Teoria i provocació : reflexions per una epistomología paradoxal

TEORIA I PROVOCACIO. REFLEXIONS PER A UNA EPISTEMOLOGIA PARADOXAL * Salvador Cardús Joan Estruch (Universitat Autbnoma de Barcelona) INTRODUCCIO 1. Molt sovint, en els nostres escrits, hem fet referencia explícita a la perspectiva sociolbgica en la qual ens situhvem. Potser, per a ser més exactes, hauríem de dir que, en moltes ocasions, els nostres escrits han consistit precisament a demostrar com caldria parlar de tal o tal altra qüestió des d'una perspectiva sociolbgica, més que no pas a parlar-ne directament. Dit altrament, davant de qualsevol enchrrec que hem rebut, els nostres primers passos han anat, gairebé sempre, en la direcció d'interrogar-nos sobre els fonaments de la mateixa interrogació que se'ns feia. I com que aquest exercici, per ell mateix, ja esdevenia prou estimulant, la resposta a l'enchrrec podia consistir sovint en una resposta als interrogants que sobre la qüestió proposada ens havien formulat.' Aquesta forma de procedir té múltiples justificacions la menor de les quals no és el fet que, donada I'escassetat de mitjans de qui. hom disposa * Aquest article és el resultat d'un treball que ha estat dut a terme grkies a l'interss i a l'ajut de la Fundació Jaume Bofill. 1. Amb interrogacions s'acabava La innovación religiosa (1972) i el Plegar de viure (1981a), i amb interrogants s'acaba el Saber el temps (198513). I no només en aquests textos, sinó que així hem procedit en general. Es el temor a caure en allb que en un altre lloc anomenhem <tel plaer solitaria de l'intellectual, i que consisteix a autocitar-se abundosament, el que ens fa remetre el lector a la bibliografia general, per tal que ell mateix se serveixi. <(Papers)>: Revista de Sociologia per a la investigació independent, la reflexió tdrica és la més barata de totes --en el sentit econbmic de l'expressió, i amb el benentks que l'investigador treballa amore Dei. Quantes vegades no ens han arribat encirrecs que, a canvi de no res, ens han demanat ponkncies i articles, i que efectivament hem acceptat de realitzar! SS potser, també, aquest caricter <(barat)> de la teoria el que ha permks que l'estat espanyol hagi exceuit en l'edició de textos de filosofia de la cikncia, d'epistemologia, i de teoria del coneixement, malgrat l'escL volum d'investigació científica .2 Tanmateix, la nostra preocupació per explicitar la perspectiva sociolbgica en la qual ens situem es deu, sobretot, a una voluntat igualment explícita de defensar una determinada concepció de la sociologia, i de denunciar els vicis d'algunes prictiques que sovint arriben a la incompetkncia i voregen 1'abÚs.J Aquesta línia de reflexió ha quallat en un recent article, publicat enguany per la Fundació Jaume Bofill, titulat <(Consideracions sobre la crisi actual de la sociologia)> (Estruch i Cardús, 1985).4 Ara bé, havent treballat en la difusió i defensa d'una determinada perspectiva, ens sembla necessari i oportú estendre aquesta reflexió al terreny de I'epistemologia. De fet, la pretensió d'aquestes ratlles no es pot deslligar d'allb que hem escrit fins ara, tot i que el present article suposa un cert esforg de repensar les prbpies certeses, com a únic camí possible d'aveng en una nostra declarada -i descaradapreocupació per l'ofici de socibleg. I també cal dir, de bon principi, que en aquest exercici de <{repensar les certeses)> hi han tingut un paper de primer ordre els amics Antoni Es2. El repas dels catalegs d'algunes editorials seria suficient per a donar credibilitat a aixb que diem. Perb per si no fos prou -i recorrent a la font d'informació per excel.l?ncia-, vegeu que deia Ludolfo Paramio en una critica de llibres, a <(La filosofia de la ciencia en 10s años setenta,, a El País (25-IX-1983): <(En efecto, este pequeño país está comenrando a ser casi un lugar idilico en el campo de la filosofia de la ciencia, aunque s610 en 10 que a publicaciones se refiere.)> 3. Aquesta <~vocaciÓ)> critica ens ha valgut més d'una estirada d'oreiíes, generalment més carregades de mal humor que d'arguments. Vegeu, per exemple, J. Casal, J. Funes i M. Planellas, <(De la raó als deliris)>, a Papers de Joventut, núm. 24-25, novembre de 1984, o F. Hernández, ctRespuesta a una nota de "Lectura1')>, Papers, núm. 25, 1985. Per la nostra banda, vegeu especialment Estruch i Cardús, 1978, 1981b i 1984a, entre d'altres. 4. Tot i que I'article, en el fons, respon a I'interrogant d'una suposada crisi actual de les cisncies socials, les consideracions que s'hi fan van pel carni de distingir entre diverses prltiques, que impliquen I'existSncia de <(crisis* distintes segons cadascuna d'elles. I Reflexions per a una epistemologia paradoxal tradé i Josep Maria Terricabras. L'erudició de l'un i la claredat inteBectual de l'altre -sense, per aix6, haver-10s de fer responsables d'allb que escrivimhan estat els catalitzadors de les ratlles que segueixen, i no ho podíem pas deixar dit només en una nota a peu de pagina. 2. Els eixos del nostre particular <tcombat)> han estat, &una banda, la reivindicació de la teoria en la investigació sociolbgica, i, d'altra banda, una manera particular de definir la coneguda ruptura epistemolbgica de Bourdieu et. al. (1968) i la posterior construcció de l'objecte, que, en els nostres termes, consistiria en l'esforg de distinció entre el que en diríem el problema social i allb que seria prbpiament el problema sociolbgic --exercici que ja proposavern, de forma practica, en el nostre Plegm de viure (1981a). Així doncs, si la reflexió epistemolbgica ha de ser, basicament, un esforg de revisió del propi treball, un exercici de crítica dels propis plantejaments, aquest article vol posar l'accent, precisament, en la qüestió del paper de la teoria en primer lloc, i en un segon moment en la qüestió del pas d'allb que és social a allb que és prbpiament sociolbgic, és a dir, vol proposar una <ct;cnica)> de ruptura que faciliti i propici? aquest salt. Si hem de ser fidels a allb que hem proclamat altres vegades respecte del coneixement sociolbgic, quan hem dit que, a un esforg de comprensió i aprofundiment de i en la realitat social, li correspon un augment de la complexitat i la indeterminació del saber que se'n deriva, una reflexió epistemolbgica sobre les prbpies bases del discurs emprat comportari també, no una simplificació dels problemes plantejats, sinó, ben al contrari, un grau major d'interrogacions respecte del discurs sociolbgic i de la realitat social a la qual es vol o s'hauria de referir. Ja ens avisa P. Bourdieu (1984:18) quan diu: <<La logique de la recherche est un evgranage de difficultés majeures ou mineures qui cocdamnent d s'interroger, d chaque moment, sur ce que I'on fait et permettent de savoir de mieux en mieux ce que I'on cherche en fournissgnt des commencements de réponse qui entrainent de nouvelles questions, plus fondamentales et plus explicites.)> (El subratllat és nostre.) En aquest sentit, a l'únic que podem aspirar és a aconseguir que els nostres interrogants es puguin formular, també, en un grau més fonamental i més explícit que no pas fins ara. 3. Tanmateix, i per acabar amb aquestes consideracions prhvies, voldríem precisar una mica millor els límits de les nostres pretensions. Hem d'afirmar, amb contundhcia, que es tracta tot just d'unes refle- <<Papers)>: Revista de Sociologia xions prouisionals, i potser tan provisionals com atrevides, sense que en cap moment, i per ara, les proposem amb la intenció de servir de <(guia)> per a ningú. El que Tomasi di Lampedusa fa dir a don Fabrizio a I1 gattopardol sobre els polítics, també ho podríem dir ara &aquestes ratlles: ens falta la facultat d'enganyar-nos a nosaltres mateixos, essent com és el requisit essencial de tots els qui aspiren a guiar els altres. Així, no enganyem ni ens enganyem, doncs. No es tracta d'una exhibició tebrica ni d'erudició, sinó d'un esforc per articular reflexions diverses que en els darrers temps, i com a resultat dels nostres treballs, de discussions, converses i lectures, han anat aflorant a la superfície, i que ara, agosaradament, ens decidim a escriure i publicar. No volem situar la discussió per sobre de la nostra mateixa producció sociolbgica, sinó que, en certa manera, es situa al costat si no per sota d'aquesta. Les reserves no són degudes a cap falsa modestia -hi ha extremes humilitats summament superbioses-, sinó que, senzillament, no voldríem que diguessin de nosaltres alli, que es deia de dona Obdúlia de Montcada, vídua de Bearn, i que algú, després de llegir l'article i recordant les paraules de Llorenc; Villalonga, exclamés: <(conserven, després de tants anys de treballar plegats, la mateixa intellighncia, clara i escassíssima, que quan van comenlar)>. 