El marxisme, l'estructuralisme i l'anàlisi literària

- - El marxisme, I'estructuralisme i l'anklisi literaria' per Raymond Williams Uns fets prou recents a Cambridge, dels quals alguns dels presents poden haver sentit parlar, m'han decidit a exposar cert material que preparava per a una serie de cinc conferencies a la tardor.' Com que el material havia estat pensat a aquesta escala, la perspectiva d'una hora pleníssima pot ser considerada descoratjadora; tanmateix, sembla important d'establir una posició general ara, més que no pas deixar molts d'aquests problemes pendents fins que puguin ser estudiats amb més atenció. El meu objectiu principal és identificar i explicar breument certes posicions actuals i controvertides més enllii de les etiquetes que tan vagament es reparteixen, perb tinc una proposta prou diferent per posar-la davant de tot aix6, una proposta que em sembla que va al centre de la controversia. Tant dins del marxisme com de I'estructuralisme hi ha di- * Publicat amb el tito1 Marxiim, structuvalisrn and literary analysis a la «New Leit Review~, núm. 129 (seternbre-octubre de 1981), ps. 51-66. (N. del T.) 1. Text d'una conferencia feta a la Facultat d'Angles de Cambridge el 13 de febrer de 1981. [Aquesta conferencia és la contribució que Raymond Wiams va fer al debat sobre el lloc dels nous metodes de la crítica i de la teoria de la literatura a I'ensenyament que es va encetar a Cambridge el gener i febrer de 1981. No es tractava de cap iniciativa institucional, les autoritats academiques s'hi van veure obligades en disentir una serie de professors i estudiants de les raons que havien dut el Departament d'Angles a no fer cas de les recomanations de la comissió de contractació pertinent (de la qual era membre Raymond Williams) i cessar el professor ajudant Dr. Colin MacCabe. Aquest havia ocupat el carrec durant cinc anys i en acabar el contracte la seva promoció a professor titular semblava previsible; perb el catedratic Dr. Christopher Ricks i un nucli conservador de professors del departament mencionat s'hi van oposar. Descoberta, la raó fonamental era ben senzilla: el Dr. MacCabe, especialista en Godard i Joyce, postestructuralista i marxista confés, no encaixava amb I'esquema academic, literari i, és dar, polític del Departament d'Angles (addicte encara als plantejaments d'un Leavis i molt lluny ja dels d'un Richards). EIs Marges, 24. 1982 3 verses tendencies i encara hi ha més diversitat en altres tendencies en que en part han influit; algunes d'aquestes tendencies, a més a més, s'oposen profundament entre si. Cal remarcar-ho no solament per tal de prevenir un etiquetatge reductiu sinó per una raó més positiva: algunes d'aquestes tendencies són compatibles amb I'actual paradigma dominant als estudis literaris, mentre que d'altres són incompatibles i durant els darrers anys han desafiat el paradigma dominant. 1, és clar, la professió que el sosté. Faig servir «paradigma» més o menys en el sentit de Kuhn d'una definició operativa d'un determinat camp de coneixement, és a dir, d'un objecte de coneixement, basat en algunes hipotesis fonamentals, i que implica definicions dels metodes apropiats per descobrir i establir aquest coneixement. Doncs bé, el cas de la literatura em sembla que correspon exactament a aquest paradigma. Encara més, tal com deia Kuhn, aquests paradigmes mai no s'abandonen així com així. Ben al contrari, acumulen anomalies fins que arriba un punt de ruptura; aleshores comencen els intents de desplagar o de renovar les hipotesis fonamentals, les definicions i tot allo que en aquest moment són els valors professionals i els metodes d'estudi establerts. Es tracta evidentment d'un moment de crisi. Crec que ara vivim un moment de crisi, per bé que en una etapa molt primerenca, en els estudis literaris a Cambridge. IÉs clar que la definició d'un objecte de coneixement que és percebut de certes maneres arriba que es confon irremeiablement en el paradigma dominant amb l'objecte del qual hom vol aconseguir un coneixement. Aixb és prou evident avui en alguns usos del terme «literatura», que, al capdavall, en el seu sentit més comú, no és pas produyt pels departaments literaris, perb sí que podem considerar que el posseeixen i el defensen. 