La Societat rural de les riberes del Xúquer davant la inundació de 1864

Edifici B – Campus de Bellaterra 08193 Cerdanyola del Vallès, Barcelona, Spain Tel.:(+34) 935811203; Fax: (+34) 935812012 http://www.h-economica.uab.es Departament d’Anàlisi Econòmica, Universitat de València e-mail: salvador.cala[email protected] 04/03/2011 Unitat d’Història Econòmica UHE Working Paper 2011_11 La societat rural de les riberes del Xúquer davant la inundació de 1864 Salvador Calatayud Giner Salvador Calatayud Giner, 2011 La societat rural de les riberes del Xúquer davant la inundació de 1864 UHE Working Paper 2011_11 http://www.h-economica.uab.es/wps/2011_11.pdf Unitat d’Història Econòmica Departament d’Economia i Història Econòmica Edifici B, Campus UAB 08193 Cerdanyola del Vallès, Spain Tel: (+34) 935811203 http://www.h-economica.uab.es © 2011 by Salvador Calatayud Giner and UHE-UAB - 1 - La societat rural de les riberes del Xúquer davant la inundació de 18641 Salvador Calatayud Giner Departament d’Anàlisi Econòmica, Universitat de València e-mail: salvador.cala[email protected] Entre el quatre i el cinc de novembre del 1864 la vall baixa del Xúquer va patir la major inundació del segle i una de les més greus de les que es tenen registre històric. La memòria dels contemporanis sobre aquest tipus d'esdeveniments sembla haver estat ben viva i va registrar de seguida aquesta excepcionalitat. L’Ajuntament de Carcaixent, per exemple, la va comparar amb les “cuatro mayores inundaciones de que todavía se guarda memoria” (1779, 1805, 1843 i 1852) i va concloure que “no tienen punto de comparación con la actual […] Esta sobre exceder a aquellas en un duplo ha ocasionado deterioros de tal magnitud […] que bien puede decirse no tendrán fácil reparación”2. En 1864 el volum d’aigua desbordada, reflectit en l'altura inundada en diferents punts de referència, va ultrapassar el d'anteriors revingudes. A més, per l’extensió invadida i el nombre de localitats i de població afectades (les Riberes reunien 95.000 habitants i a la resta de la zona implicada vivien 88.000 persones més) l'episodi va constituir una de les majors catàstrofes naturals en Espanya durant aquell segle. Un fet diferencial destacat és que la inundació de 1864 s’esdevenia en una etapa històrica nova. La construcció de l’Estat liberal es podia considerar culminada a la dècada dels seixanta, encara que les disensions internes entre les èlits polítiques i el descontent social creixien i estaven a prop de provocar la ruptura de 1868. Malgrat totes les limitacions del nou règim, havia aparegut una opinió pública per a la qual els esdeveniments a l'interior del país tenien interés en la mesura que afectaven a una comunitat nacional que es consolidava. Al mateix temps, l'Estat aspirava al protagonisme en l'articulació del territori, la qual cosa implicava una presència eficaç en l'àmbit local. Per tot això, la inundació va tenir una cobertura informativa àmplia: va ser coneguda de forma ràpida, detallada i més enllà de l’àmbit pròxim, gràcies a la difusió a través de la premsa i de sistemes de comunicació com el telègraf. Igualment, va tenir una resposta institucional major del 1 Aquest treball ha comptat amb el suport dels Projectes SEJ2007-60845 y HAR2010-20684-C02-01. Haig d'agrair a Tomás Peris Albentosa la valuosa informació procedent de l'Arxiu Municipal d'Alzira. 2 Arxiu de la Diputació Provincial de València (d'ara en avant A.D.P.V.), E.3.1, caixa 246, exp. 5513. - 2 - que devia ser habitual al passat: l’Estat central i les altres administracions van organitzar solucions davant el desastre. En part perquè el sistema representatiu (per poc que ho fora) feia que els problemes d’una provincia tingueren una traducció política, la catàstrofe va arribar al Congrés, va motivar una Ordre de la Reina i va mobilitzar les autoritats. Així, el governador de la província va visitar de manera inmediata la zona per a observar directament els danys i escoltar les demandes de les autoritats locals, una pràctica que manifestava, mitjançant comportaments adeqüats del personal polític, que l'Estat arribava, en efecte, fins els pobles. Fins i tot aquell fet va ser fixat iconogràficament: Vicent Boix, al llibre que va dedicar a la inundació3, va incloure un dibuix que representa al governador Celestino Mas y Abad entrant a Alzira enmig dels enderrocs i la destrucció. El croniste va aprofitar també per fer l'apología de l'autoritat provincial, el que evidenciava que el gest i la glossa formaven part de la cerca de legitimitat per als que estaven inmersos en la lluita política. Aquesta dimensió política és palesa també en les visites que van fer els dies posteriors tant dirigents progressistes (encapçalats per Peris y Valero) com moderats (amb el baró de Casanova al cap), portant els primers 3.000 racions de pà i 100 arroves d'abadejo4. Igualment, en aquesta ocasió els danys i els afectats van ser inventariats de forma detallada i per diversos procediments burocràtics: la voluntat estadística que el nou Estat apuntava tímidament en molts àmbits socials i econòmics, va materialitzar-se ací deixant una constància documental dels efectes de la catàstrofe. També va ser inventariada la resposta privada davant les necessitats dels damnificats, en especial els donatius de particulars destinats a pal.liar els danys. Un element afegit és que va haver-hi una anàlisi tècnica i científica de l’episodi, impulsada pel govern central5 i materialitzada en textos escrits que pretenien explorar les causes de la inundació i cercar solucions per al futur, a càrrec dels enginyers Manuel Bosch y José Gómez Ortega6. Al costat de l'obra, ja citada, de l'escriptor i croniste Vicent Boix, els tres textos ens han deixat descripcions, dades i interpretacions de l'episodi. Si afegim l'abundant informació recollida a la premsa escrita regional i nacional, la inundació de 1864 ha deixat un volum documental important i major que qualsevol altra riuda del passat. 3 Vicente Boix, Memoria histórica de la inundación de la Ribera de Valencia, en los días 4 y 5 de Noviembre de 1864, Valencia, Imp. de La Opinión, 1865, p. 186-187. 4 Arxiu Municipal d'Alzira (d'ara en avant A.M.A.), "Riu Xúquer", nº 18. 5 A principis de 1865, el Ministre de Foment, en la Reial Ordre que creava una comissió d'enginyers per a estudiar la inundació, escrivia: "Las desgracias causadas por las inundaciones que han tenido lugar en la provincia de Valencia han llamado de nuevo, con fundado motivo, la atención pública sobre la necesidad de estudiar detenidamente el estado y condiciones de las corrientes de agua de nuestro país, con el objeto de investigar los medios más adecuados para que dejen de ser en las épocas de grandes avenidas una causa de destrucción y de muerte y se conviertan en poderosos auxiliares de la Agricultura y de la Industria.", Boletín Oficial de la provincia de Valencia, 10 de febrer de 1865. Sobre l’avenç en l’acció pública a l’àmbit hidrològic, en relació amb les inundacions: Josefina Gómez Mendoza i Nicolás Ortega Cantero, “Inundaciones históricas y la génesis de la acción hidrológico-forestal en España (1855-1933)”, en A. Gil Olcina i A. Morales Gil, eds., Avenidas fluviales e inundaciones en la cuenca del Mediterráneo, Alacant, Universitat d’Alacant, 1989, pp. 347-364. 