Usos educatius del turisme patrimonial

Usos educatius del turisme patrimonial Olaia Fontal Merillas* Introducció L’ús turístic del patrimoni és un dels usos més freqüents i característics de la societat que es relaciona amb elements patrimonials del seu context i sobretot d’uns altres no entesos com a propis, de manera intermitent. Una mirada turística cap al patrimoni implica un contacte que, sense una mediació adequada, pot esdevenir superficial i, en el pitjor dels casos, distorsionada. Per tot això, incorporar el component educació pot resultar altament favorable en el turisme patrimonial. Permetrà entendre el patrimoni com un recurs educatiu; planificar i dissenyar reaccions segons els diferents contextos d’ensenyament-aprenentatge; proporcionar eines per adaptar els continguts patrimonials a les característiques dels individus o grups de turistes; però, sobretot, permetrà entendre la mediació com una intervenció que no conclou amb el fet turístic, sinó que necessàriament ha de deixar un substrat, una inèrcia dins el subjecte que aprèn que s’hi desenvoluparà paral·lelament, que «l’acompanyarà» quan faci usos turístics dels patrimonis. El patrimoni com a recurs «El patrimoni en si mateix no és un equipament cultural, ni un servei, ni un agent, ni una oferta: és un recurs, un recurs cultural abundant i un bé distribuït, parlant de manera territorial» (Romero, 1998, p. 14). Si el patrimoni és un recurs susceptible de ser transformat en producte cultural, necessita, almenys, les condicions següents: •Informació: conèixer-ne l’existència. •Accessibilitat: horaris d’obertura, senyalització, infraestructures, etc. Temps d’Educació, 31 2n semestre 2006 195 (*) Professora titular d’escola universitària (Àrea de Didàctica de l’Expressió Plàstica. Facultad de Trabajo y Educación Social. Universitat de Valladolid). Llicenciada en Belles Arts per la Universitat del País Basc, llicenciada en Història de l’Art i doctora en Ciències de l’Educació per la Universitat d’Oviedo. És autora de diferents publicacions sobre dues línies de recerca: l’educació patrimonial i la didàctica de l’art contemporani, com ara La educación patrimonial. Teoría y práctica en el aula, el museo e Internet (Trea, 2004) o «Los contenidos actitudinales en la enseñanza de la Historia del Arte», a la revista IBER, 49, 2006. Adreça electrònica: [email protected] •Interpretació: serveis complementaris de comunicació per ser comprensible, com ara l’educació. •Cost econòmic assequible: un preu que no impedeixi l’accessibilitat (Romero Moragas, 1998, p. 14). Com assenyala Francisca Hernández (2002, p. 272), durant molt temps s’ha tingut la idea que invertir en la conservació del patrimoni suposava una despesa excepcional i poc rendible, almenys en termes econòmics, encara que se’n reconegués la rendibilitat social o cultural. Avui, en canvi, no es qüestiona que el patrimoni cultural és un recurs que, mitjançant una bona gestió, deriva en la recuperació i ampliació cultural, però també econòmica. Per a Romero Moragas (1998, p. 14), «la qualitat dels recursos depèn de la manera que siguin usats com a valor econòmic». És precisament dins aquesta nova concepció del patrimoni, en què comencen a impulsar-se els programes i projectes educatius, entesos com a via de suport i manteniment d’aquesta ideologia mercantilista, com a objectiu dins la gestió del patrimoni i, especialment, com a mesura del desenvolupament d’aquesta inversió en termes culturals, però també econòmics1. No obstant això, cal reconèixer que el patrimoni, tant cultural com natural, no posseeix de manera inherent valors culturals, ni econòmics, ni artístics, ni socials. Tots aquests són atribuïts pels humans de determinats contextos i moments; per operar amb el patrimoni cultural, en canvi, suposem la inherència d’aquests valors i tractem d’emprarlos com a recurs, de manera que la nostra acció es resumeix en el «rescat» i tractament apropiat d’aquests valors. Per tot això, convé puntualitzar que els valors que li atorguem al patrimoni no són res més que assignacions, atribucions que s’han d’entendre en el context específic en què ens trobem. Seguint aquesta