Agre-dolç : col·lecció de poesías catalanas

PORRANDAS. Al sepulcre de la mare vaig portarhi un ram de flors; cada fulla era una llágrima, cada poncella un recorto ¡Y com passan las diadas! Fa cinch anys que m' has deixat, cinch anys que lo cor me sagna, , y encara avuy va sagnant. I Des que has mor que 't veig, mareta, tot somniant, cada nit; ¡quí pogués somniar sempre, per véuret sernp-e ton fill! Avans al caure lo dia anava á casa correns, =( 86 1= are quan venen las ombras ¡m' hi trovo ab elIas tant bé! Sempre que vaig pe'l carrer m' apar tothom me senyala y 'm diga ab lo plor als ulls ¡tan jove y ja no te mare! ) Ahir tarde al cementiri me 'n vaig aná' á visitar, al veure tantas de llosas, ¡quíns recorts de-mon passat! Al amich que no te mare li esplico l' anyorament, iY que 'm plau parlarli d' Ella per qué sols éll me comprén! L' altre dia á la vesprada vaig parlar ab lo fosser de la pobre mare mía ..• iY 'm va respondre rihent!... May més. � II ¡jI I l' l,I 1;1 II INFANTESA. i Quí pogués tornarhi á ser en los temps de la infantesa! Per mi '1 cel sempre era blau com lo mantell de la Verge; cels com aquells, ja no 'n veig des que fugí l'ignocencia; are 'ls que veuhen mos ulls sempre son de bromas negras. que's congrían en mon pit per fe' esclatar la tempesta. ¡Qui pogués tornarhi á ser en los temps de la infantesa! En mos llavis, lo somrís, en mos ulls sempre vivesa, los desitjos de mon cor sols eran aucells y brenas , =( 88)= / lo monper mi era un verger, nou paradís en la terra, per mi s' acabava '1 mon al vol de la salzareda. Me 'n recordo com avuy. Quan d' estudi eixia '1 mestre ab las uUeras al nas y lo bastó á la má dreta, ¡si n' hi feyam de preguntas y ganyotas al darrera! La mare al lluny ovirantme deya: Bó, ja ve la pesta. Quan venia lo dijous ¡y qué n' estavam d' alegres! ¡cóm esperava Ja tarde per poguer fer de las mevas! Me treya '1 devantal nou y penjava la cartera, tot formant en mon cervell mil caborias y projectes. Per brená 'm dava la mare pá moreno y una cega, tot trascant ybarrinant anava á veure I' Esteve company de la meva edat carnpetxano y molt alegre y mentre 'ls dos mastegavam comensava la conversa. -Me sembla, noy, que ja es hora de treurer.las caderneras, sento xericar pe 'I niu. -M' apar que son primarencas =( 89;= y encara en tenen per días perque diumenge la vella ¡de becada si 'ls 'n duya! ¿Anemho á provar? A veure. Los dos saltant y brincant y esplicant mil peripecias, arribavam sota un arbre al peu de la torrentera y mentres ell s' enfilava estripant sas calsas vellas ab las brostas y secalls, jo li servava la brena. -J a t' ho deya que eran xicas goyta quina cadernera. -J a tornarém d' aquí en vuyt que serán un poch més fetas. Aném á veure aquell niu que hi ha en l' alzina surera los refilets dels verdums prou diuhen son vell y vella. Ja 'm teniu alzina amunt, lo meu cos brega que brega, fent pellingots dé la roba y estripant la samarreta. -¡Malehits'verdums si 'n costeu d' esqueixos, suhors y feyna! me sembla que serán grossos puig no sento xerrameca. " ¡Quin, fatich ja hi he arrivat! Vejam, malhaja la trepa tot es brossa, ja han fugit. No m' ho creya, diu l' Esteve, =( go)= ¡tres mascles que al niu hi havia! tres mascles y dos famellas, que dels cinch podiam treuren al menys, al menys, dos pessetas! Motxos, cansats, estripats y ab las gaItas ben rojencas, feyam via vers lo poble adovant los desperfectes. ¡Verge Santa! 