Establiment de bases de càlcul d'elements estructurals de formigó d'alta resistència sotmesos a tallant

Capítol 2 Estat del coneixement 5 Capítol 2 : Estat del coneixement 2.1 Estat límit últim de tallant en bigues de formigó armat 2.1.1 Teoria bàsica Els mecanismes de resistència d’una biga són els moments interns i els tallants. Al dissenyar un element de formigó armat, el primer que es té en compte és la flexió. Es disposa l’armadura longitudinal necessària per a resistir aquesta flexió. Aquesta quantia es limita per assegurar que en cas de produir-se el trencament, aquest serà dúctil, avisant de manera gradual. A continuació cal dimensionar la biga per tal que resisteixi l’esforç tallant. El trencament a tallant es produeix sovint de manera fràgil, per això es dimensionen els elements de formigó de manera que la resistència a tallant sigui igual o major que la resistència a flexió. La forma en la que es produeix el trencament a tallant d’una biga depèn de les dimensions, geometria, càrrega i d’altres propietats de l’element analitzat. Avui en dia no existeix encara una formulació única per al disseny a tallant dels elements de formigó armat. Biga elàstica sense fissurar L’esforç tallant existeix en aquelles parts de la biga on el moment varia de secció a secció. L’actuació d’un esforç tallant sobre la secció implica l’existència d’una distribució de tensions tangencials sobre el pla de la secció. Capítol 2 Estat del coneixement 6 Per calcular les tensions tangencials causades per aquest tallant, podem fer-ho per mitjà de la teoria tradicional per a mètodes homogenis i elàstics, amb l’equació coneguda com a fórmula de Collignon, que s’obté a partir de l’equilibri de moments sobre la secció de la biga. El valor que proporciona és el valor mig de la tensió tangencial rasant: bI QV ⋅ ⋅ = υ ( 2.1) essent Vesforç tallant a la secció transversal Imoment d’inèrcia a la secció transversal Qprimer moment d’inèrcia al voltant de l’eix neutre de la part de la secció transversal que queda més allunyada de l’eix neutre que el punt on s’estan calculant les tensions tangencials b -ample de l’element al punt on s’estan calculant les tensions. Per a una peça de secció transversal rectangular la distribució de tensions tangencials és parabòlica, amb una tensió màxima a l’alçada del centre de gravetat i una tensió tangencial nul·la als contorns inferior i superior, tal i com es pot veure a la figura 2.1, on es representa l’estat tensional d’una biga de formigó armat abans de la fissuració. Fig. 2.1 Tensions a una biga de formigó armat sense fissurar A la part superior de la figura 2.2 es poden veure les direccions en les que actuen les tensions principals a una biga sense fissurar. Aquestes trajectòries son verticals prop de la part inferior i planes a les proximitats de la part superior de la biga. Quan la tensió principal de tracció supera la resistència màxima a tracció del formigó, la biga fissura seguint un esquema semblant al exposat a la part inferior de la figura 2.2. Les fissures verticals són les que Capítol 2 Estat del coneixement 7 primer es produeixen, i les causen les tensions de flexió. Comencen a les vores de la biga, on les tensions degudes a flexió son majors. Les fissures inclinades es produeixen després de les de flexió, i són les provocades per l’esforç tallant. Aquestes fissures s’han de produir abans que la biga falli per tallant. La correspondència entre els esquemes de tensions i deformacions de la biga no és perfecta, ja que quan es produeix la fissuració per flexió, per a mantenir l’equilibri es produeix una redistribució de tensions. Per aquest motiu és difícil predir l’inici de la fissuració diagonal o de tallant a partir de les tensions principals. Només és podria aconseguir si la biga fissures primer diagonalment i després degut a la flexió. Aquest cas es dona poc en bigues de formigó armat, però podria donar-se en bigues de formigó pretensat. . Fig. 2.2: Tensions principals d’una biga i malla de fissuració Zones de discontinuïtat y de Bernouilli. Existeixen diferències entre les regions que es comporten segons la teoria general de flexió, anomenades regions B, i aquelles regions on no són vàlides les hipòtesis de Navier-Bernouilli i per tant no existeix un comportament lineal de les deformacions, anomenades zones D o de discontinuïtat. A