Recensions

acompanyades d'un comentari just i adient.També són d'agrair els catorze quadres sinbptics que, amb un simple cop d'ull, permeten de tenir una visió de conjunt de les nombroses dades que comporta una obra d'aquesta mena. Els cinc mapes que hi ha al llibre fan entenedors, tant la situació privilegiada d'olímpia dins l'Hb1.1ada com el marc geogrhfic en qui: es van moure els grecs de l'antiguitat. En aquesta obra, editada amb una cura exquisida, l'autor ha sabut trobar una forma d'exposició directa i sense enfarfecs de cap mena, que li dóna la possibilitat de connectar amb un públic majoritari sense renunciar, com a bon filbleg, a l'autoritat indiscutible de les fonts i dels testimonis dels autors clhssics sempre que ho ha cregut convenient. Cal, doncs, donar la més chlida benvinguda a aquesta obra, que des d'una perspectiva catalana difon el coneixement, sempre apassionant de l'olimpisme. Joan Alberich i Mariné FRANCISCO RODRÍGUEZ ADRADOS Palabras e ideas Ediciones clásicas, Madrid, 1992, 544 pp. Es tracta de un llibre, i ja d'entrada cal dir d'un molt bon llibre, que aplega vint-idos treballs del professor Francisco Rodríguez ~drado~ publicats abans dispersament -articles de revista, prblegs de llibres, etc.-, que tracten aspectes de la filosofia grega. El nucli central el formen catorze treballs sobre Sbcrates i Plató, flanquejats per treballs molt meritoris sobre els pre-socrhtics i la sofística, aquesta estudiada eventualment en la seva relació amb Plató o Sbcrates. Hi ha una investigació, per exemple, dels aspectes purament lingüístics dels textos filosbfics, com és ara sobre el grec parlat per Sbcrates (pp. 251 SS.) i un altre sobre els plantejaments de llengua d'alguns filbsofs grecs, per exemple Sext Empíric, o de gramitics, com Dionís de Trhcia, o del mateix Plató, que poden ser interpretats fins i tot en clau estructuralista (pp. 5 15 SS.). A l'article <<La teoria del signo en Gbrgias de Leontinos>> (pp. 97-109), el professor Rodríguez Adrados adverteix que l'organització triangular <<coses-significats-signes* es troba ja anticipada d'alguna manera a Gbrgias per la seva distinció entre crcoses,, (n&iypata), ecobjectes de pensament>> (tix, cp~ovo6peva) i llenguatge (hoyos). La filosofia de Sbcrates i Plató com a superació i complernentació de la tragbdia és un interessant assaig que marca els límits del drama trhgic (i cbmic) en els seus auditoris, i un llarg treball sobre Herhclit es pot dir que és una reinterpretació d'aquest autor fonamentada en un estudi, en bona part innovador, del seu lbxic (pp. 35 SS.). Efectivament, el ventall semhntic que Rodríguez Adrados descobreix a Hericlit representa alguna novetat, tal com es pot comprovar si es compara amb alguna exposició classica, com la de Guthrie, al final del primer volum de la seva Historia de la $filosofia griega (Madrid, 1984). També el penúltim treball de l'aplec (pp. 463 SS.) ceciencia griega y Ciencia moderna,, és un clar al4egat a favor de la urgbncia que preguem conscibncia aue les cibncies actuals, i no solament les de l'esperit, que ja seria d'esperar, provenen de Grbcia (la filosofia, la literatura, la histbria, la geografia, la gramhica i les matemhtiques); també aquelles cibncies que en la seva emergbncia europea, occidental, no tenen, com a entitat, més d'un segle o d'un segle i mig d'existbncia (la física; la química; la medicina, en el rigor del seu cultiu actual; la biologia, perb Aristbtil ja va ser bibleg; etc.) troben doctrines sorprenentment premonitbries a Grbcia, com la teoria atbmica de Dembcrit d'Abdera. A <<Cara y Cruz de 10s sofista~,, @p. 91 SS.) se subratllen els aspectes positius de la sofística, que no es poden negar, perb que es veuen enfosquits perqub la informació que tenim dels sofistes ens ve de la mi de dos acarnissats enemics d'ells, Plató i Aristbfanes. Una idea que surt amb insistbncia al llarg del llibre del professor Rodríguez Adrados, és l'estreta interrelació entre els problemes de llengua i els de pensament, de manera que resulta impossible d'estudiar i d'investigar una ideologia o una teoria prescindint de la terminologia en qui: s'expressa en la seva llengua original prescindint de la concatenació en sistema de les paraules que integren aquesta terminologia. De tota manera, aquesta problematica s'escruta amb especial profunditat en el treball que relaciona els sofistes i Plató, ctLengua, ontologia y lógica en 10s sofistas y en Platón,, (pp. 113-156). Un dels trets més