Congrés REARQ : primeres jornades 2024 : rehabilitació i restauració arquitectònica : llibre d'actes

congrés rearq: primeres jornades 2024 rehabilitació i restauració arquitectònica llibre d’actes rearq rehabilitació i restauració arquitectònica organitza, grup de recerca: amb el suport de: Introducció 03 1. La intervenció en àrees residencials 04 2. La intervenció en el patrimoni construit 76 índex Llibre d’actes Congrés REARQ: jornades 2024. Barcelona, 7 de novembre 2024 Universitat Politècnica de Catalunya, UPC Publicació (c) REARQ Gener 2025, Barcelona Iniciativa Digital Politècnica ISBN:979-13-87613-29-7 DOI: 10.5821/ebook-9791387613297 Amb aquestes primeres jornades 2024, el Grup de Recerca REARQ ha volgut donar a conèixer les seves activitats sobre rehabilitació reunint diferents experiències i propiciant un marc de debat on les ponències dels investigadors han pogut ser exposades i debatudes. Es pretén també fomentar la transversalitat al voltant dels diversos processos que implica la rehabilitació compartint experiències tant acadèmiques com professionals, amb la voluntat d’acostar la recerca universitària a la realitat d’una societat on l’aprofitament del que ja existeix és cada cop més necessari. Amb aquest objectiu les jornades han constat de dues sessions, una sessió acadèmica al matí a l’ETSAB i una sessió a la tarda al COAC centrada en la intervenció en els grans conjunts residencials amb participació d’experts internacionals. Aquesta publicació recull les actes de les ponències presentades a la sessió del matí a l’ETSAB, que ha constat de dues parts, amb ponències a l’entorn de la rehabilitació d’àrees residencials i la intervenció en el patrimoni construït. Pere Joan Ravetllat Coordinador del grup REARQ introducció 3 1. Ciutat Comtal, inici d’un model d’habitatge. Mireia Bosch Prat 2. Soluciones colectivas de bajo coste. CohabTetuán. Madrid. Joan Casals Pañella 3. Estratégies d’avaluació dels edificis d’habitatges en contextos de pobresa energética. Cossima Cornadó Bardón 4. La millora de les condicions d’habitabilitat en grans conjunts residencials moderns. Pere Joan Ravetllat Mira 5. Habitatge de promoció pública de la postguerra a Lleida. Aleix Salazar Aloy 6. Codisseny de solucions de baix cost per a la millora dels espais col·lectius a Ciutat Vella. Sara Vima Grau la intervenció en àrees residencials 4 Ciutat Comtal, Inici d’un model d’habitatge 5 Figura 2. Balcó d’un pis dels blocs de Ciutat Comtal amb la Teresa Sales i Maite i Carlor Ferrer. Al fons la fàbrica Cosme Toda. Arxiu Municipal de l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat. 6 Durant els anys 50 i 60 l’àrea metropolitana de Barcelona va atreure a moltes famílies que buscaven noves oportunitats laborals vinculades a la industrialització del país. Aquest moviment de persones va generar una gran demanda d’habitatges assequibles, donant lloc a la construcció de barris sencers on poder allotjar les classes treballadores. Aquest projecte identifica els sistemes constructius estructurals del barri de Ciutat Comtal així com els processos patològics que s’hi generen. Figura 1, portada. Imatge aèria del conjunt residencial de Ciutat Comptal. Centre d’Estudis de l’Hospitalet. Ciutat Comtal, Inici d’un model d’habitatge Arrel de diferents comunicacions realitzades pel veïnat de Ciutat Comtal, es planteja l’existència de possibles disfuncions estructurals en els edificis d’habitatges del barri de l’àmbit Ciutat Comtal de L’Hospitalet de Llobregat. Els servei d’urgències de l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat realitza una inspecció acompanyada d’actuacions d’apuntalaments en elements estructurals. En base a aquests esdeveniments s’encarrega al grup de professors de l’EPSEB-UPC desenvolupar una proposta d’estudi per diagnosticar l’abast de les lesions i disfuncions, així com, mesures d’urgència. Figura 3. Imatge general d’una façana dels blocs de Ciutat Comtal. Centre d’Estudis de l’Hospitalet. 7 Sota el paraigua de la Ley de Viviendas de Renta Limitada de 1954, que unificava la legislació anterior sobre habitatge protegit i subvencionat, es projecta i construeix els blocs anomenats Ciutat Comtal en el barri de Sant Josep de l’Hospitalet de Llobregat. CIUTAT COMTAL, construcció de set botigues i 340 habitatges Set expedients de construcció: 174/57, 175/57, 176/57, 177/57, 178/57, 179/57 i 180/57. Arquitecte Xavier Busquets Inici de les obres el 1958 Recepció definitiva de l’obra el març del 1960 “L’accés a l’habitatge urbà havia esdevingut, en els anys 50, un tema conflictiu. Els moviments migratoris de la població espanyola impactaven de manera decisiva al voltant de les grans concentracions urbanes. La important demanda de mà d’obra, especialment als voltants de Barcelona, a causa de la reactivació econòmica industrial, anava acompanyada de la necessitat d’allotjar-la. En principi, les grans empreses amb més de cinc-cents treballadors havien de construir habitatges destinats a les seves famílies. En conseqüència, la construcció i el sòl urbanitzable disponible, amb la rèmora de l’especulació urbanística, prenen un protagonisme especial. A l’Hospitalet, s’inicia una etapa de grans transformacions urbanes, especialment agressives amb el territori.” Ferrer Sales, Carles. Els blocs Ciutat Comtal. El barri de Ciutat Comtal respon a la construcció de grans blocs d’habitatges destinats a allotjar moltes famílies en edificis modulars que optimitzaven l’espai. Figura 4. Plànol dels blocs Ciutat Comtal. Expedient 174/57 Arxiu Municipal de L’Hospitalet 8 Objectius i metodologia La realització de la pre-diagnosi de Ciutat Comtal respon a un doble objectiu: Per una banda caracteritzar les solucions constructives i a partir del conexement reconèixer si els sistemes constructius son seriats i responen a una industrialització a la construcció. Per altra banda identificar l’estat de conservació dels elements estructurals del conjunt edificat, analitzant si els processos patològics son homogenis o heterogenis. La metodologia a seguir és la següent: - Cerca i anàlisi de la documentació i plànols originals. - Entrevistes amb els veïns. - Inspeccions dels edificis. - Prospecció estadística d’habitatges i inspecció de les zones comunes d’un total de 8 escales repartides en els diferents blocs. Al llarg de les inspeccions es pretén determinar la presència de símptomes o lesions significatives en els seus components i de forma puntual, determinar alguns aspectes de fàcil identificació. Al ser un procés iteratiu caldrà plantejar la necessitat, o no, d’ampliar la caracterització de les unitats inspeccionades en funció dels resultats obtinguts. En aquesta fase de treball es pretén recollir suficient informació que permeti prendre decisions en futur, o mesures cautelars immediates. El coneixement recollit permetrà que sigui utilitzable per altres tècnics que hagin de plantejar la intervenció o que facin un reconeixement de l’edifici en posteriors actuacions o inspeccions. Sense perdre de vista que els edificis estan en servei, les visites d’inspecció en els diversos pisos es realitzaran entre dos i tres tècnics, per torns, concertats en horaris fixats per cada pis. Conjuntament amb la brigada de l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat es realitzaran un seguit de cales en els sostres dels habitatges per tal de determinar e grau d’homogeneïtat de les solucions constructives i estat de conservació. Aquestes cales es preveu obriles i tancar-les el mateix dia, de manera que la interferència amb el dia a dia dels veïns del barri sigui mínima. Les inspeccions realitzades en cada un dels habitatges també seran de caràcter organolèptic. 9 De l’estructura vertical dels edificis Segons la documentació consultada, els murs son de maó foradat (totxana), arreu o de planta 1ª en amunt. En els habitatges inspeccionats en plantes baixa, 1ª i 2ª, no s’ha observat cap esquerda horitzontal característica dels aixafaments per compressió de les parets de totxana sobretensionada. De la prospecció de la mostra d’habitatges La mostra està formada per 8 escales diferents repartides en 4 blocs, inspeccionant 23 habitatges i 8 vestíbuls. Es realitzen 27 cales en els sostres ceràmics S’extreuen 13 mostres de formigó per a determinar si es va utilitzar ciment aluminós. Mitjançant aquestes inspeccions s’ha verificat la presència de lesions: humitats, fissures, esquerdes i escrostonaments, i la realització de cales s’ha previst tenint en compte els punts de l’estructura on pot haver-hi més risc d’aparició de problemes, ja siguin motivats per les humitats (sota la coberta o sota les zones humides, com banys i cuines), o bé, per causa de sol·licitacions de les càrregues, degudes a canvis de distribució dels envans en els pisos superiors. Figura 19. Esbós de la Taula resum on es relaciona l’adreça, el pis, si s’han realitzat cales, si durant la inspecció s’han observat fissures, despreniments, humitats i observació de corrosió en les cales realitzades. 16 De les anàlisis dels materials a partir de les mostres obtingudes L’antiguitat de les edificacions i els escassos recursos geomètrics en recobriments d’armats permeten poder suposar que la majoria d’armats dels sostres (de biguetes de formigó i de ceràmica armada) es troben en situació de des-passivació, la qual cosa s’ha constatat aplicant el test de la fenolftaleïna. No hi ha protecció química front a la corrosió dels armats, com a conseqüència de la carbonatació de la reserva alcalina de la part superficial dels formigons i morters. En aquesta situació, la presència d’humitat en els materials possibilita la corrosió dels armats, que en el cas dels sostres de ceràmica armada, son de seccions molt primes. Els resultats dels anàlisis de presencia de ciment aluminós constaten que de les 13 mostres analitzades hi ha 3 que tenen ciment aluminós i es troben ubicades en l’estructura de sota coberta, en una jàssera, i no es detecta ciment aluminós en els sostres ceràmics. El problema greu es focalitza en la corrosió dels armats conseqüència dels processos mantinguts d’humitats. Sostres ceràmica armada L’estat de degradació dels sostres ceràmics es pot graduar en 4 grans blocs. Estadi inicial del procés patològic en els sostres presenten puntualment fissures. Segon estadi, sostres amb esquerdes paral·leles a uns 20cm aproximadament que indiquen les bigues ceràmiques. En aquest cas, mostren lesió vinculada a la corrosió de l’armat interior, possiblement agreujats per la manca de recobriment en el procés d’execució inicial. Tercer estadi, les esquerdes en el taló inferior de la bigueta armada, provoca el despreniment d’aquesta part de la bigueta i enguixat inferior, produint el desconfinament de l’element armat, i evidenciant pèrdua de secció d’armat. En aquesta situació no es dona puntualment el treball conjunt entre els elements (ceràmica i armadura) i, per tant, es produeix una pèrdua de seguretat del sostre. Aquesta és més important, més greu, en funció de la zona estructural on es produeixi la lesió. Quart estadi amb el trencament de la continuïtat de l’armat degut a la pèrdua de secció pel procès de corrosió. En aquesta situació no hi ha cap continuïtat en la transmissió dels esforços de tracció i ja es poden donar situacions de risc de col·lapse local del sostre. Els cassos en que s’ha observat aquesta lesió els sostres afectats ja estaven apuntalats. 17 Jàsseres ciment aluminós Cal destacar la presència d’almenys un cas on la inspecció ha detectat jàsseres de formigó armat de ciment aluminós. L’estat de conservació de la jàssera degut a les filtracions d’aigua ha provocat corrosió i fissuració important. Sostres biguetes autoportants sota coberta Majoritàriament aquests sostres es troben realitzats amb biguetes autoportants de formigó, que en alguns cassos s’han identificat de ciment aluminós, i en altres de ciment pòrtland i puntualment realitzats amb bigueta de ceràmica armada. Tot i estar sota coberta, no s’han detectat cap lesió de fissures ni corrosió en l’armat. Des del punt de vista tècnic, no hi ha cap justificació que permeti diagnosticar la necessitat d’intervencions en aquests sostres pel fet d’estar formats per biguetes de ciment aluminós. Consideracions finals El Barri Ciutat Comtal malgrat semblar una solució seriada des de la vessant estructural és força heterogeni, respecte la disposició dels elements estructurals, de les solucions constructives i materials emprats. S’estima oportú la realització d’una diagnosi particular per a cada bloc d’edifici en el que fa referència a estructura vertical i horitzontal, ja que no es pot concloure un comportament homogeni en el seu conjunt. Aquest procés s’ha de concretar en tres objectius: - Identificar els elements lesionats - Determinar la seguretat en els elements aparentment sans - Valorar les expectatives de durabilitat D’acord amb aquests objectius, els futurs diagnòstics hauran de fer referència a possibles tipologies d’intervenció vinculades a la reparació, reforç o substitució dels elements lesionats. Tanmateix, caldrà sobretot actuar en les intervencions de millora dels elements degradats vinculats a problemes d’humitat. Les premisses de les següents actuacions han de ser: - Tot el que estigui lesionat ha de ser motiu intervenció. - Cal determinar la seguretat a partir d’una avaluació estructural o mitjançant indicadors - Cal millorar les expectatives de durabilitat millorant les condicions de l’entorn. Cal determinar una sistemàtica de manteniment. 