i per tant donen lloc a estructures altament durables. Formigons obtinguts amb escòries d’alt forn En la fabricació d’acer es genera un subproducte les escòries, que segons el procés de refredament que pateixen es converteixen en escòries cristal·litzades (refredament lent, només una petita part es troba en estat vitri) o escòries granulades (refredament brusc, obtenint un producte granular semblant a la sorra, amb arestes tallants). Característiques generals L’ús d’escòries mòltes com a addició al formigó: FASE DE DISSENY / MATERIALS I RESIDUS 51 • Millora la treballabilitat, posada en obra i compactació. • Augmenta el temps d’inici de presa (1,5 hores) Æ incrementa el termini de treballabilitat. • Millora la resistència dels formigons als atacs químics (sulfats, clorurs,…). • Contribueixen poc a la resistència a edats curtes del formigó, augmentant significativament amb l’edat. Zona d’emmagatzematge de l’escòria granulada d’alt forn Font: Sinis Fernández, 2002. Escòria cristal·litzada Aquesta escòria es pot fer servir com a àrid tant per morter com per a formigó. • Per al seu ús en el morter, han de complir les especificacions generals que s’estableixen per als àrids naturals i, a més, cal estar alerta a la pèrdua per calcinació i substàncies solubles en aigua. • Tant per a morter com per a formigó s’ha de comprovar que les escòries cristal·litzades no tenen compostos que afectin l’estabilitat de volum. • La Instrucción de Hormigón Estructural, EHE, permet la utilització d’escòries siderúrgiques apropiades, i d’entre aquestes s’hi poden incloure les escòries cristal·litzades, sempre que es comprovi prèviament que són estables, és a dir, que no contenen silicats inestables ni compostos ferrosos. Escòria granulada Una de les aplicacions més esteses de l’escòria granulada és la fabricació de ciment. Segons la norma UNE-EN 197-1, les escòries d’alt forn han de complir les següents condicions:  Han d’estar constituïdes, al menys en dues terceres parts de la seva massa, per fase vítria. FASE DE DISSENY / MATERIALS I RESIDUS 52  Han d’estar compostes, al menys en dues terceres parts de la seva massa, per CaO, MgO i SiO2. La resta ha d’estar format per compostos d’Al2O3 i petites quantitats d’altres òxids.  La relació (CaO%+MgO%)/SiO2% ha de ser més gran que 1. La Instrucción EHE estableix els tipus de ciment segons en % de contingut d’escòries granulades d’alt forn. Formigons obtinguts amb escòries d’acereria de forn d’arc elèctric Les escòries d’acereria es produeixen en la fabricació de l’acer, ja sigui comú o especial, en forns d’arc elèctric, els únics presents a Catalunya. En aquest procés es generen escòries negres (subproducte de la generació d’impureses en la fase d’oxidació en l’etapa de fusió) i escòries blanques (subproducte de l’etapa d’afinament). En forns d’arc elèctric també s’obté fum de sílice dels processos d’obtenció de metall. Escòries negres com a àrid de formigó De forma experimental s’està estudiant la possibilitat d’utilitzar aquest tipus de residu com a àrid fi per a formigó. Amb aquesta finalitat les escòries cal que es triturin i garbellin obtenint una granulometria similar a la de la sorra natural. En certs assaigs realitzats, en els quals es va reemplaçar al totalitat de al sorra per escòries negres de forn elèctric, es van obtenir formigons de major densitat (2770 kg/m3), amb una resistència a compressió i càrrega de trencament similars a les d’un formigó amb sorra natural i de major fragilitat (CEDEX, 2002). Segons aquests estudis, el fenomen de lixiviació en un formigó normal i en un formigó amb escòries és similar per a tots els metalls excepte per al clor. Escòries blanques en cimenteres La valortizació de les escòries blanques consisteix en la seva reutilització en empreses cimenteres com a matèria primera per als seus forns rotatius, tot i que presenta certes dificultats de manipulació. Degut al contingut pobre en ferro no es podran utilitzar en cimentera com a aportació de ferro, sinó com a matèria primera en substitució de les margues. Al País Basc s’hi ha dut a terme una experiència pràctica, a escala industrial, d’utilització d’escòries en el procés de fabricació de ciment (Ihobe, 1999). Els resultats que es van obtenir en aquest projecte van demostrar que amb els percentatges adequats d’escòries (una dosificació de l’escòria blanca del 5%), la qualitat del producte final no varia. Fum de sílice FASE DE DISSENY / MATERIALS I RESIDUS 53 La utilització dels ciments comuns que incorporen fum de sílice al formigó estructural es regula segons la Instrucción EHE, que inclou recomanacions i tipologies dels ciments que en contenen. El formigó amb fum de sílice és especialment adequat per a formigons pretensats, formigó que conté àrid reactius, formigó projectat o formigó per al desencofrat i descindrat ràpid. L’article Características de las mezclas de cementos CEMI 52’5R i humo de sílice (Dapena i Posser, 2002) recull un estudi realitzat sobre conglomerats formats per aquest ciment i fum de sílice fins al 20%, i les característiques que tenen. Normativa En aquest punt és interessant esmentar el projecte de normativa que s’està duent a terme a Catalunya, la qual aportarà els criteris ambientals necessaris a tenir en compte en l’ús d’escòries d’acereria i incinerador en aplicacions del sector de la construcció: mescles betuminoses, subbases, etc. Aquesta normativa està previst que surti l’any que ve. Altres Actualment s’està estudiant la utilització d’escòries i cendres procedents d’incinerador de residus sòlids urbans com a àrid per al formigó i en blocs de formigó prefabricat. Un exemple d’aquests estudis presenta els seus resultats en l’article Empleo de materiales secundarios como materia prima de nuevos tipos de cementos (Goñi et al., 2001). Un altre exemple és la utilització de llot sec de depuradora d’aigües residuals com a addició en llambordes de formigó prefabricat (Yagüe et al., 2002). En aquest estudi es conclou que l’addició dels llots produeix, en la majoria dels casos, una disminució de les porositats i dels coeficients d’absorció i un augment en les resistències mecàniques, i per tant una durabilitat major. Pel que fa a la concentració dels contaminants lixiviables de les llambordes, es troba per sota del límit de la norma holandesa NEN 7345, per a la inclusió de residus en matrius cimentoses i en conseqüència, es poden classificar com a materials inerts. L’estudi s’ha realitzat amb un 2% de llot sec procedent d’EDAR, queda pendent, doncs, analitzar què passaria si aquest percentatge augmentés. Com a conclusió d’aquest punt, la utilització de material procedent d’altres indústries per a la fabricació de formigó té beneficis:  Una disminució dels costos d’abocament.  Un estalvi de matèria primera natural.  Una reducció de l’impacte ambiental i un benefici espacial no depositant els residus a l’abocador. FASE DE DISSENY / MATERIALS I RESIDUS 54  Un increment de la qualitat de vida a l’entorn d’aquest tipus d’indústries. A més, aquests formigons presenten un estalvi considerable en el contingut d’energia utilitzada en la fabricació del ciment que contenen, la següent taula mostra el contingut d’energia de les varietats de ciment fins ara presentades: CONTINGUT D’ENERGIA DE LES VARIETATS DE CIMENT Tipus de ciment Contingut d’energia (GJ/tona) Ciment Pòrtland Ciment de cendres volants Ciments d’escòries d’alt forn 3,6 2,5 4,2 Font: CEDEX, 2002. OBRA DE FÀBRICA En aquest punt es presenten alguns casos de maons obtinguts a partir de materials reciclats. Maó de sòl-ciment El factor que caracteritza aquest maó és l’eliminació de l’etapa de cocció, i, per tant, suposa un estalvi d’energia molt considerable. En aquest cas el maó, en comptes del procés d’extracció de la capa superficial del sòl, amassat, emmotllat i cocció, s’obté mitjançant l’estabilització i premsat del sòl, utilitzant la terra no fèrtil com a matèria primera. La terra no es cou sinó que és estabilitzada a partir de l’addició de ciment, que actua sobre el sòl, modificant el comportament de les seves partícules i millorant la seva estabilitat, transformant la massa resultant en una estructura difícil d’alterar i de més resistència respecte un sòl natural (Gatani, 2000). Les seves característiques principals són:  Es poden fer servir per a la realització de paredat de maons amb la mateixa tècnica que el paredat tradicional de maons vistos, amb junta arrasada o per revocar.  La seva composició no conté terra procedent de la capa fèrtil (terra negra), que no resulta apta per a la reacció amb el ciment i enduriment posterior. Ans al contrari, les més adequades són aquelles la composició de les quals conté un alt percentatge de sorra, una quantitat escassa de llims i un contingut en humus nul.  La seva fabricació és similar a la dels blocs de ciment, les etapes de producció són molt semblants.  El cost del maó és reduït.  Cada maó de sòl-ciment és lleugerament més pesat que un maó cuit tradicional.  Presenten menor capacitat higroscòpica que un maó comú: un maó de sòl-ciment absorbeix 10 vegades menys aigua que un maó cuit tradicional. FASE DE DISSENY / MATERIALS I RESIDUS 55 Maó obtingut amb cendres volants Se substitueix part de l’argila plàstica per les cendres, encara que existeixen casos d’elaboració de maons de fins al 90% en cendres volants.  Les principals avantatges que suposen són: - Requereixen menys quantitat d’aigua d’amassada - La velocitat d’assecada és major - La cocció és més ràpida - La porositat és menor - Es produeix un estalvi en matèries primeres i energia  Els punts febles són: - Presenten una menor resistència (pot arribar a 20 N/mm2 amb el 50% d’argila reemplaçada) - Major absorció - Menor resistència a les gelades - Poden ocasionar problemes d’eflorescències Maó obtingut a partir d’escòries d’incineradora de RSU Aquestes escòries poden utilitzar-se substituint la sorra en la fabricació de maons i presenten les següents característiques (Vàzquez, 1997): - Resistència a la fractura per compressió de més de 100 kg/cm2 - Bona resistència a l’abrasió - Menor absorció d’aigua - Resistència a compressió i a flexió millorables augmentant la pressió de compactació en el procés de fabricació - Aïllant tèrmic Æ estalvi energètic en els edificis - Alt contingut en matèria orgànica Æ estalvi del 7% d’energia en la cocció Maó microporós de baixa conductivitat tèrmica El bloc ceràmic d’argila alleugerida (o Termoargila com es coneix al mercat espanyol) consisteix en barrejar esferes de poliestirè expandit amb l’argila. En les primeres etapes del procés de cocció el poliestirè desapareix deixant un conjunt de macroporus distribuïts uniformement en la massa ceràmica del bloc (Consorci de Termoargila, 2001). Maó de baixa conductivitat tèrmica. Font: Termoargila, 2001. FASE DE DISSENY / MATERIALS I RESIDUS 62 A l’hora de tenir en compte la minimització dels residus de la construcció en el disseny de la nova estructura cal:  Optar per un mètode de construcció compacta en el disseny (màxim espai habitable per quantitat de material de construcció utilitzat).  Disseny que contempli l’ús d’elements prefabricats  Disseny amb les dimensions més estàndards possibles, la qual cosa, a més, promou una major capacitat de ser reutilitzat posteriorment. 3. Disseny per un bon desmantellament i una demolició selectiva En l’elecció dels materials  Donar preferència a matèries primeres secundàries, no compostos i reutilitzables.  Limitar al màxim l’ús de materials fixadors - adhesius, pintures, agents impregnants i recobriments, la separació dels quals és difícil.  Optar per mètodes constructius de desmantellament, utilitzant productes i materials que en facilitin la demolició i separació posterior.  Definir mesures que afavoreixin un desmantellament que no malmeti els materials implicats, la qual cosa està directament relacionada amb com es duen a terme les connexions entre elements estructurals: química (adhesió), física (soldadura), o mecànica (cargols i perns).  Evitar els materials que puguin ser tòxics per als treballadors durant la demolició, com per exemple l’amiant. Prevenció quantitativa dels residus de demolició  Disseny flexible i multifuncional de l’edifici en origen: permet allargar la vida de l’estructura reutilitzant-la per a noves funcions i, per tant, generar menys residus de demolició.  Disseny de fàcil desmuntatge en origen: permet la reutilització d’elements constructius al final del cicle de vida de l’estructura, i, per tant, generar menys residus de demolició. D) Prevenció qualitativa dels residus de demolició, per una demolició selectiva  Els elements constructius de tancament –exterior o interiorhan de ser resolts mitjançant la juxtaposició de capes de materials adequats: la construcció basada en el muntatge en sec de materials disposats en capes successives facilita la recuperació selectiva de residus homogenis. Gràcies al desmuntatge d’aquests elements s’obtenen materials homogenis, en un estat suficientment bo com per valorirzar-los mitjançant la reutilització o el reciclatge. FASE DE DISSENY / MATERIALS I RESIDUS 63  Accessibilitat dels materials perquè siguin extrets: depèn del disseny espacial de l’objecte de demolició. 3ª ALTERACIÓ: ALTERACIÓ DEL PAISATGE I LA QUALITAT AMBIENTAL (EXTRACCIÓ I RESIDUS) ACCIONS DEL PROJECTE La major part del volum dels materials usats en la construcció s’extrau de les explotacions d’àrids. Les activitats extractives són un clar exemple de procés no sostenible, en elles es consumeixen recursos naturals, i aquests no tenen capacitat pròpia de regenerar-se, així que si se segueixen consumint al ritme actual, podem arribar al cas de no poder disposar-ne més. Cal pensar en la situació de les graveres i pedreres, els problemes que comporten per al medi ambient i en la necessitat de recuperar aquests espais degradats, un cop finalitzada l’extracció. ¾ Veure Disseny/ Geomorfologia i sòl Antiga pedrera de granit, actualment convertida en el dipòsit controlat de terres i runes La Vallensana (Badalona). Font: GMR, 2002. A més cal afegir els possibles casos de negligència d’algunes empreses constructores que extreuen àrids de rius o hi aboquen residus que els sobren, sense permís ni control. Quan els llocs d’on s’ha d’extreure el material i els llocs on s’ha d’abocar no estan definits prèviament, ni se’ls segueix un control, poden donar-se agressions com aquestes. Segons la Junta de Residus (2001), el 1999 la gestió controlada dels residus de la construcció generats era del 85%, que si bé suposava una millora considerable respecte l’any anterior (1998, 48%), demostra que encara es produeixen aquest tipus de pràctiques. SOLUCIONS 1. localització de punts de gestió del material sobrant FASE DE DISSENY / MATERIALS I RESIDUS 64 Cal preveure la destinació del material sobrant de l’obra, considerant totes les possibles aplicacions que pot tenir aquest material com a matèria secundària o, en cas de no tenir possibilitats de reutilitzar-se o reciclar-se, considerant els impactes que es poden derivar de dipositar-lo en un abocament controlat. L’ITeC, en el recull Minimització i gestió de residus de la construcció (ITeC, 2000), en el document Pla de gestió de residus, inclou un mapa de valortizadors de Catalunya, amb les següents centres: - dipòsits de terres i runes - punts verds - dipòsits de residus inerts - dipòsits de residus no especials - dipòsit de residus especials - reciclatge de paper, cartró - reciclatge de plàstics - reciclatge de vidre - reciclatge i reutilització de fusta - reciclatge i recuperació de metalls - recuperació de cables - plantes de reciclatge i runa A Catalunya, fruit de l’aprovació del Decret 201/1994, es va constituir la Gestora de Runes de la Construcció SA, que és una empresa mixta en què participen la Junta de Residus de Catalunya, la Confederació Catalana de la Construcció i al voltant de 91 empreses adscrites a l’esmentada confederació, que coordina totes les tasques d’enderroc a Catalunya (a cada comarca hi ha un abocador de runes). Aquestes runes reomplen les antigues pedreres abandonades que existeixen arreu de la topografia i que tant afecten al paisatge, permetent així clausurar-les. El 1995, la Junta de Residus aprovà el Programa de residus de la construcció a Catalunya, a partir del qual es dissenyà una xarxa integrada d’instal·lacions distribuïdes arreu del territori, en esguard d’una racionalització de costos. Actualment ja s’ha posat en marxa el nou Programa per al període 2001-2006, aquest pla té per dos dels objectius principals el foment i normalització del reciclatge i completar la construcció de la xarxa d’infrastructures. En el cas de disposar d’un enderroc que prové d’un indústria de residus perillosos (per exemple una central nuclear) o unes terres contaminades que cal extreure, s’han de tractar prèviament en les respectives plantes de tractament d’aquests residus perillosos. 2. localització de pedreres i zones d’extracció S’hauria de donar una relació de les pedreres existents a l’entorn amb el tipus de material que es pot extraure, per evitar negligències posteriors (extraure material d’on no és permès). Cal doncs, utilitzar com a zones de préstecs extraccions a cel obert degudament legalitzades. ¾ Veure Disseny / Geomorfologia i sòl FASE DE DISSENY / MATERIALS I RESIDUS 65 NORMATIVA I LEGISLACIÓ La gestió de residus és competència de les Comunitats Autònomes (a Catalunya es fa a través de la Junta de Residus) i dels ens locals, tot i que la Unió Europea marca les exigències mínimes i prioritats en la Directiva 75/442 que, alhora, poden ser recollides i ampliades en una llei estatal. A continuació es dóna la relació de lleis que poden ser útils a l’hora de determinar quin o quins materials s’utilitzaran en el projecte: Unió Europea Materials  Directiva del Consell 89/106, de 21 de desembre de 1988. Aproximació de les disposicions legals, reglamentàries i administratives dels Estats Membres sobre productes de construcció (DOCE 40, 11.2.1989), modificada per la Directiva del Consell 93/58, de 22 de juliol (DOCE 220, 30.8.1993). Dóna regulacions bàsiques sobre: - Estabilitat i resistència mecànica - Seguretat al foc - Higiene, salut i ambient - Seguretat de l’usuari - Contaminació acústica - Estalvi d’energia i conservació de la calor  Directiva del Consell 87/217, de 19 de març, de prevenció de la contaminació del medi ambient produïda per l’amiant (DOCE 85, 28.3.1987). Residus  Decisió de la Comissió de 23 de juliol de 2001, modificació llistat de residus.  Decisió de la Comissió de 22 de gener de 2001, que modifica la Decisió de 2000/532/CE de 3 de maig, aprova el Catàleg Europeu de Residus.  Decisió de la Comissió de 16 de gener de 2001, llistat de residus perillosos.  Decisió del 22 de desembre de 1994, per la qual s’aprova la Llista de residus perillosos (DOCE L/356 de 31.12.94).  Decisió del 20 de desembre de 1993 que aprova el Catàleg Europeu de Residus (CER), (DOCE L/5 de 7.1.94), actualitzat amb la Resolució 17.11.1998 Inclou tots els residus de la refineria de petroli, purificació del gas natural i tractament pirolític del carbó.  