Els "jocs de llenguatge" en la filosofia de Wittgenstein

Enrahonar 16, 1990, 57-64 Els (jocs de llenguatge)) en la filosofia de Wittgenstein Josep-Maria Terricabras ABSTRACT (~Linguistic games)) in the philosophy of Wittgenstein) According to a certain frequent interpretation, the concept of 'linguistic games' splits language up into absolute, finite areas. Thus Wittgenstein falls into the error of linguistic relativism. Opposing this poor interpretation, the article defends the theory that the linguistic game must be understood in three different senses: 1) As the functioning (game) of language; 2) as the entire complex of elements which come into play; 3) as a primitive and simple autline which we resort to in order to bring out, by contrast, the authentic functioning of a more complex process. 'Linguistic game' means, therefore, a way of reflecting on language: from its movement, from its complexity, from its simplification. It never designates a unique pattern for classifying reality. Wittgenstein es va distanciar sempre de les interpretacions que es donaven de la seva obra. Alguna vegada, fins i tot va manifestar el temor que els seus alumnes només aprenguessin d'ell un cert «argot». Han passat els anys. Ara ja coneixem el resso que ha tingut el pensament de Wittgenstein tant entre els filosofs com en altres camps del saber. Per aixo també podem dir que el vaticini de Wittgenstein sobre el destí reservat a la seva obra no ha resultat pas ben desencaminat. De fet, la filosofía de Wittgenstein s'ha volgut fer servir per massa coses. El mateix interes academic per citar i recitar Wittgenstein contínuament ja resulta, per si mateix, un xic sospitós. No es estrany, doncs, que al costat de bons treballs sobre la seva obra -o inspirats en ellahi hagi també multitud de produccions de tota mena que es decoren amb invocacions a Wittgenstein, pero que són d'una gran superficialitat. Potser passa aixo perque aquest Wittgenstein que ara fa cent anys té un pensament encara massa nou. O potser perque, com rnés reconeixement públic té un pensador, més públic és el desconeixement que es té de la seva obra. Sigui com sigui, fa temps que, en espais academia i de cultura, han anat circulant una colla de termes i temes wittgensteinians que finalment han entrat a formar part de l'aparador de la moda intel.lectua1. 1. Una mala interpretació A Wittgenstein, se l'ha volgut presentar sovint -de manera rnés o menys explícitacom el portaestendard de certes corporacions postmodernes. Per aixo no és inusual veure com el seu nom queda relacionat estretament: 1) arnb l'estudi del llenguatge i de les teories del significat; 2) arnb l'abandó de tota interpretació sistematica i global (és a dir, metafísica) de la realitat, i arnb la consegüent parcellació d'aquesta realitat en unitats independents i autonomes. Més encara: Wittgenstein és, per a molts, el filosof que rniilor realitza l'alianca entre aquests dos punts assenyalats: l'alianca d'un interes gairebé exclusiu per la realitat lingüística arnb una radical sectorialització d'aquesta realitat, que no admet cap principi únic de racionalitat. Des d'una optica així, Wittgenstein apareix com el defensor del que quasi es podria anomenar ((microfilosofia lingüística)). 1 es també des d'una optica així que l'expressió ((jocs de llenguatge)) es converteix en una de les rnés celebrades de Wittgenstein, potser en la rnés celebrada de totes. S'hi ha vist l'expressió emblematica de l'anomenat ((segon Wittgenstein)), la formulació in nuce de tota la seva filosofia. 1 és que s'ha tendit a interpretar ((jocs de llenguatge)) en consonancia arnb el clixé de Wittgenstein que acabo d'esbossar. Segons aquesta interpretació, ((jocs de llenguatge)) no faria sinó manifestar que, a I'interior del llenguatge, es poden jugar jocs molt diversos, i que cada joc te el seu propi conjunt de regles, incommensurable arnb qualsevol altre. Així, l'única justificació que cada joc necessitaria seria la que ja li vindria donada pel seu propi conjunt de regles. Aquesta lectura de Wittgenstein ha estat joiosament celebrada per molts, filosofs i no filosofs. S'ha cregut veure-hi la imatge d'un Wittgenstein penedit del dogmatisme del Tractatus, i disposat a acceptar una concepció plenament igualitaria i ((democratica)) del llenguatge: totes les activitats, disciplines o arees de coneixement tindrien ara els mateixos drets i la mateixa legitimació perque tots serien (o estarien constituits per) ((jocs de llenguatgen en pla d'absoluta igualtat. S'ha cregut, doncs, que Wittgenstein declarava abolit el latifundisme de monoconreu -el de la Iogica o el de la ciencia, per exemple-, i que el substituia per un minifundisme de policonreu. Tot i que aquesta interpretació no s'assembla gaire arnb el que realment va defensar Wittgenstein, tanmateix no es pas estrany que hagi obtingut un bon resso. Fa molt de temps que la comunitat filosofica -i fins i tot la científicaés una víctima (cansada) del llarg conflicte de les Facultats. 