Sobre el temps i l'art

Enrahonar 15, 1989, 95-103 Sobre el tepms i I'art Antoni Martí ABSTRACT (Time and Art) Time is the inexorible form of our destiny. Ever since we have been conscious of our being subject to time, a feeling of voidness has invaded us, which is ultimately the fundament of the world and existence. That is the culmination of misfortune and adversity, an adventure without meaning. Nevertheless an indestructible, insatiable and fatal desire to live pushes us on to fight desperately against death and time. This yearning for eternity and our lucid consciousness of its absurd character augments our suffering, from which we try to flee by escaping into the somnolent indifference of boredom. Yet priveledged moments seem to exist indeed which are worth life-long suffering - those moments in which our consciousness forgets al1 about our desire to live and accedes to the quietude of the gods. That is the state of contemplation, devoid of al1 ambition or desire whatsoever, which art and beauty give us. It is in such moments that we experience time in its pure form, which comes before historical memory, - pure time in which temporal succession and subjectiveness itself vanish, and the true ego awalcens to the essential world of ideas. No ens podem sostreure al temps. Estem sotmesos al seu empait, al seu moviment irreversible, indomable i desobedient, que s'escapa del nostre control. El temps s'escola sense que cap instrument, ni cap decisió pugui vencer-lo a el], al temps, que sembla inconsistent i fins i tot inexistent. Res no podem contra el temps, ni forcar-lo ni persuadir-lo. El temps és la forma inexorable del nostre destí i de la nostra finitud. Res no hi pot la voluntat contra les hores; és el temps el que finalment triomfa, i é, el temps el que té l'única paraula i res no podem contra ell: sobre el fil lleu- ger del temps, que ens envolta per tot arreu, nosaltres no hi tenim cap poder i la nostra possible transcendencia s'esvaeix quan ens considerem, a nosaltres mateixos, éssers temporals. «Trionfo del tempo» de Petrarca: Pasan las pompas vuestras y grandezas pasan los señoríos y los reinos y todo con el tiempo se interrumpe; no favorece al digno ni al indigno, y no sólo carcome lo de fuera, sino incluso el ingenio y la elocuencia. Huyendo así, consigo arrastra al mundo, y no se para nunca ni se vuelve, hasta veros en polvo convertidos. Todo lo arrasa y vence el tiempo avaro, y lo que llaman Fama es otra muerte, igual que la primera, inevitable. Per tot arreu veiem el temps, no pas a ell, sinó els seus efectes i les seves conseqüencies. Modificació lenta de les coses, contínua i imperceptible. No veiem com passa el temps, perque tot sembla un infinit present; no veiem envellir el nostre cos; no té un moment assenyalat l'envellíment ni el podem tampoc localitzar. Pero el que no podem percebre en un moment, podem veure-ho de cop, quan la nostra consciencia discontínua pot contemplar l'ara i l'abans i comparar el canvi i l'esdevenir. La consciencia del temps és la consciencia de la propia finitud, consciencia que es transforma en un sentiment de recanca, en un sentiment de la feblesa del món i de nosaltres mateixos: que cap cosa roman i que tot passa alterant l'ordre que semblava estable de les coses. Un sentiment des d'on es contempla el no-res, al qual tot hi esdevindri. No-res que és percebut com el fonament del món i de la nostra existencia. Com a éssers temporals ens veiem a nosaltres mateixos com a fruits del no-res i de l'atzar. Viatgers sense destí i sense origen, sense vaixell, ni nau. Sense lloc on arrimar-nos sinó és al mateix moviment que se'ns emporta. Sonet de Gabriel Bocangel, el dos últims tercets: Lo que pasó ya falta; lo futuro aún no se vive; lo que está presente no está, porque es su esencia el movimiento. Lo que se ignora es sólo lo seguro. Este mundo, república de viento que tiene por monarca un accidente. La vida és des de la consciencia del temps, un sublim