1. SOBRE LA TEORIA 1.1. Lament per la manca de temia En diverses ocasions hem defensat la necessitat de la teoria en els treballs d'investigació sociolbgica. Potser encara més, sovint la crítica que no ens hem estat de fer, ni atenent raons de conveniencia o inconveniencia, s'ha fonamentat precisament en aquesta gran absent de la major part de producció sociolbgica dels nostres rodals. La tbnica dominant d'allb que és conegut pel nom d'ccestudis sociokgits)> és la pretensió de <(descobrir)> la realitat social que hom estudia, d'una forma directa i immediata, a través de tircniques menys que més refinades, o més que menys barroeres, a les quals es pressuposa una absoluta no interferencia i innocu'itat. Aquesta forma de procedir traeix fins a quin punt la formació professional, en el nostre ram, ha estat escassa i precipitada. El reciclatge cap a la professió sociolbgica -fins ara i aquí, no hi ha hagut cap solució academica Reflexions per a una epistemologia paradoxal acceptableno sempre ha tingut fonaments bons, i sovint ni de dolents.. . Perqui: si bé és cert que les exigencies del mercat de treball han obligat, hdhuc contra la voluntat del mateix socibleg, a un tipus de treball mediocre -per limitacions pressuposthries, de temps, d'objectiu i ideolbgiques-, no podem pas reduir a aquesta única causa la manca absoluta de reflexi6 tebrica de tants i tants estudis. Insistim, doncs, en el fet de la manca de formació sociolbgica. Sovint, hom ha accedit a la professionalització a través de la iniciació en dos tipus fonamentals de continguts. D'una banda, s'estudia sistemhticament -i sistemhticament malamentteoria sociolbgica, que es redueix a la simplificació esquemitica dels trets bhics de les obres dels clhssics -no sempre llegides directament, ni situades en el seu context filosbfic, histbric i social precís.' I encara, per acabarho d'adobar, s'etiqueten i colrloquen els clissics en dos calaixos: els que, malgrat estar <(superat)> el seu pensament, cal coneixer -i abandonar immediatament-, i aquells que són els <(bons)>, i als quals es dedica una proporció d'hores de docencia incomparablement més extensa. Aixb fa que certs autors sempre siguin tractats amb mala conscienciaHom parlarh de Comte o Durkheim, per exemple, com si calgués disculpar-se'n, i així es pot justificar el parell de classes atabalades i desmanegades que s'hi hauran dedicat. L'arrel d'aquesta mala consciencia, si bé el professor s'enganya ell mateix atribuint-la al poc interes d'aquelles posicions tebriques, més aviat caldria buscar-la en el desconeixement -aquest sí que profunddel mateix autor estudiat. Si mai algú té l'humor -i l'encertd'analitzar quina mena de teoria sociolbgica s'ensenya a les nostres universitats i escoles de sociologia, en termes generals i amb poques excepcions, ens podrem fer cirrec de la veracitat d'aixb que sostenim basats només en la nostra experiencia. D'altra banda, a més de teoria sociolbgica, la professionalització passa per l'entrenament en tkcniques d'investigació. L'ensenyament de tecniques, de necessitat no menys indiscutible, pot anar des del recurs a continguts forca abstractes, fins a les típiques <cprictiques>> en la realització de qüestionaris, bisi~ament.~ 5. Es forca conegut el sistema de donar msos de teoria sociolbgica, amb extenses bibliografies de suport, perb amagant la referencia del text o manual en el qual el' professor es basa per donar les <(seves)> classes. 6. Un dels autors d'aquestes ratlles recorda perfectament com, en el primer curs de tecniques d'investigació que seguí, passi de l'estudi de Les mathématiques en sociologie, de R. Boudon -només arribirem al capítol l'V-, a l'anilisi prktica de paper pijama d'ordinador per a la coUaboraci6 en investigacions concretes, a causa de la protesta dels estudiants pel caricter abstracte de la primera part del curs. <<Papers)> : Revista de Sociologia Tanmateix, el salt entre ds continguts transmesos en la teoria sociol& gica -assignatura que, com hem vist, té més aviat un carhcter &iniciació ritual al llenguatge sociolbgici els continguts propis d'un curs de tecni- $ques és tan ample, que esdevé gairebé mortal de necessitat. Des del nostre punt de vista, un dels grans forats en la formació de bona part dels aprenents de sociMeg ha estat aquell que hauria de donar a l'investigador <(les moyens d'assumer lui-m2me la surveillamce de son travail scientifiquen, encara que aixb, per a Bourdieu et al. (1968:14) --de qui és la citació- <tsJoppose aux rappels h l'ordre des censeurs donr le négatiuisme péremptoire ne peut qzlie susciter la terreur de Verreur et le recours résigné h une technologie investie de la foncfion d'exorcisme~. Així doncs, entre aquesta teoria sociolbgica de carhcter inicihtic i els cursos de tscniques fonamentats en uns programes d'investigació potser molt refinats, per6 sens dubte hipotstics (Needhan, 1962:VII), i sovint investits d'aquelles funcions exorcitzadores de les quals parlava Bourdieu, caldria haver desenvolupat cursos més aviat pensats com a pedagogia de la investig~ció, on la reflexió epistemolbgica hi adquirís aquell paper que li atorga Gaston Bachelard en definir-la com I'esfor~: d'atrapar la Mgica de l'error per construir la lbgica de la descoberta de la veritat, com a pol2mica contra l'error i com a esforc per sotmetre les veritats aproximades de la cikncia i eh mGtodes que utilitza a una rectificacib metixlica i permanent (citat a P. Bourdieu et al., 1968: 14; vegeu també 6. Bachelard, 1949).7 Ara bé, si fins ara hem volgut referir-nos a les causes fonamentals d'aquesta abssncia de reflexió tebrica, que fa dels estu'dis sociolbgics una mena de treballs orfes de la rica tradició tebrica en sociologia, també és cert que no tot es deu a raons internes a l'organització de l'ensenyament d'aquesta disciplina, sinó que, sobre la investigació te6rica i la teoria en la investigació, hi plana gairebé una mena de maledicció d'origens ben diferents. Des del nostre punt de vista, hi hauria, com a mínim, tres grans impediments en la continuació i el desenvolupament d'aquesta tradició tebrica en sociologia, que, si bé són d'ordre diferent, són concurrents en les conseqii&ncies. En primer lloc cal dir, obertament i plana, que fer teoria en sociologia implica haver de llegir, estudiar i escriure. 