El nucli ètico-metafísic de l'obra O Negrinho do Pastoreio de Joao Simoes Lopes Neto

El nucli ètico-metafísic de l'obra ONegrinho do Pastoreio de Joao Simoes Lopes Neto1 AGENIR BAVARESCO Universidade Católica de Pelatas Aquell petit gos tan fidel em fa venir ala memòria l'amistat de la meua gent; el meu cavall em fa venir a la memòria la llibertat, el u'eball, iaquell grill cantador va dur l'esperança [...](Neta, 1988: 38, 9-11)2 El nostre estudi és una reflexió del nucli ètica-metafísic de l'obra simoniana apartir de la llegenda ONegrinho do Pastoreio, de Ioao Sim6es Lopes Neto.3Així doncs, voldríem destacar la manera com aquest nucli crea la forma de ser del gautxo. Es tracta de pensar la constitució del gautxo de Ria Grande del Sur,4 per tal de comprendre els traços que fonamenten una filosofia relacionada amb la identitat del gautxo. L'obra Lendas do SuI gira al voltant d'aquestesguard mític sobre el món, iincorpora la vivència de la pampa amb les seues contradiccions iles identitats que la conformen, pròpia dels protagonistes de les històries de Sim6es Lopes Neta. Però, ¿com es constitueix el nucli ètica-metafísic del gautxo, que pot ser verificaten la llegenda ONegrinho do Pastoreio i en els principals escrits de Sim6es Lopes Neto, en la mesura que ell recupera la naturalitat del parlar del peó, és adir, tot mostrant com el gautxo representa, comprèn idóna sentit a la realitat? L'elecció d'aquesta obra ve donada pel fet que ella representa el «mite més genuí de Ria Grande, amb una gran fidelitat ala puresa de la tradició oral, tot introduint, molt sovint, un nou motiu, el de Nostra Senyora, patronadels desemparats». Augusta Meyerés categòric en afirmar que «l'únic mite realment popular, profundamentarrelat en la tradició gautxesca, és el de l'obra ONegrinho do Pastoreio; així mateix, és l'únic relat que es pot considerar de soca-rel de Ria Grande, car es troba lliure de qualsevol influència gringa».5 ITraducciódel castellà de María Dolares altra Ripoll (UniversitatJaume I). Les notes ila traducció del portuguès al castellà són de Jovino Pizzi. El número després de la pàgina indica sempre la línia de la cita. Joào Simòes Lopes Neta (1865-1916): descendent de família aristòcrata que es declicava ala industrialització cie la carn seca. Va romandre fins els onze anys acasa de son pare, quan va començarels seus estuclis al Col·legi Abílio, aRia cie Janeiro. Tanmateix, prompte els abanclonaria per tornar-se autocliclacta. Les seues obres principals són Cancionero Guasca -compi/açilo de versos populares (1910), Contos gauchescos (1912), Lendas do Sul (1913). Les obres pòstumes: Casos do Romualdo (1952) iTerra Gaúcha -esboço histórico (1955). ONegrinho do Pastoreio poclria traduir-se com El Negret del Pasturatge; tot iaixò, hem preferit mantenir ací la versió original. 4Ria Grancle clel Sur és un estat (o província) cie Brasil. La seua capital és Porto Alegre, i al sucl i a l'oest fa frontera amb Uruguai iArgentina. La part fronterera dels tres països conforma el queconeixem com les pampes. Amés de la vegetació, aspectes geogràfics iel clima, hi ha una tradició, una cultura i un "esperit" clel gautxo (Nota cie J. Pizzi). Nota sobre Lendas do Sul ci' Augusta Meyer (Neta, 1957: 272). 