1 aixo de maneres diverses. Se'ns diu, per exemple, que és feina nostra ensenyar «el canon de la literatura anglesa». Aquest ús del «canon», manllevat dels estudis bíblics, on significa una llista d'obres sagrades acceptades com a autentiques, és molt remarcable. Perque, naturalment, el «canon de la literatura anglesa» no és res de donat, sinó que és produit; és efecte d'una considerable selecció i en la practica d'una reselecció. En la seva versió més senzilla va ser sotmes a crítica en els experiments de crítica practica que va realitzar Richards. Aquest va demostrar que el canon podia ser ensenyat a estudiants molt entrenats, perb que la major part eren incapagos ells sols de produir-ne les valoracions implícites. Més, sovint preferien textos ben diversos dels del canon. Aquestes troballes van suposar la redefinició moderna més efectiva del paradigma, sense reemplagar-lo, pero. En aque:sta redefinició, la literatura es va aparellar amb la crítica. En efecte, ates que, per contrast amb els estudis bíblics, I'erudició academica no podia establir el canon literari (encara que podia efectuar verificacions locals en el seu inteAquesta raó va ser protestada i la universitat, una mica inquieta, va nomenar l'acostumada comissió que investigués l'afer MacCabe, alhora quz comencava un cicle de conferencies en que les diferents parts havien d'exposar les raons de fons de les posicions respectives. Tal va ser l'embolic que el «Times Literary Supplement», l'«Observer», el «Sunday Times» i el «Guardian» entre d'altres publicacions van convertir la qüestió en una notícia i la van manipular a consciencia; d'on que s'arribessin a publicar articlets pretesament de divulgació sobre l'estructuralisme i la semibtica («semi-que?» preguntava un periodista) que els convertien en poc més que una excentricitat insensata i, a sobre, d'origen estranger. (Del marxisme ni se'n parlava, ignorat o despatxat amb les raons de costum.) De tot plegat, en va sortir aixb: el Dr. MacCabe se'n va anar al carrer (el van fitxar de seguida a Glasgow, aixb si) i, molt poc després, un implacable govern conservador retallava el pressupost d'universitats en un 20 %. La materia era certament seriosa. (N. del T.)] 4 Estudis i assaigs rior), calia ensenyar un procés nou -el judici críticcom a condició per tal de retenir la idea definitbria de la literatura. Literatura havia significat abans, si més no fins a la primeria del segle xrx, un conjunt d'escrits impresos; aquest sentit neutre sobreviu, en efecte, en contextos tals com «suplement literari» o «secció literaria». Aquest ús, bbviament, tenia l'efecte d'una especialització en l'impres, la qual cosa era en general escaient al període compres entre el segle XVII i les primeries del segle xx, pero llavors amb algunes anomalies. Hi ha el teatre, que és un text no per ser llegit sinó representat. Hi ha allb anomenat, des de molt abans, la «literatura oral», una classificació estranya i sovint desconcertant. Hi ha, en fi, la situació problematica del text en formes modernes com la radio, el cinema o la producció oral reviscolada. Ara bé, de manera creixent al llarg del segle XIX es va escaure una altra especialització del terme, basada en el que són ara unes categories evidentment anbmales. Literatura va arribar a significar «textos imaginatiuw, novelles i poemes, en una difícil distinció dels textos «factuals» o «discursius». No és solament que aixb tendia a amagar l'element d'escriptura, de text, la composició lingüística de fets i idees, en les arees excloses («discursives» o «factual~»); també les relacions suposades entre la «imaginació» i els «fets» en els ~ casos «literaris» eren, per bé que a vegades prou bbvies, en moltes ocasions I'autentic problema que calia construir. Aixb ja hauria estat prou difícil; pero hi havia una altra especialització encara en la qual, posem-ho així, la categofia de «literatura» s'autocensurava. No tota la literatura -novelles, poemes, obres de teatreera Literatura en la categoria de la majúscula. Ben bé la majoria de les novelles, poemes i obres de teatre semblava que no pertanyien a la Literatura, que esdevenia llavors en la practica la categoria seleccionada, i no el «cAnon» heretat establert per la crítica. Doncs, si algú diu avui: «La literatura és