Ressenyes

a teme, incidint en un context generacional, i en les conclusions filosofiques que n'extreu. Confessions corn la de Pániker podem trobar-les dintre de la historia de la filosofia -Rousseaupero no són freqüents en una generació d'intel.lectuals de postguerra que, en el nostre ambit cultural, s'han dedicat a escriure tot tipus de croniques i memones. Pániker parteix d'una sensació que, en bona mesura, és d'impotencia i de finitud: «Moriré jo i no és gens clar allo que en quedara)), i conclou, sense dramatisme pero lucid: «el camí ha estat recorregut i allo que és millor continua sense ser fet)). Aquesta lucidesa de Pániker, passada per una inicial posició narcisista, sera la responsable del sadisme que impregna tot el llibre. La reconsideraEn les obres autobiografiques dels ció que Pániker fa de fets, persones, filosofs -i dels intel.lectuals en genecomportaments, i sobretot, d'ell maral-, hi trobem sempre una visió en teix, es dura, pero també és temperaun cert grau ((religiosa)). 1 aixo no és da. El Primer testamento de Pániker valid només per a autors corn sant ha estat escrit en una bona proporció Agustí. Fins i tot en les croniques mes per a Pániker, pero sense oblidar mai mcdemes i secularitzades, s'hi manique tot el que diu sera mostrat als festa de diferents maneres, ja allunyaaltres i els altres, en aquest cas, són des dels lligams dogmatics. molts. En el cas de Pániker, aquest enfocament és clar i matisat: Iinma Galvez Aquest és un llibre de religió, de la meva religio (que tant és re-lligació corn desIligacio) on allo que mes importa per mi és allo que ja no m'importa a mi: el Salvi Turró. Descartes. Del hermemode corn la realitat es diu a ella mateixa (discurs provisional i molt sovint fatismo a la nueva ciencia, Ed. Anceciós). thropos, Barcelona 1985. Hi ha en tot aixo, present, un cert esperit d'encantament i de sorpresa. Pero, d'altra banda, tota rememoració és sempre una mena d'examen de consciencia, d'interpretació, de valoració. Sobretot si l'autor, corn Pániker, té un objectiu ben diferent de revifar els records predilectes: ((reinventar la festa)). La reflexió sobre la manera de manifestar-se, d'autoexpressar-se de la realitat és una de les originalitats d'aquest llibre. Pániker sabra fer del seu cas una forma privilegiada de mostra de la condició humana. Finalment, i amb un perdó entes corn a anihilació, corn a comprensió de la falta, el llibre vol ser autoabsolutori. Resulta sorprenent que una editorial inicii una col.lecció dedicada a cautors, textos i temes de la filosofia~ amb una tesina. 1 una tesina presentada no en alguna llunyana universitat sinó a Catalunya. Descartes. Del hermetismo a la nueila ciencia de Salvi Turró és una esplendida obra que fa lamentar l'oblit en que, de segur, es troben algunes -almenysde les produccions ((academiquesn de les nostres universitats. Volem creure que no parlem d'un cas excepcional, tot i que per la seva grandana -450 planes, una vegada eliminada una gran part del feixuc aparell criticno sigui habitual. El llibre es divideix en tres parts. Potser els lectors que cerquen la visió tradicional del Descartes filosofic trobaran la tercera part m01 reduida, en comparació de les dues primeres. No obstant aixo, podem comprendre aquest fet si tenim en compte l'objectiu de l'autor de cercar més la genesi del pensament cartesia, sobretot en l'aspecte científic, que no pas la seva formulació darrera ((metafísica)). La primera part tracta basicament del ((paradigma del Renaixement)). La voluntat enciclopedica i sintetica de l'autor pero, el condueix a tocar una gran diversitat de temes rellevants que fan d'aquesta part la més original i suggeridora -tot i que potser també la més criticabledel llibre. Es tracta de reivindicar l'existencia d'un ((paradigma», millor dit: una tradició teorica i tecnica i un context social, que fa de mitjancer entre l'anomenat paradigma aristotelic «ortodox» pre-científic i el paradigma de la nova ciencia galileano-cartesiana. En aquest paradigma renaixentista, s'hi encabirien les tradicions hermetiques, magiques, cabalistiques i naturalistes a que fa referencia el títol del llibre remarcant sobretot la seva vessant tecnica basada en una voluntat de domini de la natura. La idea ens sembla bona i profitosa; només hi trobem a faltar l'explicitació de la referencia exacta de ((paradigma aristotelic ortodox~, si és a Ptolomeu, a l'escolastica tomista o escotista, al nominalisme, o a Suárez, car Salvi Turró no sembla reduirse a l'astronomia com sol ser habitual en els historiadors de la ciencia. També trobem a mancar una formulació més positiva de les redes que guien l'acumulativitat de la saviesa renaixentista (moltes vegades caracteritzada només negativament per la seva laxitud, flexibilitat o absencia de regles en un paradigma de ((credulitat» extrema) enfront de la ciencia moderna matematitzada, sistematica i ((metodicm. La segona part del llibre, ((Ciencia i mecanicisme a Descartes)), és dedicada a l'estudi de la biografía i les obres no publicades en vida de Descartes. Es tracta de mostrar que Descartes no es un filosof desarrelat del seu temps, ans tot al contrari, per família, per educació, per propia voluntat de «vagabundejar i coneixer les corts)) de la seva epoca. L'autor dedica una gran atenció als possibles contactes de Descartes amb els cercles i les doctrines naturalistes i hermetiques. Sobretot treballa, pero, la significació de les Regulae i el Tractat del món com a passos essencials del procés que condueix Descartes des del paradigma renaixentista, en que va néixer i en el qual va viure sempre immergit (no pas l'aristotelic, fa ressaltar sempre l'autor), a la formulació de la ciencia mecanicista. També tracta l'autor l'ocultació conscient per part del mateix Descartes del camí real que va seguir el seu pensament i de les fonts juvenils en que va inspirar-se. La seva autobiografia en el Discurs del metode n'és la mostra més palpable. La tradició historiografica moderna el va secundar -potser més inconscientmenten aquest intent. La tercera part, «El subjecte del coneixement)), enllaca amb el Descartes més conegut de tots. El resultat n'és un canvi d'emfasi important respecte a la relació entre el Descartes científic i el metafísic. Ja la mateixa manera de desenvolupar el treball ens condueix a la conclusió que el cogito -el gran filosofema cartesiaés el punt d'arribada i el de partida de l'obra cartesiana. És més la darrera veritat que no pas la primera. Evidentment els tres tractats que acompanyen el Discurs del metode són previs a aquest. Crec poder afirmar que l'autor ha volgut desplacar de la seva centralitat el cogito. La ciencia , que és el que interesa sobretot Salvi Turró, ja ha estat aconseguida previament en el Tractat del m6n. Ara, només manca la fonamentació metafísica d'aquesta ciencia. Aquesta fonamentació pero, té la virtut d'amagar i de falsejar la genesi d'ella mateixa. Tal com han distingit els filosofs de la ciencia, una cosa 6s la ((logica de l'explicació» i una altra «el context del descobriment)). Sempre la primera ha amagat -conscientment o inconscientel segon. Pero el nostre autor ha dedicat el seu llibre a aquest segon, al context del descobriment. Capgira l'ordre implicat en el cogito (del pensament a l'existencia) i 6s l'existencia la que il.lumina el pensament. És el context personal -de vegades tendim a pensar que massa personal, pero-, social i teoric, el que il.lumina un pensament nou. Goncal Mayos i Solsona