Directiva 91/689, relativa als residus perillosos (DOCE L/377 de 31.12.91) Fa una llista de les característiques dels residus que permeten classificar-los com perillosos  Directiva 75/442, de 16 de juliol, relativa als residus, modificada per la directiva 91/156/CE (DOCE L/78 de 26.3.91) Estableix l’obligació pels Estats membres d’elaborar plans de gestió dels residus. Estat espanyol Materials  Pliego de Prescripciones Técnicas Generales para Obras de Carretera y Puentes (PG-3) FASE DE DISSENY / MATERIALS I RESIDUS 66 - Ordre circular 9/2002, de 10 de juny, sobre rehabilitació de ferms. - Ordre circular 1382/2002, de 16 de maig, per la qual s’actualitzen determinats articles relatius a la construcció d’explanacions, drenatges i cimentacions (BOE número 139 d’11 de juny de 2002). - Ordre circular 1475/2002, de 13 de febrer, per la qual s’actualitzen determinats articles relatius a formigons i acers estructurals (BOE número 56 de 6 de març de 2002). - Ordre circular 8/2001, de 28 de desembre, sobre reciclats de ferms.  Ordre de 7 de desembre de 2001, modificació del Reial Decret 1406/1989.  Reial Decret 1406/1989, de 10 de novembre, sobre la comercialització de substàncies preparats perillosos.  UNE 92 110 Materials aïllants tèrmics utilitzats en l’edificació. Productes de poliestirè expandit (EPS). Especificacions.  UNE 23 727 Assaigs de reacció al foc dels materials de construcció. Classificació dels materials utilitzats en la construcció.  Reial Decret 2994/1982, de 15 d’octubre, sobre la restauració de l’espai natural afectat per activitats mineres. Residus  Ordre de 8.2.2002, publicació de les operacions de valorització i eliminació de residus i la llista europea de residus.  Plan Nacional de Residuos de Construcción y Demolición 2001-2006 (PNRCD), resolució de 14/06/2001. Preveu l’existència de dues plantes tipus P6 (amb capacitat per reciclar unes 600.000 tones l’any) i tres plantes P2 (amb capacitat per reciclar unes 200.000 tones l’any) a Catalunya. Els seus objectius ecològics pel període 2000-2006 són:  Recollida controlada i correcta gestió d’almenys el 90% dels RCD l’any 2006.  Disminució d’almenys un 10% del flux de RCD l’any 2006  Reciclatge o reutilització d’almenys el 20% de RCD l’any 2003.  Reciclatge o reutilització d’almenys el 40% de RCD l’any 2006  Adaptació dels actuals abocadors de RCD a la nova Directiva Europea d’Abocadors en aquells casos en què sigui tècnicament possible abans del 2005  Clausura d’abocadors no adaptables a la Directiva abans del 2006.  Elaboració d’un sistema estadístic de generació de dades i d’un sistema d’informació sobre RCD i la seva gestió, per incorporar-les al Inventario Nacional de Residuos.  Llei 10/1998, de 21 d’abril, de residus (BOE de 22.4.98), transposició de la Directiva 91/156 de residus de la Unió Europea. Abandona la vella denominació de Residus Sòlids Urbans per la de residus urbans o municipals, en els quals s’hi inclouen els residus procedents d’obres menors de construcció i els ocasionats com a conseqüència de la reparació domiciliària, i per tant competència dels Ens Locals. La gestió dels residus i runes de la construcció –ja siguin inerts o noque no procedeixin d’obres menors o de reparació domiciliària, ja no és competència dels Ens Locals, i queda assignada als productors o posseïdors dels mateixos, restant aquests obligats a lliurar-los a un gestor de residus autoritzat per la seva posterior valorització o eliminació.  Reial Decret 952/1997, de 20 de juny, modificació del Reglament per a l’execució bàsica de residus tòxics i perillosos.  Plan Nacional de Residuos Peligrosos, resolució de 28 d’abril de 1995 (BOE 114 de 13 de maig de 1995)  Reial Decret 833/1988, de 20 de juliol, Reglament per a l’execució de la Llei 20/1996, bàsica de residus tòxics i perillosos. FASE DE DISSENY / MATERIALS I RESIDUS 67  Llei 29/1986, Bàsica de Residus Tòxics i Perillosos (BOE 120, de 20.5.86), i el seu Reglament (BOE 182, de 30.7.88), modificat pel Real Decreto 952/1997 (BOE de 5.7.97) Catalunya Materials  Ordre de 6 de juny de 1998, de desplegament parcial del Decret 343/1983 (DOGC 1007, 20.6.88)  Ordre de 15 de febrer 1996, de valorització d’escòries (DOGC 13.3.1996) Contempla la reutilització d’escòries procedents de la incineració de residus municipals i les resultants de processos termometal·lúrgics, per tal d’afavorir-ne la valorització. Inclou una classificació i caracterització de les escòries i la utilització d’escòries valoritzables.  Recomanacions sobre l’ús de cendres en el formigó. Recomanacions UC-85. Basades en la normativa internacional i en la pròpia recerca.  Decret 343/83, de 15 de juliol, sobre les normes de protecció del medi ambient d’aplicació a les activitats extractives (DOGC 356, 19.8.83)  Llei 12/81, de 24 de desembre, per la qual s’estableixen normes addicionals de protecció dels espais d’especial interès natural afectats per activitats extractives (DOGC 189, 31.12.81) Residus  Programa de Gestió de Residus de la Construcció de Catalunya 2001-2006 del Departament de Medi Ambient, Junta de Residus, del 27 de juny de 2001. Té per objectius generals:  Millorar la gestió dels residus de la construcció  Responsabilitzar els diferents agents envers la prevenció, la valorització i la disposició final dels residus de la construcció  Prioritzar les opcions de reciclatge enfront de les de disposició del rebuig  Finalitzar la xarxa integrada de dipòsits controlats  Posar les bases per ala indústria del reciclatge  Reduir els abocaments incontrolats  Decret 161/2001, de 12 de juny, de modificació del Decret 201/1994, regulador de runa i altres residus de la construcció. Adapta l’anterior decret quant a diversos aspectes de la regulació dels residus de la construcció i demolició, incorpora criteris de gestió de forma que l’administració local tingui un coneixement cert de la correcta destinació d’aquests residus i s’adapta a la Llei 3/1998, de 27 de febrer, d’intervenció integral de l’Administració ambiental.  Decret 136/1999, de 18 de maig, pel qual s’aprova el Reglament general de desenvolupament de la Llei 3/1998, de 27 de febrer, de la intervenció integral de l’Administració ambiental.  Decret 92/1999, de 6 d’abril, de modificació del Decret 34/1996, de 9 de gener, pel qual s’aprovà el Catàleg de Residus de Catalunya.  Llei 3/1998, de 27 de febrer, de la intervenció integral de l’Administració ambiental  Decret 34/1996 d’aprovació del Catàleg de residus de Catalunya (CRC), (DOGC, de 9.2.1996) Inclou una taula amb els límits establerts pels lixiviats en cada paràmetre (pH, conductivitat, níquel, plom, amoni, etc.)  Decret 201/1994, de 26 de juliol, regulador dels enderrocs i altres residus de la construcció (DOGC 1931, de 8.8.1994) FASE DE DISSENY / MATERIALS I RESIDUS 68 Estableix la necessitat d’introduir dins del procés de demolició el concepte de desconstrucció i separació en origen, que desenvolupa els següents aspectes: planificació del projecte i procés de desconstrucció i obtenció de la llicència.  Llei 6/93, de 15 de juliol, reguladora dels residus (DOGC 1776, de 28.7.93) Els residus de la construcció tenen un desenvolupament reglamentari específic (segons art. 5.1). Els residus miners i d’explotació de canteres, els residus explosius, els residus radioactius, les emissions gasoses a l’atmosfera i les aigües residuals entre d’altres, estan exclosos d’aquesta llei i de la Directiva 75/442. La Llei 6/93 estableix el model de gestió dels residus amb què s’ha d’operar a Catalunya i s’incorporen els grans objectius de minimització, valortizació i deposició, basats en les estratègies del Cinquè Programa Marc de la Unió Europea. Els Reglaments Metropolitans o locals per a la gestió de residus serien les eines legislatives que acabarien de completar el marc normatiu català. BIBLIOGRAFIA ESPECÍFICA Alaejos Gutiérrez, M. P. i Sanchez de Juan, M. (2002), Panorama nacional e internacional sobre residuos utilitzables en edificación y obra pública. Ingeniería Civil, núm. 128, 59-67. Aragall i Clavé, F. (2002), De la ciutat sense barreres a la ciutat per a tothom. Espai públic urbà 5, Institut d’Edicions de la Diputació de Barcelona, 2002. Bullich, A. (1999), Criteris ambientals en l’elaboració dels projectes d’enginyeria civil. El cas de les obres lineals. Tesina d’especialitat de l’ETSECCPB, UPC. CAATB (1998), Manual per a la diagnosi i el tractament de l’amiant a la construcció. Manuals de diagnosi 8, Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona. Cano, H. i Celemín Matachana, M. (2002), Estudio de aplicabilidad de los residuos a las obras de tierra y terraplenes. Ingeniería Civil, núm. 128, 89-97. CEDEX (2002), Catálogo de residuos utilitzables en la construcción. Centro de Estudios y Experimentación de Obras Públicas y Dirección General de Calidad y Evaluación Ambiental del Ministerio de Medio Ambiente, Madrid. Cerrillo, A. (2001), Una pasarela peatonal sobre el AVE en Lleida es el primer puente de plàstico de España. La Vanguardia, a 20 de novembre, 38. CIES (2003), Els materials en la sostenibilitat de l’edificació. Centre d’Iniciatives per a l’Edificació Sostenible i Junta de Residus, Departament General de Qualitat Ambiental, Generalitat de Catalunya. Cusidó Fábregas, J.A., Mañà Reixach, F. i Vàzquez Ramonich, E. (1998), Construcció i medi ambient. Medi ambient i tecnologia. Guia ambiental de la UPC, editors A. L. Torres i I. Capdevila, 141-152, UPC. Dapena, E. i Posser, N. (2002), Características de las mezclas de cementos CEMI 52,5R y humo de sílice. Ingeniería Civil, núm. 127, 27. FASE DE DISSENY / MATERIALS I RESIDUS 69 Gàmez Rodríguez, R. L. (2000), Ús del PVC reciclat per a la construcció. Disseny de bovedilles per a forjats unidireccionals amb PVC reciclat. Projecte final de carrera de l’ETSEIB. Gatani, M.P. (2000), Ladrillos de suelo-cemento: mampuesto tradicional en base a un material sostenible. Informes de la construcción, vol. 51, núm. 466, 35-47. GMR (2002), Memòria 2001. Gestora Metropolitana de Runes, Barcelona. Goñi, S., Guerrero, A., Macías, M. A., Peña, R. i Fernández Escalante, E. (2001), Empleo de materiales secundarios como materia prima de nuevos tipos de cementos. Materiales de construcción, vol. 51, núm. 263-264, 71. Hendricks, Ch. F. (2000a), Durable and Sustainable Construction Materials. Aeneas Technical Publishers, Holanda. Hendricks, Ch. F. (2000b), The Building Cycle. Aeneas Technical Publishers, Holanda. Hendricks, Ch. F. (2001), Sustainable Construction. Aeneas Technical Publishers, Holanda. Ihobe, S. A. (1999), Libro Blanco de Minimización de Residuos y Emisiones de Escorias de Acería. Departamento de Ordenación del Territorio, Vivienda y Medio Ambiente del Gobierno Vasco. Institut Cerdà (1999), Guía de la Edificación Sostenible. Calidad Energética y Medioambiental en Edificación. Instituto para la Diversificación y Ahoroo de la Energía (IDAE), Ministeri de Foment i Fundació Privada Institut Cerdà, Madrid. ITeC (2000), Minimització i gestió dels residus de la construcció. Direcció de Fructuós Mañà i Reixach, Projecte Life 98/351, ITeC i Junta de Residus, Departament de Medi Ambient de la Generalitat. Junta de Residus (1996), Programa de Gestió de Residus de la Construcció de Catalunya. Junta de Residus, Departament de Medi Ambient, Generalitat de Catalunya i Gestora de Runes de la Construcció SA. Junta de Residus (2001), Programa de Gestió de Residus de la Construcció de Catalunya 2001-2006. Junta de Residus, Departament de Medi Ambient, Generalitat de Catalunya. Rankine, K. (1997), Construyendo el futuro, una guía para construir sin PVC. Greenpeace, Madrid. RILEM (1994), Specifications for concrete with recycled aggregates. Materials and Structures, núm. 27, 557-559. Sinis Fernández, F. (2002), Utilización de residuos en la construcción de capas de firmes de carreteras. Ingeniería Civil, núm.128, 71. FASE DE DISSENY / MATERIALS I RESIDUS 70 Termoargila (2001), Apuntes de Termoargila. Consorcio de Termoargila, Madrid. Vàzquez, E. (1997), Utilizació de residus. Apunts de l’assignatura impartida a l’ETSECCPB. Yagüe, A., Valls, S., Vázquez, E., Kuchinow, V. (2002), Utilización de lodo seco de depuradora de aguas residuales como adición en adoquines de hormigón prefabricado. Materiales de construcción, vol. 52, núm. 267, 31. ADRECES D’INTERNET Aeneas, Technical Publishers. Books on Sustainable Building (Holanda) www.aeneas.nl Borsa de subproductes www.subproductes.com Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya www.mediambient.gencat.net Gestora Metropolitana de Runes (GMR) www.gestoraderunes.com Gremio de Entidades de Reciclaje de Derribos www.gerd.es Institut de Tecnologia de la Construcció de Catalunya www.itec.es Junta de Residus www.junres.es Inclou, entre altres, el Catàleg Europeu de Residus i el Catàleg de Residus de Catalunya. Unió Europea www.europa.eu.int/pol/env BIBLIOGRAFIA ESPECÍFICA COMPLEMENTÀRIA Alonso, M. C. i De Luxán, M. P. (2002), Aplicaciones de las cenizas volantes en el campo de la construcción. Experiencia española. ASINEL/PIE/IETCC-CSIC, Instituto de ciencias de la construcción Eduardo Torroja. Berge, B. (2000), The Ecology of Building Materials. Architectural Press, Oxford. Bullich Torras, A., Martínez Merino, M. i Palomo Balda, M. (1998), Guia de continguts ambientals dels treballs de fi de carrera. ETSECCPB, Pla de Medi Ambient de la UPC, UPC. GEHO-CEB (1997), Demolición y reutilización de estructuras de hormigón. Recomendaciones y Manuales Técnicos (E-7), Colegio de Ingenieros de Caminos, Canales y Puertos, Madrid. FASE DE DISSENY / VEGETACIÓ I FAUNA 71 3.2.2. VEGETACIÓ I FAUNA A l’hora d’analitzar els impactes que els projectes d’estructures produeixen sobre la flora i la fauna, cal contextualitzar aquests factors en un marc més ampli, l’ecosistema. L’ecosistema és el conjunt d’elements i subsistemes que estructuren el territori i les relacions que existeixen entre ells. Aquests són components de tipus biòtic (flora i fauna) i abiòtic, entesos respectivament com biocenosis i biòtop (ITGE, 1998). L’ecosistema Font: ITGE, 1998. La vegetació és la base de tot ecosistema, ja que forma la matèria orgànica, elimina el CO2 i allibera O2, elements imprescindibles per al desenvolupament de la vida animal. De les múltiples funcions i processos que genera la vegetació en l’ecosistema cal destacar-ne els següents (Hernández Fernández, 1983):  La vegetació crea sòl perquè: - Aporta matèria orgànica, base de l’humus i de tota comunitat edàfica. Flux energètic Rutes d’elements químics repiració metabolisme del sòl p reci p itació radiació solar respiració pèrdues gasoses erosió carnívors herbívors vegetació sòl fullaraca descomposadors matèria orgànica carnívors aigua i nutrients detritívors humus lixiviat FASE DE DISSENY / VEGETACIÓ I FAUNA 78 3. Mínim impacte en la vegetació a l’entorn de ponts i viaductes Pel que fa els ponts i viaductes pren molta importància l’elecció de la tipologia i de les característiques generals (definició de la longitud, llum entre piles, dimensions dels estreps). I també, conseqüentment, l’elecció del procés constructiu, ja que és en aquesta fase quan els impactes sobre la vegetació i el medi en general són més severs. En aquest sentit, caldrà una bona planificació dels camins d’accés i zona de treball, que suposi la utilització òptima de superfície per les operacions de la construcció i minimitzi la destrucció de vegetació. ¾ Veure Construcció / Vegetació i fauna 4. Revegetació El Recull d’accions per minimitzar l’impacte de les infrastructures viàries sobre el territori, (Borrell i Ruscalleda et al., 2000) presenta tota una sèrie de mesures relacionades amb la revegetació. Cal destacar-ne les següents:  Disseny de plantacions: Cal que tingui present els següents paràmetres: - la funció que ha de fer la plantació - la vegetació actual i potencial de la zona - si es planta en talús, l’exposició que té (solell/obac) - la disponibilitat de planta al mercat - el risc d’incendis forestals de l’entorn - la prevenció del foc bacterià - les dades climatològiques de la zona. Aquests paràmetres dependran de l’ús del sòl on s’ubica l’estructura, segons si és zona forestal, zona agrícola o zona urbana o periurbana.  Plantacions sota ponts i viaductes Aquestes plantacions normalment presenten un nombre elevat de baixes, com a conseqüència de la manca d’aigua associada a l’efecte “paraigües” d’aquestes estructures. Sota els ponts i els viaductes només es produeix un bon desenvolupament de la vegetació quan les condicions climàtiques o el nivell freàtic són favorables. Per tant, cal escollir espècies vegetals que s’adaptin a aquestes condicions habituals de manca d’aigua i, en alguns casos, isolació. També s’hi troba informació detallada de com dur a terme les plantacions d’espècies arbòries i arbustives de mida gran, les plantacions en desmunts amb pendent superior a 3H:2V o les plantacions en escullera, així com els trasplantaments d’arbres i arbustos, l’execució de pantalles vegetals o el manteniment de les plantacions, entre altres. En general, en tota plantació s’ha de tenir en compte:  Execució de sembres i plantacions de l’època: normalment d’octubre a abril, preferint la tardor allà on l’hivern no sigui molt cru.  Elecció adequada d’espècies: no escollint espècies de fulla caduca quan la funció de pantalla (estètica o antienlluernament, o psicològica) sigui important. FASE DE DISSENY / VEGETACIÓ I FAUNA 79  Plantacions amb espècies autòctones: facilitant-ne la bona destinació final, a més de preservar un entorn homogeni. En qualsevol cas, si s’introdueixen espècies exòtiques, cal assegurar-se de que no suposaran un perill de colonització per les espècies existents prèviament.  Ús d’abonaments naturals: i en qualsevol cas, que no continguin elements no biodegradables, metalls pesats o tòxic-acumulatius. En conclusió, i en la mesura del possible, convé escollir les espècies que més s’adaptin al medi i, també, a la funció de l’estructura. La vegetació autòctona, si ha estat reintroduïda correctament en la seva pròpia franja climàtica, requereix molt menys manteniment i planteja menys exigències sobre altres fonts escasses, com l’aigua, els fertilitzants o l’energia. 2ª ALTERACIÓ: CANVIS EN LA BIODIVESITAT I EL CONJUNT DE L’ECOSISTEMA Les alteracions que pot patir un ecosistema sota la presència d’una estructura tendiran, en general, a disminuir-ne la seva complexitat i, per tant, a fer-lo més fràgil. Més enllà dels impactes directes (destrucció de la vegetació i hàbitat de la fauna), l’estructura generarà impactes indirectes a través d’altres components de l’ecosistema, com l’atmosfera, l’aigua i el sòl que afectaran la biodiversitat de la zona i, en global, la seva qualitat ambiental. Font: ITGE, 1998. Impactes més freqüents sobre la flora i la fauna són:  Flora - Eliminació o disminució de la coberta vegetal - Disminució del número d’estrats de vegetació - Canvis en la coberta vegetal (canvi de dominància) - Augment del risc d’incendis - Canvi de forma de reproducció (dificultat per a la regeneració) - Proliferació d’espècies exòtiques i invasores - Pèrdua d’espècies autòctones - Substitució d’unes espècies per unes altres - Disminució de la naturalitat - Pèrdua de diversitat - Risc de malalties i plagues.  