més important que tots els ismes», la idea pot semblar persuasiva quan els Ésmes són, per exemple, els estrangers: el marxisme i l'estructuralisme. Perb hi ha un isme del qual no es parla gaire: la critica: que a hores d'ara, per efecte de la redefinició del paradigma, s'ha incorporat de manera efectiva a la «Literatura» (en realitat allb que la defineix i que fins la pot arribar a dominar). S'escau sovint la paradoxa que allb que més gent fa de debo en els departaments de literatura és crítica o estudis crítics, la qual cosa és presa com l'activitat literaria correcta, per més que sigui ben diferent del que altres -1s escriptors de novelles, poemes, obres de teatrefan, sempre a un altre lloc. Heus aquí una seqüencia: primer, una restricció als textos impresos, després una reducció al que són anomenades obres d'«imaginació» i, finalment, una circumscripció a una minoria establerta per la crítica de textos «canbnics». Perb també creixent al costat d'aquesta hi ha una altra especialització, sovint més puixant: no solament Literatura, sinó Literatura Anglesa. Des del punt de vista histbric aquesta és una construcció tardana, perque en allb que fa als textos medieval~, si més no fins al segle XVII, és forga incerta. L7«Angles» és la llengua o el país? Si és la llengua, també hi ha quinze segles d'escriptura nadiua en altres llengües: llatí, galles, irlandes, angles antic, frances normand. Si no és la llengua, sinó el país, aixb es refereix a «Anglaterra» només o enclou també Irlanda, Galles, Escocia, Nord-america, les velles i les noves Commonwealths? 2. Cal recordar que, en angles, crítica és criticism, d'on la rima, que no he pogut conservar, amb marxism, structuralism. (N. del T.) Els Marges, 24. 1982 5 El paradigma dominant en crisi La idea d'una ({literatura nacional» és una producció histbrica de gran importancia en un període determinat. El terme Nationalliteratur va apareixer a Alemanya cap al 1780, i les histories de les «literatures nacionals», arnb perspectives forga noves i reminiscencies de les idees rnés antigues i rnés generals de les «lletres humanes», s'escrivien en alemany, frances i angles a la mateixa epoca en que s'esdevenia un gran canvi en les idees de «la nació» i de la «nacionalitat cultural». Els processos histbrics posteriors, sobretot en el nostre segle mateix, han fet aquestes especialitzacions «nacionals» incertes, i han creat anomalies que han de ser provisionalment regulades cada any en les preguntes d'examen, etc. «Per als nostres propbsits, Anglis vol dir ... » De fet aquesta anomalia és molt poderosa, ates que la qüestió de l'«anglicitat», adduida molt sovint en els estudis literaris, és a hores d'ara, per raons socials i polítiques prou bbvies, forqa crítica, farcida de problemes tensos i molt emotius tocant a la identitat tradicional i l'amenaca contemporhnia. Només cal considerar algunes de les actituds presents davant de certa producció nova en designar-la com a «francesa» o «a la moda parisenca». Termes que no són ben bé descriptius sinó que s'usen deliberadament per tal d'establir una separació. Allb que sovint es defensa, segons que sembla, no és solament un cos de textos sinó la projecció que se'n fa, en que les diverses obres d'escriptors en angles componen una identitat nacional -tant rnés potent com que ve sobretot del passaten la quaj. una manera de ser, un temperament, un estil o una serie de «principis» immediats (que poden ser posats en relació arnb la «teoria» pero també amb totes les altres formes de raonament) són celebrats, ensenyats i imposats administrativament. Tot plegat ben lluny de la literatura en el sentit d'escriptura diversa i activa. Es tracta, rnés aviat, d'una mena de reducte últim, des d'on hom defensa idees molt rnés generals d'anglicitat, valors, tradició, contra tots els nouvinguts; aixb fins al punt que els dissidents nadius (ja no cal dir res dels de fora) semblen, rnés que diferents, estranys, ja que no parlen la nostra llengua sinó una mena d'argot incomprensible. Pel que fa a tots els anglesos, no es tracta de com la majoria sent i pensa en realitat davant dels problemes connectats d'identitat, interks i canvi. Perb entre els que, arnb precisió, podem anomenar els tradicionals intellectuals literaris anglesos, aixb