18 Equip Rosell Amigó, Joan Ramon Olona Casas, Joan Bosch Prat, Mireia Finançament Ajuntament de Llobregat Data de desenvolupament 2021 Bibliografia Casanovas, Xavier; Graus, Ramon; Rosell, Joan Ramon. Manual de diagnosi i intervenció en sostres unidireccionals de formigó i ceramics. Barcelona: Col·legi d’Aparelladors I Arquitectes Tècnics (1992) Seguí Santana, Victor. Recomanacions per al reconeixement, la diagnosi i la teràpia de sostres ceràmics. Esplugues de Llobregat. Institut de Tecnologia de la Construcció de Catalunya, ITEC (1995) Ferrer Sales, Carles. Els blocs Ciutat Comtal. Quaderns d’estudi: Centre d’Estudis de l’Hospitalet num 37 (desembre 2023) Navarro-Gonzalez, Rubén. El vol de l’Ararauna, Arquitecttura de Xavier Busquets Sindreu entre Sao Paulo I Barcelona (19471963) Directors: Rosell i Coloma, Jaume; Graus Rovira, Ramon. Barcelona: Universitat Politècnica de Catalunya, Departament de Composició Arquitectònica Barcelona 19 Co-hab Tetuán Soluciones colectivas de bajo coste 20 21 El presente artículo se interroga sobre algunos de los posibles límites y oportunidades, que puede llegar a ofrecer, el aplicar en otros territorios de naturaleza similar, la metodología de rehabilitación bottom-up, que fue ensayada en Barcelona entre los años 2021 y 2023 en el proyecto CO-HAB-Raval a través de una exploración financiada por el Ayuntamiento de Barcelona, desarrollada por el grupo de investigación en Rehabilitación y Restauración Aquitectónica (REARQ) y en colaboración con el Grupo interdisciplinar de Ciencia y Tecnología en la Edificación (GITICED). Figura 1. Portada. Artefacto, Huerta de Bellas Vistas, Tetuán, Madrid (2022) Co-hab Tetuán Se empezó el ejercicio analizando tres distritos populares de la Comunidad de Madrid: Malasaña, Lavapiés y Tetuán, con el fin de localizar parecidas condiciones de popularidad, de capacidad asociativa y de colaboración productiva, como las que habían sido halladas en el barrio del Raval. Se advirtió, que de los tres distritos analizados tan solo el de Tetuán, y concretamente el barrio de Bellas Vistas, había sobrevivido a los efectos de la gentrificación, notándose de forma notable un sentido de apropiación del lugar entre los vecinos, traducido en un profundo interés colectivo por resolver el déficit de espacio libre, de equipamientos públicos y de soluciones a los problemas del exceso de infravivienda. En paralelo, y con la colaboración de la asociación vecinal denominada Espacio Bellas Vistas, se consiguió localizar en un solar municipal “abandonado”, la máxima expresión cívica del vecindario. En él se pudo observar cómo los habitantes de Bellas Vistas, convivían y decidían con sus propios recursos sobre su comunidad en uno de los pocos espacios libres que existen en Tetuán. El hallazgo, y los resultados de Barcelona como fondo, plantearon co-diseñar y co-fabricar un conjunto de artefactos desmontables, reciclables y de bajo coste, para tratar de mejorar la vida comunitaria localizada. Un taller de proyectos de arquitectura de la Escuela de Madrid dirigido por Nicolás Maruri y un taller de sociología de la Complutense de 22 Madrid dirigido por Andrés Walliser, dotaron al experimento de un valioso laboratorio de ensayo de posibles transformaciones o respuestas. La auto-construcción y la utilización de sistemas provenientes de la economía circular propiciaron los recursos materiales. El enfoque, no solo permitió concluir con una serie de elementos capaces de revertir un conjunto de problemas colectivos que a priori parecían asomar en el espacio. Además de ello, se consiguió construir un entorno de aprendizaje experiencial basado en la aproximación a una situación real de investigación y de acción multidisciplinar que permitió acercar al estudiantado a la realidad de los oficios a través de un ejercicio de resiliencia táctica, que incluye una necesaria aceptación de las “abolladuras”, “negociaciones” y “formas” propias de la realidad. Mise en place A través de un equipo multidisciplinar formado por la Dra. Mónica ALBEROLA, el Dr. Fernando CASQUEIRO, la Dra. Aurora FERNÁNDEZ, el Dr. Rafael GURIDI y el Dr. Nicolás MARURI (Profesorado del Taller de la Unidad Maruri ETSAM UPM), el Dr. Andrés WALLISER (Profesorado del Taller de la Unidad de sociología FCPS UCM) y la Sra. María RAMOS (Directora de la Asociación vecinal Espacios Bellas Vistas) y el Dr. Joan CASALS (Investigador del grupo REARQ y ARKRIT) se programa un plan de ruta con tres acciones previas: En primer lugar, se define un programa de un taller vertical con estudiantes de segundo, tercero y cuarto de arquitectura de la ETSAM UPM. El programa incluye dos ejercicios a realizar en paralelo en el distrito de Tetuán. El primero, es un macro-ejercicio que invita a reflexionar en el campo del papel, sobre la densidad del barrio y su déficit de equipamientos y espacio público. El segundo, es un micro-ejercicio que emplaza a indagar en el campo de la práctica, sobre la autoconstrucción de un “artefacto” que permita mejorar la Huerta de Bellas Vistas. En segundo lugar, se concreta el contenido de una optativa con estudiantes del último curso de sociología de la FCPS de la UCM. El programa define la tarea de dinamizar un taller participativo, un taller de co-diseño y 23 un taller de co-fabricación entre vecinos y estudiantes y profesores en el Espacio Bellas Vistas. Finalmente, y como acción previa al desarrollo de la investigación, se programa una jornada en el Espacio Bellas Vistas, en la que diversos activistas del barrio, ofrecerán unas primeras charlas a todos los estudiantes presentando las limitaciones y espacios de oportunidad del barrio. En concreto, se encarga a Cecilia Denís (Socióloga UCM), José Vicente (Ciencias Ambientales UAH) y María Ramos (Socióloga UCM) explicar al estudiantado cuestiones relacionadas con contenedores de actividades autogestionadas, de expropiaciones ambientales y de indicadores de oportunidad. Proceso Participativo Se propone la celebración de un proceso participativo que ayude a descubrir las necesidades, deseos y oportunidades de los usuarios asiduos al “solar” de Bellas Vistas. Previa a la celebración del proceso, se reflexiona sobre el sentido cívico y las problemáticas hasta entonces preobservadas. Se establecen los talleres que pueden tener interés y se establece un guión de trabajo. En primer lugar, se plantea una breve presentación del ejercicio a realizar por los vecinos. En segundo lugar, una ronda donde los vecinos escriban en posits tres acciones a realizar en el “solar”. Y en tercer lugar, una ronda organizada por grupos de trabajo en la que cada grupo trabaje sobre las ideas más votadas en los posits. Finalmente se establece que los vecinos presenten sus conclusiones y que sobre un plano del lugar traten de validar sus propuestas escogidas. Enfocada la jornada se celebra el proceso participativo entre profesorado, estudiantes y los vecinos asiduos al “solar” en el Espacio Bellas Vistas. Los estudiantes de sociología dinamizan la sesión. Tras la presentación y la expresión de acciones, se fija en un gran cartel pegado en la pared las temáticas a trabajar: sombras, almacenamiento, lugares estanciales, hoteles de insectos, márgenes o límites, invernaderos, casas para gatos y juegos para niños son los temas que preocupan a los vecinos. Libremente cada vecino escoge 24 individualmente que temática desea discutir en grupo. Después del trabajo grupal, un vecino representante de cada grupo, se alza para expresar las conclusiones. Reunidos alrededor de una mesa, se intenta indicar en un plano el posible epílogo. Los profesores asistentes de la ETSAM tratan de ordenar las ideas expresadas. Vecinos, profesores y estudiantes de sociología comprueban sobre el terreno las conclusiones de la jornada. Fig. 1 Solar de Bellas Vistas. Fuente: propia Co-diseño Finalizada la jornada los estudiantes de sociología de la UCM presentaron las conclusiones alcanzadas en el proceso participativo en la ETSAM. Los estudiantes de sociología recordaron a los estudiantes de arquitectura, que el “solar” abandonado por la administración, era sobre todo un activador de la actividad vecinal del barrio indicando que el artefacto a construir debería reflexionar sobre los límites de la parcela, sobre la posible mejora de las casas para gatos existentes, sobre la posible construcción de casas/juego para niños, sobre la necesidad de construir lugares para almacenar herramientas y sobre el interés de pensar en sistemas de generar sombras, gradas o escenarios. Se pidieron artefactos polisémicos, versátiles y flexibles. Se enseñó un plano dibujado por los vecinos donde se consideraba que podían ubicarse este tipo de artefactos. Se señaló el perímetro Oeste y Norte del solar como posible emplazamiento. Se indicó el perímetro Este como una zona donde los vecinos consideraron que no se debía actuar. Con el programa por primera vez acotado, los estudiantes de la ETSAM se enfocaron a trabajar en las necesidades requeridas por los vecinos a través de la voz de los estudiantes de la UCM. Los talleres fueron descartando las propuestas que se alejaban totalmente de los requerimientos instando a los estudiantes 25 Figura 1: Barris d’estudi del projecte ENER-REGEN. Font: elaboració pròpia 32 Estratègies d’avaluació dels edificis d’habitatges en contexts de pobresa energètica Per aprofundir en el coneixement d’aquesta problemàtica en l’entorn proper es presenta el projecte d’investigació “Estrategias de evaluación e intervención para la regeneración urbana y la mitigación de la pobreza energética en Barcelona y Bilbao” (ENER-REGEN), finançat per la Agencia Estatal de Investigación, centrat en la problemàtica de la pobresa energètica en els entorns edificats entesos en la seva globalitat, des de la seva dimensió física a la social. El projecte està especialment relacionat amb la dimensió espacial del marc de les desigualtats, vinculada a aspectes espacials i individuals; la generació de noves dades espacials i la caracterització del parc edificat dels entorns vulnerables. El projecte segueix la línia de recerques prèvies centrades en la definició i detecció de la vulnerabilitat socioresidencial i de caracterització i diagnosi massius de barris. Per delimitar l’àmbit de la recerca, l’ENERREGEN estudia sis barris vulnerables a les ciutats de Barcelona i Bilbao, tres a cada una d’elles (Fig 1), amb la idea d’incloure zones cèntriques i denses, creixements urbans de la segona meitat del segle XX i polígons residencials, també de la mateixa època. El context actual de crisis climàtica i energètica, amb les conseqüències a nivell econòmic que està comportant, ha evidenciat una problemàtica ja present en el passat recent: la pobresa energètica. L’elevat preu de l’energia juntament amb un parc edificat poc eficient porten a situacions on persones sacrifiquen el confort, prescindint de la climatització i la cuina de menjar calent, perquè el preu de l’energia és excessivament elevat. Aquesta problemàtica és d’especial incidència en aquells entorns considerats com a vulnerables. Figura portada. Mapa de Vulnerabilitat de la ciutat de Barcelona. Font: Estudi i Detecció a la Ciutat de Barcelona D’àmbits de Vulnerabilitat Residencial 33 de la pobresa energètica es pot obtenir de l’explotació i treball de dades secundàries procedent de les diverses bases de dades disponibles. En aquesta línia es va elaborar el mapa de vulnerabilitat de la ciutat de Barcelona, a partir del treball amb indicadors en diversos eixos (Taula 1), que georeferenciaven els diversos matisos de la vulnerabilitat socio-residencial (Fig 2) Els objectius del projecte són els següents: 1. Construir un marc d’estudi innovador i innovador amb enfocaments metodològics potents capaços de donar compte de l’escala de la problemàtica de la pobresa energètica a les ciutats espanyoles contemporànies. 2. Desenvolupar un sistema de caracterització socioespacial multiescalar de la pobresa energètica, que contempli mesures tant econòmiques com socials, morfològiques i físicoarquitectòniques amb suport a les tecnologies d’informació geogràfica (SIG) capaç de brindar informació respecte de la territorialització de la problemàtica a les àrees urbanes seleccionades, així com extrapolable a altres. 3. Analitzar críticament els instruments existents per, d’una banda, quantificar i identificar, i de l’altra, intervenir sobre la problemàtica de la pobresa energètica a Bilbao i Barcelona, amb un èmfasi especial en les àrees més vulnerables d’ambdues ciutats, alhora que desenvolupar estratègies innovadores amb focus en els grups més desafavorits a l’impacte del canvi climàtic. No es parteix de zero en la caracterització de la pobresa energètica, a més de recerques centrades en la seva definició i quantificació, es disposa de dades de recerques anteriors de l’equip del projecte, específicament de l’entorn de Barcelona. Una primera aproximació a la problemàtica Taula 1: Indicadors i eixos per la detecció dels àmbits de vulnerabilitat de la ciutat de Barcelona. Font: Estudi i Detecció a la Ciutat de Barcelona D’àmbits de Vulnerabilitat Residencial 34 Figura 2. Mapa de Vulnerabilitat de la ciutat de Barcelona. Font: Estudi i Detecció a la Ciutat de Barcelona D’àmbits de Vulnerabilitat Residencial 35 D’aquest conjunt és difícilment quantificable la pobresa energètica amagada ja que treballar amb dades de facturació de les fonts d’energia podria donar resultats no fiables ja que una característica específica de la pobresa energètica és la disminució de l’ús d’energia davant la incapacitat de poder assumir les despeses que provoca cuinar i calefactar la llar. Les característiques dels habitatges i les seves prestacions d’aïllament i ventilació tenen incidència directa amb les possibilitats d’estalvi energètic i de mitigació de la pobresa energètica. Tal com es menciona al document de “Estrategia Nacional contra la Pobreza Energética 2019-2024 ” les principals variables dels habitatges que influeixen en la salut són: les condicions de temperatura i humitat, la il·luminació, la ventilació i l´aïllament. Aquestes variables són identificables amb el treball amb dades referents a l’any de construcció dels edificis, establint unes forquilles d’èpoques de construcció definides per dos factors: 1. L’entrada en vigor i millora de les normatives en referència a l’eficiència energètica 2. Els canvis i l’evolució dels sistemes constructius. Dels diversos indicadors agrupats en eixos inclosos en l’estudi, es relacionarien amb la pobresa energètica nombrosos d’ells. En especial tots aquells que tenen a veure amb les situacions de precarietat econòmica en totes les seves vessants: des de l’índex de renda familiar disponible al nombre de persones que han sol·licitat ajuts econòmics, com qüestions relacionades amb la densitat habitacional, o indicadors urbanístics relacionats amb el mal estat dels habitatges, o qüestions com la mortaldat per malalties respiratòries. El treball amb indicadors i dades secundàries es pot ampliar per incloure el concepte de pobresa energètica, ja que el concepte de vulnerabilitat socioresidencial va íntimament lligat amb ella. L’Observatori Europeu de Pobresa Energètica (EPOV) suggereix els següents indicadors a considerar: - Retard al pagament dels rebuts. - Temperatura inadequada a l’habitatge. - Pobresa energètica amagada. - Despeses energètiques desproporcionades. 36 Els estudis de prediagnosi han proporcionat informació sobre l’estat de l’edificació residencial ubicada en barris de Barcelona definits com a vulnerables a l’estudi de vulnerabilitat, establint una priorització dels edificis per tal de ser inclosos en programes públics de rehabilitació preferent (Fig.3). A més d’establir nivells jerarquitzats de la necessitat de rehabilitació dels edificis, les diverses campanyes d’obtenció de dades recollien informació sobre diferents paràmetres de les façanes i el seu estat de conservació, tals com: l’existència d’esquerdes en murs de façana, desploms de façana, elements de façana inestables, presència de xarxes de seguretat, elements metàl·lics rovellats, esquerdes al parament, humitats, finestres sense marc i/o finestres de vidre o tapiades, degradades, manca de manteniment, taques i brutícia, absència d’instal·lació d’ascensor i alçada de l’edifici. Alguns d’aquests poden relacionarse amb situacions de pobresa energètica, especialment els que fan referència amb el tipus de fusteries i el seu estat i la presència d’humitats, ja que denoten situacions de manca d’habitabilitat dels habitatges. Altres antecedents sobre l’estudi dels barris vulnerables, en especial a la ciutat de Barcelona, són els diversos estudis de Prediagnosi duts a terme dins del programa Pla de Barris per encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona entre 2017 i 2021. Aquests han comportat el disseny específic d’una metodologia per a la prediagnosi de grans parcs edificats basada en la inspecció directa i en l’obtenció de dades primàries per part de tècnics especialitzats. Es disposa d’informació sobre 26 barris de Barcelona (més d’onze mil edificis), entre ells els inclosos al projecte ENER-REGEN. 