Fauna - Eliminació o reducció d’espècies animals. - Invasió de noves espècies animals. IMPACTES MÉS FREQÜENTS SOBRE PARÀMETRES GLOBALS O PROCESSOS ECOLÒGICS DE L’ECOSISTEMA - Disminució de la diversitat ecològica - Disminució de la productivitat - Disminució dels cicles biogeoquímics - Alteració de les xarxes o cadenes tròfiques - A lteració de l’evolució de l’ecosistema FASE DE DISSENY / VEGETACIÓ I FAUNA 80 - Pèrdua o alteració de les característiques de la població. - Concentració o desplaçament temporal d’espècies o individus. - Canvis d’hàbits o de comportament animal. - Bloqueigs de moviments o desplaçaments. - Eliminació d’àrees de cria o refugi. - Alteració de migracions: eliminació d’àrees de descans o hivernació. - Disminució d’aliment. - Eliminació o alteració d’hàbitat. ACCIONS DEL PROJECTE 1. Degradació de les condicions climàtiques La major presència antròpica que suposarà la nova estructura pot aportar canvis de la composició dels gasos de l’atmosfera i, de retruc, en el clima de la zona. Per exemple, els gasos expel·lits pels vehicles en àrees de muntanya s’acumulen als fons de valls per inversió tèrmica a l’hivern, afectant espècies sensibles, especialment els líquens. 2. Degradació de la biodiversitat (flora i fauna) En aquest punt, cal esmentar l’efecte barrera etològic (diferent al mecànic), que és el rebuig de determinades espècies sensibles, com ara el tuixó, a la presència humana. I també el fet que les pistes subsidiàries, construïdes per només donar accés a l’obra, són utilitzades més tard com a vies d’accés a les zones naturals veïnes, que es veuen, per aquest motiu, sotmeses a una major freqüentació i a l’augment del risc d’incendi, de la caça i el furtivisme. 3. Modificació dels fluxos hídrics La tipologia de l’estructura i la seva ubicació poden afectar directament o indirecta als fluxos d’aigües subterrànies i superficials de la zona. ¾ Veure Disseny / Aigua SOLUCIONS 1. En estructures edificatòries En el cas d’un edifici, l’objectiu seria utilitzar el solar maximitzant el seu valor ecològic, la qual cosa requereix (Institut Cerdà, 1999):  Integració de l’edificació a l’entorn natural  Conèixer les característiques ambientals de l’entorn natural abans de projectar: topografia, vegetació, clima (vents, precipitacions, temperatures, radiació solar, humitat relativa). De manera que aquests paràmetres es tinguin en compte en la definició arquitectònica i constructiva de l’edificació, perquè es puguin aprofitar al màxim les condicions naturals que suposin un millor comportament energètic i ambiental, relacionant-se al màxim amb el seu entorn pròxim, entorn natural o entorn urbà. FASE DE DISSENY / VEGETACIÓ I FAUNA 81  Minimitzar l’impacte que pot produir la implantació de l’edificació en aquest espai, intentant modificar el mínim possible les condicions naturals preexistents. 2. En ponts i viaductes El projectes de ponts i viaductes poden incloure al disseny forats a les piles i el tauler de dimensions variables entre 8-20cm d’amplada i 15-30cm de fons (circulars, triangulars o rectangulars) que permetin la niuada de gran número d’espècies d’aus. Així mateix es poden deixar plataformes més o menys de grans dimensions en els estreps i plans superior de les piles, o entre les seves bigues, que proporcionin llocs de cria a alguna rapinyaires petita i mitjana. Hi ha diverses espècies d’aus que utilitzen els ponts com a lloc de cria, entre les quals podem citar: cigonya blanca (ciconia cinonia), xoriguer primilla (falco naumanni), xoriguer vulgar (falco tinnunculus), colom brau (columba livia), òliba (Tyto alba), vencill comú (apus apus), gaig (coracias garrulus), puput (upupa epops), bugadera blanca (motacilla alba), estornell negre (sturnus unicolor), gralla (corvus monedula), corb (corvus corax), pardal comú (passer donesticus), gavina comú (hirundo rustica), garsa (pica pica), etc. (Hernández Fernández, 1989). A més es recomanen les següents mesures per a la conservació de la permeabilitat faunística (Borrell i Ruscalleda, 2000):  El condicionament del baixant de les obres de drenatge dels talussos dels estreps per a la fauna.  Evitar els treballs durant el període reproductor de la fauna de la zona.  Tancament perimetral parcial o total de les infrastructures Font: Borrell i Ruscalleda et al., 2000. FASE DE DISSENY / VEGETACIÓ I FAUNA 82  Barreres de conducció d’amfibis.  Barreres d’elevació del vol d’aus. En qualsevol estructura és important protegir els ecosistemes singulars del lloc d’intervenció, les espècies autòctones i els elements del patrimoni natural, per la qual cosa cal haver realitzat un inventari exhaustiu de l’ecosistema de la zona abans d’intervenir-hi. Si és inevitable afectar zones especialment sensibles, com per exemple els aiguamolls, cal adequar noves zones potencialment aptes com a hàbitats naturals semblants. En aquest punt cal fer esment als Parcs, Reserves Naturals, Monuments Naturals i Paisatges Protegits, espais de protecció definits per la Llei 4/89 de Conservación de los Espacios Naturales y de la Flora y Fauna Silvestres de l’estat espanyol. I els Espais d’Interès Natural definits pel Decret 328/1992 de la Generalitat de Catalunya. Pel fet de ser-ho, tot espai protegit reuneix béns i valors ambientals que sobresurten (des dels punts de vista científic, cultural, educatiu, estètic, paisatgístic i recreatiu), és representatiu dels ecosistemes i regions naturals existents, contribueix a la supervivència de comunitats/espècies amenaçades d’extinció o col·labora a la conservació internacional d’espais naturals i vida silvestre. Finalment, cal planificar el manteniment i seguiment de les espècies en perill d’extinció, si n’hi haguessin. NORMATIVA I LEGISLACIÓ Unió Europea  Directiva 43/92/CEE, de 21 de maig, de conservació dels hàbitats naturals i de la fauna i flora silvestres (DOCE L 206/37, 22.7.1992)  Reglament 3528/86/CEE, de 17 de novembre, de protecció dels boscos a la Comunitat contra la contaminació atmosfèrica (DOCE L 326, 21.11.1986) Estat espanyol  Reial Decret 1997/1995, de 7 de desembre, pel qual s’estableixen mesures per contribuir a garantir la biodiversitat mitjançant la conservació dels hàbitats naturals de la flora i fauna silvestres.  Real Decreto 2163/1994, de 4 de novembre, pel qual s’implanta el sistema harmonitzat comunitari d’autorització per a la comercialització i utilització de productes fitosanitaris.  La llei 4/1989 de Conservación de los Espacios Naturales y de la Flora y Fauna Silvestres estableix quatres figures de protecció: Parcs, Reserves Naturals, Monuments Naturals i Paisatges Protegits. A les anteriors figures cal afegir les pròpies definides en cada Comunitat Autònoma.  Reial Decret 3349/1983, de 30 de novembre, pel qual s’aprova la reglamentació tècnic-sanitària per a la fabricació, comercialització i utilització de plaguicides. FASE DE DISSENY / VEGETACIÓ I FAUNA 83 Catalunya  Llei 3/1998, de 4 de març, de protecció d’animals.  Decret 213/1997, de 30 de juliol, de modificació del decret 328/1992, de 14 de desembre, pel qual s’aprova el Pla d’Espais d’Interès Natural.  Ordre de 18 de gener de 1995, de declaració d’arbres monumentals i d’actualització de l’inventari dels arbres declarats d’interès local i comarcal.  Ordre de 23 de novembre de 1994, pel qual s’amplia la relació d’espècies protegides a Catalunya.  Decret 328/1992, de 14 de desembre, pel qual s’aprova el Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) (DOGC 1714, de 1.3.1993).  Ordre de 19 d’abril per de 1991, pel qual es declaren arbres monumentals i es dóna publicitat a l’inventari dels arbres declarats d’interès local.  Ordre de 8 de febrer de 1990, pel qual es declaren arbres i arbredes monumentals i es dóna publicitat a l’inventari dels arbres i les arbredes d’interès comarcal i local (DOGC 1262, del 2.3.1990).  Llei 6/1988, de 30 de març, forestal de Catalunya.  Decret 123/1987, de 12 de març, sobre declaració de reserves naturals parcials per a la protecció d’espècies animals en perill de desaparició a Catalunya.  Llei 12/1985, de 13 de juny, d’Espais Naturals.  Ordre de 5 de novembre de 1984, sobre protecció de plantes de flora autòctona amenaçades a Catalunya (DOGC 493, del 12.12.1984)  NTJ - NORMES TECNOLÒGIQUES DE JARDINERIA I PAISATGISME. Col·legi Oficial d’Enginyers Tècnics Agrícoles i Pèrits Agrícoles de Catalunya. De les quals cal destacar-ne: - NTJ 11E (juliol 1999) Cobertes ecològiques extensives - NTJ 01P (febrer 2001) Pantalles vegetals: recomanacions per al seu ús com a barreres acústiques i visuals - NTJ 08E (1994) Trasplantació de grans exemplars. - NTJ 11I (abril 2000) Cobertes enjardinades intensives - NTJ 12S (desembre 1999) Obres de bioenginyeria. Tècniques de recobriment de talussos Aquesta Norma Tecnològica és vàlida per als treballs de bioenginyeria de recobriment i control de l’erosió superficial dels talussos i les superfícies degradades i desproveïdes de vegetació, ja sigui per factor naturals o humans en els treballs de:  recuperació d’obres públiques, carreteres, gasoductes i vies fèrries  renaturalització de pedreres, mines i abocadors  restauració del paisatge Les tècniques de bioenginyeria es classifiquen en:  tècniques de recobriment de talussos (NTJ 12S)  tècniques d’estabilització de talussos (NTJ 12S part 2)  tècniques mixtes o combinades (NTJ part 3 i NTJ part 4)  tècniques complementàries - NTJ 12S Part 2 (octubre 1998) Obres de bioenginyeria. Tècniques d’estabilització de talussos. - NTJ 12S Part 3 (novembre 2000) Obres de bioenginyeria. Tècniques mixtes de revestiment de talussos. - NTJ 14L (abril 2001) Manteniment de l’obra civil: elements d’urbanització. Estableix les especificacions tècniques per al manteniment correcte i les reparacions dels elements d’urbanització de l’obra civil dels espais verds, jardins privats i espais naturals que fan referència a l’obra civil (paviments, elements complementaris de la pavimentació i altres elements d’urbanització) que, a diferència dels elements del mobiliari, tenen el seu procés constructiu dins l’obra. FASE DE DISSENY / VEGETACIÓ I FAUNA 84 BIBLIOGRAFIA ESPECÍFICA Boada, M. i Capdevila, L. (2000), Barcelona. Biodiversitat urbana. Centre d’Estudis Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona, Ajuntament de Barcelona. Borrell i Ruscalleda, J., Granyer i Manyà, O., Lleonart i Botia, I. i Tarruella i Ayza, X. (2000), Recull d’accions per minimitzar l’impacte de les infrastructures viàries sobre el territori. Documents del Quaderns de medi ambient 5, Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya. Bullich, A. (1999), Criteris ambientals en l’elaboració dels projectes d’enginyeria civil. El cas de les obres lineals. Tesina d’especialitat de l’ETSECCPB, UPC. Delibes de Castro, M. (2002), Infrastructuras, hábitats y biodiversidad. I Congreso de Ingeniería Civil i Medio Ambiente. Ponencias y comunicaciones, vol. 1, 173-190, Colegio de Ingenieros de Caminos, Canales y Puertos, Madrid. Hernández Fernández, S. (1983), El ingeniero de caminos y la conservación del medio ambiente. Colegio de Ingenieros de Caminos, Canales y Puertos, 1983. Institut Cerdà (1999), Guía de la Edificación Sostenible. Calidad Energética y Medioambiental en Edificación. Instituto para la Diversificación y Ahoroo de la Energía (IDAE), Ministeri de Foment i Fundació Privada Institut Cerdà, Madrid. ITGE (1998), Guia visual per a l’avaluació i correcció d’impactes ambientals. Dirigit per Francisco Javier Ayala-Carcedo, ITGE, Madrid. Jofre i Roca, L. i Capdevila i Peña, I. (1998), Criteris ambientals en el disseny, la construcció i la utilització dels edificis. Pla de Medi Ambient de la UPC, UPC. MOPT (1991), Naturaleza en las ciudades. Monografías de la Secretaria de Estado para las Políticas del Agua y el Medio Ambiente, Ministerio de Obras Públicas y Transportes. Yeang, K. (2001), El rascacielos ecológico. Editorial Gustavo Gili. BIBLIOGRAFIA ESPECÍFICA COMPLEMENTÀRIA Corominas Dulcet, J., Dolz Ripollès, J., Junyent Comas, R., Pérez Jiménez, F. i Tarragó Cid, S. (1998), Impacte ambiental de les obres públiques. Medi ambient i tecnologia. Guia ambiental de la UPC, editors A. L. Torres i I. Capdevila, 177-185, UPC. Machado, M., Brito, C. i Neila, J. (2000), La cubierta ecológica como material de construcción. Informes de la Construcción, vol. 52, núm. 467, 15-29, Madrid. FASE DE DISSENY / AIGUA 85 3.2.3. AIGUA La construcció de qualsevol infrastructura altera les característiques hidrològiques del territori en el qual s’assenta. El cas de les estructures no n’és una excepció. El cicle hidrològic és un fenomen dinàmic, de transferència continuada d’aigua entre les diferents fases (oceà, atmosfera, superfície continental, gels, sòl i subsòl), essent la quantitat total pràcticament constant. D’aquesta aigua un 0,008% són aigües superficials (0,0002% en rius i 0,0078% en llacs), un 0,75% aigües subterrànies, un 2,242% gel, i el 97% restant és aigua salada (ITGE, 1998). En el medi natural el repartiment de l’aigua que cau en forma de precipitació queda reflectit en aquesta figura: EVAPOTRANSPIRACIÓ PRECIPITACIÓ INTERCEPCIÓ ESCOLAMENT INFILTRACIÓ SUPERFICIAL directe INTERCAPTACIÓ subsuperficial EVAPORACIÓ TRANSPIRACIÓ humitat del sòl RECÀRREGA EN TRÀNSIT ESCOLAMENT DE NIVELLS PENJATS RECÀRREGA EN TRÀNSIT RECÀRREGA Font: ITGE, 1998. A les interrelacions naturals – incloent-hi les transferències dins el terreny entre unes formacions i altres -, s’hi sumen les artificials, tant d’extracció (bombeigs de pous, cobertura vegetal superior sòl edàfic medi no saturat heterogeneïtat nivell freàtic medi satura t cobertura vegetal inferior FASE DE DISSENY / AIGUA 86 drenatges, intercepció amb galeries i mines) com de recàrrega (infiltració d’excedents de rec, fuites de conduccions, embassaments i dipòsits, vessades…). A més, aquest repartiment varia substancialment en zones urbanes, on s’estima que l’aigua recollida és el 85% de la precipitació, i el 15% restant és interceptat pels carrers, edificis, teulades i terrats, murs i altres superfícies pavimentades (Hough, 1995). L’aigua recollida és transportada fora de les ciutats, la qual cosa provoca inundacions i erosió, i perjudica la qualitat de l’aigua, sobretot en aquells climes que pateixen pluges torrencials importants. En conjunt, els impactes ambientals que poden afectar el medi aigua són els següents: FACTOR AMBIENTAL IMPACTE AMBIENTAL Aigües superficials Alteració de la qualitat Increment de la radioactivitat Alteració sobre els fluxos de cabals Alteració de l’aportació a la conca Afeccions de masses d’aigua superficials (llacs, llacunes, zones humides…) Aigües subterrànies Alteració del nivell freàtic Alteració de la qualitat Intrusió salina Alteració del flux Font: ITGE, 1998. Els paràmetres comunament utilitzats per caracteritzar la qualitat de l’aigua: PARÀMETRES DE CARACTERITZACIÓ DE LA QUALITAT DE L’AIGUA físics químics biològics Temperatura Olor Sabor Color Terbolesa Matèria en suspensió Matèria dissolta total Conductivitat elèctrica Radioactivitat PH Potencial d’oxidació-reducció Alcalinitat Acidesa Duresa Clorurs Amoníac Nitrats Nitrits Oxigen dissolt Demanda bioquímica d’oxigen (DBO5) Demanda química d’oxigen (DQO) Nitrogen Kjeldahl Traces de substàncies orgàniques Bactèries Virus Fongs Microalgues Plantes Animals Font: Casas Sabata et al., 1998. L’avaluació global de la qualitat de l’aigua es realitza mitjançant uns índexs de qualitat, que ponderen de forma conjunta diversos paràmetres de qualitat. 1ª ALTERACIÓ: CANVIS EN ELS FLUXOS EXISTENTS D’AIGUA SUBTERRÀNIA L’aigua subterrània té una importància cabdal en l’ecosistema, d’entre les funcions bàsiques que realitza destaquen (Candela Lledó et al., 1998): FASE DE DISSENY / AIGUA 87 • Efecte de gran reserva d’aigua respecte al flux anual Æ manté el cabal de base de molts rius i la humitat del sòl a les riberes i àrees baixes. • En zones costaneres de descàrrega al mar, el flux d’aigua dolça continental llisca sobre l’aigua marina, més densa, i l’empeny tot limitant-ne la penetració. Una part de l’aigua subterrània dolça es pot estendre fins a la costa en aqüífers freàtics i crear aiguamolls i zones amb arbres a les depressions litorals. A més, allà on es concentra la descàrrega al mar fa disminuir localment la salinitat i crea un hàbitat especial per a algues, crustacis i peixos. • Agent geològic de gran importància que explica processos geodinàmics, mobilitza matèria i dóna lloc a mineralitzacions i modificacions diagenètiques, tant a fondària moderada (aigües fredes) com a gran profunditat (hidrotermalisme i hidrometamorfisme). ACCIONS DEL PROJECTE 1. Interrupció del flux subterrani en cimentacions profundes. Sistemes de fonamentació com murs pantalla, o fins i tot fonamentacions superficials però per sota del nivell freàtic, com són les sabates corregudes, poden esdevenir un obstacle en el curs d’aigua subterrània. Aquesta interrupció de fluxos genera un augment del nivell freàtic que pot donar lloc a la inundació de soterranis propers i la creació de tolls en superfície, aigües amunt, i pot produir un descens del nivell piezomètric i afectar la vegetació freatòfita de les zones circumdants, aigües avall (Bullich, 1999). IMPACTE DE L'OBSTRUCCIÓ EN ELS AQÜÍFERS 1. inundacions de baixos 2. salinització 3. tolls 4. baixada del nivell freàtic Font: Bullich, 1999. FASE DE DISSENY / AIGUA 94 BIBLIOGRAFIA ESPECÍFICA COMPLEMENTÀRIA Catalinas Montero, P.M. i Ortega de Miguel, E. (2002), La reutilitzación de los efluentes depurados en el marco de una gestión sostenible del agua. Ingeniería Civil, núm. 128, 101-110, Madrid. Custodio E. et al. (1983), Hidrología subterránea. 