Els annals carolingis i la tradició clàssica: els fets de Barcelona al 801

ELS ANNALS CAROLINGIS I LA TRADICIO CLASSICA: ELS FETS DE BARCELONA AL 801 Enrique Camón Fernández de Ávila Institut de Batxillerat &Arenys de Mar (Barcelona) ABSTRACT This essay aims ut setting a refference framework for the evolution of Latin historiography, from the jirst annals to the late histonography. The main features of Carolingian historiography are then studied, especially its annalitic sources. The conquest of Barcelona by the Franks in 801 is taken as un example. The basic patterns about rigour and objectivity of the historiographic sources of Charlemagne's empire can be deduced fiom the way in which the carolingian annals tackle this historic event, of such importance for our history. Introducció El títol d'aquest treball ja anticipa quins són els dos objectius bhsics que es pretenen: en primer lloc, establir un marc de referbncia previ sobre W'evolució cronolbgica de les teories historiografiques llatines d'2poca clhssica i postclhssica, que ens permeti d'accedir ;l'andisi dels testimonis de l'edat carolíngia i, més en concret, de les fonts annalístiques; en segon terme, considerant la transcend6ncia que es pot derivar de la conquesta de Barcelona pels francs, tant per a l'estudi de les arrels catalanes com per al conjunt dels testimoniatges histbrics de la cultura carolíngia, avaluarki tractament que les fonts annalístiques franques fan d'aquest esdeveniment; en conseqübncia, pretenem establir una valoració raonada i tbcnica sobre la seva validesa histbrica. Els annals llatins i la historiografia tardana A la Roma classica es desenvoluph des de temps antic el costum de consignar esquematitzadament els fets més rellevants de cada any, igual que les relacions de dies habils i inhhbils. Així, al costat dels <@asti Capitolini>> (CIL 2, p. 1 SS.) els esdeveniments que hom considerava de necesshria membria vers al futur, com ara presagis i interpretacions dels raigs, eclipsis i rars fenbmens atmosferics, epidbmies o períodes de dificultats, guerres, victbries, tractats i altres esdeveniments, eren inclosos als anomenats Annales Maximi (rebien el nom de la consideració dels pontífexs com a <<maximi>>'). El procediment de redacció era el següent: cada any el pontifex maxirnus tingué una taula emblanquinada, en la qual hom havia acostumat a anotar els noms designats dels cbnsuls i dels altres magistrats, i les coses dignes de ser recordades fetes cada dia, a la pau i a la guerra, per terra i per mar [...I i, a aquests llibres, els van anomenar annales maximi dels noms dels pontifexsw2 i els testimonis de l'antiguitat que ens en parlen ens refereixen dades que ens permeten suposar que eren uns textos senzills i no gaire acurats quant a l'esti13. La definició que considerem més clara de les que posse'im és la que ens transmet Diomedes (ap. Keil. GL I 484): <<Epos latinum primus digne scripsit is qui res Romanorum decem et octo conplexus est libris, qui et annales inscribuntur, quod singulorum fere annorum actus contineant, sicuti publici annales, quos pontifices scribaeque conficiunt, uel Romani, quod Romanorum res gestas declarant,,. Aquests annals, segons la seva extensió quan varen ser publicats a l'bpoca dels Gracs, podien arribar a consignar dues-centes línies de mitjana per any, uns 80 volums4. La tradició annalística, que no sempre va ser considerada un exemple de fiabilitat <<quae dissensio temporum, si ueterum reuoluentur annales, longe ' Festus, s.u. aannales maximi~: aannales appellabantur non magnitudine, sed quod eos pontifex maximus confecisset>>. Cicer6, de oratore 2, 12,52: {cerat eNm historia ~hil