37 En el context dels estudis de prediagnosi val la pena destacar el cas específic del barri del Carmel, inclòs també al projecte ENER-REGEN. En el que es va fer un treball combinat de dades primàries, procedents d’inspeccions exteriors, amb dades secundàries procedents de bases de dades, establint un sistema multicriterial amb l’objectiu d’identificar situacions de manca d’habitabilitat i de presència d’infrahabitatges (Fig. 3). Concretament, els indicadors que es van considerar van ser: 1. Procedents de fonts primàries: any de construcció, grau d’empadronament, superfície dels habitatges i superfície per habitant. 2. Procedents de fonts secundàries: tots els inclosos en els estudis de prediagnosi, detecció de deficiències en l’accessibilitat interior i exterior, deficiències en la il·luminació i ventilació dels habitatges i detecció dels usos en planta baixa. El resultat que s’obtenia era un indicador sintètic del risc d’infrahabitatge. Aquesta mateixa metodologia pot ser adaptada per poder identificar situacions de concentració de risc de pobresa energètica. Figura 3: Prediagnosi de l’edificació (superior) i indicador de risc d’infrahabitatge (inferior) del barri del Carmel. 38 Figura 4a. Dispersió dels resultats en quant a necessitat de rehabilitació Figura 4b. Aplicació de l’eina GIS de densitat Kernel Cal mencionar que tot i que els estudis presentats es pren com a unitat més petita d’estudi la de l’edifici, la realitat és més complexa. Quan l’estudi disminueix en escala i s’apropa a l’escala de l’habitatge, apareixen microdesigualtats dins d’un mateix edifici. Aquestes des donen especialment en les condicions d’habitabilitat i estan relacionades amb la morfologia i disposició dels habitatges, però especialment també amb el seu ús, sovint més intensiu, denotant condicions econòmiques desfavorides i més susceptibles a patir de pobresa energètica. De fet, avaluar les condicions d’habitabilitat d’un edifici des de l’exterior dels habitatges ha estat un repte pel qual ha calgut dissenyar metodologies específiques. Aquesta situació de valors dispars en els resultats també es manifesta en l’escala dels estudis de prediagnosi, en l’escala de barri. Aquest fet fa que sigui difícil la delimitació d’àrees concretes on es concentrin certes situacions de vulnerabilitat ja que aquestes no apareixen concentrades sinó disperses espacialment i combianades amb casos on la problemàtica no és tant acusada (Fig. 4). S’han assajat metodologies pròpies d’altres camps de coneixement, per poder ajudar a definir certes concentracions de situacions de vulnerabilitat, com l’eina GIS de densitat Kernel, que calcula la densitat de punts (en aquest cas, edificis) dins d’un radi determinat amb un determinat valor de l’índex de necessitat de rehabilitació assignat (Fig. 4). 39 El context de crisi climàtica porta a que des del Parlament Europeu la necessitat de descarbonitzar el sector de la construcció i, en especial, el parc residencial existent, s’hagin aprovat textos normatius que obligaran als estats membres a prendre accions. Concretament la directiva sobre l’eficiència energètica dels edificis promou la reducció del consum d’energia primària dels edificis residencials marcant diverses fites fins al 2050, on s’espera tenir un parc residencial descarbonitzat. Com s’enforcarà aquest repte recaurà en cada un dels estats membres, però s’evidencia que la rehabilitació energètica tindrà un paper cabdal. En aquest context tant la identificació de situacions de pobresa energètica com trobar formes assequibles d’adaptar el parc edificat existent es faran imprescindibles. Cal tenir en consideració, especialment, tot el parc residencial que pateix situacions de vulnerabilitat i pobresa energètica, ja que s’hauran de dissenyar línies de subvenció per a la rehabilitació que siguin sensibles amb aquests contextos i desenvolupar mecanismes perquè la millora del parc residencial pel que fa a les millores en l’eficiència energètica i en l’habitabilitat acabin essent una realitat. Amb tot, s’identifiquen els següents reptes que han de formar el nucli del contingut de futures recerques en un futur proper: - Adreçar el factor de la dispersió espacial dels resultats, considerant les diferents escales: escala d’edifici i de barri. - Adaptar metodologies aplicades per la detecció de situacions d’infrahabitatge, que combinen dades primàries i secundàries per a la detecció de situacions d’intensificació de la pobresa energètica. - Definir nous indicadors que puguin ser claus per a la detecció de la pobresa energètica: tant de tipus físic (èpoques de construcció, morfologia dels tipus habitacionals i sistemes constructius) com social i econòmic. 40 Equip Coordinació científica: Garcia Almirall, Pilar; Cornadó Bardón, Còssima Equip de recerca: Ravetllat, Pere Joan; Sershneva, Julia; Fernandez Aragón, Iraide; Muxí Martínez, Zaida; Valls Dalmau, Francesc; Palumbo Fernandez, Mariana; Ruiz Ciarreta, Irune; Ochoa de Aspurua, Oier; Vima Grau, Sara; Campelo Martínez, Patricia, Domenech Rodríguez, Marta; Piasek Vinocur, Gonzalo Finançament Projecte R+D+I Estrategias de evaluación e intervención para la regeneración urbana y la mitigación de la pobreza energética en Barcelona y Bilbao (ENER-REGEN), finançat per l’Agencia Estatal de Investigación en el Plan estatal 2021-2023, Proyectos de generación de conocimiento, PID2022-142352OB-I00 Data de desenvolupament 2023-2025 Web http://enerregen.upc.edu 41 prestacions. En aquells casos de major vulnerabilitat, les situacions són més greus, com hem pogut detectar. En qualsevol cas cal plantejar actuacions integrals que contemplin la reestructuració funcional dels habitatges, la seva redistribució i en alguns casos l’augment de superfícies, tant interiors com exteriors. Estratègies a escala d’habitatge: millora de l’accessibilitat amb incorporació d’ascensor, redistribució interior i ampliació de la superfície útil interior i exterior. segregacions. No es pot superar l’aïllament puntual de certes zones sense visions globals d’escala metropolitana. Més enllà de la inversió en l’adequació de l’espai públic també cal pensar en estratègies de continuïtat urbana. Pel que fa als edificis, cal superar les dificultats de gestió que frenen les adequacions normatives i les millores d’accessibilitat o de qualsevol altre tipus. La inexistència de polítiques potents de lloguer social o de gestió unitària dels edificis fa que el règim de propietat horitzontal, sumat a les situacions de pobresa econòmica, dificulti enormement les actuacions. Sense estratègies de gestió comunitària per a la rehabilitació d’instal·lacions, façanes, cobertes, la millora de l’eficiència energètica, etc. es cau fàcilment en la degradació dels espais comuns. A cavall entre l’escala urbana i l’edifici, la relació de la planta baixa amb el carrer i l’espai públic és fonamental. Les seves activitats constitueixen un factor clau a tenir en compte per a l’activació socioeconòmica i socioespacial dels conjunts. En molts casos hem pogut constatar que la revitalització de l’espai públic passa per dotar d’usos adequats la planta baixa. En quant a l’habitatge, sembla evident que els canvis en la població i l’evolució dels modes de vida fan necessària una revisió de les tipologies residencials i de les seves 48 Axonometria del prototip construït amb el sistema Regenerar Barcelona, que consisteix en dos mòduls d’ampliació d’una planta baixa i planta tipus i un espai de pèrgola que sobresurt de la planta coberta proporcionant un nou espai comunitari exterior en alçada. Regenerar Barcelona La línia de recerca sobre grans conjunts residencials s’ha concretat, més recentment, en un projecte de recerca aplicada guanyador del Repte urbà de regeneració d’edificis d’habitatges amb sistemes innovadors sostenibles, impulsat per la Fundació BIT HABITAT, la Gerència d’Urbanisme i l’institut Municipal d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona el 2022. Un repte que buscava solucions per a la millora de l’habitabilitat i el rendiment energètic dels habitatges de Barcelona a través d’estratègies que havien d’abordar la rehabilitació integral dels edificis residencials promovent la inclusió, l’ús eficient dels recursos, la mitigació i l’adaptació al canvi climàtic i la resiliència. Calia fer-ho mitjançant la incorporació de cossos edificats adossats als edificis existents, gràcies a la nova possibilitat de la normativa urbanística d’augmentar volums en actuacions que persegueixen reduir la demanda energètica i millorar l’habitabilitat. El projecte es planteja com un Sistema Obert que consisteix en un suport (partint d’una estructura autoportant de fusta modular i muntada en sec), capaç d’acollir formes d’ocupació i d’apropiació de l’espai diverses i adaptables a diferents situacions i tipologies preexistents i en general a necessitats diverses. El disseny del sistema es posa a prova amb la construcció a escala real i la monitorització d’un prototip de 15 m2 i tres alçades. 49 Prototip construït del projecte Regenerar Barcelona al Campus Diagonal Besòs de la UPC. Es tracta d’una infraestructura urbana, un suport equipat, que no només permet i facilita acollir ampliacions i activitats sinó que incorpora sistemes i elements que, en conjunt i de manera integral, són capaços de millorar les condicions d’habitabilitat, el confort i l’eficiència energètica, i reparar, protegir i abastir els habitatges i edificis residencials preexistents als quals s’apliquen. A escala urbana, aquesta infraestructura oberta i eficient proposa contribuir també a millorar les qualitats ambientals i espacials de l’espai públic proper i de l’entorn urbà. Els equips o subsistemes que s’incorporen a aquesta estructura també són modulars i pensats per al desmuntatge, de tal manera que són flexibles i resilients per adaptarse a diferents necessitats que poden ser canviants en el temps. Fomenten l’apropiació i l’ús compartit i aporten millores amb doble impacte ambiental i social: ampliació de superfície útil, envolupant bioclimàtica, protecció solar, vegetació, aljubs, terrassa i passera exterior, ombracle, pèrgola fotovoltaica, etc. Aquesta proposta es configura com un sistema obert que vol ser exemplar des del seu caràcter ecològic tant en el seu ús com en la seva construcció i posada en obra, gràcies a l’ús de materials de proximitat, reciclables i reutilitzables i el seu assemblatge en sec conformant un sistema totalment desmuntable, de construcció eficient. A més de la circularitat que persegueix el projecte, les emissions de CO2 i l’energia embeguda en 50 Detall de les unions en sec del suport estructural, senzilles i accessibles, pensades per al desmuntatge i la circularitat. Materialitat d’un mòdul d’ampliació de superfície útil interior, a partir d’una estructura d’entramat lleuger de fusta, amb aïllament tèrmic de suro com a acabat interior vist. Posada en obra i muntatge dels pòrtics de l’estructura primària, que admetrien processos de prefabricació 2D. 51 Imatge d’una planta tipus que simula la implementació del sistema a gran escala. Imatge de l’espai comunitari i la pèrgola solar sobre la planta coberta. els materials i sistemes per a la seva construcció queden molt per sota dels valors de referència. La incorporació al projecte d’elements dinàmics vinculats als hàbits d’ús, de sistemes vius i de biodiversitat, i d’eines innovadores d’enregistrament i visualització de dades i informació, contribueixen al funcionament de l’espai i l’edifici com una infraestructura tecnològica que també és viva i social. A les plantes tipus, la generositat dels espais exteriors comunitaris ha de permetre la coexistència de múltiples usos i formes d’apropiació, propiciades per la configuració de l’espai, per la presència de múltiples elements i materials dinàmics, i pel propi suport equipat. La planta coberta acull un nou espai comunitari exterior de més dimensió, amb un ombracle solar i vegetació abundant. Un refugi climàtic i comunitari que contribueix a renaturalitzar l’edifici i la ciutat. L’Àrea Metropolitana de Barcelona compta amb una amplíssima varietat d’edificis d’habitatges obsolets en situacions urbanes també molt diferents on conviuen comunitats molt diverses, que exigeixen intervencions de rehabilitació integrals, complexes i amb un cost elevat. Aquest repte majúscul necessita de sistemes adaptables i replicables, que apostin per la industrialització i que puguin transformar-se en el temps o construir-se gradualment i perfeccionar-se en el temps. 52 Projectes R+D+I competitius vinculats 1. La millora de les condicions d’habitabilitat i la reducció de la demanda energètica en els grans conjunts residencials de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Grup REARQ. Equip: Pere Joan Ravetllat (Coord.), Cèsar Díaz, Còssima Cornadó i Sara Vima-Grau. Finançat per l’Institut d’Estudis Catalans, entre 2015 i 2017. 2. Regenerar Barcelona. Grup REARQ-UPC (Coord.) + Grup GICITEDUPC + Constraula, Grup Sorigué Equip: Pere Joan Ravetllat (Coord.), Còssima Cornadó, Marta Domènech, Sara Vima-Grau, Jesús Quintana (Grup REARQ); Montserrat Bosch, Oriol París, Aleix Álvarez (Grup GICITED); Xavier Llopis, Agustina Etcheverry i Marta Yago (Constraula, Grup Sorigué). Finançat per la Fundació BIT HABITAT, Ajuntament de Barcelona, entre 2022 i 2025. Una recerca apliacada en el disseny d’un projecte i la construcció d’un prototip que en aquests moments han obtingut reconeixements internacionals i locals rellevants, com l’European Research Prize 2023 de la SOM Foundation i el Premi Catalunya Construcció 2023 a la innovació tecnològica. Bibliografia Druot, F., Lacaton, A., Vassal, J.P. (2007). “Plus”. Barcelona: Editorial Gustavo Gili. Ferrer, A. (1974) “Polígons de vivenda a la comarca de Barcelona”. Monografies del Laboratori d’Urbanisme. Barcelona: ETSAB. García-Vázquez, C., Pico, R., Sendra, J., Valero, E., Alanís-Arroyo, A., Carrascal, M., Sendra, P., González, P., Guajardo-Fajardo, A., Solano, M., Blázquez, T., Escandón, R., FernándezAgüero, J., Luis, A., León, J., Ledesma, C. (2016) “Intervención en barriadas residenciales obsoletas. Manual de buenas prácticas”. Madrid: Abada. Ravetllat, P.J., Díaz, C., Cornadó, C., VimaGrau, S. (2019) “La millora de les condicions d’habitabilitat en els grans conjunts residencials de l’Àrea Metropolitana de Barcelona”. Barcelona: Iniciativa Digital Politècnica. Van Kempen, R., Dekker, K., Hall, S., Tosics, I. RESTATE (2005) “Restructuring large housing estates in European cities: good practices and new visions for sustainable neighbourhoods and cities.” Utrecht: Faculty of Geosciences, Utrecht University. Van Kempen, R., Turkington, R., Wassenberg, F. (eds.) (2004) “High-rise housing in Europe. Current trends and future prospects.” DUP Science. 