2ª edició corregida, Omega DL, Barcelona. Martínez Cortina, L., Hernández-Mora, N. i Llamas, M.R. (2002), El uso sostenible de las aguas subterráneas en España. Boletín Geológico y Minero, vol. 113, núm. 3, 229-241. FASE DE DISSENY / GEOMORFOLOGIA I SÒL 95 3.2.4. GEOMORFOLOGIA I SÒL Pel seu origen, el sòl és la resposta de la litosfera a l’acció conjunta de l’atmosfera i la hidrosfera. Es forma i transforma en el temps sota l’acció que el clima i la vegetació provoquen sobre les roques. El relleu és un factor genètic que també cal considerar en l’estudi de la seva formació i evolució. El sòl esta format per una matèria sòlida (fraccionament de roques per alteració i matèria orgànica o humus) i un espai porós (ple d’aire o aigua i sals dissoltes). Als sòls hi ha tota una sèrie de capes anomenades horitzons de certa profunditat, el conjunt constitueix el pedió. La formació del sòl és un procés molt lent, que pot abraçar centenars o milers d’anys, i la seva recuperació un cop degradat és molt lenta, costosa i freqüentment impossible, per la qual cosa, cenyint-nos a una escala temporal humana, el sòl ha de considerar-se com un recurs no renovable. Les funcions del sòl són (AEMA, 2001): - Ecològiques: producció de biomassa, filtració, amortització i transformació, reserva genètica i protecció de la flora i la fauna. - Socio-econòmiques: sostenidor d’assentaments humans (habitatges i infrastructures, oci) i de zones destinades al l’abocament de residus, font de matèries primeres, inclosa l’aigua, protecció i conservació del patrimoni cultural. Per degradació del sòl s’entén la pèrdua o deteriorament de les seves funcions. Aquesta degradació, sota l’acció d’una estructura, queda palesa en la generació de processos d’erosió dels terrenys que queden nus després de les obres o les possibles conseqüències de la inestabilitat de vessants que pot produir la seva localització en determinades estructures litològiques. En la construcció d’estructures, i en el seu ús, poden donar-se vessades de substàncies nocives pel sòl directament o bé que vagin a parar a l’aigua subterrània que hi transcorre, que finalment ocasionin problemes a la salut humana o als ecosistemes. A aquestes formes de contaminació s’hi poden afegir la destrucció de monuments naturals o jaciments paleontològics d’especial interès o les pèrdues generades per l’ocupació d’espai, la impermeabilització i la compactació. Les pèrdues per compactació i erosió han de considerar-se en gran part irreversibles, pel temps que necessita el sòl per regenerar-se. El deteriorament per contaminació pot invertir-se si s’adopten les mesures adequades, com els plans de neteja i recuperació. De forma esquemàtica, aquests són exemples dels impactes que les estructures produeixen al medi terra i els processos geofísics que hi tenen lloc: FASE DE DISSENY / GEOMORFOLOGIA I SÒL 96 IMPACTES SOBRE EL SÒL I ELS PROCESSOS QUE S’HI DONEN factor ambiental impacte Sòl Destrucció directa Contaminació Alteració de les característiques edàfiques. Geomorfologia Alteració de la topografia Elements singulars Destrucció de Punts d’Interès Geològic i monuments naturals Recursos minerals i roques industrials Pèrdues de recursos naturals Processos geofísics Alteració de la dinàmica de les lleres (cauces) Alteració de les zones inundables Modificació en la erosió Alteració de la sedimentació Alteració de l’estabilitat de vessants Subsidència Sismicitat induïda Vibracions Alteració de la recàrrega d’aqüífers Font: ITGE, 1998. Per minimitzar tant com sigui possible les alteracions que l’estructura produeix en el sòl és molt important realitzar un anàlisi exhaustiu inicial de les condicions que presenta. D’aquesta manera se’n coneixen les seves propietats i s’hi pot donar la resposta constructiva més adient davant de cada situació. Un sòl es caracteritza per les següents aspectes litològics i edafològics: CARACTERÍSTIQUES DEL SÒL ciència Paràmetres a estudiar Característiques litològiques  Tipus de materials aflorants  Història geològica Caracterització estratigràfica  Potència dels diferents estrats  Composició  Cabussament Datació Característiques tectòniques  Falles  Diaclasses  Grau de fracturació de les roques  Plegaments, etc. Aspectes de geologia  Zones amb existència d’afloraments geològics d’interès  Recursos geològics  Existència de zones amb jaciments fosilífers  Altres punts que destaquen pel seu interès geològic com a elements estructurals, tectònics, volcànics, exemples de sedimentacions especials, discordances de materials, etc. Litologia Descripció de la geomorfologia local  Existència de relleus característics com ara les superfícies i relleus d’erosió, glacis, morrenes, terrasses, “páramos”, cims, careners, barrancs, zones amb predomini de xeragalls, etc.  Formes de relleu existents amb els diferents processos d’origen  Estudi de pendents  Estudi de l’estabilitat en funció dels pendents, tipus de pendent i cabussament (risc de despreniments o esllavissades)  Grau de complexitat o diversitat topogràfica Porositat i textura del sòl Capacitat de drenatge intern  Grau d’entollament del sòl  Capacitat d’emmagatzematge d’aigua  Recàrrega a l’aqüífer Edafologia Càlcul del risc d’erosió  Climatologia  Tipus de sòl  Pendents  Existència de conreus  Existència de terrasses o altres pràctiques de conservació  Tipus de coberta vegetal existent Font: Bullich, 1998. FASE DE DISSENY / GEOMORFOLOGIA I SÒL 97 1ª ALTERACIÓ: DESTRUCCIÓ DIRECTA DEL SÒL ACCIONS DEL PROJECTE 1. Ocupació i ús nou de l’espai amb presència de l’estructura En els casos d’estructures de gran edificis (naus industrials, instal·lacions esportives, etc.), la implantació de la nova estructura pot produir canvis en l’ús del sòl (si es tractava d’un terreny rural o natural) i suposa la impermeabilització d’aquella parcel·la i, per tant, la possible modificació de les condicions del curs de l’aigua en aquella zona. En grans zones urbanitzades aquesta impermeabilització pot donar lloc a afectacions en la càrrega dels aqüífers, amb el conseqüent augment de l’escorrentiu superficial. La impermeabilització, i cobriment, del terreny natural també degrada la seva qualitat ambiental, disminuint la seva capacitat agrològica (adaptació dels terrenys del sòl a determinats usos específics) i agrària (conreu) (Conesa Fdez. – Vítora, 1995). La construcció de pont i viaductes en general presenta avantatges ambientals respecte la realització de la carretera sobre explanada, milloren la permeabilitat, l’ocupació de l’espai i la minimització de l’impacte paisatgístic, però, malgrat tot , no queda exempta de generar certs impactes en aquest sentit. Les obres de construcció del viaducte requereixen la realització de plataformes de treball en piles i estreps, o l’explanació adequada en aquells casos en què la construcció del tauler es realitzi sobre cindra, així com els camins d’accés de tota la maquinària; totes aquestes obres de moviments de terra poden generar impactes molt negatius sobre l’ecosistema si no es rehabiliten els terrenys al final de l’obra tal i com estaven. 2. Modificació del relleu per l’adaptació de la nova estructura Les estructures de grans edificis (naus industrials, instal·lacions esportives, etc.) presenten certa rigidesa pel que fa la seva adaptabilitat al terreny natural. Tant pel tipus d’activitat que acullen (industrial, d’oci,…) com per les dimensions que requereixen. Així, són necessàries grans explanacions que suposen la modificació del relleu natural, generant grans quantitats de terres sobrants. 3. Afectació a punts d’interès geològic i paleontològic La construcció d’estructures pot afectar punts d’especial interès geològic, jaciments fòssils o monuments naturals que sigui interessant conservar. SOLUCIONS 1. Disseny adequat de l’estructura El disseny de l’estructura i la seva construcció ha de tenir en compte:  Ocupar de manera òptima l’espai, buscant la tipologia que més s’adapti al terreny existent i delimitant acuradament la zona d’afectació de les obres. FASE DE DISSENY / GEOMORFOLOGIA I SÒL 98  Minimitzar la superfície impermeabilitzada i ocupada en el cas d’estructures edificatòries, utilitzant paviments drenants i zones enjardinades a l’exterior.  La geologia de la zona condiciona totalment l’estructura, condicionant-ne la fonamentació i la tipologia. Així cal tenir en compte els materials aflorants, els contactes entre formacions superficials i el substrat, i la presència o no de falla, etc.  En el cas dels ponts, la seva tipologia influeix en l’ocupació física de vessants. Els tipus de viaductes classificats per ordre creixent d’ocupació de vessants són: en arc, penjant i de pilars. Font: Borrell i Ruscalleda et al., 2000. En el cas de ponts de pilars cal minimitzar el nombre de pilars.  En el disseny de la construcció caldrà delimitar bé els accessos a l’obra dels vehicles i la maquinària, realitzar un marcatge acurat de la superfície d’ocupació i, en acabar, restaurar els camins i zones ocupades temporalment per l’obra.  Dissenyar l’ordenació de l’emplaçament de les instal·lacions auxiliars de l’obra, de forma que s’harmonitzi l’eficàcia de l’emplaçament amb la sensibilitat del medi receptor. Així, cal aprofitar, quan sigui possible, instal·lacions preexistents o àrees prèviament ocupades, així com preferència per zones que no sigui precís restaurar perquè quedin incloses en el resultat final de les obres (àrees de servei, plataforma de la carretera). En aquest sentit es recomana fer un estudi d’alternatives tant de les instal·lacions de casetes com dels apilaments. ¾ Veure Construcció / Geomorfologia i sòl FASE DE DISSENY / GEOMORFOLOGIA I SÒL 99  En ponts sobre curs fluvial s’ha de preveure l’ocupació de la superfície fluvial estrictament necessària: - replanteig afinat de les intervencions en el llit del riu - execució d’illes per la cimentació tan sols quan siguin precises i sense destrucció del llit fora de les zones de treball - respecte permanent de la secció hidràulica del riu, tant en el disseny com en la construcció. ¾ Veure Disseny / Aigua  En el disseny de talussos, la seva pendent dependrà de l’estabilitat dels materials geològics i de la modalitat d’excavació utilitzada. Els tipus de desmunts i terraplens més freqüents són: TIPUS DE DESMUNTS I TERRAPLENS MÉS FREQÜENTS Tipus de desmunt H:V Graus Substrat Consideracions 2 3 2:3 33º Sòl Alta ocupació de l’espai Permet la restauració Morfologia natural 1 1 1:1 45º Menys ocupació de l’espai Dificultat en la restauració Morfologia “artificial” 2 1 2:1 60º Roca meteroritzada o transició a sòl 3 1 3:1 70º 5 1 5:1 80º Roca sana o poc meteoritzada Poca ocupació de l’espai Molta dificultat en la restauració Morfologia molt “artificial” Tipus de terraplè H:V Graus Material Consideracions 1 2 2:1 25º Alta ocupació de l’espai Restauració fàcil Morfologia “natural” 2 3 3:2 33º Sòl (terraplè normal) Menys ocupació de l’espai Restauració fàcil Morfologia “artificial” 1 1,2 1,2:1 40º Pedraplè (format per bolos, àrids de més de 25 cm) Poca ocupació de l’espai Restauració difícil Morfologia “artificial” de difícil integració Font: Borrell i Ruscalleda et al., 2000 2. Gestió de materials edàfics i geològics Les explanacions sobre de les quals es construiran les estructures, en el cas dels edificis, generaran moviments de terra importants. Cal, doncs, fer un anàlisi del balanç de terres, tot prioritzant la reutilització del material sobrant en la mateixa obra, i si no és possible en d’altres obres o indústries (per exemple la fabricació de formigó, en la restauració d’abocadors o activitats extractives,…). I si finalment no fos possible la seva reutilització cal portar-les a l’abocador. ¾ Veure Disseny / Materials i residus FASE DE DISSENY / GEOMORFOLOGIA I SÒL 100 A més, en qualsevol estructura, cal preveure la realització d’un acurat decapatge de les terres vegetals, procurant-ne els abassegaments temporals, per tal de fer-les servir en la restauració posterior a les obres de les àrees que s’ocuparan temporalment i així recuperar la cobertura edàfica inicial. 3. Inventari i condicionaments dels jaciments fossilífers i monuments naturals Els jaciments fossilífers i monuments naturals cap inventariar-los (com els jaciments arqueològics), per tal d’evitar construir en aquelles zones de més vàlua. En el cas de trobar un jaciment fossilífer al moment d’executar les excavacions, cal cridar un equip de paleontòlegs per tal de fer l’avaluació de la seva importància. Després caldrà decidir si cal prosseguir les obres, traslladar o adequar l’indret per poder treballar-hi més endavant i/o visitar-lo (condicionar-lo per visites amb pannells explicatius…) (Bullich, 1999). 2ª ALTERACIÓ: DEGRADACIÓ FÍSICA DEL SÒL L’erosió és el fenomen pel qual es perd sòl en una zona i es diposita en una altra. Es tracta d’un fenomen natural realitzat per agents naturals mòbils i immòbils, que s’ha vist accelerat per l’activitat humana. D’acord amb l’agent erosiu considerem: Erosió hídrica: disgregació i transport de les partícules del sòl per acció de l’aigua. La més important i d’efectes més perjudicials. Pot ser laminar (pèrdua de partícules fines), per canalització (aigua en reguerons, barrancs, dipòsits fluvials), colades de llot (desplaçaments de terra viscosament quan hi ha gran quantitat d’aigua embeguda al sòl), lliscaments (superficials i profunds), reptació, en túnel (per fluxos subterranis). L’erosió hídrica es caracteritza pels regalls que origina l’aigua al talús. Font: Borrell i Ruscalleda et al., 2000. Erosió eòlica: procés d’escombrada, abrasió i arrossegament de les partícules del sòl per l’acció del vent. Altres tipus d’erosió: marina, glaciar, biològica. D’importància molt menor. L’estudi de l’erosió està basat en els elements que l’originen (clima) i en els que la regulen, aquests últims són: FASE DE DISSENY / GEOMORFOLOGIA I SÒL 101  El sòl: tipus de sòl; textura i estructura, litologia o composició mineralògica, pedregositat.  Geomorfologia: forma i textura del relleu, configuració de pendents.  Vegetació: configuració i classe de la vegetació, qualitat de la vegetació, quantitat i espessor.  Altres: geologia, hidrologia, lliscament, focs, salinitzacions, etc. L’expressió més extrema de l’erosió és la desertificació. La inestabilitat de vessants es produeix en excavar formacions geològiques de baixa resistència o roques amb discontinuïtats disposades desfavorablement i es tradueix en esllavissaments o caigudes de blocs o parts del terreny. La desestabilització d’una vessant pot tenir el seu punt generador en petites intervencions, com la construcció d’una petita estructura, l’acumulació de materials en llocs no apropiats, etc. ACCIONS DEL PROJECTE 1. Realització de desmunts i terraplens En la realització de desmunts i terraplens per a fer les explanacions poden quedar vessants nus susceptibles a ser erosionats, per exemple per l’acció de l’aigua, que, amb l’augment de pendents adquireix més velocitat, per la qual cosa té més poder d’arrossegament. Els efectes de l’aigua sobre aquestes vessants es tradueixen en reguerons clarament marcats que poden esdevenir grans arrossegaments. En el cas de pont sobre curs fluvial la realització de les piles i dels fonaments en el llit o terres adjacents pot afectar el curs dels fluxos superficials i subterranis que hi van a parar de manera que l’estructura se’n vegi finalment afectada pels efectes de socavació que les aigües produeixen sota dels fonaments, fins el punt de produir-ne la ruptura definitiva. 2. Canvis en l’estat tensional del terreny La nova estructura genera canvis en les càrregues que suportava el terreny fins aleshores (en alguns casos, com en les piles dels ponts, grans càrregues de forma molt localitzada) i, per tant, en canvia l’estat tensional. Si aquesta nova càrrega es dóna en punts d’estabilitat delicada, aquestes modificacions poden ocasionar el trencament del terreny perquè no pugui resistir-les, generant l’esllavissament del talús, i, conseqüentment, de l’estructura. FASE DE DISSENY / GEOMORFOLOGIA I SÒL 102 SOLUCIONS 1. Prevenció de l’erosió En el disseny de l’estructura, cal tenir en compte aquestes mesures per prevenir l’erosió:  Planificació: - En la planificació de l’execució de l’obra cal parar atenció en aquelles activitats que suposin l’exposició de vessants nus a l’acció dels agents erosius (aigua i aire). Per exemple, en la realització de neteja i esbrossada, o de desmunts i terraplens, cal assegurar-se que els vessant estan el mínim temps possible sense cobertura vegetal que els protegeixi, disminuint riscos d’erosió, arrossegaments, neteges i pols.  Revegetació: - Formació de regalls antierosió en els talussos amb estesa de terra vegetal. - Recuperació de la cobertura edàfica superficial, fent ús del terreny vegetal separat, com a cobertura dels talussos - Realització i manteniment de sembres i hidrosembres. - Instal·lació de mantes i malles orgàniques biodegradables.  Drenatge: - En ponts de carretera, canalització de les aigües de la carretera que baixen pels estreps mitjançant baixants fins al fons de la vall. - Executar els baixants dels talussos de forma esglaonada, tot procurant que l’aigua del baixant no arribi al peu del talús amb la velocitat que la gran pendent li confereix. - Impermeabilització de la part superior del terraplè canalitzant les aigües que se’n derivin cap a cunetes i cursos fluvials. Altres mesures preventives o correctores de l’erosió segons la Guia metodológica para la evaluación del impacto ambiental (Conesa Fdez. – Vítora, 1995) són la realització de: - Cultius, protectors, vegetació especial en àrees problemàtiques. - Creació d’obstacles contra l’erosió del vent o tallavents. - Línies de drenatge engespades. - Terrasses, que poden ser en graó, en canal, amb col·lectors i línies de drenatge engespades, de base ampla, amb talús engespat,… Aquestes últimes representen grans avantatges quant a la regulació de la infiltració i control de l’erosió. 2. Solució a l’inestabilitat de vessants Inestabilitat estructural Les solucions a la inestabilitat estructural poden ser a base de reforços (ancoratges, bulons, etc.) o murs de contenció, que donen estabilitat al desmunt. També el fet de FASE DE DISSENY / GEOMORFOLOGIA I SÒL 103 retalussar (abaixar l’angle del talús) o construir bermes, dóna estabilitat estructural al desmunt. (Bullich, 1999) Tècniques d’estabilització superficial local S’aconsegueix estabilitzar superfícies amb bermes, malles, tanques, etc. Entre les tècniques de protecció superficial hi ha diferents possibilitats: - les geomalles biorientades: metàl·liques, de triple torsió, plàstiques, orgàniques, etc. - les geomalles tridimensionals (sistemes de confinament cel·lular, de monofilaments soldats, sistemes d’estructures metàl·liques, etc.) - les mantes (orgàniques, tèxtils, etc.) - els paraments (gavions revegetables, rocams i esculleres, murs, verds, estructures de formigó, etc.) Geomalla Geocel·la Geoestora Tècniques de cobriment de desmunts. Font: NTJ, 1999. FASE DE DISSENY / AIRE 110 La forma de l’estructura influirà en els efectes en la circulació del vent en topar-hi, produint més o menys turbulència. SOLUCIONS 1. Reducció de l’efecte illa de calor en medi urbà  Utilitzar materials que absorbeixin el mínim d’energia solar tant en paviments com en façanes  Incorporar l’ús de vegetació a l’entorn i façanes dels edificis Façana curulla de vegetació, la qual permet reduir l’efecte illa de calor a les ciutats. Font: Hough, 1995.  