Neocorporativisme a l'estat Espanyol Postfranquista (1977-1983)

NEOCORPORATIVISME A L'ESTAT ESPANYOL POSTFRANQUISTA (1977-1983) Jordi Roca Jusmet 1. INTRODUCCIO: EL DEBAT SOBRE EL NEOCORPORATIVISME Des de la meitat dels anys setanta, s'ha encetat un debat internacional cada cop més ampli sobre la possibilitat d'aplicar el terme corporativisme per a entendre determinades evolucions d'alguns pdsos capitalistes amb rhgim democrhtico-parlamentari. Malgrat que diferents autors han utilitzat el concepte (en general, amb adjectius tals com itnoun, ctliberaln, <<negociatu o <tsocial)> contraposats a itvell~, <<autoritari)> o <testatal)>) amb diferents matisos, penso que la majoria d'ells han arribat a un mateix paradigma conceptual de refer2ncia.I Aquest paradigma es configura en posar de manifest la importhncia de dos processos que s'han donat en algunes societats capitalistes i que, malgrat que tenen una dinhmica relativament independent, s'han considerat en general fortament interrelacionats. Ei primer &aquests processos és que determinades organitzacions hagin adquirit prhcticament el monopoli de representació dels grups socials més importants (el cas més significatiu és el de determinats sindicats com a representants del conjunt dels treballadors); monopoli reconegut, o fins i tot fomentat, per 1'Estat a fi que accep1. Algunes de les principds contribucions sobre el tema que es poden consultar són: Schmitter and Lehmbruch (ed.) (1979), Lehmbruch and Schmitter (ed.) (1982), Martinez Alier (1977), Crouch ( 1979), Panitch (1980, 1981)) Salvati i Brosio (1979), Salvati (1982), Offe (1981). <<Papers,: Revista de Sociologia tin, encara que sigui implícitament, certes restriccions en el seu comportament. El segon és que importants decisions polítiques siguin el resultat de l'acord (amb la intervenció directa de 1'Estat o, com a mínim, amb el seu suport) entre els líders &aquestes organitzacions. En aquest article discuteixo el paper que les relacions neocorporativistes entre els sindicats, les associacions empresarials i 1'Estat han tingut a 1'Estat espanyol aquests últims anys. El primer apartat esth destinat a analitzar molt breument alguns aspectes de les relacions industrials i, en particular, de la qüestió sindical en el període de transició política, ja que aquest és un punt de partida inevitable per a entendre l7evoluciÓ d'aquestes relacions als següents anys. Sense renunciar a donar una perspectiva general sobre les prktiques neocorporativistes a l'Estat espanyol postfranquista, el meu estudi esti, si més no, limitat pel fet que alguns problemes rellevants no han estat tractats més que marginalment. En primer lloc, l'anhlisi de les organitzacions empresarials, tema abordat per Salvador Aguilar en la seva contribució en aquesta mateixa revista, ha estat molt menys considerada que la de les organitzacions de treballadors. En segon lloc, els intents d'acord a nivell sectorial entorn a qüestions tals com la de la reconversió industrial haurien de ser, també, molt més analitzats, ja que en aquest article es dedica especial atenció als acords sobre polítiques de rendes, acords que, malgrat que només són un aspecte parcial del fenomen del neocorporativisme han estat histbricament fonamentals per a poder parlar d'aquest fenomen tant en el cas de 1'Estat espanyol com en el de la majoria de ppdsos europeus on el concepte és aplicable. Per últim, sense pretendre fer una llista exhaustiva de les limitacions d'aquest estudi, si bé crec que les relacions capital/ treball han de centrar l'anhlisi actual sobre el tema, el concepte neocorporativisme obre una via per a una aproximació a moltes altres problemhtiques socials. 2. LA <tTRANSICI6 POL1 TICAI> I ELS PROBLEMES OBERTS EN EL CAMP DE LES RELACIONS INDUSTRIALS La transició política del franquisme a un nou r6gim s'enfrontava al problema de com reorientar el moviment obrer que, als últims anys, havia mostrat, malgrat la persecució política, la seva potencial confiictivitat. Era necessari fer compatibles la legalitat dels sindicats i l'estabilitat de I'ordre econbmic i social; si bé una situació de llibertat sindical podia tenir un paper estabilitzador evitant la ripida politització dels conflictes, la possibi- Neocorporativisme a 1'Estat espanyol postfranquista (1977-1983) litat d'actuar amb menys traves crearia fhcilment una gran codictivitat tenint en compte que, en gran mesura, el canvi politic era associat popularment a alguna mena de <(canvi econbmic)>, almenys pel que fa a millores socials i condicions de treball. En un context de crisi econbmica, era particularment difícil respondre (sense alterar de forma fonamental la distribució de la renda) a aquestes expectatives, via augments dels salaris reals i de les prestacions socials, encara que, bbviament, la crisi econbmica tenia també com a efecte debilitar, des del punt de vista de relació ofertaldemanda, la posició reivindicativa dels treballadors. El problema, a més, no es redu'ia a I'evolució dels salaris sinó que es tractava d'evitar, en un sentit més ampli, la conflictivitat política i social. És difícil avaluar la probabilitat que la radicalització del moviment obrer hagués continuat en la línia dels anys de la transició, un cop passat el particular moment del canvi en el regim polític; és també qüestionable, a un nivell més general, si l'activitat sindical per elia mateixa té possibilitats de transcendir el seu carhcter defensiu o el seu paper bhsicament econbmicoreivindicatiu i obrir perspectives reals de canvi social, encara que aixb sembla una qüestió que deptn de la situació histbrica, de la qual el carhcter del sindicat no és només efecte sinó també agent actiu, i encara que hi ha exemples histbrics (com a 1'Estat espanyol al 1936) de transformacions de les relacions de producció encapgalades pels sindicats. El que ts indjscutible, perb, és que la institucionalització del conflicte va esdevenir, al període 1975-1977, una necessitat crucial i que aquesta institucionalització no era un objectiu fhcil d'assolir. En aquest context va insistir-se, tant per part dels medis empresarials com per part de molts economistes, sobre la necessitat que els treballadors adoptessin un comportament que no agreugés la situació de crisi econamica. L'objectiu de vtncer la resisttncia obrera a partir de les conseqiitncies de la crisi comportava no només assenyalar els problemes derivats d'aquesta resisttncia, sinó també sobrevalorar el possible efecte que sobre I'activitat econbmica tindria la seva solució i, en conseqütncia, defensar una anhlisi esbiaixada de les