no es limita a una professió; és i sembla un eslogan i una croada. En aquest camp propi és congruent arnb reaccions i campanyes forca més generals de la classe dominant anglesa en conjunt, l'expressivitat i propaganda de l'«heretatge» de la qual han augrnentat en proporció arnb els seus fracassos prhctics actuals. Ara, per diverses raons, tant el marxisme com l'estructuralisme, de maneres diferents, han afectat directament el paradigma i les seves anomalies. El que és sorprenent és que un bon nombre de les tendkncies actuals de totes dues escoles han estat assimilades pel paradigma, o s'hi han assimilat elles mateixes, dins del qual semblen tan sols maneres diverses d'acostar-se al mateix objecte de coneixement. Poden ser considerades hostes, encara que a vegades resultin indominable~ o impresentables, d'un pluralisme decent. Tanmateix, hi ha altres tendencies que no són assimilables; més, que no són gens congruents arnb la definici6 vigent. Són aquestes, enmig de l'agitació, les que estan implicades en la crisi present. Perque aquesta crisi és, per damunt de tot, una crisi del paradigma dominant i els mktodes i esthndards professionals establerts. Es clar que, per les raons que acabo d'exposar, tot aixb ha adquirit una dimensió que desborda els termes d'una disputa professional. En un sentit absolut, és una de 6 Estudis i assaigs les arees capitals en que es defineix i es viu una crisi cultural molt general. Ara descriuré, breument, les principals tendencies del marxisme, formalisme i estructuralisme, en tot allo que afecta el que per habit anomenen estudis literaris. Dominar cada una d'aquestes tendencies adequadament demana molta rnés atenció, pero jo vull si rnés no identificar-les i, tot seguit, indicar, perque aquesta és avui la qüestió important, quines d'aquestes tendencies són compatibles amb el paradigma -i, per tant, amb els mecanismes professionals establertsi quines, en la meva opinió, no ho són. El marxisme i la teoria del reflex La primera area del marxisme que cal explorar és la centrada per la idea del «reflex», una noció molt complexa i usada de maneres diferents dins de la tradició marxista. Histbricament, representa la primera aplicació del marxisme a l'estudi de la literatura, aplicació, pero, que, val la pena remarcar-ho, és feta de tres maneres diferents. Primer, hi ha la proposició marxista rnés general: tot el moviment de la societat és governat per una certa disposició dels mitjans de producció i quan aquesta disposició -forces i relacions en el conjunt d'un mode de producciócanvia corn a resultat de I'operació de les seves prbpies lleis i tendencies, aleshores també canvien les formes de consciencia i les formes de producció intellectual i artística (formes que segons la definició marxista ortodoxa tenen el seu lloc a la «suprastructura»). Algunes evolucionen d'una manera relativament directa, corn la política o el dret; d'altres d'una manera distant i sovint indirecta, corn en els exemples tradicionals de la religió, la filosofia i I'estetica. D'acord amb aquesta versió de la historia de I'art i del pensament, els canvis en els nivells inferiors de I'ordre social repercuteixen en les arees rnés allun~ades a mesura que la gent esdevé conscient d'aquests conflictes i pren posició de maneres diverses. Aquest raonament ha estat discutit inacabablement, sobretot dins de la mateixa tradició marxista. Pero pel que fa als estudis literaris podem distingif-hi dues versions: una més aviat elemental, per bé que encara molt coneguda (i sovint I'única coneguda) corn I'aproximació marxista a I'estudi de la literatura; I'altra és o sembla que és una mica rnés sofisticada. La versió primera, la rnés elemental, és aquesta: si és cert que la producció literaria i intellectual és, en un sentit molt ampli, un reflex dels conflictes fonamentals de I'ordre social, la comesa dels marxistes ocupats en tals estudis és, corn a conseqüencia, la identificació de les forces en conflicte i llavors la discriminació (com se solia fer en la dhcada dels trenta) de formes d'escriptura progressives i reaccionaries, la presa de posició al respecte i, sobretot (perque I'emfasi era sempre més en la producció que en la crítica), la recerca de formes de producció de nous tipus d'escriptura