7. Aquesta és una de les tasques que, a través de la nostra activitat docent, ens hem proposat de dur a terme. Així, des de fa anys, les nostres assignatures de Sociologia del Coneixement i Lbgica de la Investigació, hdhuc una part important del programa de la Sociologia de primer curs -al Departament de Sociologia i a la Facultat d'Econbmiques de la UA% i els seminaris complementaris que s'hi organitzen, en donen testimoni. Reflexions per a una epistemologia paradoxal No descobrim res i no fem sinó afegir-nos als qui creuen que la nostra societat, tan prbdiga en mitjans hudiovisuals, esta arraconant d'una manera rapidíssima els mitjans escrits de comunicació. La lletra cedeix lloc a la paraula, i aquesta a la imatge. Cada vegada és més freqüent trobar universitaris que no llegeixen, i fins i tot amb grans dificultats per a articular escrits coherents i sistemhtics. La sociologia no ha quedat enrera en aquest procés, i cada vegada és menys literhria -en el bon sentit de la paraula, és a dir, ben escritai, en canvi, cada vegada més es redueix a: o bé un seguit de taules estadístiques amb comentaris <<en prosa)> al peu de cadascuna d'elles -més unes brevíssimes introduccions i conclusions-resum-, o bé a la transcripció, amb comentaris, de llargues <(converses de cafita, anomenades també <(entrevistes en profunditats. Si, a més, hi afegim que davant la incompetitncia que sovint és prbpia de 1'Administració o del patró per a avaluar críticament el treball científic que ha encarregat, aquests acaben mesurant dita cientificitat per la proporció de xifres respecte del text escrit, i pel pes, en quilograms, del treball presentat, vet aquí que ja tenim un nou estímul per a deixar-se estar de tanta lletra. La teoria omple pocs fulls i, a més, hauria de ser llegida.. . En segon lloc, cal parlar de l'intrusisme professional. Aquest, en sociologia, ha pres sempre la forma dominant de I'assagisme. Al nostre país hi ha bons exemples d'aquest intrusisme en tota una colla d'escriptors d'orígens ben diversos, que aprofiten la dificultat de distingir d que és discurs sociolbgic del que és, purament i simplement, discurs ideolhgic. Constantment apareixen ideblegs que, amb una Ibgica bona acollida per part dels mitjans de comunicació, s'especialitzen a dir all6 que hom vol sentir, de manera que, bo i flirtejant amb les etiquetes de sociologia o d'antropologia, atorguen al sentit comú, carregat d'eviditncies collectives, un statm de cientificitat que satisfi d'allh més. Així, hom sent parlar amb impunitat de la societat de I'oci o de aitualsn gastronbmics mantenint una certa ambigiiitat entre el que seria la reflexió pretesament científica i un pensament, a tot estirar, original o lúcid. Aquest assagisme posa de moda les disciplines qualificades de cicncies socials, certament, perb fent-10s un flac favor en crear unes expectatives que en cap dels casos no podran satisfer, a no ser que acabin renunciant al seu rigor específic. En darrer terme, el predomini d'una sociologia entesa com a forma d'intervenció social, d'enginyeria social,8 encara ha desqualificat més el discurs tebric. 8. La qüesti6 de la sociologia com a enginyeria social i'hem desenvolupada a bas- <(Papers)>: Revista de Sociologia La urgencia amb la qual es formula qualsevol demanda d'intervenció social, a través d'estudis sociolbgics, impedeix la realització de reflexió tebrica, que demana, bbviament, uns altres ritmes d'execució i que no assegura uns resultats precisos en uns terminis ajustats. La Ibgica de la descoberta tebrica no es pot atrapar en un calendari concís al gust de fundacions i d'administracions, A d'altres tipus d'investigació se'ls concedeix el supbsit que es realitza un treball a llarg termini. Ningú no espera, necessiriament, resultats immediats en certa investigació bhsica. A la sociologia, en canvi, i pels problemes urgents que hom li planteja, se li demanen resultats rhpids. Tot plegat fa que, davant d'un projecte d'investigació tebrica, hom s'arrisqui -com ja ens ha passata haver de sentir-se a dir: <(Per6 si aixb només serh l'opinió dels senyors Estruch i Cardús!, Ve-t'ho aquí, doncs. La teoria, en sociologia, condemnada a ser <(mera opinió)>. I no essent ni tan sols un reflex de <tl'opiniÓ pública)> --com faria l'assagisme i el periodisme intrús-, ja ens direu quin interks pot despertar! És per tot aixaixb que em sembla convenient comenCar aquesta reflexió epistemolbgica intentant de precisar que hauríem d'entendre per teori@ en les cikncies socials, i específicament en la sociologia, i també quins poden ser els mals usos de la teoria, o, potser millor, quina pot ser la teoria mal entesa. 1.2. Teoria, per a fer qut? En 1'6s comú, hom atorga a la paraula teoria un sentit que, en bona part, sembla la causa del desprestigi a qu& esth sotmesa. La primera accepció que trobem en el diccionari és aquella que presenta la teoria com a quelcom deslligat de la prhctica: <<construcció intellectual elaborada amb independencia de tota aplicació prictica)>, d'on es deriva l'expressió de clares connotacions desqualificadores: icAixb és pura teoria! )> I, sense deixar el diccionari, trobem I'expressió <(en teoria)>, que segons aquest cal definir com <<en principi, sense haver-ho comprovat en la prhctica), (Diccionari de la llengua catalana, GEC, la. ed., 1982). Es podria dir que el diccionari, en aquest cas, pren partit, sense discussió, a favor de la prhctica, i deixa la teoria com a quelcom provisional, que, sense el suport, tament a J. Estruch i S. Cardús (1985) i, sense resignació, sabem que és i sera la forma dominant de la prhctica sociolbgica, acompanyada aviat per un nou tipus cada vegada més estes: el socibleg-burbcrata. Reflexions per a una epistemologia paradoxal la comprovació o I'aplicació prhctics, esdevé un esforg inacabat, inútil? Aquesta suposada preeminsncia de la prhctica per sobre de la teoria és parallela a la suposada preeminhcia de la realitat per damunt de la reflexió, i és un dels errors més freqüents en la prhctica sociolbgica. La crítica a la ingenu'itat que suposa creure en ctl'evid2ncia)> dels fets, esth correctament establerta a P. Bourdieu et al. (1968:54 i SS.). Diuen els autors: <<I1 faut se garder d'oublier que le réel n'a jamais I'initiative puisqu'il ne peut répondre que si on I'interroge. Bachelard posait, en d'autres termes) que "le vecteur épistémologique [...I va du rationnel au réel et non point, li l'inuerse, de la réalité au généralH.>> De manera que és absurd mantenir <(la conviction, encore trks répandue, qu'il existe des faits qui pourraient survivre tels quels h la théorie pour laquelle et par laquelle ils ont été faits)>. No és menys cert, perb, que el desprestigi de la teoria, no només en I'ordre del seu Ús comú, sinó també i especialment en I'hmbit de la reflexió científica, ha estat guanyat a pols. La crítica més ferotge i divertida que mai hhgim llegit contra la teoria i els seus excessos, es pot trobar en el llibre d'E. P. Thompson escrit a propbsit de L. Althusser. Amb molt d'encert, Thompson (1978: 36 i SS.) ens recorda que, efectivament, I'objecte real és epistemolbgicament inert, perb no necesshriament ha de ser ideolbgicament o socioMgicament inert. De manera que, si bé la histbria <(real)> i el coneixement histbric són efectivament coses diferents que no s'han de confondre, tot i així cal no trencar els ponts que els uneixen: i(crHay que decir que 10 real no est$ "ubi fuera", mientras el pensamiento estaria en la tralrquila sala de confevencias de nuestras cabezas, "aqui dentro". El pensar y el ser habitan un solo y mismo espacio, y este espacio somos nosotros mi~mos.