6 Manuel Bosch Juliá, Memoria sobre la inundación del Júcar de 1864, Madrid, 1866; José Gómez Ortega, Francisco Lizarraga y Evaristo de Churruca, Estudio de las inundaciones del Júcar, manuscrit de 1866; ed. facsímil, València, 1988. - 3 - Per tot això, aquest treball ha de considerar-se una primera aproximació que aspira a reconstruir els trets generals de la inundació i el seu impacte social a la zona afectada. Resta un ampli espai per a que la recerca futura amplie o esmene la interpretació que plantejarem a les planes segúents. Al primer apartat exposem una descripció de la riuada amb la finalitat de conéixer els fets. Als apartats següents ens ocuparem de la qüestió que considerem fonamental: l’impacte sobre els diversos components de la riquesa material de la Ribera. Aquest tipus d'episodis naturals, que tenien una presència recurrent a les planes d'inundació del món mediterrani7, afectava de maneres molt diferents a una societat rural on les condicions de vida i de producció eren molt sovint difícils o precàries. Des del punt de vista de l'historiador, aquests efectes cal interioritzar-los en l’anàlisi de l'evolució agrària i social. Les riuades no eren excepcionals sinò que constituïen el factor més influent de risc i vulnerabilitat en aquestes societats on l'aigua era un recurs principal de la producció, creadora de riquesa però destructora també dels mitjans de vida de la població. En el curt termini, doncs, la producció agrària i les relacions socials devien veure's influides per les catàstrofes naturals, encara que la historiografia apenes se n'ha ocupat8. L’expossició a les revingudes creva formes peculiars d’incertesa per a l’activitat agrària, contra les quals era difícil protegir-se9. La gestió del risc, que tota societat rural, històricament, ha hagut d’afrontar10, era, en aquest cas, especialment costosa i només podia aspirar a pal.liar una part reduida dels danys de les grans revingudes mediterrànies. D'altra banda, no prendrem en consideració, per raons d'espai, el fet que aquestes catàstrofes no eren exclussivament naturals: ja els analistes contemporanis van assenyalar diferents causes d'orige humà, com ara la deforestació, que contribuiren a agreujar l'impacte de la revinguda. És una qüestió important, però no altera el balanç dels efectes sobre l'economia i la societat riberenques, que és l'objecte del nostre estudi. Un dia de feredat i destrucció El dijous tres de novembre va transcórrer nuvolat en totes les comarques centrals valencianes, però cap testimoni parla de pluja aquell dia. Va ser a la mitjanit del tres al quatre quan una tempesta de gran violència (amb un gran aparell elèctric i temporal de llevant que va provocar naufragis a l’entrada del port de València) va iniciar un dia sencer de pluges intenses que serien les responsables de la inundació. Durant tot el divendres va ploure en una àrea extensa que abastava 7 Joan Mateu i Bellés, "El llano de inundación del Xúquer (País Valenciano): geometría y repercusiones morfológicas y paisajísticas", Cuadernos de geografía, 27, 1980, pp. 121-142. 8 Una excepció és l'acurat estudi sobre l'impacte de les riuades durant l'època moderna de Tomás Peris Albentosa, Història de la Ribera. De vespres de les Germanies fins a la crisi de l'Antic Règim, volum I L'escenari i els protagonistes, Alzira, Bromera, 2001, pp. 99-120. 9 Guy Lemeunier i Mª Teresa Pérez Picazo, “La sociedad murciana frente a las inundaciones (1450-1900)”, en Gil Olcina i Morales Gil, Avenidas fluviales…., pp. 365-373. 10 J.B. Hardaker, R.B.M. Huirne, J.R. Anderson i G. Lien, Coping with risk in agriculture, Cambridge, Mass., CABI Publ., 1997. - 4 - la major part de la conca del Xúquer dins del territori valencià. En canvi, més amunt de Cofrents les pluges no van ser excepcionals; a Valdeganga o Alcalà, per exemple, tot simplement es van inundar les hortetes properes al riu. Dins del territori implicat, les precipitacions van ser molt desiguals. Tots els testimonis coincideixen en què foren especialment abundants i torrencials al massís del Caroig. Drenada per les xarxes fluvials dels rius Cantabán, Escalona i Sallent, a més dels nombrosos barrancs, aquest volum d'aigua va nodrir ràpidament el Xúquer. Per la seua banda, el Cabriel no va aportar volums de gran consideració. Per tant, el gran creixement de cabal del Xúquer es va produïr aigües avall de Jalance. La intensitat de les pluges va ser gran però un poc menor a la Serra d’Enguera i a les conques de l’Albaida i el Magre. Finalment, a la vall baixa del Xúquer i a les muntanyes litorals de la Ribera i la Valldigna la pluja va ser més moderada. En tot cas, als llocs de màxima precipitació la intensitat va ser elevada, com mostren les úniques dades exactes de pluviositat amb què comptem: les que recollia, com havia fet des de dècades enrrere, el capellà Salvador Bodí a Carcaixent. Als dies 4 i 5 va registrar 302 mm. en 33 hores (mentre l’observatori de la Universitat n'anotava 75)11. El màxim de pluviositat degué assolir-se a Aiora. A l'extens terme municipal d'aquesta localitat, la gran violència de l’aiguat va arrossegar una part de la terra agrícola, roques i grava. Amb Jalance és on més superficie agrícola va desapareixer per complet, 123 Ha., al que cal afegir la destrucció d’un elevat nombre d'arbres i ceps. En aquestes zones del secà interior, la pràctica habitual de cultivar als barrancs (“cañadas”) bastint murs transversals (“calzadas”) va agreujar l’impacte: al barranc de Zarra, per exemple, l’aigua va destruir totalment els murs i va endur-se la terra12. A més, l'aigua canalitzada per la rambla que travessava el poble va enderrocar 20 cases. De Jalance a Tous l’aigua va avançar destruint, sobretot, les petites séquies, els ponts i els molins, sense afectar els pobles aigües amunt de Tous. A Cofrents la revinguda va deixar enormes dipòsits de terra i pedres. A Millares, l'extremada violència de la pluja i la inmediata revinguda no van deixar cap construcció a vora riu. Però va ser Tous el lloc que, en termes relatius, potser més va patir. Ubicada en una corba del riu i al costat mateix del caixer, la població va suportar tres revingudes al llarg del día quatre: la primera a les nou del matí, procedent dels barrancs de les muntanyes dels voltants; la segona a les quatre de la vesprada, amb el cabal que el riu portava de més amunt; la tercera, a les nou de la nit, va marcar el punt més alt de la inundació. Gran part del poble va ser arrasat. D'unes 250 cases amb què comptava el poble, 107 van ser destruides, la major part d'elles fins els fonaments: hi va restar la roca nua que, després, faria difícil assenyalar 11 Joan Mateu i Bellés, "La inundación de la Ribera del Júcar (20-21 de octubre de 1982)", Estudios geográficos, 170-171, 1983, p. 204. 