que corresponguin a les necessitats del conflicte fonamental. Aquesta 6s -i no solament en la caricaturauna posició molt simple. En els seus pitjors moments es redueix a etiquetar certs tipus de literatura corn a bons o dolents segons la seva pretesa tendencia política o histbrica. En general, el producte literari és vist corn a dependent d'una posició o consciencia de classe total i assumida. Aquestes veritats generals, a rnés a més, són considerades corn un punt de partida i només després tenen demostració i exemplificació en la literatura. No és sorprenent que quan aquesta variant de la interpretació marxista es va trobar amb un tipus d'analisi literaria molt rnés cenyida, EIs Marges, 24. 1982 7 en la decada dels trenta, per exemple en Leavis (ell mateix compromes i embolicat en discriminacions morals i culturals en la literatura), sofrís una derrota rnés aviat decisiva. Semblava massa elemental i reductiva o, en els seus millors moments, dogmaticament selectiva. 1 tanmateix cal dir encara que cap marxista, corn vulgui que ell/ella redefineixi els termes d'aquesta proposició generica de la determinació social, no pot refusar-la sense abandonar la tradició marxista. Les formulacions modernes d'aquest problema prescindeixen de fet de la idea de reflex. Perque fins i tot després d'haver acceptat que hi ha distancies, que hi ha retards temporals, etc., és clar que se suposava una correspondencia a priori massa estreta i directa entre aquelles coses que podien ser identificades histbricament corn a esdeveniments en alguna zona de l'ordre social i la producció literaria real. Com a conseqüen. cia, en lloc de cercar les connexions bbvies i directes que haurien pogut fonamentar la simple separació de les obres en políticament bones o dolentes o corn a representatives d'aquesta o d'aquella tendencia o classe, hom retenia la posició generica pero amb una redefinició radical d'allb (que realment són els diferents processos literaris i estetics. Més tard, aquesta posició va esdevenir forCa complexa; pero he mencionat la versió rnés vella abans perque és la rnés coneguda i perque, ates que circula en versions elementals i en algunes de rnés refinades, és alhora estimulant i difícil. Ara, la segona posició, que va ser construida al voltant de la idea del reflex, era en realitat molt rnés senzilla. Aquesta s'escau que és una de les tendencies totalment compatibles, basada en una llarga tradició literaria, de la idea general de la reflexió i, ben cert, de la versió rnés amplia i passiva de la mimesi. (Hi ha un sentit ben diferent i actiu de mimesi, que no és en absolut una reflexió sinó un procés de comprensió, interpretació i elaboració.) Aquesta tendencia defineix la literatura valuosa perque reflecteix la realitat social i el seu metode preferit és el realisme: jutja les obres d'art segons la seva fidelitat a la realitat social o segons la informació verificable que en donen. 1, si aquest és el criteri, llavors no hi ha d'haver cap etiquetació externa d'obres progressives i reaccionaries. Com Marx havia observat a propbsit de Balzac (un home situiit en una posició política oposada a la seva): precisament perque Balzac representava les realitats de la societat francesa és important. Hauria estat un escriptor molt inferior si hagués intentat de convertir aquesta representació realista en allb que tant Marx corn Engels van atacar constantment, la «literatura tendenciosa», en que en lloc de reflectir la realitat l'escriptor la manipula d'acord amb els seus pressupbsits polítics. Era crucial, doncs, en aquesta tendencia que I'obra reflectís la realitat tal corn era, encara que fos desagradable. I'erb hem d'acceptar una cosa, potser excessiva, que el marxisme, corn a posició general, ofereix una analisi única de la natura d'aquesta realitat o, rnés aviat, de les seves lleis fonamentals. Aixb, en la practica, pot ser ben diferent de la idea de reflectir una «realitat» que adesiara s'escau que existeix. Aixb no obstiint, aquesta diferencia tendeix a limitar-se sobretot a problemes de tipus histhric. El metode de I'analisi literaria la demostració d'un reflex d'un estat o procés definit corn a base o context o rerafonsroman sovint compatible. En efecte, aquesta és, al capdavall, una posició