Els llocs urbans a la València musulmana: el cas de Borriana

• Els llocs urbans a la València musulmana: el cas de Borriana (*) PIERRE GUICHARD És possible, fins aun cert punt, apartir de les indicacions dels geògrafs, de les dades extretes dels diccionaris biogràfics id'alguns coneixements generals que posseïm sobre l'arqueologia urbana -confrontats sobretot al que sabem de les grans línies de la història política-, determinar agrans trets la geografia urbana de l'Andalus oriental, amb les seues principals capitals (Tortosa, València, Múrcia) ipotser un esglaó inferior de localitats amb caràcter encara netament urbà, dotades d'un vast territori ide nombrosos llogarets que en depenien, com ara Murbllar/Sagunt, Alzira oElx. Però ens és més difícil aprehendre centres que semblaven haver estat menys importants, encara que el seu rastre arqueològic o el nombre de les seues mencions en els diccionaris geogràfics conduirien al primer colp d'ull a veure-hi autèntiques ciutats. És el cas de localitats fortificades d'una certa importància, citades alguna vegada a les fonts, com ara Llíria, Onda, Alpont, Cocentaina o, ala regió murciana, aldees com Chinchilla oMula. Tota classificació d'aquest gènere apareix com asubjectiva illigada al caràcter vague iple de llacunes dels nostres coneixements. Un bon exemple de la dificultat d'aprehendre la consistència urbana dels centres secundaris el trobem en el cas de Borriana que és, als ulls d'al-Idnsl, I una «ciutat important (madlna galt/a), ben poblada, abundant en recursos, rodejada d'arbres i de vinyes iconstruida en una plana atres mil/es de la mar que l'envolta». També ens podem fer una idea de la importància real de Borriana per les dimensions que revela el seu recinte medieval quasi circular, el plànol del qual es remunta al'època musulmana, així com per la modèstia del rastre que aquest llogarret ha deixat a les fonts anteriors a la conquista cristiana. Aquest no correspon més que auna superfície habitada d'unes tres hectàrees, aparentment sense ravals extra-murs, cosa que no li donaria una població més enllà del miler d'habitants si s'adopta el mode de càlcul, aparentment raonable, que ha proposat Torres Balbas per al'evaluació de (*l El present article és un extracte, lleugerament modificat, de la tesi Les musutmans de Valence ~111I Rccol/qllête, que l'autor publicarà dins d'uns mesos al'Institut Français d'Etudes Arabes de Damas. 1. .'\L-IDRI51. Description de l'Ajriqlle el de l'Espagne, Leyde, 1968 (reproducció de la primera edició de I R6ó; una ahra edició del text àrab ha estat publicada per ¡'«Instituto Universitario Orientale di Napoli», Napols-Roll1a, part relativa aEspanya "dins el fascicle 5, 1975). 48 ANUARI DE L'AGRUPACiÓ BORRIANENCA DE CULTURA a la demografia de les ciutats andaluses. 2Ala Takm'ila del valencià del segle XIII Ibn al-Abbar, que és el més important diccionari biogràfic andalús i el més abundant en indicacions sobre els savis de la regió valenciana, Borriana només és citada dues vegades, cosa que la col.loca al'últim rang de les localitats que els geògrafs designen com a«ciutats». Encara que no se la pot comparar amb la seua veïna Onda (mencionada 39 vegades), la representació de la qual és sense dubte sobrevalorada pel fet que Ibn al-Ab bar n'era originari, la diferència és considerable amb MUrbitar/Sagunt, 27, Llíria 39 oAlpont, 15 que Ibn al-Abbar no tenia raons per a conéixer millor que Borriana. Pel que fa a les localitats de la zona situada al nord de València, es constata que grans husun com Peníscola, 4Sogorb, 5Xèrica, ~ que no gosaríem qualificar de «ciutats», ofins itot una localitat