12 Gómez Ortega et al., Estudio de las inundaciones....., p. 94. - 5 - la localització exacta de cada casa13. A l'interior de l'església es van registrar 6’5 metres d'altura de l'aigua. Les hortes van desaparèixer completament, la qual cosa obliga a plantejar les dificultats de recuperació amb què es trobarien nuclis pobres i de pocs recursos agraris, com aquest, a l'endemà d'episodis com el de 1864. En arribar a la plana d’inundació és quan l’impacte de la revinguda va ser més dramàtic. La zona més poblada, amb una extensa superficie agrícola i la major part de regadiu, amb un conjunt divers d'activitats econòmiques i una xarxa de comunicacions -camins i una de les escasses línies ferroviàries d'Espanyarelativament densa, havia de patir, per força, els pitjors danys. A la Vallfarta es va depositar la major part de la terra i les pedres que la corrent arrossegava d'aigües amunt, i va deixar capes gruixudes en extensions importants. A diferència de les revingudes que podriem considerar normals, que s'esdevenien gairebé tots els anys i que deixaven sobre els camps una petita capa de sediments útils per a la fertilitat del sòl, episodis com el de 1865 apenes tindrien efectes benèfics. La violència de l'escorrentia devia provocar més perjudicis que beneficis, tal com acceptava un atent observador de les conseqüències de la revinguda14. Als pobles grans de la Ribera Alta es va produir el centre de la catàstrofe. A Carcaixent, durant tota la nit del tres al quatre va ploure amb força i al dematí el riu s'havia desbordat a l’horta i començava a entrar al poble15. Els testimonis coincideixen en una circumstància que ens ajuda a explicar el gran impacte de la revinguda: malgrat que l’aigua començava a avanzar per alguns carrers, “[....] no se inquietó, sin embargo, el ánimo del vecindario por este suceso. La ciega confianza fue la causa de muchas pérdidas y desgracias que se deploran. A nadie se le ocurrió poner a salvo los muebles y los animales domésticos”16. La raó d'aquesta fatal manca de reacció l'apunta un altre observador coetàni: “Avezados sus moradores a ciertas avenidas periódicas, no presintieron todo el horror de la gran catástrofe [.…] y esperaron con cierta tranquilidad y casi con indiferencia la llegada de las aguas”17. Sens dubte, l’experiència de les inundacions freqüents però no catastròfiques, que només invadien l’horta i molt poc el poble, va fer que no es prengueren mesures de protecció i això va agrujar les pèrdues. Des de migdia del dia quatre havia deixat de ploure, però les aigües pujaven i, des de les quatre de la vesprada, l’augment de nivell va ser rapidíssim, sembla que a causa de la revinguda del riu Albaida, que va afegir-se a la del Xúquer. Al capvespre la tempesta i la pluja van tornar per acompanyar les hores més dramàtiques, entre aquell moment i la mitjanit, quan va assolir-se el moment àlgid de la inundació. A partir d’ací el descens de l’aigua també va ser molt ràpid, però la 13 Ibidem, p. 110. 14 Bosch, Memoria sobre la inundación......, pp 85-88, contra la idea de què les inundacions beneficien la terra cultivada. 15 La seqüència temporal a Alberic, en Mateu, "La inundación.....", pp. 208-209. 16 Bosch, Memoria sobre la inundación......., p. 339. 17 Boix, Memoria histórica......., p. 121. - 6 - destrucció no havia acabat: la nit següent, entre el cinc i el sis, va tornar la tempesta de forma violenta i va provocar l'ensulsiada de 40 cases. A Alzira trobem la mateixa seqüència dels fets, però una altura inundada encara major (24 pams front als 15 de Carcaixent) i un embassament més prolongat de l'aigua el nivell de la qual va baixar lentament el dia cinc a causa de la topografia del poble i de la presència de tributaris del Xúquer (el riu dels Ulls, el Magre i els diferents barrancs), que remansaven les aigües. Ací trobem les majors pèrdues humanes i materials: 4 morts a Carcaixent i 12 a Alzira, encara que hi ha contradiccions entre les cifres de fonts diferents, de manera que el balanç a Alzira pugué haver assolit entre 20 i 30 morts18. Es van assolar o van restar amb greus desperfectes 280 cases a Carcaixent i 684 a Alzira, el que dona una idea de la baixa qualitat de la construcció de molts edificis. En canvi, a Algemesí l'impacte va ser molt menor: a la mitjanit del quatre al cinc, el Magre i el Xúquer van inundar el poble però sense superar l'altura d'un metre. Per la seua banda, a la Ribera Baixa els danys a les poblacions van ser menors. Albalat, Polinyà, Riola i Fortaleny van patir greus destruccions de terres, séquies i sénies. A Sueca l'aigua apenes va arribar al poble, en part gràcies a les “motes” que la protegien. El curs de l’aigua cap a l’Albufera, amb menor velocitat, sembla que no va provocar grans destruccions a les terres, igual que a Sollana, on va inundar-se tot el terme. Cullera va patir les majors destruccions. Al poble l’aigua només va entrar als carrers més baixos, però el temporal marítim va provocar notables destruccions a les hortes. Per protegir-les hi havia malecons de sorra que el mar va trencar en diversos punts, de manera que l'eixida ràpida de l’aigua de la inundació per aquests forats va arrossegar el sól vegetal i després l’aigua del mar va entrar-hi i va embassar els llocs més rebaixats19. Finalment, la desembocadura del Xúquer va canviar de lloc i el riu va romandre durant algún temps amb dues eixides al mar. El descens de nivell que açò provocava va impossibilitar l’entrada de vaixells i obligaria en el futur inmediat a fer les feïnes de càrrega amb lanxes. Quan les aigues van baixar, al llarg del dia cinc i sis i la tragèdia començà a fer-se palesa per als habitants afectats, les primeres actuacions van produir-se amb rapidesa, quasi com en un ritual al que devien estar acostumats els responsables dels ajuntaments de la zona. D'aquesta rapidesa depenia què la catàstrofe no s'ampliara encara més. A Alzira, les primeres mesures les va pendre l'Ajuntament el mateix dia cinc20. El primer va ser recuperar tots els cadàvers, en especial els que es trobaven a l'interior de les cases enderrocades, i enterrar-los; inmediatament, apuntalar les cases que amenaçaven caure i evacuar les més perilloses; i, al mateix temps treure 18 Bosch, Memoria sobre la inundación......., pp. 341 i 344; Boix, Memoria histórica......., p.241, parla de 27 cadàvers inhumats a Alzira; en canvi, serien 20 els morts a aquesta ciutat segons cifres de documents oficials: A.M.A., “Riu Xúquer”, nº 18. 