aliud nisi annalium confectio[ ...I res omnes singulorum annorum mandabat litteris pontifex maximus efferebatque in album et proponebat tabulam domi potestas ut esset populo cognoscendi; i qui etiam nunc annales maxirni nominantur*. Vemus Flaccus, citat i comentat extensament per Cichorius, a laRE, I, 2248-2256. Isidor, Ethym. I 44 reprodueix en els aspectes basics aquesta definició: aquaequae enim digna memoriae domo militiaeque, mari ac terra per annos in commentariis acta sunt, ab anniversariis gestis annales nominaverunts. Cicer6, de leg. 2,6: ccannales pontificum maximorum, quibus nihil potest esse ieiunius ... >>. És diferent la pretensi6 literbia de l'obra del mateix nom d'Enni. La possible relació entre aquestes obres podria radicar en aquests motius: ccLos "Annales" no están exentos de ciertos sentirnientos moralizadores y sentenciosos, de tal manera que una coyuntura social y política como la que Roma atravesaba hizo posible que el pueblo romano, mediante su lectura, sintiera la sublime nobleza de su tradicidn y conservara 10s sentimientos que la palabra "Roma" debía evocar en el coraz6n de cualquier romano* (M. SEGURA, Q. Ennio. Fragmentos, Introducci6n p. XXIiI, Madrid, Alma Mater, 1984). Perb, opini6 negativa a Tacit, Dial. orat. 22.5 anulli sensus tarda et inerti structura in morem annalium componanturr. CIZEK, E., a *Les genres de l'historiographie latine,,, Faventia, 7,2 (1985) p. 29, fa un extens tractament del tema i cita CANTARELLI, L., ccOrigine degli Annali Maximb, RFC 26 (1898), pp. 208 SS; CRACKE, J.E.A., aThe Annals of rhe Pontifex Maximus~, Class. Philol 35(1940) 375-378, i també -R, B.W., Libri Annales Pontificum Maximoncm. The origins of the Annalistic Tradition. Roma, 1979. Fragments a PETER, H., Historicorum Romanorum Reliquiae, I, Stuttgart, 1968. Així mateix, FRANK, T., Vida y literatura en la Repliblica romana, (trad. de A.L. Bixio) Buenos Aires, Eudeba, 1971, p. 213. Dades i referkncies a d'altres testimonis antics, a BICKEL, E., Historia de la literatura romana, trad. J.M. Díaz-Regañón, Madrid 1982, p. 420. magis in incert0 inuenieturl?, es va desenvolupant fins al s. I aC (a més dels escriptors més coneguts, suggereix que Atic va ser l'autor d'un llibre d'annals, una espbcie de llibre-recull, rrche presentava continui riferimenti cronologiciw6); per6 més tard s'extingeix lentament, malgrat un cert renovellament amb Nicbmac Flavi&, al s. IV, que s'interessa per Livi i que tracta de restaurar l'antic esperit7. Ara bé, ja des de l'antiga historiografia havia quedat palesa la diferkncia conceptual entre annals i histbries: els primers es limitarien a deixar consthncia de dades i fets esdevinguts a l'any de referkncia o ben propers, mentre que les histbries tractarien d'aprofundir en les causes i raons dels fets que poden ser més llunyans. Aixb, si el criteri d'anaisi és el de la interpretació dels fets. Si el criteri, tanmateix, és la proximitat als fets, Servi (adAen I 373) és molt clar: crhaec tamen confonduntur licenter, ut hoc loco pro historia inquit 'annales'; historia est eorum temporum quae uel uidimus uel uidere potuimus ... annales uero sunt eorum temporum, quae aetas nostra non nouitw. (Unes expressions semblants podem trobar a Isidor, Etym. I 44: rchistoria est eorum temporum quae uidimus, annales vero sunt eorum annorum quos aetas nostra non nouib. Com a exemples, Sal.lusti seria un historiador; Livi, Eusebi i Jeroni, annalistes.) El primer criteri és evident a l'historiador Semproni Asel.li: rcAnnales libri tantummodo quod factum quoque anno gesta sint, ea demonstrabant, id est quasi diarium scribunb8. Per a Semproni no n'hi ha prou amb aixb, cal Censorí, De die natali 17, 10, en referir les inexactes i contradictbries datacions dels gludi saeculares* al llarg del temps. Hi ha referbncies a annals pesants, com els de Tanusius Gbminus, Sén. Epist. 