característics i significatius de la filosofia grega és l'oposició, aillada o genbrica, de conceptes o de realitats, en primer lloc, de l'entitat i de la no-entitat (ser, no-ser), dia i nit, fred i calor etc., que possibilita el salt metafísic quasi immediatament. El mbrit de conjunt del treball del profesor Rodríguez Adrados sobre Plató és haver notat com Wilamowitz fou el primer que articula els continguts de la filosofia de Plató en el decurs de la seva vida, <<La investigación de Platón en el s. xx~ (pp. 279-308). Perqub el primer estudiós modern de Plató, el tebleg alemany doblat de filbsof Schleiermacher, en el fonamental prbleg amb qui: forní la segona edició de la seva traducció alemanya del filbsof l'any 1828, va atribuir en bloc tota la doctrina de Plató a la seva persona, i sostenia que des del primer moment Plató possei'a el seu cos de doctrina com un bloc compacte i totalment constitui't, i a més a més perennement invariat. Aquesta tesi ana sofrint l'explicable erosió dels anys i de les impugnacions, per6 fou Wilamowitz, en el seu llibre Platon (dos volums, Berlín, 1918), qui arraconi definitivament i amb claredat la tesi de Schleiermacher. Aixb és especialment significatiu si es pensa que precisament entre nosaltres s'havien aixecat veus (el professor Lasso de la Vega, a la seva obra De Safo a Platón, Barcelona, 1976) rebaixant el valor crític de l'obra de Wilamowitz sobre Plató. També és important la remarca del Sr. Rodríguez Adrados sobre el descobriment de Jager (i el mot <rdescobriment>> és exacte, perqub el que ara direm, abans d'ell, no ho havia vist ningú) del fet que Sbcrates i Plató (el segon per herbncia del primer) s'interessaren primordialment per l'educaci6 (paideia), per damunt del seu interbs per la política i pel que els inspirava la dialbctica. Jager titula el seu llibre amb el mot central Paideia, i s'ho val d'anotar la recta observació del Dr. Rodriguez Adrados, per tal com, amb un empedrei'ment inexplicable, el professor Jaume Pbrtulas (<<En els navilis de Pantagrueb dins Els Marges, setembre de 1984) parlava de la sinistra Paideia. La lectura del capítol crPlatÓn y la reforma del hombre,, (pp. 407-436, cf. principalment la pagina 416) és, des d'aquest punt de vista, reconfortant, així com la de l'article <<El filósofo platónico~ (pp. 313-344), que va per rutes molt semblants. El professor Rodríguez Adrados reprodueix, de diversos autors, una biografia de Plató molt suggestiva, que il.lumina bé la seva personalitat (en aixb recull també idees fonamentals de Wilamowitz): Plató tenia, per famíiia i per naturalesa, una profunda vocació política (Carta VII), perd la seva experii:ncia practica, els Trenta Tirans (403 aC) i la mort de Sbcrates (399 aC) el van apartar de qualsevol activitat política, encara que, en la seva intenció, no definitivament; el manifest d'aquest primer comiat és el dialeg Gdrgias. Funda I'Acadbmia amb dues finalitats, com a recés meditatiu i com a centre de formació de filbsofs, és a dir, de futurs governants; el manifest fundacional de 1'Acadi:mia és el di&leg Menó i potser també Fedre. Els viatges a Sicília van ser un intent sinceríssim de fundar la seva ciutat ideal dissenyada a la República; el seu perillós fracas l'emmenh a l'evasió metafísica que són els seus dialegs Paminides, Teetet, Fileb i Sofista, no sense un record enyoradís a la definitivament perduda ciutat ideal: el Polític i les Lleis. El senyor Rodríguez Adrados exposa, al llarg del seu llibre, més d'una vegada, aquest esquema biografic i n'extreu interessants conseqübncies, per exemple (p. 410) els canvis d'estat d'hnim en el filbsof, que condicionaven essencialment la direcció de la seva dedicació filosbfica en cada moment. El llibre subratlla idees molt interessants, com és ara que Plató no va pretendre mai, en el conjunt dels seus di&- legs, establir un cos tancat de doctrina; cada dialeg és un tot independent en funció de l'interbs concret del tema que tracta, amb poques influbncies dels dialegs anteriors ja redactats, i aixb fa que no es puguin veure com incoherbncies certs desfasaments que s'hi donen, i coses que no encaixen al cent per cent en el cos total del corpus platbnic. Són estribacions últimes d'origens diferents. Moltes diferkncies responen al mateix punt d'arrencada (pp. 302 SS.). Si a la República és el Bé, aixb es deu al plantejament btico-polític del dikleg; la Bellesa al Convit ve a ser el mateix, perb observat des del punt de vista de la sublimació de 