19 Gómez Ortega et al., Estudio de las inundaciones.........., p. 124. 20 A.M.A., "Riu Xúquer", nº 18. - 7 - dels pobles la gran quantitat d’animals morts que hi havia per tot arreu. Aquestes tasques degueren trobar dificultats, comte fet de la magnitud del problema i la limitació de mitjans. Per això, probablement, es va optar per llençar els animals –que començaven a descompondre'sal riu mateix: centenars de cadàvers de cavalleries, ovelles, porcs, etc. hi van ser llençats els díes següents i molts altres cremats sobre el terreny. A costa de la salubritat de l'aigua s’evitaren així els pitjors riscos d'epidèmies, però no es va eliminar del tot aquesta presència incomoda: molts dels cosos de les bèsties es depossitaven als remansos i, finalment, a les plages de Cullera on anirien apereguent dies després. En qualsevol cas, cal insistir en que la resposta va ser ràpida, sobretot si tenim en compte la limitació de mitjans de l'Administració en aquesta època de formació de l'Estat central. Una dada resulta ilustrativa: el dia set a Alzira ja es van pagar 250 jornals per a netejar carrers. Un altre conjunt de mesures d’urgència afectaven a la subsistència de la població. L'aliment bàsic, el pà, no podia ser elaborat: la farina s’havia fet malbé i la llenya i els forns estaven mullats i bruts. Les autoritats, familiaritzades amb el perill social que la manca d’aliments representava, s’ho van pendre seriosament: es tractava de “[.…] proporcionar al vecindario lo preciso para que la cuestión de subsistencias no aumentase la desgracia y crease un conflicto”21. El día sis, per exemple, l'Ajuntament d'Alzira demanava als pobles veïns totes les racions de pà que pugueren enviar, i així "[...] calmar los ánimos de estos habitantes tan justamente sobreexcitados"22. Aquesta resposta té interés per què ens mostra els recursos que podien mobilitzar-se en una societat on la subsistència tenia una procedència fonamentalment local i on la capacitat de transferència massiva de productes era limitada. De fet, en molts casos, els primers auxilis van venir dels pobles veïns. A Alcàntera, per exemple, van ser acollits espontàniament veïns de Càrcer, Cotes i Beneixida que havien fugit en massa de les seues poblacions el dia cinc; a Carcaixent es van rebre aliments de Xàtiva i els pobles de la Valldigna; Alzira va ser auxiliada des d’Algemesí i Guadassuar amb aliments i cavalleries destinades a les feïnes de neteja. L'impacte econòmic de la revinguda L'anàlisi de les conseqüències sobre els mitjans de vida i els patrimonis de la població afectada exigeix diferenciar els danys a l’agricultura, l’activitat central de la què depenia la societat riberenca, i la resta de danys que afectaren l'habitatge, les activitats manufactureres i comercials i les infraestructures. En la pràctica, però, la major part de la gent va perdre, al mateix temps, actius agraris i altres bens. I això condicionava la recuperació: el llaurador que havia patit danys a les 21 Bosch, Memoria sobre la inundación....., p. 341. 22 A.M.A., "Riu Xúquer", nº 18. - 14 - fesols ja havien estat collits, tret d'algún lloc. Cal no oblidar que dacsa i fesols eren aliments primordials per als més pobres, que apenes menjaven pà de blat o, encara menys, carn. El blat s’estava sembrant en aquell moment i, per tant, es van produir danys on ja s'havia acomplert la sembra i el sòl va ser remogut. On la sembra encara no s’havia fet, aquesta operació va afrontar dificultats a causa de què moltes terres estaven entollades i això obligava a paralitzar els treballs. De l'arròs, per la seua banda, només s'en va perdre el que hi havia a alguns magatzems, però sembla que no la major part de la collita, ja venuda o en lloc segur. Els pobles arrossers, per tant, van patir danys globals menors en no veure's afectada la seua principal font d'ingressos. Però sí van haver-hi dos impactes relacionats amb el cicle arrosser. D'un costat van resultar destruides les faves, que havien estat sembrades en setembre per a servir d'adob verd als arrossars de l’any següent. Aquesta reducció del suministre de nitrògen per a la propera collita de planters i d’arròs degué minvar els rendiments l'any 1865. De l'altre costat, la palla de l'arròs encara estava als camps després de la batuda i va ser arrossegada per l'aigua. Aquest subproducte tenia, en l'economia agraria de la zona, molts usos: servia com a llit del ramat i, per tant, per a l'obtenció de fertilitzant orgànic; també era un combustible per als formiguers o es cremava directament al camp per adobar la terra; es feia servir com a protecció de conreus vulnerables al fred o per a l'embalatge de taronges o cebes; i s'utilitzava per als sostres de les barraques. Algún observador coetani, a més, li atribueix un impacte especialment greu: la inmensa quantitat de palla que es trobava a les eres o als camps, arrossegada per l'aigua, es va embarriolar a les branques dels arbres i va facilitar que la corrent els fera caure. Fins a un 80% dels arbres tombats pogueren veure's afectats per aquesta circumstància36. Encara van haver més danys a la producció, a banda de les grans collites. Les declaracions posteriors dels afectats mostren reiteradament que els camps d’horta estaven plantats en aquell moment de diverses combinacions de faves, alfals, safanòries, cacahuet i, en menor mesura, carxofes i d’altres hortalisses. Del cacahuet es va perdre tota la collita: la que encara no havia estat arreplegada i, sobretot, la que estava a les eres i se la va endur l’aigua. Dues plantes farratgeres van ser molt afectades, l'alfals i les safanòries, el que representava una pèrdua important que afectava l’alimentació del ramat de feïna. Si més no, l’alfals es va perdre però les plantes no van ser arrancades, el que va evitar les pèrdues de sòl. A això calia afegir les pèrdues de faves per a farratge i l'ordi i la civada sembrats en setembre. Van salvar-se, en canvi les garrofes que ja s'havien collit, encara que, en molts llocs de l'interior, els garrofers van patir danys per les torrentades. Finalment, es van perdre taronges que estaven als arbres, però la major 36 Bosch, Memoria sobre la inundación......., p. 235. - 15 - part dels tarongers no es trobaven a la plana de inundació sinò en llocs més elevats on no va arrivar la revinguda: va ser, probablement, la collita menys afectada. No disposem de valoracions monetàries de les pèrdues de collites per què s'incloïen, de manera indiferenciada, en els danys a la terra37. En qualsevol cas, cal preguntar-se què significava la pèrdua d'una part important de la collita per a les economies familiars que eren les predominants a les estructures agràries de la zona. En absència d’estalvis d'una certa entitat, bona part dels cultivadors depenien dels ingresos anuals tant per a la subsistència com per afrontar el conreu