causes de la crisi que culpabilitzés el moviment obrer. El punt de partida per a configurar un nou esquema de relacions industrials era el d'un moviment obrer caracteritzat per dues components principals: d'una banda, un alt grau de mobilització basat, en gran part, en la prhctica de la negociació i l'acció <(directes)> (per caracteritzar amb un adjectiu l'absirncia d'intermediaris permanents o, almenys, I'existencia d'un gran control efectiu d'aquests intermediaris per part dels treballadors); d'altra banda, una identificació general amb una organització unithria, les CCOO, que inicialment representava aquesta orientació d'acció directa i que progressivament havia estat controlada pel PCE, que va utilitzar aquest control uPapers~: Revista de Sociologia per portar a terme una pditica d'ocupació dels llocs electius en els sindicats oficials del franquisme. El PCE va impulsar la creació d'una organització sindical única basantse en el prestigi i la tradició de les CCOO i utilitzant la seva posició en l'estructura sindical franquista. Aquesta organització no era presentada com un sindicat clbsic d'afiliació individual voluntdria sinó com la representació organitzada del conjunt del moviment obrer. Segons la resolució del maig de 1976 del Secretariat de la Coordinadora General de CCOO, hi hauria d'haver un congrés sindical constituent en quk participarien representants d'assemblees de fibrica obertes a tots els treballadors: <(Partim del dret que assisteix els treballadors per decidir lliurement la seva aftliaci6. Creiem que a les assemblees s'hauria d'abordar obertament aquesta qüestió i discutir-la amb plena llibertat. Si la decisió fos aclaparadorament majoritiiria, podria considerar-se la convenikncia de l'afiliació de tots els treballadors. Malgrat aixb, els que decidissin excloure's tindrien dret a fer-ho. En qualsevol cas, tant per l'acció sindical en tots els sentits, com per l'elecció de representants a tots els nivells no es far& cap diferenciació o discriminació pel fet d'estar o no afiliat.,' Els dirigents comunistes van afitmar que, en un context democrdtic estaven disposats a conduir les CC00 en una via no d'oberta confrontació sinó de negociació i pacte. Era precisament aquesta promesa la que oferien als empresaris a canvi d'un pacte polític antifranq~ista.~ Malgrat que penso que els dirigents comunistes eren sincers en oferir el seu partit com a pilar fonamental d'una nova relació treballadors-empresaris de cardcter corporativista en que i'única organització obrera seria legitimada com la indiscutible representant de tots els treballadors i acceptaria iniciar una política de negociació de la crisi econbmica, el projecte estava condemnat al fraciis per diverses raons. En primer lloc, la tradició radical de CCOO tenia molt poc a veure amb la recent histbria d'aquells sindicats europeus que, sota orientació socialdembcrata, havien consolidat una prhctica de pactes socials. Com a segona raó, la legitimació del projecte precisava un procés d'assemblees obertes massives que fiicilment podien conduir a una dindmica de difícil control; molts militants obrers donaven suport a la proposta de CCOO com a moviment &cio-políticn (caracterització que era utilitzada en contraposició a sindicat d'afiliació), precisament, com una opció organitzativa per crear un sindicalisme alternatiu al model europeu burocratitzat. En el rebuig que 2. ccGaceta de Derecho Sociab, 61, juny 1976, Madrid. 3. Vegeu, per exemple, S. Carrillo (1975). Neocorporativisme a 1'Estat espanyol postfranquista (1977-1983) CCOO fos l'embrió &un sindicat <{normals convergien, per tant, ambicions molt diferents (en alguns casos, fins i tot, oposades). En tercer lloc, no podia, bbviament, esperar-se molta credibilitat respecte a les promeses comunistes per part de les forces empresarials i dels polítics procedents del franquisme. Per últim, el projecte infravalorava les possibilitats de ressorgiment, en la nova situació política, dels sindicats que, encara que havien estat quasi al marge del procés de recomposició del moviment obrer des dels anys seixanta, tenien una forta tradició histbrica: la CNT i, especialment, la UGT. Aquestes organitzacions, a més de les seves dissensions ideolbgiques, evidentment no estaven disposades a integrar-se en una estructura que implicava pricticament la seva desaparició i en la qual, a més, el PCE tenia, almenys inicialment, garantida la seva hegemonia. En els mesos següents a la mort de Franco va haver-hi un intens debat sobre la futura estructura sindical en termes d'unitat o diversitat (plantejat per UGT i CNT com a unitat enfront de llibertat sindical i per CC00 com a unitat sindical enfront de divisió obrera). La postura governamental va ser clara: mentre que la UGT va gaudir d'una tolerincia extralegal que li va permetre celebrar públicament una Conferencia a l'abril de 1976 (quan Arias Navarro encara era president del Govern), CCOO hauria de realitzar en la clandestinitat el seu Congrés de juliol de 1976; és en aquest congrés que CCOO va decidir convertir-se en un sindicat clissic de lliure afiliació, reconeixent la no-viabilitat del seu projecte (la qual cosa li va suposar l'escissió dels militants maoistes de 1'ORT i del PTE, que van veure en aquesta renúncia una claudicació i que van passar a construir els seus propis sindicats que van anomenar aunitaris>> [!I). 3. EL PACTE DE LA MONCLOA Malgrat que la gravetat dels problemes econbmics era reconeguda per tots, la resposta a aquests problemes era retardada per la particular situació política i no va ser íins després de les primeres eleccions generals (juny 1977) que el tema econdmic va ser enfrontat com a primera prioritat. El Pacte de la Moncloa d'octubre del 1977 va ser presentat com un acord global en el qual es prometien una si.rie de reformes econbmiques i polítiques com a contrapartida a un conjunt de mesures econbmiques estabilitzadores; l'acord va ser signat pel president de Govern i els líders dels principals partits parlamentaris (UCD, PSOE, PCE, AP, CDC, PNB) en una reunió extraparlamentiria i posteriorment aprovat, amb molt poc de- <<Papers)>: Revista de Sociologia bat, a les dues cambres legislatives. Les <(contrapartides>> que feien digerible I'acord eren una barreja de reformes i compromisos programitics que, fins i tot, anticipaven qüestions constitucionals i que, en general, es caracteritzaven per la seva poca concreció. La principal de les mesures econbmiques, apareguda com a decret-llei el 25 de desembre de 1977, era l'establiment que els increments salarials, al 1978, no