93, 11 (potser és el mateix Volusius citat per Catul al poema 36?) Vid. Suet. Vita Caes. 9 i Plutarc, Vita Caes. 22,4: Les cites són a H. Peter, op. cit. lI, 49-50, juntament amb Estrabó XViI 3,8, p. 829 i Macrobi, Sat. I 16,33. Un judici més positiu d'altres annals és el que refereix Gel.li, V 5: aatque ibi (in libraris) expositi erant Fabii annales, bonae atque sincerae vetustatis libri,,. ZUCCHELLI, V., Varro logistoricus, p. 53. (vid. Riese, Varro menip. p. 37, n. 67. Sobre la seva categoria com a annals, vid. BARDON, H., La littérature latine inconnue, Pan's, ed. Klinkcsieck, 1952-1956. I, p. 268. El text de Ciceró mencionat és: ~Attici nostri [...I labor, qui conservatis notatisque temporibus, nihil cum illustre praetermitteret, annorum septingentorum memoriam uno libro colligauit,) (Orator 34, 120). Possiblement sigui el mateix que un dels participants al simposi de les ~Saturnaliax de Macrobi. La discussió sobre els diferents Nicbmacs apareix resumida a BLOCH, H., ~The Pagan Revival in the West at the End of the fourth Centurya, a MOMIGLIANO, A., The conflict between paganism and christianity in the fourth century, Oxford, 1963. p. 215, qui assenyala dades epigruiques (CIL VI 1783; DESSAU ZLS 2948) i paleogriiiiques (LOWE, Codices latini antiquiores, Oxford, 1947 IV, 449). Més dades a CALLL', J.P., <Les Préfectures de Nicomaque Flavienx, Mélanges W. Seston, 1974, pp. 73-80. Aspectes relacionats amb la preocupació filolbgica, a HALL, F.W., A Companion to Classical Texts, Chicago 1070, pp. 63 i 65. Fragments 1 i 2 ed. PETER, H., OP. cit. pp. 179-180 n. 1 = GEL.LI, A., Noct. Att. V 18: 9. Vid. ESPADAS, M., La periodización en la historiografa romana, Madrid, 1961, p. 35. Referkncia a Semproni Asel.li a Ciceró, De leg. 2. 6. demostrar <<etiam quo consilio quaque ratione gesta essent>>, i també <<neque quibus consiliis ea gesta sint, id fabulis pueris est narrare, non historias scribere>>. També s'hi va referir Ciceró, al ja citat de leg. 2,6, mentre proposava una consideració diferent per a la histbria9. Una valoració no tematica sinó cronolbgica és la que podria conduir cap a la confusió: Per a A. Geleli, V 18,l SS. les histbries són referbncies d'uns fets <<quibus rebus gerendis interfuerit is, qui narret)). També per a Plini la terminologia és confusa (epist. VI1 33,l): <<Augurar [...I historias tuas imrnortales futuras; quo magis illis [...I inseri cupio>>, i una certa indeterminació és al propi Thcit: <<Celebrant carminibus antiquis, quod unum apud illos memoriae et annalium genus estv (Germ. 2.3). Els annals insistiren en la redacció de referbncies de magistrats i de dades d'Estat i fets especialment vistents, dignes de cridar l'atencib del receptor del missatge. Coincideix amb el que Asel.li suggereix com a deficient narració des del punt de vista tkcnic, la visió de la histbria deguda a Orosi: <<(relación) ya de desastres por guerras, ya estragos por enfermedades, ya desolaciones por hambre, ya situaciones terribles por terremotos, insólitas por inundaciones, terribles por las erupciones de fuego volcánico o crueles por golpes de rayos o caída de granizo ... >>I0. A l'bpoca tardana, si introdu'im una altra variant al nostre estudi, observarem que les teories historiogrifiques es van trobar dividides entre les explicacions dels fets degudes a autors cristians i els interessos apassionats per explicar el món, I'imperi roma i el triomf del regne diví ja a la terra; i, per una altra part, els