que la documentació il'arqueologia ens la revelen com una zona sense cap forma d'urbanització com és Uxó, 3són mencionades amb major freqüència. Les dades arqueològiques que ens ha proporcionat Borriana fins al moment són completament indigents, tot ique es tracta, certament, d'una de les poblacions de la regió valenciana que han estat investigades curosament des de fa vint anys. Les troballes per atzar efectuades en l'espai contingut al'interior de l'antic recinte musulmà, així com dos sondejos efectuats respectivament als anys 1972 i1981, no han proporcionat més que un material medieval clarament pobre, no gaire diferent del que s'ha pogut trobar en alguns llocs rurals dels voltants immediats de la ciutat i de l'antic territori que en depenia a l'època musulmana. Seria sense dubte molt imprudent pretendre extraure conclusions sòlides, i encara menys definitives, d'un material tan fragmentari, la revelació del qual ha estat resultat de factors tan aleatoris. Ningú no ens impedeix, tanmateix, traçar l'estat d'una impressió, encara que aquesta meresca, certament, ser confirmada odesestimada per recerques més sistemàtiques: comparada aallò que haja pogut aparéixer en llocs urbans veïns, com Onda oSagunt, o encara al resultat d'algunes excavacions efectuades en jaciments dels «castells» rurals situats a les rodalies de la plana costera, el material ceràmic 2. Vegeu P. GUICHARD iN. MESADü, Un menut poble del Pais Valencià durant l'època mUSlllmana, Borriana, 1976 (plànol de Borriana) isobre el mode de càlcul de la població urbana apartir de la superfície intra muros, L. TORRES BALBAS, «Extensión ydemografía», in Oudades hispanomUSlllmanas, Madrid, s. d., l, pp. 93-104. 3. Vegeu perexemple P. GUICHARD, «Los origenes isldmicos», in Burriana en su historia, 1987, I. 4. Crónica del moro Rasis, ed.·Catalan, p. 38 «<Parle el término de Moviedro con el de Burriana»). 5. AL-'UDRI, Fragmentos geogrdjico-históricos, ed. al-Ahwani, p. 20. ELS LLOCS URBANS ALA VALÈNCIA MUSULMUNA: EL CAS DE BORRIANA 49 trobat al jaciment de Borriana és en el seu conjunt bastant pobre, i nò sembla testimoniar un nivell de vida de tipus «urbà». 3Es dubtaria aavançar la proposició que precedeix, tot compte fet de la fragilitat dels indicis sobre els quals es fonamenta, si no estigués al seu torn reforçada per dos passatges de la crònica del rei Jaume I d'Aragó. Es veu en el primer passatge el sobirà, que comença la conquista de la regió valenciana pel setge de Borriana ala primavera del 1233, impacientantse per la resistència que li ofereix la ciutat iresponent als nobles que, pagats per l'emir musulmà de València, li aconsellaven abandonar l'empresa, que ell tindria gran vergonya si renunciava a apoderar-s~ d' «un logar tan vil con aquest, que no és maior d'un corral». Alguns anys més tard, l'any 1238, durant les operacions que precedeixen immediatament la presa de València, el rei va fer venir la reina aBorriana per deixar clara la seua voluntat d'establir-se definitivament al «regne de València». Però després de la rendició del «castell» ide la localitat rural d'Almenara, és en aquest darrer lloc on s'instal.la, tot precisant que «mills estaria allt' que aBorriana epus assaut», cosa que fa pensar encara que no degué trobar en aquesta localitat residència confortable, com s'hauria d'esperar en una «ciutat». Si al-Idrlsl i les altres rares fonts àrabs que evoquen Borriana en fan, tanmateix, una «ciutat», és sense dubte acausa de les funcions que duia aterme aquest menut centre, el més septentrional de la zona valenciana. Si es fa cas de la geografia d'alRazl, es tractaria ja d'un cap de districte als inicis de l'època califal, és adir, a la primera meitat del segle X. Segons aquest text, en efecte, «el territori de Morvedre (Sagunt) és atocardel de Borriana, territorifèrtil iirrigat, on hi ha molts arbres de tota mena ide bons fruits». 