1 el cansament acostuma a fer retornar, per desgast, a la candidesa: per aixo ara resulta bastant facil de (fer) creure que val més que cadascú es retiri i es consagri a tenir cura del seu propi hortet, tant si es tracta de l'hortet matematic corn de l'historic o, fins i tot, dels hortets -sovint més durs de cultivarde l'etica, l'estetica o la religió. Ara s'accepta que tots ells constitueixen «jocs de llenguatge)) autonoms i peculiars. És clar, que, pel mateix principi, també tenen dret a ser-ho, per exemple, la bruixeriao qualsevol de les ((ciencies ocultes». (Deixo de banda que no hi pot haver ciencies ocultes, sinó només ciencies ocultades. Aquesta és una observació gramatical a la Wittgenstein. Perque, en fer-la, no parlo de quines ciencies són possibles o impossibles, sino que insinuo la diferencia de sentit entre ((ciencia oculta» i ((ciencia ocultada)).) A més, pero, d'assenyalar la incorrecció d'aquesta interpretació, convé també que en descobrim les implicacions. Perque ara els «jocs de llenguatge» esdevenen el pilar basic d'un plantejament relativista, tant en l'ambit ontologic (lingüístic) corn epistemologic. LO és que no quedem condemnats a interpretar els «jocs de llenguatge)) a l'interior d'una mena de política general de blocs, on els diferents blocs han fet pacte de no agressió? En aquest sentit, cada (suposat) c<joc de llenguatge)) garanteix millor la seva autonomia corn més es desconnecta, s'ailla, de qualsevol relació amb els altres «jocs)>. 1 així apareix -ara en clau lingüísticael problema basic de qualsevol relativisme fort: la seva inconsistencia logica. Perque si tots els jocs ho són realment «de llenguatge)), jcom pot ser que no estiguin intercomunicats, sinó que es trobin separats en compartiments estancs? 1 és que, quan els ((jocs de llenguatgen es presenten corn a jocs realment diferents i, per tant, realment corn a jocs diferents, aleshores el llenguatge ve a ser corn una mena de caixa de Juegos reunidos, on la gent pot remenar i triar el joc que vol, perque n'hi ha molts de diferents. Llavors, pero, no es pot pas dir -com ho pretén la tesi relativistaque tots aquests jocs diferents no tenen res a veure entre si: al capdavall, tots són a la mateixa caixa! Així, doncs, el relativisme lingüístic és una de les greus conseqüencies que es poden treure d'una interpretació restrictiva i parce1,ladora de l'obra de Wittgenstein. Ara bé, el fet que aquesta interpretació porti a una conseqüencia insostenible no sembla, per a molts interprets, raó suficient per revisar la seva interpretació de Wittgenstein. Prefereixen acceptar que la interpretació és correcta i atribuir la mala conseqüencia a una greu limitació de la filosofia del mateix Wittgenstein. (Heus ací un capítol interessant per a la «logica de la investigació filosofica)): no es distingeix prou bé entre el cas en que la interpretació ha mostrat un problema ja previament existent, i el cas en que la interpretació ha creat el problema, que sense la interpretació no existiria. La primera interpretació s'ha de retenir; la segona s'ha de revisar.) A continuació voldria denunciar aquesta mala interpretació del concepte «jocs de llenguatge)), que té, a més, males conseqüencies per a la interpretació global del pensament de Wittgenstein. Perquk ni el1 ha pretes «parcel.lar» la realitat, ni ha pretes mai que la realitat basicament interessant sigui lingüística, ni tampoc no s'ha preocupat -encara que es digui el contrarid'elaborar una nova teoria del llenguatge o del significat. No em puc ara estendre a mostrar tots aquests punts. Sí, pero, que voldria mostrar que la interpretació de «jocs de llenguatge)) que va connexa amb aquestes idees és erronia. 