darrers intents d'oposar-hi raonaments pagans i més ortodoxos segons la tradició classica: com a figures notables, per exemple, es podrien oposar entre els segles IV i v Agustí d'Hipona o la Chronica de Sulpici Sever a la personalitat d'Arnrnih Marcel.li (<<amb Arnnia Marcel.lí la historiografia llatina a l'oest va morirn)". El valor de l'obra d'aquest últim no pot fer oblidar la innexorable transformació de la historiografia no cristiana en breviaris i resums, davant les crbniques i les histbries de l'Església, com la d'Eugippi al s. VI sobre la vida de sant Severí12. L'interks pels aspectes cronolbgics, que esta ben representat al s. 111 Ciceró critica els annals al text mencionat a la cita precedent, per6 opini així a Orator 20, 66: ((Huic generi historia finitima est, in qua et narrantur omate et regio saepe aut pugna describitur; interponuntur etiam contiones et exhortationes, sed in his tracta quaedarn et fluens expetitur, non haec contorta et acris oration. 'O Orosi, prol. 10, trad. &E. Sánchez Salor, Biblioteca Clásica Gredos 53, Madrid, 1982, p. 79. " THOMPSON, A., A history of historical writing, Gloucester, Peter Srnith ed., 1967, p. 97. l2 Per a tot el conjunt, CODORER, C., <<Las crónicas latinas en el s. IV,, Los géneros literarios, Bellaterra, 1985, p. 130. Per a Sulpici Sever, vegeu THOMPSON, A., OP. cit. p. 134: <<Was the best historical writer of the fifth century~. Eugippi ene brillait guttre par la culture>), segons COURCELLE, P., Les lettres grkques en Occident, de Macrobe ci Cassiodore, París, 1948, p. 315, que cita Cassiodor, Inst. p. 61,24: <<Virum quidem non usque adeo saecularibus litte- per Censorí13, ofereix des dels segles n i III, al camp cristih, els noms de Climent &Alexandria o de Juli Sexte Africh com a representants del que vol ser una explicació filosbfico-religiosa dels esdeveniments de l'orbe: <<El resultat fou que la cronologia cristiana va ser, a més, una filosofia de la histbria>>14. I és que el cristianisme adopta una visió de la histbria en qub aquesta era valorada quant a la seva universalitat, és a dir, que el món esta complint la funció d'un tot dominat per la divinitat, i amb relació a aquest tot i a aquesta dominació s'haurien d'estendre les consideracions tbcniques de la cronologia; la histbria de Roma no és un recull d'herolcitats i de triomfs, sinó un exemple més en la teoria de la salvació. I així, la caiguda de Roma al 410 trasbalsa pregonament els sentits dels pagans i els dels cristians: per a aquests, és el rebuig de Crist el que provoca la desfeta: per als primers, tot ho ha provocat la crisi generalitzada en la dedicació als déus de sempre15. La histbria, segons els cristians, és lineal, recta, i la teoria circular i cíclica dels grecs va quedar refutada ja per Agusti16. El temps té sentit perqué dirigeix l'home cap a la seva salvació; d'aquesta manera, passat, present i futur adquireixen una digna justificació, i les narracions del món més antigues ens menen cap als mateixos orígens del mÓn17. ris eruditumn. Una traducció anglesa és la de ROBINSON, W., The life of Severinus by Eugippius, Cambridge, 1914. l3 La darrera edició és la de SALLMANN, N., Leipzig, 1983, i esti recentment reimpresa la d'O. JAHN, Hildesheim 1965 (=Berlín 1945). Censorí apareix citat per Anastasi a la Chronologia consularis et caesarea romanorum Pontificia iudaeorum, PL Migne, 127, col. 555: consulatus ipse celebris redditur apud Censorinum,. La cronologia i la divisió de les Bpoques del món estan comentades a ESPADAS, M., OP. cit. Sobre les edats del món hi ha més dades a CALLU, J., [(Reflexions sur un cycle vicennal au III~ sibcle>), Aion. Le temps chez les Romains. (dir. par R. Chévallier), París, ed. Picard, 1976, p. 218 n. 38. l4 La cita és de MOMIGLIANO, A., aPagan and christian historiography in the fourth century A.D.,, p. 83. Per a J.S. Africi, I'obra essencial és GELZER, H., S.I. Africanus und die byzantinische chronographie, Leipzig 1880-1889; també THOMPSON, op. cit. p. 5 i 126 SS. l5 PASCHOUD, F., Roma aeterna. .