'quin forat que dús en la samarreta. ¡Ay ta mare! si s' adona d' aqueixas calsas Esteve. Sa mare seya al-portal, també hi estava la meva;' mentre 'ns gratavam lo cap fent conrraccions per no rebre, ellas alsavan los ulls y un: «Vina aquí bona pessa» al glassarnos tot lo cor nos escalfava l' esquena. ¡Quí pogués tornarhi á ser en los temps de la infantesa! ¡Avuy ab quin gust pendria que la mare 'm renyés sempre! are que matan mon cor l' anyorament ytristesa; are no estich per aucells ni faig ganyotas al mestre. Al remembrar eixos jorns per x6 dich rublert de pena: ¡Quí pogués tornarhi á ser en los temps de la infantesa! Barcelona, Mars .885. Que descansada vida la dei que huye el mundanal ruido. F. L. DE LEON. foON GOIG. EN L' ÁLBUM DE LA. SENYORETA. F· y. J--. Lluny del brugit del mon y sa follía bastirte vull jo un niu, ahont no hi manquen vernedas, no, m' aymía ni '1 mormolleig d' un riu. Al voltant de la casa, una plantada de lladerns y atmetllers en tant refilarán per la brancada . verdums y cruxiders. Excursions ne ferem als hermitatjes, que á frech del cel están, desd' hont com au que vola, los vilatjes sos ulls contemplarán. L' herba del prat será nostre catifa, nostres amichs, aucells y aspirarém l' olor que '1 cor revifa dels faigs y pinatells. =( �2) . M' apar que ja m' hi trovo, vida mía, alegre bat lo cor y en somnis veig que al arbre '1 pinsá hi nía ab fé constant y amor. La fresca font que corra murmuriosa , lo nostre espill será, . y '1 cant de bon matí, de tendre alosa abdós deixondarà. Allí tindrém per parassol, fullatjes, rosadas, per brillants, fruyt donarán dels arbres, los brancatjes, si madurs, abundants. J Adeu brugit del mon, adeu follía, mongoig es viure allí, rodejat de l' amor dols de ma aymía y de motas d' orenga y romaní. \ JNGRATITUT. Prop de la casa de ma estimada canta una aucella de bon matí, canta y refila perque ella surti, mes la finestra no "'s vol obrir. D' un test á I' altre ja saltirona, bella y joliua com papalló, y ab dolsas notas de llengua arpada, sembla que diga: Surt mon amor. Ve la vesprada tota rublerta de boyras negras de tempestat, lo vent flagella los verts brancatjes I cruixen las portas y ella cantant. La nit es freda, de la montanya l' oratje porta borralls de neu; piula l' aucella ... quan ve lo dia morta la trovan, sota un roser. =( 100)= '.' En la finestra de ma estimada, no es pas l' aucella que canta, no; que es una verge de rossas trenas, es una ingrata cantant l' amor. yER AMOR. Camí, camí del fossar sempre n' hi trovo floretas, si grogas per la tardor, verrnellas en primavera. Quantas voltàs, ángel meu, al peu de la' Font de l' Eura, sedejant los cors d' amor y aspirant l' olor d' orenga, parlavam del pervenir llavors tant rosat de perlas, . d' aquell pervenir tant bell, d' aquest pervenir tan negre. Cainí, camí del fossar' sempre n' hi cullo floretas, si grogas per la tardor ' vermellas en prirnavera. Si los cors van separarse la passió resta: sensera, ' que l' amor; si es ver amor ____::( 102)= may pot fe' oblidar I' ausencia; lo destí 'm portava lluny, pátria, m' aymía, ¡á reveure! ja 'ns veurém allá en lo cel si no 'ns veyém en la terra. Camí, camí del fossar sempre hi trobava floretas, si grogas per; la tardor, vermellas en primavera. Quan á Orient hi surt lo sol, altre n'ix per la finestra del casal de mos amors, de blanch front y rossas trenas ¿tornará? pregunta al cel y '1 cel no torna contesta, solsament la blava volta va fent lloch á las tenebras. Camí, camí del fossar, ella n' hi trova floretas, si grogas per la tardor, vermellas en primavera. Oronel que vas y vens 2 b graciosa lleugeresa, ¿ahont se trova mon amor que per saberho '1 cor pena? ¿ahont se trova, que frisós está y lo dupte '1 trosseja? mes l' au cell no respon pas, rebenta va l' oreneta. Camí, camí del fossar be prou .què cerca floretas, -I ot =( 103)= si grogas per la tardor, 'vermellas en primavera. ¡Qué trista n' es la anyoransa! batega '1 cor sense treva . .Ventij ol de las boscurias, que los pensaments esventas, vina á esventarme 10 meu si es que 't compadeix ma pena mes avans, dígarn ¿ahont es? . que 'm sent' morir de