compensar l’efecte de l’asfaltat amb superfície de vegetació en aquelles zones on sigui inevitable 2. Reducció dels efectes en els corrents de vents Per minimitzar els efectes en els corrents de vents és molt important la forma de l’estructura, la seva orientació i la seva situació relativa (alçada, pendent). Cal adaptar-se al màxim a la morfologia existent a la zona, considerant les formes a priori adequades de l’edifici per cada tipus de clima i en funció de l’entorn construït. Malgrat no sigui objectiu de l’estudi analitzar els efectes del disseny dels edificis en els consums energètics que es produiran durant el seu ús, és important esmentar que cal tenir en compte que el vent pot arribar a ser un important factor en la magnitud d’aquests consums degut a la seva capacitat d’infiltrar-se a l’interior o de refredar la superfície exterior (Institut Cerdà, 1999). FASE DE DISSENY / AIRE 111 2ª ALTERACIÓ: AUGMENT DE LA PRESÈNCIA DE CONTAMINANTS ATMOSFÈRICS L’atmosfera és contaminada quan s’hi emeten, de forma natural o per l’acció humana, substàncies alienes a la seva composició normal. També quan la concentració d’una substància que normalment hi és present augmenta per sobre del seu valor normal. L’atmosfera no es comporta com un receptor passiu de les substàncies contaminants sinó que les distribueix, les dispersa o les concentra segons una sèrie de factors com són els vents, la pluja, les inversions o la turbulència (que pot ser mecànica, produïda pel relleu, o convectiva, produïda per les diferències de la temperatura de l’aire) (Luna, 1995). Cal primer, per tant, conèixer quina és la composició normal de l’atmosfera: COMPOSICIÓ NORMAL DE L’AIRE DE LA BAIXA ATMOSFERA Tant per 100 Gas Massa molecular En pes En volum Nitrogen Oxigen Argó CO2 Hidrogen Neó Heli Criptó Xenó Ozó Emanacions N2 = 28,0 O2 = 32,0 A = 33,9 CO2 = 4,2 H2 = 2 Ne =0,2 He = 4,0 Kr = 82,9 Xe =130,2 O3 = 48,0 Em = 220,0 75,63 23,14 1,13 0,04 0,0007 0,0013 0,00008 0,00045 0,0004 entre 1,7·10-8 i 5·10-8 entre 0,15·10 i 40·10-16 78,03 20,94 0,932 0,03 0,01 0,0018 0,00054 0,00015 0,000008 entre 10-8 i 3·10-8 entre 0,2 i 50·10-17 Font: Seoánez Calvo, 2001. A partir d’aquí, les principals substàncies contaminants de l’atmosfera són: PRINCIPALS CONTAMINANTS DE L’ATMOSFERA SO2 (diòxid de sofre) Característiques Fonts emissores antropogèniques  Gas incolor i d’olor forta i sufocant  En una atmosfera humida es transforma en àcid sulfúric i causa la deposició àcida  A partir de concentracions >0.1 ppm es produeix una important reducció de la visibilitat  Refineries de petroli  Transport: principalment vehicles de gasoil  Centrals tèrmiques  Combustió de carburants: líquids i sòlids  Cimenteres NO2 (diòxid de nitrogen) Característiques Fonts emissores antropogèniques  Gas de color amarronat i d'olor irritant  Tòxic a altes concentracions  Intervé en la formació de la boira fotoquímica  Transport  Centrals tèrmiques  Combustió de carburants: gas natural, líquids i sòlids  Incineradores  Cimenteres  Fàbriques de vidre  Refineries FASE DE DISSENY / AIRE 112 O3 (ozó) Característiques Fonts emissores antropogèniques  Gas incolor i d’olor agradable  Molt oxidant i irritant  És un contaminant secundari, és a dir, no és emès per cap focus  D'origen fotoquímic, és a dir, es forma per l'acció de la llum solar i en presència d'òxids de nitrogen i hidrocarburs H2S (sulfur d'hidrogen) Característiques Fonts emissores antropogèniques  Gas incolor i amb forta olor (olor a ous podrits)  Límit olfactible molt baix (a partir de 2 ppb)  Tòxic a altes concentracions i a exposicions curtes de temps  Fabricació de pasta de paper  Refineries  Indústria de curtits  Depuradores d’aigües residuals CO (monòxid de carboni) Característiques Fonts emissores antropogèniques  Gas inodor i incolor  Tòxic a altes concentracions i a exposicions curtes de temps  Gran indicador del trànsit  Transport: principalment vehicles de gasolina  Centrals tèrmiques  Combustió de carburants: gas natural, líquids i sòlids  Incineradores  Cremacions agrícoles  Refineries  Cimenteres  Fàbriques de vidre i de ceràmica PST (partícules totals en suspensió) Característiques Fonts emissores antropogèniques  Matèria en suspensió a l’aire  ST: partícules de diàmetre <30µm  PM10: partícules de diàmetre <10µm  FN (fums negres): partícules de diàmetre <1µm  Centrals Tèrmiques  Foneries  Processos de molturació  Incineradores  Plantes asfàltiques  Fàbriques de vidre  Fàbriques de ceràmica  Combustió de carburants: líquids i sòlids  Transport: principalment vehicles de gasolina  Cimenteres i mineries  Extracció d'àrids  Cremacions agrícoles  Refineries HCT (hidrocarburs totals) Característiques Fonts emissores antropogèniques  Família de compostos formats per hidrogen i carboni  Intervenen en la formació de la boira fotoquímica  Combinats amb altres elements, provoquen problemes de males olors  També anomenats VOC (Compostos Orgànics Volàtils)  Evaporacions i combustions de matèria orgànica  Transport  Fabricació de pintures  Pèrdues en processos industrials  Refineries  Indústria química  Depuradores d'aigües residuals  Indústria de curtits  Indústria que utilitza dissolvents FASE DE DISSENY / AIRE 113 Pb (plom) Característiques Fonts emissores antropogèniques  Metall pesant, sòlid, que queda en suspensió amb les partícules  Tòxic a altes concentracions  Indicador del trànsit de vehicles lleugers (benzina)  Vehicles de gasolina  Foneries de recuperació de plom  Fàbriques de ceràmica Cl2 (clor) Característiques Fonts emissores antropogèniques  Gas de color groc-verdós i d’olor sufocant  Tòxic a altes concentracions  Petroquímiques  Indústria química HCl (clorur d’hidrogen) Característiques Fonts emissores antropogèniques  Gas incolor d’olor intensa i irritant  Petroquímiques  Indústria química  Processos de neteja i decapat de metalls  Incineradores Metalls pesants Característiques Fonts emissores antropogèniques  Sòlids que queden en suspensió  amb les partícules  Presenten diversa toxicitat depenent del metall  Fàbriques de vidre  Foneries  Incineradores Font: DMA, 1999. De les partícules en suspensió és important destacar-ne les següents per la seva relació amb les estructures i els materials de construcció (Seoánez, 2001):  Sulfats (SO4) - Origen: apareixen com a productes de la transformació atmosfèrica d’òxids de sofre precedents de la combustió de combustibles fòssils en centrals tèrmiques, refineries de petroli, etc. - Efectes: agreugen els efectes de l’òxid de sofre i són causant d’una mortalitat elevada. Altres efectes derivats de la presència de sulfats són la corrosió dels materials de caràcter metàl·lic, una reducció de la visibilitat en les àrees contaminades, etc.  Asbestos - Origen: provenen de la construcció, degradació i demolició d’edificis, erosió de materials de revestiment de façanes, així com de varietat de productes de consum. - Efectes: poden produir fibrosis i calcificació, a més de càncer.  Talc i fibra de vidre - Origen: prové de materials de construcció i d’aïllament i de productes de consum - Efectes: pot produir càncer de pulmó La contaminació atmosfèrica deguda a les activitats que la nova estructura generarà, és a dir, a la seva utilització (trànsit, activitats industrials,…) es desenvolupa a la Fase d’explotació. FASE DE DISSENY / AIRE 114 En aquest punt, s’introdueixen aquelles consideracions respecte a la contaminació atmosfèrica que pugui generar l’estructura en funcionament que depenguin directament del disseny o projecte que es realitzi. Per exemple, la generació de fums per la circulació de vehicles per sobre un pont serà la mateixa independentment del disseny que tingui, per tant es desenvolupa a la fase d’explotació, en canvi, sí que dependrà del disseny l’ús o no de materials contaminants (asbestos,…). ACCIONS DEL PROJECTE 1. Segons tipus d’activitat (tràfic, indústria,…) La contaminació atmosfèrica associada al tipus d’activitat per la qual s’hagi de dissenyar una estructura edificatòria s’haurà de tenir en compte en el projecte. Si bé els nivells d’emissió de contaminació hauran de ser regulats i controlats per la pròpia gestió de l’activitat, els nivells d’immissió detectables a l’entorn de l’estructura dependran, en part, del seu disseny. Així, els nivells de contaminació detectats en una població d’una indústria propera no seran els mateixos segons com estigui orientada aquesta, o com estiguin dissenyades les sortides de fum. 2. Utilització de materials contaminants de l’atmosfera La contaminació atmosfèrica associada als materials de construcció que definiran l’estructura és aquella que es produeix en tot el cicle de vida dels materials (des de l’extracció de les matèries primeres, passant per la utilització, reutilització, reciclatge i fins a l’abocament). Per exemple, el ciment genera un alt grau de contaminació en la seva fabricació: el nivell d’emissió de partícules contaminants de la indústria del ciment és de 150 mg/m3 (Muñoz Camacho,1986). En el cas del vidre o la ceràmica també és en la fabricació. El cas de les pintures contaminen en la seva fabricació, en la seva posada en obra o en cas d’incendi si es volatilitzen. SOLUCIONS 1. Orientació segons el vent Els nivells d’immissió de contaminants detectats a l’entorn de l’estructura dependran de l’orientació i disseny d’aquesta. El vent col·labora en la dispersió dels contaminants. A més la concentració de contaminants és inversament proporcional a la velocitat del vent. Per això cal tenir en compte la direcció i velocitat més freqüents del vent a la zona. Una altra mesura és la de realitzar pantalles vegetals al perímetre de la parcel·la de l’estructura. 2. Tractament de materials contaminants El control dels contaminants més freqüents de l’atmosfera es pot dur a terme tenint en compte les següents mesures (Seoánez-Calvo, 2001): FASE DE DISSENY / AIRE 115  Contaminants gasosos: - òxid de sofre: la seva emissió es pot controlar mitjançant filtres específics per òxids de sofre, a més de limitar el contingut de sofre existent en els combustibles establint-ne les quantitats màximes acceptables. - Monòxid de carboni: per controlar la quantitat emesa pels motors es fan servir conversors catalítics. - Òxid de nitrogen: reduir l’ús de combustibles en motors de combustió.  Contaminants que es presenten com a partícules en suspensió: - Sulfats (SO4): reducció de la quantitat d’òxids de sofre presents, i emissió d’agents oxidants. - Nitrats (NO3): reducció l’emissió d’òxids de nitrogen. - Plom (Pb): els abocaments de plom es poden controlar mitjançant el tractament dels gasos residuals, utilitzant tècniques de control de partícules i eliminant la presència de plom en les gasolines - Cadmi, Mercuri, Vanadi: tractament dels gasos residuals mitjançant tècniques de control de partícules. - Amiant: per controlar el despreniment d’amiant cal supervisar de forma adequada les operacions de processat i la seva utilització, tractar els gasos residuals retirant les partícules d’amiant mitjançant tècniques específiques, per condensació, per filtrat a través de carbó vegetal i rentat amb aigua. També cal eliminar la presència d’amiant en productes de consum públic. - Talc i fibra de vidre: se segueixen les mateixes consideracions que amb l’amiant. ¾ Veure Disseny / Materials i Residus. 3ª ALTERACIÓ: AUGMENT DE LA CONTAMINACIÓ ACÚSTICA I PER VIBRACIONS El disseny de l’estructura haurà de tenir en compte la contaminació acústica i per vibracions que pugui generar l’activitat per la qual ha estat dissenyada, en el cas d’edificis. La seva forma, materials i orientació influiran decididament en l’amortització i forma de propagació del soroll produït. Els efectes de la contaminació acústica originada per la circulació de vehicles, ja sigui en l’ús del pont com per l’atracció que pugui generar una construcció edificatòria, es desenvolupen en la fase d’explotació de la variable aire. En aquest punt només es contemplen les mesures a prendre en el disseny de l’estructura per mitigar-ne els seus efectes. Els llindars de soroll permesos són els definits per la Llei 16/2002, de 18 de juny, de protecció contra la contaminació acústica, i depenen del tipus de zona i activitat que s’hi desenvolupi (veure normativa). Segons la OCDE els llindars d’afecció per a una persona corresponents a l’exterior dels habitatges, expressats en Leq (nivell sonor continu equivalent) dB (A) són: FASE DE DISSENY / AIRE 116 LLINDARS SONORS D’AFECCIÓ PER A UNA PERSONA ≥55 ≥60 ≥65 ≥70 ≥75 la son pot ser alterada si les finestres són obertes la son i la conversa poden ser alterades si les finestres són obertes la son i la conversa poden ser alterades encara que les finestres romanguin tancades perturbació de la son i la conversa, queixes de les persones afectades possible perill al llarg termini per l’agudesa auditiva. Font: ITGE, 1998. ACCIONS PROJECTE 1. Segons tipus d’activitat (trànsit, indústria, espectacle esportiu,…) Trànsit El soroll produït pel pas dels vehicles varia entre 70-85dB(A), depenent del tipus de paviments o del vehicle de què es tracti. El nivell de soroll d’un carrer o d’una carretera està d’acord amb la intensitat del trànsit i de la composició dels vehicles, que varia al llarg del dia. Per això, es pren com a índex de nivell de soroll d’una via el seu nivell continu equivalent, que seria la intensitat d’un hipotètic soroll continu que, durant el mateix temps, produeix la mateixa energia sonora. El nivell sonor equivalent recomanat per l’OCDE per a zones urbanes ha de ser com a màxim de 55dB(A). En el cas de la circulació de camions i d’automòbils és molt important tenir en compte que el principal focus emissor de soroll és el procedent del rodament dels vehicles, més gran que el produït pel motor i l’expulsió de gasos Altres activitats Les activitats que hagi d’acollir la construcció també seran font emissora de soroll que caldrà tenir en compte a l’hora de realitzar el disseny de l’estructura. Aquestes activitats poden ser de tipus industrial de manufactura en el cas de polígons, d’espectacles de caire esportiu, cultural o d’oci en el cas de polisportius, estadis, etc. SOLUCIONS 1. En general Per mitigar els efectes dels sorolls poden adoptar-se tres classes de mesures:  Disminuir el soroll en origen: rebaixar els nivells acústics de les fonts emissores de soroll.  Dificultar la seva transmissió: utilitzar barreres acústiques amb pantalles, cobertes i túnels que evitin la propagació del soroll. Les barreres acústiques poden reduir de l’ordre de 10dB.  Protegir els mitjans receptors: - Individual: orelleres, cascos,… (per exemple durant la construcció) - Col·lectiu: insonorització d’edificis (doble vidre, aïllament de parets i sostres,…) FASE DE DISSENY / AIRE 117 2. En medi urbà En medi urbà, per tal de mantenir el soroll del trànsit en zones residencials per sota de 55dB(A) de nivell sonor equivalent, haurem de tenir en compte les consideracions següents (Seoánez-Calvo, 2001):  Seleccionar per a la ubicació de les noves infrastructures zones no residencials amb nivells de soroll ambient elevats  Reduir al màxim els nivells de soroll de les diferents fonts emissores 3. En passos superiors de carreteres En la realització de carreteres, i en concret, de passos superiors, cal tenir en compte les següents mesures relatives a l’impacte acústic en la fase de disseny (Borrell i Ruscalleda et al., 2000):  limitació de la velocitat de circulació i del trànsit de vehicles: en la planificació global de les carreteres i a l’hora d’escollir el tipus de via necessària (carretera, autovia, autopista), cal tenir present el tipus de zona que es travessa, tant pel seu grau de sensibilitat acústica (alta, moderada, baixa o de servitud), com pels usos i el paisatge que hi ha (forestal, rural, periurbà o urbà). Considerant tots aquests paràmetres, s’han d’analitzar mesures de reducció del soroll en origen, limitant la velocitat de circulació, limitant el percentatge de vehicles pesants, regulant els horaris de circulació, etc.  utilització d’una capa de trànsit d’aglomerat porós.  apantallament acústic mitjançant pantalles artificials. NORMATIVA I LEGISLACIÓ Normativa contaminació atmosfèrica Unió Europea  Reglament 2000/2037/CE, de 29 de juny, del Parlament Europeu i del Consell, sobre les substàncies que esgoten la capa d’ozó.  Directiva 1999/13/CE, d’11 de març, del Consell, relativa a la limitació de les emissions de compostos orgànics volàtils causades per l’ús de dissolvents orgànics en determinades activitats i instal·lacions.  Directiva 89/427/CE, de 21 juny, relativa als valors límit i valors guia de qualitat per SO2 i les partícules en suspensió (mètode anàlisi de partícules: gravimètric) (DOCE 14.7.89).  Directiva 85/203/CE, de 7 març, relativa a les normes de qualitat de l’aire per a l’NO2 (DOCE, 27.3.85)  Directiva 82/884/CE, 3 desembre, relativa al límit per plom contingut en l’atmosfera (DOCE 31/12/85). FASE DE DISSENY / AIRE 118 Estat Espanyol  Llei 4/1998, de 3 març, per la qual s’estableix el règim sancionador previst en el Reglament 1994/3093/CE, de 15 de desembre, del Consell, relatiu a les substàncies que esgoten la capa d’ozó.  Reial Decret 1494/1995, de 8 setembre, sobre contaminació atmosfèrica per ozó (BOE núm.230, de 26.9.1995).  Reial Decret 1321/1992, de 30 octubre, pel qual es modifica parcialment el Reial Decreto 1613/1985, d’1 d’agost, i s’estableixen noves normes de qualitat de l’aire pel que fa la contaminació per biòxid de sofre i partícules (BOE núm. 289, de 2.12.92).  Reial Decret 717/1987, de 27 maig, pel qual es modifica parcialment el Decret 833/1975, de 6 febrer, i s’estableixen noves normes de qualitat de l’aire pel que fa referència a la contaminació per diòxid de nitrogen i plom (BOE núm. 135, de 6.6.87)  Reial Decret 1613/1985, d’1 agost, pel qual es modifica parcialment el Decret 833/1975, de 6 febrer, i s’estableixen noves normes de qualitat de l'aire pel que fa la contaminació per biòxid de sofre i partícules en suspensió.  Reial Decret 833/1975, de 6 febrer, pel qual es desenvolupa la Llei 38/1972 de Protecció de l’Ambient Atmosfèric (BOE núm.96, de 22.4.75).  Llei 38/1972, de 22 desembre, de protecció de l’ambient atmosfèric. Catalunya  Decret 389/1996, de 12 de desembre, regulador del sistema de plans graduals de reducció d’emissions a l’atmosfera.  Llei 6/1996, de 18 de juny, de modificació de la Llei 22/1983, de 21 novembre, de protecció de l’ambient atmosfèric.  Decret 199/1995, de 16 maig, d’aprovació dels mapes de vulnerabilitat i capacitat del territori pel que fa la contaminació atmosfèrica.  Decret 322/1987, de 23 setembre, de desplegament de la Llei 22/1983, de 21 novembre.  Llei 22/1983, de 21 novembre, de protecció de l’ambient atmosfèric.  Notes Tècniques de Prevenció NTP 515, 543 i 573, sobre la regulació de les emissions de pols d’amiant i fibrociment. Aquesta normativa especifica que: - L’empresa ha d’estar inscrita en el Registre d’Empreses amb Risc d’Amiant, RERA - Abans de començar els treballs, cal definir i gestionar el Pla de Treball necessari i sol·licitar la seva aprovació a l’autoritat laboral competent - Abans, durant i després de realitzar els treballs s’hauran de fer avaluacions ambientals Normativa sobre contaminació acústica Unió Europea  Directiva 2002/49/CE del Parlament Europeu i del Consell sobre avaluació i gestió del soroll ambiental. Aquesta normativa especifica que cal: - Harmonitzar els indicadors de soroll i els mètodes d’avaluació del soroll ambiental a la Unió Europea. - Exposar les dades obtingudes amb aquests indicadors i mètodes d’avaluació en forma de mapa de soroll. FASE DE DISSENY / AIRE 119 - Fer pública tota aquesta informació. Les dades sobre l’exposició serviran de base per als plans d’acció a escala local, i també per determinar els objectius de millora a la Unió Europea i confeccionar una estratègia i mesures comunitàries.  Directiva 2000/14/CE del Parlament Europeu i del Consell (8 maig) sobre emissions sonores a l’entorn causades per les màquines d’ús a l’aire lliure. Estat Espanyol  Projecte de llei del soroll. Classifica els emissors acústics en:  Vehicles automòbils  Ferrocarrils  Aeronaus  Infrastructures viàries  Infrastructures ferroviàries  Infrastructures aeroportuàries  Maquinària i equips  Obres de construcció d’edificis i d’enginyeria civil  Activitats industrials  Activitats comercials  Activitats esportives, recreatives i d’oci.  Reial Decret 245/1989, de 27 de febrer, sobre determinació i limitació de la potència acústica admissible de determinat material i maquinària d’obra.  