&tudes sur le patriotisme romain dans l'occident latin a l'époque des grandes invasions, Roma, 1967. Agustí, Sermo 296,7, PL 32, 648 és la veu cristiana: <<moda quia superauit et abundauit sacrificium dei uestri, et inhibita sunt et prohibita sacrificia deorum nostrorum, ecce quid patitur Roman. I sobre la crisi de Roma en esperits cristians, Jeroni planteja que apostquam vero clarissimum terrarum omnium lumen exstinctum est, immo Romani imperii mncatum caput: et ut verius dicam, in una Urbe totus orbis interiitn (Comm. in Ezech, Praef., PL 25, 16 2-3); i aQuid salvum est, si Roma perith (Epist. 123, 15-16). Possiblement, les crítiques #Agustí a Roma es dirigeixin a la Roma abstracta, universal, a la que és una perversa imitació de Déu (vid. PASCHOUD, cit. p. 270, i P. COURCELLE, Histoire littéraire des grandes invasions germaniques, París, 1964, p. 281. l6 De ciuit. dei, XII, 10-20. Sobre el tema de la idea circular del temps, LASERRE, F., <<Nombre et connaissance dans la préhistoire du platonismen, Mus. Helv. 15 (1958) p. 22. A Alcmeó, pitagbric, hom li atribueix la teoria que circularitat i immortalitat són iguals; els homes moren perqub no poden retornar als seus inicis. (SARTON, G., Historia de la ciencia (trad. de J. Babini), Buenos Aires, Eudeba, 1965, p. 265. l7 Tertull. De pallio, 2: <<qui vero diuinas (historias) lectitamus, ab ipsius mundi natalibus A partir de les crítiques dates del s. III, la retbrica podria ser Útil per persuadir emperadors i soldats, la filosofia podria ser un argument davant el cristianisme o un refugi personal, perb la histbria ja no pot ser entesa com als segles precedents, perqub, en la terminologia cristiana, la providbncia divina ha fixat uns límits per a tot, inclosa Roma eterna, i la seva destrucció és la prova del destí que Déu ha fixat al món. Així, queda sense efecte l'antiga idea d'una bpoca obscura, una altra de mítica i una final d'histbrica, que des de Varró (De gentepopuli romani fr. 1) ha estat una explicació pagana de les edats del mÓnl8. Al s. v el paganisme és mort i la influbncia del cristianisme distorsiona seriosament les realitats. Encara que Claudia o algunes cartes de Símmac o Rutili Narnacii (De red. suo, I, 47-52, i especialment 63 afecisti patriam diuersis gentibus unarn>>; ccurbem fecisti, quod prius orbis erat>>; 72: <cquos timuit superat, quos superauit amat>>) apuntin algunes referbncies histbriques, ccpagan historiography dissappeared in V century>>19. A més, les crbniques de caricter universal, com la &Eusebi (s. IV) o després la de Jeroni, comencen a ser progressivament substitu'ides pels annals o reculls que any rere any transmetien d'una manera generalment esquemitica alguns dels esdeveniments de l'any20. El concepte de cronica d'ampli projecte (cChronica Graece dicitur quae Latinae temporum series appellacompotes sumus,). La divisió esmentada en passat, present i futur es troba a Sheca, De breu. uit. 10,2: <<in tria tempora uita diuiditur: quod fuit, quod est, quod futurum est. Ex his quod agimus breue est, quod acturi sumus dubium, quod egimus certumn; 10,6: <<praesens tempus breuissimum est [. . .] in cursu enim semper est, fluit et praecipitatur [. . .] tam breuis ut mipi non possib. Comenta aquesta teoria de tradició estoica, que també apareix a Marc Aureli, 4, 