4 Al-'Udn no assenyala cap districte de Borriana en la seua enumeració dels igll/nls idels guz'ls que depenien de València, 5però això pot ser degut al fet que la regió de Borriana depén, a les acaballes del segle XI, més aviat de Tortosa que de València. 6Ala Tamilka d'Ibn al-Abbar, figura entre les capitals de dependències ('arnalls) de València. 7Sembla haver jugat, des de la fi del segle XI al'època de la conquista cristiana, un paper militar d'una certa importància. Això es pot deduir de les indicacions proporcionades per les fonts cristianes relatives ala intervenció castellana aValència al'època del Cid: Borriana ila seua regió, que depenien de l'emir de Tortosa, són atacades l'any 1086 pel capità castellà Alvar Fañez, «protector» al-Qadir de València; quatre anys més tard, el Cid -que l'ha reemplaçat en aqueix paper-, va fer de la població el punt de partida i de retorn de les seues operacions militars contra l'emir de Tortosa i el comte de Barcelona; l'any 1904, en fi, és aBorriana on té lloc una important entrevista entre el cap castellà i el rei d'Aragó, al temps que es precisava l'amenaça almoràvid sobre la costa llevantina. 8 6. Al'època del Cid, Borriana formava part de la taifa de Tortosa [MENENDEZ PIDAl., La Elpw)a del Cid (1969), I. pp. 315 i3761. 7. És anomenada 'amal 8alansiya i min a'li/ai 8alallsiva dins la TWllilka d'lBN i\l.-AIH3AR. ed. Codera, núm. 597, ied. Arlcón, p. 536. 8. MENÉNDEZ PlDAL, Esp. del Cid (196<)), l, pp. 3115, 376, 388 i504. - - 9. A. C. A., Perg. Canc., carpeta 41 de Ramon Berenguer IV, s. d., núm. I a 32: la menció a l'alcaid de Borriana, amb nombrosos milites, es troba al doc. núm. 16. Dec ala cortesia de Thomas BISSON la indicació d'aquest document. JO. Repartiment de Burriana, p. 59, d'un document de l'A. H. N., Perg. de Montesa, Partic., núm. 68 (2 de nov. 1242). Il. La frontera de l'Estat musulmà valencià passa llavors entre Peníscola iTortosa. Tot l'actual :vIaeslral en formava part. El rei comença el setge de Borriana al maig del 1233, desitjós d'avançar-se a¡"s nobles aragonesos que han començat pel seu compte la reconquista d'aquest nord valencià (Morella presa per Blasco d'Alagó l'any anterior). Aquestes circumstàncies, i les pròpies paraules del rei (vegeu la nOIa següent) evidencien el paper de «capitab> regional jugat per Borriana. 12. Llibre dels jeyts, par. 130 (p. 63 de l'ed. de Soldevila): «E aquells castells qui són ales espatlles (de Borriana), així com es Peníscola, eCervera, eEixivert, ePolpis, e les coves de Vinromà, eAlcalatén, cMorella, eCúller, eAres qui viven del camp de Borriana de conduit, eseran entre nós eterra de crestians, tots s'hauran aretre, perquè nós serem denam, eno poran haver lo conduit que els venia de Borriana.» 13. Sobre els castells d'època musulmana a la regió valenciana, vegeu: A. BAZZANA, P. CRESSIER, P. GUICHARD, Les chafeaux ruraux d'al-Andalus. Histoire et archéologie des husun du sud-est de l'Espagne, Madrid, 1988, així com diversos altres treballs de A. BAZZANA i P. GUICHARD. 14. AL-'UDRI, Fragmentos, p. 19. Després de la conquista de Tortosa pels catalans l'any 1148, Borriana degué servir de petita capital militar del nord valencià en endavant amb contacte immediat amb el territori cristià. Probablement d'alguns anys més tard data un pergamí barceloní on apareix un alcaid (ga'id o comandant militar) de Borriana, que porta potser al sobirà catalanoaragonés contingents musulmans. 