Lectures

BARNES, B., Sobre ciencia. Labor, Barcelona, 1987. Edició original: About Science, Basi1 Blackwell, Oxford, 1985. Des de principis dels 70, un grup de professors de la Universitat d'Edimburg esth fent un esforc notable per assentar les bases &una sociologia de la ciencia. Barry Barnes n'és, segurament, el mhxim impulsor. Aquest professor de ciencies de la naturalesa, després de treballar en la compilació d'estudis anteriors sobre l'esmentada tematica -de Merton a Habermasi &estudiar en profunditat l'aportació de T. S. Kuhn, ens ofereix ara una visió distanciada de la cikncia i el seu context social. Com ja havia expressat en una altra ocasió, Barnes concep tres enfocaments sociolbgics possibles de la ciknci:~, i la considera: com a agent de canvi social, com a subcultura tancada en ella mateixa o com a una institució, l'estructura i la cultura socials de la qual deriven de les del conjunt de la societat (Barnes, 1980). Naturalment, l'autor no presenta aquestes perspectives com a excloents lluna de les altres i, de fet, la concepció dialectica de la relació entre ciencia i societat recorre tot el discurs de Sobre ciencia. L'obra s'inicia amb un esbós histbric sobre l'origen i el creixement de l'activitat científica. En el primer capítol s'analitza de manera justa l'aparició de la ciencia vinculada a les classes mitjanes i ascendents del Renaixement, i el procés &institucionalització de l'activitat i el coneixement científics, en especial a partir del segle xlx, parallelament a la industrialització &algunes nacions europees. Hi ha aquí una drmació que ens sembla fonamental: <(El papel fundamental de la ciencia no era el de proveer de habilidades especificas, sino el de constituir la base cultural e intelectual de una forma de vida que podia presentarse (como una alternativa desarrollada de la de las viejas clases terratenientes)> (pp. 15-16). Com observa Barnes, aixb contrasta amb l'estreta connexió actual de ciencia i tecnologia, que sovint es reflecteix en la confusió dels dos termes. Així mateix, Barnes parla de la ciencia, en la seva formació, com a síntesi de formes de pensament £iIosbfiques, d'observació empírica i d'arts <(mec8niquesn (p. 13). Síntesi que es correspon amb la conjugació de la visió no utilithia i utilitiria de la ciencia, respectivament, cap de les quals mai no desapareix totalment, per bé que la seva importhcia varii segons l'kpoca (p. 17). Tanmateix, en I'actualitat ens trobem en una fase de subordinació de la ciencia a les necessitats de la tecnologia, de la reflexió tebrica a l'efichcia tecnica. Barnes ho constata en la <cpreparaci6)>, més que no <(educació)>, dels científics: <(La mayor parte de 10s cursos universitarios no estún planteados esencialmente como ma via hacia el conocimiento y el desarrollo del entendimiento. (. . .) [consisten:] en transmitir a 10s lrlumnos un cuerpo técnico que adopta, en gran parte, la forma de destrezas y competencias específicas>> (p. 21). Ara bé, a diferhncia del que hom podria esperar, Barry Barnes no procedeix a una crítica dels dos processos fonarnentals que propicien aquella <ctecnologitzaciÓ>> i aquell <tutilitarisme)> creixents de la ciencia que ell mateix revelava; a saber: l'especialització dels científics en camps cada cop més redu'its i compartimentats, i el sistema d'autoritat propi de la comunitat científica. Tot al contrari, Barnes en fa una defensa. Amb una bona dosi de pragmatisme 3ue no estalvia en tot el Uibre-, el cientific escoces qualifica la progressiva especialització de la c2ncia com a mal necessari (p. 22). I així, si en el prbleg semblava compartir les paraules de R. Oppenheimer que diuen que el coneixement científic no forma part de la comprensió humana general, més endavant demanarh dels <(crítics humanistes)> la mateixa clemhncia que s'atorga a <tatras ocupaciones muy especializadas)>, com és ara escriptors, músics, pintors, etc. (p. 23). Estranya i insostenible comparació, o és que ara hi ha músics dels insectes, dels gens, dels astres.. . En el capítol segon, Barnes explica el fi~ncionament de la comunitat científica com a institució amb una lbgica prbpia, tot i que creu que la seva autonomia és relativa. Presenta el <(reconeixement professional)> com a crincentiuo y recompensa para la publicación y realización de trabajos de investigación originales y significatiuos)> (p. 43). D'una altra banda, davant l'excés d'informació d'un {(sistema de subsistemas y de subsubsistemas~> (p. 53, la institució científica es dota d'una j~erarquia d'autoritat professional per filtrar i seleccionar aquella informacitj. Enfront d'aquest marc ens plantegem l'interrogant de si l'autocrítica i les transformacions de paradigma hi tenen cabuda o si el carhcter canviable que Barnes atribueix al saber cientific es redueix al simple desenrotllament d'uns mateixos principis tebrics. En la segona part hi ha encara un aspecte que creiem notbriament in- <<Papers)>: Revista de Sociologia satisfactori. Quan l'autor destaca els elements que fan de la comunitat cientifica un món fins a cert punt clos (vegeu grhfic p. 39) i s'esfor~a a demostrar-la lbgica de l'activitat cientifica com a essencialment autbnoma, est; justificant 18 dimissió del científic davant del problema de les implicacions etiques de la citncia moderna. En aquesta línia acaba afirmant sense gota d'ironia el que segueix: <(Si nos preocupan 10s gastos de la investigación militar (...), tendremos que recordar la smtén antiadherente, la bicicleta de fibra de carbono e innumerables innouaciones de este tip% y tal vez nos sentiremos confortados)> (p. 27). Gs en els capítols tercer i quart on