Filosofia i història a Catalunya : per on començar? (a propòsit de Filosofia contemporània a Catalunya, de N. Bilbeny)

Enrahonar 13, 1986, 1 17-1 26 Filosofia i historia a Catalunya: per on comenqar? (A proposit de Filosofia contemporania a Catalunya, de N. Bilbeny) Antoni Mora Els estudis més o menys recents d'historia de la filosofia catalana són, amb molt poques excepcions, breus reflexions provisionals perque alguna vegada s'endegui de veritat aquesta historia. Tant és així que, avui, no disposem d'altra historiografia filosofica que la feta a base de notes, apunts i esborranys. Entre nosaltres s'ha inventat un subgenere, una mena de pseudo-historiografia filosofica. El recurs a aquest subgenere és més o menys freqüent des dels seus orígens, és a dir, des dels estudis sobre la filosofia catalana del segle xix com els que van fer Cosme Parpal i Marques o Jaume Serra Hunter l. Qualsevol apropament a la filosofia catalana del dinou ha de passar, encara ara, per aquests breus, i ja en el seu moment provisionals, estudis. La indigencia és tan gran, en aquest terreny, que precisament a Serra Hunter li ha caigut a sobre mes d'un cop el distintiu d'«historiador de la filosofia catalana)), tot just per haver escrit tres o quatre articles sobre el nostre passat filosofic. Posteriorment, la historia d'aquesta filosofia s'ha anat fent -és a dir, s'ha anat ajornanta base de breus contribucions que, sense deixar de ser útils -que sempre ho són-, han continuat perllongant aquella provisionalitat. Un punt de referencia d'aixo és la brevíssima historia de (dota)) la filosofia catalana, de Jordi Bemo 2. Estudis que segueixen els de Bemo, com els de Jordi Maragail i Pere Lluís Font 3, són més ' C. PARPAL Y MARQUES, Antecedentes de la escuela filosofica catalana del siglo XIX, Imp. comas y Portavella, Barcelona 19 14; SERRA HUNTER, Les tendkncies filosofiques a Catalunya durant el segle XIX, Tip. Atlas, Barcelona 1925. De fet, un primer estudi amb aquestes caractenstiques d'apunts i d'esquemes ho Cs el de F. CLASCAR, Estudi sobre la filosofia a Catalunya en el segle XVIII, La Revista, Barcelona 191 8 (publicat primerament I'any 1895). 2 J. BERRIO, El pensament filosofic catala, Bruguera, Barcelona 1966. J. MARAGALL, El pensament Jilosbfic. Segles XVUI i xrx, Dopesa, Barcelona 1978; P. L~uis FONT, «Escola filosofica catalana» i «Filosofia i historia de la filosofim, a ICTINEU. Diccionari de la societat catalana als PC., segles XVIII.XX, Eds. 62, Barcelona interessants pel punt de vista personal que deixen entreveure, que no pas per l'avanc real en l'estudi d'aquella historia. Així, el qdeficit en filosofim, que una vegada assenyala Joan Fuster, continua sense ser estudiat. És una incognita de deficit. Per on comenpr? Per historiar la filosofia catalana ens trobem en un veritable cul-desac: per poder aprofundir determinats autors i tendencies s6n necessaris estudis ben documentats de caire global i de context; per poder fer estudis globals i de context, pero, calen estudis concrets i documentats d'autors i tendencies. La pregunta no és retorica: iper on comencar? Sembla que cada cop cal comencar de nou. Un model impossible -perque és caduc en el metode-, pero d'inevitable referencia -perque és únic-, és el monumental estudi sobre Balmes, dYIgnasi Casanovas 4. Després, tot just podem esmentar estudis més recents que tendeixen a analitzar l'obra d'un filosof aillada en ella mateixa, encara que de vegades el títol dels llibres sembla que indica el contrari: el de Luis Rourera sobre Antoni Comellas i Cluet o el de Jaume Roura sobre Martí d'Eixala Els de Norbert Bilbeny, que tot seguit passaré a comentar, sempre han tingut un remarcable interes pel context. Comencar de nou comporta sempre deficiencies i un nombre considerable de dificultats. Quan algun estranger ha assajat, amb molt bona voluntat per cert, l'estudi d'un filosof del nostre país, ha hagut d'elaborar pel seu compte i risc i'analisi del context. El resultat d'una aventura així pot ser tan imprevisible com sorprenent: penso en el cas de Reine Guy i el seu estudi sobre Joaquim Xirau, amb el qual s'obren unes perspectives insolites i literalmente fantastiques per a la histona de la filosofia catalana 6. 