de l‘any següent i pagar la renda i els deutes anteriors. A més d’afectar, a curt i mitjà termini, a l’alimentació de la família les pèrdues significaven dificultats per a posar en marxa de bell nou la producció. Tot això es traduia en la necessitat d’un major endeutament. Després de les inundacions els préstecs informals devien assolir xifres més altes, de manera que els historiadors haurien de tenir en compte que episodis catastròfics com aquest influien de manera decissiva en els cicles d’endeutament. D'altra banda, per a molts cultivadors hi havia l’obligació de la renda: cap a 1860 es registraven oficialment uns 3.750 arrendataris a les dues Riberes38. Al moment de la revinguda s'estava procedint al pagament del segón termini anual, el de Tots Sants, en els casos en què la renda es dividia en dos pagaments. També afectava als que abonaven el segón termini per Nadal i, en tot cas, les pèrdues condicionarien el pagament als anys següents, mentre les economies camperoles es recuperaven. El més habitual era que, davant dificultats greus com les derivades d'aquesta catàstrofe, els propietaris relaxaren el cobrament, bé amb rebaixes de l'import bé amb l'admissió d'endarreriments en el pagament que, moltes vegades, s'arrossegaven durant anys o mai no eren pagats. De fet, abans de la inundació, les dificultats agràries que vivia l'agricultura del litoral valencià havien exigit ja rebaixes de la renda pagada39. Cal tenir present, però, que aquests ajustaments només es podien fer a través de la negociació particularitzada entre el propietari i l'arrendatari i que no hi havia recolçament legal per a obtenir modificacions de la renda, ja que els contractes solien incloure la clàusula “a riesgo y ventura”. Malgrat això, les dades mostren que moltes vegades els propietaris havien de ser flexibles, sobretot quan la causa era un episodi com el que ens ocupa, que afectava a la majoria de cultivadors i, per tant, dificultava la substitució de l'arrendatari amb garanties d'èxit per al propietari. El cas de les terres que Vicent Calatayud 37 Hi ha algunes dades que poden permetre, en el futur, un cálcul d'aquesta partida. Així, la pèrdua de l'alfalç d'una fanecada es va valorar en 150 reals; de safanòries 50 reals; el cafís de blat, en 150 reals i el d'arròs en 135. A.D.P.V., E.2.1, caixa 2, exp. 13. 38 Reformas sociales. Información oral y escrita, Madrid, 1891, vol. III, p. 308. 39 "La industria agrícola valenciana atraviesa una crisis difícil. La pérdida de la seda, equivalente para las rentas agrícolas de la provincia, a la de 16 o más millones anuales, ha colocado al labrador en una situación angustiosa que en todos los pueblos la resuelve buscando inutilmente en las cosechas de cereales una compensación equivalente a sus trabajos y a la renta que ha de pagar, y como no las obtienen ni medianas siquiera, escasean los abonos y las labores y se concluye o por dejar el arriendo o por pedir rebaja en la renta de la tierra. Estas rebajas han llegado en algunos pueblos de la Ribera a representar el 25% en algunos casos y en otros el 50%", J. Pardo de la Casta, "Cebo de ganados", La Agricultura Moderna, vol. I, 1864, p. 310. - 16 - Abargues, propietari resident a València, tenia a Carcaixent ens confirma aquestes actuacions: com a conseqüència de la inundació, el terratinent va haver d'acceptar endarreriments de la renda i va reduir-ne l'import, a més d'augmentar la inversió per a posar en conreu les terres afectades40. El segón conjunt de danys, la destrucció del sòl cultivat i dels arbres, acompanyava en molts llocs la pèrdua de les collites. Tenia, en canvi, un impacte potser més greu per què afectava a la capacitat productiva, era en molts casos irreversible i, en cas de no ser-ho, exigia inversions per a remontar-lo. Segons les avaluacions coetànies, una extensa superficie, 14.000 hectàrees, va resultar danyada, de la qual 2.200 hectàrees van ser classificades com a “destruidas”. La major part era de regadiu, però al secà també va ser afectada una superficie apreciable. Els danys es devien, principalment, a tres procesos mecànics que va experimentar la terra per l'efecte de la corrent de l'aigua. On l’aigua havia dut més velocitat, va actuar l’erosió: la terra va ser arrossegada i va desapareixer. De vegades fins deixar al descobert roques, com a les hortes de Tous, on apenes va restar-hi terra útil. La pèrdua era més sensible perquè es tractava de capes de terra cultivable millorades pel treball i la fertilització i, per tant, difícil de reposar. Es perdia així el suport físic per a l’agricultura i aquest dany anava acompanyat, sovint, de problemes de localització de les parcel.les, ja que s’esborraven els límits i desapareixien punts de referència. El valor de la terra afectada per aquesta minva disminuía considerablement i això significava l'empobriment patrimonial dels propietaris. A d’altres llocs, el problema van ser els dipòsits. Van haver moltes parcel.les “inundadas de piedra”, “arenadas” o “llenas de arena finísima que les han hecho tomar el mismo aspecto de la playa del mar”41. De vegades, els dipòsits eren d’una grossària considerable i podien assolir, en algún punt concret, els quatre metres. I sovint els dipòsits es feien en àrees on la terra cultivable ja havia estat arrossegada, de manera que els llauradors, quan aconseguien treure els dipòsits, es trobaven sense sòl cultivable42. Finalment, es va produir un desllivellament del sòl en pràcticament totes les terres de regadiu, el que afectava al reg futur de les parcel.les. En conjunt, aquests impactes significaven la pèrdua de capacitat productiva per a les properes collites i exigien inversions significatives per a reparar el sòl cultivable. Totes les terres de regadiu van necessitar feïnes de llivellació, que es feia passant la tragella pels camps. En molts llocs va haver que carrejar terra i pedres (que, a Càrcer, per exemple, es llençaven al riu i provocaven la protesta dels enginyers) i, en molts altres, dur noves capes de terra cultivable. La 40 Salvador Calatayud, Jesús Millán y Mª Cruz Romeo, "El rentismo nobiliario en la agricultura valenciana en el siglo XIX", Revista de Historia Económica, XVIII, nº 1, 2000, p. 95. Un altre exemple de cooperació entre propietari i arrendataris per a reconstruir les infraestructures destruides, en aquest cas per una barrancada en 1843, és el del patrimoni de l'Hospital de València a Alzira: José R. Modesto Alapont, Crisis y transformación en la gran propiedad rentista valenciana. La gestión agraria del Hospital General de Valencia (1780-1860), Tesi Doctoral, València, Facultat de Geografia i Història, 2004, p. 310. 41 Gómez Ortega et al., Estudio de las inundaciones......, p. 94. 