>>'~ 9. Bs natural que els diccionaris no s'estiguin per romancos, i que no incloguin observacions i comentaris a llurs definicions -tot i que el doctor Joan Coromines, amb el seu Diccionari etimolbgic i complementari de la llengua catalana, sembli disposat a acabar amb aquesta tendkncia. Tanmateix, per si un dia es decideixen a seguir els passos d'aquest eminent fiibleg, suggeriríem afegir una nota després d'aquestes expressions relatives a la teoria, que recordés allb que deia G. K. Chesterton a Ortoddxia: crL'home felic és aquell que fa més coses inútils.), 10. La nostra temptació seria fer entrar en escena un nou personatge, Agustin Garcia Calvo, a través d'un dels capítols de Lalia (1973), el vuits, que tracta <(De la confusión entre método y objeto, a propósito de 10s grados de realidad de 10s colores^>. De moment desistim de I'intent, perb estem segurs que faria la representació molt més interessant. ccPapers)>: Revista de Sociologia coneixement sobre la societat quelcom d'originl i propi. Alhora, s'ha de dir amb claredat que cal evitar la temptació de creure's en possessió d'un tipus de coneixement superior. De fet, tant en el cas de Bourdieu,12 fent el coneixement sociolbgic inaccessible al profh, com en altres autors, establint difer5ncies de grau -on, naturalment, la reflexi6 sociolbgica seria una mena de ccsentit comú superior)>--, I'establiment d'una jerarquia de coneixements ens sembla errbnia, prechria --objeccions Ibgiquesi presumptuosa -objecció ktica. Vegem, doncs, quina podria ser la nostra posició davant d'aquesta discussió. D'una banda, des del nostre punt de vista, ens sembla abusiu parlar del sentit comú, del coneixement quotidih del món social, com d'un coneixement <(espontani)> de la realitat. El sentit comú és un coneixement consnui'r, forqat pels emissors d'evidkncies collectives, divers segons els diversos submóns de vida social en els quals l'individu actua, i per tant amb molts i molt diferents graus d'homogenei'tat i coherhcia, de continguts tebrics i pragmhtics, etc. Efectivament, la vida quotidiana esth dominada fonamentalment per coneixements tipificats, coneixements de recepta (P. L. Berger i Th. Luckrnann, 1966). Perb també hi ha sentit comú en les experi5ncies no1 ordinhries, en les específiques de les zones limitades de fignificat, precisament en els esdeveniments no quotidians, sorprenents.. . D'altra banda, el mateix coneixement sociolbgic és recuperat pel coneixement comú, per la premsa i els mitjans de comunicació en general. Així ho planteja V. Pérez Diaz (1980: 131): <<...a 10 que se asiste es a una contamin~ción creciente del lenguoje colmún con términos y expresiones originadas en IQ discusión sociológica -10 cua1 es, a szc vez, la consecgezcia, inintencionada y paradójica Besde d pnto de vista de 10s sociólogos, de que otros profesionales 01 especi~listas (en sintesis: lideres y bwócratm de varios ámbitos y niveles) se apropien de estos térm'inos y expresiones para legitimar sus pretensiones de diferenciarse, de imponer sus criterios y, en definitiva, de dominar a IQ gente comzíz.), Tenint present tot aix21, la nostra posició en la discussió intenta fer un salt respecte als termes clissics en qui: era definida. Així doncs, no es tractar; d'efectuar el tall entre sentit comú (espontani, ingenu.. .) i coneixement sociolbgic (científic, controlat.. . ) com a es12. Alhora, sembla ben fluix I'argument que sustenta la superioritat del coneixement sociolbgic en el fet del cctravail de recollection contrdlke qui est le principe majeur de la différence entre I'expérience commune et la connaissance savante, (Bourdieu, 1984: 18). Reflexions per a una epistemologia paradoxal pecífics de dos grups d'individus diferenciats: la gent comuna i els sociblegs. El que proposem és un tall en el qual a una banda hi hagi sociblegs i no sociblegs i a l'altra.. . també. Des del nostre punt de vista, I'especificitat del coneixement smiolbgic no vindrh donada pel grup professional que el reclama com a propi, sinó per la perspectiva de coneixement que es proposa. 1 la distinció fonamental és la definida en l'apartat anterior, entre coneixement amansidor i coneixement provocador. És a dir, que creiem que la distinció tradicional mostra més aviat el desig de crear una diferencia jerirquica, no gens justificada, a favor de la sociologia. Pensem, ben al contrari, que és possible sostenir que el coneixement de sentit comú pot incloure perfectament els dos tipus de sabers: l'amansildor i el provocador. És a dir, que alhora pot ser un coneixement tranquiuitzador, sedant, fonamentador de rutines i seguretats, perb que també sovint conté elements crítics, propiciadors de ruptures, desencadenador de processos de conversió, intranquillitzador i dolorós. La sociologia és sobretot una perspectiva de coneixement, i no un patrimoni corporatiu d'un grup de professionals. Hi ha moltissima sociologia entre la producció no estrictament sociolbgica -literatura, pintura o cinema-, com hi ha <(penoses elaboracions d'allb que és evident)> en la producció socioMgica estricta.13 Si acceptem el cariicter forgat que pot tenir el sentit comú, i fins i tot la violencia que les evidencies collectives imposades produeixen en l'experiencia dels individus, no ens ha d7estranyar gens ni mica que, paradoxalment, la perspectiva sociolbgica provocdora i desemmascaradora d'evidencies collectives pugui ser rebuda no com a tal <tprovocaciÓn, sinó precisament com a <talliberadoran. Davant de certes <cprovocacions~> sociolbgiques a evidencies collectives dominants, hi hauria qui reaccionaria dient: <(Així, puc pensar altrament sense perill? n Efectivament, el coneixement comú no ho és, d'espontani. I la provocació al sentit comú no anul.la el coneixement comú, sinó que li permet d'altres formes d'expressió. 13. Cal, de totes maneres, distingir entre el que és la producció especifica de coneixement sociolbgic, que demana el recurs a unes tecniques i unes lbgiques de raonament no immediatament accessibles, i el que és el coneixement produit, que demana, al nostre parer, ser necesshriament transmissible i intel-ligible, i fins i tot ser incorporat, si s'escau, al sentit comú. En una ocasió un lector d'un treball nostre consideri allb que dkiem de ctmolt sentit comú,: si bé aixb hauria pogut irritar Bourdieu, per a nosaltres fou un bon elogi. <(Papers)>: Revista de Sociologia La sociologia comprensiva no és una sociologia sedant, sinó, ben al contrari, una sociologia provocadora i crítica. 0, millor dit, la itcomprensió sociolbgica)> no té res a veure amb la teoria amansildora de la qual parlava Rubert de Ventós (1980), sinó que té a veure amb la creació metbdica i sistemhtica de dubtes.14 La perspectiva sociolbgica vol analitzar els fonaments socials del dubte, i collabora a convertir les certeses socialment compartides en dubtes sociolbgicament constru'its. També podríem dir que mostra la solidesa dels dubtes i la fragilitat de les certeses. La reivindicació d'aquesta perspectiva radicalment relativitzadora ha d'anar acompanyada &un no menys radical reconeixement de la seva parcialitat. De manera que ningú no pugui restablir cap jerarquització de coneixements ni perspectives. El coneixement científic no ha de ser -ni pot seraquell tipus de saber que vagi eliminant dubtes i soli,dificant certeses socials. A part de la ingenu'itat d'una tal perspectiva, que compartiria una idea no menys ingB nua de <(progrés del coneixement)>, vista així, la ciencia semblaria destinada a la fonamentació d'un nou pensament dogmhtic, cada vegada més tancat, en el qual I'activitat del científic estaria destinada al rejuntament de les darreres fissures &un cos de coneixements perfectament ben constniit. Si bé el coneixement científic, la sociologia inclosa, s'ha volgut presentar al servei dd domini del món, la natura i I'home mateix; des de la nostra perspectiva, el coneixement sociolbgic permetria &escapar d'aquest control sobre l'individu, potser com a fonament d'una presa de consci5ncia de les determinacions socials, en la mesura que aquesta mostra la relativitat de tota forma de domini. En aquest sentit, subscriurem totalment l'afirmació de Bourdieu (1984: 14-15): {(Centre ceux qui voudraient trouver dans l'énoncé de lois sociales converties en destin l'alibi d'une démission fataliste ou cynique, i1 faut rappeler que I'explication scientifiqzte, qui donne les moyens de comprendre, voire d'zinnocenter, est aussi ce qui peult permettre de transformer. Une connaisance accrue des mécanismes qui gouvernent le monde intellectuel ne devrait pas (j'emploie h dessein ce langage ambigu) avoir pour effet 14. L'amansiment no és un estat distes, sinó precisament el resultat de la interiorització d'una repressió, i generalment expressa una relació d'equilibri, perb tensa. La teorització que neutralitza aiib que <(no va* ens suggereix la <(neutralització)> que fa el domador -teoriade l'agressivitat dels lleons -a% que no vaa la pista de circ. El socibleg diria als lleons: <(No us deixeu enganyar: si teniu gana, mengeu., Naturalment, aixb ho pot dir pel fet que esth situat fora de la ghbia --condició sine qua non-, i pel fet que no se sent domador. I encara, perque ha renunciat priviament a l'aplaudiment dels espectadors. Reflexions per a una epistemologia paradoxal de "décharger I'individu du fardeau g2narrt de la responsabilité mmale", colmme le craint Jracques Bouveresse. Elle devrait au contraire lui apprendre h situer ses responsabilités 12 o& se situetrt réellement ses libevtés et h refuser obstinément les ldchetés et les ldchages infinitésimam qui laissent toute sa force h la nécessité sociale h combattre en soi et dans les autres I'iwifférentisme opportuniste ou le conformisme désabusé qui accorde au mofade solcicd ce p'il demande, tous les petits rziens de la complaisance résignte et de la complicité soumise.