molt familiar en tots els estuclis literaris. Hom pregunta de fet una vegada i una altra, de maneres rnés o menys sofisticades, corn es relaciona aquesta novella o aquesta obra amb una realitat observable amb altres mitjans. Certament, aquesta activitat forma una part molt important de la investigació més seriosa en la crítica i la teoria. Per tant, un tipus de posició «marxista», defensada amb arguments propis, 8 Estudis i assaigs és en la practica gairebé sempre compatible amb metodes molt més ampliament acceptats i justificats. La qual és la situació, penso, de la tercera versió de la teoria del reflex, palesa sobretot en l'obra de Lukács i en les seves primeres etapes fonamentalrnent representada per Plexanov. Lukács sostenia que podem adoptar un punt de vista massa rudimentari tocant a la relació entre una obra d'art i la realitat, perque la reflexió de la realitat en la seva forma immediatament aprehensible pot ser o insuficient o illusbria. D'aquí ve la definició de realisme que Lukács va acabar adoptant: una definició rnés difícil de defensar tebricament en certs aspectes que les posicions anteriors, perquk hom deia que la feina de l'escriptor era de reflectir moviments subjacents. Aquí esdevé rnés rellevant el punt d'abans, sobre les analisis privilegiades del marxisme, perque el cmoviment subjacent» sol pertanyer a les «Ileis», a 13 comprensió privilegiada, i per tant fa un efecte molt diferent de la citació de material empíric dins d'una perspectiva marxista o no-marxista. Cal dir, perb, que és també un intent d'anar rnés enlla d'aquestes simplicitats empíriques, d'una manera relacionada amb altres provatures de demostrar una relació indirecta o penetrant o ideal entre «allb esdevingut» i allb que els escriptors n'han fet. D'on que Lukács ataqui el naturalisme, que (aixb es deia) es limita a reflectir l'aparenca de les coses tal com són, la realitat immediatament accessible. L'alternativa al naturalisme és un realisme que, fidel a la realitat contemporania que és el seu tema, s'ocupa de discernir sobretot els moviments que li són subjacents. Hom fa un gran esforc per tal de presentar el realisme com una categoria dinamica rnés que no estatica. 1 en aquests termes estudia Lukács la novella histbrica o l'evolució de les formes dramatiques. Tanmateix, és interessant d'observar que Lukács va atacar les formes d'escriptura que es van desenrotllar en aquest segle per tal de representar, precisament, un moviment dinamic, com, poso per cas, en un Brecht. Lukács, en efecte, va tendir a romandre molt a prop de la vella versió del realisme entes com a reflexió i illuminació d'una realitat general i generalment cognoscible. La mediació literdria de la realitat Durant molt de temps la contribució del marxisme a I'estudi de la literatura -si rnés no en els textos accessibles en anglksva ser representada per la teoria del reflex. Perb ja des dels volts de 1920 es desenrotllava dins del marxisme una definició molt diferent de la producció literaria i de les seves relacions socials. Aquesta aproximació no es centrava en el reflex sinó en el concepte ben diferent de «mediació». De fet, el sentit primer de «mediació» es redueix a poc rnés que un reconeixement del~ sentits rnés refinats de la «reflexió». Accepta que és equívoc de cercar en la literatura el «reflex de la realitat». La realitat, necessariament, és mediatitzada de manera prou definirla quan és constrdda com a literatura. Una altra vegada ens trobem amb una asserció perfectament familiar i fins i tot ortodoxa dins de I'estudi de la literatura. No és gaire lluny de la noció del «correlatiu objectiu» d'Eliot, per bé que 1 té I'origen a I'altre extrem del procés. La preocupació dominant és de refusar les versions reductives de les primeres fases, segons les quals hom podia cercar un contingut no transformat. En aquest sentit, és prou significatiu que les discussions rnés importants sobre la «mediació» van escaure's a propbsit de Kafka. Aquest era, en efecte, un tipus d'escriptura que o havia de ser rebutEls Marges, 24. 