1 confio que, en fer aixo, pugui enderrocar també el pilar fonamental sobre el qual descansa la incorrecta interpretació postmoderna de Wittgenstein. Així, doncs, per recuperar l'horitzó de discussió adequat, convé que primer plantegi el concepte «joc de llenguatge)), per passar després a examinar l'important paper que aquest concepte fa realment a l'interior del metode de Wittgenstein. 2. «Joc de Ilenguatge)) o el llenguatge en funcionament Per comencar a aclarir que són els «jocs de llenguatge)) (Sprachspiele), sera bo de subratllar que ni són «jocs de paraules)) -com el que es pot fer entre «pegar» i «pagar», per exemple-, ni són tampoc «jocs lingüistics)) com els dels embarbussaments. ¿Que són, doncs? . Quan Wittgenstein introdueix el terme a Investigacions filosofiques (IF 7), sembla que li dóna matisos -i potser contingutsdiferents. Vegemho: ((D'aquests jocs, en diré "jocs de llenguatge", i parlaré a vegades ... com d'un joc de llenguatge)) (7b); ((Idels processos ..., tambése'n podria dir jocs de llenguatge)) (7c); «tumbé el conjunt.. . , I'anomenaré el "joc de Ilenguatge"» (7d). (Els subratllats són meus). El contingut dels quatre paragrafs d'aquest complex apartat 7 es podria resumir de la manera següent: 7a: Distinció entre: A) Praxi de l'ús del llenguatge (paraules i actuació); cf. IF 2. B) Alliconament del llenguatge (processos semblants al llenguatge, com ara denominar objectes o repetir paraules). 7b: A través de tot un procés -ben senzillcorn el d'A, els infants poden aprendre la seva llengua materna. D'aquests jocs (o bé dels llenguatges primitius), en diem «jocs de llenguatge)). 7c: Pero de b, també se'n podria dir «jocs de llenguatge)). 7d: «També el conjunt fet pel llenguatge i per les activitats amb que esta entreteixit, l'anomenaré el "joc de llenguatge" . » Observem que la distinció que es fa a 7a queda relativitzada a 7b i 7c, on es mostra que la frontera entre A i B no és pas ben precisa. Amb aixo, pero, Wittgenstein no vol subratllar solament la interconnexió existent entre la praxi quotidiana i els processos d'aprenentatge. El que el1 vol destacar, sobretot, es que el llenguatge és interessant si es considera ((en acció)); els «jocs de llenguatge)) subratllen la importancia dels processos que tenen lloc -i es manifestena l'interior d'una praxi determinada. Les expressions fossilitzades, sense context d'ús, són expressions que no donen prou ((joc)), són lletres mortes. Així, doncs, diguem, en primer lloc, que l'expressió «joc de llenguatge)) vol subratllar que, per entendre el llenguatge, cal fixar-se en el seu funcionament; i aixo es precisament el que no es fa quan es considera el llenguatge en abstracte, o en repos, sense examinar el «joc)> que dóna, el paper que fa. Perque s'entengui bé aquest punt, Wittgenstein dóna molts exemples de «jocs» d'aquests; una de les llistes més conegudes es troba, per exemple, a IF 23. Observem que Wittgenstein sempre proposa exemples molt simplificats. 1 és que quan el1 parla de «joc de llenguatge)) no dóna cap criteri de classificació o d'interpretació de la realitat, sinó que simplement subratlla un aspecte que el1 creu important per arribar a qualsevol interpretació. És a dir, Wittgenstein no ofereix un model d'interpretació, sinó un enfocament, un punt de vista. És en aquest sentit també que diu que la feina filosofica es fa abans d'entrar a discutir opinions o interpretacions. Diguem també, en segon lloc, que -tal com hem vistl'expressió «joc de llenguatge)) vol trencar la dicotomia entre ((paraules)) i ((coses)), que no és sinó una nova versió de la dicotomia subjecte/objecte, tan típica de la filosofia. Si -ho hem vist abansel llenguatge només té sentit quan esta en moviment, aleshores el llenguatge es convertek en ambit de significativitat per tot allo que entra en relació amb ell. Ara es pot dir, doncs, que tot es juga a l'interior del llenguatge, perque allo que es trobés fora del ritme del llenguatge es trobaria fora de tot ambit de significació. Amb aixo no es vol pas dir, és clar, que no es pugui distingir entre paraules i coses o que es defensi -idea encara més pintorescaque tota realitat és lingüística, que tot són paraules. Sembla obvi que qualsevol filosofia, per original i estrafolaria que sigui, ha de ser capac de distingir entre cadira i «cadira», i ha de reconeixer que una cadira serveix per seure, pero, en canvi, una ((cadira)), no. Així, doncs, no tot són paraules. 