malentes. Una aventura sense sentit i sense nord, atansada al no-res. 1 nosaltres, els vius, considerats des del temps, no som sinó criatures miserables que només existeixen un temps molt breu i que es passen la vida entre angoixes i necessitats, sotmesos al dolor fins que la mort se'ns emporta. L'existkncia de l'home és una existencia malhaurada, una masmorra, una infinita nit; i és la consciencia del temps i la seva precarietat la que tenyeix de dolor tota existencia. Així es percebut per Baudelaire: Quan el cel baix i dens pesa com una tapa sobre el cor gement, presa dels enuigs infinits, i al cercle tot sencer de l'horitzó s'arrapa, i ens vessa un dia negre molt més trist que les nits; quan la terra no és més que una humida masmorra on l'esperanca, corn faria un rat penat, topant amb l'ala tímida els closos murs recorre i es dóna cops de cap al sostre tot corcat; quan la pluja installant ses iminenses regueres d'una vasta presó imita els forts reixats, i un poble mut d'aranyes infames i feineres dins els nostres cervells ve a estendre els seus filats. Pero, malgrat que l'existencia de l'home sigui un cúmul de desgracies, un exili i una condemna a mort, tot es precipita cap a l'existencia, cap a l'existencia orginica. La voluntat de viure és la nota fonamental, és la propietat esencial i immutable. 1 contemplem aquesta voluntat de viure, aquest afany infinit de viure, en totes les especies orgiiniques; en tot, en els homes, els animals i les plantes, la voluntat de viure es precipita tumultuosainent en la vida sense deixar de posar en activitat tota la seva capacitat vital. Encara que considerem la nostra vida com un cúmul de dolor no volem pas deixar de viure. 1 l'ésser de tota criatura és una lluita desesperada contra la mort. Aquesta és la primordial contradicció a la qual es troba abocat l'home: la vida 6s un morir continu que pretén preservar-se de la mort. Aquesta lluita contra el temps, contra la mort és el que ens mata, és la mateixa voluntat de viure el que ens anorrea. Aquesta inclinació a la vida és un instint primitiu i cec, no neix del coneixement objectiu del valor de la vida, perquk aquesta no en té cap, ja que és dolor. chstig i mort diaria. No escollim, doncs, la vida lliurement, sinó que estem impulsats inconscientment a ella. La vida se'ns revela, no com un goig, sinó con1 un deure. El que trobem en ella és miseria, fatiga, Iluita, esforc i mort. Perb cadascun de nosaltres defensa la seva vida com si fos un preciós diposit del qual en tingués que respondre i que es consum entre els turments que costa de conservar. Aquesta voluntat de viure és l'últim i irreductible origen de l'ésser. la font de totes les representacions, és la unitat primordial, incondicionada; no és una activitat reflexiva -si reflexionessin no voldríem viure-, és un impuls cec, inconscient i sense fi. Aquesta voluntat de viure, diu Schopenhauer, cerca objetivar-se, realitzarse-, prendre cos; pero aquesta voluntat infinita només pot objectivar-se en la finitud, perquk l'home no 6s infinit -1'home desitja infinitament i la seva capacitat no és pas infinita-. Per aixo aquest desig de viure infinitament és inassolible, mai no podrh realitzar-se en la seva infinitut, mai no trobara ni satisfacció ni repos. 1 així, la voluntat de viure és en si mateixa quelcom fatal i desgraciat: 6s impacient aspiració, necessitat, anhel, avidesa, demanda i sofriment. El món de la voluntat no és, per aixo, altra cosa, que el món del sofriment. D'aquí neix l'arrel del pessimisme. D'aquí la tragica contradicció de la vida de l'home: el desitjar absolutament un estat que depassa la seva propia naturalesa, el d'assolir l'eternitat, depassar el temps, sostraure's de la historia i reposar. Així ho descriu Baudelaire: «Aspiro a un repos absolut i a una nit contínua. Poeta de la folla voluptuositat del vi i de l'opi, no tinc set sinó d'un licor desconegut sobre la terra, i que la farmacia celestial no podria pas oferir-me; un licor