idea, podem suposar que el patrimoni és un recurs que pot ser utilitzat, després de l’argumentació, per a aquells fins que hi operin i que, en la mesura del possible, l’explotin. Un exemple representatiu de tots aquests plantejaments al nostre país és la comunitat autònoma andalusa. Els pressupostos referits a les previsions econòmiques, finançades per la Conselleria de Cultura, demostren que dins els programes bàsics per a la tutela del patrimoni històric es destina una gran partida a la comunicació, en què s’inclou l’educació i la participació. Respecte als programes de les institucions del patrimoni històric, veiem que els museus destinen el segon pressupost més gran, al darrere de la millora de les infraestructures de les institucions. Olaia Fontal Merillas 196 (1) Convé matisar, en aquest sentit, que la creixent intervenció d’entitats privades dins els mecanismes de gestió del patrimoni cultural ha permès que augmenti la inversió i, consegüentment, la rendibilitat d’aquest recurs. L’educació ha estat un dels àmbits beneficiats i també un dels eixos d’aquest canvi, a causa que la inversió s’ha centrat, especialment en l’àmbit dels museus, en la creació de programes educatius que establissin el contacte definitiu entre els museus i el teixit social que els envolta, com també el teixit turístic cap al qual estan destinats la gran majoria. Hem reproduït les taules de pressupostos (GPBBAA, 1997) per poder observar, detalladament, la distribució de pressupostos en allò que pot considerar-se un exemple o referent en matèria de gestió pública del patrimoni. Usos educatius del turisme patrimonial 197 Taula 1. Pressupost, en pessetes, de les previsions econòmiques per al Pla general de béns culturals d’Andalusia (1996-2000). Programes bàsics per a la tutela del patrimoni P. Base P. Mínim P. Òptim històric Sistema d’informació del Patrimoni Històric d’Andalusia 199 705 207 705 216 106 Protecció del Sistema dels Béns Culturals en el territori 1 188 000 1 234 000 1 282 300 Conservació i restauració del Patrimoni Històric 13 122 816 13 626 663 14 472 519 Comunicació. Educació i participació 923 700 975 750 1 058 055 Recerca i innovació tecnològica 1 091 614 1 128 714 1 172 669 Formació i qualificació de recursos humans 273 432 284 400 307 431 Cooperació per al desenvolupament regional 875 508 1 006 833 1 085 628 Total 17 674 775 18 464 065 19 594 708 Programes de les institucions del patrimoni històric P. Base P. Mínim P. Òptim Millora de les infraestructures de les institucions 3 750 000 4 500 000 4 950 000 Arxius 540 000 630 000 684 000 Biblioteques 1 765 000 2 035 000 2 197 000 Museus 2 522 000 2 857 000 3.058 000 Conjunts arqueològics i monumentals 409 000 479 000 521 000 Conjunt Monumental de l’Alhambra i el Generalife 1 572 000 1 822 000 1 972 000 Institucions per a la conservació i difusió del Patrimoni Musical: Centre de Documentació Musical d’Andalusia i Centre Andalús de Flamenc 245 000 285 000 313 000 Institucions per a la conservació i difusió de l’art contemporani: Museu Andalús d’Art Contemporani. Filmoteca d’Andalusia i Centre Andalús de la Fotografia 942 000 1 092 000 1 178 000 Total 11 745 000 13 700 000 14 873 000 Programes instrumentals per a la millora de l’administració i gestió del patrimoni històric P. Base P. Mínim P. Òptim Institut Andalús de Patrimoni Històric 885 749 1 027 883 1 113 166 Total 885 749 1 027 883 1 113 166 Total pla general de béns culturals 30 305 524 33 191 948 35 580 874 Així, per exemple, veiem que les xifres destinades a l’educació són semblants a les concedides a la recerca. I podem comprovar, també, que el major volum pressupostari es destina a tasques de conservació i restauració del patrimoni històric. Per a Miguel Ribagorda (2002, p. 171), tenint en compte la gran riquesa patrimonial amb què compta l’Estat espanyol, és raonable convertir alguns d’aquests béns en recursos culturals promocionant-los no només mitjançant accions polítiques, sinó a partir de l’elaboració de treballs i estudis previs que analitzin la viabilitat d’aquesta proposta. Segons aquest autor, pretendre convertir tot el patrimoni en recurs no és possible, per tant la