20 ANUARI DE L'AGRUPACIÓ BORRIANENCA DE CULTURA, XIV Aquestestudi té molt present la necessitat de reflexionar sobre l'autonomia i la identitat local, en un moment en què es viu una creixent inserció mundial, és adir, que constitueix tot un repte cap ala presa de consciència de les arrels antropològiques, en el sentit d'actualitzar les nostres representacions socioculturals; en definitiva, pretén ser una contribució al debat filosòfic sobre la producció d'una forma de pensar que siga capaç de tornar-se autònoma. La construcció d'aquest coneixement mostra la capacitat d'anàlisi de les qüestions regionals (particulars) inserides en el context de la problemàtica mundial (universals) de la filosofia. Mitjançant la reflexió sobre el problema de la construcció dels principis filosòfics de l'obra simoniana, desitgem contribuir a l'actualització de la representació de la figura del gautxo. Sim6es Lopes Neto és un autor que va nàixer ala ciutat de Pelotas ique elabora un discurs regionalista, on apareix la cosmogonia del peó, idescriu la seua visió ètico-metafísica del món, en incorporar l'experiència del seu món propi. L'autor, per la seua singular experiència cultural, representa, al'ensems, la figura del gautxo en la seua particularitat regionalista -paisatge, tipus i llenguatgeiho insereix dins el paradigma heroic universal, que constitueix les figures llegendàries de totes les nacionalitats. La nostra pressuposició teòrica és que (Ricoeur, 1995: 15) tot sistema de civilització està organitzat entorn de quelcom de substancial, d'un lar, d'un nucli ètico-mític (valors fonamentals del grup), que podrà ser descobert gràcies al'hermenèutica dels mites bàsics de la comunitat, la qual cosa compta, per tal d'aconseguir-ho, amb l'ajutde la filosofia ila religió, uns dels instruments indispensables. Junt amb el nucli ètico-mític, que fonamenta l'obra simoniana, introduïm el paradigma hegelià de la lluita senyor/esclau com aclau hermenèutica de la llegenda ONegrinho do Pastoreio. El nostre principi teòric s'articula des del mètode hermenèutic, per tal de realitzar i interpretar el text simonià en un nivell semàntic, reflexiu iexistencial (Ricoeur, 1978: 7). Per això, en aquest article tractarem de comprendre el text, tot fent nostres la seua estructura, els seus personatges iel seu discurs simonià. 1. La llegenda: ONegrinho do Pastoreio 6 Quan de nit transite en el meu gautxesc andarec, em planteja el desig de trobar-te, amic follet, car sé que portes amb tu, Negril1ho esmerlit illeig, el Ria Grande en pasturatge en les passes del passat, ique allà, al camp ras que ala llum de la candela clareja, la teua silueta llargaruda bombeja, com aDéu del ritus estrany, els gautxos d'antany que es perderen en el combat! (Braun, 1999: 35) 6(Neta, 1973: 179-186; 1988)Adoptarem, peral nostre estudi, la versió crítica de Cuenlos Gauchescos de Lígia Chiappini, ja que ella presenta la numeració de les línies, aspecte que fa possible trobar les cites ipermet de localitzar els paràgrafs al text original amb major precisió. ps EL NUCLI ÈTICO-METAFÍSIC DE L'OBRA O NEGRINHO DO PASTOREIO DE JOÀO SIMÒES LOPES NETO 21 El text de Lopes Neto és l'expressió de l'oralitat. El lector sent com els personatges narren els contes iles llegendes. Es tracta dels diversos rostres del gautxo que conversen, declamen poemes curts, expliquen "contes", quadres, trobes, "dirs", poesies èpiques, reptes, etc. (Neto, 1999). En efecte, Sim6es Lopes «s'identifica amb les fonts de la tradició oral». Ell és, segons Augusto Meyer, «l'intèrpret de les tendències itradicions del nostre home del camp. El seu instint era de contribuir a la fixació del component folklòric del gautxo. Sabia escoltar com cap altre, interpretar com ben pocs ho fan, iva salvar tantes coses, que fins itot en això ell "és el primer" (Neto, 1957: 15). La llegenda ONegrinho do Pastoreio ja era coneguda iexplicada en la tradició popular, fins itot abans que Sim6es Lopes la transformara en llibre. Existien anteriorment almenys tres versions literàries publicades de la mateixa llegenda: a) La versió d'Apolimirio Porto Alegre: El criollo del Pastoreo, de 1875; b) La versió uruguaiana de lavier