53 Els polígons d’habitatge de la postguerra a Lleida rearq rehabilitació i restauració arquitectònica 54 55 Hi ha certes arquitectures que sovint han resultat oblidades. Forment part de zones urbanes gairebé sempre desafavorides i humils, per les quals generalment no es transita, ja sigui pel seu difícil accés o perquè s’ha aixecat un mur invisible en forma d’estigma entre aquests i la resta de la ciutat. Sovint, constitueixen llocs completament planificats, aquells que anomenem com a conjunts o polígons residencials. Una mostra representativa d’una arquitectura menor quant a interès, però no quant a les circumstàncies que l’envolten ni pel que fa a les seves raons de ser. D’una manera gairebé banal, es podria dir que els blocs de promoció pública, escampats pel territori, són variacions del tipus ja establert a les grans ciutats metropolitanes. No obstant, no és del tot així. Si bé la repetició tipològica es troba present en aquest tipus d’obres, hi ha una altra part que les fa específiques del nou lloc que estan creant, concretament la seva voluntat d’ “ordenar” allò que pressuposaven s’anomenava espai públic. Aquesta investigació compta amb el suport de la Secretaria d’Universitats i Recerca del Departament d’Empresa i Coneixement de la Generalitat de Catalunya i del Fons Social Europeu Plus. Els blocs existents a la ciutat de Lleida ens serveixen per explicar aquesta hipòtesis i manifestar la repetició i la individualitat d’aquest tipus d’edificis. Per tal de justificarla, es procedeix a elegir diversos casos d’una època i context concret. Una època de recuperació econòmica que s’acostuma a dividir en dos fases, autarquia i “desarrollismo”. I un context de de crisis habitacional, on, des del sector públic es va respondre amb la creació dels anomenats polígons d’habitatge. Són unes operacions emmarcades dins el dogma del projecte modern d’higiene i salubritat, però no sempre en quant a estil, amb l’objectiu principal de proporcionar unes condicions d’habitabilitat dignes als seus habitants. Moltes d’aquelles ciutats en les que vivim són fruit d’aquella època. Els casos que es seleccionen i es redibuixen en aquest article, pertanyen a la ciutat de Lleida, i, a més de ser suficientment representatius, comparteixen un tret comú, la voluntat de relacionar-se amb el carrer i ordenar l’espai públic d’una manera diversa. El teixit urbà d’una ciutat es troba intrínsecament lligat a la identitat d’aquesta. En aquest sentit es considera que un polígon d’habitatges es podria entendre com una forma d’arquitectura absoluta.1 Aquest ostenta una individualitat en la forma que el confronta amb la resta de la ciutat, la seva organització i del seu govern. També té la capacitat de separar-se i mostrar la seva pròpia essència, aleshores, la ciutat esdevé 1. Aureli PV. La Posibilidad de una arquitectura absoluta. Puente M, editor. Barcelona: Puente Editores; 2019 Fig. 1 (portada) Lluís Domènech i Torres Blocs Germanes Mirabal, 1944 Fig. 2 (pàgina anterior) José Antonio Sanchís Rodríguez Blocs Joan Carles, 1971 56 una composició de les seves diferents parts. Aquest tipus de blocs, no adopten la forma de cap pla general, sinó que s’acaben manifestant com una intervenció específica pel lloc, un projecte que prova de reinventar la ciutat planificada. L’agent encarregat de recompondre aquestes parts serà la urbanització, un gestor social que haurà de treballar amb la dimensió política de la coexistència, paraula que implica un respecte i una relació entre les parts que es veuen obligades a conviure. Un cop es grafia la planta baixa d’una d’aquestes formes, la del polígon dels blocs Joan Carles, observem un fet particular, si bé a la ciutat convencional la norma és el carrer i l’excepció la plaça, aquí ens trobem la situació contrària, la ciutat està formada per places i l’excepció és el carrer. A la cultura occidental, el carrer ha resultat mercantil i dinàmic, façana de l’activitat, alineació de l’ordre i canal de circulacions. La plaça, un espai central, simbòlic i de celebracions. Aquesta conceptualització però, resulta massa ideal, i és incapaç de tenir en compte tots els contrastos de la urbanitat contemporània.2 El present cas, a més, disposa d’unes jerarquies invertides. Es genera doncs un conflicte que, tot i pertànyer a un sector de la ciutat amb una trama urbana peculiar, caldrà resoldre. Els blocs citats són només un dels diversos casos que podem trobar a la ciutat. Si bé la seva majoria es troben situats repartits Fig. 3 Planta baixa dels Blocs Joan Carles, del Grup Mariola i del Grup Gaspar de Portolà e. 1:4000 2. Solà-Morales M. Miradas sobre la ciudad. Primera edición. Moneo R, Clos O, editors. Barcelona: Acantilado; 2021 57 agrupat d’una altra manera les diferents peces. Un cop s’agrupen els diferents nuclis, generen l’espai tipus plaça o bé entreblocs, aquell que farà de nexe entre aquests i la resta de la ciutat. Aquest espai, normalment, no és calificat de cap manera, i degut a la seva desproporció sol resultar inhòspit. Malauradament, tots aquests espais descrits, que en el seu dia varen ser escenaris per a la vida, presenten avui un gran grau de degradació degut a la despreocupació dels actuals veïns. Calen buscar fórmules per recuperar el seu sentit col·lectiu. Aquesta és la lliçó que ens donen els blocs situats a Lleida, els quals tenen la virtut de l’anonimat quan els seus edificis són tractats Fig. 7 Plaça interior dels blocs Joan Carles, situada entre el carrer Valladolid i el carrer la Rioja com a peces singulars, però que sí són coneguts quan són concebuts com un gran conjunt. Una condició de gran escala que relega aquella més humana a un segon pla. És en aquest punt on aquella individualitat explicada en aquest article pot esdevenir, en certa manera, crucial a l’hora de generar identitat i carisma a les diferents promocions. Un espai singular que les distingeix però que a la vegada les connecta amb el conjunt. Per tant, per a que aquell espai que és anomenat com a públic pugui realment esdevenir-ho, seguint l’ordre dels diferents elements, cal actuar també en els nuclis d’escala. Els espais situats entre l’interior i l’exterior, degut a la seva escala intermèdia, permeten l’apropiació, i, a l’estar vinculats amb les esferes més domèstiques, permeten la manifestació de la vida en una primera instància. Una hipotètica intervenció doncs, els hauria de convertir en elements infraestructurals, en catalitzadors d’activitat. Espais de transició entre les diferents escales de la ciutat. Fig. 8 José Antonio Sanchíz Rodríguez Blocs Joan Carles, 1974 64 Fig. 9 Galeria d’accés als habitatges del Grup Mariola Aquest article forma part dels estudis de doctorat de l’autor. Equip Autor: Aleix Salazar Aloy Director de la tesi: Pere Joan Ravetllat Mira Finançament Amb el suport de la Secretaria d’Universitats i Recerca del Departament d’Empresa i Coneixement de la Generalitat de Catalunya i del Fons Social Europeu Plus. Data de desenvolupament Octubre 2023 - Octubre 2027 65 Codisseny de solucions de baix cost per a la millora dels espais col·lectius a Ciutat Vella Adequació d’un espai de trobada en un terrat del carrer de les Carretes, un dels prototips del projecte COHAB-Raval 66 67 La línia de recerca entorn a la millora de l’habitabilitat en els edificis plurifamiliars de Ciutat Vella, construïts majoritàriament al segle XIX, es basa en una mirada analítica i propera sobre les condicions espacials dels edificis i habitatges existents, especialment al barri del Raval, que ha acompanyat diferents projectes de recerca aplicada enfocats a la millora dels espais col·lectius. S’ha explorat el potencial de les solucions assequibles, senzilles, de ràpida implementació i que es situen a l’escala més petita. La proximitat a la realitat local que exigeix aquesta recerca s’ha abordat a través d’amplis processos de participació i de col·laboració amb entitats del tercer sector, col·lectius veïnals i amb diverses comunitats de veïns. Diversitat de característiques dels accessos al vestíbul de diferents edificis del barri del Raval. Tesi doctoral ‘Habitatge i vulnerabilitat’, treball de camp del projecte INTRAMURS (CCD-UPC). Antecedents: l’anàlisi de les condicions d’habitabilitat al barri del Raval La recerca analítica en el marc de la tesi doctoral ‘Habitatge i vulnerabilitat. La millora de les condicions d’habitabilitat en barris desafavorits: una aproximació espacial a la qüestió de l’habitatge’ pren el barri del Raval com un dels dos àmbits d’estudi i desenvolupa una caracterització i avaluació en profunditat de l’habitabilitat als espais comunitaris i als habitatges de dues illes del barri. Es tracta d’una recerca basada en un ampli treball de camp, amb accés als espais col·lectius de 76 edificis i amb observacions exteriors i recerca documental de més de mil habitatges, que requereix establir col·laboracions amb entitats del barri i col·lectius veïnals. Aquesta col·laboració dona lloc, el 2019, a un primer projecte de recerca finançat que obté el suport del Centre de Cooperació per al Desenvolupament de la UPC, en una convocatòria dirigida a projectes de recerca per a la cooperació local. El projecte INTRAMURS permet incorporar estudiants de grau, treballs fi de grau i de màster, i articular els vincles entre l’Associació oasiurbà, que vincula l’arquitectura i la transformació social al barri del Raval, i la recerca del Grup rearq. Els principals resultats analítics posen de manifest el paper fonamental dels espais comunitaris en la falta d’unes condicions 68 d’habitabilitat adequades, de vegades molt crítiques. La falta de disponibilitat d’espai, d’unes condicions adequades de ventilació i il·luminació, la falta d’accessibilitat i de seguretat a l’ús, agreujades per un mal estat de conservació, resulten en uns espais comuns on, en els casos més extrems, se superposen mancances bàsiques com la seguretat i la salubritat, i que majoritàriament són inadequats i molt poc confortables. També són uns espais amb poca apropiació per part dels habitants, fet que té relació amb les mancances físiques i amb una major dificultat de gestió dels espais col·lectius. Per tant, es tracta d’espais que, tot i la seva importància cabdal com a àmbits de transició entre el carrer i l’habitatge, no estan contribuint a compensar i millorar les mancances d’habitabilitat que també tenen els habitatges, sinó que més aviat les agreugen. Les situacions més crítiques molt sovint necessiten d’intervencions que van molt més enllà de la millora parcial d’alguns aspectes i que, majoritàriament, no poden abordarse des de la petita escala. Les millores qualitatives en les condicions d’habitabilitat majoritàriament requereixen intervencions integrals i, en alguns casos, operacions urbanes que permetin superar l’escala de l’edifici. Aquestes aproximacions depenen de la voluntat i priorització política, i del desenvolupament d’eines urbanístiques i mecanismes de gestió que representen un repte enorme tenint en compte que la divisió de la propietat és majoritàriament horitzontal i que la proporció de propietats públiques és irrisòria. Sobre aquesta base, es planteja l’interès d’explorar els límits i les oportunitats de les intervencions a petita escala, de baix cost i construcció senzilla, que puguin arribar a impulsar-se des de les comunitats de veïns i les entitats del teixit associatiu. Els principals precedents d’aquestes intervencions s’han donat en espais domèstics privats, dins de l’habitatge, en espais col·lectius que no són residencials (solars autogestionats) o bé en espais públics. Resulta especialment interessant explorar el potencial d’aquest tipus d’intervencions en espais comunitaris. dels edificis plurifamiliars existents, on se superposen les mancances físiques amb la falta d’apropiació comunitària. Dimensions i morfologia en planta dels accessos i vestíbuls en una illa del barri del Raval. Tesi doctoral ‘Habitatge i vulnerabilitat’, Vima-Grau, S. 69 Diversitat morfotipològica dels espais comunitaris del Raval. Treball fi de grau ‘Visibilitzar les comunitats residencials del Raval, valorar el potencial de l’existent’, Colin Ramió, I. Projecte COHAB-Raval En aquest context, la proposta COHAB-Raval obté finançament en la convocatòria La Ciutat Proactiva, impulsada per la Fundació BIT HABITAT de l’Ajuntament de Barcelona. La convocatòria planteja un tipus de recerca experimental, amb un finançament que majoritàriament ha de dedicar-se a fer prototips innovadors i assajar-los en entorns reals. La proposta planteja el codisseny i la cofabricació de solucions de millora dels espais col·lectius del Raval a través d’un mètode participatiu de rehabilitació assistida que es basa en la col·laboració amb entitats del teixit associatiu, comunitats veïnals i professionals locals. Amb aquest objectiu es conforma un equip multiactor liderat pel Grup Rearq, amb la participació del Grup Gicited i l’Associació Oasiurbà, i amb el suport de la Xarxa Veïnal del Raval, Tot Raval i l’Eix Comercial del Raval. Una primera fase consisteix en la revisió de les necessitats i espais prioritaris conjuntament amb les entitats i a través d’un primer procés de codisseny participatiu amb comunitats preseleccionades. El codisseny de solucions es concentra en alguns espais: vestíbuls, escales i terrats. Es seleccionen cinc comunitats pilot, amb les quals seugeixen els processos participatius per consensuar propostes prioritàries. 70 El resultat d’aquest primer bloc és l’elaboració d’un catàleg de microprojectes que aborden millores en sis eixos: qualitat de l’aire interior i salubritat, seguretat, resiliència, inclusió, sostenibilitat, cures i salut. Les propostes busquen millorar la ventilació i la il·luminació natural i artificial, l’accessibilitat i la seguretat a l’ús, la disponibilitat d’espais confortables (amb ombra, vegetació), flexibles i equipats (suport pla i estable, emmagatzematge) per a la trobada, la convivència i les cures. El procés de codisseny culmina amb la priorització de petites intervencions a executar, i la participació en el disseny executiu de la implementació d’aquests microprojectes en les comunitats pilot. En la darrera fase de codisseny executiu també s’incorpora la participació d’industrials i proveïdors del barri en el disseny executiu i la selecció de materials i elements per construir els diferents projectes. La implicació dels industrials i petites empreses locals és fonamental en la fase de cofabricació. Una de les claus del projecte és que les solucions a implementar siguin prou senzilles com per poder-se executar mitjançant processos de rehabilitació assistida, és a dir, amb la participació dels habitants sota l’assistència de professionals locals. 17 petites empreses i més de 40 professionals locals del sector de la construcció participen en el projecte. Sessions de participació per al codisseny del Catàleg de microprojectes. Comunitat de Rambla del Raval, local de l’Associació Oasiurbà. Maqueta de treball i sessions de participació per al codisseny executiu d’un dels prototips a implementar a la comunitat del carrer Peu de la Creu. Sessions de codisseny executiu amb industrials i petites empreses del barri del Raval. Cofabricació de prototips i components amb la participació de veÏns i veïnes als terrats de les comunitats de carrer Peu de la Creu i carrer de Sant Ramon. 