9La presència de tals caps militars a Borriana sembla encara testimoniat pels documents cristians del «Repartiment» de les terres que depenien de la ciutat, a l'endemà de la seua reconquista l'any 1233: s'hi veuen distribuïdes dues propietats d'arrel (rahal/s) que havien pertangut ados alcaids musulmans. 10 Iés clar que si el rei Jaume Idecideix començar per Borriana la conquista de la regió valenciana, era perquè aquesta plaça li devia permetre controlar tota la part nord de l'Estat valencià. 11 El projecte del rei està clarament exposat al Llibre delsfeyts: gràcies a la presa de Borriana, el sobirà dominaria la rica plana costera de Castelló, llavors significativament denominada «dè Borriana» (Camp de Borriana), ireduiria apler els «castells» (localitats fortificades) de l'interior que s'hi aprovisionaven en queviures. 12 Ala perifèria de la plana costera, ala vora de les altures que l'enquadren, es troben els vestigis de diversos d'aquests antics «castells» abundantment citats als documents de l'època de la reconquista, com ara la Magdalena de Castelló, Nules, Uxó oAlmenara. 13 Es pot assimilar aquests castra ocastells de les fonts cristianes als husun d'època musulmana. Però aquests darrers, tenint en compte la pobresa de les fonts, apareixen parcament als textos àrabs. L'únic d'aquesta zona que hi és citat amb anterioritat ala conquista cristiana és Almenara, sobre una altura tancant la plana al sud, entre Borriana iSagunt. 14 Com s'entreveu através del text de la crònica reial, les relacions econòmiques ihumanes degueren ser estretes entre la plana de Borriana i el llogaret que li servia de centre d'una part, i d'una altra part un rere-país rural sembrat de localitats fortificades més petites, que s'aprovisionaven en part en gèneres agrícoles ala zona costera, més afavorida que els altiplans secs iels turons de l'interior. Com al'època d'al-RaZl que, ja s'ha vist, destacava ANUARI DE L'AGRUPACiÓ BORRIANENCA DE CULTURA 50 tr ELS LLOCS URBANS ALA VALÈNCIA MUSULMUNA: EL CAS DE BORRIANA 51 l'abundància de les irrigacions ila fertilitat de la plana de Borriana, la vila no se separa del ric territori agrícola que l'envolta. La població s'hi espargeix en petits centres, mena de llogarets ocaserius, que els documents cristians de l'època de la reconquista anomenen alqueries. AI propi territori de Borriana es trobava Vinarrag ell , 15 Benahamet, Mantella, Secha, Benaquite, Beninaz, Beniayna, Benifatenia, Llombay, així com l'important alqueria anomenada «Carabona», igualment composta de diversos «barris» ocaserius anomenats Alcaramit, Alcaula, Binanufeil, Binalchateni, Caria iAlcosayba. t6 La mateixa estructura «astellada» del poblament es retrobava al conjunt de la «plana de Borriana» iels seus voltants, dins la dependència dels llocs fortificats o«castells» ja citats. Al nord del riu Millars, per exemple, al territori castral de Castelló, el centre fortificat del qual ocupava el turó de la Magdalena, aquatre quilòmetres al nord-oest de l'actua! capital de la província (de fundació cristiana), els documents de repartició de les terres als colons cristians revelen l'existència de les alqueries d'Almalafa, Beniamargo, Benicatal, Benihayren, 8enimarhua, Benimucarra, 8inaciet, Binahut, Remonir, Teccida, Benirabe, Benimahomet, 17 dispersió que confirma la prospecció arqueològica sobre els territoris ve¡ns de Benicàssim iCabanes, que depenien al'època musulmana dels «castells» de Mantornés iMiravet. 