3,4, MOREAU, J., ~Sénkque et le prix du temps,, Bull. Ass. G. Budé, 1969, p. 119. El misteri del coneixement dels tres temps ja és present a Homer, Ilíada I, 70: <<que coneix el passat, el present i el futurx, i a Virgili, Georg. IV, 393.4: <<nouit namque omnia uateslquae sint, quae fuerint, quae mox ventura trahanturn; i és recollit, molt més tard, per cultivadors dels clissics, com ara Garcilaso, Elegies I, 284-5: <<espejo do se muestra 10 passado / con 10 futuro i 10 presente juntov, o Fray Luis de León, Noche serena, 40: <do que es, 10 que será, 10 que ha pasadon. l8 Vid. POUCET, J., <<Temps mythique et temps historique. Les origines et les premikrs sibcles de Romer, Gerión V, 1987, pp. 69-85. I també BALDWIN, B., <(Literatme and Society in the Later Roman Empiren, a Literary Artistic Patronage in Ancient Rome, Univ. of Texas, 1982, pp. 78-79. Les idees cristianes apareixen amb claredat a Orosi; vid. MIR, J.M., <<Orosi0 y 10s últimos tiempos del Imperion, Helmántica, 90, 1978, pp. 389 SS. l9 Thompson, op. cit. p. 122. L'última cita de Rutili ens recorda indefectiblement el aparcere subiectis et debellare superbos, de Virgili (Aen VI, 853), i a Cicerb, De 08 I, 2,35, per6 la idea ja estava a la Bíblia, Proverbis 3,34. Sobre literatura cronogrhfica, MOMMSEN, Th., dhronica minora saec. IV, V, VI, VIIn, M.G.H. Auct. antiq. IX (1892), XI (1894), XII (1898). EBERT, A., Histoire générale de la litterature au Moyen Age en Occident, Paris, 1884,II, p. 11 1: (<Les annales prirent naissance dans les rares notices que les moines écrivaient en marge, sur le canon pascal; on reunissait ensuite ces notices par ordre chronologique; on les conservait, dans les monastkres et, chaque année, on ajoutait i ce fondement les événements les plus importantss. GHELLINCK, J., Litterature latine au Moyen Age, París, 1938, p.150 parla d'aquestes ~tabulae,: <<rédigées par séries de 14 feuillets ou 28 pages, elles étaient valables pour tur>>, Isidor etym. V 28, que cita com a exemple Eusebi tradu'it al llati per Jeroni) deixa pas a unes notes inicialment simples i poc acurades. Hom considera que són hereves de les ccTabulae paschales>>, és a dir, de resums col.locats a esglésies i monestirs on quedaven consignades, per un cert nombre d'anys o de cicles lunars, les fites més notables per a la cronografia religiosa, especialment, és clar, les referides a la Pasqua21. Aquestes cctabulae>>, evidentment escrites sense pretensions i sense interbs de continuitat, eren breus i no gosaven reflectir dades allunyades del que la gent veia i tenia a prop. Els annals a l'imperi Carolingi Doncs bé, la difícil transmissió de la cultura clhssica a l'bpoca de Carlemany pot ajudar a comprendre el fet de la renaixenqa i la consolidació dels annals i de les ~rbniques~~. Els dos estils historiogrhfics bhsics al temps carolingi són la biografia i els annals, i encara que puguem considerar que aquestes darreres manifestacions escrites constitueixin un gbnere impropi d'una bpoca de renaixement cultural23, hauríem de considerar prbviament els temps en qui: es van comenqar a desenvolupar i cercar en aquest fet la seva fortuna. Es tracta d'un poble, el franc, sense una formació expressivament notable i que ha de recórrer al conegut sistema d'importar savis i homes lletrats amb una doble intenció: l'enfortiment imperial mitjanqant la literatura, l'art i la cibncia; i la culturització de les persones destinades a la formació religiosa del poble i la transmissió de les escriptures. En realitat, l'ús dels an532 ans, l'annus magnus, i raison de 19 années par page [. . .] l'annaliste pouvait inscrire a l'année correspondante l'événement qui lui semblait digne de rappeln. 