Les élites polítiques de la Catalunya democràtica

LES BLITES POLfTIQUES DE LA CATALUNYA DEMOCRATICA Joan Botella (Universitat Autbnoma de Barcelona) es hipbtesis bbiques de la teoria elitista clbsica porten a suposar una profunda continuitat en les característiques estructurals del grup dirigent (en sentit ampli), fins i tot a través dels canvis del sistema polític, i fortes similituds entre les diverses forces actuants en el sistema polític. Per dir-ho amb poques paraules, ni el canvi ni els partits són massa importants: <(Sempre manen els mateixos)>, coincidirien a dir analistes reaccionaris i anarquistes primitius. L'experikncia del que ha succe'it a Catal.unya des de la transició democrhtica pot ser vista com un bon exercici de contrast d'aquelles hipbtesis. En concret, i pel que aquí interessa, el canvi polític ha implicat en el nostre país: a) El replantejament del lloc de Catalunya en el conjunt d'Espanya, amb el reconeixement explícit de la seva llengua i la seva cultura i de la legitimitat de l'accés dels catalans al centre decisori del sistema estatal. b) La creació i posada en marxa d'un entramat institucional propi, la Generalitat, de característiques democrhtiques i .representatives. C) La renovació dels governants locals, que constitueixen a Catalunya un grup singuIarment nombrós i dotat d'importants poders. 6) La implantació d'un sistema competitiu de partits, amb característiques formals de masses, corregides per importants elements de suport públic a la seva existcncia i la seva acció (finan~arnent, accés als mitjans de comunicació de titularitat pública, etc.). 65 Papers 33 (1990) (65-74) <{Papers)>: Revista de Sociologia Tots aquests elements són els que, en mesura més o menys important, poden portar a una caracterització de l'élite política catalana. Sense que les dades avui disponibles permetin procedir a una anhlisi amb pretensions d'exhaustivitat, si que se'n poden aportar les suficients per a apuntar a una primera panorhmica, sotmesa, com és natural, a ulteriors anhlisis més aprofundides i a refutacions. Un últim advertiment abans d'entrar en matsria: un dels locus cliissics de la teoria elitista és el de la <tcumulativitat dels recursos* de poder, i.e., el de la continuitat (o no) entre grup políticament dominant i grups dominants en altres esferes de la vida social (econhmica, religiosa, cultural, etc.). Una presentació limitada exclusivament al grup politic podria fer creure que partim d'una hipbtesi d'independencia del polític respecte d'aquestes altres esferes de poder. No és aquest el cas; el fet és que, si les dades disponibles sobre els actors polítics són encara escasses, les referents als grups socials i econbmics, al panorama del món de la cultura o a la burocrlcia (per mencionar només tres exemples d'bbvia importhcia) són senzillament inexistents. En aquestes condicions, la limitació de l'anhlisi al pla polític es deu a raons purament fhctiques, i no a un aparti pris)> metodolbgic. En tot cas, serveixi aquesta observació per retre homenatge a la major obertura i transparkncia dels <cpolítics~>, en comparació amb altres sectors dirigents; serveixi també per llan~ar aigua al vi d'alguns entusiastes de la <<societat civil)>. ALGUNES PREGUNTES D'acord amb el catlcter encara fragmentari i preliminar de les informacions disponibles, pot ser útil organitzar la nostra presentació no com un conjunt rígidament estructurat de proposicions, sinó en termes de grans disjuntives, i subratllar-ne la rellevhncia analítica i la tendsncia que sembla afermar-se. Una élite vella o nova? L'élite política de la Catalunya democrhtica és una élite essencialment nova. Encara que aquí podríem intentar fer un excursus per distingir entre efectes de periode i de relleu ge~eracional, el fet és que el personal politic de la Catalunya democrhtica s'afirma com un grup que apareix en les institucions polítiques després del 1977. Procedeix en bona part de les forces Les élites polítiques de la Catalunya democdtica d'oposició democrltica sota el rkgim franquista (el que és encara subratllat en les biografies oficials que acompanyen les candidatures electorals, suggerint que continua sent considerat com un element <(positiu)> pels electors), i incorpora també amplis sectors sense tradició política prkvia. És molt escassa, en