71 Múltiples petits prototips construïts en cinc comunitats pilot aporten, conjuntament, millores en diferents espais col·lectius: Escales: reposició del graonat amb peces en L de fusta anclades al graonat existent, reposició de passamans i barrots, nova il·luminació artificial i senyalètica, que conjuntament milloren l’accessibilitat i la seguretat a l’ús. Vestíbuls, escales, badalots i patis de ventilació (espais comuns interiors en conjunt): substitució de tancaments existents per tancaments amb ventilació permanent en les obertures existents entre l’exterior i el vestíbul (tarja superior a l’accés), entre l’escala i el pati de ventilació, entre el badalot i el terrat, i cobertura del pati de ventilació; substitució dels aplacats existents a l’arrambador del vestíbul per elements que permetin transpirar el mur existent. Milloren conjuntament la qualitat de l’aire interior i la il·luminació i ventilació naturals a les escales i vestíbuls. Terrats: pèrgoles que incorporen una plataforma plana, elements de vegetació i espai d’emmagatzematge per a l’equació d’espais de trobada equipats en terrats comunitaris. Els prototips de pèrgola es basen en sistemes i dissenys oberts, que poden adaptar-se a les diferents preferències de la comunitat (en quant a acabats, materialitat, conformació executiva) i que poden incorporar diferents components adossables (emmagatzematge, vegetació, elements d’ombra, mobiliari, etc.). Prototip per a la millora de l’accessibilitat i la seguretat a l’ús a l’escala de carrer Sant Ramon. 72 Conjunt de microintervencions per a la millora de la qualitat de l’aire, la ventilació i la il·luminació en els espais comuns interiors d’una comunitat a la Rambla del Raval. Prototip per a l’adequació d’un espai d’estar i de trobada al terrat de les comunitats de carrer Peu de la Creu i carrer de les Carretes. 73 patrimonio y la memoria presentes en los núcleos rurales despoblados. La presencia de asentamientos abandonados en el paisaje de la mayoría de las comunidades autónomas que componen el territorio nacional supone el resultado de la falta de competitividad de los sectores productivos (Collantes y Pinilla, 2019). Unido a ello, las políticas hidrológicas y de reforestación de la segunda mitad del siglo XX fueron también las causantes de la despoblación de una parte importante del territorio y el abandono súbito de decenas de asentamientos conllevando a que el fenómeno de la despoblación afectase de forma especialmente intensa a los territorios de montaña e interior (Acín Fanlo, 2002). Por otro lado, gracias a las particularidades territoriales y a las características específicas del proceso de despoblación, así como al abandono progresivo y acelerado de un gran número de asentamientos, permitió la conservación casi intacta e inalterada de gran parte del paisaje cultural compuesto por los asentamientos rurales deshabitados. Estos restos de la antropización del territorio rural constituyen una imagen de un alto valor patrimonial y cultural y son una muestra clara del equilibrio inteligente que ha existido entre habitantes y el entorno (Ruiz y Lasanta, 2018). Por otra parte, debido al aumento de la mejora en las comunicaciones, infraestructuras y el turismo, una pequeña parte de los asentaNotas al pie: Acín Fanlo, J. L. (2002). Despoblación y pueblos deshabitados en Aragón. Terrarum: de las tierras de Aragón, 4, 6-7. Collantes, F., & Pinilla, V. (2019). ¿Lugares que no importan? La despoblación de la España rural desde 1900 hasta el presente (1.a ed.). Prensas de la Universidad de Zaragoza. Ruiz, J. M. G., & Lasanta, T. (2018). El Pirineo Aragonés como paisaje cultural. Pirineos, 173, e038e038. https://doi.org/10.3989/ pirineos.2018.173005 mientos rurales y de ese patrimonio deshabitado está siendo intervenido y recuperado con la finalidad de poner en valor territorios fuertemente humanizados, devolviendo a la vida a núcleos rurales despoblados y garantizar así la conservación y puesta en valor del patrimonio paisajístico y arquitectónico. En consecuencia, el respeto y reconocimiento de los paisajes culturales está llamado a ser un factor clave en el desarrollo territorial actual y futuro (Bel, 2004) no sólo por su valor cultural y atractivo turístico sino también por su potencial como espacio para la innovación habitacional y la dinamización poblacional. La conservación, puesta en valor y revitalización Pie de foto: Figura 2. Circo de la Pineta. Otto Wunderlich, Archivo Wunderlich. IPCE, Ministerio de Cultura y Deporte. Notas al pie: Bel, J. S. (2004). Paisajes culturales. El patrimonio como recurso básico para un nuevo modelo de desarrollo. Urban, 9, Article 9. 80 viable de estos paisajes pasará por su transformación contenida e intervención coherente, más que por su recuperación literal. Este trabajo pretende ser una mirada constructiva y posibilista sobre la oportunidad que representa los núcleos rurales como un escenario viable y de intervención en un hábitat que ofrece grandes oportunidades a futuro. Por consiguiente, el objetivo de esta investigación es analizar y comprender iniciativas de recuperación de éxito a nivel nacional cuyo análisis pueda aportar información sobre las particularidades de los procesos de recuperación con la finalidad de reconocer las similitudes y diferencias y obtener algunas claves de cara a futuras propuestas de intervención en asentamientos similares. Asimismo, persigue identificar aquello que debería de ser respetado y, al mismo tiempo, incentivar la actualización y revitalización del paisaje cultural como impulsor social, económico y cultural. En conclusión, el estudio de iniciativas y casos de recuperación de éxito tiene permitirá revelar el valor patrimonial del territorio antropizado en el que se insertan y re-considerar de qué forma conservarlo y dinamizarlo sin alterar la identidad del mismo. En este estudio se recogen distintos procesos de recuperación de núcleos rurales, prestando atención a aspectos como las causas de su abandono, los distintos agentes que han trabajado para impulsar las iniciativas, la demografía, el contexto histórico y geográfico, el contexto normativo y de planeamiento o las características urbanas y arquitectónicas que los componen. La finalidad de estas iniciativas y experiencias de activación y revitalización han sido, por un lado, respetar y conservar la memoria de las áreas despobladas y, por otro, contribuir a la revitalización del territorio. Estas intervenciones suponen un conjunto de proyectos heterogéneos y diversos, no forman parte de una política territorial de conservación del patrimonio cultural. El empleo de una metodología de análisis, catalogación y valoración replicable y unificada, ha permitido la sistematización del análisis de los casos permitiendo establecer similitudes y clarificar las estrategias empleadas en su intervención. Pie de foto: Figura 3. Conjunto Histórico de Montañana, Aragón. Imagen disponible en la web de Patrimonio Cultural de Aragón. 81 Desarrollo del caso Contexto: El fenómeno de la despoblación La desigualdad en el desarrollo económico del territorio a lo largo del siglo XIX y XX supuso una de las principales causas de la despoblación de las áreas de montaña e interior del medio rural a las grandes ciudades y al litoral a lo largo del siglo XX (Collantes y Pinilla, 2019). Por otro lado, las políticas hidráulicas y forestales durante la dictadura de Franco agravaron aún más la calidad de vida de los habitantes en el medio rural como por ejemplo con la falta de acceso a infraestructuras y servicios, incrementando el desequilibrio demográfico. A pesar de ello, a lo largo de la última década del siglo XX la mejora de las comunicaciones, así como la modificación de las políticas hidráulicas, la creación de nuevos servicios esPie de foto: Figura 4. Núcleo rural de Lacort. Huesca, Aragón. Abandono por la construcción del embalse de Jánovas (1961). Notas al pie: Collantes, F., & Pinilla, V. (2019). ¿Lugares que no importan? La despoblación de la España rural desde 1900 hasta el presente (1.a ed.). Prensas de la Universidad de Zaragoza. enciales como los sanitarios y educativos han permitido mejorar la calidad de vida de los habitantes de muchos núcleos disminuyendo las desigualdades territoriales. Desde el principio del siglo XXI es posible apreciar una nueva reflexión hacia el territorio, así como un cierto agotamiento del modelo urbano, particularmente en las ciudades de gran tamaño. De la misma manera, y pese al continuo esfuerzo del modelo urbano de reinventarse, en los últimos años y después de la pandemia de COVID-19, cada vez hay más personas dispuestas a cambiar su residencia habitual por el campo, privándose de ciertas comodidades para alcanzar un modo de vida más saludable y vinculado a la naturaleza (González-Leonardo et al., 2022). Asimismo, el fenómeno recientemente popularizado como “la España vacía” (del Molino, 2016) así como la reciente Bienal Española de Arquitectura y Urbanismo (2021), han ayudado a desarrollar una nueva mirada sobre el medio rural, poniendo la despoblación en el centro de la discusión reconociendo el carácter heterogéneo, el potencial patrimonial y la innovación habitacional presentes en el ámbito de la arquitectura rural. En conclusión, se ha observado la necesidad de creación de una nueva estrategia de relación entre el medio rural y urbano, del reequilibrio territorial con la mirada puesta en las necesidades actuales y futuras de la sociedad. Notas al pie: Bienal Española de Arquitectura y Urbanismo (with Espanya Ministerio Transportes, M. y A. U. & Fundación Caja de Arquitectos). (2021). XV Bienal Española de Arquitectura y Urbanismo = 15th Spanish Architecture and Urbanism Biennial. Ministerio de Transportes, Movilidad y Agenda Urbana. del Molino, S. (2016). La España vacía: Viaje por un país que nunca fue. Turner. https://dialnet. unirioja.es/servlet/libro?codigo=713799 González-Leonardo, M., Rowe, F., & Fresolone-Caparrós, A. (2022). Rural revival? The rise in internal migration to rural areas during the COVID-19 pandemic. Who moved and Where? Journal of Rural Studies, 96, 332-342. https://doi.org/10.1016/j.jrurstud.2022.11.006 82 En consecuencia, gracias a estas mejoras y el creciente interés del modo de vida rural, un número importante de asentamientos deshabitados tanto de montaña como de interior han sido recuperados y rehabilitados. En cuanto a la gestión de iniciativas de recuperación se han podido observar que una gran cantidad de agentes han sido partícipes, desde administraciones regionales a estatales, pasando por asociaciones privadas y públicas, e incluso de particulares, creando proyectos heterogéneos que facilitan mostrar distintas formas de recuperación de éxito. Metodología En base a lo expuesto anteriormente, está claro que crear una metodología de análisis, catalogación y valoración replicable e unificada de los casos de recuperación es la mejor herramienta para poder permitir finalmente el reconocimiento del valor patrimonial de estos pueblos y su contexto como paisajes culturales. El continuo uso de la misma como herramienta viva permitirá entender la evolución histórica, la relación con el territorio, así como identificar aquellos aspectos tangibles e intangibles presentes en el núcleo rural. Por lo tanto, en el proceso de recuperación de un asentamiento rural será imprescindible la conservación de determinadas edificaciones e infraestructuras con el objetivo de mantener la identidad del núcleo, pero no determinará la modificación de otros elementos con un valor patrimonial menor. Por otro lado, pese a la intervención y si la presencia de las preexistencias es fuerte, la imagen y la identidad del núcleo se verá incluso intensificada. En una de sus publicaciones Peter Zumthor analizaba el concepto de los “Paisajes completados” (Pensar la arquitectura, 2004) donde describe como la alteración controlada de un entorno construido puede generar una nueva percepción de las preexistencias. Casos de estudio Un primer acercamiento a las iniciativas y proyectos de recuperación de asentamientos despoblados da como resultado innumerables casos de éxito. De este primer conjunto se han escogido aquellos núcleos que se han hallado en situación de abandono o en riesgo de despoblación, que tienen un planeamiento específico redactado o bien se encuentran ya recuperados como por ejemplo: Ruesta, Aineto, Miravete de la Sierra o Sarriguren ubicados en Aragón y Navarra. El análisis de asentamientos en proceso de rehabilitación o ya intervenidos, permitirá clarificar las diversas fases de recuperación. A continuación, en la tabla se agrupan los núcleos intervenidos según la manera en que ha sido desarrollada su recuperación. Entre los aspectos presentes en la tabla se encuentran el contexto territorial, el estado en el que se encuentra el núcleo, la propiedad y los agentes implicados en la recuperación. Notas al pie: Zumthor, P. (2004). Pensar la arquitectura. Gustavo Gili. 83 1. Conservación estricta En primer lugar, nos encontramos con aquellas iniciativas que proponen una rehabilitación rigurosa y mimética de las volumetrías existentes y de la trama urbana. Esta tipología no permite un crecimiento del núcleo pero, tampoco de la morfología urbana existente, entendiendo que el valor patrimonial está por delante de la adaptación a las nuevas necesidades del núcleo. En esta primera agrupación se encuentran las actuaciones realizadas en Ruesta o Aineto, ambos núcleos ubicados en Aragón. El primero de ellos, Ruesta, fue cedido al sindicato Confederación General del Trabajo de Aragón (CGT) por la Confederación Hidrográfica del Ebro debido a un plan de recuperación de despoblados ocasionados por los embalses. La CGT, junto con el Colegio Oficial de Arquitectos de Aragón, han realizaPie de foto: Figura 5. Tabla y listado de pueblos recuperados, 2024. Fuente: Elaboración del autor. do algunas labores de reconstrucción en las edificaciones existentes destinadas a albergues, casa de cultura y camping entre otros (Marín Gavín, 2018). En el caso de Aineto, es representativo ya que se trata de una cesión por parte del Gobierno de Aragón a una asociación neorural, en concreto la asociación Artiborain, encargada de la rehabilitación del núcleo. Sin embargo, atendiendo al Plan General de Sabiñánigo (cabecera municipal) la estructura interna del núcleo o su relación con el entorno prácticamente no se ha visto alterada, pero establece un límite de protección paisajística fuera del cual no se permite edificar. El objetivo de esta delimitación marcada por la administración, pretende garantizar la conservación y el aspecto original del asentamiento (Marín Gavín, 2020). Pie de foto: Figura 6. Ruesta. Imagen disponible en la web de Turismo de Aragón. Notas al pie: Marín Gavín, S. (2020). Recuperación de pueblos deshabitados. Análisis de 32 experiencias de rehabilitación y revitalización de núcleos deshabitados en el Alto Aragón. 