selecció d’aquest patrimoni resulta indispensable. La tria dels elements que se seleccionen, i a través de quins mecanismes es promocionen, depèn de la convergència entre la concepció del patrimoni que es proposi, el model de gestió utilitzat i, moltes vegades, l’orientació política dels qui decideixen efectuar aquesta conversió de bé cultural en recurs. Amb tot, aquest autor pronostica, i coincideix amb altres autors com Francisca Hernández, que el segle xxi es preveu com el segle del turisme cultural (Ribagorda, 2002, p. 171; Hernández, 2002, p. 365). Gestió administrativa del patrimoni cultural. Entitats gestores i models de gestió Les organitzacions i institucions que s’encarreguen d’administrar i gestionar monuments, museus, jaciments arqueològics o altres béns patrimonials, depenen sempre d’una autoritat tutelar que n’assumeix la responsabilitat legal i econòmica. Així, seguint Ballart i Tresserras (2001, pp. 121-125), diferenciem quatre tipus d’entitats, que tenen una forma d’autogestionar-se i de gestionar el patrimoni del qual responen substancialment diferent. •Organitzacions dependents. Depenen d’un organisme de l’Administració Pública (Estat, Ajuntament, Consell, Capítol, etc.). En aquest sentit, no gaudeixen d’autonomia de gestió, ni administrativa, ni economicofinancera. Adopten una organització piramidal, jeràrquica i, entre el personal que en depèn, hi ha especialistes i tècnics (conservadors, restauradors, tècnics de laboratori, investigadors…). El finançament de què disposen prové, gairebé sempre, de l’ens tutelar, tractant-se gairebé sempre d’una assignació anual fixa. La manca d’autonomia administrativa financera en limita la llibertat de moviments, condiciona la tasca que fan i, en ocasions, n’afecta negativament l’eficàcia. És el cas dels museus públics, museus d’empresa i museus dependents de departaments universitaris, com també molts conjunts monumentals gestionats directament per una dependència de les administracions públiques. •Organitzacions autònomes. Encara que depenguin d’un organisme tutelar gaudeixen d’autonomia de gestió sota la responsabilitat d’un patronat, junta o consell. El sistema de finançament és autònom, semblant al de les organitzacions dependents. La subvenció anual (que no assignaOlaia Fontal Merillas 198 ció) no és fixa, cosa que obliga a cercar mitjans complementaris de finançament. És el cas de les botigues de museu. •Organitzacions independents no lucratives. Es tracta d’organitzacions independents que no pretenen el lucre sinó el servei a la comunitat. Gestionen monuments, col·leccions, museus i jaciments arqueològics per cessió contractual de l’organisme propietari del bé a l’entitat gestora. Es regeixen per una junta, patronat o consell amb plens poders per actuar públicament, que assumeix plena responsabilitat legal i econòmica de l’entitat d’acord amb la legislació específica de cada lloc. L’estructura interna d’organització segueix el model de piràmide jeràrquica o també el model de grups de treball. El finançament d’aquest tipus d’entitat és complexa perquè ha d’obtenir mitjans de forma independent. En general, solen obtenir, atès el caràcter no lucratiu que les caracteritza, subvencions de les administracions públiques per dur a terme programes específics que han de complementar fent activitats comercials. Els béns patrimonials que tenen a càrrec seu, com també les instal·lacions, solen procedir de la mateixa entitat, d’alguna administració pública o, fins i tot, d’un particular o empresa. •Organitzacions privades. Es tracta d’organitzacions (empreses unipersonals o societats) que gestionen béns patrimonials de forma privada amb el propòsit d’obtenir un benefici empresarial. Els fons s’obtenen de l’explotació del bé que es gestiona, sense altres ajuts. Funcionen, mentre que negoci comercial, segons els criteris d’eficiència economicofinancera. Desenvolupament sostenible i educació Podem associar desenvolupament a creixement, progrés, augment, millora, perfeccionament, prosperitat, riquesa, etc. En tots aquests casos parlem d’un denominador comú: el canvi. Desenvolupament sostenible es refereix a la pretensió d’harmonitzar