Freyre, de 1890; i c) La versió d' Alfredo Varela, de 1897. La versió de Sim6es Lopes Neto, publicada l'any 1906, en el Con'eo MercantiJ,7 va ser introduïda, en 1913, en les Leyendas del Sur (Chaves, 1982: 172). L'obra simoniana comença transcrivint icompilant la parla del poble. En ella trobem el relat harmoniós del gautxo que viu la pau tel·lúrica de les pampes, pau trencada posteriorment pel drama dels pagesos: els Contos gauchescos (1912) assenyalen el dramatisme que forma part de la vida del gautxo. El drama sempre acaba amb la victòria d'un personatge, encara que no és reconegut pels membres de la comunitat. Més tard, Sim6es Lopes escriu les Leyendas del Sur(1913), que poden ser considerades com amites fundadors del gautxo. Aquestes, com per exemple ONegrinho do Pastoreio, es mostren comanarració del reconeixement entre el terratinent i el peó, on el drama se supera en la llegenda en un nivell simbòlic. L'evolució literària de Sim6es Lopes conclou amb Casos del Romualdo (1952), els quals constitueixen una mena de comèdia que ironitza la ideologia del gautxo, al temps que qüestiona l'status quo de la societat pampeana. Encara que la trajectòria literària simoniana haja evolucionat, ell encara es manté fidel al nucli ètico-metafísic, que es pot trobar al text ONegrinho do Pastoreio. Primerament, presentarem la sinopsi de l'estructura de la llegenda en les seues divisions principals iels seus moviments interns. En segon lloc, voldríem destacar la identitat plural del personatge, introduïda en el context de la hisenda (o finca). Ala fi, els trets literari 0filosòfics dibuixen els eixos fonamentals que articulen la llegenda del Negrinho. La relació entre l'estructura i el personatge permetde captar la perspectiva literario-filosòfica simoniana sobre el gautxo. 2. L'estructura de la llegenda 8 Tots junts recordarem aquella maula de l'hisenda, que en saltar en un formiguer el teu cos de xiquet, ha clavat ben fonda una llança en el propi ser del racó; 7Segons nota d'Augusta Meyer (Neta, 1957: 263). També es pot trobar una referència ala publicació de la llegenda en la carta de Coelho Neta, de l'I de gener de 1907, dirigida aSimòes Lopes Neta, on ell afirma: «Voldria agrair-te la dedicatòria que em fas de la llegenda ONegrinho do Pastoreio. publicada al "Correio Mercantil" de 26 de desembre de 1906" (Neta, 1988: 168). 8Per tal d'organitzar l'estructura de la llegenda, seguim l'edició crítica de Lígia Chiappini (Neta, 1988: 169I74). 22 ANUARI DE L'AGRUPACIÓ BORRIANENCA DE CULTURA, XIV portarà els records d'aquell vell ramat, que des del més alt del turó s'espargí ala casualitat, per reunir-se en el cel amb tu iNostra Senyora, ihui el travessa, ben entrada la nit, enmig d'un foc! (Braun, 1999: 35) Podem dividir el text en dos grans moments: la pèrdua de la carrera de cavalls, fet que dóna peu ala lluita entre senyor iesclau imostra, al'ensems, la violència instaurada en el sistema de poder senyorial; iel milagro novo del Negrinho, que superael suplici através de la via ètico-metafísica i, així, restableix la seua pròpia llibertat.9 En aquests dos moments, és possible d'identificar nou parts, dividides pel mateix autor mitjançant tres asteriscs; també s'hi considera el contingut específic de la llegenda. Cal assenyalar que «a les llegendes, la presència del narrador [Blau Nunes], sempre un campero lO entre camperos, és menys viva idirecta que als contes. De quan en quan, hi apareixen variacions ocomentaris de caire subjectiu, apenes subordinats al to de la parla habitual» (Neto, 1957: 264). Primer moment: la carrera la) - El context iels personatges (p. 169, 1-26): on es presenta la pampa oberta iambdós personatges (el terratinent i el Negrinho). 