>> 2. PER A UNA EPISTEMOLOGIA PARADOXICA 2.1. Teoria, pro~vocaió i presa de consci>ncia És notori que un dels obstacles epistemolhgics per exceU6ncia de la investigació científica en cii.ncies socials és el de la proximitat del subjecte coneixedor amb l'objecte d'estudi. De fet, hom sap que, en aquest terreny, tan obstaculitzador és I'excés de proximitat com I'excés de distancia del subjecte respecte de l'objecte. Proximitat o disthncia que marcaran diferents graus d'identitat entre el subjecte i I'objecte, i, per tant, diferents graus d'objectivitat (L. Goldmann, 1967: 995-996). La <(teoria)> que fins ara hem defensat, entesa alhora com a esforg de construcció d'un objecte d'anhlisi i com a provocació de les definicions tipificades de la realitat social, ha de consistir en un treball destinat a marcar les djsthncies entre subjecte i objecte. És a dir, que la disthncia subjecteobjecte no ha de ser la que, sense control, es presenti a l'investigador, sinó que precisament cal que sigui una disthncia controilada, mesurada amb precisió per tal que permeti una observació també controlada. Si se'ns permet de fer una analogia, diríem que l'observació es controla per tal de fer-la des d'un emmarcament fotogrhfic escollit, bo i seleccionant la profunditat de camp desitjada, per tal d'enfocar uns o altres objectes, i sota un temps d'exposició adequat. Es a dir, marc t&ric previ, variables espacials i temporals precises, i tot per obtenir aquella fotografia que ens parla de la realitat, ens en descobreix aspectes desconeguts o que abans no havíem observat, per6 que no s'ha de confondre amb la realitat social mateixa. El símil de la teoria com a tecnica fotogrhfica -i la investigació com a exercici de I'art fotograficaens sembla adient per tal com ens mostra, precisament, que el paper de la teoria és el d'oferir-nos un determinat sis- <(Papers)>: Revista de Sociologia tema d'accés a la realitat exterior. Perb, a més, aquesta analogia ens permet, de passada, fer la critica de les cambres automhtiques, per a la utilitzaci6 de les quals no cal dominar cap ticnica fotogrhfica. La dimissió del paper del fotijgraf, en aquest cas, és semblant a la dimissió del subjecte coneixedor quan, convencut de l'accessibilitat directa als objectes d'anplisi propers, creu passible recórrer a t2cniques d'investigació <tautomhtiques)> i que, a més, li creen la iUusió d'objectivitat absoluta, de no intervenció, i per tant de neutralisme. El <<bon fotbgrab sap que una cambra automhtica no és mai <(objectiva)> en les seves preses fotogrhfiques, sinó que es subjecta a uns criteris definits d'avancada, i en els quals --en el cas de les cambres automhtiquesel <tsubjecte-usuari)> no ha pogut intervenir en absolut. La cambra -la de la investigació-, al nostre parer i gust, cal que sigui mamwl. És a dir, que cal un domini personal de I'art tebricm de l'accés a l'objecte, tal com hi ha una art fot~~rdfica.'~ Certes preocupacions excessives per la metodologia han donat lloc a especialistes obsessivament atrafegats en l'daboració de <cticniques autom& tiques)> d'accés a la realitat social, que ja fa temps van ser perfectament ben desemmascarades en clhssics com C. W. Mills (1959 : 50 i ss.)16 o P. L. Berger (1963: 12 i SS.)." Per aixb, ja hem escrit en una altra ocasió (S. Cardús, 1985a:l-2) que <(la condemna del swibleg a acabar "construint realitats" [sociolbgiques] 15. L'actitud de dimissió és analitzada per Bourdieu (1984:16 i 17) a propbsit, precisament, dels procediments impersonals i automhtics que són, sovint, els de la ctcikncia normala, i que, per tant, esdevenen <(indiscutibless. 16. C. W. Mills (1959:57) denuncia el perill que, finalment, sigui <(la metodologia la que determina els problemes, que s'investigaran, quan -i aixb és un principi essencial de les c2ncies socials- ((la investigació social de qualsevol tipus només progressa amb idees, i només és disciplinada pels fets, (op. cit.:71). La duresa de Mills arriba íins al punt d'afirmar (op. cit.:74): <(El que ha passat amb la inhibició metodolbgica és que els individus s'han encallat, no tant en la ingestió empírica com en el que són essencialment problemes epistemolbgics de metode. Com que molts d'aquests individus, en especial els més joves, no saben gran cosa d'epistemologia, tendeixen a ser absolutament dogmhtics pel que fa al conjunt de cbnons que dorninen.), I conclou qualificant el que havia anomenat empirisme abstracte de prhctica caracteritzada pel seu ctobscurantisme formal i nebulós, (op. cit.:75). 17. P. L. Berger (1963:12), referint-se a la imatge del socibleg com a metodbleg, ens diu: <(Estaríem francament disposats a admetre que és veritat que hi ha avui molta gasbfia que passa per sociologia, i que amb tota la raó del món pot ésser qualificada de barbaritat, si és que estem d'acord a considerar una barbaritat el fet d'ignorar la histbria i la fiiosofia, l'especialització a ultranga, l'obsessió per la tecnica, i la insensibilitat més absoluta pels usos del llenguatge.^ I ja és gairebé famosa la seva sentkncia: <<En la cikncia, com en l'amor, concentrar-se massa en la t2cnica sol conduir a la impotkncia.)> (op. cit.:13). Reflexions per a una epistemologia paradoxal és alalhora la seva glbria. Si més no, és allh on ha de posar tots els seus sentits per dirigir-se més cap a la comprensió que cap a l'emmascarament dels fets socials; és on demostra la seva capacitat circense de fer un triple salt mortal sense deixar-se caure a la xarxa ni del profetisme, que no li escau de fer, ni de l'apologia, que és la seva renúncia més greu; i Q [aquella art tebrica], afortunadament, all6 que més el pot distingir de l'home de negocis del Petit Príncep, que fonamentava la seva seriositat en la capacitat que demostrava a limitar-se a comptar i recomptar els estels)>." Cal, doncs, no renunciar al control de les mateixes tkcniques d'accés a la realitat, i aixb només és possible fer-ho a través de la reflexió epistemolbgica . Tanmateix, la reflexió tebrica, en el sentit que havíem proposat, troba altres dificultats en el seu objectiu d'esdevenir provocació intellectual. Per exemple, i cal no oblidar-ho, que, d'entre els científics socials, el socibleg és aquell que més forgat es veu a parlar precisament d'allb <(que no va)>, d'allb que <(no funciona)>, o funciona malament. Els temes predilectes per a sollicitar la intervenció i el consell del socibleg són els que resulten més conflictius per a l'ordre social. De manera que -i a diferencia de la política sanithria, en la qual s'accepta i es promou el paper de la medicina preventiva, que s'aplica a l'individu sa i no al malalten el terreny de la sociologia ni els mateixos professionals no són sovint conscients que cal preocupar-se més de la normalitat que de la desviaci6 (cf. P.L. Berger, 1963:36-37). S'accepta, fins i tot, que un historiador es preocupi d'una qüestió aparentment tan poc urgent com la d'establir una cronologia relativa i absoluta d'algunes de les pintures de Piero della Francesca (C. Ginzburg, 1981). Pe&, del socibleg, no semblaria acceptable -ni mereixeria cabals públicspreocupar-se, posem per cas, d'una cosa tan normal i corrent, perb de gran rellevhncia, com el ritual modern de prendre cafe, com a forma de comuni6 i solidaritat. 