el desenvolupament amb la presa de consciència respectuosa amb els recursos disponibles i amb el medi ambient (Moreno de Barreda, 1999, p. 514). Es tracta d’una matisació al sentit d’evolució i progrés vinculada a la dimensió humana, en aquest cas en relació amb la cultura. El Consell d’Europa ha emprat aquest concepte per a l’àmbit del patrimoni cultural: el 1995, en relació amb les polítiques de paisatge; i el 1996, durant la Conferència d’Hèlsinki, en relació directa amb el patrimoni cultural. Així, en la declaració final a què arriben s’insisteix en el fet que «la utilització del patrimoni cultural com a recurs ha d’integrar-se en el procés de planificació d’un desenvolupament sostenible, respectant aquelles restriccions que s’apliquen a l’ús dels béns no renovables» (Hernández, 2002, p. 251). Així doncs, el binomi desenvolupament sostenible conté el sentit d’equilibri, de compensació de tensions i, altrament, de creació de dinàmiques de retroacció, en què els recursos, gestionats de manera sostenible, continuen generant nous recursos. Així, des del moment que una determinada acció respecte a un centre històric de les ciutats, per exemple, permet a les persones del lloc accedir a una qualitat de vida millor, hi continuen residint i els mantenen amb vida. En el cas de Usos educatius del turisme patrimonial 199 museïtzar el centre històric pensant només en els visitants, a més de crear una consciència social i una identitat local desfavorables, iniciarem un procés destructiu que revertirà, en darrera instància i a mitjan o a llarg termini, en un recés i en la desvalorització del recurs, que és el patrimoni històric en aquest cas. El mateix succeeix amb polítiques de turisme massiu que acaben fent malbé el bé material, i requereixen inversions molt costoses en restauració i rehabilitació, cosa que impedeix una percepció adequada del bé i alhora fan que s’interpretin realitats patrimonials com a esdeveniments lligats a modes que, en acabar, només deixen destrosses irreversibles en el bé cultural, en el context d’acollida i en la valoració social; una valoració que, d’acord amb aquests criteris, és intermitent. En aquests casos, els mecanismes d’ensenyament-aprenentatge, lligats a tot estirar a l’adquisició de coneixements esbiaixats per poder efectuar l’acció turística, no es tradueixen en aprenentatges significatius a mitjan o a llarg termini, sinó que cauen en l’oblit i deixen, com a pòsits, conceptes aïllats, segregats i moltes vegades descontextualizats. Francisca Hernández (2002, p. 252) entén que el fi del desenvolupament sostenible en relació amb el patrimoni natural i cultural ha de ser trobar una estreta relació entre les necessitats que manifesta la societat, la utilització que es fa dels recursos culturals i naturals, i l’organització de les activitats humanes que s’han de dur a terme en un determinat lloc. Per aconseguir el desenvolupament sostenible calen estratègies emmarcades, des de la seva concepció, en aquests paràmetres d’equilibri. Algunes propostes per assolir l’equilibri entre les exigències del turisme cultural i la saturació dels monuments que el reben, proposen vies alternatives com ara adreçar el turisme a llocs encara en fase de desenvolupament o a llocs que siguin menys coneguts. D’altra banda, el desenvolupament sostenible sempre duu associada la valoració del bé cultural que empra com a recurs, havent-lo de considerar des de la seva perspectiva cultural, humana, social o econòmica, com s’assenyalava a la Primera Conferència Europea de Ministres Responsables de la Salvaguarda i Rehabilitació del Patrimoni Cultural Immobiliari, celebrada a Brussel·les el 1969. Finalment, el reaprofitament i reciclatge de part dels beneficis obtinguts de la gestió per a fins referits a la conservació, rehabilitació i sensibilització cap al patrimoni, garanteix la sostenibilitat del mateix procés de desenvolupament cultural (Hernández, 2002, p. 255). Per tant, el desenvolupament sostenible es determina d’acord amb una sèrie de canvis; transformacions que es poden produir a uns quants àmbits: econòmic, cultural, demogràfic, polític, productiu, industrial… Ús turístic