1979. Del mateix autor, «Esquema historic de la filosotia catalana», Enrahonar, núm. 10 (1984). Entre aquests textos hem d'esmentar tambt el de J. CARRERAS Y ARTAU, La filosofia universitaria en Cataluña, CSIC, Barcelona 1964, i el de R. XIRAU, «Filosotia catalana», que s'incloura en la versio castellana de la histona de la filosofia de L. Geymonat. 1. CASANOVAS, Balmes. La seva vida. El seu temps. Les seves obres, Biblioteca Balmes, Barcelona 1932. L. ROURERA FARRÉ, Antonio Comellas y Cluet. Contribución a la historia de la filosofia cristiana del siglo XIX, Fundació Mossen Josep Sanabre, Barcelona 1979; J. ROURA,, Ramdn Marti d'Eixela i la filosofia catalana del segle XIX, Publicacions de 1'Abadia de Montserrat, Barcelona 1980. R. GUY, Axiologie et métaphysique selon Joaquim Xirau. Le personnalisme contemporain de I'Ecole de Barcelone, UniversitC de Toulouse-Le Mirail, Tolosa 1976. Recentment hem rebut una altra mostra d'aquesta escola historiografica: A. GUY, Histoire de la Norbert Bilbeny ha mostrat la seva preocupació pel problema, per on comentar. Ja en el seu llibre sobre Crexells, dedica tota una de les seves tres parts a suggerir una classificació per a la historia de la filosofia catalana contemporania '. Quan, després d'un llibre d'assaigs historics amb títol desorientador S, Bilbeny anuncia aquests que ara ha publicat, Filosofia contemporania a Catalunya 9, semblava que el llibre seria quelcom més que un altre esborrany, per ampliat i documentat que pogués ser. S'esperava un llibre d'historia de la filosofia, allo que l'autor havia propugnat prou vegades. Així, aquest llibre hauna pogut ser un punt d'arribada d'una trajectoria personal dirigida, segons m'havia semblat fins ara, cap a una proposta per a la historia de la filosofia catalana contemporania i també hauria pogut ser, potser, un punt de partida d'una generació -la seva, la nostraque comencaria a fer una seriosa historiografia filosofica entre nosaltres lo. Veure si Bilbeny ha assolit alguna cosa de tot aixo, no deixa de tenir la seva importancia, ja que, es miri com es min, el llibre que ara ens nostra és el primer i més seriós intent per aproximar-se al que podria ser una historia de la filosofia d'aquest país. Intentaré esbrinar més aval1 per que aquest llibre no passa més enlla d'un mer intent en la direcció que es proposa estudiar; per que acaba per afegir-se a aquella tradició de provisionalitat de la nostra pseudo-historiografía filosofica. L'aclariment de les qüestions menors: catala, en catalh, a Catalunya ... No abordar les qüestions que considerem menors pot ser, de vegades, una manera de donar-hi més importancia de la que els volem donar. Per tant, i encara que només sigui de passada, podem veure com resol Bilbeny la qüestió de la definició de filosofia catalana. En anteriors ocasions, Bilbeny havia deixat aquest punt a l'ombra d'un interrogant, cosa forca habitual en eil. Concretament, a l'epíleg del llibre Entre Renaixenca i Noucentisme, debatia que es podia entendre per filosofia catalana; pero un cop havia resolt que aixo no era realment philosophie espagnole, Université, Tolosa 1984 (hi ha amenaca formal de traducció al castella). ' N. BILBENY, Joan Crexells en la filosofia del Noucents, Dopesa, Barcelona 1979. N. BILBENY, Entre Renaixenca i Noucentisme. Estudis de filosofia, La Magrana, Barcelona 1984. Dic que el tito1 és desorientador perquk, com és sabut, entre Renaixenca i Noucentisme no hi va