NBE/CA-88, condicions acústiques dels edificis (BOE, 8.10.1988) Catalunya  Llei 16/2002, de 28 de juny, de protecció contra la contaminació acústica, adreçada a combatre el soroll i les vibracions (DOGC 3675, 11.7.2002) Estableix els criteris d’avaluació de la contaminació acústica per a les següents activitats i zones: Zona de sensibilitat acústica alta A: comprèn sectors del territori que requereixen una protecció alta contra el soroll Zona de sensibilitat acústica moderada B: comprèn sectors del territori que admeten una percepció moderada de soroll Zona de sensibilitat acústica baixa C: comprèn sectors del territori que admeten una percepció elevada de soroll Zona de soroll: són els sectors del territori afectats per la presència d’infrastructures de transport viari, ferroviari, marítim i aeri. Zona d’especial protecció de la qualitat acústica, ZEPQA: són les àrees en què per les seves característiques singulars es considera convenient conservar una qualitat acústica d’interès especial. Soroll de fons més 6dB(A). Zona acústica de règim especial, ZARE: són les àrees en què es produeix una contaminació acústica elevada a causa de la presència de nombroses activitats. es pot declarar a partir de 15dB(A) o més per sobre de les zones de sensibilitat acústica baixa. Infrastructures de transport viari, ferroviari i marítim Zona de sensiblitat Valor límit d’immissió Valor d’atenció LAr, en dB(A) LAr, en dB(A) dia nit Dia nit A, alta 60 50 65 60 B, moderada 65 55 68 63 C, baixa 70 60 75 70 Horari: diürn 7h – 23h, nocturn 23h – 7h Activitats i relacions de veïnatge en l’ambient exterior Zona de sensiblitat Valor límit d’immissió Valor d’atenció LAr, en dB(A) LAr, en dB(A) FASE DE DISSENY / PAISATGE 126 destrueixin elements singulars del paisatge,… I la seva magnitud dependrà de la fragilitat del paisatge que els acull. ACCIONS DEL PROJECTE 1. Ponts i viaductes Un pont o viaducte pot afectar el patrimoni cultural directament amb les piles i els estreps o indirectament generant un destorb a l’hora de gaudir-ne. El pont respecta el valor cultural natural de la zona, en la seva construcció no es va malmetre cap arbre. Font: Aparicio Bengoechea, 1991. 2. Estructures edificatòries Una estructura edificatòria pot suposar la introducció d’un objecte aliè poc integrat en els cànons arquitectònics de la zona, la destrucció o ocultació d’antics jaciments prehistòrics,… SOLUCIONS En el disseny dels projectes d’estructures és important respectar la tipologia constructiva de la zona afectada. Si hi ha elements del patrimoni cultural a la zona d’actuació o als voltants, el disseny de l’estructura ha de tendir a potenciar-los i realçar-los, i no a sobreposar-s’hi o a ocultar-los. En aquest sentit la Llei estatal 16/1985, de 25 de juny, del Patrimoni Històric Espanyol promou la conservació del patrimoni establint una partida d’almenys un 1%, en els projectes finançats totalment o parcialment per l’Estat espanyol, dels fons que siguin d’aportació estatal, sempre que el pressupost total superi els 601.012,104 €. La Llei 16/1985, a més, prohibeix els intents de reconstrucció si no és que s’utilitzen elements originals i pugui provar-se la seva autenticitat. Si s’afegeixen materials o FASE DE DISSENY / PAISATGE 127 elements indispensables, per assegurar l’estabilitat o manteniment, les addicions han de poder-se reconèixer, evitant efectes mimètics. Algunes consideracions a tenir en compte pel que fa la selecció dels materials per a les tasques de conservació i/o rehabilitació (Muñoz i Sáinz de Cueto Torres, 2002): Pedra natural: si és necessària la seva substitució cal fer els estudis petrogràfics i microestructurals pertinents. Maó ceràmic antic: és difícil de reemplaçar, sol ser complicat trobar peces d’edat semblant que s’ajustin a les característiques, tampoc és fàcil reproduir-lo. Per tant, és important emmagatzemar i conservar peces obtingudes, amb demolicions curoses, de fàbriques de diverses èpoques, pel seu aprofitament i reciclatge. Morters de reparació: han d’utilitzar els mateixos àrids i aglomerant. L’addició de ciment pòrtland actual pot produir danys importants a la fàbrica. Tipologia d’elements metàl·lics: s’ha de mantenir. L’ús freqüent de soldadura no només falseja l’obra, sinó que pot introduir tensions i danys irreversibles. 2ª ALTERACIÓ: ALTERACIÓ DE L’EFECTE ESTÈTIC I PERCEPTUAL La tècnica d’elements visuals o estètics utilitza aquesta descomposició per intentar entendre el mecanisme perceptiu de l’observador del paisatge: ELEMENTS VISUALS Color Propietats de les superfícies Textura Forma Elements formals Línia Escala Elements compositius Espai Font: Español Echándiz, 1998 El paisatge previ es defineix per unes certes característiques que responen a aquests elements. La nova estructura generarà canvis en aquestes característiques, que caldrà valorar. ACCIONS DEL PROJECTE 1. Ponts i viaductes La presència d’un pont o viaducte modificarà les condicions estètiques i visuals del paisatge. De forma global es considera que el pont suposarà una reordenació de la composició escènica, aquesta transformació del paisatge procedirà de diferents factors (Español Echándiz, 1998): FASE DE DISSENY / PAISATGE 128  Geometria: - Medi rural o natural: contrast entre les formes generalment simple i pures de l’estructura amb els volums del paisatge previ que normalment té formes indefinides i irregulars i sense caràcter geomètric. - Medi urbà: composició segons característiques geomètriques del medi.  Orientació dels elements de l’estructura: Contrast de l’ortogonalitat (relació entre elements horitzontals, direcció de superació del tram, i verticals, direcció de suport) amb la marcada horitzontalitat (línies verticals escasses) del paisatge.  Dimensions i proporcions de l’estructura: La proporció entre el viaducte i les dimensions ja presents introdueix una nova distribució de les dimensions relatives en la composició del paisatge.  Disposició en l’escena de la vall: El disseny (tipologia, alçada,…) de l’estructura pot afectar molt la organització de l’escena. La presència de la plataforma dels viaductes, que se situen generalment en ubicacions relativament elevades, tendeix a imposar-se sobre l’espai escènic immediat en establir un horitzó superior per a les vistes inferiors pròximes.  Transparència: La densitat de suports de l’estructura determina un efecte de lleugeresa o pesantor. La disposició regular dels suports permet a l’observador situat a la vora adonar-se d’una dimensió de profunditat que l’espai previ, lliure d’objectes, era incapaç de mostrar.  Materials, colors i textures Contrast amb les superfícies que introdueixen les estructures, generalment de petites dimensions, que tenen textures llises o de molt baixa rugositat i colors mat indefinits (grisos mitjos), amb les superfícies originals del paisatge, rugoses (arbrats, muntanya baixa) i d’altres colors (verds,..) 2. Estructures edificatòries La presència d’una estructura pot suposar una alteració en la composició escènica del paisatge en medi rural (Ayuga Télez, 2001):  Composició escènica oberta: no existeixen límits aparents per a la visió, predominen elements horitzontals i cel, res no fixa la visió en un element en concret com pot ser l’estructura.  Composició escènica tancada: existeixen límits a la visió (barreres visuals), la visió tendeix a fixar-se en la construcció.  Composició escènica singular: la construcció és un elements distintiu o dominant del paisatge. FASE DE DISSENY / PAISATGE 129 omposició escènica oberta Composició escènica tancada Composició escènica singular Font: Ayuga Télez, 2001.  Composició escènica focalitzada: existència de línies paral·leles o alienades que determinen un punt focal on es localitza l’estructura.  Composició escènica filtrada: existeix ocultació parcial de la construcció. La composició es veurà accentuada o dissimulada en funció del color, la textura i els materials utilitzats. En medi urbà, el paisatge és un reflex del constant procés evolutiu impulsat pels canvis, econòmics, polítics, demogràfics i socials. Les ciutats actuals es caracteritzen per tenir un paisatge formal, enfront del paisatge natural, amb molt poca connexió amb la dinàmica dels processos naturals. Sempre més regit per l’estètica ideal que per l’ecologia (Hough, 1995). A la ciutat els criteris de definició del paisatge que influenciaran al disseny d’una nova estructura vindran regits per la tipologia arquitectònica predominant, pel caràcter de la ciutat (industrial, turística, diversa, compacta o difusa,…), i pel paper que hi desenvolupi l’estructura. Un determinat gratacels en una ciutat baixa es convertirà en un símbol; una nau en un polígon industrial buscarà la funcionalitat, sense destacar-ne la funció paisatgística. FASE DE DISSENY / PAISATGE 130 El Museu Guggenheim de Bilbao es va dissenyar en base el tarannà industrial de la ciutat. Font: Sinaga, 2002. SOLUCIONS 1. Ponts i viaductes En el disseny de ponts i viaductes cal buscar la tipologia que s’adapti més bé al paisatge: màxima transparència, geometria proporcionada,… és a dir, tenint en compte la capacitat d’acollida de l’indret i l’adaptació a la morfologia que el caracteritza. Colors i les textures  S’han d’analitzar des de punts de vista freqüents. Analitzant els fons escènics i el contrast que en genera l’estructura.  Cal adoptar acabats de la obra final de colors i aspecte que concordin estèticament amb el paisatge, eliminant-se les superfícies llises o terrenys compactats i revegetant en concordança amb l’entorn.  Poden considerar-se dissenys cromàtics sobre estructures per fer-les singulars. Caracterització singular d’un pont Font: Fuster Morera et al., 2002. FASE DE DISSENY / PAISATGE 131 Formes  Geomorfològiques: talussos estesos de superfície ondulada i rugosa, realització de bancs en els desmunts per poder plantar-hi.  Plantacions de vegetació, amb formes semblants al paisatge existent i evitant les que són massa geomètriques.  Dissenyar repoblacions on es mantingui la relació entre frondoses i coníferes existents en el medi ambient.  Evitar els límits de plantacions perpendiculars o paral·leles a les corbes de nivell (preferible entre 15º i 60º). 2. En medi urbà La tendència actual que comença a sorgir a algunes ciutats és la d’entendre-la com un ecosistema, en el qual la naturalesa també hi té cabuda (Hough, 1995). Es tendeix a la ciutat sostenible, és a dir, que cada vegada tingui una petja ecològica més petita, que sigui cada vegada més autosuficient. Aquesta nova concepció suposa una nova definició del paisatge urbà, caracteritzat per la diversitat i la compacitat, regit per l’objectiu d’optimitzar els recursos energètics, econòmics i socials. En aquest nou paisatge les estructures s’hi encabeixen amb dissenys que s’adaptin als usos i necessitats de la zona, que permetin la màxima autosuficiència de l’edifici, i, en definitiva, que segueixin les mateixes lleis que defineixen la nova ciutat (Rueda, 2002). 3ª ALTERACIÓ: ALTERACIÓ DE LES PAUTES DE VISIBILITAT El pont modifica clarament les pautes visuals del paisatge de la zona. Font: Pròpia FASE DE DISSENY / PAISATGE 132 La presència d’una estructura altera la visibilitat de la zona ja sigui perquè suposa un destorb a les vistes existents, perquè les modifica o les emmarca, o perquè genera nous punts de vista. ACCIONS DEL PROJECTE 1. Ponts Els ponts i viaductes suposen un impacte indiscutible en el paisatge. En aquest sentit, cal especificar el que alguns autors anomenen (Español, 1998) el paisatge interior i el paisatge exterior de l’estructura. És a dir, l’apreciació del paisatge des del punt de vista de l’usuari de la infrastructura i la que obté l’observador exterior, respectivament. Així els impactes produïts poden ser per la intrusió de l’estructura en conques visuals de punts exteriors o la generació de nous punts de vista i panoràmiques fins aleshores inèdites proporcionades per la plataforma elevada del pont o viaducte. Aquest potencial visual dels viaductes, que constitueix un dels més interessants efectes paisatgístics d’aquestes obres, es veu entorpit per les condicions obligades de la circulació dels vehicles i per la presència de pantalles o barreres de seguretat. 2. Estructures edificatòries Un edifici genera una intrusió visual puntual en el paisatge existent. En general serà un impacte en el paisatge exterior, i només en grans estructures que suposin la creació de nous miradors o punts de vista inèdits, també hi haurà impacte en el paisatge interior, com per exemple els gratacels. SOLUCIONS En general, en la implantació d’estructures que puguin generar un impacte negatiu en el paisatge cal procurar que l’emplaçament no sigui visible o estigui allunyat d’elements del medi especialment sensibles a l’impacte visual, com poden ser vies de comunicació, nuclis urbans, àrees freqüentades, llocs històrics o artístics significatius, etc. Així mateix cal evitar ubicar l’estructura en zones de gran fragilitat paisatgística, com ara les línies d’horitzó, les àrees d’escassos contrastos cromàtics o de morfologies especials. En edificacions en medi rural, per tal d’aconseguir que l’edifici s’integri, la forma més clara és l’ocultació, buscant assentaments que amaguin l’edifici, amb vegetació que hi contribueixi. Si no fos possible, cal utilitzar materials i proporcions tradicionals que no introdueixin cap tipologia nova. Existeixen tres camins per aconseguir la continuïtat visual (Ayuga, 2001): FASE DE DISSENY / PAISATGE 133 1. camuflatge: còpia de tipus existents en elements de la naturalesa 2. mimetisme arquitectònic: còpia de tipus edificatoris existents 3. ocultació: construcció d’una pantalla natural que impedeixi veure l’edifici. Exemples d’ocultació visual mitjançant una pantalla natural. Font: NTJ 01P, 2001. FASE DE DISSENY / PAISATGE 134 NORMATIVA I LEGISLACIÓ Estat espanyol  Reial Decret 162/2002, de 8 de febrer, de desenvolupament total de la Llei 16/1985, de 25 de juny, del Patrimoni Històric Espanyol (BOE 35/2002, de 9 de febrer).  Llei 4/1989, de 27 de març, de conservació dels espais naturals i de la flora i fauna silvestres. Estableix quatres figures de protecció: Parcs, Reserves Naturals, Monuments Naturals i Paisatges Protegits. A les anteriors figures cal afegir les pròpies definides en cada Comunitat Autònoma. Pel fet de ser-ho, tot espai protegir reuneix béns i valors ambientals que sobresurten (des dels punts de vista científic, cultural, educatiu, estètic, paisatgístic i recreatiu), és representatiu dels ecosistemes i regions naturals existents a l’estat, contribueix a la supervivència de comunitats/espècies amenaçades d’extinció o col·labora a la conservació internacional d’espais naturals i vida silvestre. Això implica, generalment, una alta fragilitat del medi davant d’incidències externes, encara que no existeix una relació directa causa-efecte entre valor i fragilitat.  Reial Decret 111/1986, de 10 de gener, de desenvolupament parcial de la Llei 16/1985, de 25 de juny, del Patrimoni Històric Espanyol.  Llei 16/1985, de 25 juny, del Patrimoni Històric Espanyol. Estableix el marc jurídic per al protecció, escreix i transmissió a les generacions futures del patrimoni històric espanyol. Estableix l’obligació d’incloure al pressupost de cada obra pública, finançada totalment o parcial per l’Estat, una partida equivalent almenys a l’1% dels fons que siguin d’aportació estatal, destinada al finançament de treballs de conservació o enriquiment del patrimoni històric espanyol o de foment de la creativitat artística, amb preferència a la pròpia obra o al seu entorn immediat. D’aquesta obligació en queden exemptes les obres amb un pressupost total menor a 601.012,104 € o aquelles que afectin a la seguretat i defensa de l’Estat, així com a la seguretat dels serveis públics.  Reial Decret 2994/1982, de 15 d’octubre, sobre restauració de l’espai natural afectat per activitats mineres.  Real Decreto 28/32/1978, de 28 d’octubre, sobre l’1% cultural.  Real Decreto 3288/1978, de 25 d’agost, pel qual s’aprova el Reglament de Gestió Urbanística per al desenvolupament i aplicació de la Llei sobre Règim del Sòl i Ordenació Urbana.  Real Decreto 2187/1978, de 6 de juliol, pel qual s’aprova el Reglament de Disciplina Urbanística per al desenvolupament i aplicació de la Llei sobre Règim del Sòl i Ordenació Urbana.  Real Decreto 2159/1978, de 23 de juny, pel qual s’aprova el Reglament de Planejament Urbanístic per al desenvolupament i aplicació de la Llei sobre Règim del Sòl i Ordenació Urbana.  Real Decreto 1346/1976, de 9 d’abril, pel qual s’aprova el Text Refós de Llei sobre Règim del Sòl i Ordenació Urbana Catalunya  NTJ - NORMES TECNOLÒGIQUES DE JARDINERIA I PAISATGISME. Col·legi Oficial d’Enginyers Tècnics Agrícoles i Pèrits Agrícoles de Catalunya. - NTJ 01P (febrer 2001) Pantalles vegetals: recomanacions per al seu ús com a barreres acústiques i visuals ) Aquesta Norma Tecnològica és vàlida per a la redacció i execució de projectes i per al manteniment de pantalles vegetals i mixtes emprades com a barreres acústiques o visuals en qualsevol dels àmbits de reducció dels impactes ambientals sonors i visuals. FASE DE DISSENY / PAISATGE 135 BIBLIOGRAFIA ESPECÍFICA Ayuga Télez, F. (2001), Gestión sostenible de paisajes urbanos. Técnicas e Ingeniería.. Fundación Alfonso Martín Escudero, Madrid. Conesa Fernández-Vítora, V. (1995), Guia metodológica para la evaluación del impacto ambiental. Ediciones Mundi-Prensa. Español Echándiz, I. M. (1998), Las obras públicas en el paisaje. Centro de Estudios y Experimentación de Obras Públicas (CEDEX), Madrid. Fuster Morera, A., Pérez Ribes, J. A. i García Vendrell, R. (2002), La expresión plàstica en la carretera. Estética de consenso y estética de rotura. OP ingeniería y territorio, núm. 58, 76-79. Hough, M. (1995), Naturaleza y ciudad. Planificación urbana y procesos ecológicos. Editorial Gustavo Gili, Barcelona. Moreno, E. i Otero, I. (2001), Caracterización del paisaje y su posible impacto ambiental a partir de la clasificación de usos de suelo corine land cover y la utilitzación de sistemas de información geogràfica. Informes de la Construcción, vol. 53, núm. 467, 11-20. Muñoz, D. R. i Sáinz de Cueto Torres, F. J. (2002) Desarrollo, restauración y conservación del Patromonio Histórico-Cultural. Ingeniería Civil, núm. 128, 169-191. Rueda, S. (2002), Barcelona, ciutat mediterrània, compacta i complexa. Una visió de futur més sostenible. Agència Local d’Ecologia Urbana de Barcelona, Ajuntament de Barcelona. Sinaga, F. (2002), Cada escultura es la imagen de su estructura. OP ingeniería y territorio, núm. 58, 36-43 BIBLIOGRAFIA ESPECÍFICA COMPLEMENTÀRIA Aguiló, M. (1999), El paisaje construido. Una aproximación a la idea de lugar. Colegio de Ingenieros de Caminos, Canales y Puertos, Madrid. CICCP (2001), El paisaje en la ingeniería. OP ingeniería y territorio, números 54 i 55. Díaz Pineda, F. i Castro, H. (2000), Análisis de potencialidades y riesgos ambientales de diferentes escenarios socioeconómicos de evolución del paisaje: valores naturales y uso turístico-cultural. Universitats Complutense de Madrid i d’Almeria. Junta d’Andalusia. Conselleria de Medi Ambient, Sevilla. Díaz Pineda, F., Schmitz, M. F. i Hernández Fernández, S. (2002), Interacciones entre infraestructuras y conectividad natural del paisaje. I Congreso de Ingeniería Civil i Medio Ambiente. Ponencias y comunicaciones, vol. 1, 191-214, Colegio de Ingenieros de Caminos, Canales y Puertos, Madrid. FASE DE DISSENY / POBLACIÓ 142  La ubicació d’aparcaments per als usuaris que hi arribin en vehicle privat.  La ubicació de zones de càrrega i descàrrega sense que interfereixi en el tràfic de la zona. Els edificis públics de titularitat pública han de ser accessibles per a tothom i no discriminatoris. Els edificis públics de titularitat privada han de considerar la possibilitat de crear un espai solidari del qual en pugui gaudir tota la ciutadania. 