21 El problema de l'ordenació del comput pasqual va ser tractat ja a l'tpoca de Boeci, al <Liber de Paschaten, per Dionisi 1'Exigu (vid. BICKEL, E., OP. cit. p. 317). També pel Pseude-Atanasi. Tractatus de ratione Paschae (vid. SAMSO, .T., gAstronbmica Isidorianax, Faventia 1.2 1979, p. 166; anecdbticament, recollim la narració que fa T. Campanella, La ciudad del sol (trad. E.G. Estébanez), Madrid, ed. Zero, 1984, p. 155: <<Las leyes son poquisimas, todas escritas en una tabla de cobre a la puerta del templo, esto es, en las colurnnas, en las que, brevemente, están escritas todas las esencias de las cosasn. 22 Per exemple, la Crbnica del 754, que transmet en llati dades cronolbgiques i jurídiques arran de la invasió musulmana. Coincideix amb els annals en el fet de referir esdeveniments cronolbgicament molt concentrats (vid. BAR CEL^, M., <<La primera organització fiscal #Al-Andalus segons la Crbnica del 754~, Faventia 1.2 1979, pp. 227-257.) Referint-nos als fets del 801, obres com el Cronicó de Moissac o la Crbnica de l'Arquebisbe Adó no són sinó annals amb nom diferent. Sobre el renaixement carolingi, entre els molt nombrosos treballs que en parlen, mencionem el ja citat de Ghéllinck, 84-91, i el de RICHE, P., La vie quotidienne dans 1'Empire carolingienne, Pm's, 1973, pp. 241 SS. 23 Ghéllinck, op. cit. p. 155 (&poca) ade morcellement régional et désarroi politique, économique, social et intelectuellen. nals perdurarh al temps d'apogeu de la cultura carolíngia, recollint l'herkncia de les grans crbniques anteriors, amb la substitució del concepte de narració i explicació histbrica de senzilles i breus explicacions dels fets més notables de En realitat, aquesta indefinició dels objectius i les finalitats historiogrhfiques ja apareixia assenyalada abans per Servi25. Al món carolingi, la visió dels fets contemporanis es fa des d'una perspectiva que, histbricament, limita d'una manera considerable les expectatives d'una histbria versemblant. (La idea no posseeix validesa si els fets relatats no són opinables, sinó, per exemple, cathstrofes o fets meteorolbgics d'interks: als annals reials, l'any 803, es parla d'un terratrkmol cccirca palatium)), i al 829, d'un altre a Aquisgran; al 808, ((hiemps mollissima hac pestilens fuit)); al 801,811,820 i 828, d'eclipsis de sol i de lluna; al 821, de pluges i d'inundacions ; al 824, ccaere in tempestatem subita mutatione converso, ingens fragmentum ex glacie simul cum grandine decidisse narratur, cuius longitud0 quindecim, latitud0 septem, crassitudo duos pedes habuisse diciturw, i al 827, ccterribilis nocturnae coruscatione in acre)). L'estil és sobri i mancat de possibles interpretacions.) Perb, en conjunt, la tendbncia cap al subjectivisme pot quedar palesa si concretem alguns trets característics d'aquesta forma de fixació histbrica, els annals: primerament, la concisió, que exclou tota mena d'interks literari; no hi ha lloc per a la creativitat i el plaer mínimament estktic; la seva deficient qualitat literhria és prova d'un tarannh cultural que deixa en situació compromesa la fiabilitat histbrica i el recurs a qualsevol subtilesa a l'anhlisi de les dades. El segon tret és la contemporane'itat; referida la notícia a uns fets tan recentment ocorreguts, sembla perillosa la seva distorsió, especialment en tractar-se de quelcom generalment conegut. Malgrat aixb, trobem evidkncies que el zel de l'escriptor annalista podia arribar a silenciar aspectes poc satisfactoris. En tercer lloc, cal assenyalar una característica important dels annals carolingis: l'anonimat, la impersonalitat de l'autor que, en teoria, hauria de situar l'obra al marge de