haver cap filosofia. N. BILBENY, Filosofia contemporania a Catalunya, EDHASA, Barcelona 1985. lo En parlar d'histonografia catalana no em refereixo només a la historia de la filosofia catalana. Molts dels problemes d'aquesta són els mateixos dels estudis d'histona de la filosofia de qualsevol altre lloc fets -o gairebé no fetsentre nosaltes. En tot cas, aquests estudis també pertanyen a la historiografia catalana. important, aleshores encetava una nova preocupació: ¿que és un ((filosof catala))? En Filosofia contemporania a Catalunya, l'interrogant s'estreny, pero hi persisteix el dubte sempitem sobre allo que és o no és catala. En la inicial declaració de proposits del llibre, Bilbeny diu que vol elaborar el cataleg «més integrador possible)) davant d'aquell dubte. 1, efectivament, els autors considerats en el llibre no necesiten certificats de naixement ni són seleccionats en funció de la llengua que empren. On se li toma a introduir el problema (el fals i absurd problema) és en el títol de llibre i en la seva explicació. Bilbeny diu que ha hagut de prescindir del terme ((filosofia catalana)) justament per poder assolir aquella voluntat maximament integradora. El dubte ara és saber, segons aquest criteri, per a qui queda la immaculada puresa de ser tot un «un filosof catala)) i no un simple «filosof a Catalunya)). Més integrador i operatiu hauria esta abandonar tota reserva fetitxista en punts que, pel que sembla, tothom supera en la practica. ~Per que no es fa servir d'una vegada el terme ((filosofia catalana)) en un sentit descriptiu i indicatiu del context cultural a que alaludeix? No és més que en aquest sentit descriptiu que es fan servir termes com ((filosofia alemanym o ((filosofia francesa». Així, ((filosofia catalana contemporania)) és el mateix que ((filosofía contemporania a Catalunya)). Ara, si deixem alguna reserva espiritual per a un dels dos termes, aleshores l'altre ens semblara restnctiu, estret, vacilelant i una mica anormal. És el que li passa a Bilbeny, malgrat dir que pretén el contrari. La historia, ajornada Un cop reunida una quantitat de lectures, d'informacions i de dades, i sota el títol del llibre en qüestió, l'autor podia optar per un estudi historic o per un treball tematic i d'interpretació. Havent llegit les tesis sobre la historia de la filosofia que havia proposat a Entre Renaixenca i Noucentisme ", era de preveure -i potser d'esperarque Bilbeny es decantés cap a un estudi historic més que no pas cap a un repertori de dades. El que és més important, pero, no es l'eleeció en qüestió, sinó la manera com aquesta hi és argumentada. Diu Bilbeny en el prefaci de Filosofia contemporania a Catalunya: No ens hem proposat -perque no hem pogut del totfer en aquest llibre una «Historia» si fa no fa estricta de la filosofia contemporania l l S6n aquestes quatre tesis: «És possible la recerca historiografica en filosofim; «la historiografia de la filosofia ens porta a la descoberta de la seva historicitat)); «la comprensió de la historia de la filosofia és també historia)); «la historia de la filosofia és també filosofim. Vid. Entre Renaixenca i Noucentisme, pp. 15-16. a Catalunya, per bé que érem conscients en tot moment que executavem una forma o altra d'historització (p.14). La dificultat, diu, és d'ordre practic més que teoric: la «historia real» (real?) de Catalunya ja és prou accidentada. Per tant, conclou, no es pot fer una historia «en el sentit convencional» de la nostra filosofia. Retinguem aixo del asentit convencional». Després, a l'epíleg del llibre, Bilbeny reprkn la meditació de les dificultats que no li han permks de fer «del tot» un llibre d'historia: És per aixo que aquest ilibre no s'ha pogut organitzar com una historia, perque no hi ha hagut a Catalunya un desenvolupament cohesiu -unitari o pluralde la filosofia contemporania