42 Ibidem, p. 131. - 17 - recuperació de la terra exigia, sobretot, un gran volum de treball, un recurs abundant entre els llauradors, però implicava també despeses quan calia comprar terra per reposar o tragellar. Aquestes feïnes exigien acord entre propietaris i arrendataris, en els quals els primers tenien que assumir part del cost. En qualsevol cas, els rendiments degueren baixar durant els primers anys posteriors a la revinguda, i moltes terres van restar ermes durant alguns anys. Quadre 4. Superficie agrícola afectada per la inundació (en Hes.) “Destruida” “Danyada” Regadiu: Fruiters 2 605 Horta 626 3.545 Arròs 86 2.179 Secà: Cereals 634 2.500 Vinya 238 1.132 Arbres 567 1.044 D’altres 31 841 TOTAL 2.184 11.846 Font: A.D.P.V., E.2, caixa 5, exp. 76. Elaboració pròpia. D'altra banda, arbres i vinyes van ser també afectats i això suposava una important pèrdua de capital. Aquesta descapitalització significava també que les collites es reduien no de manera conjuntural sinò durant bastant anys, ja que la recuperació de capacitat productora de les plantacions arbòries no era inmediata. Quins arbres van resultar més afectats? Un poc més de 50.000 tarongers van ser danyats, la majoria a Alzira, Carcaixent, Polinyà i Cullera. Les moreres van ser l'arbre més afectat i els càlculs posteriors parlen de 94.015 moreres, de les quals només a Alzira s'en van perdre 25.000 i a Carcaixent, 12.000. Moltes moreres que l'aigua no va fer caure, van ser cremades després perquè la palla arrossegada per l'aigua es va embarriolar a les branques i feia molt costosa la neteja. D'aquesta manera, molts propietaris van aprofitar aquesta circumstància per a desfer-se d’uns arbres que havien perdut rendibilitat, en especial des de la crisi de la pebrina als anys cinquanta. També van patir els arbres al secà: unes 15.000 oliveres i una quantitat semblant de garroferes van ser afectades. Riu amunt d’Antella moltes garroferes van ser arrancades, ja que es trobaven a l'interior dels barrancs o en la proximitat del riu. Un elevat nombre d'altres arbres va ser víctima de la fura de l'aigua: a Aiora, per exemple, van ser afectats - 18 - oms i lledoners, que es plantaven per aprofitar la fusta en la fabricació d’eines agrícoles. Finalment, les fonts parlen d'una xifra altíssima de ceps, 1.027.000, sobretot a Cofrents, Aiora i Enguera i, en menor mesura, a la vall d’Albaida. Però també a la Ribera Alta la vinya va patir: a Alzira, per exemple, van ser afectats uns 160.000 ceps. El tercer àmbit d'incidència de la revinguda va ser la pèrdua d’eines i animals, que tenia una doble vessant: dany patrimonial i deteriorament de la capacitat productiva posterior. Pel que fa a les eines, compte fet de la senzillesa de l'instrumental utilitzat, les pèrdues d’aixades o forcats guardats a les barraques o a les cases dels llauradors no degueren representar un perjudici monetari excessiu. Un dany que representava costos majors era el que van patir les sénies que hi havia disperses a les terres baixes: nou van ser destruides i 82 danyades, la majoria a Algemesí i Polinyà. Al costat d'açò, una altra pèrdua d'insums agícoles: van desapareixer moltes càrregues de fem que estaven als camps per a ser utilitzat. L'impacte més greu, però, el va constituir la pèrdua d’animals de llauró, que eren, al costat de la terra, el principal bé de capital amb què comptaven les explotacions i que es trobava fora de la capacitat adquisitiva de la majoria de cultivadors, que solien comprar-los a crèdit. Unes 900 cavalleries, la major part a Alzira i Carcaixent, van morir ofegades i això representava el 16% del total d'aquest ramat registrat als partits d'Alzira i Alberic43. Un dels problemes que representava aquesta pèrdua era que els animals eren més necessaris que mai en aquells moments, per a reparar la terra i preparar les següents collites, mentre la capacitat de compra de la majoria de cultivadors havia minvat considerablement, el que degué obligar a un major endeutament per a reposar la força de tir. També van haver pèrdues a la ramaderia de renda, que acomplia diverses funcions en l'economia agrària del litoral valencià: proporcionava ingresos complementaris a molts llauradors que criaven uns pocs animals a casa; contribuia a la subsistència alimentària dels propis cultivadors; i subministrava fertilitzant orgànic a una agricultura molt necessitada d'aquest recurs. A la revinguda van morir 61 vaques, 700 ovelles, 370 cabres, 340 porcs, més de 11.000 aus de corral i van ser destruits uns 830 ruscos44. Un cop més, Alzira i Carcaixent van patir les majors pèrdues absolutes, especialment pel que fa als porcs, dels quals en van morir uns 230. En el moment de la revinguda els porcs estaven en un moment avançat de l’engreixament que precedia a la matança de principis d’any i, per tant, la pèrdua degué afectar a un dels components principals de l’alimentació de moltes famílies, orige de bona part de les proteínes d'orige animal que ingeria aquesta població de dietes bàsicament vegetals. Algunes circumstàncies específiques van salvar 43 El 1859 al partit judicial d'Alberic hi havia 1.357 cavalleries i al d'Alzira 4.246. A.D.P.V., C.3.7, caixa 4. 44 Bosch, Memoria sobre la inundación....., pp. 341, 344, 350, 351, 352 i 354. - 19 - animals: a Alzira, per exemple, uns 120 bous que s’utilitzaven per carrejar la fusta que arribava pel riu es trobaven pasturant a la muntanya, abans de la temporada de treball i, a causa d'això, no van ser víctimes de les aigues45. El quart tipus d'impacte és el que va patir la infraestructura hidràulica de la zona. Ací les destruccions foren molt importants. Les séquies eren especialment vulnerables per la seua connexió amb el riu i la fragilitat de la major part de les construccions. Fins i tot la part més sòlida de la xarxa de reg, els assuts, va patir greus destruccions, en particular a les grans séquies de la Ribera Alta. Per contra, els assuts de la part final del Xúquer van eixir millor parats i això va ajudar a que l’arròs es vegera menys afectat en la collita de l'any següent. La xifra total de danys als sistemes de reg de la zona afectada es va calcular en uns 14 milions de reals. Els assuts de les séquies de Carcaixent, Escalona i Antella havien resultat destruits i els primers trams d’aquestes séquies, molt propers al riu, també havien patit greus danys. Va ser, però, la séquia Reial del Xúquer la que es va trobar amb danys de major entitat. Quatre dies després del desastre, quan els membres de la Junta de Govern, acompanyats per l’arquitecte de la séquia, van arribar a Antella van restar esglaiats46: l’assut pràcticament havia desaparegut. En el seu lloc hi havia un buit de 150 metres d’amplària en el que tota construcció havia desaparegut fins els fonaments. El primer tram del canal estava plé dels enderrocs de l’assut i la resta del canal tenia infinitat de trencaments i solsides que, de vegades, omplien tot el canal. L’arquitecte Sebastià Monleón va fer una primera