les regions tipus B el comportament esperat és el de biga: les seccions planes resten planes i, com a resposta de les càrregues del tallant es produeix un camp de compressions uniformes. Les regions D s’extenen una distància al voltant d’un cantell útil a cada costat de càrregues concentrades, reaccions o canvis bruscos de secció o de direcció. També seria el cas de bigues amb llum a tallant molt curtes (a/d < 1). A les regions tipus D, l’esforç de tracció és constant, el flux de tallant és zero, i el braç mecànic varia per a proporcionar el moment intern. En aquestes regions Capítol 2 Estat del coneixement 8 es produeix un efecte arc. Aquest efecte té lloc quan el flux de tallant no es pot transmetre a través de qualsevol pla horitzontal entre el reforç longitudinal i el cap de compressió, degut a que l’acer no està suficientment ancorat o si una fissura inclinada des del punt de càrrega fins a les reaccions impedeix la transferència del flux de tallant. Les bigues curtes, amb a/d comprès entre 1 i 2.5, desenvolupen fissures inclinades i després d’una redistribució de forces internes també presenten el fenomen de l’efecte arc. Aquest tipus de bigues pot fallar degut a una manca d’adherència, a una ‘splitting failure’ o ‘dowel failure’ (l’efecte passador fa que aparegui una fissura al llarg de l’armadura longitudinal, provocada per la pressió que l’armadura exerceix sobre el formigó), o per aixafament de la zona a compressió sobre la fissura. A les bigues esveltes, amb a/d major que 2.5, les fissures inclinades trenquen l’equilibri de manera que fallen per a la càrrega de fissuració. Quan la relació a/d és molt gran, la biga fallarà per flexió abans no tingui lloc la fissuració per tallant. A la següent figura es poden observar alguns dels diferents tipus de trencament anteriorment esmentats. Es pot veure com trenquen les bigues per aixafament del formigó a la zona comprimida, així com trencaments produïts per el splitting del formigó a la zona de recolzaments i sobre l’armadura longitudinal. Fig. 2.3: Diferents formes de trencament per tallant per a diferents relacions a/d. A la primera figura, es pot veure l’esquema habitual per a bigues amb a/d entre 0,5 i 2. A la segona, per a bigues amb a/d entre 2,5 i 3,5. (MacGregor, 1988). A les regions tipus B el braç mecànic és constant, tal i com s’assumeix a la teoria elàstica, i l’esforç de tracció és el que varia per a proporcionar el moment intern de la biga. Podem veure a la figura una distribució de les regions D i B en un pòrtic: Capítol 2 Estat del coneixement 9 Fig. 2.4: Distribució de les regions D i B en un pòrtic L’efecte arc generalment incrementa la capacitat d’una secció, de manera que les regions B són més dèbils que les de tipus D. La majoria de bigues de formigó armat són de tipus B degut a la seva esveltesa. A la següent figura es pot veure l’efecte arc que té lloc a l’extrem d’una biga amb relació a/d petita. Fig. 2.5: Esquema de forces en una biga que desenvolupa l’efecte arc 2.1.2 Estats límit del trencament per tallant El comportament de les bigues que fallen pel tallant varia depenent de la contribució de l’efecte biga i de l’efecte arc, i de la quantitat d’armadura de tallant que té la biga. A continuació veurem quins són els mecanismes resistents i forces internes de les bigues amb i sense armadura de tallant. Capítol 2 Estat del coneixement 10 2.1.2.1 Bigues sense armadura de tallant L’armadura a tallant es disposa a les bigues per tal de que aquestes puguin esgotar la seva capacitat a flexió. Abans de que apareguin les fissures a tallant, la deformació als estreps és igual a la corresponent deformació del formigó. Com que el formigó fissura amb una deformació molt petita, la tensió als estreps abans de la fissuració a tallant serà baixa, per això els estreps no prevenen la formació d’aquestes fissures inclinades, només entren en joc després de que aquestes s’hagin format. Les bigues sense armadura de tallant fallen quan es produeixen les fissures de tallant o just després. Per això la capacitat a tallant d’aquests elements es considera que és igual al tallant inicial de fissuració inclinada. Aquest valor està definit per cinc paràmetres, que corresponen als diferents mecanismes de transmissió de tallant en una biga sense armadura de tallant. Alguns d’aquests paràmetres es tenen en