canvi, la recuperació d'autoritats del regim anterior. Ve al cas recordar aquí la difícil elecció de López Rodó com a únic diputat d'AP a Catalunya el 1977; a un altre nivell, la designació de Gomis com a conseller de Governació fou criticada des d'aquest angle, perb (amb independkncia d'altres consideracions) el que és significatiu és que els casos de recuperació siguin tan comptats. Aixb podria semblar obvi en institucions <(noves)>, com la Generalitat, o profundament renovades per la mediació del sistema de partits, com la representació al Parlament central. Seria, en canvi, menys obvi, en el pla del govern local, on el localisme, la rellevlncia de certes personalitats <(notables)> o les dificultats d'implantació dels partits podrien con& al manteniment de velles autoritats en el nou sistema polític. Tenint en compte els Ajuntaments elegits el 1979 i el 1983, 219 de les 1.897 possibles <cposicions)> d'alcalde corresponien a alcaldes procedents del període anterior. Aixb voldria dir una xifra lleument superior al 10 per cent (sobre les possibles posicions, repeteixo, no sobre els alcaldes). El fenomen es concentra particularment en els municipis lleidatans i tarragonins, i es vehicula políticament a través de candidatures independents, en un primer moment, i de Convergencia i Unió, ulteriorment. Aquest tant per cent pot ser considerat important o no; tendeixo més aviat a considerar-10 d'escassa rellevhncia, essencialment per dues raons: es tracta, en la priictica totalitat dels casos, de municipis petits, agraris i allunyats dels corrents generals de la vida política. En altres paraules, és probable que el perfil politic d'aquests alcaldes fos poc rellevant, tant en el regim anterior com en l'actualitat. En segon lloc, cal tenir en compte la situació de descomposició viscuda per molts Ajuntaments en els últims anys del franquisme, que va fer possibles situacions entre paradoxals i pintoresques en més d'un cas. Per mencionar només un exemple, un municipi del Maresme tenia ja l'any 1975 un alcalde del PSUC (que, entre parentesis, no ha estat mai reelegit). Més complexa (i molt menys estudiada) és la situació en el pla de 1'AdministraciÓ. Tant 1'AdministraciÓ de Irm Generalitat com 1'Administraci6 local s'han nodrit de funcionaris de carrera procedents en bona part de l'anterior etapa política -el que, per descomptat, no vol dir identificats amb l'estil i els valors polítics del franquisme. Els nous governants, davant la impossibilitat de prescindir d'aquest funcionariat i davant la dificultat de la sempre anunciada (i sempre ajornada) reforma de 1'Adminis- ctPapers,: Revista de Sociologia tració, han tendit a envoltar-se d'un ampli cercle de nous funcionaris, més basats en relacions de confianca, en els nivells alts i fins i tot mitjans de les estructures administratives i del sector institucional parapúblic. Tot aixb ha condui't a un fort desenvolupament quantitatiu del sector públic a Catalunya, el que representa un fet profundament nou en la vida catalana i d'un abast potencialment important en la configuració dels cercles socials dirigents. Alhora, la juxtaposició d'aquells dos grans tipus de servidors públics (dibuixats aquí, com és evident, amb traqos molt gruixuts) comporta problemes d'altre ordre, ja que sovint aporten valors, formacions, tradicions intel.lectuals, connexions personals, etc., divergents. Tornarem sobre aquest punt més avall. I Regional o independent? L'estructuració autonbmica del sistema espanyol configura, al costat del sistema polític central/global, l'existencia de disset sistemes polítics autb noms, d'autonomia -justamentvariable. ¿Com es relacionen aquests sistemes (i, en particular, el catalh) amb el sistema general espanyol? La primera gran novetat de l'actual situació política (si la comparem, per exemple, amb la situació durant la Segona República) és el fet que la majoria de l'espectre polític catalh esth formada per partits orginicament vinculats a partits ideolbgicament equivalents en l'hmbit general espanyol. No es tracta només de socialistes i comunistes; cal recordar també com Convergsncia Democrhtica va empenyer l'intent fallit de crear un partit espanyol de centre reformista, el PRD, o com els democristians d'UIX han mantingut relacions més o menys difícils amb el Partit Nacionalista