1'Eros. Quan, després de la República, s'aborda el problema de la relació de 1'U i el Múltiple (plantejada a ParmPnides), al Políric s'arriba a 1'Esser absolut (navtehQ~ 6v) i al Demiürg o Déu del Timeu. Ja en el primer dels seus treballs aplegats en aquest volum <<La filosofia griega como genero literarior (pp. 1-13), el Dr. Rodríguez Adrados nota que a Grbcia l'enlla~ entre filosofia i religió és múltiple. Perb la religió no condiciona essencialment la noció de divinitat. Després concreta la idea de Déu o de Divinitat a Plató, i de retop a Aristbtil i als pre-socratics. A l'article <<El concepto de hombre en la edad ateniense,, (pp. 183-206) diu que entre els grecs la divinitat fou vista només en el reconeixement dels límits del poder hum& i en la incomprensibilitat dels decrets dels déus. La denominació positiva d'aquesta divinitat, Zeus, el déu, Ghiywv, és elusiva i indiferent. El que és decisiu és que mai no es veu el déu dictant normes positives de vigbncia universal (proposant, per exemple, qui: és l'&@etfi). La gran novetat de Plató, assenyala el Dr. Rodriguez Adrados, és atribuir caracter diví a la Idea del Bé. Des de Plató el concepte d'home es indefinible si no es recorre al de Déu. Déu és el model de I'home si aquest ha de ser més perfecte (pp. 200 SS.) Perb el déu platbnic és un déu filosbfic, al qual s'arriba per inducció, que repercutira més fredament i potser invertint el sentit de l'especulació, Aristbtil (doctrina del Primer Motor); el Dr. Rodriguez Adrados, a <<Ciencia griega y ciencia modernan (p. 466) adverteix inequívocament que el déu d7Aristbtil no és religiós. El llibre subratlla aspectes molt interessants com, per exemple, que la teoria platónica de les Idees arrenca nuclearment de la noció socritica de concepte, al qual s'arriba per inducció, i aquí es dóna quelcom característic de Plató re- ferit a Sbcrates i també a la Sofística, que el pensament purament racional de Sbcrates -la gesta del qual va consistir a convertir el pensament racional de destructor de velles normes en constructor de normes noves, perquk creia en el poder de la raó (p. 193)- rep un bany religiós (la Idea del Bé a la República). També per via indirecta, el Dr. Rodríguez Adrados recull dels dihlegs platbnics interessants dades sociolbgiques; les enquestes socratiques sobre deterrninats valors demostren que aquests havien caigut en crisi, i que calia redefinir10s. Sbcrates tanmateix no ho fa mai (diilegs aporbtics), perb la seva inquisició demostra que podem arribar a saberho per via estrictament racional. Es d'agrair la nitidesa amb qui: el Dr. Rodríguez Adrados destaca el fet que el Sbcrates protagonista del diileg Gbrgias és essencialment diferent del Sbcrates dels primers diUegs; atks que aquest concorda estrictament amb la figura que d'ell ens forneix Xenofont, cal concloure que des del Gbrgias, darrere del Sbcrates dels dihlegs platbnics, hi ha el mateix Plató. Lentament i amb recanca, la figura de Sbcrates es va esvaint dels dihlegs, a les Lleis ni tan sols hi figura, el seu paper al PamPnides és secundari, i al Polític i al Sofista no ateny la plenitud de protagonisme que en la majoria de l'obra platbnica. En aquest període avancat de la seva vida, i des d'aquest punt de vista, hi ha la important excepció del Teetet. Ja m'he allargat potser massa, perb no vull acabar sense dedicar un comentari a l'estudi que el Dr. Rodríguez Adrados fa dels aspectes btics a Sbcrates i a l'obra de Plató. Per raons bbvies la tragbdia, la gran educadora d'Atenes en el segle v, era incapac d'oferir models estrictes, a tot estirar era un toc d'atenci6 quant a les conductes, de manera molt general. Per un altre cantó, la sofística havia relativitzat els valors, per tal com posava l'interks individual per davant del de la comunitat (ccl'home, mesura de totes les coses* era el leitmotiv de Prothgoras). Davant d'aixb, Sbcrates propugna una actitud que recorda, mal que sigui llunyanament, la cristiana inversió de valors vitals (la yethvo~cc cristiana o canvi de mentalitat, la ne~~cxycov4 socrhtica, exactament <cel capgirament,,). Sbcrates atén sempre la ciutat i ho paga amb la vida, i el Dr. Rodríguez Adrados subratlla amb forca que, juntament amb altres aspectes, aquesta mort martirial de Sbcrates és a la base mateixa de la consideració ktica de Plató, que conflueix en la política en la fundació de l'estat ideal a la República. A la relativitat de la doctrina sofística, Sbcrates i Plató hi oposen una ktica