tristesa. Camí, camí del fossar ja s' assecan las floretas, � grog as per la tardor vermellas en primavera. Las campanas de la vila brandan y .tocan á festa; avuy fá un any que marxá, . campanas, ahont esr diguéume lo qui tant desitja '1 cor . lo qui per el! sols batega; mes las campanas responen: es lluny, lluny � adeu per sempre. Camí, camí del fossar ja no n' hi trova floretas, ab elIas morí '1 cor seu la esperansa morí ab ellas. Las rosas. de lo jardí ja no treuhen pas poncellàs, la clavellina del test lo vent cada jorn esqueixa, oblidat resta ja tot densá que ella no ho arregla, apar que la soletar � lo vell casal hi regna. =1 104 )= ¡Qué era trista la diada! la neu cobría la terra, los arbres sense fullám, per tot arreu la nuesa, detant en tant per l' espay , creuhava com la sageta, l' au, missatgera del fret y de Ia mort missatgera. Camí, camí del fossar ja no s' hi trovan floreras, sols s' hi trovan tronchs glassats despullas de primavera. Ja no surt lo sol á Orient bell, hermós, 'ni en la finestra la nina de trenas d' or y de llavis de rosella; los porticons son' tancats yen lo pedrísset de pedra, de la neu que s' hi 'arracona talment fá fredat '1 véurela. Camí, camí del fossar , ja no s: hi trovan floretas, sols recorts de un temps felís que ha passat més que. depressa. '/ =( JOS )= Camí, camí del fossar, ja no s' hi trovan floretas, sols lo fosser passejant que 'm mira pié de tristesa. Si hi regna la soletat ¡ay! també la mort hi regna, la malaltía d' amor diuhen que mata depressa, pe'ls malalts d' anyorament no hi ha remey en la terra, que es un mal de molt patir puig que sempre '1 cor sedera. Camí, camí del fossar ja no s' hi trovan floretas, sols algun petit aucell ab sas tristas cantarellas. Quan á joch se 'n va lo jorn en tant que las ombràs venen, del casal, > al cim de tot, diu que hi canta la xiveca ; n' es son cant, de mort lo crit que per los boscos se n' entra, fins que's fon en un tancat ahont s' hi ovira una capella. Camí, camí del.fossar ja .no s' hi trovan floretas I tant sol's s' hi trovan xiprers que á los morts, son somni vetllan. Rodejada .de desmays hi una llosa arran de terra, sots la llosa hi resta un cor =( 106)= que va morir de tristesa, cada jorn del marbre al peu s' hi trova un pom de floretas, quí las hi dú ningú ho sab, sols diuhen que d' altres terras ha arrivat un foraster de noble y gentil presencia. Camí, camí del fossar flors vermellas ja no hi creixen, quan l' amor-es ver amor, may lo fá oblidar l' ausencia. Barcelona, Novembre de 1886 pOMNIANT. I ¡Qué hermosa n' era la nit! m' estava sota '1 brancatje d' un roure sapat y ferm, pensant en la meva mare, quan á ma espatlla he sentit una má que hi descansava. M' he girat tot en rod6 y un home de barba blanca somreya allí, á mon devant y ab dolcesa m' esguardava. Al véurel ¡quins salts lo cor: y quina alegría l' ánima! -Qué fas, in' ha dit, jovencelr -Pensava en ma pobre mare. -Que en lo cella tinga Deu, m' ha respost y duas Ilágrirnas han rodolat cara avall del bon vell que així 'm parlava. - U na altre mare tens, fill, y tal volta ho ignoravas, una que plora fa temps · r =( .loS)= perque los seus fills no l' ayrnan; una. mare que es de tots' y que s' anomena Pátria. =-Patria, ¿ahont es? responguí JO. ":"No la cerquis pas encare, que no's veu eixir al lluny la claror de nostre aubada. ¿Veus allí al fondo del cel resplandent y hermós un astre que parpelleja suaument y brilla més 'que los altres? donchs allí gira los ulls quan sentis defallir l' ánima. qua� no recordis ahont ets y t' oblidis de la pátria. Diu, y al anarsen lo vell jo per la má l' agafava. -Avans, diguéume 10 nom d' aqueixaestrella tant clara; y atansantse ben prop meu me digué ab veu apagada: Los fills d' aquest poble esclau l' anomeném, Esperansa. Desemsre de t�87