avaluació de les despeses per a una reconstrucció provisional que permetera regar els mesos següents: gairebé tres milions de reals per a netejar el canal i bastir un assut provisional d’estaques i taulons de fusta. La reconstrucció definitiva de l’assut restava ajornada i es calculava un cost d'altres tres milions. Es tractava de despeses elevades davant les quals les comunitats de regants trobaren dificultats importants. Una catàstrofe com aquesta posava en tensió el conjunt de la gestió quotidiana del reg. La séquia Reial ja estava endeutada: aquell mateix any s’havia signat un préstec de la Societat de Crèdit Valencià de 80.000 reals per a fer l’escurada47. Per la seua banda, el cobrament del cequiatge ordinari mostrava endarreriments importants que, amb la inundació, s'agreujaren ja que es feia difícil apremiar als morosos. Per a les necessitats de reparació calia un cequiatge extraordinari de 40 reals per fanecada (l’ordinari estava al voltant de 2 reals), però la capacitat de pagament dels regants era escassa compte fet de les pèrdues sofertes. Tot això va suscitar interminables debats a l'interior de la séquia sobre la manera de cobrir les despeses. 45 Ibidem, p. 393. 46 Arxiu de la Séquia Reial del Xúquer (d'ara en avant A.S.R.X.), llig 43, exp. 79. A.D.P.V., E.3.1, caixa 245, exp. 5497. 47 A.S.R.X., llig. 43, exp. 90 - 20 - L'impacte de la revinguda interferia, a més, amb la situació institucional de la séquia Reial, la propietat de la qual estava, des de feia uns any, en discussió. Després que el Reial Patrimoni haguera atorgat, el 1861, el domini útil del canal a un personatge amb bones relacions a la Cort, Jorge Díez Martínez, la séquia s'havia mobilitzat contra aquesta pretensió. S'havia obert així un dur conflicte que s'arrossegaria durant més de deu anys, amb litigis als tribunals i pronunciaments públics que comportaren elevades despeses als regants però que acabarien amb la retirada de Díez48. En produir-se la revinguda en aquest context, es va obrir una pugna entre la séquia y el nou propietari per la direcció de les obres de reparació, en la mesura en què aquesta responsabilitat podia ser decissiva per reafirmar els drets de propietat en un o altre sentit. Tanmateix, la pugna va retardar encara més la reconstrucció. En definitiva, els efectes de la revinguda van condicionar durant anys la trajectòria del reg a les Riberes i, en particular, de la séquia Reial. De moment, l’objectiu més urgent a tot arreu, que era assegurar el reg per a la collita d’arròs del 1865, va acomplir-se sense grans problemes, però amb la incorporació d’un gran volum de treball i d'elevades inversions. L'impacte final de la revinguda sobre l'agricultura de la zona cal entendre'l com a resultat de la suma i la combinació d’aquesta sèrie de danys i pèrdues. Els cultivadors tenien que atendre a necessitats perentòries en terrenys molt diferents, quan la capacitat de despesa privada s'havia reduit considerablement. Resulta difícil avaluar les pèrdues en termes monetaris de forma precisa. En algún cas concret compten, però, amb xifres bastant indicatives. Així, l'ajuntament de Carcaixent va classificar les dades de les declaracions dels afectats en tres grups segons la inportància de les pèrdues: 1.057 famílies havien patit pèrdues totals inferiors al 20% de la seua riquesa (patrimoni, collites, etc.); 198 famílies, pèrdues entre el 20 i el 50 %; i 133 van experimentar pèrdues superiors al 50%; d'aquesta darrera xifra es considerava que 112 famílies van restar en estat de pobresa. Podem deduir que la inmensa majoria dels afectats podien refer-se de les pèrdues sense grans problemes. Però una xifra no petita d'unes 330 families, degué experimentar majors dificultats. Potser siga possible, en el futur, estudiar quants van experimentar un procés de descens social i engruixar les files dels pobres. En aquest sentit, catàstrofes com la que considerem ací, en la mesura que produien una destrucció severa de capital i actius, tenien la facultat d'influir en l'estructuració social de les poblacions afectades. En absència de xarxes de seguretat de tipus estatal, el risc que acompanyava la producció agrària en árees ben dotades de recursos hídrics però vulnerables a la mateixa acció de l'aigua, era un factor d'incertesa i de distorsió dels guanys finals. 48 Francesc-Andreu Martínez Gallego, Lluís Mayans i Enríquez de Navarra (1808-1880): liberalisme moderat, burgesia i Estat, Ontinyent, Ajuntament, 2000, pp. 220-224. Salvador Calatayud, "Transformaciones jurídicas y sociales en la Acequia Real del Júcar durante el siglo XIX", Estudis d'Història Contemporània del País Valencià, 5, 1984, pp. 295-321. - 21 - Els danys afectaven, naturalment, als que tenien patrimoni o als que treballaven terres arrendades i a tots els que posseien collites. A les Riberes del Xúquer, però, vivia també un nombre elevat de jornalers sense terres que trobaven ocupació en les diverses collites que es succeïen al llarg de l'any. El Cens de 1860 recollia 6.011 jornalers al partit d'Alzira i 2.321 al d'Alberic49. Per aquests sectors amb menors recursos, els danys patrimonials afectaven als objectes domèstics i a l’habitatge, si en tenien, ja que l'arrendament de cases estava també molt estés. La precarietat dels estalvis d'aquest grup social faria costosa la recuperació de les pèrdues. Tanmateix, un factor va poder alleugerir la seua situació: durant bastants mesos, la reconstrucció simultànea en tots els àmbits que hem assenyalat va generar una demanda extraordinària de treball i, per tant, la possibilitat d'ocupació i d'ingressos salarials: el dia sis ja estaven pagant-se a Alzira jornals de 4 a 6 reals a peons però també a paletes, fusters i d'altres oficis que participaven en feines de neteja50. D'altra banda, la revinguda va esdevindre en un context agrari caracteritzat per una certa crisi agrària. En efecte, des de l'aparició de la malaltia als cucs de seda el 1854, aquesta activitat, abans central en l'agricultura riberenca, va precipitar-se en una decadència que seria irreversible. Les moreres, encara presents als camps si més no com a conreu cada cop més secundari que ocupava les voreres de les parcel.les, deixaren de ser una opció rendible i es tornaren en molts casos en un destorb. S'havia obert, per tant, la cerca d'alternatives per a una reconversió de conreus. Des de 1860, però, s'havien produit greus gelades als tarongers i garroferes i, al mateix temps, una conjuntura de preus baixos del vi va fer poc rendible la vinya als secans. Les opcions a curt termini estaven, doncs, limitades. Els efectes de la revinguda degueren esperonar els canvis, en particular el pas de la seda a d’altres aprofitaments. Ja hem comentat la destrucció experimentada per les moreres: el beneficiat d'aquesta desaparició va ser l’arròs, per a disgust d'alguns observadors que compartien l'animadversió envers el conreu d'aquesta gramínia51. L'arròs va conéixer un gran impuls, al que va contribuir el fet d'haver estat el conreu millor lliurat en la revinguda. Era, a més, l’opció més adient compte fet del grau de descapitalització que patia la major part dels cultivadors i propietaris. La inversió que suposava el taronger era més difícil d’afrontar en la conjuntura posterior a la inundació i la situació d'urgència no aconsellava experiments incerts amb conreus nous com els que proposaven algunes institucions agraristes. 