que no contindria ni vitalitat ni mort, ni l'excitació ni el no-res. No saber res, no ensenyar res, no voler res, no sentir res, dormir, i seguir dormint, aquest és avui el meu únic desig. Un desig infame i repugnant, perb sincer.» Empero aquestes aspiracions de quietud, de calma, són només aspiracions inassolibles. Desitjos que només tenen lloc en la imaginació i en la idea, perb que no són en cap manera realitzables. És més, quan més fort és el desig, quan més potent l'aspiració, més dolorosa és l'exist5ncia, mis tragica la condició de l'home, més absurda la vida. Aquest món és el pitjor dels mons imaginables, ja que si fos pitjor no podria existir com a tal. 1 la intelligencia no fa altra cosa que acréixer el nostre turment. i ens fa prendre consci~ncia del mal que hi ha en nosaltres i de tot el mal que ens envolta. Mal que té el seu fonament en aquesta condemna d'ésser presoners del nostre propi present, ja que la nostra existencia esta vertaderament limitada al moment actual, ja que el fluir del passat mena al no-res i el futur és el camí de la mort. Pero el present és moviment i es transforma i és ja passat, i és curt el futur, i incert. La vida és un distreure la mort, 6s evitar el morir i ajornar la nostra destmcció; i la finalitat de tota la nostra activitat espiritual no és sinó una forma d'evitar l'avorriment i el fastic. La nostra vida és com un pendo1 que oscilla constantment entre el dolor i l'avorriment, que són, en realitat, els seus elements constitutius. El dolor alleugerit cedeix el torn a l'avorriment i al tedi. La montonia dels dies que passen, tots iguals, monocordes i obsolets, sense relleu i sense gracia, identics tots amb la seva absurditat, el seu no-res i la repetició incessant dels hibits de viure. Tot és avorriment, avorriment de diumenge al capvespre on no hi ha tan sols lloc per al desig i tot sembla desfer-se en el tedi i en l'irdua empresa de matar el temps, de distreure'ns de la consci5ncia del temps que passa per nosaltres. Matar el temps que no és altra cosa que abreujar la vida que tants esforcos ens ha costat d'allargar.. . No ens és possible sortir d'aquestes dues limitacions de la nostra vida? No podem sostraure'ns del temps, no podem sostraure'ns tampoc del dolor ni de l'avorriment? Sembla que hi ha un moment privilegiat, un instant molt lleu on la consciencia oblida aquesta voluntat de viure. Un instant de benauranca en el qual, com un miracle, cessa el turment i s'accedeix al repbs i a la quietud. Un instant on cessa la necessitat i no es vol, ni es desitja, cap cosa. 1 on es retira aquesta voluntat insaciable. Diu Schopenhauer: «Quan una ocasió exterior o una disposició íntima ens allunya de sobte de la perpetua carrera de la voluntat i arrenca el coneixement de l'esclavatge d'aquesta; quan l'esperit no posa ja la seva atenció en els motius de la voluntat, sinó que concebeix les coses despullades de la seva relació amb el voler sense cap consideració interesada i sense subjectivitat, quan hom es deixa endur per la pura contemplació sense interks, llavors es produeix la calma de sobte i per si mateixa, aquesta calma que cercavem vanament en la satisfacció de la voluntat i que sentim d'una forma perfecta quan arribem a aquest estat exempt de dolor que Epicur estimava com el bé suprem i la condició dels déus, car, mentre dura aquesta, som lliures del jou humillant de la voluntat. Alliberats de la voluntat, gaudim un dia de repbs; la roda d'Ixion s'ha parat.)) Hi ha, així mateix, instants en els quals podem sostraure'ns d'aquesta voluntat de viure, instants que una ocasió exterior o una intima disposició pot arrencar-nos d'aquest esgotament de viure. Aquest instant és descrit per Dostoievski mitjancant la figura del príncep Mixkin, a la seva noveila L'ldiota. El príncep, que és epilkptic, gaudeix d'aquest estat just abans que l'atac l'envaeixi, i és descrit de la següent manera: «Pensa, entre d'altres coses, que el seu estat epilkptic tenia un graó gairebé