compte a les equacions de disseny, d’altres no, donat que la influència relativa de cadascun d’aquests factors sobre la resistència a tallant no està gaire clara i a més depèn del tipus de biga que s’analitza. Forces internes que actuen en una biga sense armadura de tallant - Tensions tangencials Les tensions tangencials en el formigó no fissurat són les que es produeixen a la zona de compressió de la biga. Aquest mecanisme resistent no és gaire important per a bigues esveltes sobre les quals no actua un esforç axil de compressió, ja que en aquest cas la zona de compressió és relativament petita. No obstant, un cop l’armadura longitudinal ha plastificat a les zones de màxim moment, gran part del tallant és resistit gràcies a aquest mecanisme. - Tallant - fricció Els quatre paràmetres bàsics d’aquest mecanisme són la tensió tangencial a la superfície de la fissura, la tensió normal en aquesta, l’ample de fissura i el lliscament. En formigons d’alta resistència la importància d’aquest mecanisme resistent és menor que per a formigons convencionals, ja que la superfície de trencament serà més llisa i resistirà menys esforç tallant. - Efecte passador L’efecte passador no té massa importància en el cas d’elements sense armadura de tallant, ja que el tallant màxim a una dovela el limita la resistència a tracció del formigó que la suporta. Aquest efecte pot ser significatiu en el cas de bigues amb quanties d’armadura longitudinal elevades, sobretot si estan distribuïdes en més d’una capa. - Efecte arc L’efecte arc és més important en bigues en les quals la relació entre la llum a tallant i el cantell efectiu de la biga (a/d) és menor. Al fissurar el formigó, es formen petits ponts de formigó entre la superfície de la fissura que continuen transmetent tensions de tracció, fins que la fissura assoleix una certa amplada. Aquestes tensions residuals també contribueixen a resistir el tallant aplicat. Capítol 2 Estat del coneixement 11 Fig. 2.6. Exemple de fissura en formigó d’alta resistència. Poden apreciar-se com els àrids han estat trencats, formant-se una superfície de trencament llisa, fent que disminueixi la resistència per fricció A la següent figura es poden veure les forces internes que transfereixen el tallant a través de les fissures inclinades en una biga sense estreps. Fig. 2.7 Forces internes que actuen a una biga sense armadura de tallant (MacGregor, 1988) Vcz correspon al tallant que suporta la zona comprimida sense fissurar, Vay és la component vertical del tallant que es transmet a través de la fissura gràcies al mecanisme de tallant-fricció, i Vd és la part de tallant que és resistida per l’efecte passador que l’armat longitudinal provoca. Quan comença la fissuració inclinada, Va i Vd poden suposar d’un 40 a un 60% de la resistència. A mida que la fissura s’obre, la contribució de Va va decreixent. L’efecte passador fa que al cap del temps aparegui una fissura al llarg de l’armadura longitudinal, provocada per la pressió que l’armadura exerceix sobre el formigó. Aquesta fissura provoca la desaparició de la Capítol 2 Estat del coneixement 12 contribució de l’efecte passador, amb la qual cosa tota la compressió i el tallant els ha de resistir la zona de formigó sense fissurar. Aquesta zona trencarà si no està capacitada per suportar totes aquestes tensions. Aquest és un dels mecanismes de trencament per tallant per a bigues sense armadura de tallant, però existeixen d’altres possibles mecanismes, segons el tipus de biga. Factors que afecten a la resistència per tallant Les bigues de formigó armat sense reforç a tallant presenten la seva màxima resistència quan l’ànima ha fissurat o immediatament després. Per aquesta raó, generalment es pren la resistència a tallant d’aquest tipus de bigues com a la càrrega inicial de fissuració per tallant. Aquest valor depèn fonamentalment de cinc variables: - Resistència a tracció del formigó. La càrrega necessària per a produir les fissures inclinades depèn de la resistència a tracció del formigó. La fissuració per flexió que precedeix a les fissures inclinades canvia el camp elàstic de tensions, de manera que la tensió per a la qual es produeix la primera fissura diagonal es redueix aproximadament a un terç la tracció del formigó. - Quantia d’armat longitudinal. Com més quantia d’armat longitudinal hi ha a una