2a) -La carrera de cavalls (p. 169,27-42 i p. 170, 1-37): -la disputa es dóna entre el terratinent iel veí; -la carrera té dos objectius oposats: el terratinent vol per a si mateix el premi de la victòria (els mil jaguars d'or) pel fet que el veí pensa donar-los als pobres; -el cavall, muntat pel Negrinho, que és bai ipertany al terratinent; mentre que el del veí és el moro; -la sentència que declara el vencedor, dictada pel jutge, que afirma categòricament: «Ho sóc per llei». Ell té autonomia per prendre la decisió, car és un vell amb experiència des dels temps de la guerra de Sepé-Tiaraju;11 -el veí distribueix el premi entre la "pobretalla" (bous, vaques de llet, poltres). Segon moment: el moment ètico-metafísic 3a) -La primera pallissa amb l'assot de cuir (p. 170, 38-45 i p. 171, 1-24): pau ihostilitat. - El Negrinho és amarrat al pal irep la primera pallissa amb l'assot; 9Aquesta divisió en parts és proposada per Flavio Loureiro Chaves (1982: 171). 10 Empleat que viu ales hisendes ique realitza la tasca de tenir cura del ramat (Nota de J. Pizzi). 11 Cacic d'indígenes guaranís, mort en la batalla de Caiboaté, el 7de febrer de 1756, quan s'enfrontava als portuguesos iespanyols en defensa de la seua terra. De fet, va ser batejat pels sacerdots jesuïtes, com José Tiaraiú. És més, era conegut també amb el nom de Sepé. Durant molt de temps, ala vora del riu es va erigir una gran creu de fusta, amb una inscripció -escrita mig en llatí, mig en idioma indígenaque deia: «En nom de tots els sants, en l'any de Crist Jesús de 1756, el7 de febrer, va morir en combat el gran cap guaraníTiarajú, en un dissabte sant, iva pujar al cel uns dies abans que el gran cap de la Taba de l'Uruguai, que va morir el 10 de febrer, dimecres, tot combatent contra un exèrcit de 15.000 soldats. Havent estat soterrat ací el 4de març, ordeneerigiraquesta creu amossén Miguel. Descanse en pau». Fins hui dia, en celebracions icommemoracions, la frase més pronunciada de Sepé Tiaraju sona com un himne de resistència: «Alto! Aquesta terra té amo» (Nota de J. Pizzi). EL UCLI ÈTICO-METAFÍSIC DE L'OBRA O NEGRINHO DO PASTOREIO DE JOÀO SIMÒES LOPES NETO 23 _l'ajut li arriba de la padrina, la Verge Maria. Ell pensa en ella idorm; _ hi ha una experiència de pau nocturna. Les estrelles il·luminen la nit: la Creu del Sud, les Tres Maries il'estrella de l'alba; _l'assossegament és inte1Tomput pels guaraxains, 12 que tallaran el fil del cor, i el cavall bai fuig amb la tropa. 4a) -La segona pallissa d'assots (p. 171, 25-40 i p. 172, 1-10): la maldat del fill. _ El fill del terratinentcomunica ason pare que els cavalls han fugit. La pallissa es repeteix; _ONegrinho va al'oratori de la casa abuscar una candela. El degoteig de cera il·lumina el camp iell aconsegueix reunir el ramat; _a l'alba, el fill del terratinent torna adispersar el ramat. Sa) -La tercera pallissa (p. 172, 11-31): el formiguer iel somni del terratinent. _L'última pallissa li produeix talls en el cos ivessament de sang; _ el Negrinho crida la Verge, la seua protectora, isospira com si estigués ales portes de la mort; - O Negrinho és llançat al formiguer; - el somni del terratinent revela un desig mimètic que té un doble sentit: a) narcisista: «Va somniar que era ell mateix, mil voltes»; b) ipatrimonial: «Va somniar que tenia mil fills, mil negrets, mil cavalls, mil voltes mil jaguars d'or»; - es pot percebre en aquest punt l'oposició entre allò real iallò fictici: el formiguer on col·loquen ONegrinho és real, mentre que el formiguer del terratinent és un somni; -existeix també una oposició repetitiva: les tres pallisses que rep ONegrinho, que culminen amb la superació de la violència; tres vegades el mateix somni del terratinent acaba en pura il·lusió. 