abans de l'atac en el qual, de sobte, la tristesa, les tenebres espiritual~ i les pressions, semblava per uns moments com si se li inflamés el cervell, i amb extraordinari ímpetu es tensaven alhora totes les forces vitals. La sensació de vida i d'autoconsci&ncia quasi es duplicava en aquests instants que duraven com un llampec. La ment i el cor sJil.luininaven amb una claror extraordinaria; totes les inquietuds, tots els dubtes, totes les intranquillitats, semblaven apaivagar-se alhora, i es resolien en una mena de calma superior, d'una alegria i una esperanca completament clares i harmbniques, d'un seny complet i d'una causa definitiva. Que hi fa que sigui una malaltia? ¿Que importa que aquesta tensió sigui anormal si el minut de sensacions, recordat i considerat després en estat de bona salut, resulta ser harmonia i bellesa en grau superior, sj proporciona una sensació inaudita i impensada de plenitud, de mesura, d'humilitat, de triomfant pregiria, d'unió amb la síntesi superior de la vida? Aquells moments eren uns extraordinaris esforcos de l'autoconsciencia i al mateix temps de l'autosensació directa en grau superior. Si en aquell moment hagués tingut ocasió de dir-se clarament i conscientment: "Sí, per aquest moment es podria donar tota una vida", naturalment, aquell moment en si mateix, valdria tota una vida. Que fer-ne, doncs, efectivament de la realitat? Perque allo existia, el1 mateix havia tingut temps de dir-se, en aquell moment, que aquell segon de felicitat illimitada, que el1 havia sentti plenament, potser sí que valia tota una vida. «En aquell moment, va dir, en aquell moment se'm fa comprensible la frase estranya que ja no existird més el temps.» Aquest estat, descrit per Dostoievski, és l'estat de contemplació pura, en el qual ens endinsem en la intuició i ens absorbim en l'objecte. és quan s'oblida tota individualitat i es prescindeix de tot coneixement basat en les relacions de les coses per endinsar-se en el coneixement de la cosa en si, de la Idea en el sentit platbnic; estat en el qual el subjecte del coneixement i l'objecte conegut es troben fora de l'espai i del temps que condiciona el coneixement de tota cosa, per conkixer-la tal com és en ella mateixa. Aquest estat és anomenat per Schopenhauer estut estetic; aquest estat de l'hnima és el que ens ofereixen l'art i la bellesa; ja que si el plaer estetic, com deia Kant, és pur i desinteressat, alliberat de la voluntat, és capac d'oferir-nos l'únic consol, d'oferir-nos calma, serenitat, coneixement i saviesa. Aquest estat és ben conegut per Baudelaire: és l'estat de beatitud en el qual els homes poden sostraure's del temps i arribar a semblar quasi déus: «Es una beatitud tranquilla i immbbil. Tots els problemes filosbfics s6n resolts. Totes les irdues qüestions contra les quals s'esforcen els teblegs i que són la desesperació de la humanitat raonable són netes i clares. Tota contradicció ha esdevingut unitat. L'home ha passat a esdevenir un déu.» En l'estat estetic s'esdevé l'oblit d'un mateix, l'oblit de la propia subjectivitat, per accedir a un coneixement superior i que depassa els límits del propi subjecte. Llavors hom pot percebre les coses per elles mateixes, no pel seu interes, no pel que representen per a nosaltres, ni pel profit que puguem treure'n d'elles, sinó pel que són i el que representen per elles mateixes. Un sol esguard que llencem amb llibertat sobre el món és suficient per reanimar súbitament, per alegrar i per sostenir tot aquell agitat per una passió, la necessitat, el temor o el desig; totes les tempestes de la voluntat es calmen, ja que en l'instant mateix que ens desprenem de la vo- luntat, ens abandonem al pur i lliure coneixement i sembla -diu Schopenhauerque entrem en un altre món i fora del temps, on no existeix cap cosa de les que mouen la voluntat i que ens agita amb tanta violencia. De l'estat estetic diu Baudelaire: «En el somni contemplatiu la personalitat desapareix i la objectivitat es