biga, més gran és la seva resistència a tallant. Una baixa quantia d’armat longitudinal porta a fissures de flexió més grans (en alçada a l’ànima de la biga i en obertura) , a un menor efecte passador i a un menor bloc de compressions. - Efecte arc (a/d). S’ha demostrat que les tensions tangencials mitges augmenten significativament per a bigues amb relacions llum/cantell menor de 2.5. Per a elements amb a/d < 1 és recomanable utilitzar mètodes de bieles i tirants. En aquesta tesina s’estudiarà únicament el cas de bigues amb relació a/d major a 2,5. - Efecte de la forma. Quan es forma una fissura, queden petites zones de formigó cosint-la, de manera que el formigó segueix transmetent traccions fins a amples de fissura de aproximadament 0.05 a 0.15 mm. En elements de cantell petit aquest efecte és més important A mida que augmenta el cantell de la biga, la fissuració inclinada té lloc abans, ja que també augmenta l’ample de fissura als punts per sobre de l’armadura principal, produint-se una disminució de l’engranament dels àrids a la fissura i reduint-ne la capacitat resistent. Aquest efecte és més important als elements sense armadura de tallant, ja que els estreps impedeixen l’obertura de la fissura. com més petit és el cantell de la peça, més Capítol 2 Estat del coneixement 13 gran és la resistència a tensions de tallant. Aquest efecte es deu a que els amples de fissura són majors com més gran és el cantell de la biga. -Força axil. Les forces axils de tracció tendeixen a disminuir la càrrega crítica de fissuració, mentre que les de compressió tendeixen a augmentar-la. En aquesta tesina no es considera la influència de les forces axils en la resistència a tallant de les bigues de formigó, ja que no s’hi inclouen les bigues amb formigó pretensat. 2.1.2.2 Bigues amb armadura de tallant El propòsit de l’armadura de tallant és que les bigues de formigó puguin assolir tota la resistència a flexió possible, ja que degut a les fissures per tallant la resistència de les bigues pot ser inferior a la seva capacitat última a flexió. Abans d’arribar a la fissuració, la deformació als estreps és igual a al deformació en el formigó. L’armadura de tallant no serveix per a prevenir l’aparició de fissures inclinades, ja que no comencen a treballar fins que aquestes ja han tingut lloc. Forces internes que actuen en una biga amb armadura de tallant Les forces internes que es transmeten en una biga amb reforç a tallant són bàsicament les mateixes que en una biga sense armat transversal, la única nova força vertical que apareix és la dels estreps. A la figura següent poden observar-se les forces internes que actuen en una biga amb estreps: Fig. 2.8 Forces internes a una biga amb armadura de tallant (MacGregor, 1988) Capítol 2 Estat del coneixement 20 Per a l’anàlisi de la capacitat resistent de els estructures de formigó davant d’esforços tallants s’estableix com a mètode general de càlcul el de Bieles i Tirants (art. 24 i 40), que s’haurà d’utilitzar en tots aquells elements estructurals o part dels mateixos que, presentant estats plans de tensió o estats assimilables a aquests, estiguin sotmesos a sol·licitacions tangents segons un pla conegut i no corresponguin als casos particulars tractats de forma explícita a la instrucció (com elements lineals, plaques i lloses). Resistència a l’esforç tallant Les prescripcions que inclou la EHE són d’aplicació en elements lineals sotmesos a esforços combinats de flexió, tallant i axil (de tracció o de compressió), i a plaques o lloses treballant fonamentalment en una direcció. Esforç tallant efectiu Les comprovacions relatives a l’estat límit d’esgotament per esforç tallant poden fer-se a partir de esforç tallant efectiu vrd donat per l’expressió: V rd = Vd + Vpd + V cd ( 2.5) On Vd Valor de càlcul de esforç tallant produït per les accions exteriors Vpd Valor de càlcul de la component de la forca de pretensat paral·lela a la secció d’estudi Vcd Valor de càlcul de la component paral·lela a la secció de la resultant de les tensions normals, tant de compressió com de tracció, sobre les fibres longitudinals de formigó, en les peces de secció variable. Comprovacions que cal fer L’estat límit d’esgotament a tallant es pot assolir a l’esgotar-se la resistència a compressió de l’ànima o a l’esgotar-se la seva resistència a tracció. Així doncs, cal