Ressenyes

Jordi Maragall, El que passa i els qui han passat, Ed. 62, Barcelona 1985. «No és pur romanticisme de recordar el passat quan hem estat sotmesos a una esborronadora nit cultural de vora quaranta anys en la qual anaven desapareixent els rastres dels homes i de les institucions que foren capdavanteres de la cultura catalana. Ens cal entroncar. Ens cal coneixer Catalunya i tota la seva vida cultural, científica, economica, artística ... per a adquirir solidesa en la nostra identitat)). Aquestes paraules que encapcalen un dels articles que Jordi Maragali dedica, en el seu llibre, als pensadors catalans, defineixen molt clarament quin es l'esperit que mou l'aparent garbull de diferents treballs que el llibre El que passa i els qui han passat recull. No és freqüent trobar en les nostres llibrenes una obra que tingui el merit de descriure una epoca i d'abracar, en no gaire més de dues-centes pagines, els records dels diversos moments de la nostra historia cultural: a) Els anys de revifament i d'esperanca cultural -que hom lliga arnb els bons anys de la Universitat Autonoma, i de 1'Institut Escola de 1928 a 1939, anys determinats pel magisteri de personatges com Joaquim i Josep Xirau, Pere Bosch i Gimpera, Antoni Trias i Pujol, Joan Roura Pareila, Joaquim Balcells, Joan Mascaró, Josep M. Batista i Roca o Josep Estalella i Angeleta Ferrer. Anys del «club Xi- , rau», on cinc jovenets aleshores (Pep Calsamíglia, Domenec Casanovas, Josep Font i Trias, Jordi Udina i el mateix J. Maragall) es trobaren arnb un moviment filosofic «efervescent», arnb ((febreta enjogassadm, on es llegia des de sant Agustí a Kierkegaard, Unamuno i Nietzsche: 6s a dir, tot el corrent existencialista, pero també on es coneixia Max Scheler, la metafísica dels valors i la fenomenologia, Kant i Husserl, Plató i Aristotil, tota la filosofia moderna ... i on es mantenien contactes i debats arnb un venta11 immens d'altres pensadors catalans i d'arreu: García Morente, P.L. Landsberg, J. Gaos, Zubiri, Charlotte Bühler, Jean Piaget, Jorge Guillén, Pompeu Fabra, Carles Riba, Josep Pijoan, August Pi i Sunyer, etc. 6) D'altra banda, els anys d'escepticisme i de desencís tragic; anys, a la fi, de dispersió i de «rovell de facultats)), que esdevingueren arnb la Guerra Civil i postenorment arnb el franquisme, l'aillament i el desgraciat exili (tant exterior com interior), que desvincularen definitivament si no una escola, sí un col.lectiu arnb influencies teoriques, format per quasi tres generacions (des de Serra Hunter fins als fills dels exiliats). c) Fins i tot, els anys de reinici d'una normalització i d'un redrecament tant de la tasca cultural com, particularment, de la Filosofia: creació del Col4egi de Filosofia, publicactó d'una col.lecció de textos filosofics en catala (ed. Laia), reaparició de la Societat Catalana de Filosofía ... bé que, com el mateix J. Maragall recorda, «la nostra cultura encara no té la solidesa ni les vies de comunicació que calen perque ... els homes de lletres ... en parlin per anar confegint un bagatge ben travat de la nostra historia» (p. 100). Seguint les descripcions i records personals que Jordi Maragall fa d'aquests quasi seixanta anys, hom compren també gran part del que ha estat i es la nostra situació, fins al punt que les seves primeres paraules pronunciades arnb motiu del seu nomenament l'any 1985 com a nou president de 1'Ateneu Barcelones adquireixen una lluminositat especial; l'intent de ((retornar als temps gloriosos de la catalanitat, universalitat, progressisme, pluralitat i obertura)) palesa aquesta voluntat de reconstrucció d'una tradició -és a dir, d'una vinculació de pensament, d'una continuitat en el temps i d'una herencia investigadora tragicament perduda. Tots els escrits de J. Maragall es caracteritzen per aquest excel.lent periodisme filosofic que interpenetra vivencies autobiografiques amb experiencies intel.lectuals, i converteix les presencies intel.lectuals en realitats vivents. Hom diria que hi ha hagut una constant voluntat de reviure la intimitat de les consciencies, de voler donar un ((testimoniatge íntim», fruit -com diu en el proleg Eugenio Tnasd'una experiencia previa marcada pel silenci, per la desolació linguística i cultural, «pel pelegrinatge a través de l'erm de la nostra historia recent». Pero tot aixo esta fet des d'una finalitat i un projecte de futur. No hi ha només en J. Maragali una enyoranca tendra de l'ahir, sinó una voluntat retroprogressiva d'anar vers la novetat des del passat, perque «la lectura de documents relatius a la nostra historia és -pot serd'una considerable eficacia per a adoptar posicions coherents en el present i, naturalment, amb vista a edificar el futun) (p. 23). Si Lansberg ensenya a J. Maragall que la historia de la Filosofía no es sinó la historia del filosofar, corn a actitud antidisgregadora (((entortolligadora)) diu ell) del pensament i dels actes que comprometen, si tot saber és un saber encarnat en la vida mateixa, que troba la veritable justificació en els seus actes, aixo és ben pales en tots i cadascun dels articles i assaigs que aquest llibre recull. Pero J. Maragall no pretén només narrar l'aventura individual de I'home sinó sobretot l'aventura col.lectiva de tota una epoca, la seva. Potser també nosaltres, corn el malaguanyat Landsberg, vivim avui una aventura interior inacabada, necessitem també respondre'ns la pregunta del ve11 deixeble de Scheler: «jcom vaig fentme?, corn anem fent-nos?». Des d'aquesta interrogació existencial, assumida per Jordi Maragall, prenen cos i tenen sentit tots els records i reflexions del seu ilibre corn si d'un únic fil conductor es tractés. Aleshores les cinc distintes parts del llibre («El marc, Maragall, Catalans, Persones i obres que han incidit en la meva vida i Estudis))) poden ser contemplades no corn a pures segregacions de pensaments sinó també corn a compromís amb una colla de vivencies raonades o, si hom vol, de raonaments viscuts, es a dir -com el1 mateix comenta referint-se a García Baccacorn el fruit d'una consciencia practica creadora de productes vius, vivificadora -a la fide la realitat: «La vivificació de la realitat es produeix a partir del moment que l'home parla. 1 la paraula és humana i humanitzadora, és comunicació i solidaritat -comunitat de destí» pp. 2182 1 9). Angel Castiñeira Salvador Pániker, Primer testamento, Ed. Seix Barral, Barcelona 1985. Aquest ((Primer Testamentn de Salvador Pániker és una autobiografial llegat molt original: és, sobretot, una autocrítica, la confessió que precedeix I'autoabsolució. L'interes esta en la manera que aquest proposit és portat