haurien de superar el 20 per cent (l'augment de la Massa Salarial Bruta, computant els augments per antiguitat i ascensos, podia arribar al 22 per cent), que era la inflació esperada per a aquest any; la norma tenia un caricter vinculant per al sector públic i de recomanació per al sector privat, si bé el seu incompliment suposaria a les empreses la perdua d'ajuts fiscals i crediticis i capacitava (si la norma era superada per pressió sindical) per acomiadar fins el 5 per cent dels treballadors ocupats; d'altra banda, les empreses individuals podien desvincular-se del conveni de sector si les condicions pactades els suposaven superar el mhxim establert. La recomanació pel que fa a la distribució de I'increment salarial era que un 50 per cent, com a mínim, fos de carhcter lineal. L'establiment d'un criteri salarial de referencia en funció de la taxa d'inflació esperada (amb una clhusula de salvaguarda segons la inflació real després de mig any) suposava un canvi important respecte a la prictica anterior de tenir en compte, per pactar nous salaris, la inflació de l'any anterior. La importhncia d'aquest canvi no és tant la phrdua de poder adquisitiu, que, en una situació de desacceleració de la inflació, comporta passar &un criteri a un altre, sinó el fet que el nou sistema permetia plantejar la política salarial directament com a Fart d'una més hmplia política antiidacionista, ja que, hbviament, la taxa d'idació esperada a la qual s'ajusten els salaris depen d'aquesta última. A més, es van pactar d'altres mesures econbmiques estabilitzadores tals com la restricció de l'augment de l'oferta monetiria i del dhficit públic i s'acordi la possibilitat molt restringida de contractes temporals. El document d'aquest pacte justifica la seva necessitat no només amb arguments macroeconbmics concretats en el restabliment dels equilibris bhsics (nivell de preus, caiguda de la inversió i consegüent atur, balan~a de pagaments) sinó també per la necessitat de crear <(un clima de cooperació responsable que contribueixi a la consolidació de la democrhcia)>; l'argument que presenta la inestabilitat econbmica com un perill immediat pel sistema polític democritic és una característica prbpia del neocorporativisme a 1'Estat espanyol i no només d'aquest primer pacte social signat en una situació en la qual la nova constitució estava encara pendent d'elaboració. Els líders dels dos grans sindicats, UGT i CCOO, no van signar for- Neocorporativisme a YEstat espanyol, postfranquista (1977-1983) malment l'acord (com tampoc no ho va fer cap representant dels empresaris), pe&, de fet, van donar-li suport clarament, com ho confirma el fet que els seus dos mhxims dirigents (Redondo i Camacho) votaren al Parlament la declaració de suport al Pacte. La difer2ncia tictica va ser que mentre la UGT va mantenir públicament una certa distincia inicial, CCOO va endegar una Amplia campanya per al seu compliment; els sindicats més petits lligats a partits extraparlamentaris (els <(unitaris)> SU i CSUT), així com alguns corrents dels grans sindicats, es van oposar, igual que la CNT, al Pacte. I 4. ALTRES ACORDS NEOCORPORATIVISTES (1980/1983) Malgrat les intencions declarades per les direccions de CCOO i UGT, no es va arribar a cap acord central amb els empresaris per a afrontar la negociació collectiva de l'any 1979; va ser establert, en canvi, un DecretLlei que fixava una banda salarial amb 1'11 per cent i el 14 per cent com a límits (quan la inflació prevista era d'un 13 per cent) i recomanava, com també ho van fer les posteriors normes pactades, que els augments fossin, exceptuant casos excepcionals, de carhcter proporcional. L'acord de referPncia per als anys 1980/1981, l'Acord Marc InterconI federal (AMI), va ser signat únicament per l'organització empresarial, CEOE, i la UGT (amb la posterior adhesió de Unión Sindical Obrera, USO), excloent les CCOO, i va fixar un criteri salarial similar establint bandes salarials entorn a la inflació prevista: una banda del 13-16 per cent per al 1980, i de 1'11-15 per cent per al 1981 que seria revisada si l'augment dels preus a la primera meitat de l'any superés el 6,75 per cent o el 6'6 per cent en cada un dels casos. L'exclusió de CCOO va ser conseqü2ncia d'oposades posicions thctiques dels dos principals sindicats, en la seva compethcia, i d'una situació d'incertesa política (amb els, relativament, d2bils governs de la UCD i la perspectiva de possibles eleccions generals); causes a les quals hauria d'afegir-se d desig de la CEOE d'afavorir la UGT en contra de CCOO i d'avivar els enfrontaments sindicals. Les diferencies entre CCOO i UGT es van concentrar principalment entorn al redactat de la futura llei bhsica de relacions laborals (Estatut dels Treballadors), que va ser aprovada al Parlament després de ser pactada entre la UCD i el PSOE (amb el clima favorable creat per l'acord UGT-CEOE) amb l'oposició del PCE? 4. Sobre les diferentes posicions de CCOO i UGT durant aquest període, vegeu: Fina y Hawkesworth (1982). 91 apapers>>: Revista de Sociologia El juny de 1981 va ser signat I'Acord Nacional d'Ocu~ació (ANE) amb I'estimul donat per l'intent de cop d'Estat del 23 de febrer, com evidencien les declaracions del moment i el fet que, en contrast amb d'altres ocasions, s'arribés a l'acord sis mesos abans que comencés el període de negociació ~Uectiva (1982) pel qual s'establia una norma salarial de referhcia. L'acord va ser signat per UGT i CCOO, d'una banda, i per la CEOE d'una altra; el Govern va participar directament en la negociació de l'acord i també el va signar. Els partits, en canvi, no van participar formalment en un moment en que, en comparació al de la signatura del Pacte de la Moncloa, tant les organitzacions empresarials com les obreres s'havien consolidat. Aquí, es pot plantejar una important qüestió en relació a la teoria neocorporativista. En una situacici en la qual les organitzacions socials siguin independents, sembla clara la importincia de situar quin és el pes relatiu dels dos sistemes de decisió, el dels partits (amb o sense consens) i el de l'acord entre els grups organitzats; en el cas que estem analitzant, on hi ha una clara subordinació dels sindicats UGT i CCOO als partits polítics PSOE i PCE respectivament, si bé la CEOE es pot considerar una organització amb considerable independencia respecte a qualsevol partit polític, es podria pensar que és bastant indiferent qui decideixi, ja que, en qualsevol cas, el nucli de decisió residiria sempre en la mateixa élite política i Ia divisió formal de papers en cada moment