1 Wittgenstein distingeix -d'altra banda, com qualsevol persona sensataentre paraules i coses. L'únic que ara afirmo és que aquesta mateixa distinció implica ja un domini considerable de les moltes possibilitats que ofereix el llenguatge a l'hora de discernir, denominar, comparar o relacionar-se amb els objectes. És a dir, fins i tot la distinció entre coses i paraules s'esdevé ja a l'interior del llenguatge, que moltes vegades «juga» precisament a fer aixo. Per aixo es pot dir que els ((jocs de llenguatgen no son merament lingüistics, perque els objectes dels quals es parla o que s'hi usen formen part del ((joc)) amb el mateix dret que les paraules que es diuen, els gestos que es fan, l'ento- nació que s'hi dóna o els pensaments que es tenen. Els «jocs de llenguatge)) són, doncs, punts de referencia en la gran praxi del llenguatge. Aixo és el que ara podrem veure amb més detall. 3. La funció dels jocs de llenguatge Wittgenstein pot dir amb Goethe: «Al comencament era l'acció)). Pel que s'ha dit fins ara, ja es pot veure que Wittgenstein no parcelda la realitat o el llenguatge, no concedeix monopolis, ni es dedica a construir tanques protectores per als hortets privats. Al contrari. A les Investigacions Wittgenstein defensa clarament un metode que, per obtenir claredat, busca guanyar perspectiva, i examina semblances i diferencies, és a dir, connexions i relacions de tota mena, sense prejudicis ni exclusions. La realitat és tan complexa que seria arbitrari aplicar-li un patró únic d'interpretació. (Aixo es veu ben clar a IF 23 i 65-67.) Ara bé, que no hi hagi un patró explicatiu únic no vol pas dir que no tinguem cap mecanisme per interpretar i explicar la realitat. El caracter simple i primitiu dels jocs de llenguatge serveix justament per a aixo. Perque els jocs de llenguatge no són models d'un suposat funcionament unívoc del llenguatge en la praxi quotidiana, sinó que són models simplificats, que ajuden a posar en relleu aspectes que justament la praxi quotidiana no deixa veure a causa de la seva complexitat. Podríem dir que no son models a escala natural, sinó models en miniatura. (Els jocs de llenguatge son, de fet, l'eina que IF té per suplir l'analisi logica que es proposava a Tractatus 4.002, i que ara Wittgenstein ha abandonat.) Recordem que Wittgenstein vol anomenar «jocs de Ilenguatge)) tots els processos complets (compostos de llenguatge i d'acció) o els processos semblants al llenguatge (IF 7bc). 1 també parla d'un llenguatge primitiu com d'un joc de llenguatge (7b). Ara bé, quan, en un cas extrem, el procés d'un llenguatge ben primitiu és l'única cosa que hi ha (o que es considera), de manera que el1 tot sol constitueix un llenguatge sencer, complet, aleshores Wittgenstein també esta disposat a dir que el conjunt és el «joc de Ilenguatge)) (7d). Vegem, doncs, que 7d no repeteix simplement que el conjunt de llenguatge i d'activitats s'anomena ((joc de llenguatgen (o «un joc de llenguatge))), sinó que diu que, quan només tenim un únic procés ben simple (llenguatge/activitats), aleshores aquest conjunt també es anomenat el joc de llenguatge. Per tant -i aixo és molt important-, si féssim un ús ben pedagogic del terme, afavoriríem que I'expressió «jocs de llenguatge)) designés processos extremament simplificats, com ara els que es donen en l'aprenentatge dels infants o els que construeix artificialment Wittgenstein quan vol aillar i destacar algun aspecte de la praxi del Ilenguatge. Wittgenstein recorre a aquests jocs de llenguatge tan simples justament perque el funcionament del nostre complex llenguatge quotidia esta sovint envoltat ((d'una aureola que impossibilita una visió clara)) (IF 5). Per guanyar claredat -és a dir, panoramicitatadopta, o bé construeix, llenguatges rnés simples, rnés ((primitius)), i els observa. Aquestes ((formes primitives del llenguatge)) (IF 5) -a vegades també anomenades ((llenguatges primitius)) o «joc de llenguatge primitiwno són de cap manera ((incompletes)) (IF 18), corn si només fossin ((estudis preparatoris per a una futura reglamentació del llenguatge)) (IF 130). No es tracta de ((parts incompletes d'un llenguatge)), sinó de ((sistemes complets de comunicació humana)) (The Blue and Brown Books, BB 81). 1 és justament per accentuar aixo que Wittgenstein esta disposat a considerar un únic joc de llenguatge corn un ((llenguatge complet)) (IF 2b; 6). 