1980-2020 (p. 1) [Http://purl.org/dc/dcmitype/ Text, Universidad de Zaragoza]. https://dialnet.unirioja.es/servlet/tesis?codigo=293619 Marín Gavín, S. (with SONEA, I. y M. A.). (2018). Pueblos recuperados en el Alto Aragón. Diputación Provincial de Huesca. 84 2. Recuperación de la fisonomía singular En este grupo estarían aquellas propuestas que, partiendo de un un estudio pormenorizado de la arquitectura tradicional del núcleo, así como, las tramas urbanas y morfología originales e igualmente sino más importantes, de los aspectos paisajísticos del entorno, modifican algunos parámetros con el objetivo de preservar la fisonomía singular y su carácter vernáculo. Todo ello, para conseguir también mejor legibilidad, accesibilidad o habitabilidad del asentamiento. El trabajo compuesto por el equipo de arquitectos y arquitectas Camilla Mileto, Fernando Vegas López-Manzanares y Maria Diodato para el pueblo de Miravete de la Sierra Pie de foto: Figura 7. Aineto. Imagen disponible en la web de Turismo de Aragón. en Aragón propone eso mismo: la creación de Ordenanzas Técnicas de Restauración y Conservación para la arquitectura presente en el asentamiento, así como, actualización de sus tramas urbanas sin alterar la imagen original del núcleo. Dividen la protección en tres niveles: monumental, de patrimonio construido y nueva edificación. Pero el aspecto más relevante son las indicaciones concretas respecto a la arquitectura y el paisaje, siendo prescripciones de lo más genérico al detalle como los relativos a la estructura interior de la arquitectura vernácula, dotando no solamente prescripciones para la conservación del pueblo sino que da los instrumentos prácticos para llevarla a cabo. Pie de foto: Figura 8. Miravete de la Sierra. Panorama del pueblo disponible en RES-Arquitectura. Notas al pie: Mileto, C., Vegas López-Manzanares, F., & Diodato, M. (2013). Estudio paisajístico y arquitectónico del pueblo de Miravete de la Sierra y redacción de ordenanzas técnicas de restauración y conservación. Arché, 8-10 (Año 2013/14/15. No: 8/9/10), 387392. 85 3. Actuaciones descontextualizadas En un tercer grupo estarían aquellos asentamientos cuya reconfiguración está más centrada en los estándares urbanos actuales que con la imagen y trama del núcleo original. Aunque se hayan conservado y respetado algunas de las edificaciones originales, las implicaciones a la morfología urbana original, ya sea en cuanto a la dimensión o imagen, son de tal extensión que después de la intervención resulta complicado reconocer la esencia original del asentamiento. Esto se suele dar en las intervenciones que tienen mucha presión política y urbanística, en aquellas donde el criterio de expansión ha superado a la conservación de la identidad y los valores históricos, patrimoniales y culturales del núcleo. Un ejemplo de ello es el núcleo original de Sarriguren o el llamado Pueblo Viejo de Sarriguren (Navarra) donde la construcción de una ecociudad en el año 2000 supuso la edificación de extensiones que triplicaba el tamaño del núcleo original y todas ellas con edificaciones que no respetaban la tipología propia del asentamiento. Simplemente, las nuevas construcciones se han alejado de las huellas de las originales, creando una nueva imagen que poco tiene que ver con la que anteriormente ocupaba el lugar. Resultados y conclusiones Los casos de estudio aquí expuestos nos dan la oportunidad de entender cómo las estrategias para la recuperación de los núcleos abandonados y su patrimonio arquitectónico, así como la sociedad y legislación han evolucionado. Observando las diferentes experiencias, desde las iniciativas más estrictas a las actuaciones de carácter descontextualizado, se puede concluir que ya no se tratan simplemente de actuaciones que abogan por la protección o la expansión, sino que proponen el equilibrio entre ambas con el objetivo de reforzar la identidad del núcleo rural, su patrimonio arquitectónico y el paisaje. Pie de foto: Figura 9. Sarriguren. Imagen disponible en la web del ayuntamiento del Valle de Egüés. 86 La memoria del paisaje humanizado presente al noreste de la península ibérica es reflejo de las huellas y acciones generadas por el hombre sobre el territorio. Compuesto por todos aquellos núcleos y sus áreas de influencia que durante décadas se han ido modificando y adaptando a las necesidades de sus habitantes y exigencias del lugar. El análisis y la catalogación del conjunto de las experiencias e iniciativas de recuperación ha permitido clarificar el alcance y potencial que supone la rehabilitación y activación de núcleos rurales, así como su patrimonio arquitectónico. Por otro lado, ha servido para constatar diversas dinámicas de reocupación del territorio vinculados a nuevos modos de vida relacionados con la naturaleza y a un ritmo de vida más pausado. La recuperación de los asentamientos, por lo tanto, implica su adaptación a las nuevas necesidades de los habitantes que habrán de re-ocuparlos, de la actualización del esquema urbano original, de la incorporación de servicios y redes antes inexistentes. Este proceso de adaptación supone en cierto modo una transformación, la intervención del núcleo a una evolución contenida con el objetivo de conseguir un mínimo impacto sobre un contexto tan delicado. Para ello, será imprescindible la referencia y estudio del patrimonio existente que sirva a modo de articulación activa entre el pasado y la actualidad. Una articulación entre el hábitat original y la adecuación a la nueva realidad, manteniendo y conservando todo aquello que sea considerado con un alto valor patrimonial. Este desarrollo contenido de los núcleos deshabitados es la única vía para la consolidación con el territorio pero al mismo tiempo la conservación, activación y refuerzo de la identidad cultural, social y memoria histórica del asentamiento. Paisajes culturales. Análisis de las estrategias de recuperación de los núcleos rurales despoblados al noreste de la península ibérica y su patrimonio arquitectónico. Equipo NOMBRE DEL ALUMNO/A: Aiala Bastero Acha DIRECTORA: Belén Onecha Pérez CODIRECTOR: Aritz Díez Oronoz Financiamiento La investigación realizada por Aiala Bastero Acha cuenta con el soporte del programa predoctoral AGAUR FI-SDUR (ajut 2023-FISDU-00315) de la Secretaría de Universidades e Investigación del Departamento de Investigación y Universidades de la Generalidad de Cataluña y del Fondo Social Europeo Plus. Data de desarrollo Octubre 2023 – Octubre 2027 87 Cohabitem Barcelona 88 Figura 1. Vista aèria amb els edificis escollits com a casos d’estudi. Font: Coordinació del projecte 89 El moviment modern com a passat. Necessitat d’intervenció 96 Casa Bloc. Projecte inicial, Josep Lluís Sert, Joan Baptista Subirana, Josep Torres Clavé, 1933-36. Primera intervenció, Raimon Torres, Jaume Sanmartí, Salvador Llobet, Santiago Vela 1986-96. Segona intervenció Víctor Seguí, Marc Seguí 1997-2011. 97 L’anàlisi d’un seguit d’intervencions en edificis moderns de reconeguda qualitat arquitectònica permet descobrir els aspectes específics dels criteris dominants i de les formes de construir en aquell període històric, la qual cosa constitueix el substrat imprescindible per a la presa de decisions adequades en les intervencions que s’hi realitzin i explica les diferències existents amb la problemàtica de les arquitectures d’altres èpoques. Així, el temps transcorregut i els nous i creixents requeriments mediambientals actuals esdevenen les qüestions, entre d’altres, que més permeten descobrir els efectes de l’experimentalisme o dels estrictes plantejaments exigencials d’aquell període, i que originen la necessitat actual de corregir aspectes como ara l’escassa durabilitat o l’excés de despesa energètica d’algunes de les solucions constructives freqüentment aplicades. Figura portada. Casa Bloc. Projecte inicial, Josep Lluís Sert, Joan Baptista Subirana, Josep Torres Clavé, 1933-36. Primera intervenció, Raimon Torres, Jaume Sanmartí, Salvador Llobet, Santiago Vela 1986-96. Segona intervenció Víctor Seguí, Marc Seguí 1997-2011. La intervenció en arquitectura moderna. Criteris d’intervenció Un dels arguments que es fa servir molt sovint per a justificar la necessitat d’intervenir en els edificis moderns és que en altres èpoques no hi havia el prejudici de no tocar els edificis ja construïts, i que quan convenia s’intervenia ampliant o substituint aquelles parts que calgués modificar per adaptar-les a les noves necessitats, sense que això representés cap mena d’inquietud ni per a l’arquitecte ni tampoc per a la societat. Per això a l’arquitectura tradicional es pot llegir la vida de l’edifici a través dels diferents estils arquitectònics de les seves intervencions. És evident que això no ha passat amb l’arquitectura moderna, on ha predominat el criteri de tàbula rasa, que ha comportat el seu enderroc i substitució per edificis de nova planta. Recentment, però, aquest debat s’ha vist alterat des del moment en que es fa necessari intervenir en el patrimoni arquitectònic del Moviment Modern i sobre tot en aquelles obres considerades mestres, amb clars signes d’envelliment o de inadaptació a les exigències actuals. Aquestes obres ja han perdut moltes de les seves funcions originals i han començat a deteriorar-se materialment. Ara, passat el temps, cal ferhi obres de restitució o restauració, més enllà de les de manteniment ordinari. Cal adaptar-les a les noves necessitats funcionals i al nou Codi Tècnic. I és aquí on es fa precís 98 resoldre el dilema que representa no poder mantenir aquests edificis tal com eren, amb les mateixes tècniques de construcció que les van fer possibles. I és que aquestes obres es van fer en un temps d’experimentació, quan les exigències d’habitabilitat no eren les actuals i quan encara no es coneixien els resultats del seu comportament en ús ni les dades relacionades amb la seva durabilitat. No es pot oblidar que s’estava en el moment de l’inici de la consideració de l’edifici com a “màquina d’habitar” i de la industrialització com a alternativa a les tècniques tradicionals, la qual cosa comportava l’acceptació de la consideració de l’edifici com un producte de durada definida, amortitzable, és a dir, com un producte industrial. S’està en el moment de la desaparició del concepte de “l’edifici per a tota la vida”. És evident que això volia dir que hi havia un component de recerca i precarietat tecnològica en l’arquitectura del Moviment Modern que s’havia de revisar i actualitzar, però algú dubta del caràcter estètic i ideològic en l’ús d’aquesta tecnologia? De fet, respon al mateix criteri visual que ens trobem a l’hora de valorar la importància tècnica i estètica del morter de calç en l’arquitectura tradicional, o les vidrieres de les catedrals gòtiques. Seria versemblant substituir unes vidrieres gòtiques per un doble envidrament amb l’excusa de millorar l’eficiència energètica? El mateix es podria dir del pont tèrmic, que forma part gairebé inseparable de l’arquitectura del Moviment Modern i que, en una restauració on només es considerés la vessant purament tècnica, en fer-lo desaparèixer es podria posar en risc tota la concepció visual del projecte. L’estètica del Moviment Modern i de les avantguardes en general és conseqüència dels seus propis objectius pragmàtics: funcionalitat, higienisme, economia, resoldre els problemes socials utilitzant els nous recursos ja aplicats en altres àmbits, i en especial per la enginyeria i la indústria. A partir d’aquests objectius, propis de la industrialització i la globalització de la producció, es busca un nou “estil”, l’anomenat estil internacional, i s’apliquen uns principis compositius abstractes que són els que acaben determinant la concepció formal dels edificis. 99 És ben conegut que els arquitectes del Moviment Modern tot ho fiaven a les noves tecnologies i a la concepció maquinista de l’objecte arquitectònic. Fins i tot s’imitava l’estètica de les màquines, com ara trens, avions, vaixells... Són molts els edificis que prenen la metàfora del transatlàntic i es conceben com una ciutat en mig del paisatge (les mateixes unitats d’habitació de Le Corbusier per exemple), com també són molts els edificis lineals que s’inspiren en el ferrocarril. Això també ho trobem en el Pavelló d’Arenys de Mar d’en Sert, on el porxo separat del volum representa clarament les ales d’un biplà. Es pensava que la màquina ho podria resoldre tot, però la màquina encara estava en procés de millora i d’evolució. Encara no es calculava la despesa energètica perquè els recursos encara no eren escassos, ni es plantejava. Les despeses de manteniment en bona mesura es desconeixien. Per això resulta tan difícil de restaurar un edifici modern, perquè les tècniques utilitzades encara estaven en evolució i perquè en el fet de posar-lo al dia es poden perdre fàcilment els seus valors arquitectònics. La principal dificultat radica en fer compatibles l’augment de les exigències d’habitabilitat, seguretat i durabilitat amb el manteniment dels valors “visuals”, formals, originaris. No és fàcil, però cal esmenar el que ara es constata o es considera que són mancances de les solucions constructives originals amb solucions adaptades a les exigències actuals. Casa Bloc. Projecte inicial, Josep Lluís Sert, Joan Baptista Subirana, Josep Torres Clavé, 1933-36. Primera intervenció, Raimon Torres, Jaume Sanmartí, Salvador Llobet, Santiago Vela 1986-96. Segona intervenció Víctor Seguí, Marc Seguí 1997-2011. 