0, si més no, fins que no es demostrés la nocivitat <(social)> d'aquest hhbit i els .poders públics volguessin extingir-10, és a dir, fins que no el <cproblematitzessin)>. Són aquests condicionaments del treball del socibleg allb que més dificulta I'establiment d'una teorització que precisament vulgui trencar l'esquema habitual del problema social que demana una an2lisi sociolbgica per 18. Aquest personatge #El Petit Príncep de Saint-Exupéry ja sortia en un article que publicirem alhora a 1'Avui (18-XII-1981) i a El Pais (23-XII-1981), i que reproduíem a S. Cardús i J. Estruch (1984a), relacionat amb la prktica habitual de la ctsociologia religiosa), com a management eclesial. .<(Papers>>: Revista de Sociologia tal de trobar una solució <ccientifica)> al problema, per establir-ne un altre que partís d'un problema sociolbgic tebricament definit que fes possible una andlisi sociolbgz'ca per tal d'arribar a una millor comprensió dels pro- ,blemes socials que es plantegen. En certa manera, es tracta d'un tipus de teorització que obliga a capgirar completament l'esquema en el qual es veu implicat el socibleg quan rep i accepta un enchrrec de treball -havent &encarar totes les conseqiiitncies que se'n deriven. Des del nostre punt de vista, perb, aquest capgirament no es produeix exclusivament i única per una ruptura amb el coneixement del sentit comú -per les raons que ja hem exposat al punt 1.4-, ni per un control precís i rigorós del llenguatge emprat. Aquest tipus de ruptura amb el coneixement ordinari pot ser necessari, per6 no garanteix, per ell mateix, el trencament amb els processos racionalitzadors i amb la <(teoria amansid~ra>>.'~ Ens cal, doncs, trobar la forma d'aconseguir de trencar amb les eviditncies collectives, perb amb la virtut de restablir el lligam del coneixement sociolbgic amb la realitat ordinhria i el coneixement que se'n derivi. Aquest tipus de <ctitcnican d'accés a la realitat social, trencant-ne les aparences perb sense excloure-les de l'anhlisi --de fet són un component bhic d'aquesta realitat social-, no cal pensar, tampoc, que ha de ser exclusiva de la sociologia. I de fet, (des del nostre punt de vista, hi ha hagut tradicionalment diversos tipus de reflexió sobre la realitat social en les quals ja trobem conceptualitzacions sociol6giques f~namentals.~' La tesi fonamental d'aquestes phgines és la de demostrar que la manera de parlar sobre la realitat que millor recull la intenció manifestada, relativa a la perspectiva sociolbgica que defensem, és la que es basa en la ivonio i la paradoxo. En les phgines que resten centrarem les nostres reflexions entorn 19. A J. Estruch i S. Cardús (1981a), en el prbleg mencionhvem les tres maneres bhsiques de fer sociologia, una de les quals és deguda precisament al fet que <(hi ha qui, a la vista d'aquest carhcter simple i elemental de les veritats a que arriba, aplica el principi de 1"'embolica que fa fort" i vesteix i disfressa el seu discurs amb un Plenguatge enrevessat, fins a donar-li una aparenca imposant que li ve proporcionada per la seva mateixa ininteugibilitat: és una mena de sociologia que costa més de vendre perb assoleix, en canvi, una gran respectabilitat,. 20. Aquest podria ser un exercici summament interessant: l'estudi de les arrels del pensament sociolbgic, no des de la I~ustració cap aquí, com és habitual, sinó des dels mateixos filbsofs de l'antiguitat. I potser no exclusivament en el pensament filosbfic, sinó també en I'expressió artística: pictbrica, literhria, etc. Quan hom líegeix, posem per cas, l'Enquiridió d'Epictet, s'acaba pensant si en I'estoYcisme no hi ha molts trets propis de la fenomenologia. O bé, si observem les pintures de P. Bruegel, hom acaba veient-hi un autor de sociografies avant la lettre. I encara, l'Elogi de la Follia d'Erasme és ben bé una obra de critica sociolbgica de la seva societat. Reflexions per a una epistemologia paradoxal de la paradoxa, perb voldríem deixar dit també quelcom sobre la ironia. La ironia es defineix per ser aquella figura retbrica que expressa una intenció amb un llenguatge de significat aparentment contrari. Tanmateix, la ironia és possible no només per la intenció burlesca de qui parla, sinó sobretot pel fet que, sovint, hom es troba amb esdeveniments que són contraris -tal com diu el diccionari- <tal que hom té dret a esperar),. Segons Ferrater Mora (1890:92) <<ironitzar és, en suma, (...) veure en les coses la seva altra veritat. Quan ironitzem, deixem, en efecte, de creure una mica en la cosa sobre la qual s'aboca la ironia; deixem de creure, no en la seva veritat, per6 si en la seva efichcia. Així creien els grecs en llurs déus, no per manca de religiositat, sinó per amor a la proporció i a la mesura. La ironia ens detura i ens impedeix abandonar-nos totalment a una cosa i fa possible alhora un lliurament autilntic,. És, doncs, per aquesta virtut de fer veure l'altra veritat de les coses que la ironia sembla adequada com a instrument constitutiu de la teoria provocadora que proposem. El socibleg que accepta el repte de teoritzar provocant la realitat, ho fa precisament perquil sap que la <(realitat)> ho és, d'irbnica, que conté altres veritats que no són les observables a primera vista. El treball del socibleg es fonamenta en I'eslbgan ales coses no són -nomésel que semblen),. Dubte i desconfian~a en les aparences, que obliguen a ironitzar per no veure's atrapat en aquests enganys. La ironia és, alhora, arma i defensa. La ironia qüestiona la realitat donada per evident, i permet a l'investigador restar previngut dels encantaments d'aquesta mateixa realitat. I si bé, per ara, no ens veiem amb cor de formular una epistemologia fonamentada en la ironia, si més no la defensarem com una virtut essencial del coneixement sociolbgic. D'una banda, si la crítica, en sociologia, és sempre autocrítica -per aquella proximitat del subjecte i l'objecte que mai no es pot anullar-, sembla que la ironia pot facilitar un necessari <(riure's d'un mateix),, com a primera condició d'una teoria efectivament provocadora. D'altra banda, si la <<girada de mitjó), sociolbgica vol ser transmesa no únicament a un públic especialitzat, cal alguna tkcnica de ruptura que faciliti l'actitud d'obertura intellectual necesshria per a desvetllar una predisposició a escoltar <taltres veritats), que no siguin les tbpicament esperades. Des d'aquest punt de vi'sta, doncs, la ironia és alhora tkcnica d'awtopposicionament davant I'objecte per al mcibleg, i tkcnica de provocació intellectual per a la bona transmissibilitat del discurs sociolbgic. El cas de la paradoxa, que apunthvem unes ratlles abans, demana una atenció especial pel fet que no només és una figura retbrica, com el cas de la ironia, sinó que té i ha tingut un paper molt rellevant en el pensament filosbfic i en el lbgico-matemhtic. <(Papers)>: Revista de Sociologia Pel que fa a nosaltres, i per no entrar en Brees en les quals la nostra incompetencia seria notbria, ens limitarem a contrastar el que ens atrevim a batejar -no sense un cert temorcom a epistemologia paradbxica, amb la proposta d'epistemologia indiciiria que feia Car10 Ginzburg a ctSpie. Radici di un paradigma indiziario)>, publicat a Crisi della ragione. Nuovi modelli nel rdpporto tra sapere e attivit; umane, a cura d'Aldo Gargani (1979: 57-106). És a dir, intentarem contraposar a I'epistemologia incEtci2ria de Ginzburg, defensada com a tecnica d'investigació i descoberta en treballs . d'histbria, una epistemologia paradbxica, que ens sembla més adequada a la rdexió sociolbgica, i especialment en acord amb una teoria provocadora de la realitat social. La idea d'intentar establir les bases d'una epistemologia paradbxica ca1 buscar-la en la necessitat d'aprofundir en el nivell de la reflexió sobre el propi treball d'investigació. Per nosaltres, ja ho hem dit, la teorització no és només un afer de llenguatge rigorós, que podria caure en un argot distanciador, fent inintelligible d mateix discurs sociolbgic. AixG trayria la nostra concepció de la sociologia com a forma de c0nsciknci~,2~ i, per tant, no com a coneixement de propietat exclusiva del professional. Teoritzar és, fonamentalment, pvoblematitzar.