desplega de tal manera que la contemplació dels objectes exteriors us fa oblidar la vostra propia existencia i us fa confondre, ben prest, amb ells. El vostre u11 es fixa sobre un arbre harmoniós corbat pel vent; en algunos segons, el que en el cervell d'un poeta no seria més que una comparació natural esdevindrh en el vostre una realitat. Prestareu a l'arbre les vostres passions, el vostre desig o la vostra melancolia: els seus gemecs i les seves osci~lacions esdevindran les vostres, i ben aviat vós sereu l'arbre. De la mateixa manera, l'ocell que plana pel fons de l'atzur representa la immortal necessitat de planar per sobre de les coses humanes, pero ja sou l'ocell mateix. Us imagino assegut i fumant. La idea d'una evaporació, lenta successiva, eterna, s'emparari del vostre esperit, i us aplicareu aquesta idea als vostres propis pensaments, a la vostra mateixa materia. Per un equívoc singular, per una mena de transposició o de qui pro quo intel.lectua1 sentireu com us evaporeu i atribuireu a la vostra pipa l'estranya facultat de poder-vos fumar vosaltres mateixos.» Només I'art, sembla, pot alliberar-nos del sofriment, només la contemplació ensimismada pot fer que ens oblidem de nosaltres mateixos i alliberats de la pesantor de la nostra subjectivitat assolirem la capacitat de transformar-nos en el que veiem. TOTES LES ARTS MENEN a la contemplació pura, totes poden provocar en el subjecte aquesta alliberació dels lligams de la pesantor del temps i de l'existencia. La pintura de Delacroix ofereix al poeta Baudelaire aquesta mateixa experiencia de l'estat estetic: «¿ ...q ui no ha conegut aquestes hores admirables, veritables festes de l'enteniment, on els sentits més atents percebeixen les sensacions més ressonants, on un cel del blau més transparent s'enfonsa com un abisme infinit, on els sons tenyeixen musicalment, on els colors parlen, on els perfums descriuen el món de les idees? Doncs bé, la pintura de Delacroix em sembla la traducció d'aquests bells dies de l'esperit. La seva pintura es troba revestida d'intensitat, i és privilegiada la seva resplendor. Com la natura percebuda per uns nervis ultrasensibles, ella revela el sobrenaturalisme intemporal de les coses.» Tota cosa pot menar-nos a la contemplació pura si el nostre esperit es troba predispost. L'art pot ser un camí que hi accedeixi sense marrades. 1 la música és l'art que hi mena absolutament, ja que la música, com depassa les idees, és independent de la presencia del món i l'ignora. El compositor ens revela l'essencia íntima del món, és l'intkrpret de la saviesa més profunda i ens parla en una llengua que la raó no compren. Les arts poden ser camins vers l'essencia de les coses, pero també qualsevol esdeveniment fortuit: un soroll, un gust, una imatge, la disposició eventual de dos objectes, poden menar-nos també al csr mateix de les coses, allí on el temps no passa i les formes romanen en el que són. Com el narrador de La recerca del tenzps perdut, que, després de molts anys d'esperar ser convidat a casa de l'aristocratica família del Guermantes, just en el moment en que decideix entrar a la casa uns esdeveniments anodins i sense cap importancia ressonen en la seva memoria menant-lo molt lluny d'on és, en un altre temps. Pero no és només un temps passat de la seva propia existencia i que, ara, la memoria involuntaria li fa present. Es un altre temps, fora del temps historic, fora de la successió d'infinits instants. L'instant que se li fa present, és un instant acomplert en el1 mateix, és un instant de temps pur percebut i contemplat en tota la seva extensió, més enlla del temps que passa i de les hores. Es un instant que dóna una joia semblant a una certesa i suficient per fer-ho indiferent a la mort. «Aquest instant, diu Marcel Proust, ens fa respirar de cop un aire nou, precisament perque és un aire que vam respirar abans, aquell aire rnés pur que els poetes han provat debades de fer regnar al Paradís i que només podria