que ens permeti d'estudiar-la a partir d'un eix doctrinal, d'unes constants tematiques o d'unes linies de pensament predominants (p.382). Ja sabíem, per Isaiah Berlin, que la historia és allo «que els historiador~ fan». Pero si aixo, i més enlla de la seva aparent banalitat, ja és dur d'haver-ho d'acceptar, ¿que hem de fer quan un historiador diu que un determinat objecte d'estudi, després &estudiar-lo a fons, no és factible de ser historiat? Aixo és el que ha fet Bilbeny: després d'haver declarat un dia que es proposava arecompondre el coneixement de la historia cultural de Catalunym 12, i després d'haver publicat unes notes d'historia de la filosofia catalana de tombant el segle (perquk aixo és Entre Renaixenca i Noucentisme), dedica el seu primer llibre de gran abast a negar explícitament la possibilitat d'historiar allo queja fa anys que ha estat més o menys historiat. És emocionant veure com un historiador -un estudiós, un investigador de la cultura, com es vulgui dirté la sinceritat de confessar públicament que no ha aconseguit l'objectiu que es proposava. Encara que aquesta confessió no li hagi estat demanada, pot ser de certa utilitat si va complementada per una detallada explicació de les dificultats que han frustrat l'intent: potser servira a algú altre que ho intenti amb més fortuna. Ja no és tan emocionant, sinó més aviat desolador, veure com després de l'explicació de l'intent frustrat de l'historiador segueix una justificació tan poc sensata com la d'insinuar que no s'ha pogut historiar perquk el material estudiat no es deixava historiar. 1, efectivament, Bilbeny diu «no haver pogut» fer una historia de la filosofia catalana contemporania perquk no ha trobat «eixos doctrinals~, aconstants tematiquesn ni alínies de pensament». Pero, ¿que és que les buscava, aquestes coses? Sembla que sí. A la vista d'aixo, potser caldra modificar la maxima berliniana: la historia és allo que els historiadors diuen que poden fer ... l2 N. BILBENY, Joan Crexells en la Jilosofia del Noucents, p. 1 1. No s'haurien de fer pressuposicions sobre la naturalesa d'allo que hom es proposa estudiar. Si l'objecte de l'estudi d'un historiador és de difícil accés, discontinu, contradictori, dispers, etc., aleshores sera bo oblidar el «sentit convencional)) d'estudis similars i caldra exercitar una mica la imaginació (allo que Collingwood anomena ((imaginació historicm) per apropar-s'hi. Pero no es pot esperar en cap cas que l'objecte d'estudi per historiar es presenti el1 mateix d'una manera obedient, uniformada i «convencional». La historia (incloent-hi la historia de les idees) l'ha de fer l'historiador; la seva feina és la de reconstrucció i d'interpretació. 1 no hi ha cap racó del passat que no sigui historiable, ja que el passat i la historia s'exclouen mútuament: la historia sempre implica la «mort del passat)) (J.H. Plumb). De l'afirmació de Bilbeny aaquest llibre no s'ha pogut organitzar com una historia...)), malgrat la seva breu justificació -allo dels «eixos», «constants» i «línies»-, no se'n pot inferir que no és possible de fer la historia delimitada en el títol del seu llibre. No l'ha poguda fer ell. 1 el resultat és que, en el'seu llibre, ens trobem amb el passat gairebé en estat brut: una processó de noms, dades, títols. Les dificultats de Bilbeny per fer una historia de la filosofia catalana contemporania són de metode. Encara que no s'ho proposi -i penso que es proposa justament el contrari-, els criteris amb que el1 enfronta la possibilitat de fer aquella historia van ser exageradament uniformadors: va mirar la historia de la filosofia en altres indrets i, en veure «eixos» i «constants», va buscar-los similars en el context catala; en no trobar ni eixos ni constants, abandona el projecte de fer historia. Bilbeny hauria pogut seguir un exemple que li és ben