del patrimoni Antonio José Campesino (1998, p. 47) fa notar que hi ha un permanent conflicte entre el patrimoni i el turisme que, mitjançant una acció gestora apropiada, es pot resoldre en el que l’autor denomina un matrimoni de conveniència. En efecte, hi ha conteses entre els costos, beneficis i impactes detectats en residents, arquitectures, urbanisme i medi ambient, com també en les estratèOlaia Fontal Merillas 200 gies turístiques compartides. Hi ha, segons diu l’autor, «la convicció politicoempresarial que el binomi patrimoni=turisme és una simbiosi de causa-efecte, una cohabitació de conveniència» (Campesino, 1998, pp. 47-48; les cursives són nostres). La capacitat del turisme per induir processos de creixement econòmic és ben reconeguda, principalment a causa dels efectes que té sobre el valor afegit, especialment a través de l’ocupació, i del seu caràcter transversal, que la converteix en demandant de diferents sectors (Torres, 2001, p. 691). Darrere el turisme, en efecte, hi ha grans grups industrials internacionals, denominats operadors turístics que se n’encarreguen de la promoció i per als quals el factor econòmic és fonamental. Qualsevol activitat turística influeix sobre el patrimoni, sobre l’estat de conservació i de valoració en què es troba, i hi reverteix de forma positiva en alguns casos, però de negativa en d’altres. En la mesura que el factor econòmic no perjudiqui, sinó que fins i tot beneficiï l’element patrimonial objecte del turisme, comencem a parlar de turisme cultural de qualitat i, per tant, de desenvolupament sostenible (Hernández, 2002, p. 374). Destinataris Segons Ribagorda han de considerar-se dos col·lectius fonamentals per promocionar el turisme cultural espanyol. En primer lloc, un col·lectiu de mitjana edat d’origen estranger (40-50 anys) amb un interès cultural manifest i estades de 15 dies de mitjana. Aquests cerquen un llegat cultural de caràcter tradicional. Les destinacions més cercades en aquesta línia són l’Alhambra, la Sagrada Família i la Catedral de Burgos, entre d’altres. L’altre col·lectiu, format per espanyols de 35-45 anys, constituïts fonamentalment per parelles de joves, es mou per viatges curts de cap de setmana o ponts i els valors que els desplacen són el coneixement de «racons» del país on hi hagi monuments. En aquest sentit, les destinacions més cercades a Espanya són Extremadura, Castella i Lleó, i el medi rural gallec i asturià (Ribagorda, 2002, p. 172). En ambdós casos parlem de turisme de masses. Antonio José Campesino entén que cal bandejar la falsa idea que el turisme cultural és minoritari i elitista perquè, d’una banda, s’ha convertit en un producte de masses i, de l’altra, l’educació i la interpretació han permès que es converteixi en una realitat accessible a una gran part de la societat (Campesino, 1998, p. 51). En efecte, l’anomenat turisme de masses, perquè sigui rendible, ha d’atreure grans quantitats d’individus. Aquests posseeixen una capacitat destructiva respecte al patrimoni que, almenys, pot mesurar-se en termes quantitatius (Hernández, 2002, p. 375)2. D’altra banda, les característiques dels destinataris (nivell cultural, afeccions, condicions psicosocials, Usos educatius del turisme patrimonial 201 (2) Així, per exemple, és un fet objectiu que un jaciment arqueològic amb una mitjana de visites anuals de 60.000 persones es deteriorarà més que aquell que, en les mateixes condicions, sigui visitat per 300 persones. etc.) incideixen quantitativament i qualitativament en la conservació d’aquest patrimoni. Per tant, la relació entre destinataris (nombre i qualitat) i conservació del patrimoni és inversament proporcional. Per contra, aquesta relació es torna directament proporcional quan ens ocupem, no de la conservació, sinó de la difusió i el gaudi d’aquest patrimoni cultural, sempre que hi hagi, és clar, una acció educativa destinada a assolir aquests dos fins. Contextos d’actuació Francisca Hernández ens recorda que mentre que a França ja es parlava de turisme cultural el 1980, a Espanya s’ha avançat relativament poc sobre el tema, fins i tot malgrat l’emergència d’aquest àmbit en els darrers