donar aquella sensació profunda de renovellament si ja hagués estat respirat, puix que els veritables paradisos són els paradisos que s'han perdut.)) Paradisos perduts en el temps, perb en el temps anterior a la memoria historica. Paradisos que en un moment indeterminat poden refer tot un ordre essencial que es reconeix per la seva peremptoria presencia. El narrador sent com existeixen en el present moments d'un passat remotíssim i pot copsar al16 que mai no copsa: una mica de temps en estat pur. Es desvetlla en el narrador un ésser que només es nodreix de l'essencia de les coses, que només en ella troba la seva subsistencia, le seves fruicions. El que es desvetlla en aquesta experiencia es el jo veritable, aquell jo que semblava mort, perdut entre el temps historic, i els habits de l'existencia. «Només que un soroll, que una olor, ja sentit o respirada antany, ho siguin de be11 nou, a la vegada en el present i en el passat, reals sense ser actuals, ideals sense ser abstractes, immediatament l'essencia permanent i habitualment amagada de les coses és alliberada, i el nostre jo veritable, que de vegades des de feia molt de temps semblava mort, perb que no ho era del tot, es desvetlla, s'anima en rebre l'aliment celestial que li és ofert. Un minut alliberat de l'ordre del temps ha recreat en nosaltres, per poder sentir-lo, l'home alliberat de l'ordre del temps. 1 és fhcil d'entendre que aquest tingui confianca en la seva joia, encara que el simple gust de la magdalena no sembli contenir lbgicament les raons d'aquesta joia; és ficil d'entendre que el mot "mort" no tingui sentit per a ell; puix que és fora del temps, que podria témer de l'esdevenidor?)) El narrador, per un atzar, s'ha trobat Ilenqat fora del temps, s'ha tro- bat, de sobte, en el món de les esskncies, on cap cosa no mor. «Potser sí que aquells fragments d'existkncia eren fragments sostrets al temps, perb aquella contemplació, malgrat ser d'eternitat, era fugitiva. Aquests instants de benauranca passen com un vol, són estats fugitius que altres vegades s'han manifestat, perb que finalment han fugit emportats per I'oblit. Com retenir aquests moments, que són reminiscencia d'un altre temps, d'un temps pur? Com mantenir-los presents sense que perdin aquest instant d'eternitat amb el qual s'han manifestat. Com conservar-los en la seva esskncia? Com retenir-los com el que són: retalls de temps en el seu estat pur? L'única forma possible és la forma de l'art. Només sota la forma de l'art aquests instants poden mostrar-se en el que són. Retalls de veritat. 1 la veritat no és altra cosa que el resultat d'una violencia en el pensament. La veritat depkn d'un encontre amb alguna cosa que ens obliga a pensar i a cercar el que és vertader. Cercar la veritat és interpretar, desxifrar, explicar. Proust interpreta, desxifra, explica aquells instants fortuits carregats de passat i de present per cercar-hi la veritat que porten. 1 la veritat d'aquest temps recobrat és que és un temps que es troba en el si del temps perdut i que ens proporciona una imatge de l'eternitat, pero també és un temps original absolut, vertadera eternitat que només pot afirmar-se mitjancant l'obra d'art, I'única realitat temporal que conté, o pot contenir, l'eternitat. Per aixb l'art ens mostra la vertadera unitat; la unitat d'un signe immaterial i d'un sentit completament espiritual. L'essencia és precisament aquesta unitat del signe i del sentit, tal com ha estat revelada en l'obra d'art. Mitjancant l'obra d'art i la seva contemplació podem arribar a copsar l'essencia de les coses, podem arribar a desxifrar la veritat essencial que s'amaga sota la materia artística. 1 en la contemplació pura, en l'instani en quk copsem l'essencia ens sostraiem del temps, estem, també, fora del temps perquk contemplant l'aparenga de les coses que es manifesten en el temps copsem la seva esskncia, que és fora del temps, fora del seu empait, del seu moviment irreversible, indomable i desobedient.