1982 9 jiit d'acord amb les premisses rnés rudimentaries de la teoria del reflex -les «fantasies malaltisses d'una classe en decadencia*; «elucubracions pessimistes i subjectives, ben allunyades de la vida activa i vigorosa del poble»- o interpretat d'acord amb les diferents versions de la idea de mediació. Penso resistir la temptació d'oferir exemples detallats de les diverses lectures de Kafka --com a ficció de I'alienació, de la burocracia, de l'imperialisme en declivi, de la diaspora jueva, del cornplex d'Edip, de la malaltia fatal, etc.- que van sortir d'aquestes diverses concepcions de la mediació perque encara són presents. Ara bé, aixb no ha de ser obstacle per recordar que el sent.it primer de la mediació no és altra cosa que un refinament de la idea de la reflexió, pero encara cal mencionar-ne tres sentits més. En primer 1Ioc hi ha una noció molt interessant desenrotllada per Walter Bcnjamin cap al 1930: la idea de la coruespond&ncia. Es tracta d'una innovació decisiva, perquk Benjamin no diu pas que una obra literaria sigui una transformació en literatura d'algun element de la realitat, sinó que hi ha una «correspondencia» observable entre certs tipus d'escriptura i certes practiques socials i econbmiques contemporanies. L'exemple rnés famós és la seva llarga analisi de Baudelaire, quan sosté que algunes de les noves condicions de la ciutat, que suposaven noves formes de la «massa» i dins d'aquesta la redefinició de «I'individual», van produir una serie de formes noves d'escriptura, inclosa la de Baudelaire. Cal remarcar aue Beniamin no es refereix a una realitat social que existeix amb independenciii obsekable per altres mitjans, sinó al fet &una correspondencia observada entre la natura i la forma de I'activitat literaria i la natura i la forma d'un seguit de practiques contemporhnies de tipus més general. Benjamin va acostar-se molt a les idees de 1'Escola de Frankfurt, encara que en aquest punt concret es va oposar a Adorno, que va anar molt rnés enlla en l'ús de la idea de mediació. Adorno defensava aue les corres~ondencies de contingut, i encara menys els reflexos de les medikions del co;ingut, no tenen massa interes per a l'art. Més encara, la presencia de tals correspondencies o reflexos és virtualment una garantia que l'art no és autentic. L'art és produit -i aquesta va ser la seva contribució al debat sobre Kafkaper un procés que consisteix en la descoberta d'cimatges dialectiques», que no tenen cap possibilitat de ser descobertes o expressades de cap rnés manera. La «imatge dialectica» surt dels processos de l'art i quan és creada, encara que l'anhlisi la pot relacionar amb l'estructura a I'interior de la qual s'ha format, mai no 6s relacionada ni obertament ni directa. Més, la condició de la seva reeixida artística depen de la consecució d'una existencia autonoma. Aquest sentit de mediació ve un moment que connecta amb certes formes de l'estructuralisme en la literatura. Lucien Goldmann, primer en els seus estudjs sobre el drama classic frances, Racine sobretot, i després en I'analisi de la novella dels segles XIX i xx, va elaborar una posició que va ampliar encara mCs la categoria de la mediació: la correspondencia mai no podia ser una relaci6 de contingut sinó exclusivament de forma. Deia, a més, que és tan sols en la ljteratura secundaria o inferior que els sociologistes vulgars, així solia anomenar-los, cerquen i troben unes relacions simples entre la literatura i la societat o la realitat. Contrhriament, era la seva defensa, allb que hi ha kflectit en aquestes obres és tan sols la consciencia contradictoria i inacabada de l'epoca. La consciencia profunda de l'epoca és aconseguida només en algunes grans obres i és aconseguida en la seva forma i no en el contingut. Aquest és el moviment general de l'analisi de Racine, per bé que he de dir que no sempre és coherent arnb les seves premisses. Tanmateix, l'afirmació és que la correspondencia, la mediació, és enterament una qiiestió de forma. Una certa disposició de les relacions humanes és sempre present com a consciencia profunds d'una epoca donada, i aquesta disposició ofereix una homologia amb la disposició específica dels elements de l'obra literaria. Goldmann anomenava aquesta posició «estructuralisme genetic». Aixo era una oposició deliberada a l'estructuralisme ortodox ~eraue si hem d'entendre aauestes formes. les hem &en- . A tendre en els seus processos de formació, estabilitat i disgregació; pel seu costat. altres