3ª ALTERACIÓ: EFECTES SOBRE LA DEMOGRAFIA Demografia: ciència que estudia la població, tant en els seus aspectes quantitatius com en els qualitatius Variació del nivell demogràfic: oscil·lacions que es produeixen amb el nivell de població d’una determinada zona, provocades pels diversos fenòmens, dels quals en destaquen els moviments migratoris. ACCIONS DEL PROJECTE Un pas superior pot suposar una millora del reequilibri demogràfic en el territori ja que en millora les comunicacions. Encara que a la vegada pot accentuar la jerarquia entre assentaments ben comunicats, en contacte amb la infrastructura, i assentaments marginats o aïllats. Noves infrastructures en un assentament urbà, en general, suposen una augment de la demografia ja que atrauen gent que ve a treballar-hi i al final s’hi queda a viure, usuaris, etc. Tanmateix pot donar-se el cas que l’augment de població saturi la capacitat d’acollida del medi corresponent a aquestes zones. A més els nous assentaments o ampliació d’aquests suposen la degradació de pobles i cultius que tradicionalment han format part del paisatge de la zona. 4ª ALTERACIÓ: EFECTES SOBRE EL SISTEMA ECONÒMIC La implantació d’una nova infrastructura genera impactes en factors del sistema econòmic com ara el nivell d’ocupació, nivell de renta, nivell de consum, ingressos de l’administració, ingressos de l’economia local, canvis en el valor del sòl, compra i venta de terrenys, expropiacions i indemnitzacions, estructura de la població activa,… ACCIONS DEL PROJECTE En el cas de ponts i viaductes, la nova infrastructura suposa un augment de la mobilitat, l’atracció de noves activitats i nous visitants, la qual cosa pot reflectir-se en una millora de l’economia de la zona. FASE DE DISSENY / POBLACIÓ 143 Les activitats que acullin els nous edificis poden generar demanda de mà d’obra, la instal·lació de centres d’especialització o de formació ocupacional quan la possible nova activitat generada pel projecte ho demani, amb l’objectiu d’evitar que personal especialitzat d’altres zones ocupi llocs de treball disponibles. Tot plegat millora la estabilitat econòmica de la zona afectada i repercuteix en la comunitat, el seu nivell de renta i de consum i la seva qualitat de vida. 5ª ALTERACIÓ: CANVI EN ELS USOS DEL TERRITORI La nova estructura pot suposar un canvi en l’ús del sòl, de sòl agrícola a industrial, de zona urbanitzable a zona verda, de sòl privat a sòl públic,… ACCIONS DEL PROJECTE El nou projecte pot suposar la degradació del paisatge tradicional a causa dels nous usos del terreny, per exemple en implantar un polígon industrial en antics camps de conreu. En zones urbanes, les noves estructures poden generar nous espais de relació social, punts de trobada en espais que anteriorment només eren de pas. Les obres, sobretot en ponts i viaductes (traçat condicionat), originen expropiacions, zones de servitud i alteracions en l’activitat agrícola i forestal. Tot plegat fa que la nova estructura suposi la modificació de l’estructura territorial existent a la zona. SOLUCIONS És important respectar al màxim la parcel·lació existent a la zona, a més de la reducció de temps i costos en l’expropiació, s’està disminuint l’impacte ambiental (Bullich, 1999). NORMATIVA I LEGISLACIÓ Mundial  Declaració Universal dels Drets Humans. Normes uniformes de l’ONU. Unió Europea  Directiva 95/16/CE, del Parlament Europeu i del Consell, sobre ascensors, que aproxima les legislacions dels estats membres relatives als ascensors (DOCE-I 213, del 7.9.1995).  Manual europeu d’accessibilitat. FASE DE DISSENY / POBLACIÓ 144 Estat Espanyol  Llei 8/1999, de 6 d’abril, de reforma de la Llei 39/1960, de 21 de juliol, sobre propietat horitzontal.  Reial Decret 1314/1997, d’1 d’agost, sobre ascensors (BOE 234, del 30.9.1997), que adapta la Directiva 95/16/CE al dret de l’Estat espanyol. Exigeix el marcatge CE, una manera de complir els requisits de la Directiva és complir les normes EN 81-1 i EN 81-2. Catalunya  Ordre de 31 de maig del 1999, del Departament d’Indústria, Comerç i Turisme, normes de procediment per a la instal·lació i posada en funcionament dels ascensors amb marcatge CE (DOGC núm. 2908, de l’11-6-1999).  Decret 135/1995, de 24 de març, de desplegament de la Llei 20/1991, de 25 novembre, de promoció de l’accessibilitat i supressió de barreres arquitectòniques, i d’aprovació del Codi d’accessibilitat.  NTJ - NORMES TECNOLÒGIQUES DE JARDINERIA I PAISATGISME. Col·legi Oficial d’Enginyers Tècnics Agrícoles i Pèrits Agrícoles de Catalunya. - NTJ 01A (desembre 1995) Accessibilitat als espais verds d’ús públic de les persones amb limitacions o mobilitat reduïda. Aquesta Norma Tecnològica és d’aplicació a les actuacions referents al planejament, la gestió i l’execució que es realitzin en el marc dels espais verds d’ús públic. En el cas dels espais naturals de protecció especial, l’àmbit d’aplicació es referirà als equipaments i instal·lacions ubicats als seus espais verds d’ús públic. Té coma finalitat definir les mesures tèniques per tal de garantir, en aquelles casos que el planejament ho permeti, l’accés i la utilització dels itineraris i dels elements d’urbanització als espais verds d’ús públic a les persones amb mobilitat reduïda o qualsevol altra limitació d’accessibilitat permanent o transitòria.  Llei 20/1991 del Parlament de Catalunya, de 25 novembre, de promoció de l’accessibilitat i supressió de barreres arquitectòniques. BIBLIOGRAFIA ESPECÍFICA AEMA (2001), El medio ambiente en la unión Europea en el umbral del siglo XXI. Agència Europea del Medi Ambient, Ministeri de Medi Ambient. Aragall i Clavé, F. (2002), De la ciutat sense barreres a la ciutat per a tothom. Espai públic urbà 5, Institut d’Edicions de la Diputació de Barcelona, 2002. Bullich, A. (1999), Criteris ambientals en l’elaboració dels projectes d’enginyeria civil. El cas de les obres lineals. Tesina d’especialitat de l’ETSECCPB, UPC. Conesa Fernández-Vítora, V. (1995), Guia metodológica para la evaluación del impacto ambiental. Ediciones Mundi-Prensa. Corominas Dulcet, J., Dolz Ripollès, J., Junyent Comas, R., Pérez Jiménez, F. i Tarragó Cid, S. (1998), Impacte ambiental de les obres públiques. Medi ambient i tecnologia. Guia ambiental de la UPC, editors A. L. Torres i I. Capdevila, 177-185, UPC. FASE DE CONSTRUCCIÓ / MATERIALS I RESIDUS 145 3.3. FASE DE CONSTRUCCIÓ 3.3.1. MATERIALS I RESIDUS 1ª ALTERACIÓ: GLOBAL MEDIAMBIENTAL DELS RESIDUS GENERATS EN OBRA La composició dels residus a l’obra depèn directament del tipus d’activitat, construcció d’obra nova o enderroc. ACCIONS DEL PROJECTE 1. Generació de materials sobrants durant la construcció d’obra nova En edificació, els residus generats en el procés de construcció de l’estructura es caracteritza per una gran dispersió. Els residus generats dependran de:  El tipus d’edificació: la construcció d’edificis no residencials (indústries, hotels, oficines, polisportius) empra major quantitat d’elements constructius industrialitzats i prefabricats, que generen menys residus sobrants, tot i que convé considerar la possibilitat d’utilitzar materials i elements específics generadors de residus especials. En general, la construcció residencial genera un major volum de materials petris sobrants i d’envasos i embalatges.  Les fases constructives: - Fonament i estructura: en aquesta fase s’acostumen a generar pocs residus sòlids (restes de formigó d’escapçat de pilars, restes d’armadura i filferro, fustes d’encofrar) que sovint es reutilitzen en la mateixa obra, només en cas d’eliminació de formigons que no donen la qualitat necessària cal considerar la gestió externa. Per altra part, més importants són els fluids procedents del rentat de formigoneres i sobrants, que s’han de gestionar fora de l’obra. - Coberta i tancament de façana: en aquesta fase es produeix una gamma molt heterogènia de residus (embalatges, restes de làmines asfàltiques i materials aïllants, sobrants i restes ceràmics, morters i altres materials petris). - Acabats: fase que també genera gran quantitat de residus molt heterogenis, en particular guix, morter, ceràmics, acer galvanitzat, pastes de segellat, pintures, fluids polir paviments, i envasos i embalatges. En la construcció de ponts, els residus no presenten tanta diversitat, encara que el volum és elevat i poden haver-hi residus especials de tractament específic. 2. Generació de residus a l’obra en la demolició En l’enderroc, la producció de residus és la més gran de la fase d’obra. La massa completa de l’estructura enderrocada passa a ser residu, exceptuant aquells FASE DE CONSTRUCCIÓ / MATERIALS I RESIDUS 146 elements i materials que s’extreuen del flux general que seran valortizats o reutilitzats. La composició del residu depèn de:  La composició de l’edifici o estructura: depenent de l’època en què es va construir, predominaran els materials petris, ceràmics, d’obra de fàbrica o el formigó; hi haurà una major o menor utilització d’elements de fusta estructural, d’elements i cobertes d’amiant, de certs metalls (plom, ferro), de vidre, diversos tipus de plàstics (PVC) i altres materials.  L’activitat que hagi acollit: el tipus d’utilització a què ha estat sotmesa, a més d’estar condicionada per l’estructura mateixa de l’edifici (fàbrica, taller, oficina, habitatge), comporta riscos per a la contaminació de la massa i la composició dels residus d’enderroc amb elements i materials abandonats (residus industrials, equips o instal·lacions, mobiliari, etc.).  Les tècniques d’enderroc utilitzades: fonamentalment si es fa o no una neteja prèvia dels elements abandonats en l’edifici, i si la demolició és intensiva o selectiva, i en quin grau de selecció i desmuntatge es procedeix. SOLUCIONS 1. Gestió global dels residus generats En la planificació de l’obra, l’objectiu pel que fa la generació de residus, ha de ser la de minimitzar-los tant com sigui possible, aprofitar al màxim les opcions de valorització i reutilització i, com a última opció, portar-los a un abocador controlat o donar-los al gestor de residus autoritzat corresponent. Per això cal:  Disposar d’un directori dels compradors de residus, els venedors de materials reutilitzats i els recicladors més pròxims.  Aplicar a la pròpia obra les operacions de reutilització de residus establertes en les fases de projectes i de programació. Si els residus són utilitzats en la pròpia obra (rebliments en càmeres, extradossats de murs de contenció, bases de soleres, etc.) no constitueixen sobrants que hagin de ser gestionats. En la classificació dels residus que habitualment es produeixen en obra haurem de tenir en compte:  L’equipament mínim serà format almenys per dos contenidors i un dipòsit per als líquids i envasos de residus potencialment perillosos. Un contenidor acollirà els residus petris i en l’altre residus banals (papers, metalls, plàstics, etc.).  Vigilar que els residus líquids i orgànics no es mesclin fàcilment amb d’altres, i que a conseqüència d’això en resultin contaminats. Per aconseguir-ho, cal dipositar-los en els contenidors adequats.  Els contenidors, sacs, dipòsits i tots els altres recipients d’emmagatzematge i transport dels diversos residus han d’estar etiquetats degudament. FASE DE CONSTRUCCIÓ / MATERIALS I RESIDUS 147  Els recipients contenidors de residus han de ser transportats coberts Els residus que poden ser separats i enviats a un gestor específic són: - Runa i restes d’obra - Terres no aptes de l’obra - Contenidor de ferralla: - Ferralla i elements metàl·lics - Escòries i restes de soldadura - Restes de fusta - Paper i cartró - Embalatges de plàstics - Restes de PVC (separades de la resta de plàstic) - Restes d’aglomerat asfàltic - Vidre pla - Restes de vegetació Els llots de bentonita o similar (CER-No especial) es canalitzaran fins a basses ubicades a la mateixa obra. Finalment, seran evacuats amb cisternes per gestors autoritzats. Gestió mitjançant un Pla de residus L’ITeC ha elaborat, en el marc del Programa Life de la Direcció General de Medi Ambient de la Unió Europea, un recull de documentació per a la minimització i gestió dels residus de la construcció i demolició, en el qual s’hi inclou un mètode exhaustiu per dur a terme un Pla de Gestió de Residus a l’obra. Per a l’elaboració del Pla de Residus, el recull inclou un CD-rom amb el Programa per a dur a terme el Pla de gestió de residus (ITeC, 2000). El Pla de Gestió de Residus de la Construcció de l’ITeC inclou una guia pràctica per a la gestió de residus a les obres de construcció i demolició, segons en marc legal vigent, desglossada per fases i tipus de residus i materials. 2. En l’enderroc 2.1. Planificació de la demolició selectiva Consideracions infrastructurals  Espai físic: La demolició selectiva només és útil si la separació es dóna prèviament a la recollida, la qual cosa requereix espai en el lloc de demolició. En zones de poc espai, zones urbanes, per exemple, el màxim que es pot preveure és la separació entre runa i no-runa.  Temps: en zona urbana les autoritats locals poden imposar limitacions en la durada de la demolició per tal de minimitzar l’impacte acústic i molèsties als veïns. El client, és clar, també vol el lloc llest el més aviat possible. FASE DE CONSTRUCCIÓ / MATERIALS I RESIDUS 148  Cost: si bé anteriorment sortia més barat demolir-ho tot junt i gestionar els residus en conjunt (menys aquells materials que es podien tornar a incorporar al mercat i que s’extreien prèviament), actualment l’anàlisi dels costos d’una demolició selectiva enfront una demolició general pot concloure que surti més rentable la primera, perquè: - El mercat comença a absorbir nous residus que pot convertir en matèries primeres secundàries. - La demolició conjunta requereix costos de processament del residu més elevats. - Una demolició selectiva afavoreix les vendes potencials més rendibles, ja que permet obtenir residus que siguin reciclables amb un grau més alt. Desmuntatge i separació de residus L’objectiu de qualsevol demolició ha de ser dur-la a terme de manera que construccions i materials puguin ser separats per a usos posteriors. Algunes mesures a seguir: 1. Treballs previs  Retirada prèvia de tubs, blocs/parets de guix, formigó airejat, materials betuminosos de coberta que continguin quitrà, asbestos i materials mesclats amb residus perillosos. 2. Desmuntatge  Separació dels elements constructius reutilitzables. 3. Demolició  Òptima separació entre dues fraccions: material reutilitzable i residus  Limitació de la quantitat de material residual: demolint només allò que és imprescindible, per exemple, no removent més sòl del necessari que després s’hagi de carregar amb la runa generada. La barreja amb sòl (contaminat) hauria de ser evitada sempre que fos possible. 4. Separació  Òptima separació dels materials reutilitzables en matèries primeres secundàries, els materials petris per un costat i els materials no-petris com els metalls, paper, plàstics o fusta per un altre. - El vidre hauria de ser separat independentment o en combinació amb formigó o maçoneria. - Els plàstics haurien de ser separats en termoestables i termoplàstics.  Separació dels residus entre la part del material que ha de ser incinerada i la part que ha d’anar a l’abocador.  Disposar dels contenidors més adequats per a cada tipus de material sobrant etiquetats i assegurant-ne l’accessibilitat. 2.2. Tècniques i processos per afavorir una correcta demolició selectiva Tècniques de demolició Els mètodes més comunament utilitzats són: FASE DE CONSTRUCCIÓ / MATERIALS I RESIDUS 149 - Desmantellament d’estructures, preferentment abans de colpejar-les. - Colpejada, bàsicament demolint estructures en el pla vertical. - Trencament, bàsicament carreteres en el pla horitzontal. - Voladura, amb dinamita o bé amb nous mètodes de voladura “lenta” amb l’ajuda de productes químics. El mètode més ràpid però no el més ambientalment correcte. A més s’hi ha altres tècniques com ara aigua a alta pressió, escamar, calor dielèctrica i ones de corrent. Aquest últim és un mètode molt nou que desintegra el formigó a partir de xocs elèctrics. El sistema utilitza descàrregues de corrent molt curtes (200 nano segons) i fa descomposar el formigó en els components de grava, sorra i morter de ciment endurit. Un impuls de 6kA es genera a cada ona de corrent i l’ona es propaga pels contorns de la partícula estructural. El problema, tanmateix, és que el procés no està encara sota control i demanda molta electricitat (Hendricks, 2000b). Processament de les runes en matèries primeres reutilitzables Els mètodes de processament es conceben per obtenir el màxim rendiment dels RCD processats mecànicament, és a dir el màxim grau de reutilització i reciclatge. Les operacions més comunes pel que fa al processament dels RCD són: - Cribat - Reducció: bàsicament trituració i mòlta - Separació dels metalls fèrrics - Retirada o separació dels materials altament contaminats o no petris - Classificació: separació segons la mida per cribat, tambor o altres operacions Plantes de valorització de residus Les plantes de producció d’àrids reciclats són molt semblants a les plantes de matxuqueig d’àrid natural: inclouen matxucadores, cribes, mecanismes transportadors i equips per a la eliminació de contaminants, i electroimants per a la separació de l’acer. Planta de producció d’àrid reciclat Font: Pròpia FASE DE CONSTRUCCIÓ / MATERIALS I RESIDUS 150 Les plantes es poden classificar en (GEHO-CEB, 1997):  Plantes de primera generació: només poden eliminar l’acer.  Plantes de segona generació: incorporen sistemes mecànics o manuals d’eliminació de contaminants previs al matxuqueig, neteja i classificació del prodcte matxucat, per via seca (separació amb aire a pressió per densitats dels components) o humida (separació per flotació). Són les més exteses.  Plantes de tercera generació: reutilització pràcticament integral d’altres materials secundaris, considerats com a contaminants dels àrids regenerats. El desplegament d’infrastructures establert en el Programa de Gestió de Residus de la Construcció de Catalunya 2001-2006 (Junta de residus, 2001) és el següent: INFRASTRUCTURES DE VALORITZACIÓ A CATALUNYA 2000 2003 2006 Plantes de reciclatge 4 11 18 Plantes transformadores 3 48 64 Dipòsits controlats 41 69 69 Font: Junta de residus, 2001. Aquest conjunt d’infrastructures han de permetre la valortizació dels següents percentatges de residus de la construcció i demolició: ESTIMACIÓ DEL % DE RESIDUS DE LA CONSTRUCCIÓ I DEMOLICIÓ QUE ES VALORITZARAN 2003 2006 Reciclatge 33% 65% Reutilització (no hi ha dades) 15% Valorització 33% 80% Font: Junta de residus, 2001. Les plantes poden ser mòbils, semimòbils o fixes. En aquelles obres que originin un volum suficient de residus, una manera eficaç de reduir els residus petris serà disposar d’una matxucadora de residus petris que sigui fàcilment transportable per l’obra, ja que amb ella n’aconseguirem el reciclatge in situ, o bé que ocupin menys volum, si s’opta per enviar-los en una central recicladora o en un abocador. És el que s’anomena una planta mòbil de tractament de runes. Les plantes mòbils de tractament de runes, poden constar de les següents màquines de processament:  Trituradora - de mandíbula - giratòries i còniques - d’impacte  Separació: - separadors magnètics i de corrent de remolí - graduació i classificació - pre-classificació - classificació per malla - classificació a mà FASE DE CONSTRUCCIÓ / MATERIALS I RESIDUS 151 - succió i ventilació - separació humida - classificació dels lixiviats Planta mòbil de reciclatge de runes. Font: FIDER (2003) Les principals avantatges de la combinació de la demolició selectiva i les plantes mòbils són (Janssen, 2003): - Menys transport i per tant menys producció de CO2 - Quantitats baixes de components contaminants com l’amiant, el quitrà, els metalls pesats i les substàncies orgàniques. - Integració dels residus en la pròpia construcció, sense generar sobrants. - Preus competitius (a Holanda). - Menys molèsties al veïnatge de la zona degudes al transport dels residus. - Estalvi en l’ús del sòl de plantes permanents de reciclatges. Alguns inconvenients: - Producció de soroll - Producció de pols - Generació de vibracions nocives - Acostumen a no ser sistemes de qualitat total 3. En la construcció d’obra nova 3.1. Gestió dels materials sobrants Respecte els materials sobrants de les matèries primeres utilitzades cal:  Optmitzar el volum de materials a la quantitat justa necessària per a l’execució.  