partidismes. A la seva kpoca inicial, eren els fets, no les seves interpretacions, el que mereixeria ser consignat per escrit i per a la histbria; no eren, doncs, útils per introduir-hi particularitzacions en la interpretació de les dades histbriques. Perb els elements subjectius en la consignació dels fets, acte gens arrelat als inicis de l'annalistica carolíngia, comenqa a aparkixer especialment 24 Tracten els annals carolingis, especialment MONOD, J., Etudes critiques sur les sources de l'histoire carolingienne, Paris, 1898, pp. 69 SS.; MOLINIER, A., Les sources de l'Histoire de France, Paris, 1901, pp. 21 1 SS; Ghéllinck, op. cit. pp. 156 SS; Ebert, op. cit. pp. 111-112. 25 Ad Aen I 373. Advertim la transmutació en la concepció d'annal que recull Servi i el propi del s. VIII i IX: ara es confonen la terminologia dels annals amb la teoria d'histbria segons Servi. després de la victoria franca sobre el cabdill bhvar Ta~sil~~. En aquest moment s'inicia un canvi d'orientació en la consignació dels fets histbrics; sorgeix el dirigisme, quan els detentadors del poder descobreixen els beneficis de promoure i mantenir curosament una mena d'histbria oficial. Els annals es fan més extensos; els esdeveniments dignes de ser-hi inclosos no són el producte d'una seleccid temhtica, en funció del seu valor histbric, sinó que el veritablement important esdevé el tractament que els fets reben per part de l'annalista. És com si es volguessin convertir en un tipus d'histbria del seu temps, perb amb el suggerent matis de ser prhcticament diaris oficials. Per mitja d'ells, els homes rebran la noticia de les coses i la interpretació que en faci el poder. I aixb és vdid especialment quan es refereix a esdeveniments no favorables que o bé poden ser, senzillament, omesos o, com a mínim, frivolitzats. (La desfeta del 778 a Hisphnia és un eloqüentissim testimoni del vell art de la deformació histbrica.) Es bbvia, per exemple, la distinció gens subtil entre <<bons, i <<dolents>> que els annals d'Eginhard presenten en aquests testimonis: any 797, <<propter contundendam perfidiae gentis contumaciam Saxoniarn vastaturus intrauitv (on es palesa que les rhtzies carolíngies no són dolentes); any 825, <<Wihomarcus, qui perfidia sua et totam Britanniam conturbauerat, et obstinatione stultissima ad memoratam expeditionem i110 faciendam imperatoris animum prouocauerat ... >> (on es demostra que les rhtzies dels altres si que són dolentes, prbpies de gent pbrfida i absurdament obstinada); any 827, <<Aizonis insidiis et eorum qui ad eum defecerant calliditati ac fraudentis machinationibus ... >> (on es defineixen amb termes critics les accions d'estratbgia dels enemics), etc. Els fets de Barcelona al 801 segons l'annalistica Els testimonis que ens han arribat per part franca sobre aquestes dades a l'actual Catalunya els hem de considerar, en tot moment, com a mínim interessats, si no tendenciosos i, fins i tot, falsos. En aquesta part del treball, voldria cenyir-me a discutir sobre la idoneitat dels textos carolingis; d'aqui, la discussió pot esdevenir absolutament esclaridora, quant a la correcció interpretativa dels fets, és a dir, quant a la justícia de la valoració que dels fets fa una de les parts implicades, ja que, si bC l'aparició d'annals oficials pot ser entesa com l'inici d'un clar enfortiment institucional, és evident que l'afany panegirístic i encomihstic d'aquests annds és compartit per altres testimonis de l'bpoca. Referint-nos ja als fets de la presa de Barcelona pels ex2rcits 26 COLL I ALENTORN, J., << La historiografia a Catalunya en el període primitiu,, Estudis romanies iiI, 1951-2, p. 114; Monod, op. cit. p. 105.