objectiva. Les concepcions modernes d'estat, des de les monhrquiques fins a les marxistes, arrenquen de la ciutat platbnica, interpretada diversament des de la seva mateixa arrel, naturalment. Jo mateix vaig assenyalar, en el meu estudi que corona la meva edició de la República a la Fundació Bernat Metge, que el transvasament de l'ktica personal de Plató a la ciutat ideal és poc satisfactbria, perquk construeix una estat poc habitable i encobertament tiranic. La ciutat platbnica fou dissenyada pel seu autor per una lbgica ferria estricta que no admet matisacions, per un pur mecanisme, procés al qual no foren alienes les condicions personals de la vida del mateix Plató, i aquest pur mecanisme porta a la persona, en últim terme, les condicions més íntimes i irreductibles d'una existkncia normalment humana. Perb no hi ha dubte que, sense arribar a aquests extrems, l'ktica de Sbcrates i Plató corona digníssimarnent la vida dels homes, i és mbrit del Dr. Rodríguez Adrados haver-ho palesat abastament. En resum, aquest és un molt bon Ilibre, que es veu tanmateix enlletgit per una deficient correcció de proves d'impremta. En efecte, hi abunden les errades tipogrhfiques, i algunes són de tal calibre que cal intuir imaginativament qui: vol dir el text, perqui: pel treball massa defectuós en la impressió del llibre alguna vegada no queda clar. Manuel Balasch i Recort U. ESPINOSA RUIZ Epigrafia Romana de la Rioja Logroño, Instituto de Estudios Riojanos, 1986, 190 pp., 11 láminas. El carácter disperso de 10s materiales epigrScos latinos riojanos, hacia necesaria su reunificación en un Único repertorio como es el volumen que reseñamos, en el que se ofrecen perfectamente estructuradas y catalogadas las diversas inscripciones pertenecientes a este ámbito temtorial. Frente al sistema tradicional de agrupar 10s epígrafes según su carácter de votivos, sepulcrales, miliarios etc., o bien siguiendo el orden alfabético de las localidades de donde proceden, el autor de esta obra ha preferido aplicar el criteno de conjuntos epigráficos con el objetivo de pdder cubrir mis fácilmente 10s grupos y unidades culturales que pudieron haber coexistido en la antigüedad sobre los actuales territorios riojanos. En cuanto al modo de presentación de las inscripciones, se adopta un esquema común, exponiéndose el número de orden, localidad del hallazgo y lugar de conservación, e incluso el número de inventario del museo correspondiente. También se lleva a cabo una somera descripción de cada epígrafe en cuanto a medidas, forma, estado de conservación y decoración, atendiéndose igualmente y por supuesto al texto en cuanto a su correcta fijación y lectura, aspectos paleográficos y gramaticales, así como variantes en anteriores editores. No se olvida, además, la cronologia ni la realización de comentarios histórico-culturales, adoptándose en cuanto al sistema de signos para la lectura de cada epígrafe, el aceptado internacionalmente para la reedición del CIL. El conjunto epigráfico de Tritium Magallum (Tricio) constituye el mis numeroso de la Rioja, con diecinueve inscripciones, representando el 25% del total inventariado. En líneas generales refleja, como bien se apunta, el doble elemento constitutivo de la vida de la ciudad, como serán 10s alafareros y el elemento militar, notable aquí al estar asentada una vexillatio de la leg. VI1 Gemina. De interés resulta la inscripción núm. 31, por cuanto constata aspectos muy concretes jurídico-testamentarios referentes a la manumisión de esclavos. Mención especial también requiere el epigrafe de L. Memmius Probus (núm. 25), en el que se menciona expresamente la condición jurídica de Tritium Magallum, a la vez que revela la preocupación de 10s poderes locales para garantizar la enseñanza a 10s ciudadanos. Dentro del Brea de influencia de este mismo núcleo se incluyen, además, 10s hallazgos de Esto110 (núm. 39) y de San Millán de la Cogolla (núm. 40-41). La segunda concentración epigráfica de esta zona se localiza en Camero Nuevo, representando este grupo casi el 20% de la epigrafia de este ámbito, entre inscripciones conocidas y estelas o fragmentos cuyo texto no se ha transmitido. Aparentemente se trata de un conjunto cerrado y aislado, pero existen indicios que permiten afirmar la existencia de conexiones con el Valle de Najerilla y con la Meseta norte. Es de destacar el grupo de estelas (núms. 61, 62, etc.) que, representando una gran semejanza tipológica, debieron ser obra de un mismo taller.