marcaria una diferencia purament d'imatge. Respecte a aquesta anllisi penso que, &una banda, no haurien d'infravalorar-se les implicacions ideolbgiques, que, com a particular forma de legitimació, comporta la pdctica habitual d'acords en els que directament participen representants de grups organitzats, si bé, d'altra banda, és cert que, en segons quines circumsthncies, el fet que hi hagi acord per consens entre els partits o entre els grups (dependents d'ells) no és la qiiestió fonamental i no pot ser indicadora per ella mateixa del carhcter més o menys corporativista de l'acord. es en aquest últim sentit, que penso que el Pacte de la Moncloa ha de ser considerat, per la seva particular significació histhrica, com un acord no només neocorporativista sinó que suposa una inflexió de les relacions industrials en un sentit neocorporativista; el fet que participessin només Govern i partits polítics ha de veure's precisament com a manifestacici de la dificultat que aquest canvi comportava als sindicats, caracteritzats anteriorment per la negativa a qualsevol pacte social, i també del particular moment que travessava l'associacionisme dels empresaris, els quals estaven en procés de formació d'una organització única (la CEOE). Tornant a I'ANE, una de les seves particularitats és que és presentat com un acord sobre ocupació i no només sobre salaris o, més exactament, Neocorporativisme a i'Estat espanyol postfranquista (1977-1983) com un acord en que la restricció salarial seria per ella mateixa, via el seu suposat efecte macroeconbmic sobre la resta de variables, una política d'ocupació. Existia també un compromís governamental de seguir una política econbmica que conduís al manteniment de la població assalariada ocupada al final de 1982 en relació a l'ocupada al moment de la signatura (juny 1981); perb, malgrat la precisió de l'objectiu a assolir, a l'acord no es van concretar quines serien les mesures de política econbmica que el possibilitarien: no es va, per exemple, quantificar sectorialment els volums d'inversió p6blica ni assenyalar quines mesures d'incentivació a la inversió privada es prendrien per part de 1'Estat ni es van fer previsions sobre ocupació a nivell sectorial. La banda salarial pactada va ser del 9-11 per cent, la qual cosa suposh per primer cop, una acceptació sindical clara d'una reducció del poder adquisitiu dels salaris, ja que la inflació prevista era del 12 per cent, superior al límit mhxim de la banda. Durant 1982, va haver-hi fortes discussions sobre la interpretació de l'acord i l'avaluació dels seus resultats: la comissió de seguiment i de control que, amb carhcter també tripartit, havia estat acordada, va ser un brgan de continu enfrontament més que de consolidació del consens. L'any va estar caracteritzat també pel debat sobre la forma que els futurs acords haurien de tenir: CC00 mantenia, com havia estat la seva postura des del Pacte de la Moncloa, la necessitat d'acords tripartits incloent el Govern i tractant no només de política de rendes sinó de política econhmica en termes més globals i de prestacions socials; la UGT i la CEOE, en aquests moments, es van decantar més aviat per acords bipartits entre la CEOE i els dos principals sindicats. Després de les eleccions d'octubre de 1982 amb la victbria del PSOE, el tema de la <{concertación tornh a ser centre de discussions i, malgrat les enfrontades posicions inicials sobre quina banda salarial calia establir, s'arriba a un acord en el que els sindicats van reduir les seves exighcies acceptant uns límits del 9,5-12,5 per cent, quan la inflació prevista era del 12 per cent. Aquest acord, signat al febrer de 1983, va ser anomenat Acord Interconfederal (AI) i, en comparació amb I'ANE, supod una clara reducció dels temes tractats; el Govern no va participar formalment, perb, pardelament a les trobades públiques (i també secretes) entre empresaris i sindicalistes, va haver-hi reunions entre el Govern i els representants de cadascuna de les parts, reunions que potser van sa decisives per a evitar una ruptura. Fins i tot, un important punt del programa electoral del PSOE (el de la limitació de la jornada laboral a un mhxim de 40 hores setmanals) va ser transferit de l'esfera parlamenthria a la taula de negociacions per a la seva concreció: I'argument de la CEOE era que el Govern no <(Papers>>: Revista de Sociologia desenvolupament legal d'aquesta normativa ha estat posteriorment objecte de moltes tensions per la confrontació de criteris pel que fa a quina mena de llocs de treball podien ser coberts amb treballadors temporals i quin percentatge de treballadors sobre el total de la plantilla podia estar afectat per aquesta mena de contractes. D'altra banda, en aquest acord hi ha un compromís per fomentar l'ocupació de determinats collectius de treballadors (els que no reben cap mena de subsidi d'atur i tenen responsabilitats familiars i els que han esgotat la prestació). Ai& es concreta en la subvenció estatal (que pot arribar fins a un 90 per cent) de les cotitzacions a la Seguretat Social quan són contractes de persones incloses en aquests collectius, ja siguin (aquests contractes) de carhcter indefinit o de carhcter temporal. S'obre, per tant, la possibilitat, que, de fet, ha estat denunciada com a prictica freqüent, que els empresaris decideixin substituir, per motius de rendibilitat, treballadors fixos per treballadors temporals aprofitant els avantatges de les bonificacions, que poden, fins i tot, superar els costos d'acomiadament. Les polítiques de rendes prenen com a variable instrumental els salaris negociats en conveni encara que la variable-objectiu sobre la qual es vol incidir són els salaris efectivament percebuts. Aquesta última variable, pe&, és sempre presentada com a objectiu intermedi per assolir un creixement de la inversió i una desacceleració de la inflació i, en últim terme, un increment de l'ocupació, ja que la reanimació de la inversió i la disminució de la inflació són considerades condicions necessiiries per a la creació de llocs de treball. Si més no, gran part de la credibilitat social dels acords ve condicionada per la previsió del seu impacte sobre I'evolució de l'atur. L'únic cas en qu& es va formular un compromís explícit en aquest sentit va ser a 1'ANE; la promesa, perb, no va complir-se, ja que es va produir una disminució de la població assalariada ocupada.' Els acords salarials, per tant, no han frenat la tendhcia decreixent en el nivell d'ocupació. Igualment, no s'ha evidenciat una correlació posi7. El compromís era que la població assalariada ocupada no seria al final de 1982 inferior a la que era ai moment de la signatura de i'acord. El fet és que hi va haver una disminució de 81.000 assalariats i es va passar de 7.719.000 ocupats (juny 1981) a 7.638.000 (desembre 1982). Font: Enquesta de Població Activa (INE). Neocorporativisme a i'Estat espanyol postfranquista (1977-1983) tiva clara entre les variacions en els excedents empresarials i el comportament de la in~ersi6.