anys. Dins el marc europeu, el Consell d’Europa, a través del Programa d’Itineraris Culturals, va llançar el 1987 el programa Cultural Routes,portat a terme per iniciativa del Consell per a la Cooperació Cultural. Els objectius se centraven en la potenciació de la identitat historicocultural dels pobles europeus, en la protecció i dinamització dels béns materials del patrimoni cultural europeu i en la creació de noves cultures d’oci i lleure centrades en el turisme cultural. En general, la política turística del Consell d’Europa pretén despertar en els europeus el sentit d’«identitat cultural comuna» a través d’un turisme cultural de qualitat que fomenti la creació d’itineraris que abracin diversos països i ciutats, i que s’organitzin entorn d’un concepte o element cultural comú (Hernández, 2002, pp. 353-356). Actualment Espanya participa en vuit dels vint itineraris culturals que sorgeixen del Consell d’Europa3. Cadascuna de les rutes que es proposen poden ser incloses en una d’aquestes tres àrees: els pobles,les migracions ila difusió dels grans corrents filosòfics, religiosos, artístics, científics, tècnics i comercials europeus. Al seu torn, i segons la ruta que l’Estat proposi, es poden classificar dins d’un d’aquests quatre grups: camins històrics,xarxes culturals, xarxes geogràfiques icircuits internacionals (Ribagorda, 2002, p. 60).Alejandro Rebollo estableix una clara diferència entre itineraris (recorreguts que se cenyeixen a una zona i que duren com a màxim un dia complet), circuits (recorreguts de caràcter provincial o interprovincial i que es desenvolupen al llarg de dues o tres jornades amb les corresponents pernoctacions), irutes (caràcter regional i monogràfic, encara que n’hi ha d’interregionals i amb temes independents; duren de tres dies a una setmana) (Rebollo, 1997, p. 12). Si bé a la teoria aquesta distinció conceptual és innegable, la pràctica empra moltes vegades aquests termes indistintament, fins i tot des d’aquells marcs internacionals, fruit moltes vegades de les traduccions d’altres llengües. A Espanya, hem de destacar algunes propostes, com ara: Olaia Fontal Merillas 202 (3) Els itineraris en què participa Espanya són: Època dels Descobriments, Rutes Fenícies, Ruta dels Gitanos, Ruta d’Al-Andalus, Hàbitats Rurals, Parcs i Jardins, Camí de Sant Jaume, i Arts Escèniques i Identitat Europea. Usos educatius del turisme patrimonial 203 • Itinerari cultural The World of Vikings. Compost d’un videodisc interactiu. Consta de més de 3.500 imatges fotogràfiques en color, 25 minuts de vídeo, gràfics i 20 minuts d’àudio. •Camí de Sant Jaume. El 1987 la Comunitat Econòmica Europea el declara Ruta Mundial. Es revitalitza aquest camí pel seu caràcter altament simbòlic en el procés de construcció d’Europa. Entre les mesures adoptades, es pretén identificar els diferents camins que condueixen a Santiago dins l’àmbit europeu; elaborar un sistema de senyalització dels principals punts del camí (emprant el logotip proposat pel Consell d’Europa); coordinar conjuntament les tasques de restauració i valoració del patrimoni arquitectònic i natural implicat en el camí; elaborar programes culturals per revalorar i descobrir el patrimoni històric, literari, musical i artístic vinculat al Camí; promoure intercanvis entre les ciutats i regions que en formen part, i, finalment, estimular la creació artística i cultural d’avui dia per revitalitzar aquesta tradició i testimoniar el valor perenne de la identitat cultural europea (Hernández, 2002, p. 368). •La ruta del Cid. Es tracta d’un projecte en fase de disseny i sorgeix del 900è aniversari de la mort del Cid. La ruta partiria de Burgos, passaria per Sòria, Guadalajara, Saragossa, Terol, Castelló, València i Alacant. La ruta es concep com un camí literari en què se segueixen les parts de la Cançó del Cid. Cada província oferiria una síntesi històrica i un mapa amb els topònims que apareixen en el poema. •Ruta del Llegat Andalusí. Es tracta d’un altre projecte que pretén oferir una visió del patrimoni andalús com a trobada entre la cultura cristiana i la islàmica, en ciutats com Granada, Sevilla o Còrdova. Comprèn una ruta de turisme