6a) - O Negrinho dempeus, junt al formiguer, i el reconeixement del terratinent (p. 172, 32-40 i p. 173, 1-7): la baralla del senyor il'esclau és superada per la mediació metafísica. - El terratinent torna al formiguer itroba ONegrinho allí, dempeus; - al costat del Negrinho es troba la seua padrina, Nostra Senyora; - el terratinent, en veure-la, «va caure agenollat davant l'esclau»; - la superació del plor ide la derrota davant la serenitat, iel fet de no plorar ni riure; en les dues primeres pallisses, el text acaba de la següent manera: «I així el Negrinho va perdre el pasturatge. Yva plorar» (p.I7I, 24 i p. 172, 10). Ací trobem una conclusió diferent: «I així ONegrinho va trobar per última vegada el pasturatge. 1no va plorar, ni va riure» (p. 173, 6). 7a) -La tradició oral d'un "miracle nou" (p. 173,8-23): l'esclau es torna màrtir iintercessor. - La tradició es difon: el fet que ONegrinho haja estat devorat en el formiguer es transforma en notícia per als veïns, posteiros, 13 andarecs, bovers, mascates, icarreters; - O Negrinho passa aassumir la funció d'intercessor, per tal de trobar les coses perdudes; 12 També conegutcom agraxaim. Altres l'anomenen sorro ozarra. Generalment se'Icompara amb un gos salvatge que acostuma arosegar les tires, principalment de cuir iuntades de greix, que s'utilitzen per subjectar els cavalls oel ramat (Nota de J. Pizzi). 13 Persones que generalment vivien en las línies frontereres de les hisendes ique realitzaven la tasca de vigilar les tanques de fil d'aram, tenir cura del ramat, ajudar acontar el bestiar iexecutar altres tasques, com ara impedir la invasió d'estranys (Nota de J. Pizzi). 24 ANUARI DE L'AGRUPACIÓ BORRIANENCA DE CULTURA, XIV - O Negrinho es torna un ser invisible: «Ell condueix ipastura [el ramat], sense veure ningú» (p. 173,23). 8a) - ONegrinho repeteix tots els anys el moviment de baixar al formiguer ireunir el ramat (p. 173, 24-30): la superació de l'enemistat ide la dispersió. - O Negrinho visita les formigues, que es converteixen en les seues amigues. El cavall bai no escapa, però s'acosta al genet que recull el ramat; - ONegrinho desapareix, durant tres dies, dins d'un formiguer idesprés, en nàixer el tercer dia, ix ireuneix el ramat. 9a) -Qui intercedeix per les coses perdudes (p. 173,31-36 i p. 174, 1-7): «Guardar l'esperança». - O Negrinho passa aser invocat com aintercessor per trobar els objectes perduts. En efecte, l'estructura de la llegenda através dels dos grans moments (la canera i l'ètico-metafísic) articula les nou parts, tot donant-los una unitat. La canera, com aprimer moment, és l'eix que situa el problema de la llegenda: el conflicte entre un món senyorial iels esclaus (O Negrinho) iels pobres (els veïns). El moment ètico-metafísic indica l'acció humana iles seues contradiccions en la lluita entre el senyor/esclau i, alhora, la superació d'aquestes, através del trànsit del nivell mític al simbòlic ireligiós. Aquest joc de contradiccions està present en els personatges específics que l'autor construeix dins d'una identitat plural. 3. El personatge simonià: la construcció d'una identitat plural Ell [Blau Nunes] em feia la impressió de ser un perenne tarumà verdós, preparat per ala destral iel raig, ique abriga dins el seu tronc cavernós eixams d'abelles, en els galls nius de coloms [...](Neto, 1988: 33,41-43) Sim6es Lopes construeix la identitat dels personatges, tot partint del paradigma de la hibridació (Bernd iLopes, 1999). Els personatges no tenen una identitat única, però sí una identitat híbrida, és adir, en Sim6es Lopes la dependència cultural no crea un discurs de ressentiment, car és conscient de la marca inevitable de la