1 es en aquest sentit que a vegades és possible de referir-se a un joc de llenguatge corn a «el joc de llenguatge)) o corn a ((llenguatge)) (IF 2, 8, 18, 19). Aquests ((llenguatges rnés primitius)) no són, doncs, «incomplets». Perque, ¿quin seria el criteri de ((completesa))? ¿Que potser és complet el nostre llenguatge? Tan estrany sembla dir que ho és corn dir que no ho és. Segurament que l'únic que es pot fer aquí és reconeixer dos punts ben independents l'un de l'altre: primer, que hi ha diferents graus de complexitat; segon, que hi ha sistemes adequats per a certs objectius -és a dir, sistemes satisfactoris o complets, tant si són molt simples corn molt complexos-, i sistemes que, en canvi, són inadequats, i aleshores tant es que siguin simples corn complexos. Ara bé, d'aixo, no se'n pot pas concloure que hi hagi talls o salts insalvable~ entre aquells llenguatges rnés primitius i els altres rnés complexos. De fet, sempre podem procedir a ampliar un joc de llenguatge, tant si ja és complex corn no. Evidentment, llavors el joc de llenguatge original sofreix una variació, que no és merament quantitativa sinó també qualitativa, ja que els conceptes del joc de llenguatge ampliat poden fer ((altres coses)) (i no sols «més coses))) que els del llenguatge inicial. Sembla clar, doncs, que les fronteres entre aquests jocs de llenguatge no son ben precises. 1 és precisament per aixo que no es pot dir que els talls entre ells siguin radicals i insuperables. Quan es treballa amb casos simples de jocs de llenguatge, s'esta treballant amb un món certament més simple que l'habitual, pero es tracta d'un recurs que, paradoxalment, ofereix perspectiva i profunditat per entendre millor els casos complexos. Els cjocs de llenguatgen corn a tipus de llenguatge només ((estan alla corn a objectes de comparació que, per semblanca i disemblanca, han d'il-luminar les relacions del nostre llenguatge)) (IF 130). Ja es veu, doncs, que a les Investigacions el llenguatge ha perdut la rigidesa de ((l'estructura del llenguatgen (IF 23d) propia del Tractatus. «La indicible diversitat de tots els jocs de llenguatge quotidians no ens esdevé conscient, perque els vestits del nostre llenguatge ho igualen tot» (IF XI, p. 375; recordem l'ús d'aquesta mateixa metafora a Tractatus 4.002d). 4. Conclusió Gairebé com a resum de la breu analisi de «jocs de llenguatge)) presentada aquí, es podria dir: 1) amb <<joc de llenguatgen Wittgenstein vol subratllar que el llenguatge sempre s'ha d'examinar quan esta en moviment, és a dir, quan funciona, quan s'usa; només així es pot descobrir quin paper fa realment en la nostra vida; 2) la praxi quotidiana del llenguatge és extraordinariament complicada, perque és formada per molts elements i molt diversos; 3) a fi d'entendre l'entrallat d'aquests processos (llenguatges) més complexos, és molt útil examinar processos de llenguatge ben simples, tant si són naturals com artificials. D'aquests usos més simples i esquematics (((llenguatges primitius))), Wittgenstein també en diu «jocs de llenguatge)). Ara es veu més clarament que «joc de llenguatge)) no designa pas -com s'ha volgut creureuna categoria constitutiva de l'estructura interna de la realitat. En aquest sentit, «joc de llenguatge)) no és ni un principi classificatori únic, ni tampoc un concepte empíric o bé metafísic, sinó que és estrictament un instrument d'analisi. Es tracta d'un recurs, d'una tecnica, que ajuda a conseguir l'objectiu basic de tota filosofia: l'aclariment conceptual. Justament la mala interpretació de «joc de llenguatgen criticada aquí és un bon exemple de la molta raó que tenia Wittgenstein quan temia ser mal interpretat i, sobretot, quan sostenia que els problemes filosofics son fruit de desorientacions i confusions conceptuals. Segons Wittgenstein és ben clar que només a base de comparació i contrast ens podem obrir camí en el mar immens de la comprensió de les nostres expressions. Perque encara que sigui veritat que el llenguatge sempre esta en funcionament, en joc, no es veritat, en canvi, que es pugui trobar un sol funcionament, un sol significat, un sol concepte, un sol principi classificatori, un sol joc de llenguatge que pugui ser el que ens ajudi a entendre tots els altres. Encara que tot el llenguatge sigui joc de llenguatge, no hi ha cap joc de llenguatge que expliqui tot el llenguatge. En la praxi del llenguatge no hi ha figures, models, conceptes, usos o situacions privilegiats. Cadascun d'ells s'ha de presentar i ha de demostrar -és a dir, mostrar-, cada vegada, la seva significació -és a dir, el paper que realment juga.