100 Queda palès aquest procés d’evolució tecnològica amb les diferències que es poden observar entre l’arquitectura dels anys 30 i la dels anys 50, és a dir, els d’abans i desprès de la guerra civil i de la segona guerra mundial. Els edificis dels anys 30 eren tècnicament més senzills. Encara es feien servir tècniques tradicionals barrejades amb nous materials i noves tecnologies, on sobre tot el que importava era expressar el nou volum abstracte i cubista, sense cap ornament. Eren arquitectures generalment acabades amb un arrebossat i pintat, preferentment amb colors primaris o amb el color blanc del purisme. En canvi, els edificis dels anys 50 començaven a expressar amb “sinceritat constructiva” les noves tècniques i materials, que esdevenien una part molt important del nou llenguatge arquitectònic. L’estructura es convertia en el suport visual de l’edifici i calia mostrar-la en façana, com sovint pot observar-se en molts edificis d’aquests anys, amb els pilars de formigó travessant tot el gruix del tancament. En el conjunt d’obres que s’han recopilat i analitzat es palesen plantejaments molt diversos i inclús contraposats d’afrontar les intervencions. Plantejaments que permeten disposar d’una visió global, panoràmica, sobre les estratègies i decisions clau adoptades, que poden ser útils per als arquitectes actuals quan hagin d’enfrontar-se a les situacions i circumstàncies singulars de cada cas. Així, una de les conclusions que es pot arribar a establir és que una bona restauració ni sempre ha de ser mimètica ni sempre ha de ser trencadora. Cal saber identificar els trets característics i els valors arquitectònics de cadascuna de les obres abans de decidir com intervenir. S’ha de tenir en compte el valor formal i tecnològic de cada obra perquè, de vegades, una intervenció forta on es transforma molt l’edifici pot ajudar més que una de feble, on a primera vista sembla que no es modifica res. I d’altres vegades serà a l’inrevés. Les formes de restaurar no són necessàriament unívoques. Solucions diverses, amb diverses prioritzacions dels valors poden ser correctes. D’altra banda, es constata la dificultat o impossibilitat d’aplicar la solució constructiva original d’una forma mimètica. Dos possibles obstacles ho eviten: ja no es fabriquen els productes originaris o la solució constructiva ja no compleix els estàndards de qualitat actualment exigits. Dit d’una altra manera: gairebé sempre les intervencions requereixen millorar la durabilitat i el nivell d’exigència de la solució original. Evidentment, alguns d’aquests aspectes s’han agreujat amb els alts nivells d’exigència de les normatives més recents, i més concretament, amb l’entrada en vigor del Codi Tècnic. Aquesta qüestió es troba a més a més fortament dificultada per la pràctica impossibilitat d’impulsar escoles d’artesans capaces de recuperar les solucions constructives originals, degut al fet 101 que la major part de les solucions emprades requereixen, com s’ha comentat, la millora de les seves prestacions per tal d’obtenir elements més eficients i més durables, adaptats als requeriments actuals. Les diverses formes en que s’ha donat resposta a les problemàtiques apuntades mostren les diferències de plantejament de les intervencions realitzades i la riquesa d’interpretacions i de recursos aplicables possibles. Això és el que permet verificar el recull i anàlisi de les catorze intervencions estudiades, realitzades totes elles en edificis moderns de reconeguda autoria i qualitat arquitectònica, construïts durant el període comprès entre 1932 i 1975 i restaurats al llarg dels anys que abasten des de la seva finalització fins la data actual. Autors article Cèsar Díaz Xavi Llobet Àngel Solanellas Rosa Solanellas Fotografies Rosa Solanellas Bibliografia INTERVENCIONS EN EL PATRIMONI ARQUITECTÒNIC MODERN A CATALUNYA, Grup de recerca REARQ, UPC, 2017 102 Obra nueva vs restauración en el análisis estructural de bóvedas tabicadas 103 Figura 1. Construcción de bóvedas tabicadas “al aire” [1]. 104 Las bóvedas tabicadas, también conocidas como bóvedas catalanas, son estructuras de fábrica construidas con rasillas, yeso o cemento de fraguado rápido y mortero. Esta técnica, llamada en catalán “volta de maó de pla”, permite colocar los ladrillos “de plano” (con la tabla tangente al intradós), construyendo una, dos, o más capas a rompejuntas, formando así una bóveda relativamente ligera. Este atributo es esencial, pues posibilita construir la primera capa “al aire” sin la necesidad de cimbrado o encofrado gracias a la rápida adhesión del yeso o cemento de fraguado rápido, que permite que las rasillas se fijen en segundos a los muros o a las secciones ya terminadas de la estructura (Figura 1). Figura portada. Figura 1. Construcción de bóvedas tabicadas “al aire” [1]. Obra nueva vs restauración en el análisis estructural de bóvedas tabicadas La capacidad de construir estas bóvedas sin cimbra es uno de los aspectos más destacados de esta técnica, ya que la hace particularmente económica. La primera capa sirve como apoyo de la segunda, permitiendo que ésta y las siguientes capas, que proporcionan la sección necesaria, se construyan con mortero de cal o de cemento. En palabras de Eduardo Torroja, este tipo de estructuras “son económicas de realizar y se pueden adaptar a cualquier forma deseada, incluso a curvaturas cambiantes continuas. Si están construidas por albañiles expertos en la técnica, pueden hacerse sin el uso de cimbra; sólo se requieren unas guías que indiquen los contornos a seguir, las cuales se espacian de acuerdo con el grado de curvatura” [2]. Las bóvedas tabicadas son estructuras eficientes y adaptables, capaces de soportar grandes cargas con una elevada esbeltez, lo que las convierte en soluciones arquitectónicas ideales en términos de relación resistenciapeso. Su adaptabilidad y economía de materiales refuerzan su eficiencia como opción constructiva [3]. 105 Equip López López, David; Domènech Rodríguez, Marta Finançament - “La volta catalana: de la tradició a la innovació”. Ajuts Joan Oró, Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació. - “Limit analysis and experimental testing of reinforced tile vaults featuring cantilevers”. Swiss National Science Foundation (SNSF). - “Tile vaulting as permanent formwork for concrete shells. Structural analysis and experimental testing”. Swiss National Science Foundation (SNSF). Data de desenvolupament 2016-2024 Bibliografia [1] Truñó Á. Construcción de bóvedas tabicadas 1951. [2] Torroja Miret E. The structures of Eduardo Torroja: an autobiography of engineering accomplishment. New York: F.W. Dodge Corporation; 1958. [3] López López D, Domènech Rodríguez M. Tile vaults: structural analysis and experimentation. 2015 Guastavino Biennial. Ajuntament de Barcelona; 2017. [4] González Moreno-Navarro JL. La bóveda tabicada: Pasado y futuro de un elemento de gran valor patrimonial. Truñó, A. Construcción de bóvedas tabicadas, Madrid: Instituto Juan de Herrera; 2004, p. 11–60. [5] Ochsendorf J. Guastavino Vaulting: The Art of Structural Tile. Princeton Architectural Press; 2010. [6] López López D, Van Mele T, Block P. The combination of tile vaults with reinforcement and concrete. International Journal of Architectural Heritage 2019;13:782–98. https://doi.org/10.1080/15583058.2018.1476 606. [7] López López D, Van Mele T, Block P. Tile vaulting in the 21st century. Informes de la Construcción 2016;68:e162–e162. https:// doi.org/10.3989/ic.15.169.m15. [8] López López D, Domènech Rodríguez M, Palumbo Fernández M. “Brick-topia”, the thin-tile vaulted pavilion. Case Studies in Structural Engineering 2014;2:33–40. https:// doi.org/10.1016/j.csse.2014.09.001. 112 [9] Rippmann M, Lachauer L, Block P. Interactive Vault Design. International Journal of Space Structures 2012;27:219–30. https:// doi.org/10.1260/0266-3511.27.4.219. [10] Rippmann M. Funicular Shell Design: Geometric approaches to form finding and fabrication of discrete funicular structures. ETH Zurich, 2016. https://doi.org/10.3929/ ETHZ-A-010656780. [11] López López D, Domènech Rodríguez M, Palumbo Fernández M. Using a construction technique to understand it: thin-tile vaulting. SAHC2014 – 9th International Conference on Structural Analysis of Historical Constructions, Mexico City: F. Peña & M. Chávez; 2014. [12] Roca P. The ISCARSAH guidelines on the analysis, conservation and structural restoration of architectural heritage. 12th International Conference on Structural Analysis of Historical Constructions. SAHC 2020, P. Roca, L. Pelà and C. Molins; 2020. [13] López López D. Tile Vaults as Integrated Formwork for Concrete Shells: Construction, Experimental Testing, Structural Analysis and Design. Doctoral Thesis. ETH Zurich, 2019. https://doi.org/10.3929/ethz-b-000417993. [14] López López D, Roca P, Liew A, Van Mele T, Block P. Tile vaults as integrated formwork for reinforced concrete: Construction, experimental testing and a method for the design and analysis of two-dimensional structures. Engineering Structures 2019;188:233–48. https://doi. org/10.1016/j.engstruct.2019.03.034. [15] López López D, Bernat-Maso E, Gil L, Roca P. Experimental testing of tile vaults. Brick and Block Masonry - From Historical to Sustainable Masonry, CRC Press; 2020. [16] López López D, Bernat-Maso E, Gil L, Roca P. Experimental testing of a composite structural system using tile vaults as integrated formwork for reinforced concrete. Construction and Building Materials 2021;300:123974. https://doi.org/10.1016/j. conbuildmat.2021.123974. [17] López López D, Bernat-Maso E, Saloustros S, Gil L, Roca P. Experimental testing and structural analysis of composite tile – reinforced concrete domes. Engineering Structures 2023;292:116512. https://doi. org/10.1016/j.engstruct.2023.116512. [18] Heyman J. The stone skeleton. International Journal of Solids and Structures 1966;2:249–79. [19] Guastavino Moreno R. Essay on the theory and history of Cohesive Construction, applied especially to the timbrel vault. Escritos sobre la construcción cohesiva y su función en la arquitectura. Huerta S. Madrid: Instituto Juan de Herrera (2006); 1893. 113 La modernitat sostenible. Quan el Low-Tech va ser High-Tech 114 115 Suro, canyes i blocs de pedra volcànica versus Mies van der Rohe, Theo Van Doesburg, Le Corbusier o el català Josep Lluis Sert. Tots ells van experimentar amb aquests materials i els van utilitzar amb nombroses obres referents de principis del segle XX. Article Sobre Solomite a La Construcción Moderna 15-11-1932 Figura portada. Fotomuntatge del procès construcció Casa Bloc - autor Joan Olona La modernitat sostenible. Quan el Low-Tech va ser High Tech L’any 1925, dins el marc de l’Exposició Internacional d’Arts Decoratives a París, Le Corbusier dissenya el “Pavelló de l’Esprit Nouveau”, maqueta a escala 1:1 d’una unitat d’habitatge. Es realitza amb una estructura que fixa i dona suport als tancaments interiors realitzats amb una patent d’un material que rebia el nom de “Solomite”. El Solomite era un comprimit vegetal de canyes, reforçat amb una armadura de filferro de ferro negre o galvanitzat, comercialitzat amb planxes de 3x1,50 metres i 5 centímetres de gruix. En el catàleg comercial el producte es definia com a “material de construcció de tipus lleuger, econòmic, incombustible, aïllant del fred, de la calor i del só i de duració indefinida i inatacable pels rosegadors”. Més tard, també utilitza aquest material en els envans de l’edifici Clarté a Ginebra de les condicions d’habitabilitat als terrats (seguretat a l’ús, accessibilitat, salubritat, entre d’altres) i per a l’adequació d’espais de trobada i ús comunitari (com ara confort, ombra, vegetació i emmagatzematge). 116 L’any 1927 a Stuttgart es construeix, sota la direcció de Mies van der Rohe una trentena de projectes, l’anomenada Weißenhofsiedlung («colonia de Weißenhof»). Els projectes estant signats entre d’altres per J.J.P Oud, Bruno Taut, Walter Gropius, Victor Bourgeois, Peter Behrens, Le Corbusier o el propi Mies. La colónia va ser reconeguda com de extraordinària importància per l’establiment de l’anomenat, canon de l’arquitectura del moviment modern. La importància de la construcció no es només pels aspectes formals, sinó també per les solucions constructives i de nou, la materialitat pròpia de l’arquitectura, identificada en diversos llibres de l’època: “Zwei Wohnhäuser” (Dues cases) sobre l’edifici de Le Corbusier o “Wie Bauen?”(com construir) en són un exemple. Plànol autors projectes Siedlung Stuttgart - Paul Linde, Revista Arquitectura 1927 Walter Gropius hi construeix dos cases. Mentre que la casa 16 es resolt amb una façana de bloc de pedra vulcànica i sostres amb amb aïllament de suro, la casa 17 es resolt amb una arquitectura modular e industrialitzada. La façana s’executa amb muntants de perfil en “Z”, disposant panells de suro de 8cm, segellant els junts amb brea impregnada. Sobre els muntants es cargolen els panells de revestiment, tant a la cara interior com exterior del mur. Aquesta solució no és arbitrària, i els tècnics disposen del suport de laboratoris i organismes de control que avaluen aquestes propostes: el “Departament científic de protecció contra la calor” determina que “el mur construït obté un resultat de pas de calor de 0,38 kcal/m²hºC, quan hi ha un salt tèrmic de +20ºC a l’interior i -20ºC a exterior. Aquests resultats conclouen que correspon a l’equivalent d’un mur tradicional de 1,5m de gruix”. Per altra banda es justifica que aquesta darrera solució “Estabilitza i assegura les jornades laborals (…) i dona garantia d’uns preus fixes i ajustats i d’un període de construcció acotat”. 117 El nostre país el debat sobre aquesta tecnologia aplicada a l’arquitectura també era present. L’Associació d’Arquitectes de Catalunya (AAC) va organitzar un Congrés d’Arquitectes de Llengua Catalana el 1932, en el que l’arquitecte Ramon Puig i Gairalt va presentar una ponència dins la categoria “política social”, titulada Són convenients les construccions de barriades blocs?. Puig i Gairalt escriu hi aposta“ jo penso que la construcció de grans barriades de cases en la forma usada a Alemanya, a Àustria, a França, igual que la de Viena, és un error fonamental, de greus conseqüències per a l’economia del país, i causa principal de la crisi econòmica que aquells pobles travessen... les grans empreses que construeixen les Siedlungs eliminen tot els petits industrials i totes les petites i mitjanes indústries que viuen de la construcció”. Potser per això aquest debat es reflexa ja en la creació del Comissariat de la Casa Obrera, institució creada per la Generalitat de Catalunya el juny de 1932 i fusionada, el març de 1934, amb l’ Institut Contra l’Atur Forçós per tal d’estudiar i fixar normes sobre higiene, arquitectura, moblament, expropiació de sòl i finançament de la casa obrera. En una de les primeres reunions, consta a les actes que “el tècnic -arquitecte del Comitè Sr. Subirana - realitzi estudis complementaris de l’esmentat projecte de S. Andreu i el d’un tipus de bloc i al tècnic obrer del Comitè Sr. Simó Piera, que formuli les bases d’organització del treball amb màxima supressió d’intermediaris en quan sigui possible”. És el germen de la Casa Bloc de Sant Andreu, paradigma de l’arquitectura racionalista. Habitatges socials en dúplex. Amb aïllament, de suro, a façanes i cobertes. Però alhora, model d’una política que fomentava la lluita contra l’atur. Muntatge industrialitzat del projecte de Walter Gropius - Wie Bauen 118 L’arquitecte que forma part del Comissariat és Joan Baptista Subirana, és el tercer d’un grup format pels també arquitectes Josep Lluís Sert i Josep Torres Clavé, membres del GATCPAC i autors d’una bona part de l’arquitectura racionalista del període comprés entre els anys 1925-1936. Subirana havia ampliat els estudis d’arquitectura a la Universitat Charlottenburg de Berlín, gràcies a la obtenció de beques per part de la Diputació de Barcelona, la Junta para ampliacion de estudios e investigaciones Científicas i l’Alexander von HumboldtStiftung. Això li permet ser la connexió Alemana del grup GATCPAC. L’any 1931 comissaria l’exposició de l’stand de la República a la ciutat de Berlín dins el Congrés Internacional de la construcció d’habitatges i planificació a la ciutat. L’any 1932 organitza la projecció de dos films de noves construccions i noves tècniques a Alemanya a l’auditori de l’Escola Alemanya a Barcelona. I el mateix any conjuntament amb l’arquitecte Garcia Mercadal comissaria l’exposició sobre l’Escola Moderna, aportant nombrosa documentació recollida en les estades al país germànic. El treball d’equip és molt evident en les cartes que s’envien Sert, Subirana i TorresClavé, i que es conserven a dia d’avui a l’Arxiu Subirana. Respecte el projecte de la Casa Bloc, Sert li comenta a Subirana “Varem enviar el model de plec que ens vas enviar. S’han fet una sèrie de correccions(…) es refereixen al Reglament de l’Institut contra l’atur forçós, com són, imposició del 80% de ma d’obra procedent del Cens d’obrers parats de la Generalitat, privilegis de les cooperatives”. Més tard, en el butlletí oficial de la Generalitat recull que “La construcció de l’esmentada Casa Bloc permetrà donar treball, ultra als obrers de la construcció (…) a fi que l’Institut pugui exercir un control directe, als efectes de col·locació d’obrers parats s’acorda, per unanimitat, que la construcció de la Casa-bloc es portés a terme mitjançant divuit concursos parcials”. 