comprovar que es compleixen simultàniament dues condicions: Vrd ≤ Vu1 (comprovació a la vora del recolzament) Vrd ≤ Vu2 (comprovació a una distància d del recolzament) on Vrd Esforç tallant efectiu de càlcul Vu1 Esforç tallant d’esgotament per compressió obliqua a l’ànima Vu2 Esforç tallant d’esgotament per tracció a l’ànima En aquelles peces que no tenen armadura de reforç a tallant no és necessària la comprovació d’esgotament per compressió obliqua a l’ànima. Obtenció de Vu1 Esforç tallant d’esgotament per compressió obliqua de l’ànima es dedueix de la següent expressió: Capítol 2 Estat del coneixement 21 θ α θ 2 011 cot1 cotcot g gg dbfKV cdu + + ⋅⋅⋅⋅= ( 2.6) on: f1cd resistència a compressió del formigó (f1cd = 0,6 fcd ) b0 Amplada neta mínima de l’element K coeficient de reducció per efecte de esforç axil 11 3 5≤        ′ += cd cd f K σ ( 2.7) on σ’cd Tensió axil efectiva a la secció (tracció positiva) ; c d cd A N = ′ σ Nd esforç axil de càlcul (tracció positiva), incloent el pretensat amb el seu valor de càlcul Ac Àrea total de la secció de formigó α angle de les armadures amb l’eix de la peca θ angle entre les bieles de compressió de formigó i l’eix de la peca. Es prendrà un valor que compleixi: 0,5 ≤ cotg θ ≤ 2,0 Obtenció de Vu2 - Peces sense armadura de tallant L’esforç tallant d’esgotament per tracció a l’ànima val ( ) [ ] dbfV cdcklu ⋅⋅ ′ −⋅⋅⋅= 0 3/1 215,010012,0 σρξ ( 2.8) amb fck expressat en N/mm2, on : d 200 1+= ξ amb d expressat en mm ( 2.9) ρv quantia geomètrica de l’armadura longitudinal traginada, passiva i activa adherent, ancorada a una distància igual o major que d a partir de la secció de càlcul 02,0 0 ≤ + =db f f AA yd yp ps l ρ ( 2.10) - Peces amb armadura de tallant Esforç tallant d’esgotament per tracció a l’ànima val: V u2= Vcu + Vsu ( 2.11) on Vsu Contribució de l’armadura transversal de l’ànima a la resistència a tallant; ( ) ∑ ⋅+⋅= dysu fAggzV , cotcotsin αα θαα ( 2.12) Capítol 2 Estat del coneixement 22 on Aα Àrea per unitat de longitud de cada grup d’armadures que formen un angle α amb la directriu de la peca fyα,d Resistència de càlcul de l’armadura Aα z Braç mecànic, pot adoptar-se aproximadament z=0,9d Vcu Contribució del formigó a la resistència a tallant () [ ] βσρξ ⋅⋅⋅ ′ −⋅⋅⋅= dbfV cdcklcu 0 3/1 15,010010,0 ( 2.13) amb fck expressat en N/mm2, i on: 1cot2 1cot2 − − = e g g θ θ β si 0,5 ≤ cotg θ < cotg θe ( 2.14) 2cot2 2cot2 − − = e g g θ θ β si cotg θe ≤ cotg θ < 2,0 ( 2.15) θe Angle de referència d’inclinació de les fissures, deduït de l’expressió: ( ) udmct ydxdydxdmctmct ef ff g σ σσσσ θ − ⋅++− = , , 2 , cot ( 2.16) fct,m Resistència mitja a tracció de l formigó considerada com a positiva σxd, σyd Tensions normals de càlcul a nivell del centre de gravetat de la secció, paral·leles a la directriu de la peca i a esforç tallant Vd respectivament. Les tensions σxd, σyd s’obtindran a partir de les accions de càlcul, incloent el pretensat, d’acord amb la teoria d ela elasticitat i suposant el formigó no fissurat i positives les tensions de tracció -Disposicions relatives a les armadures La separació st entre armadures transversals ha de complir les següents condicions per a aconseguir un adequat confinament del formigó sotmès a compressió obliqua: st ≤ 0,80d ≤ 300 mm si Vrd ≤ 1/5 Vu1 st ≤ 0,60d ≤ 300 mm si 1/5 Vu1 < Vrd ≤ 2/3 Vu1 st ≤ 0,30d ≤ 200 mm si Vrd > 2/3 Vu1 La quantia mínima de l’armat transversal ha de ser: 0 ,02,0 sin bf fA cd dy ⋅⋅≥ ⋅ ∑ α αα ( 2.17) Almenys un terç de l’armadura necessària per tallant, i en qualsevol cas la quantia mínima indicada, es disposarà en forma d’estreps que formin un angle de 90º amb l’eix de la biga. Capítol 2 Estat del coneixement 23 -Armadures longitudinals Les armadures longitudinals de flexió hauran de ser capaces de suportar un increment de tracció respecte a la produïda per Md igual a: () αθθ gg V gVT su rd cotcot 2 cot +−=∆ ( 2.18) Aquesta prescripció es compleix de manera automàtica decalant la llei de moments de càlcul Md una magnitud igual a: ()        +−= αθθ gg V V gzs rd su dcotcot 2 1 cot ( 2.19) en el sentit més desfavorable. -Recomanacions per a formigons d’alta resistència En la comprovació i dimensionament de peces sotmeses a esforç tallant cal considerar que la alta resistència de la matriu i de la interfase entre la matriu i els àrids pot donar lloc a fissures