Preveure l’aplec de materials fora de zones de tràfec de l’obra, embalats i protegits fins la seva utlització. FASE DE CONSTRUCCIÓ / VEGETACIÓ I FAUNA 159 3.3.2. VEGETACIÓ I FAUNA 1ª ALTERACIÓ: DESTRUCCIÓ DIRECTA O DEGRADACIÓ DE LA VEGETACIÓ ACCIONS DEL PROJECTE 1. Operacions i processos constructius utilitzats La destrucció directa de la vegetació es dóna en la neteja i esbrossada del terreny, la fabricació i posada en obra de formigó o la ubicació de les instal·lacions i camins d’accés de la maquinària, per posar alguns exemples. Encara que sobretot és en les primeres fases on pren més importància. Les causes més habituals d’aquesta destrucció solen ser:  Destrucció de més superfície de la necessària: per una mala planificació del tràfic de l’obra, per un excés en el replanteig o per una insuficient senyalització de l’àrea en la qual es pot moure la maquinària.  Compactació de terrenys  Contaminació de terrenys A més en el cas dels ponts sobre curs fluvial pot produir-se l’eliminació de la vegetació ripícola, fet que pot alterar la temperatura superficial de l’aigua, en eliminar les zones d’ombra, augmentar la turbidesa i disminuir l’oxigenació. Tot i no destruir-se, algunes espècies poden veure’s afectades per la construcció de l’estructura, per la generació de pols i vibracions, la presència humana en àrees sensibles, etc. SOLUCIONS Per minimitzar l’impacte sobre la vegetació de les obres de construcció de l’estructura cal tenir en compte les següents consideracions: 1. Planificar adequadament les activitats per a no afectar la flora. - Camins d’accés de maquinària - Zones d’ubicació d’instal·lacions: aprofitar instal·lacions preexistents, àrees prèviament ocupades o que quedin integrades al projecte i, per tant, no en calgui restauració. - Planificació i control del tràfic de vehicles 2. Fer un replanteig ajustat de la zona de treball: establint la superfície que ocuparan les activitats de l’obra, evitant la temptació de confondre terreny disponible amb el que és precís d’utilitzar. FASE DE CONSTRUCCIÓ / VEGETACIÓ I FAUNA 160 Font: Borrell i Ruscalleda et al., 2000. 3. Adoptar mesures efectives per a la prevenció de més destrucció de vegetació de la necessària: - Establir restriccions en l’àmbit de circulació i en la velocitat en determinades zones utilitzant una senyalització adequada. - Identificar amb el marcatge adequat els exemplars d’arbres afectats per les obres per minimitzar l’afecció a la resta de vegetació. - Delimitació física de l’àrea de treball - Seguir exhaustivament el Pla de vigilància ambiental - Aixecament de tanques i pantalles de vegetació: per la protecció del paisatge i aïllament de l’exterior de l’obra. 4. En la neteja i esbrossada: - Primera retirada de vegetació: es retira la vegetació més gran, que no pot ser mesclada amb substrat de terreny fèrtil en posteriors operacions de recuperació de talussos. - Retirada de la terra vegetal per la seva posterior utilització: l’ús de sòls propis de la zona, de la capa vegetal retirada, evita el risc de la proliferació d’altres espècies vegetals no autòctones, a la vegada que facilita la supervivència d’una flora i fauna edàfica preexistent, i augmenta la presència de propàguls d’espècies vegetals de l’entorn del complex residencial. - Transport a abocadors de vegetació: es tracta de matèria orgànica que, en descomposició, pot ocasionar a contaminacions en les lleres receptores i en les aigües freàtiques. 5. Protegir la vegetació durant les obres: - Es regarà sobre les fulles i plantes pròximes afectades per la pols: per evitar al màxim l’alteració de la seva funció fotosintètica, perquè és en la superfície de la fulla que es dóna. FASE DE CONSTRUCCIÓ / VEGETACIÓ I FAUNA 161 Protecció dels arbres amb tanques segons la zona radical i elements rígids a les branques més vulnerables. Font: NTJ, 1999. 6. Restaurar les zones afectades un cop finalitzades les obres - Realitzar les sembrades i plantacions així que el talús estigui enllestit. - Els talussos nus amb difícil revegetació poden amagar-se amb plantacions arbòries al mateix peu dels talussos. Fet que evita l’impacte negatiu sobre el paisatge intrínsec i extrínsec. - Revegetar els accessos provisionals oberts per a la construcció de l’estructura - Revegetar la ribera afectada per les obres. 2ª ALTERACIÓ: DESTRUCCIÓ D’ELEMENTS DE FAUNA Els procesos propis de la construcció d’una infrastructura lineal comporten la desaparició de comunitats vegetals i el moviment d’un volum important de terres. Associada a aquests processos pot donar-se una afectació directa sobre determinats elements dels poblaments animals. Amb les actuacions de tala i esbrossada de la vegetació es poden destruir gran quantitat de nius d’ocells, de postes d’invertebrats o d’individus adults, vertebrats o no, amb poca capacitat de fugida. Per altra banda amb els moviments de terres es poden generar afectacions similars, en aquest cas centrades, sobretot a les poblacions d’invertebrats i de vertebrats de mida petita. En alguns casos poden arribar a destruir-se caus de cria de mamífers. Les afectacions seran tan menys importants com major sigui la mida de l’animal i la seva capacitat de fugida. De tota manera, dependrà de l’època en què es realitzin les actuacions ja que el comportament de les diverses espècies és variable al llarg de l’any, podent haver-hi una afectació molt més important si coincideixen amb l’època de reproducció de determinades espècies. FASE DE CONSTRUCCIÓ / VEGETACIÓ I FAUNA 162 Un cas més greu de destrucció directa d’elements de la fauna és el que es produeix amb la remoció i alteració de cursos d’aigua a causa de la fragilitat característica d’aquestes comunitats. A part de les afectacions generades per la pertorbació de les condicions de l’aigua (terbolesa, augment del pH,…), es destrueixen gran nombre de larves i adults d’invertebrats aquàtics i de vertebrats lligats a aquestes comunitats. La seva desaparició pot afectar a les inestables cadenes tròfiques dels ambients riparis, afectant, també, i de forma indirecta, a espècies d’un nivell superior de la cadena. Les afeccions a la fauna poden ser molt variades i afectar qualsevol tipus d’animal segons l’activitat que es realitza i el seu entorn. És per això que cal estudiar cada cas concret. ACCIONS DEL PROJECTE 1. Impacte de les operacions i processos constructius utilitzats La desaparició directa d’individus de moltes espècies com a conseqüència de la construcció d’una nova estructura és un dels impactes sobre la fauna més evidents, ja que pot representar, no només la mortalitat d’individus adults, sinó també la destrucció directa d’ous, larves, cries o polls de determinades espècies. Per tant, és, sobretot, en les primeres fases de l’obra que es produeixen els impactes més greus. Això és en les operacions de neteja i esbrossada i de moviment de terres. A més cal afegir la compactació de terrenys pel pas de la maquinària, la contaminació o la destrucció de més superfície de la necessària. 3ª ALTERACIÓ: MOLÈSTIES A LES COMUNITATS DE FAUNA Les molèsties sobre la fauna degudes a la construcció de l’estructura les generen la producció de pols i soroll, la generació de barreres que els bloquegen els desplaçaments i, en general, l’augment del moviment i presència antròpica. Tot plegat pot induir a l’abandó de nius, la desaparició d’amfibis i rèptils i la fugida de vertebrats sensibles com ara l’ós. ACCIONS DEL PROJECTE 1. Les operacions i processos constructius utilitzats La neteja i esbrossada, la realització de desmunts i terraplens, les instal·lacions i camins d’accés de la maquinària, el tràfic de vehicles són algunes de les operacions que més molèsties suposen a la fauna. SOLUCIONS A LA 2ª I 3ª ALTERNATIVES Per minimitzar l’impacte sobre la fauna de les obres de construcció de l’estructura cal tenir en compte les següents consideracions: 1. Planificar adequadament les activitats per a no afectar la fauna: FASE DE CONSTRUCCIÓ / VEGETACIÓ I FAUNA 163 - Estudi detallat de les poblacions animals presents a la zona d’obra i plantejament de les mesures de protecció adients - Planificació i control de camins d’accés de maquinària, zones d’ubicació d’instal·lacions, i del tràfic de vehicles. - Selecció dels sistemes de manipulació menys sorollosos. 2. Fer un replanteig ajustat de la zona de treball 3. Adoptar mesures efectives per a la prevenció de més destrucció de fauna de la necessària: - Establir restriccions en l’àmbit de circulació i en la velocitat en determinades zones utilitzant una senyalització adequada. - Limitar els nivells sonors, les vibracions i la generació de pols especialment en èpoques de reproducció i nidificació. - Seguir exhaustivament el Pla de vigilància ambiental - Col·locació de barreres antisòniques provisionals si l’àrea ho requereix. 4. Restaurar les zones afectades un cop finalitzades les obres - Observar si l’execució de l’obra ha alterat els hàbits de la fauna limítrofa i actuar en conseqüència NORMATIVA I LEGISLACIÓ Unió Europea  Reglament 2158/92/CEE, de 23 de juliol, de protecció dels boscos comunitaris contra els incendis (DOCE L 217, 1993).  Directiva 43/92/CEE, de 21 de maig, de conservació dels hàbitats naturals i de la fauna i flora silvestres (DOCE L 206/37, 22.7.1992) Estat espanyol  Reial Decret 1997/1995, de 7 de desembre, pel qual s’estableixen mesures per contribuir a garantir la biodiversitat mitjançant la conservació dels hàbitats naturals de la flora i fauna silvestres.  Real Decreto 2163/1994, de 4 de novembre, pel qual s’implanta el sistema harmonitzat comunitari d’autorització per a la comercialització i utilització de productes fitosanitaris.  La llei 4/1989 de Conservación de los Espacios Naturales y de la Flora y Fauna Silvestres estableix quatres figures de protecció: Parcs, Reserves Naturals, Monuments Naturals i Paisatges Protegits. A les anteriors figures cal afegir les pròpies definides en cada Comunitat Autònoma.  Reial Decret 3349/1983, de 30 de novembre, pel qual s’aprova la reglamentació tècnic-sanitària per a la fabricació, comercialització i utilització de plaguicides. Catalunya  Decret 130/1998, de 8 de juliol, pel qual s’estableixen mesures de prevenció d’incendis forestals en les àrees d’influència de carreteres.  Llei 3/1998, de 4 de març, de protecció d’animals. FASE DE CONSTRUCCIÓ / VEGETACIÓ I FAUNA 164  Decret 213/1997, de 30 de juliol, de modificació del decret 328/1992, de 14 de desembre, pel qual s’aprova el Pla d’Espais d’Interès Natural.  Decret 64/1995, de 7 de març, pel qual s’estableixen mesures de prevenció d’incendis forestals.  Decret 328/1992, de 14 de desembre, pel qual s’aprova el Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) (DOGC 1714, de 1.3.1993).  Llei 6/1988, de 30 de març, forestal de Catalunya.  Decret 123/1987, de 12 de març, sobre declaració de reserves naturals parcials per a la protecció d’espècies animals en perill de desaparició a Catalunya.  Llei 12/1985, de 13 de juny, d’Espais Naturals.  NTJ - NORMES TECNOLÒGIQUES DE JARDINERIA I PAISATGISME. Col·legi Oficial d’Enginyers Tècnics Agrícoles i Pèrits Agrícoles de Catalunya. De les quals cal destacar-ne: - NTJ 01P (febrer 2001) Pantalles vegetals: recomanacions per al seu ús com a barreres acústiques i visuals - NTJ 03E (maig 1993) Protecció dels elements vegetals en els treballs de construcció Aquesta Norma Tecnològica és vàlida en els treballs de planificació, construcció i manteniment, tant si es tracta d’urbanitzacions com de zones de paisatge. Té la finalitat de garantir la protecció d’arbres, arbusts, cespitoses i àrees en coberta de sòl vegetal, fins i tot els boscos. L’aplicació de la norma inclou mesures de protecció segons el cas, així com eles treballs de manteniment, vigilància i reposició dels elements vegetals durant tot el temps que durin els treballs de construcció. Qualsevol element vegetal afectat per aquesta norma i que, per raons impnderables, no es pugui protegir, s’ha de trasplantar i preservar-lo de l’eliminació. - NTJ 08E (1994) Trasplantació de grans exemplars. BIBLIOGRAFIA ESPECÍFICA Borrell i Ruscalleda, J., Granyer i Manyà, O., Lleonart i Botia, I. i Tarruella i Ayza, X. (2000), Recull d’accions per minimitzar l’impacte de les infrastructures viàries sobre el territori. Documents del Quaderns de medi ambient 5, Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya. Burgueño Muñoz, A. (2002), Buenas prácticas en la construcción. I Congreso de Ingeniería Civil i Medio Ambiente. Ponencias y comunicaciones, vol. 2, 1401-1420, Colegio de Ingenieros de Caminos, Canales y Puertos, Madrid. Jofre i Roca, L. i Capdevila i Peña, I. (1998), Criteris ambientals en el disseny, la construcció i la utilització dels edificis. Pla de Medi Ambient de la UPC, UPC. RUBAU (2002), Gestió ambiental en l’execució d’obres. Manuals d’ecogesió 7, Construccions Rubau i Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya. FASE DE CONSTRUCCIÓ / AIGUA 165 3.3.3. AIGUA 1ª ALTERACIÓ: CANVI EN LA QUALITAT DE L’AIGUA Segons la Comissió Europea (MMA, 1998), es considera que un sistema hídric té bona qualitat ecològica quan la capacitat d’autodepuració de la massa d’aigua es manté, la biodiversitat natural es preserva i l’estructura i qualitat dels sediments són capaces de sustentar els processos biològics naturals de l’ecosistema. La contaminació de l’aigua es produeix a causa d’abocaments d’aigües residuals o altres líquids nocius o bé per l’augment de les partícules en suspensió, és a dir, per una major terbolesa. Els abocaments poden ser directament en cursos fluvials, afectant les aigües superficials, o bé al sòl, afectant amb el temps les aigües subterrànies que hi circulen. A l’obra es generen aigües brutes procedents de moltes operacions (neteja de formigoneres, rentat d’àrids en plantes, lixiviats, etc.) que sovint no es tracten o no es gestionen bé i acaben abocant-se al medi sense les condicions de qualitat mínimes. ACCIONS DEL PROJECTE 1. Contaminació de les aigües superficials per abocaments directes o augment de la terbolesa de l’aigua Generació d’aigües residuals  Aigües resultants de la neteja de cisternes de formigó o altres màquines.  Aigües sanitàries procedents d’instal·lacions provisionals Contaminació directa d’aigües superficials  Abocament de formigó en el medi aquàtic en la construcció d’obres de fàbrica sobre rius. Suposa la incorporació de ciment i alcalinització de les aigües.  Construcció de terraplens a la vora de la llera. Pot provocar un augment de la terbolesa de l’aigua provocada per l’arrossegament de sòlids en suspensió. La qual cosa dificulta al penetració de la llum, disminueix la fotosíntesis, i augmenta la mortaldat de flora i fauna a més de que provoca un increment de la sedimentació aigües avall en la llera receptora.  Emissió d’efluents líquids contaminants en excavacions per extraccions d’àrids. Generalment de tipus físic, sòlids en suspensió procedents de l’escorrentiu sobre la superfície de l’explotació. A vegades es produeixen aigües àcides coma a conseqüència de la presència de pirita.  Increment de la terbolesa en illes per cimentacions o en treballs en les riberes. FASE DE CONSTRUCCIÓ / AIGUA 166  Abocaments d’olis, greixos, additius.  Abonaments químics i ús d’herbicides en plantacions. A través de les aigües d’escorrentiu i de les infiltracions del sòl, i es tracta normalment de substàncies no biodegradables. 2. Contaminació de les aigües subterrànies per abocaments al sòl Aigües estancades Acumulació d’aigües estancades fa que sofreixin processos de contaminació orgànica, eutrofització, contaminació per substàncies tòxiques que poden infiltrar-se a aqüífers, ser arrossegades a altres masses d’aigua, etc. Abocaments de substàncies contaminants La contaminació de les aigües freàtiques a les obres de construcció va molt lligada a la contaminació del sòl, ja que la causa principal n’és l’abocament de substàncies nocives al sòl que acaben afectant les aigües subterrànies. ¾ Veure Construcció / Sòl 3. Alteració de l’aigua de mar en obres marítimes Els impactes més freqüents a les obres marítimes són l’augment de la terbolesa, els sòlids en suspensió i la incorporació de contaminants a l’aigua de mar, i són conseqüència d’activitats com el dragatge, el rebliment i l’abocament d’escullera o de formigó. SOLUCIONS 1. Mesures al voltant de les fonts de contaminació  Allunyar les zones de càrrega i manteniment de la maquinària del riu. Habilitar una zona fixa, establerta per a aquesta funció, impermeabilitzada i amb dispositius per a la recollida de les aigües residuals que generi.  Evitar que es barregin efluents diferents.  Evitar que puguin actuar possibles agents potenciadors externs.  Evitar que es dissolgui l’efluent.  En extracció d’àrids o desmunts, crear canals perimetrals que impedeixin que s’introdueixin aigües de pluja, arrossegant la terbolesa aigües avall. Aquests canals hauran de mantenir-se nets i les seves aigües es recolliran en basses de decantació.  Adequar zones específiques d’abocament a l’obra, com piscines petites i impermeabilitzades amb formigó o similar de certa pendent. FASE DE CONSTRUCCIÓ / AIGUA 167 Bassa impermeable que permet la recollida dels lixiviats procedents del formigó gunitat. Font: Borrell i Ruscalleda et al., 2000.  En plantacions, utilitzar abonaments naturals i en qualsevol cas, que no continguin elements no biodegradables, metalls pesats o tòxic-acumulatius.  En la posada en obra del formigó, netejar els tonells sense abocaments al terreny, amb transport en el propi tonell del producte de neteja a la planta de formigó. El producte de neteja de la canaleta, si és inevitable el seu abocament, es concentrarà en un únic punt allunyat de lleres i del nivell freàtic.  En treballs al mig de la llera, disposar de xarxes o similar al voltant dels llocs d’activitat per evitar la dispersió de flotants sobre la superfície de l’aigua 2. Mesures al voltant del tractament dels efluents contaminants  En fonts contaminants dissenyar depuradores o basses de decantació.  Assegurar una bona impermeabilització de les basses per evitar la infiltració.  Mirar de el volum d’efluents sigui el menor i el més homogeni possible, perquè així el mètode de depuració resultarà més barat i eficient.  Dissoldre el contaminant, encara que sigui per sota del llindars legals establerts d’emissió o immissió, no és cap mètode de depuració.  Corregir l’acidesa de l’aigua d’escorrentiu: S’aconsegueix mitjançant la neutralització (amb una base amb calç o calcària), oxidació de les aigües en tancs i precipitació amb calç o calcària.  En el cas de suspensions col·loidals, aquestes precipiten afegint-hi floculants.  Eliminar els metalls pesats de l’escorrentiu: Mitjançant pantans de plantes hidròfites (anees, joncs, canyissos,…), plantes amb una gran capacitat d’absorció de metalls pesats.