~ Les xifres següents mostren aquestes tendencies: Evolució de I'w~pació ( %) Anys Tma de varim*d de la població Taxa &atur * ocupada ** - * Corresponent al quart trimestre de cada any. '* Variació de la poblaci6 ocupada al final de I'any t respecte a la poblaci6 ocupada al final de l'any t - 1. Font: Enquesta de Poblacid Activa (INE) i elaboració prbpia. Evolució de la inversió (taxes de creixement real) Formaió bruta de Cdpital (Capital fix 3Variació Any dJexistJncies) Formació bruta de Capital fix 1977 - 4,O - 0,2 1978 - 6,4 - 2,3 1979 - 1,l - 4,5 1980 + 3,2 + 0,3 1981 - 5,2 + 1,O 1982 - 1,8 - 1,3 1983 (prov.) - 1,l - 1,2 Font: Informe anual del Banc dlEspanya 1982. 8. Aixb dóna suport empíric a la critica a l'argument simplista que considera que més guanys implica necesskiament m6s inversió, encara que ha de matisar-se que el nivell de i'excedent brut d'explotació, que 6s la magnitud que d6na la Comptabi- <<Papers,: Revista de Sociologia L'únic kxit clar és en la desacceleració del procés inflacionari, ja que, si ho mesurem per l'índex de preus de consum, els augments del nivell de preus a finals d'un any respecte al final de l'any anterior han estat cada cop percentualment més petits des de l'any 1977, que representa el moment de més gran inflació. 6. JNCENTIUS I RESTRICCIONS PER A INDUIR A UN COMPORTAMENT CORPORATIVISTA Seguint la formuIació de R. B. i D. Collier (1979), penso que e1 concepte de corporativisme pot ser desagregat en un doble aspecte d'incentius i de restriccions. La idea és que implícitament hi ha una transacció en la qual es renuncia a determinades actuacions a canvi d'obtenir una s2rie de guanys. Els incentius serien totes aquelles mesures o actituds (per part de l'Estat o d'una altra organització) que tendeixen a consolidar o a afavorir (respecte a altres organitzacions en compet&ncia) una determinada organització; ks restriccions serien totes les mesures de control que s'estableixen sobre l'organització i els seus líders. Els incentius oferts a una organització per 1'Estat (o per les altres organitzacions o persones) no es redueixen a les normes legals adoptades en aquest sentit sinó també a totes aquelles actituds que, a la prktica, tendeixin a recompensar aquesta organització pel fet que segueixi una determinada orientació. En el cas que estic analitzant, penso que és molt clar com l'estratkgia d7UGT i CC00 ha anat acompanyada d'una drie de fets significatius que globalment es poden veure com uns fets que tendeixen a consolidar aquestes centrals davant d'altres sindicats i com a representants de tots els treballadors (malgrat que, com veurem, els treballadors afiliats són una gran minoria). Exemples d'aixi, serien: litat Nacional, no és igual al nivell de beneficis (ni necessariament té Ia mateixa evolució). Garrido, Sanromi i Truiíén (1983) han fet aquesta adverttncia i han assenyalat que una part creixent dels excedents empresarials ha estat absorbida pels costos financers, de forma que l'augment d'aquests seria una de les explicacions que Xa moderació salarial no hagi portat a una recuperació de la inversió privada. Fins i tot, SINE (1980) afirmava, ja el 1980, que: ctEl que d s'ha aconseguit és una clara recuperació de l'excedent brut d'explotació ... No sembla, doncs, que siguin eIs increments salarials els que, per la seva magnitud, estiguin frenant el relianpment de la inversió, (p. 121). Neocorporativisme a l'Estat espanyol postfranquista (1977-1983) a) El propbsit explícit mostrat en tots els acords centrals d'ampliar I'extensió geogrgdfica dels convenis col.lectius. Aixh significa una major concentració de poders en la direcció dels sindicats, que fa difícil el control per part de les bases sindicals (i dels treballadors no afiliats), control més difícil com més <(lluny)> esth el lloc de negociació, i que fa també difícil que els sindicats petits amb implantació molt localitzada puguin jugar algun paper. Segons 1'Estatut dels Treballadors (en vigencia des de maq de 1980), per participar en la negociació d'un conveni, una central sindical necessita tenir un mínim del 10 per cent dels membres dels comites d'empresa de les firmes afectades pel conveni (amb l'excepció dels sindicats, tals com ELAISTB, que només actuen a nivell &una <<comunitat autbnoma)> que poden participar en negociacions d'hmbit estatal si tenen almenys el 15 per cent de representativitat en la seva Brea d'actuació). Els convenis collectius íirmats per sindicats que totalitzin més del 50 per cent de la representativitat mesurada d'aquesta forma i per associacions empresarials a les quals pertanyin més de la meitat de les empreses afectades adquiriran iteficicia general>>, és a dir, que la seva aplicació pot ser requerida per qualsevol de les dues parts a través de la jurisdicció IaboraI, no podent-se desvincular unilateralment una de les dues parts. Aquí es pot assenyalar la asimetria en els requeriments legals per participar en la negociació collectiva: mentre les organitzacions empresarials necessiten tenir un 10 per cent d'empreses afiliades, els sindicats necessiten tenir un 10 per cent de representació electoral, que és compatible amb un baix percentatge d'aaiació (i, fins i tot, amb un percentatge de vots sobre el <<cens electoraln molt més baix del 10 per cent), cosa que, en la prictica, dóna un quasi-monopoli de representació a CC00 i UGT sense el requeriment, per& de cap nivell mínim &afiliació. b) La possibilitat d'immediat descompte de les quotes dels afiliats per les empreses va ser introdu'ida a YAMI per a les firmes de més de 250 empleats sempre que el sindicat en qüestió tingués un mínim d'afiliació del 15 per cent de la plantilla. A I'ANE, la mateixa possibilitat va ser introdu'ida, i es va estendre també a totes les empreses públiques a favor dels sindicats que havien bat l'acord (sense la cliusula del 15 per cent). C) Els diferents acords han previst la representació formal dels sindicats en diversos organismes públics, encara que, en general, hi ha hagut més aviat poc compliment d'aquests propbsits. En el Pacte de la Moncloa es parlava del prophsit que els sindicats (i les associacions