18 Continuava igualment al sud de la plana costera: de Xilxes, petit centre de poblament l'estatus exacte del qual no és definit clarament pels textos, però el territori actual del qual no fa més enllà de 13 Km 2, depenien uns altres quatre caserius. 19 Ala part baixa del territori del «castell» 15. «Alqueriam de Benirrage, que est in termino de Burriana» (A. H. N., Perg. reales de Montesa, nell11. 33. iReparlimenl de Burriana, p. 17, de 25 de juliol 1233). No pot tractar-se més que de l'alqueria posteriorment anomenada Vinarrageil, que pertanyent a¡'Ordre de l'Hospital passà després al de Montesa quan aquest darrer passa aposseir els béns de l'Hospital al regne de València, cosa que explica la presència d'aquesl document als arxius de Montesa (vegeu per exemple d'altres documents on la mateixa alqucria apareix sota el nom de Vinarragell a JA VIERRE MUR, Privilegios reales de Montesa, núms. 265 [dc 1321J i432 [de 1343J. Vinarragell és actualment el nom dúna partida rural de Borriana, on es troba el jaciment d'un despoblal corresponent auna alqueria medieval, superposada eUa mateixa aun molt important hàbitat protohistòric (MESADO, Vinarragel/, 1974). 16. Benahamet iMantella, que desaparegueren ràpidament per aser substituïts per un establiment anomenat «La Pobla» (Rep. Burr., pp. 162-164) són lliurades al Temple al juny de l'any 1233 (¡d., pp. 12-13 i JAVIERRE MUR, Perg. reales, núm. 29, de A. H. N., Perg. reales Montesa, núm. 25). Secha és lliurada al Temple igualment al setembre del 1237 (Rep. Burr., p. 49, i JAVIERRE MUR, núm. 62, de A. H. N., Perg. reales Montesa núm. 57). Benaquite iBeninaz són citats al Rep. de Burriana, pp. 11 i38, però pOl traclar-se d'errors de transcripció ode lectura. Beniayna: A. H. N., Perg. Reales de Montesa, núm. 46, de 2de gener del 1235, donació de 6jovatas al'alqueria d'aquest nom (Rep. Bu"i., p. 45, on Ramón de María ha llegit «Beni Layna» o«Benixaurina»; JA VIERRE MUR, núm. 51); aquesta alqueria desaparegué probablement al'endemà de la conquista. Avinagrina només és mencionada en un document de finals dels segles XIV, que es refereix ala donació d'aquesta alqueria efectuada per la corona després de la conquista (Rep. de Burriana, p. 262, de A. C. A., Reg. gratiarum de Joan l, de 1382-1384; el document és de) 9d'abril del 1383). Benifatenia apareix en una donació de 4jovatas al territori d'aquesla alqueria, del lO de novembre del 1233 (A. H. N., Perg. reales de Montesa, núm. 42; en Rep. Burriana, p. 28, i JA VIERRE MUR, núm. 47). L'alqueria de Carabona, amb els seus diferents «barris» oparticions, que era atocar de dos altres «llocs» anomenats A1cudia iDaymuz, fou l'objecte d'una donació anlerior a la conquisla, el 3de novembre del 1219 (Rep. de Burriana, pp. 6-8, de A. R. V., Real 611, fol. 53). 17. Segons el text de la primera carta pobla concedida als colons cristians al territori de Castelló, hi havia sobre el lloc fonificat almenys una cinquantena d'habitacions disponibles per acollir els papula- /ores (GUICHARD-SANCHEZ ADELL, «Carta puebla de Benimahomet» [1984]). 18. BAZZANA-GUICHARD, «Recherches sur les habitats» (1976). 19. Xilxes depenia sense dubte del «castell» d'Almenara, ja que el rei Jaume Itracta amb els musulmans del «castell» d'Uxó, Nules iCastro en un lloc pròxim al'actual Moncofa, immediatament al nord de Xilxes, de la qual diu que es troba al límit dels territoris d'Uxó i d'Almenara. Xilxes, entre Moncofa iAlmenara¡ depenia, doncs, d'aquest darrer,territori (Llibre dels feyts, par. 249; p. 105 de l'cd. de Soldevila). Aterritori de Xilxes, que té 13 Km , es troben, segons er Repartiment de València, Ics qual re alqueries de Mozmuda, Alagema, Raal iAlcudia (ed. Cabanes-Ferrer, l, núm. 134); la locahiat és, a la mateixa donació, designada com a <<JOCUS». 