~~~ convertir <tall6 que va>> en un problema. Fer, deiem, que <(la certesa no vagi, no funcioni>>. Aquest ha estat el nostre metode de treball fins al dia d'avui. Des de la manera d'abordar el concepte de religió -fonamentant-10 més en la seva arrel etimolbgica relegere que no pas en la tradicional religare-,u fins a la negació de la <(realitat)> del temps lliure, considerant-10 un artefacte ideoIGgic?3 Des de la crítica de les teories del pluralisme i la privatització -sorgides de la mateixa sociologia i elevades a categories socials, és a dir, perdent el seu valor analític, després de convertir-se en ctevid2ncies)> socials ~o~lectives-;2~ fins a l'anilisi del fanati~me.~' 21. Vegeu L. Goldmann (1967:995), on diu: <<Partant du fait déj2 men&ionné que tout sociologue appartenant 2 un groupe social, qui a un niveau plus ou moins lointain d'embo2tement, sera lui-m6me un des éléments constitutifs d'une structure dont l'objet étudié sera un autre élérnent, les penseurs dialectiques traditionnels, notarnment Hegel et Lukács, parlaient d'identité du sujet et de I'objet dans I'action et la pensée bistorique. Dans cette perspective, I'étude de la société serait une connaissance positive dans laquelle un sujet collectif se connattrait lai-m6me 2 trauers une pensée individuelle: elle serait donc du type de la conscience.)> 22. Cf. J. Estruch, 1980 i 1981c. 23. Cf. S. Cardús, 1985a. 24. Cf. J. Estruch, La innovacio'n religiosa (1972)' i S. Cardús, Saber el temps (1985b). 25. Cf. J. Estruch, 1984b. Reflexions per a una epistemologia paradoxal En definitiva, doncs, l'interrogant fonamental i fonamentador és el de com efectuar una ruptura, no amb el coneixement comú, sinó amb el coneixement autoevident, conservador i transmissor de realitats que hom dóna per descomptat -taken for granted-, per&, alhora, restablint els lligams necessaris per tal que aquesta <cproblematitzaciós retorni cap a la conscicncia, com a comprensió d'aquella realitat socialment construida. 2.2. Dels indicis a la pdrdoxa En ciencies socials, hi ha dues situacions completament oposades que porten l'investigador a un mateix atzucac. D'una banda, I'escassetat de dades que dificulta la reconstrucció d'una realitat allunyada en excés, la camprensió de la qual es veu seriosament compromesa. És el cas de bona part de la tasca dels historiadors, especialment de I'historiador de les mentalitats. O també és propi de certs treballs antropolbgics sobre grups ctnics allunyats, residuals o fins extingits. D'altra banda, la sobreabun.ddncia de dades que proporciona una visió confusa de la realitat social, i davant la qual l'investigador es veu obligat a seleccionar algunes d'aquestes dades que considera especialment indicatives o significatives, per tal de procedir a allunyar metdicament una realitat excessiv~ment prdxima. Seria, bbviament, la situació en la qual generalment es troba el socibleg i d'altres científics socials que estudien períodes temporals i localitzacions espacials properes. Des del nostre punt de vista, doncs, cal deixar de banda la imatge de l'investigador, en sociologia, que necéssita interrogar la realitat per tal que aquesta parli. De fet, la situació és la d'una realitat que es fa inaccessible precisament per la sobreposició de veus que pretenen fer-la parlar. La <(realitat social)> no parla per ella mateixa, perb a sobre hi ha múltiples doblatges que es pretenen versions originals. Si en la primera situació epistemolbgica ens trobem amb una realitat semimuda que cal observar en tots i cadascun dels seus escassos senyals -indicis, pistes ...-, la segona situació epistemolbgica se'ns presenta com de confusió per I'excés de pistes: hi ha tantes pistes, que, fonamentalment, aquestes despisten. Ginzburg, que ha teoritzat sobre I'epistemologia indicihria (1979), per6 que també ha investigat, amb exit notori, des d'aquesta perspectiva (1966, 1970, 1976 i 1981), connecta el seu metode d'investigació amb el model emprat per Giovanni Morelli -mi.tde <tmorellih)>-, aplicat a la histbria de l'art, que veu proper al metode propi de Sherlock Hdmes, i que ell qualifica, en ambdós casos, de md.tode indjcimi. Ginzburg el relaciona, a més, <(Papers)>: Revista de Sociologia A les ratlles anteriors, malgrat llur provisionalitat, o potser precisament per aquest motiu, n'hi ha. De controlats i de descontrolats. Ens sembla oportú acabar amb un intent d'explicitació i fins de justificació -que puguin ajudar a avaluar millor les reflexions d'aquestes phginesd'un dels elements implícits que potser hi plana amb més for~a. Només aquells qui enyoressin el positivisme conservador de Comte o Durkheim, o fins i tot el positivisme revolucionari de Marx i el seu profetisme social, ambdós positivismes basats en el coneixement <(científic> de la societat, podrien acusar-nos de corruptors de menors per la nostra defensa de l'escepticisme com a fonament del coneixement sociolbgic. L'etimologia d'esciptic, perb, no ens ajuda massa en aquesta fonamentació. L'esceptic és aquell <(que observa sense afirmar)>, o també <(que no creu, que dubta respecte d'una cosa o de totes)>. I encara, segons algun diccionari, <(que considera la raó humana incapag ¿e conhixer la veritat),. No sembla pas que el socibleg pugui limitar-se a observar, quan acabem de dir que <cobservar)> ja no és prbpiament una actitud passiva, i d'altra banda quan, de fet, es veu obligat a afirmar, si més no, allb que observa. A més, si bé és cert que el fonament del coneixement sociolbgic és el dubte, en canvi sembla difícil de mantenir que aquest coneixement no ens pugui proporcionar cap mena de veritat, o si més no algun tipus de certesa. Tampoc no ens ajuden alguns tractaments que s'han donat als esceptics. Per uns, seria un <(dogmhtic frustrat)>, o bé, com diu Ferrater Mora (1980:127-8), <(un dogmhtic de cap per avall)>. I encara, per B. Russell (1961:259), l'escepticisme, com a filosofia, no és merament dubte, sinó el que se'n podria dir dubte dogmhtic. Per d'altres, <(la posició de l'esc&ptic és un lament per la manca d'un fonament)>. I, finalment, si recorrem a l'ajut dels fiksofs grecs reconeguts com a esckptics, tampoc no sembla que ens ho posin massa fhcil. Ens diu E. Bréhier (1931:380), a la seva Histoire de la philosophie, que Enesidem, en els seus Discursos pirronians, vol <tdémontrer que le sage Pyrrhonien atteint le bonhear en se rendant compte qu'il ne per~oit rien avec certitude ni par la sensation, ni par la pensée et en s'affranchissant ainsi des continuels chagrins et soutis qui atteignent les adeptes des autres sectem, de manera que I'escepticisme seria una escola de felicitat i d'atarhxia. I, per Sext Empíric (citat a Russell, 1961:264), els esceptics <(seguim en la prhctica el camí del món, perb sense tenir-ne cap opinió. Parlem dels déus com si existissin i els rendim culte i diem que exerceixen la providencia, perb, en dir aixb, no expressem cap creenca i evitem la temeritat dels dogmatitzadors)>. No sembla, doncs, que aquesta mena d'impassibilitat dels esceptics grecs situ'i correctament el <(nostres escepticisme. Reflexions per a una epistemologia paradoxal Fins i tot Chesterton té paraules durissimes per a l'escepticisme (1908), en un capítol titulat <<El suicidi del pensaments. Desesperats, ja només ens queda una darrera possibilitat: recórrer a la nostra epistemologia paradbxica. Provem-ho. Només hi ha una manera kticament acceptable de declarar-se esc&ptic: restant-li tota temptació de dogmatisme. No podem arribar a la situació que descriu Chesterton: <(Ja no li queda a I'escepticisme cap més dubte per proposar: ja s'ha posat en dubte a si mateix.)