Basc i amb els sectors <<populars>> de la política espanyola. Si els polítics catalans, doncs, estan més implicats que en el passat en la política general espanyola, aixb no té una traducció directa en el pla de les élites polítiques. L'existencia d'un rígid sistema d'incompatibilitats entre funcions autonbmiques (o locals) i centrals fa impossible que la política catalana sigui un mer fragment regional de la política general espanyola. Només el Senat constitueix una excepció en aquest sentit, perb cal recordar en aquest context el paper modest de la Cambra Alta en la vida espanyola, i la caracterització de representants de la Comunitat Aartbnoma que tenen els senadors designats pel Parlament. Identicament, no seria just subratllar només les connexions entre partits catalans i els seus purtners espanyols sense observar immediatament la seva independencia. No es tracta només del fet que PSC, PSUC i UDC (a més, per descomptat, de CDC i ERC) siguin partits jurídicament inde- Les ililites polítiques de la Catalunya democratica pendents, sinó sobretot que aquesta independencia els és reconeguda i respectada pels seus hombnims de la resta d'Espanya (no es vol dir, per descomptat, que aixb passi sense dificultats o sense debats). Els seus associats espanyols, en altres paraules, no operen sobre Catalunya en el mateix sentit o amb els mateixos criteris amb que operen en altres territoris espanyols; per dir-ho plhsticament, no es dóna a Catalunya la figura del cunero. En la primera etapa de la vida democrhtica espanyola alguns catalans tenen un paper <testatals de primera importincia (recordem noms com ara Sol6 Tura, Roca o Martín Toval en les primeres legislatures democritiques); aquest paper després s'ha redu'it considerablement, en bona part a consequtncia de la innegable perdua de pes de la institució parlamentiria. La inclusió de catalans en els diversos governs González té més a veure amb la configuració de governs de partit que no amb una hipotktica via d'accés al poder central des d'institucions locals (amb la possible excepció del ministre Serra). Filite professional o amateur? La ~ofessionalització de la política com a característica de la política smodernas és una dada suficientment coneguda per insistir-hi. Ara bé, professionalització no vol dir només retribució dels cirrecs públics; vol dir també unes expectatives de continu'itat en I'activitat política més enMi del destí electoral (és a dir, també professionalització de la funció opositora) i, d'altra banda, I'existencia a disposició dels dirigents polítics d'uns recursos (en el sentit més ampli de la paraula) la distribució dels quals estructura l'élite política i les seves dinimiques de canvi i de continu'itat. Així entesa, l'élite política catalana apareix molt diferent de la del període republici també en el sentit de la professionalitat. S'ha generalitzat el principi de la retribució dels cirrecs públics, tant de govern com representatius. Aixb ha donat lloc a tensions, tant en el Parlament de Catalunya (que fixa autbnomament les retribucions dels diputats) com en el pla local (on no existeixen regles que fixin amb carhcttr general les retribucions dels alcaldes i regidors). No es troben pricticament exemples de persones de gran fortuna personal (financers, empresaris, etc.), ni de persones dedicades a activitats parepolítiques (com iuustraria la virtual inexistencia de la figura del periodista de partit). D'altra banda, la feblesa organitzativa dels partits polítics no els permet, o només en mesura molt limitada, assumir els costos de la professionalitzaci6 dels seus dirigents i representants públics. <<Papers,: Revista de Sociologia L'existencia d'una hmplia gamma d'entitats semipúbliques, de complicat status jurídic per6 nítidament dependents de les institucions polítiques, constitueix un ampli entramat que dóna el suport essencial al personal politic catali. A la inversa, en canvi, continua sent eschs el fenomen tan freqüent en la política espanyola del <(funcionari-en-política)>, és a dir, diel reclutament entre funcionaris per accedir als cirrecs de responsabilitat política: a Catalunya, els partits semblen continuar tenint un fort monopoli en la funció de reclutament del personal politic. A més, la tradició catalana d'escassa penetració a I'AdministraciÓ fa que l'estoc d'alts funcionaris d'origen catalh sigui relativament redu'it. Gs interessant en aquest sentit la comparació entre els consellers dels governs de la Generalitat i els governs centrals, tant en l'etapa UCD com en els governs González. Manca, en canvi, el supbsit de fet necessari per aproximar-nos al fenomen de la <cprofessionalització de l'oposició~. No hi ha hagut un procés d'alternanca política de suficient abast per examinar com es viu el pas a l'oposició dels més destacats governants, sia en l'hbit local o de la Generalitat. Si excloem, com sembla correcte, el període de la Generalitat provisional, no existeixen suficients casos d'ex-consellers o d'ex-alcaldes per poder procedir a una anhlisi significativa. Una élite homogtnia o heterog6nia? Les característiques estructurals de l'élite política han tingut un paper essencial, encara que subjecte a forta polemica, en la teoria elitista. Mentre que inicialment se subratllava la continu'itat (en termes de similitud social i actitudinal) entre cada un dels nuclis polítics i els grups socials que expressaven, la hipbtesi elitista fonamental és la de la forta homogeneztat interna de l'élite, per damunt de les fronteres polítiques o ideolbgiques. Aquesta tendkncia es reforca en els últims vint anys, perb ara basant-se en factors com la desideologització de la vida política, la millora de les condicions generals de vida de la població (que determina un increment del nivell de formació i del nivell material de vida dels sectors més despossei'ts) o, més recentment, la p2rdua de rellevhncia política (o, fins i tot, la hipotetica desaparició) de les classes socials. Si prenem com a indicador les característiques del personal politic dels principals partits catalans, trobem uns quants elements que poden ser considerats rellevants. En primer lloc, les élites polítiques catalanes són un grup predominantment masculí (sense que de moment les mesures d'<tac- Les élites polítiques de la Catalunya democrhtica ció afirmativa)> adoptades per alguns partits hagin donat lloc a resultats visibles). La distribució per edats mostra un primer element de contrast entre els partits d'esquerra parlamenthria i les forces de centre i dreta. En els partits d'esquerra continua tenint un pes essencial la <(generació antifranquista),, la dels nascuts aproximadament entre 1940 i 1955, és a dir, la generació que es va iniciar a I'activitat política durant el franquisme i que va protagonitzar el període més actiu de I'oposició clandestina, del canvi de regim i de la transició. Es significatiu el fet que a CDC el grup més important és més gran, i que es tracta en bon nombre de persones nascudes en els anys trenta, o poc abans. Ara bé, si dels nivells centrals dels partits passem a les estructures locals, la imatge es torna menys nítida, ja que els Ajuntaments catalans ofereixen una imatge forca <(jove)>, amb una certa independencia de la influkncia relativa dels diversos partits a cada municipi. La qüestió de la immigració, si bé ha perdut bona part de la (moderada) virulencia que havia tingut, continua tenint un pes visible. Les dades del problema són bastant clares: les posicions clau en el sistema polític catalii són ocupades per nascuts a Catalunya; la presencia de nascuts a la resta d7Espanya va lligada, amb poques excepcions, a socialistes i comunistes; freqüentment (i, a primera vista, de manera paradoxal), els immigrants en posicions polítiques rellevants tenen un nivell educatiu i de qualificació més alt que els nascuts a Catalunya. La paradoxa no és tal: el handicap que han de salvar els immigrants és de tal natura que només el poden superar amb nivells de qualificació i de dedicació més alts (el mateix fenomen es dóna, mutatis mutandi, amb la incorporació de dones a funcions polítiques directives). Pel que fa al binomi nivell d'estudis - categories sbcio-professionals, la dada més rellevant és que el perfil que ofereixen els partits de I'esquerra és gairebé l'invers que el dels partits del centre i la dreta. Per socialistes i comunistes, els grups predominants són les persones sense estudis, o amb estudis primaris, i les persones amb títol universitari. Al centre i la dreta, aquests grups tenen un pes inferior, a favor d'un pes més alt dels nivells intermedis (batxiller, estudis de