natural, en què es pot practicar esport (Sierra Nevada), i unes quantes rutes històriques, en què intervenen prop de 350 poblacions (Hernández, 2002, pp. 373-374). El projecte es va iniciar el 1995 i ha participat en la creació del Museu de la Civilització Andalusa. El 1998 la Unesco va signar un conveni de col·laboració amb la Fundació El Legado Andalusí, i va donar com a fruit la publicació de Itinerario cultural de almorávides y almohades. Magreb y Península Ibérica, el 1999 (Páez López, 2000, pp. 247-257). Comprovem, d’aquesta manera, que el Consell d’Europa ha integrat les noves tecnologies, interactives i multimèdia en un mitjà més per potenciar la publicació i difusió de la informació cultural i patrimonial (Hernández, 2002, pp. 366-367). D’altra banda, el centre històric de les ciutats, especialment d’aquelles que han estat declarades patrimoni mundial, continua sent el centre de major interès turístic i el que concentra un nombre major de turistes culturals (Troitiño, 2000, pp. 546-548). A la nostra Península, hi podem diferenciar les següents àrees referides al turisme cultural i, encara que no són les úniques, sí que es converteixen en les més visitades: Cornisa Cantàbrica, Andalusia, Centre Peninsular i Barcelona (Ribagorda, 2002, p. 65). Proposem, a continuació, una anàlisi específica del nostre context proper: la Cornisa Cantàbrica. seguint la metàfora. I pot, a més, proposar-se una mediació més enllà del coneixement i la comprensió de l’element patrimonial; és possible treballar amb actituds com el respecte, amb propostes de valoració, amb el gaudi, amb la cura i, finalment, amb la mateixa transmissió. D’aquesta manera, la seqüència procedimental «conèixer-comprendre-respectar-valorar-gaudircuidar-transmetre» permet fer un ús educatiu del patrimoni que és en realitat tota una aposta de planificació des de l’educació patrimonial. Recollim, doncs, el testimoni de l’educació patrimonial com a camp emergent, altament necessari, que dóna lloc a nombroses recerques, accions formatives (assignatures, cursos, postgraus), esdeveniments científics, publicacions, etc. I entre les temàtiques fonamentals, s’hi troba un intent per sistematitzar els eixos genealògics de la disciplina, definir les claus dels diferents models que operen en la mediació patrimonial i que inclouen des de les visites guiades fins a programes educatius en museus. L’espectre es mou entre aquells exemples en els quals el patrimoni s’entén com un instrument al servei de l’educació (model instrumental), passant per accions que prevalen la transmissió de continguts conceptuals vinculats a la història (model historicista), intervencions basades en el mateix acte de la comunicació entre el patrimoni i la societat (model mediacionista) o dissenys educatius que incorporen la potencialitat identitària dels patrimonis (model simbolicosocial)4. S’han elaborat programes i accions concrets des de col·legis, universitats, fundacions, ciutats, espais museístics, etc. Actualment hi ha empreses que operen com a mediadores en el turisme patrimonial, que contribueixen a oferir experiències altament educatives, dissenyant metodologies específiques, configurant una didàctica del patrimoni molt particular, concebuda d’acord a la dimensió formal o no formal dels espais educatius, als continguts patrimonials, a la diversitat dels públics, etc. Per tot això, podem parlar de l’educació patrimonial com un camp de coneixement emergent i, en gran mesura, ja emergit. Referències Ballart, J. (1997) El patrimonio histórico y arqueológico: valor y uso. Barcelona, Ariel. Ballart, J.; Tresserras, J.J. (2001) Gestión del patrimonio cultural. Barcelona, Ariel. Campesino, A.J. (1998) «Ciudades patrimonio de la Humanidad y turismo cultural: matrimonio de conveniencia», a Lozano Bartolozzi [coord.]. Vivir las ciudades históricas. Actas del Seminario de Turismo, Conservación y Rehabilitación del Patrimonio Arquitectónico y Artístico (Cáceres, 16-18 de octubre de 1997).Càceres, Universidad de Extremadura, Fundació La Caixa, pp. 47-57. Olaia Fontal Merillas 210 (4) Aquests models són àmpliament desenvolupats a Fontal (2003). Fontal, O. (2003) La educación patrimonial. Teoría y práctica en el aula, el museo e Internet. Gijón, Trea. GPBBAA (1997) «Informe V: El Plan General de Bienes Culturales 1996-2000». Boletín informativo, 9, I-IV. Sevilla, Junta de Andalucía (Instituto Andaluz de Patrimonio Histórico). GPBBAA (1999) «Informe XI: La comisión provincial de Patrimonio Histórico». Boletín informativo, 15, I-IV. Sevilla, Junta de Andalucía (Instituto Andaluz de Patrimonio Histórico). Greffe, X. (1999) La gestion du patrimoine culturel. París, Anthropos. Hernández Hernández, F. (2002) El patrimonio cultural: la memoria recuperada. Gijón, Trea. Moreno de Barreda, F. (1999) El patrimonio cultural en el Consejo de Europa. Textos, conceptos y concordancias. Madrid, Hispania Nostra, BOE. Páez López, J. (2000) «Las rutas culturales como creación cultural. El ejemplo de El Legado Andalusí». a Turismo Cultural: El patrimonio histórico como fuente de riqueza. Valladolid, Fundación de Patrimonio Histórico de Castilla y León, pp. 247-258. Principado de Asturias (2001) El turismo en Asturias 2000. Oviedo, Gobierno del Principado de Asturias. Rebollo, A. (1997) Historia del arte y patrimonio cultural en España. Madrid, Síntesis. Ribagorda, M. (2002) Patrimonio cultural. Madrid, Thomson. Romero Moragas, C. (1998) «La ciudad histórica y las estrategias de comunicación», a Lozano Bartolozzi [coord.] Vivir las ciudades históricas. Actas del Seminario de Turismo, Conservación y Rehabilitación del Patrimonio Arquitectónico y Artístico. (Cáceres, 16-18 de octubre de 1997). Cáceres, Universidad de Extremadura, Fundació La Caixa, pp. 13-30. Salvago, L. (2001) «Pasado y presente: un binomio conflictivo, propuestas para la puesta en valor de las ciudades a través de su patrimonio», a Actas I Congreso Iberoamericano del Patrimonio Cultural (Madrid, 29 noviembre-1 de diciembre de 2001). Madrid, América Ibérica, pp. 609-612. Torres, E. (2001) «La política de gestión del patrimonio en las ciudades monumentales desde la perspectiva turística, cultural y urbanística», a Actas I Congreso Iberoamericano del Patrimonio Cultural (29 noviembre, 1 de diciembre de 2001). Madrid, América Ibérica, pp. 690-695. Troitiño, M.A. (2000) «Las ciudades históricas españolas como destinos turísticos», a Troitiño, M.A.; Calle, M.; García, M. (2000) La actividad turística española en 1999. Madrid, AECIT, pp. 545-556. Usos educatius del turisme patrimonial 211 Paraules clau educació patrimonial, gestió patrimonial, interpretació del patrimoni, turisme patrimonial Olaia Fontal Merillas 212 Este artículo parte de la concepción del patrimonio como recurso, para abordar los modelos de gestión hacia el mismo y, desde este punto, analizar su sostenibilidad. Posteriormente nos centramos en los diferentes modelos de un uso concreto, el turístico, para establecer un puente de conexión necesario con la educación. Finalmente apuntamos las claves de lo que podríamos denominar «uso educativo» del turismo patrimonial, cuyo eje central se ha trasladado del patrimonio como recurso de ocio, al patrimonio como recurso educativo. Cet article part de la conception du patrimoine comme ressource pour aborder les modèles de gestion en fonction de lui et, de ce point de vue, analyser sa durabilité. Nous nous centrons ensuite sur les différents modèles d’un usage concret –le tourisme– pour mettre en place une connexion nécessaire avec l’éducation. Enfin, nous donnons les clés de ce que l’on pourrait appeler l’« usage éducatif » du tourisme patrimonial, dont l’axe central s’est déplacé du patrimoine comme ressource de loisirs au patrimoine comme ressource éducative. This paper begins by considering heritage as a resource in order to propose models for managing it and, as a consequence, analyse its sustainability. It then goes on to consider the models associated with a specific use of heritage, namely tourism, in order to make the necessary links with education. Finally, we set out what we regard as the key features of the ‘educational use’ of tourist heritage, through which the central premise has shifted from heritage as a leisure resource to heritage as an educational resource. Abstracts