relació amb altres cultures des del temps de les colònies. L'assimilació és part integrant de la formació cultural. El gautxo no s'ha convertit en «gautxo per sostracció», però construeix la seua pròpia identitat a partir de l'altre. «L'element fonamental per ala interpretació de l'obra simoniana no és la seua inclusió en el context regional, però el fet d'haver-lo incorporat ha aconseguit d'avançarlo dialècticament per expressar una visió del món» (Chaves, 1982: 16). La construcció de la identitat cultural en la literatura regional llatinoamericana pot ser doncs entesa apartir de tres moments: a) el mestissatge: l'homogeneïtat; b) la criollització: allò diferent; c) la teoria de la hibridació o de la identitat compositiva: del ser aallò que és (Bernd iLopes, 1999: 22-24). a) El mestissatge és el punt de vista de la modernitat que es basa en la ideologia de l'homogeneïtzació centralitzadora, que té com apressuposició la teoria del blanqueig. La idea del mestissatge oliava la mescla de totes les ètnies, però sempre amb el predomini de p EL NUCLI ÈTICO-METAFÍSIC DE L'OBRA O NEGRINHO DO PASTOREIO DE JOÀO SIMÒES LOPES NETO 25 la cultura il'ètnia blanques, ço és, la identitat exclusivista: la idea que la societat hauria de tornar-se blanca, Açò implica garantir la transició del mestís al blanc, és adir, la mescla d'ètnies condueix al'homogeneïtat que purifica allò que es mescla per tal d'afirmar, al capdavall, només la identitat del blanc. b) La criollització representa l'afirmació d'una identitat diferent, que modifica la visió homogènia iestàtica de la identitat mestissa. La identitat criolla posa en moviment construccions d'identitats obertes aallò diferent. Ella supera la identitat mestissa, que és homogènia iexclusivament blanca. La teoria del criollisme en la literatura és la tendència nativista que afirma una identitat diferent. c) La teoria de la hibridació o la teoria de la identitatcompositiva: segons García Canclini (1997), la hibridació és una de les nocions claus percomprendre la història llatinoamericana. La tesi de la hibridació afirma que «la modernitat europea no va eliminar les tradicions autòctones; de fet, va donar lloc aformes sincrètiques, en les quals les matrius indígenes, espanyoles iportugueses foren reelaborades per tal de construir la mescla» (Bernd iLopes, 1999: 22). La construcció d'una identitatcompositiva representa la síntesi entre l'homogeneïtzació del mestissatge iel component crioll diferent. L'ontologia subjacent és la superació de l'homogeneïtzació -la identitat del ser únicidel ser diferent cap al'afirmació d'una identitat d'allò que està sent, laqual cosa inclou les escriptures híbrides obertes al pluralisme, amb múltiples orígens culturals. Determinats personatges simonians poden incloure's dins la identitatcompositiva, com és el cas, per exemple, del Negrinho ola Teiniagua da Salamanca do Jarau, etc. Ells expressen la mobilitat ila capacitat de transformació de la nostra cultura. Passem aobservar alguns personatges de la llegenda ONegrinho do Pastoreio. a) ONegrinho és un personatge compositiu, que representa el moviment permanent de la realitat: ell ix areunirel ramat, desapareix durant tres dies idesprés toma ibaixa al formiguer, per apujar-hi més tard: camina errant pels camps, tot mostrant-se sempre obert ala relació amb la diversitat, bé siga amb el terratinent oamb tots aquells que encenen una candela per trobar alguna cosa perduda. ONegrinho sosté una figura híbrida en constant metamorfosi, car apareix, en forma d'home, de ser diví ide sant alhora. Com ahome, està en contacte amb el patró iamb la padrina, la Verge Maria. Després de mort, retorna cíclicament com a un ser diví: «Tots els anys, durant