empresarials) participessin, d'acord amb els resultats de les eleccions als comites d'empresa, en la gestió de la Seguretat Social, així com en la úirecció de les empreses estatals i en la Junta Superior de Preus. A I'AMI i a 1'A.E s'expressava de nou el desig (a I'AIVE amb l'aprovació explícita del Go- ctPapers,: Revista de Sociologia vern) de representació de sindicats i empresaris en una iimplia varietat d90rganismes? Quins sindicats tindrien dret a participar i a partir de quin criteri de representativitat va ser una qüestió ambigua fins que ?Estatut dels Treballadors va establir clarament un criteri per a considerar una central representativa a nivell institucional (el 10 per cent del total de membres de comites d'empresa en el conjunt del territori estatal o el 15 per cent en qualsevol <<comunitat autbnoma>> per a centrals que no actuen en tot l'Estat, com a mínims necessaris). d) Després de la signatura de L'ANE, va ser acordada bilateralment pel Govern i pels sindicats signants una subvenció directa a aquests amb ckrec al pressupost de 1'Estat. Aquest acord significava distribuir 800 milions de pessetes anuals (durant 1982, 1983 i 1984) entre els sindicats, d'acord amb els criteris que proposessin UGT i CCOO, i no formava part de I'ANE sinó que, de fet, va comptar amb l'oposició de la CEOE. Hi va haver, posteriorment, una gran confusió sobre quins criteris caldria aplicar per a la distribució i sobre el concepte que justificava el subsidi normalment anotmenat de <cconsolidaciÓ sindical)> perb també defensat com una compensació pel retard en la devolució del <<patrimoni sindical,, potser com una manera d'evitar l'impacte que sobre l'opinió pública podria tenir la falta d'independsncia financera dels sindicats. El con9icte va ser finalment resolt pels tribunals laborals (pel Tribunal Central del Treball) que, atenent un recurs presentat per la CNT, van declarar anticonstitucional el requeriment d'un mínim de representació per a aquesta qüestió i van obligar a un repartiment segons un criteri d'estricta proporcionalitat atenint-se als resultats de les últimes eleccions als comitks d'empresa sense marginar a cap central per petita que fos; aquesta resolució, si bé va perjudicar CCOO i UGT (més políticament que econbmicament) va, paradoxalment,. excloure precisament la CNT que (m'estic referint a la <<CNT-Te Congrés)> que és una de les dues centrals que, després de l'escissió de 1979, reivinclici aquest nom histbric) és partidiiria del boicot a les eleccions per a comites d'empresa i que, amb el seu recurs, pretenia, mCs que discutir les normes concretes de distribució, discutir la legitimitat del subsidi, ja que aquest posava en perill la independkncia, constitucionalitzada també, dels sindicats respecte a l'Estat.1° 9. La UGT (1981), en un Ebre de comentari sobre ME, enumera 18 instituts administratius afectats per la participació institucional promesa en aquest acord (vegeu quadre XIV a les pigines 144-145 d'aquest iiibre). 10. Es important assenyalar la importhcia que, segons els números presentats al 335. Congrés de la UGT (<(El Paisa, 23-V-1983)' representava la subvenció estatal. L'ingr6s esperat el 1983 per aquest concepte (més de 487 milions de pessetes) supe. raria les previsions de recaptacions per quotes sindicals (al voltant de 350 milions). Neocorporativisme a YEstat espanyol postfranquista (1977-1983) e) Hi ha hagut intents d'aplicar en alguns convenis collectius (encara que com a fet aillat) una mena de <cchnon siridicalu o <(quota de negociaciós que haurien de pagar, o bé, els no afiliats, o bé, tots els treballadors afectats pel conveni i que, en concepte de despeses de representació aniria a benefici dels sindicats que signessin el conveni. L'argument és que, si tots els treballadors resulten beneficiats de les condicions pactades, no és just que els costos per a possibilitar aquestes condicions recaiguin només en els afiliats o, en termes més familiars a la teoria econbmica, si el resultat de la negociació collectiva és un <(bé públic> per a tots els treballadors afectats, és lbgic imposar un impost per pagar aquest bé perque no hi ha incentius per a decidir individualment contribuir als costos. En els casos, pe&, que aquesta mena d'aiiliació obligatbria ha estat impugnada, el Tribunal Central del Treball l'ha declarat anticonstitucional. La CEOE s'ha oposat en tot moment a tal prhctica, mentre que alguns líders d'UGT l'hm defensada explícitament i els de CC00 han tendit a evadir una definició al respecte." Aquestes últimes dues qüestions mereixen un comentari. En un context de debilitat organitzativa dels sindicats (que després comentaré), les qüestions financeres tenen implicacions per a l'estudi del corporativisme. Duna banda hi ha necessitat de sindicats forts, i, per tant, amb suficients mitjans econbmics, pe&, d'altra banda, hi ha un problema de legitimació de formes de financiació alternatives al lliure pagament de quotes. La qüestió és que, si els sindicats són considerats organitzacions independents de ]'Estat i de lliure afiliació, és difícil justificar que siguin, en part, finangades a través de l'Estat, és a dir, amb els impostos pagats per tots els ciutadans o a través d'una quota més o menys obligatbria, pagada també pels treballadors que decideixin no afiliar-se; aquesta última prhctica si bé és propia del <(corporativisme estataln no ho és d'una societat amb llibertat d'organització. f) La Constitució (article 131) diu que, en cas de fer-se necesshria la planiíicació econbmica, hauria de crear-se un Consell Econbmic i Social consultiu per a aquest objectiu; la concreció prhctica d'aquest organisme, perb, no ha estat efectuada ni pels governs d'UCD, malgrat haver-hi una 11. Per part de CCOO, si be va signar algun conveni en el qual s'imposava el chnon i no va haver cap reacció pública per part de la direcció del sindicat (malgrat la publicitat donada al tema per la premsa i malgrat la polMca suscitada), la postura s'ha fet mCs clara en el sentit de rebutjar la possibilitat d'establiment del chnon. El fet que el govern socialista preveu, al seu projecte de allei orghnica de liibertat sindical)>, la possibilitat del cinon, Iha originat l'oposició de la direcció del sindicat. La discussió del projecte socialista sobre llibertat sindical és molt important per al nostre tema, per, no entra dins el període analitzat per aquest article. <<Papers,: Revista de Sociologia proposició de llei al respe~te,'~ ni, de moment, per l'actual Govern del PSOE, malgrat que el Consell formava part del seu programa electoral com I'instrument