> O potser calia arribar hs aquí: només si és capac de dubtar d'ell mateix, l'escepticisme pot trobar el seu lloc particular, no omnipresent. <(Aprende a dudar, y acabarús dudando de tu propia duda. De este mdo premia Dios al escéptico y confafide al creyente. D~~ L'escepticisme com a fonament del coneixement sociolbgic només és sostenible sempre que reconeguem la parcialitat d'aquesta forma de coneixement, i la respectem. En la nostra reflexió, a més, l'escepticisme no és el port d'arribada, sinó el punt de sortida. Partim del dubte a la recerca de la certesa. Dubte metbdic, construit, voluntiriament elaborat, aprks, i certesa fdible, provisional.. . Era I'excés de certesa allb que ens feia esceptics. I és l'escepticisme davant l'excés de certesa allb que ens aportava claror als nostres esforgos de comprensió. L'escepticisme, en la nostra perspeaiva, és --contririament als grecs- &on arrenca l'interrogant, i no la certesa. Dubtem de les nostres certeses prkvies, de les evidencies inicials, i no de la possibilitat de certesa o d'evidkncia. Efectivament, com també afirma Chesterton, ctl'home estA fet per a dubtar d'ell mateix, perb no per a dubtar de la veritat), (1908:48). Perb, tanmateix, per a no dubtar de la veritat ens cal dubtar ,de nosaltres mateixos. És aquest escepticisme <td'entrada)> el que és implícit en la nostra perspectiva. stD'entrada, sí!)> Aquest escepticisme inicial suposa una certa viokncia intelleaual: <tD'entrada)>, escepticisme i proximitat a l'objecte, i de sortida, certesa i disthncia constniida, calculada, amb I'objeae. Just el contrari de l'habitual en el coneixement no sociolbgic. Salvador Espriu escrivi a Anys $aprenentatge (1952:133-140), dins de la shrie <<Aspectes)>, una narració titulada <(La Llistimal>. Joan Vulgar no creu en la llistima. I diu el poeta: <(El seu angunlós escepticisme féu trontollar la felicitat ingsnua dels amics.)> I l'obliguen a callar. <(Si per a tu no hi ha sol, deixa que els qui volem viure ens fem la illusió que gaudim dels seus raigs.n Joan Vulgar, després de reconeixer l'objecció que <<no s'hi 26. A. Machado, Juan de Mairena (1943:60). <<Papers)>: Revista de Sociologia val a amargar la vida dels qui tenen l'amarg voler que aquesta no els sigui amargau, es posa a cercar follament la llhstima i només <(trobi la salvació en un ambient de clínica)>. I fou allh on, finalment, Joan Vulgar trobi la llhstima, i fou salvat, i reconquerí les amistats. Espriu ironitza sobre el final de Joan Vulgar, que només se salva i retroba les amistats en l'autoengany. I és el poeta qui ja en comencar ens donava la clau de la seva histbria, amb una citació d'unamuno, de San Manuel Bueno, mártir, que diu: <tLo que aquí hace falta es... que vivan en unanidd de sentido, y con la uerdad, con mi verdad, no viuirian. Que vivan. )> El socibleg sap que del coneixement sociolbgic, exclusivament, tampoc no se'n viu. I que la realitat social i la seva construcció es fonamenta en la unanimitat de sentit i no en el coneixement sociolbgic. Tanmateix, ¿i si alguns preferíssim una mica menys d'unanimitat de sentit, a canvi d'una mica menys d'ingenui'tat? L'alleujament de l'amargor de la vida també pot procedir, a l'inrevés que per als amics de Joan Vulgar, de la renúncia a l'amarg voler que la vida no ens sigui amarga. Reflexions per a una epistemologia paradoxal BIBLIOGRAFIA G. Bachelard, 1949, Le rationalisme appliqué, París, PUF. P. L. Berger, 1963, Invitation to Sociology: A Humanistic Perspective, Nova York, Anchor Books. Edició catalana: Barcelona, Herder, en premsa. P. L. Berger i Th. Luckmann, 1966, The Social Construction of Reality, Nova York, Doubleday. Edició catalana: Barcelona, Herder, en preparació. P. Bourdieu, et al., 1968, Le métier de sociologue, París, Mouton & Bordas, edició citada: 2a., de 1973. P. Bourdieu, 1980, Questions de Sociologie, París, Les Editions de Minuit. -, 1984, Homo academicus, París, Les Editions de Minuit. E. Bréhier, 1931, Histoire de la philosophie, Paris, PUF. Edició revisada i actualitzada, 1981 (3 vol.). S. Cardús, 1985a, {(Sobre el concepte de temps lliure. Unes consideracions sociolbgiques)>. Ponirncia presentada a Joventut i Temps lliure, organitzat per la Generalitat de Catalunya, Badalona, febrer de 1985. --, 1985b, Saber el temps, Barcelona, Alta Fulla. G. K. Chesterton, 1908, Orthodoxy. Edició castellana: Ortodoxia, Barcelona, Planeta, 1962. -, 1911, The Innocence of Father Brown. Edició catalana: La innocencia del pare Brown, Barcelona, Plaza i Janés, 1965 i 1972. S. Espriu, 1952, Anys d'aprenentatge, Barcelona, Selecta. J. Estruch, 1972, La innovación religiosa, Barcelona, Ariel. -, 1980, <(La religión),, a Nuestra Sociedad, Barcelona, Vicens, p. 463-479. -, 1981c, <(La religión como fenómeno social)>, a Geografia de la Sociedad Humana, Barcelona, Planeta, vol. 2, p. 71-109. -, 1984b, <(En torno al fanatisme),, Ponhncia presentada al Foro sobre el hecho religioso, Madrid, Instituto Fe y Secularidad. J. Estruch i S. Cardús, 1978, <tFoessabluff? Foessa: Capitulo sobre la situación religiosa, 1975)>, Sistema, núm. 22, 1978, p. 121-126. -, 1981a, Plegar de viure, Barcelona, Edicions 62. -, 1981b, <(Estadístiques noves en odres vells)>, Avui, 18.XII i El País, 23.XII. --, 1984a, Les enquestes a la joventut de Catalunya. Bells deliris fascinen la ra6, Barcelona, Generalitat de Catalunya. uPapersu: Revista de Sociologia -, 1985, ctconsideracions sobre la crisi actual de la sociologiau, Barcelona, Butlletí de la Fundació Jaume Bofill, 1984, p. 17-72. J. Ferrater Mora, 1980, Les formes de la vida catalana, Barcelona, Edicions 62. S. Freud, 1914, <(El Moisés de Miguel Angeb, Obra Completa, Biblioteca Nueva, 2a. ed., 1983, vol. 5, p. 1876-1891. A. Garcia Calvo, 1973, Lalia, Madrid, Siglo XXI. C. Ginzburg, 1966, I benandanti. Stregoneria e culti agrari tra cinquecento e seicento, Torí, Giulio Einaudi editore. -, 1970, I1 nicodemismo, Tori, Giulio Einaudi editore. -, 1976, I1 formaggio e i uermi, Tori, Giulio Einaudi editore. -, 1979, ctSpie. Radici di un paradigma indiziario),, a Crisi della ragione. Nuoui modelli nel rapporto tra sapere e attivitd umane, a cura d'Aldo Gargani, Torí, Giulio Einaudi editore. -, 1981, Indagine su Piero, Tori, Giulio Einaudi editore. L. Goldmann, 1967, ctEpistémologie de la Sociologie)>, a Logique et connaissance scientifique, dir. Jean Piaget, Paris, Gallimard, p. 992-1018. A. Machado, 1943, Juan de Mairena, Buenos Aires, Losada, 3a. ed., 1957, vol. 11. C. W. Mills, 1959, The Sociological Imagination, Nova York, Oxford University Press. Edició catalana: Barcelona, Herder, en premsa. R. Needhan, 1962, Structure and Sentiment: A Test-case in Social Anthropology, Chicago i Londres, University of Chicago Press. V. Pérez Diaz, 1980, Introducción a la sociologia, Madrid, Alianza Editorial. X. Rubert de Ventós, 1980, De la modernidad, Barcelona, Península. B. Russell, 1961, History of Western Philosophy, Londres, George Allen & Unwin, Ltd. Edició castellana: Historia de la filosofia occidental (2 vol.), Madrid, Espasa-Calpe, SA, 3a. edició revisada, 1978. E. P. Thompson, 1978, ccThe Poverty of Theory or an Orrery of Errorsa, a The Pouerty of Theory and Other Essays, Londres, Merlin Press. Edició castellana: Miseria de la teoria, Barcelona, Ed. Critica, 1981.