amb poc engranament entre les seves cares, disminuint per tant el terme Vcu corresponent a la contribució del formigó a la resistència a tallant. Per aquest motiu, per a la determinació dels valors de Vu2 per a peces sense armadura de tallant i de Vcu per a peces amb armadura de tallant, es limitarà el valor de fck ≤ 60 N/mm2. Per a la determinació de esforç tallant d’esgotament per compressió obliqua de l’ànima es limitarà el valor de f1cd. f1cd = 0,6 fcd per a fck ≤ 60 N/mm2 f1cd = (0,9-0,005 fck ) fcd per a 60 N/mm2 < fck ≤ 80 N/mm2 f1cd = 0,5 fcd per a 80 N/mm2 < fck 2.4 Formigó d’alta resistència Els formigons d’alta resistència s’anomenen també d’altes prestacions, ja que l’augment de la resistència del formigó va acompanyat de la millora d’altres propietats, com ara la rigidesa, la resistència a tracció, menors deformacions diferides i un bon comportament davant d’ambients agressius. Es considera però que és millor usar el terme de formigó d’alta resistència, ja que la resistència característica fck és la que classificarà el formigó com a d’alta resistència o no. Comportament mecànic El diferent comportament que s’observa entre el formigó convencional i el d’alta resistència es deu a la seva microestructura. En el formigó convencional la Capítol 2 Estat del coneixement 24 diferència de rigidesa entre els àrids i la pasta provoca que al carregar apareguin deformacions relatives a la superfície de contacte que trenquen l’adherència a la interfase i generen microfissuració. Aquesta microfissuració és propaga a l’augmentar la càrrega, i provoca desviacions en el diagrama tensiódeformació respecte al diagrama lineal. En formigó d’alta resistència, la pasta i els àrids tenen rigideses semblants i millor adherència, i per això la microfissuració s’endarrereix, obtenint-se diagrames més lineals. A la següent figura s’observa en el diagrama de Sargin les diferències de comportament entre formigons de diferent resistència característica: Fig.2.11: Diagrama de Sargin La superfície de trencament d’un formigó convencional presenta un engranament entre cares, que permet transmetre un cert esforç tangencial. En formigó d’alta resistència aquesta superfície és més neta, i travessa els àrids en lloc de vorejar-los, reduint-se així la capacitat de transmissió dels esforços tangencials i disminuint la deformació última. La fissura es propaga per allà on li és més fàcil, i en el cas del formigó d’alta resistència, al ser el formigó tant o més resistent que els àrids, ho fan a través d’aquests últims. Fig. 2.11 Comparació dels diagrames de tensió-deformació dels components de formigó de resistència convencional i d’alta resistència Capítol 2 Estat del coneixement 25 Les diferències entre els dos tipus de formigó no justifiquen canvis en els principis bàsics de projecte ni en els valors dels coeficients de seguretat, però hi ha certs aspectes que cal considerar en el projecte constructiu d’una estructura. Cal tenir en compte que el formigó d’alta resistència té un pes propi més alt, degut a la seva major compacitat. Un valor raonable és γ=24KN/m3 sense armadures. També cal recordar que la resistència a tracció del formigó creix en menor mesura que la resistència característica a compressió, ja que està influïda per la forma i textura dels àrids. La resistència a tracció és fonamental en el formigó, influeix en la seva deformabilitat, fissuració, resistència a tallant i adherència. La quantia mecànica mínima també està directament relacionada amb la resistència a tracció del formigó, en lloc de la de compressió. La formulació de molts dels codis actuals sobreestima la resistència a tracció del formigó d’alta resistència. Pel que fa a la retracció, si bé és cert que el formigó d’alta resistència presenta una retracció inicial relativament major, es pot considerar que als 110 dies d’assecat la retracció serà aproximadament igual en els dos tipus de formigó. En canvi, el valor de la fluència d’un formigó d’alta resistència pot ser fins a un 50 % menor al d’un formigó convencional. Pel que fa a l’estat últim de flexocompressió és important destacar que caldrà usar diagrames tensió-deformació que s’adaptin al comportament experimental observat. Encara no hi ha un acord sobre si cal utilitzar el diagrama rectangular o de paràbola rectangle per al formigó d’alta resistència.