l'autor treu un profit més gran de la concepció dialilctica de la relació ciilncia-societat. D'aquest enfocament dialectic, en sorgeix una visió sociolbgica del fenomen científic condensable en els següents termes: la ciencia i, més particularment, la institució científica, posseeix una lbgica interna prbpia que li confereix una certa autonomia en tant que subsistema del sistema social general. Aquesta inserció en la globalitat del sistema social genera un gran nombre d'interdependilncies que fan que l'essencial de l'activitat cientifica no sigui el perfil personal del científic ni la particularitat de la seva obra, sinó alb que aquest troba en el seu context, el conjunt de les recerques en curs, les guies i els controls disponibles, l'imbit social i cultural en quil els científics desenvolupen el seu treball com activitat collectiva organitzada. En aquesta voluntat de visió sociolbgica de la ciilncia, l'autor considera aquesta, de fet, com a realitat constru'ida socialment i histbrica, que ha assolit en l'actualitat el carhcter de forma dominant d'autoritat cognitiva de les societats modernes. Ara bé, el mateix tarannh crític davant el fenomen científic que inspira Barnes al llarg de tot el llibre, obre ara dos nous interrogants: quins són els límits d'aquesta hegemonia, i més encara, qui i que legitimen aquesta autoritat? Pel que fa al primer, caldri tenir en compte aquelles opinions que afirmen el frachs de la ciencia en la resposta a les preguntes fonamentals que acompanyen l'existencia humana, i que, fins i tot, l'acusen de contribuir al desenvolupament d'un model de societat greument desequilibrador. La pugna entre defensors del cientisme i els seus detractors, explicaria els moviments expansius o contractius del paper social de la ciilncia. Pel que fa al segon interrogant, es plantegen dues qüestions fonamentals: els processos de construcció social de l'autoritat i la legitimitat científiques, i el debat sobre la desigualtat en l'accés als recursos de coneixement i la seva correlació en la desigualtat en l'accés al poder social. Aquestes qüestions i el seu desenvolupament en l'obra de Barnes, ens semblen, tal vegada, un dels aspectes més suggestius d'aquesta. Malgrat que, com veurem després, es mostra crític amb les seves ani- lisis últimes, Barnes pren de Habermas I'bptica que li permetrl &abordar aquest problema. Seguint aquest fil proposa l'esquema següent: l'élite política rep la seva legitimitat en la presa de decisions, del consell dels científics i collaboradors especialitzats. Aquests veuen respectada la seva autoritat per part del poder, en la mesura que aquest en pot fer ús, processant tota la informació disponible sobre un tema per tal &orientar-10 en funció dels seus interessos. D'acord amb aquest esquema, la comunitat científica tindrl la missió de limitar l'accés de !la societat en general a certs cmeixements i informacions per a facilitar-ne al poder l'accés restringit. En aquesta anllisi, Barnes apunta com a una de les claus del desenvolupament histbric de la institució cientifica la pugna per l'assoliment de l'autoritat del científic en el si de la seva comunitat i, més encara, d'aquesta en el si del conjunt de la societat i en relació al poder en aquesta. D'aquest plantejament es deriva la funci6 fonamental de la distribució desigual dels recursos d'accés al coneixement, com a mecanisme bbic de distribució desigual del poder social. En aquest context, la figura de l'expert esdevé altament rellevant. Les seves opinió i influtncia en la presa de decisions, segons la lbgica descrita, acaben pesant més com a resultat de la seva autoritat que com a conseqiiencia del seu coneixement científic real de la disciplina. Aquesta dinlmica, apunta l'autor, provoca en la societat una progressiva perdua de confian~a en el coneixement c~omú, alhora que una progressiva indiferencia envers les institucions polítiques. Així, doncs, la inaccessibilitat de la ciencia, fruit de la seva especialització i de la divisó en branques de coneixement cada cop més delimitades i esoteritzades, cal explicar-la també com a resultat de la distribució s~ocial del coneixement. Finalment, en la seva anhlisi crítica, Barnes defineix encara més els limits de l'autonomia de la producció científica, basant-se en la consideració actual de la validesa i de l'interes dels resul.tats del treball científic, més d'acord a la seva relació amb el sistema de distribució social de coneixement i del seu impacte en la societat, que no pas de la seva rigorositat científica. Barnes, perb, fent gala del seu pragmatisme, a voltes paradoxalment cientista, discreparl de Habermas en la seva concepció &ascens de la tecnocrlcia i els seus perills associats, confiant en les possibilitats de control polític existents i en la manca d'h~mo~ene'itat interna de la comunitat científica i dcnica. La conclusió a la qual porta el conjunt &aquestes consideracions, apunta cap a la crítica de la racionalitat individual com a sistema d'elecció social, i també de les concepcions liberals de cadcter individualista i racionalista que proposen la cihcia com a necesslriament alliberadora. Tot i que Bar- <<Papers,: Revista de Sociologia nes no dibuixa una alternativa precisa a aquest model, creiem que en la seva crítica hi ha implícita la necessitat de repensar les implicacions polítiques, ideolbgiques i ttiques de la cikncia. Potser ja és hora d'afrontar críticament el paper que juga avui la prictica cientííica com a legitimadora del model dominant de societat, deixant de refugiar-se en la pretesa autonomia de la comunitat científica i en la irreversibilitat dels seus processos.