49 Reformas sociales..., p. 308. 50 A.D.P.V., E.2, caixa 5, exp. 78. 51 Bosch, Memoria sobre la inundación ..... - 22 - Conclusió La inundació de 1864 va afectar un territori, el de les Riberes del Xúquer, caracteritzat per fortes densitats de població, una intensa ocupació del sòl i una elevada capitalització del sistema agrícola. Les parcel.les de terra que l'aigua va deteriorar i, en alguns casos, destruir, constituien un suport agrari fertilitzat per l'ús intensiu de treball, l'abundant incorporació d'adobs i un reg basat en infraestructures hidràuliques conectades al sistema fluvial. Per això, la riuada va ser una catàstrofe: va destruir, momentàniament, una riquesa agrària acumulada al llarg del temps amb costos elevats. Però, si les destruccions d'aquell any van ser excepcionals a causa de la magnitud de la revinguda, els habitants d'aquest territori estaven acostumats als efectes de l'aigua desbordada sobre els seus bens i la seua vida quotidiana. En aquesta època prèvia a la regulació del riu amb grans obres hidràuliques, les inundacions pràcticament anuals podien tindre efectes beneficiosos si contribuien a fertilitzar el sòl amb els seus dipòsits, però molt sovint tenien també efectes destructors. Aleshores les inundacions posaven en tensió aquesta l'agricultura altament productiva. Una agricultura, però, que també era fràgil per la mateixa raó que era productiva: a causa de que el conreu es localitzava en llocs adeqüats per accedir fàcilment a un volum suficient d'aigua per al reg. Això implicava l'ocupació de la plana inundable i, per tant, la vulnerabilitat davant el règim natural del riu. Només un any abans, el 1863, una riuada de menor importància havia provocat destruccions importants en la infraestructura de reg i va exigir, al menys a les séquies Reial i de Sueca, repartiments extraordinaris per afrontar les reparacions52. La incidència del desastre natural era, doncs, recurrent. Quan, al llarg dels mesos següents a novembre de 1864, es va reconstruir tot allò destruit, la societat i l'economia de la zona havien experimentat canvis que si bé no alteraven el model de desenvolupament sí devien influir en la seua orientació posterior. La historiografia té pendent l'estudi d'aquesta dinàmica d'evolució agrària condicionada per l'impacte de fenòmens naturals catastròfics: capitalització i descapitalització es succedien al llarg del temps, i encara que, en el llarg termini, no es va interrompre el procés ascendent de progrés agrari, aquest sí que devia resultar afectat de diferents maneres. L'anàlisi de l'impacte de la riuada que hem fet a les pàgines precedents, permet sugerir alguns elements en aquest sentit. Així, per exemple, l'acció destructiva de l'aigua sobre els conreus va precipitar una transformació productiva que estava en marxa: la crisi de la sederia i del conreu de les moreres. Al mateix temps, va dificultar una ràpida substitució del vell conreu, compte fet de la manca de recursos de molts cultivadors, obligats a despeses extraordinàries com a consequència de les pèrdues provocades per la inundació. Aquestes pèrdues afectaven, simultàniament els mitjans de producció i les condicions de vida, ja que la 52 A.D.P.V., E.3.1, caixes 229 i 230. - 23 - destrucció de l'habitatge va ser molt notable en els pobles grans de la Ribera Alta. L'endeutament, recurs habitual d'aquestes societats rurals, degué adquirir un major abast com a conseqüència de necessitats perentòries com ara, per exemple, la repossició dels animals de feina ofegats, sense els quals no es podia afrontar la reparació de les terres i les collites següents. La societat rural diferenciada i complexa que s'articulava al voltant d'aquest model productiu contenia diferents vies de mobilitat social ascendent (i també descendent) a partir dels beneficis de l'activitat agrària. Els historiadors hauràn de estudiar i valorar fins a quin punt les inundacions podien afectar aquests processos d'acumulació, compte fet que no eren l'únic risc natural al que estava sotmesa la producció agrària: només quatre anys abans de la revinguda del 1864, gran part de la Ribera Alta i de l'Horta Sud havien patit una fortíssima pedregada els danys de la qual es van calcular en 6,7 milions de reals53. Per tant, els procesos de consolidació i ascens social (patrimoni, capacitat productiva) lligats al cicle vital dels individus i les families devien veure's interromputs per les pèrdues que les catàstrofes provocaven de forma periòdica. Els trets básics de l'estructuració social no es veurien modificats, és clar, per aquests episodis. Però, en casos localitzats és possible que es produiren canvis de certa entitat, que ens resulten desconeguts; així, cal preguntar-se què s'esdevindria a un lloc com Tous on van resultar considerablement més perjudicats els sectors benestants que habitaven la part baixa del poble, mentre els pobres que vivien a la part alta no van perdre cases, animals ni eines. Seria interessant estudiar si açò va contribuir a procesos de mobilitat social vertical. Finalment, hi ha un element important en la inundació del 1864 que apenes es troba en episodis anteriors. Aquesta vegada l'Estat va fer acte de presència en el paisatge del dia després del desastre. Ho va fer mitjançant actuacions que ens sitúen en les pràctiques administratives i polítiques de l'Estat contemporani, en aquell moment en procés de consolidació a Espanya: ajuts públics directes i indirectes; escenificació de la proximitat del poder a les preocupacions dels ciutadans; estudis tècnics sobre les causes de la inundació; canalització dels donatius particulars mobilitzats per la difusió de la catàstrofe a la premsa. Aquestes iniciatives, que ens resulten familiars en la nostra època de comunicacions de masses, van tindre probablement una de les primeres manifestacions a la inundació del 1864. Si la seua contribució real a alleugerir la situació dels damnificats resta per determinar, el que resulta clar és que aquesta mobilització i, en particular, la solidaritat espontània dels donants sugereix certa difussió del sentiment de pertinença a una comunitat nacional espanyola i, al mateix temps, degué aportar un element més a la seua consolidació. 53 Boletín de la Sociedad Económica, vol. 12, 1860-61, pag. sense numerar.