52 ANUARI DE L'AGRUPACIÓ BORRIANENCA DE CULTURA d'Uxó (Sun), es dispersaven igualment les alqueries de. Ceneja, Zeneta, Orleyl (o Haraturle), Benigasló, Beniçahat, Benaldalmech, Binazait il'Alcudia. 20 . És possiblement significatiu que aquesta extrema fragmentació del poblament, en marcat contrast amb el seu reagrupament ulterior a['època cristiana, fos evident en l'única aI.lusió descriptiva aaquesta regió existent en un text àrab, ei d'al-Idrisi. El gran geògraf del segle XII proporciona, en efecte, les principals etapes de ¡'itinerari de Tortosa aValència: la rabita de Kastali (La Ràpita), ei hisn (<<castell») de Peníscola, la pujada ('agaba) d'Ab/sa (Orpesa?), la madma de Borriana, iMurbatir (Morvedre/Sagunt). De manera un poc sorprenent, no només Idnsl no qualifica aquesta darrera localitat de madma, com va fer amb Borriana tot iser, tanmateix, «materialment» menys important, sinó que afegeix molt breument una precisió que no manca d'interés Sl se la relaciona amb allò que els documents cristians de l'època de la reconquista ens fan entreveure sobre l'organització del poblament en aquestes planes cpsteres del nord de València. Escriu, en efecte, que hi ha vint milles de Borriana aMorvedre «(reunió) de viles (qura, plural de qarya) pròsperes; tot hisón arbresfl1!iters,. cultius, aigües corrents. .. ,itotes aquestes explotacions agrteoles (diya') iaquests vergers (asgar) es troben pròxims a la mar». 21 La impressió que Idrisi oels seus inf.ormadors han retingut del paisatge humà de les planes costeres del nord de València és, per tant, conforme aallò que es dedueix dels documents cristians: un estol de petits centres agrícoles els quals, d'una època a una altra, conserven el mateix nom de qarya/alqueria. És particularment interessant constatar que és la mateixa impressió que es desprén d'algunes línies que el Rawd al-mi'tar d'al-Himyan consagra ala mateixa zona. Si en la seua notícia sobre Borriana aquest autor es limit~ acopiar a!-IdrIS1, en la que consagra aSagunt, extreta d'una altra font (que pot ser el text perdut d'al-Bakn, en el qual al-Himyan s'inspira sovint), evoca el mateix paisatge rural tot escrivint que «el territori de (Morvedre) conté moltes oliveres, vinyes, itota classe d'arbres fruiters», isobretot afegint que «de Morvedre a les primeres qura de Borriana, hi ha una distància de dèneu milles imitja», 22 No crec que aquesta manera d'aprehendre Morvedre oBorriana com un conjunt de qura ollogarets al temps que com una aglomeració de caràcter verdaderamen.t. urbà, que es torna a trobar així en. dos textos geogràfics àrabs diferent,'), haja de ser considerada com ¡'efecte de l'atzar. Morvedre iBorriana no són solament l'espai «urbà», capital de districte, on es troba la mesquita principal 23 ion resideix 20. Haraturle/Orleyl, Alcudia, Benaldalmech iBinazait són citades pel Repartiment de València (ed. Cabanes-Ferrer, lI, núms. 976-993). Documents ulteriors mencionen d'altres caserius oalqueries; així, A. R. V., Real Patrimonio, Maestre Racional, IOB71 (registre de marabat[ del 1427): l'Alcudia, 8enigafull, Ceneia, Adzeneta, Beniçahat, Benigazló. Beniçahat és potser el Binaziat del Repartimellt. 21. AL-lDR1SI, p. 232 (trad.), ied de Nàpols p. 556: Wa mill Burriyalla ila Murbatir, ... ah(l'a qura 'arnira... 22. AL-HIMYARI, Rawd al-mi'tar, ed. Lévi-Provençal, notícia 171. 