tres dies, ONegrinho desapareix», per tomaraaparèixerposteriorment, muntar en el bai ieixir «a reunir el ramat». Ifinalment, com asant, és invocat per trobar els objectes perduts: «O Negrinho va sempre ala recerca dels objectes perduts». Iper dur-ho aterme, n'hi ha prou amb què s'encenga una candela en el seu nom. ONegrinho és un personatge que està associat ala qüestió de la negritud. La llegenda trau adebat el problema de l'esclavitud ila superació d'aquesta en el nivell simbòlic, a través de l'afirmació de la identitat religiosa: ell no té nom, encara busca la seua identitat en el plànol religiós, tot convertint-se en protegit de la Verge, Nostra Senyora. b) En oposició al Negrinho, trobem el terratinent. Es tracta d'un personatge que encarna el tipus avar, egoista icruel. No presenta una identitat compositiva, sinó una identitat inflexible, dura idefinida: el ser immòbil. El terratinent compta amb una identitat d'arrel 26 ANUARI DE L'AGRUPACiÓ BORRIANENCA DE CULTURA, XIV axial, que s'oposa ala identitat rizoma del Negrinho. 14 La identitat del te1Tatinent és vertical ihomogènia, car viu tot sol ino es comunica amb ningú: «No donava hostatge aningú, no deixava un cavall acap vianant» (Neto, 1988: 169, 7). És el personatge oposat del Negrinho, que té una identitat rizoma, és adir, que estableix una xarxa de connexions heterogènies. ONegrinho, pel que fa ala identitat rizoma, es ramifica en qualsevol direcció, ja que es comunica amb un entramat d'innumerables persones: Nostra Senyora, els veïns i tots els qui van ala recerca de les coses perdudes. Es tracta doncs d'una identitat que va a l'encontre d'altres arrels, tot intercanviant relacions, apartir del principi de l'alteritat, de la cultura ide l'estètica compositiva. El terratinent iel seu fill es regeixen per la identitat d'arrel, que es única iexcloent, perquè no considera els altres com aformadors de la seua pròpia identitat. c) Nostra Senyora és presentada com ala patrona «de qui no la té». Ella es l'únicadona que apareix en la llegenda. Col·loca la qüestió de la identitat femenina, creada através de la figura compositiva, tot començant per l'element religiós: mare de Déu; popular: patrona; i cultural: protectora. En Ella es troba la síntesi ila reconciliació de les contradiccions de la llegenda. d) lper últim, el jutge, el personatge que s'introdueix en la tradició cultural dels pares fundadors de la cultura gautxa: els indis. «El jutge era un vell del temps de la guerra de Sepé-Tirajú, era un jutge formidable, que havia vist molt de món» (Neto, 1988: 170, 2426). El personatge simoniàés el tipus o el modelque representa els traços iles contradiccions socials, morals ipsicològiques d'una època (Luk<ícs, 1965: 30). Perexemple, ambdós tipus, ONegrinho i el terratinent, presenten els grans problemes d'una època en la qual es fonen l'objectivitat ila norma, l'element humà iel metafísic, el component històric il'essencial, el moment individual iallò universal social. En aquest sentit, la representació típica simoniana mostra les tendències regionals de l'evolució social del gautxo, al mateix temps queduu aterme la superació del regionalisme, car insereix la seua obra dins el tipus universal, com veurem acontinuació. 