tendencies estructuralistes refusaven qualsevol idea d'aquest tipus de genesi i dissolució histbriques. Els formalistes russos Ara tocaria de passar tot seguit a l'estructuralisme literari, pero m'apartaré de la historia real del moviment per tal de fer una marrada a través del formalisme. Perque no hi ha dubte que el formalisme -tant l'obra produida pels formalistes russos com la posterior dels emigrats als Estats Units i Francaha tingut en la practica rnés efecte sobre els estudis literaris que ara agrupem de manera generica arnb la denominació d'«estructuralisme» que aquell estructuralisme rnés general actiu en altres disciplines i sobretot en l'antropologia. L'Pspai m'obliga a concentrar-me en els conceptes rnés importants, i d'aquests potser el rnés remarcable és una nova definició de la literaritat. Faig avinent que els formalistes reaccionaven precisament contra els metodes d'estudi, o molts dels metodes d'estudi, que he descrit abans. En primer lloc, reaccionaven a I'interior d'un arnbient específic, el de la Rússia de l'epoca, on aquestes teories, les marxistes i afins, eren molt divulgades i actives. Els formalistes van dir: cometeu un error crucial en oblidar-vos d'aquella qualitat que fa una obra literaria. 1 aquesta qualitat no la trobareu en allo que investigueu ara, és a dir, en la relació de I'obra arnb alguna altra cosa. El problema capital, per forca, és que fa que aquesta obra sigui literaria? Van ser els formalistes, doncs, que van comenGar a fer servir, arnb un emfasi prou diferent, la noció de llenguatge literari tan sovintejada avui. No ajuda a deixar les coses clares que hi hagi, bbviament, conceptes anterior~ del cllenguatge !iterari»: bé un tipus de llenguatge apropiat als processos elevats de la literatura o bé un estandard de correcció arnb que jutiar tot altre lIenguatge. No cal insistir que aquestes són avui posicions envellides i sovint només conservadores. A rnés a més, el primer concepte, consolidat en determinades formes, va ser subvertit ara i adés i en ocasions fins i tot destruit pels escriptors mateixos, que en certs períodes van refusar conscientment els models «literaris» o «poeeics» que se'ls llegaven, i van intentar d'establir connexions arnb el «Ilenguatge viu» i popular. En la practica, cal que cerquem sempre dades histbriques sobre les formes d'escriptura presents i en evolució, així corn sobre les relacions socials implicades, si volem fer res arnb la idea d'un «llenguatge literari» considerat diferent dels usos rnés generals del Ilenguatge. Pot ser el problema de les relacions entre llengua parlada i llengua escrita, o entre les formes cultes i les populars o, encara, pot ser un problema inherent als modes de composició. Les preocupacions dels formalistes tenien molt poc a veure arnb les actitud~ familiars de conservació o elevació. Ben al contrari, allb que proposaven era una ruptura revolucionaria com a condició per a una literatura autentica Els Marges, 24. 1982 11 inclouen el paradigma mateix com a materia d'aniilisi més que no pas com a definició que governa l'objecte de coneixement. Cal insistir en aquestes distincions. Quines poden ser les seves conseqüencies institucionals, encara és massa aviat per dir-ho. En altres universitats i insritucions d'educació superior l'anihilació del ve11 paradigma s'ha esdevingut en part o del tot. Pero encara compta molt el que passa a les institucions més velles i tradicionals. A Cambridge sobretot hom ha de fer-se una pregunta prou compromesa: zés possible de fer una feina radicalrnent diferent encara sota una sola denominació o un sol departament quan no solament concorren metodes diversos, sinó que es registren diferencies més serioses i fonamentals tocant a l'objecte d'estudi (malgrat coincidencies dels materials)? O ¿cal que hi hagi una reorganització de les actuals divisions de les humanitats, les ciencies humanes, les Iletres, en una disposició que respongui a unes noves definicions i collab~racions? Hem de respondre aquestes preguntes en el que és també, per altres raons, un clima glagat, tens. Només podem estar segurs que ens correspon de clarificar, ben obertament, els problemes intellectuals bisics més importants. RAYMOND WILLIAMS traducció d'Enric Sullii 18 ~studis i assaigs