grau mitjh). En el terreny professional, I'esquerra es nodreix fonamentalment d'assalariats (manuals, funcionaris de nivell mitjh, tecnics), mentre que alts professionals, directius, empleats i petits i mitjans empresaris són el nucli fonamental del centre i la dreta. Una qüestió important, perb poc estudiada, és la de considerar, no ja el nivell formatiu assolit, sinó el tipus de fo.rmaci6. Així, entre titulats superiors, seria interessant observar si algunes titulacions són més freqüents en un o altre camp. L'evidencia existent és fragmentaria, per6 un element <<Papers)>: Revista de Sociologia que sembla rellevant és el del predomini del generalista (tradicional, com I'advocat, o més <<modern)> : l'economista), en detriment dels cc titcnics)>. Només a tall d'hipbtesi, es podria suggerir que el pes dels tkcnics en l'activitat política va ser important en els anys del canvi de rhgim (recordeu, per exemple, el paper d'alguns collegis professionals), i que aquest pes ha anat minvant fins a1 moment present, en benefici dels <<generalistes)>. Finalment, un punt insuficientment explorat és el de la connexió entre l'activitat política i els interessos socials organitzats; bé pel que fa a les connexions personals entre polítics i determinats grups d'interits, bé pel que fa a l'efectiva influkncia dels grups socials en l'adopció de decisions, es tracta d'un dels grans buits de la recerca politolbgica entre nosaltres. Només de manera molt preliminar sembla poder-se observar que la forta connexió amb les respectives centrals sindicals per part de socialistes i comunistes ha estat sovint un factor de conflictivitat més que &electiva aportació a I'acció política. Per CDC, en canvi, sembla haver-se registrat un procés de progressiva captació de la confianqa dels sectors econbmicament més influents i de l'opinió conservadora. Ha calgut la desaparició de la UCD i la constatació del sostre d'AP/PP, tant a Catalunya com a la resta d'Espanya, perque CDC pogués atreure d'una manera estable (encara que potser utilitiria i instrumental) l'adhesió electoral i política de la dreta catalana no catalanista. Si d'aquesta panorimica necessiriament ripida i deliberadament impressionista d'algunes de les característiques dels partits catalans se'n pot derivar alguna conclusió, aquesta ha de ser que entre les forces polítiques de Catalunya existeix un nombre important de diferitncies significatives, i que aquestes van en el sentit esperat, atesos els grups socials que donen suport a les diverses famílies polítiques. No es donaria, per tant, el supbsit d'una completa homogene'itat de l'élite política catalana, encara que cal afegir immediatament que els elements d'aproximació són importants, i que manca explorar tot un capítol que en una societat de les dimensions de la catalana pot ser important, que és la qüestió de les connexions familiars existents. La hipbtesi de, dient-ho brutalment, unes quantes famílies de <(senyors)> que es retroben en els diversos nivells del sistema polític, per damunt de les fronteres entre partits, continua sent avui una hipbtesi incontrastable. Les élites polítiques de la Catalunya democrdtica QÜESTIONS PENDENTS Després d'aquesta panorhica, un nombre de qiiestions clau continua inexplorat. En uns casos aixb és obligat: qiiestions com l'autoreproducci6 de l'élite política a través del temps o la utilització de les institucions polítiques com a plataforma de llan~ament cap a insthncies superiors només poden ser estudiades en una dimensió temporal més extensa que l'experihncia democrhtica viscuda des de l'any 1977. En altres casos, es tracta d'autentiques llacunes que ja haurien de comencar a abordar-se, entre les quals em permeto apuntar com a essencials la de l'andisi dels grups d'interessos socials, les élites burocrhtiques i les seves connexions polítiques, i l'entramat d'organitzacions i entitats que envolten algunes institucions polítiques, mobilitzant recursos personals i pressupostaris d'enorme importhncia, tant en termes quantitatius com per la seva influencia en termes més generals (penso en elements com la situació del món cultural a Catalunya, o en tot l'entorn olímpic). Un programa de recerca en aquestes línies vindria, sens dubte, a matisar i potser a rectificar substancialment els elements que aquí hem avangat.