4. Principals trets literari o-filosòfics de la llegenda Sim6es Lopes utilitza un llenguatge regionalista, és adir, particular. Per això s'introdueixen els conflictes iels drames de tot ésser humà, ço és, la problemàtica universal (Chaves, 1982: 16). El regionalisme simonià no s'esgotaen la representació mimètica de l'espai regionalista; inclou la condició problemàtica de l'home, tot imposant els mitjans de la seua 14 El concepte d'arrel, en oposició al de rizoma, va ser introduït per Deleuze iGuattari (1995) através de la classificació botànica de les arrels. Segons ells, els grups principals són (Boff de Godoy, 1999: 64): arrels axials opivotants iarrels fasciculades orizomàtiques; el primerés representatiu de les arrels que posseeixen un eix principal del qual broten petites radícules. Aquesteix és singularen cada planta ies desenvolupa verticalment. Les arrels fasciculades, que passaran aser anomenades rizomes, posseeixen un punt d'origen que avorta l'eix principal, del qual es ramifica una diversitat d'arrels, innumerables fascícules desenvolupades de la mateixa manera ique estan disposades en totes les direccions. EL NUCLI ÈTICO-METAFÍSIC DE L'OBRA O NEGRlNHO DO PASTORElO DE JOÀO SIMÒES LOPES NETO pròpia expressió. Així doncs, naixen els diversos nivells del discurs literari, tots ells estructuralment interdependents en la unitat del resultat final -l'element regionalista, l'històric, el psicològic iel mític. 27 Tot considerant les tres versions anteriors de la llegenda d'O Negrinho do Pastoreio, què va introduir d'original Simoes Lopes Neto en la seua versió de 1913? Segons Augusto Meyer, ha introduït (Meyer, 1960: 112) en el cos de la tradició les següents variants, que no he vist en altres fonts: el xiquet roí, fill del terratinent, personatge de rellevància en la desgràcia del Negrinho; el motiude Nostra Senyora, patrona dels desvalguts; l'aspecte important de les carreres de cavalls, car el mateix heroi de la història és el corredor del pareller, i la carrera és en línia recta, la qual cosa constitueix un episodi essencial, pel fet que no es limita a ser una anècdota més, sinó que assumeix la importància d'unclímax, dins el fil narratiu. El tema de la carrera de cavalls assenyala l'estructura social de dominació iles relacions de violència iarbitri que s'organitzen a partir de la hisenda (Chaves, 1982: 172-174). No existiria, en el text, la reflexió sobre el poder, si no es donara aquesta variant, que és precisament una invenció simoniana. No cal dir que es tracta de la variant de les carreres, inventada iintroduïda per Simòes Lopes Neta, que assumeix un significat important, perquè duu aterme el següent esclariment: ell no pretén reproduir la llegenda coneguda i no la va reeditar; s'apropia de la tradició icrea un text nou i autònom, una narrativa referida per complet a la seua ètica humanista i a la noció de la llibertat individual, oposades ala ideologia de la dominació senyorial. Un altre element original de Simoes Lopes és el tema de la patrona, la Verge Maria. Aquest tema continua present del principi fins ala fi del relat. La Verge Maria aporta I 'horitzontalitat "naturalista" del sentit metafísic des d'un arquetipus cristià (Chaves, 1982: 174-175). La figura de la Verge acompanya el Negrinho, l'ajuda atrobar el ramat, presideix la resurrecció de l'esclau front al terratinent, ifinalment, ens fa saber que ha sigut Ella "qui el va rescatar, el va salvar i li va donar un ramat, que ell condueix ipastura, sense veure ningú", tot restaurant així, en la plenitud, la llibertat perduda. Això el narrador ho anomena mi/agra nuevo, tot considerant-lo com al'eix central de la seua història, justamenten la segona variant, que no existia anteriorment, ique ara passa a ser un tret fonamental. Passem a veure ara algunes característiques literario-filosòfiques que la llegenda introdueix. No es tracta d'aspectes tècnics i formals de la literatura simoniana. Per això ens remetem a l'anàlisi exhaustiva d'Aurélio Buarque d'Hollanda (Neto, 1957,27-113), ue afirma que l'obra de Simoes Lopes és una «pintura, ino una fotografia» (Neto, 1957, h), és adir, és una creació, ino una còpia o reproducció de la realitat.