23. El text citat a la nota anterior indica que «hi ha aMorvedre una mesquita principal (gami) imesquites ordinàries (masagid)>>. Les mesquites de Borriana apareixen en un document de donació avançada d'aquestes a l'Ordre de l'Hospital, al setembre del 1210 (Rep. de Burriana, pp. 4-5, de A. R. V., Real, 614, fol. 22). Segons la tradició local, l'església principal de Borriana ocupa l'emplaçament de l'antiga mesquita. l-. _ t ELS LLOCS URBANS ALA VALÈNCIA MUSULMUNA: EL CAS DE BORRIANA 53 l'autoritat judicial del cadí 24 ila militar del ga'id, 25 com també, sense dubte, un 'amil o un musrif encarregat de recaptar els imposts. Són també, alhora -i sense que puguem clarament distingir l'una i l'altra realitat més que d'una manera purament material-, un conjunt de qura gravitant al voltant del lloc fortificat al qua estan unides orgànicament. L'únic document àrab anterior ala reconquista conservat ala regió valenciana és precisament una sentència del cadí de Morvedre, promulgada en un litigi concernent ala irrigació entre dues qura del seu territori, Torres-Torres i Càrcer. El text comença de la següent manera: «Havent-se originat una disputa entre la qarya de Turis i la qarya de Qars, formant part (l'una il'altra) dMb·?6 de les qura eur Itar ...» - Les indicacions donades en les pàgines que precedeixen hauran fet sentir fins aquin punt és difícil reconstituir el paisatge humà i l'organització de l'hàbitat a Borriana ila seua contornada durant l'època musulmana. Fins aquin punt també és difícil aprehendre la consistència d'una localitat que sembla, des de qualsevol punt de vista, haver tingut una importància urqana bastant mínima en comparació ala majoria dels altres centres urbans de la zona valenciana. Els autors àrabs donen, tanmateix, la qualificació de vila aun llogaret que, apesar de la seua escassa extensió i d'una població sense dubte poc important, constituïa, amb tot i amb això, el centre administratiu i probablement militar més septentrional de la regió valenciana, controlant la ruta costera ila plana ben cultivada anomenada a l'època «de Borriana», no sent Castelló més que un dels castells de la contornada muntanyenca d'aquesta plana costera, a l'emplaçament de l'actual santuari de la Magdalena. No és pot, dissortadament, anar més lluny d'aquestes constatacions ben insuficients per donarnos una idea de la Borriana musulmana, tot esperant que potser algun dia l'arqueologia abans que els textos ens aporte noves fonts per ala seua coneixença. 24. Un document àrab passat davant el cadi de Morvedre és conservat al A. R. V., Procesos de Madrid, Lletra S. 429, del 1223. IBN AL-ABBAR, a la Takmila, dóna la biografia d'alguns cadis de Morvedre (vegeu els núms. 734 i 1659 de l'ed. Husayni, corresponent als núms. 82 i 1008 de l'ed. Codera). 25. Sobre Borriana, cL supra inotes 9i 10. Una donació del Repartiment de València concerneix les cases de «Tamareti, a1caldo de Murvedre» (ed. Cabanes-Ferrer, l, núm. 974, del 24 d'octubre del 1238). Lliurades aun noble aragonés, es tracta certament de cases aristocràtiques, que serveixen de senyal per ad'altres donacions (ld., núms. 470 i1007). El mot «a1caldus» designa sense dubte, en aquest text, el ga'id (oficial encarregat de la fortificació) ino el qadl, ja que es torna atrobar un «alcaid» Altamarit, posseïdor d'una propietat d'arrel important aBorriana (A. H. N., Perg. particulares de Montesa, núm. 68, del 17 d'abril del 1243: «raal qui dicitur de a1chayt Altamarit»). 26. Pergamí de 619 H.l1223, conservat als A. R. V., Procesos de Madrid. Lletra S, 429, inèdit. Aquest pergamí ha estat utilitzat pels habitants cristians de l'alqueria de Turris, esdevinguda Torres Torres després de la reconquista, als seus litigis amb d'altres comunitats d'irrigadors, cosa que explica que siga acompanyada (sota la mateixa referència) d'altres documents d'època cristiana.