119 Els membres del GATCPAC debaten internament i es reflexa a les actes de les juntes que es conserven al Colegi d’Arquitectes (22abril de 1932). “Assistents: Torres, Sert, Subirana, Alzamora, Rodriguez Arias, Churruca. S’acorda demanar als industrials llur col·laboració en la revista. Demanar a “Companyia general del suro” un article”. Article que més tard servirà per què puguin justificar la utilitat del suro com aïllament a la Casa Bloc. En concret, Sert en una carta enviada a Josep Mª Sucre, president del Comissariat: “Surto avui cap a París. El retràs del viatge ha sigut per a deixar acabats el projecte i maqueta del Comissariat i el rapport del suro que vos havia promès(…) Lo del suro crec que queda be, amb suficients detalls tècnics i números demostrant la seva útil aplicació a la construcció que es fa avui en dia a Barcelona. El rapport va il·lustrat amb gràfics demostratius del text”. Comparativa Catàleg Manufacturas del Corcho (Arxiu Subirana) amb Rapport de la importància suro (Arxiu COAC) - autor Joan Olona 120 Les motivacions del grup són fruit de l’aprenentatge, de les discussions internes, de condicionants polítics també, però sobretot, de la voluntat d’adequar-se als preceptes de les construccions capdavanteres en la tècnica constructiva europea, de la qual n’extreuen no només informació sinó també conclusions. Aquesta és per tant, una arquitectura amb una materialitat pròpia, que condensa l’essència d’una època, d’una societat i d’un present que apuntava al futur. Connectant amb la introducció de la exposició a la seu de la BAUHAUS a Dessau, recollim les paraules de Rafael Moneo a la revista Arquitectura Bis l’any 1975 en un article titulat Si te dicen que caí. “Podría pues parecer la ocasión adecuada para convertir estas líneas en tristre reproche por el despilfarro que ha supuesto el olvido de los principios de la arquitectura de los treinta que, en opinión de tantos, serían todavía válidos”. Fotomuntatge del procés construcció Casa Bloc - autor Joan Olona 121 Elsquatreescenarisaanalitzarhanestat: A. Estatoriginal,enabsènciadeventilació naturalomecànica.Elgraudediscomforta l’estiusuperaàmpliamentelvalorPMV+1de junyasetembre. B. Amb ventilació natural. Pràcticament igualquel’escenariA. Fig. 5. Gràfica escenari 1, autora, 2020 Fig. 6. Gràfica escenari 2, autora, 2020 C. Ventilació mecànica fins a h=3m. Enaquestcass’hanplantejat2supòsits,1/ funcionamentdelaventilacióde9a20,30hs, i 2/ funcionament de la ventilació de 5 a 20,30h. Ambdós presenten un discomfort quesuperales700hs. D.Ventilaciómecànicaambrefrigeració. En aquestcassís’assoleixun100%deltempsen confort,98%peraPMVcomprèsentre-0,5i +0,5,elquevoldirquefinsitotespotreduir eldisconfortaun10%delsusuaris,queés elmàximqueespotaconseguirenqualsevol cas. Fig. 7. Gràfica escenari 3, autora, 2020 Fig. 8. Gràfica escenari 4, autora, 2020 128 Conclusions Les dades aportades per la simulació dinàmicasónclares,nilaventilaciónatural, nilaventilaciómecànicanorefrigeradasón suficientsperamillorarelbenestartèrmica l’interiordelaBasílicadeSantaMariadelMar al’estiu. Com s’avançava al principi, l’edifici històric objecte d’aquesta recerca,  no manifesta el comportament beneficiós a l’estiu, habitualment reportat sobre els edificis massius,ambaltainèrciatèrmicaiventilació naturalnocturna. Les raons d’aquest fenomen són diverses, però probablement la més important és la manca d’estanqueïtat de l’envolupant, amb filtracions i transmitàncies molt altes amb el que la diferència de temperatura entre l’interioril’exteriordel’edificiésmoltbaixa. Tampocajudal’entorn,afectatperl’efecteilla decalor,enquèl’oscil·laciótèrmicaal’estiu ésde6-7ºC.Elsexpertshandemostratque l’estalvi energètic associat als efectes de la inèrciatèrmicailaventilaciónocturnaésmés evident als climes a on l’oscilació tèrmica exteriorsuperaels10ºC(Aste,2009).Amés, laventilaciónocturnanosempreésunaopció als edificis patrimonials que acullen bens immoblesal’interior,pelsproblemesderivats delpossibleintrussisme. Enaquestcas,enquènoéspossibleaplicar mesurespassivespermillorarelconforttèrmic, com la inclusió d’aïllament a l’envolupant o fusteries millorades, degut a la protecció patrimonial,s’hademostratqueésnecessari aportar ventilació mecànica refrigerada al volumd’airecomprésentreelpavimentiels 3md’alçada. Per a aconseguir el confort tèrmic ideal (PMV<+0,5) durant un 98% del temps es requereixen cabdals superiors als 8.750l/s duranttotl’horarid’oberturadeltemple(920,30hs). Unamajortolerànciadelsusuarissignificaria un78%deltempsenconfortideal(PMV<+0,5) i un 22% del temps en confort acceptable (PMV<+1), fet que permetria rebaixar el cabdal a 2.500l/s en l’horari d’obertura del temple. Aquestcabdalde8.750l/so2.500l/snoésun temamenor,doncsaméscabdal,màquines més grans per integrar dins el monument. L’estudiquehadeseguiréseldelaintegració de les màquines dins els bens mobles de l’edifici,pertaldenogenerarimpactesobre elsvalorsdel’espaihistòricilapercepcióde l’usuari. 129 Endefinitiva,pertald’aconseguirelconfort tèrmical’interiordelsedificishistòricsamb espais de gran volum, tot minimitzant les dimensions de les màquines, el consum d’energiail’impactevisualdelesinstal·lacions de climatització, s’han de considerar els següents criteris, verificats per la simulació dinàmicaexplicada: . L’objectiu es aconseguir el confort pels usuaris, que significa els 3m inferiors del volum d’aire interior total. És una opció factible per refrigerar, doncs l’aire fred es mantéalescapesinferiors. . El confort tèrmic pot ser menys estricte (-1<PMV<+1), donada l’ocupació dels usuaris,enestancesbreus,ilatolerànciacap alsedificishistòrics. . Per tal de mantenir condicions estables minimitzantl’impactedelesinstal·lacions,és preferible triar climatitzadores més petites funcionantdurantperíodesamplis,quegrans funcionantperperíodescurts. .S’had’afegirunúltimcriteriobvi,peròen contradicció amb la legislació de protecció del patrimoni. Quan l’única solució per aconseguirelconfortalsedificishistòricsés implementarsistemesactius,ésderigorfer servirenergiarenovable.Lasolucióconcreta derivaràdel’estudid’integracióiimpacteen l’entorndelmonument. 130 Equip BelénOnechaiAlíciaDotor Finançament FinançatperlaparròquiadeSantaMariadel MardeBarcelona Data de desenvolupament Juliol-Desembre2020 Bibliografia (Lucchi, 2015): Lucchi, E. Sostenibilidad y eficiencia energética de los edificios históricos. Rev. Inst. Andal. Patrim.Histórico 2015,88,230–242. (Aste,2009):Aste,N.;Angelotti,A.;Buzzetti, M. The Influence of the External Walls ThermalInertiaontheEnergyPerformanceof WellInsulatedBuildings.EnergyBuild.2009, 41,1181–1187. 131 rearq rehabilitació i restauració arquitectònica La reconversió d’edificis industrials en habitatge col·lectiu 132 133 Els edificis tendeixen a sobreviure a les funcions originalment programades. Aquest fet ha permès, històricament, el reaprofitament del conjunt edificat obsolet. Durant les últimes dècades, l’anhel per preservar la història i la identitat de les ciutats ha portat a la transformació d’estructures abandonades que daten de l’era industrial. Aquests edificis tenen un caràcter particular i una forta relació amb el passat, però també són adaptables a les necessitats actuals i futures. El programa residencial ha demostrat una gran capacitat d’adaptació per a desenvolupar-se en entorns que no han estat pensats per aquest ús. L’obsolescència edificatòria post-industrial, juntament amb la capacitat adaptable de l’habitatge, poden aportar una solució oportuna a l’emergència habitacional. Context La indústria deixa en desús un conjunt edificatori construït quan aquest es torna obsolet en termes productius. La perimetralització01 dels espais productius abandona conjunts industrials en emplaçaments valuosos de la ciutat. El que en un altre moment van ser situacions industrials perifèriques, avui tenen condició de centralitat. Reflexionar sobre aquests conjunts industrials, dotar-los de nou ús, aprofitar la seva energia embeguda, densificar la ciutat des de les seves latències construïdes i així respectar els espais limítrofs, persegueix objectius de sostenibilitat ambiental. Des de les ocupacions espontànies de magatzems en desús a Nova York, per part d’artistes, els anys 50-60 del segle XX, es reivindica l’oportunitat que ofereixen aquestes estructures per acollir multitud d’usos que les tornin a la vida. El concepte informal de loft ha evolucionat cap a les intervencions planificades. La necessitat d’habitatge assequible i l’oportunitat que encara ofereix el teixit fabril sense activitat, planteja un repte projectual contemporani i un estímul sobre l’encaix urbà d’aquests conjunts. L’habitatge és un tipus de programa amb gran capacitat d’adaptació. Aquesta mal·leabilitat li permet deformar el seu cànon per acomodar-se a contextos ja construïts. Emprar aquesta capacitat per ajustar el prograPortada: Conversion CPG, Papieri-Areal. Boltshauser Architekten. 2023 Basilea Pàgina anterior: Estructures latents. Fàbrica de Cartró Llandrich (1913-2008). Autoria pròpia. Febrer 2022. Sant Adrià del Besòs 134 ma d’habitatge col·lectiu ens ofereix l’oportunitat de reactivar els conjunts industrials en desús. Aquesta deformació estimula el mateix programa de l’habitatge, a causa de la seva necessitat d’adaptació al contenidor que l’alberga, transforma i permet oferir una nova lectura del concepte d’habitar. Aquesta transformació pot fer notables aportacions de cara a futurs plantejaments de noves maneres de viure en comunitat. L’interès per habitar en comunitats desplaça la mirada de l’habitatge canònic de la postindustrialització, basat en la independència personal, cap a un model de vida en comunitat, assimilable a les nostres societats ancestrals, format per persones interdependents. La vida en col·lectivitat, la cooperació entre residents i el sentiment de pertinença a una part de la història de les ciutats són arguments que afavoreixen la sostenibilitat social de la ciutat. Graffiti a l’estació Hackney Wick, Londres, fotografia de Floris van der Poel, gener 2023. 135 L’estudi de la disciplina La reutilització d’estructures industrials per a nous usos és un tema contemporani en la investigació arquitectònica, però, ja compta amb un cert nombre de publicacions que aborden el tema i que aporten diversos punts de vista que l’enriqueixen. Les primeres publicacions monogràfiques sobre reutilització adaptativa són les aportades per Sherban Cantacuzino a New Uses for Old Buildings02 i a Saving Old Buildings03, juntament amb Susan Brandt. Per a Cantacuzino els magatzems i els edificis industrials són les construccions que permeten una major varietat d’usos. Usualment, ocupen grans conjunts a la ciutat; amb espais lliures entre edificacions, la sistematització estructural; habitualment en crugies de pilars, la seva diafanitat, una alçada lliure que permet fer arribar llum en profunditat o intercalar altells i una estructura pensada per suportar grans càrregues, albiren unes edificacions fàcilment reutilitzables. Existeix un conjunt de publicacions que tracten sobre la conveniència sostenible de recuperar els entorns industrials en desús basant-se en l’estudi de les obres. Moltes d’elles classifiquen les intervencions segons unes categories que, no essent coincidents, formen famílies: Forma, estructura, funció, context, percepció, conservació, caràcter, renovació, conversió, inserció, reblert, substracció, adSteward Brand. Shearing layers 1994 How buildings learn: what happens after they’re built dició, reciclatge, etc. En aquest tipus de publicacions trobem Rereadings04 de Graeme Brooker i Sally Stone, Re-USA05 de Matteo Robiglio i Reduce, Reuse, Recycle06 de Muck Petzet i Florian Heilmeyer. A Adaptive reuse of the built heritage: concepts and cases of an emerging discipline07, Bie Plevoets i Koenraad van Cleempoel, tracten des d’una vessant teòrica la reutilització adaptativa. Bie Pevoets ha escrit diversos articles sobre d’aquesta disciplina, cercant-ne l’origen i catalogant els diferents tipus de classificació utilitzats en les investigacions. A How Buildings Learn: What Happens After They’re Built08, Stewart Brand explora la naturalesa adaptativa dels edificis al llarg del temps. Es destaca la importància de la flexibilitat i el paper dels usuaris en la formalització i l’èxit a llarg termini dels edificis. En l’àmbit específic de la reutilització de construccions obsoletes per a creació o actualització d’habitatge es destaquen els dos volums de Reclaim, Domestic > Actions09, de la publicació a+t. Es tracta d’una selecció acurada de transformacions conduents a crear espais d’hàbitat alternatius des d’una visió contemporània. La publicació Dash, del Delft Architectural Studies on Housing, dedica dos volums a temes en relació amb aquesta investigació: Living in a New Past10 analitza el creixent interes a de136 senvolupar nous conjunts d’habitatge amb la mirada posada en la tradició funcional, Home Work City11, se centra a estudiar la relació de l’espai domèstic i el productiu. Són d’especial interès els apartats de documentació projectual, amb un redibuixat acurat i analític dels casos d’estudi. Estructura industrial latent. Inici de la transformació d’un magatzem en un conjunt habitacional de lloguer assequible. Weinlager. Esch Sintzel Architekten. Basilea. 2023 Reutilització adaptativa La reutilització adaptativa en arquitectura es refereix a la pràctica de reaprofitament d’edificis existents per a noves funcions, en lloc d’enderrocar o construir-ne de nous. Implica transformar i adaptar les estructures per ajustar-les als diferents usos, tot conservant el seu caràcter i el seu valor històric, però també utilitza mecanismes de transformació dels nous programes funcionals per adaptar-los al teixit edificat. Des de la irrupció de la modernitat, s’ha considerat que l’evolució lògica urbana és la substitució del teixit construït obsolet per noves edificacions, protegint i mantenint únicament les construccions amb catalogació històrica reglada. Aquesta manera de procedir, sumada a una directa associació entre tipologia constructiva i programa d’ús funcional, ha resultat insostenible ambiental i socialment, i no ha considerat com a valuós el caràcter del conjunt edificat. A mitjans del segle XX apareixen corrents crítics que defensen el manteniment i la recuperació del teixit industrial edificat, tot i que no tingui condició de protecció patrimonial. Aquesta nova manera d’entendre el concepte de patrimoni constructiu reconeix certs valors que aporta el pas del temps i els entén com un caràcter a preservar. 137