concret per a dur a terme la <(planificació concertada,. Si bé la política corporativista pot perfectament funcionar via contactes informals, i el que és més important no és que existeixi o no formalment un organisme d'aquesta mena (que si existís podria tenir molts diversos impactes sobre la política efectiva), la seva institucionalització podria SUposar, en el cas espanyol, una important pressió per assegurar una continuitat en la prhctica de la concertació i, com veurem, el fet que el Govern socialista hagi renunciat a crear aquest organisme de forma urgent (abans de qualsevol opció planificadora i de política de rendes) és molt significatiu. Tant si és presentat com un organisme únicament per a la planificació o també per a la concertació, el fet és que qualsevol planificació implica bbviament fer previsions sobre les grans magnituds de la Comptabilitat Nacional i, per tant, sobre el ritme de creixement de les remuneracions salarials (com realment ha succeit al programa econbmic elaborat unilateralment pel Govern), de manera que un acord sobre aquestes previsions implica un acord sobre política de rendes. Segons alguns mitjans de comunicació, fa mesos que existeixen avangats esborranys concretant propostes sobre la futura composició del Consell. La composició prevista inclou membres en representació de diversos ministeris, de les comunitats autbnomes, de les institucions financeres (Banc d'Espanya, Institut de Cr2dit Oficial, Banca Privada i Caixes d'Estalvis), dels sindicats i organitzacions empremials, d'organitzacions agrAries i collegis professionals, així com representants d'organitzacions socials, tals com les de consumidors i ecologistes, i, segons algunes versions, membres escollits directament per les Corts. El Consell, evidentment, no ha rebut, per part dels seus proponents la caracterització de tercera cambra ni d'brgan corporativista sinó que, al contrari, s'ha negat categbricament que aquests termes poguessin ser aplicats en aquest cas. g) Finalment, vull assenyalar un punt molt menys tangible que és el de I'actitud de 1'Estat i de gran part de l'empresariat favorable a donar a la UGT i CC00 una mena de <(reconeixement social)> com a representants del conjunt de treballadors en una forma que excedeix un criteri estricte d'importhncia numerica sigui ja en termes de delegats obtinguts electoralment o en termes de nombre d'afiliats. En aquest sentit, és curiós 12. Presentada el 17 de novembre per part del diputat Ramón Tamames, ex-dirigent del PCE i, en aqueli moment, membre del Grup Mixt. Sobre aquesta proposta vegeu Tarnames (1981, 1982). Neocorporativisme a 1'Estat espanyol postfranquista (1977-1983) observar com, durant els últims anys, les organitzacions empresarials i els representants governamentals han posat molt poc emfasi sobre l'espectacular pkrdua d'afiliació de tots els sindicats i, excepte ocasions aillades, quan la qüestió ha estat ahdida ho ha estat més com a causa de preocupació i com a problema a solucionar que com a argument per a qüestionar la seva representativitat. 7. L'EVOLUCIO DE LA SITUACIO SINDICAL La divisió entre els dos principals sindicats és un obstacle per a l'estabilitat de les estructures neocorporativistes. L'absencia d'unitat organitzativa no ha estat, a més, substitu'ida per una efectiva coordinació i unitat d'acció a nivell sectorial i d'empresa. El patró predominant ha estat el d'una forta competencia entre les dues centrals sindicals, competencia que no ha exclhs, perb, una política conjunta dirigida a eliminar els sindicats més petits. La competencia va ser particularment forta en els anys posteriors a l'assoliment de la llibertat de sindicalització, moments en que la UGT necessitava créixer en perjudici de CCOO, i en qui: les normes de representació a nivell de centre de treball estaven encara en discussió. Aquesta competencia és una de les principals raons per explicar per que el primer pacte corporativista signat per les dues centrals sindicals no va produir-se fins al 1981. Ja que els dos sindicats tenen una forca molt similar, almenys si la jutgem segons els resultats de les eleccions per a comites d'empresa i delegats sindicals,13 i ja que cada un dels dos est& lligat a un partit polític diferent, la competencia continua i adquireix particular virulkncia en els moments d'eleccions sindicals, amb baralles sobre els resul13. Els resultats d'aquestes eleccions, en nombre de delegats, han estat (en tant per cent): UGT 21,70 29,27 36,71 Font: Ministeri de Treball. <(Papers,: Revista de Sociologia tats de les eleccions i, fins i tot, amb acusacions mútues de frau. El fet que en aquests moments la subordinació politica no sigui respecte a dos diferents partits de l'oposició sinó al partit del Govern en un cas, i a un partit de l'oposició en l'altre, refor~a, sens dubte, les tensions. En algunes regions, particularment a Euskadi, no existeix aquest prictic duopoli de representació; el principal sindicat, en aquest país, és el nacionalista ELA-STB, que s'ha oposat a tots els acords produi'ts a nivell estatal, encara que, donada la seva vinculació al nacionalisme moderat i no a l'esquerra <tabertzale)>, possiblement deguda al seu marc geogrific més que a una altra raó. A les Caniries i a Galícia hi ha també importants sindicats nacionals, igual que en el cas del camp andalús, per6 aquest fet no es produeix a Catal~n~a?~ Un factor que ha d'afegir-se com a oposat a la centralització de les decisions és el de la divisió dintre d'aquests sindicats majoritaris que, encara que no es concreti en escissions formals, pot suposar dificultats per a la implementació dels acords presos per les cúpules sindicals. Un aspecte encara més important és l'espectacular perdua d'afiliació de tots els sindicats des de l'any 1978. Si b6 no hi ha dades fiables, ni tan sols aproximades, sobre l'afiliació sindical, hi ha acord que es troba molt per sota de la majoria de pdisos europeus i, més important encara, és el fet que ha disminuit molt des de 1978. J. A. Sagardoy i D. Ldn Blanco (1982) donen una estimació, per a 1978, basada en els pocs estudis sobre la qüestió, segons la qual estarien afiliats una mica menys del 50 per cent de 14. A Euskadi (sense incloure Navarra), les dades electorals són (en tant per cent): ELA/STB 25,65 30,24 UGT 19,21 21,53 CC00 17,59 17,12 Font: Ministeri de Treball. I En el cas de Galícia, em refereixo a la Intersindical Nacional de Treballadors Gallecs (INTG) -que a les eleccions de 1982 va treure un 18,94 % de delegats a Galícia. En el cas de Canaries, es tracta del Sindicat $Obrers Canaris (SOC) i, en el cas andalús, del Sindicat $Obrers del Camp (SOC). Neocorporativisme a 1'Estat espanyol postfranquista (1977-1983) treballadors assalariats (incloent els aturats), mentre que per al 1980 estimen, mitjan~ant un metode indirecte basat en la participació i els resultats de les eleccions a comites d'empresa, un percentatge d'afiliació del 23 per cent com a mlxim. La seva conclusió és: <(donada la tendencia a la baixa observada, no creiem que superi en aquests moments, a finals de 1981, el 20 per cent)> ,(p. 130).15 La situació actual real sembla, segons diversos estudiosos del tema, d'una taxa d'afiliació encara bastant inferior a aquest 20 per cent.16 Aquesta evolució exigeix una explicació que només en part es pot trobar en la crisi econbmica i els seus efectes de creixement de l'atur i de segmentació del mercat de treball. Un factor a tenir en compte també, és que el fort creixement dels sindicats després de la desaparició del Sindicat Vertical fou degut, en part, a les expectatives creades sobre els possibles guanys en serveis que comportaria la situació d'afiliació a un sindicat o, fins i tot, sobre la necessitat d'estar sindicat; la incapacitat general per crear una infrastructura de serveis adequada pot servir per explicar part del posterior reflux de les taxes d'afiliació: sofisticant l'explicació, la teoria de l'elecció social diria que els treballadors s'afdien o no, després d'una implicita avaluació dels costos que aquesta afiliació els reporta en relació als beneficis individuals resultants i que, si la situació és tal que ser membre d'un sindicat no produeix cap guany diferencial significatiu, com en el cas dels sindicats que quasi no tenen capacitat d'oferir serveis i fan servir una forma de negociació coUectiva que no discrimina entre afiliats i no afiliats, apareix 15. Aixb, segons ells, implicaria aproximadament 1.800.000 afiliats distribuits de la forma següent: Comissions Obreres (CCOO) .......................................... 730.000 Unió General de Treballadors (UGT) .............................. 692.000 .......................................... Unió Sindical Obrera (USO) 205.000 solidaritat de Treballadors Bascos (ELA-STR) ..................... 58.000 ...... Intersindical Nacional de Treballadors Gallecs (INTG) 24.000 Altres sindicats ............................................................ 91.000 16. Segons Víctor Pérez Diaz (1984): <<El sindicat socialista té, com el comunista, una massa d'afiliació molt modesta (entre un 10 i un 15 %, tots dos junts, de la poblaci6 assalariada del país), encara, que tingui també una influkncia més gan en convenis, conflictes i comit2s d'empresa, (p. 37). La UGT (<<El País,, 23-V-1983, vegeu nota 10) esperava al 1983 uns ingressos en concepte de quotes d'afiliats al voltant de 350 milions de pessetes que, sobre la base d'un pagament mensual de 150 pessetes per afiliat, representaria només 195.000 membres si suposéssim (una suposició que evidentment porta a una infravaloració del nombre d'afiiiats) que tots els afi1iat:s paguen regularment la seva quota. ctPapers),: Revista de Sociologia BIBLIOGRAFIA CITADA Banco de Espaiia (1983): <{Informe anual 1982~. Madrid, juny 1983. S. Carril10 (1975): <{Franc0 desaparecido. Las tareas del movimiento obrero para que el franquismo desaparezca también.)> <{Nuestra Bandera)), 82, novembre 1975. R. B. and D. Collier (1979): ctInducements versus constraints. Disaggregating corporatismn, <(American Political Science Review)>, 4, 1979. C. Crouch (1979): The Politics of Industrial Relations, Fontana, Londres, 1979. L. Fina i R. Hawkesworth (1981): Trade Unions and Collectiue Bargaining in Post-Franco Spain, 1981 (mecanografiat). A. Garrido, E. SanromL i J. Trullén (1983): <<De la moderación salarial a la recuperación de la inversión: Crítica a una cadena secuenciab, <(Revista ECOnómican, 68, Banca Catalana, setembre 1983. INE (1980): La Renta Nacional en 1979 y su distribución, INE, Madrid, 1980. G. Lehmbruch i P. C. Schmitter (eds.) (1982): Patterns of Corporatist PolicyMaking. Beverly Hills and London. Sage Publications 1982. J. L. Malo de Molina (1983): <{El mercado de trabajo y 10s salarios en Espaiian, ~Investigaciones Económicas,, 20, Madrid, gener-abril 1983. J. Martinez Alier (1977): <(El Pacto de la Moncloa. La lucha sindical y el nuevo corporativisme)>, ctcuadernos de Ruedo Ibéricon, 58-60, París, 1977. A. Meixide (1982): La estructura de 10s salarios en la industria española: zcn análisis del período de transición. Primer Congrés d'Economia i d'Economistes d'Espanya. Barcelona, 8, 9, 10, 11 desembre 1982. C. Offe (1981): <{The attribution of public status to interests groups: observations on the West German case)> a S. Berger (ed.), Organizing Interests in Western Europe. Cambridge: Cambridge University Press, 1981. L. Panitch (1980): <{Recent theorizations on corporatism. Reflections on a growth industry~, ctBritish Journal of Sociology~, 2, 1980. L. Panitch (1981): aTrade unions and the capitalist state)>, c{New Left Reviewn, gener-abril 1981. V. Pérez Díaz (1984): <<Políticas Econdmicas y pautas sociales de la transición: La doble cara del neocorporatismo~>, J. Linz (ed.): Problemas de Espafia, tomo I, La Sociedad, Planeta - Instituto de Estudios Económicos, Madrid, 1984. Neocorporativisme a i'Estat espanyol postfranquista (1977-1983) J. Roca (1984): <<Els pactes socials: cap a un nou corporativisme? El cas de 1'Estat espanyol postfranquista (1977-1983)~. Tesi de Llicenciatura, Universitat Autbnoma de Barcelona, marc 1984. J. A. Sagardoy Bergechea i D. León Blanco (1982): El poder sindical en España, Planeta, Barcelona, 1982. M. Salvati (1982): <tStrutture politiche ed esiti economico>>, Stato e Mercato, 4, Bologna, 1982. M. Salvati i G. Brosio (1979): <{El auge de las politicas de mercado: Las relaciones industriales europeas en 10s años setenta.r> <{Sociologia del Trabajo,, 3-4, 1980. P. C. Schmitter (1974): ctStill the century of corporatism?~ a P. C. Schmitter and G. Lehmbruch (eds.), 1979. P. C. Schmitter and G. Lehmbruch (eds.) (1979): Trends Toward Corporatist Intermediation, Beverly Hills and London, Sage Publications, 1979. R. Tarnames (1981): <(El Consejo Económico y Social, una obligación institucional,, <{El País>>, 29 novembre, 1 i 2 desembre 1981. R. Tamames (1982): <tPlanificación een Espaíía: Una propuesta institucional*, <(Pensarniento Iberoamericano,, 2, Madrid, juliol-desembre 1982. Unión General de Trabajadores (1981): Acuerdo Nacional de Empleo. Textos, comentarios y disposiciones legales, Madrid, 1981.