proper: el de José Luis Abellán y la seva Historia critica del pensamiento español. L'objecte d'estudi d'Abellán tampoc no és «convencional», pero sí que li sembla factible de ser historiat. En una autobiografia intelelectual, Abellán ha explicat com es va trobar amb problemes similars als de Bilbeny. En el decurs del seu treball, Abellán explica que va descobrir que: (...) había que hacer una nueva metodología para la historia de la Filosofía Española distinta a las historias generales de la misma disciplina y que esa nueva metodología habría de consistir básicamente en seguir el hilo de los acontecimientos históricos 13. No sería sobrer, doncs, oblidar-se d'eixos i de constants, i intentar d'assajar un metode adequat a allo que es vol estudiar. De l'adequació de la metodologia historica a una filosofia determinada no hi ha gaire a dir, llevat que s'entri en casos concrets. Jusl3 J. L. ABELLÁN, «Ensayo de autobiografía intelectual», Anthropos, núm. 21-22 (1 983). tament, hi ha un cas concret que Bilbeny ha tractat recentment i que ens pot ajudar a entendre una mica les seves dificultats per fer historia de la filosofia. Es tracta d'un escrit dedicat a allo que el1 anomena ((filosofia de l'exili» 14. En aquest escrit, l'autor rebutja aquest epígraf per considerar-lo «extrafilosofic» i, a més, «ahistoric». És aquest un cas pales de resistencia, per part de l'historiador, a adequar-se a l'objecte d'estudi, ja que l'epígraf ((filosofia a l'exili~ (mes que «de» l'exili) és perfectament filosofic (Bilbeny, a més, dissenya una amplíssima panoramica de la filosofia a l'exili en el mateix article, fins a arribar a dir que l'exili és el destí de filosof, que ja és dir), i és, sobretot i molt especialment, un terme histbric. Només amb una identitat així, historica i filosofica, es pot fer una historia de la filosofia. 1 el metode historic -en filosofia i en qualsevol altra cosaés el que ha de maldar per apropar-se a l'objecte d'estudi, i mai a l'inrevés. En el sentit contrari, no hi ha historia: només un cúmul d'objectes (en filosofia, d'idees); hi ha l'obscur passat (torno a Plumb), sempre a punt per ser utilitzat de qualsevol manera i desproveit de tot contingut. «La Historia és histerica: només es constitueix si se la mira ... » Pero el mateix Bilbeny reconeix que no ha deixat de fer historia. Ho he citat abans: «...érem conscients en tot moment que executavem una forma o altra d'historització)). Vegem quina forma d'historització. En el seu llibre sobre Crexells, havia proposat un esquema per fer una historia de la filosofia catalana contemporania. Es tractava d'una estructuració referida als «tres ambits socials de difusió: la premsa, la Universitat i l'Església» (p. 63). La distinció d'aquests tres ambits era útil perque mostrava tres camins i tres llocs en els quals, i des dels quals, en aquest país s'ha fet filosofia fins fa ben poc. Potser l'ambit de la premsa podia entendre's d'una manera més amplia, si recoilim allo que Jaume Lorés ha anomenat «filosofia "pública" catalana» lS. D'Eugeni d'Ors a Josep Ramoneda queda clar que vol dir aixo. La filosofia academica també té un sentit molt propi i unitari, comencant, i potser acabant, amb les seves limitacions i amb la dada historica de la seva tardívola entrada a la Universitat. Finalment, no cal dir que l'ambit eclesiastic ha tingut un important paper en la filosofia catalana, des de les posicions més retrogades a algunes d'avancades (i no penso solament en els rerafons netament ideologics), i és aquest punt una mostra més de la complexa interdependencia que s'ha esdevingut a Catalunya entre religió catolica i cultura. A Filosofia contemporania a Catalunya, Bilbeny modifica notablel4 N. BILBENY, ((Filosofia de l'exili i exili de la filosofim, Enrahonar, núm. 10 (1984). l5 J. LORÉS, «La filosofía "pública" catalana», La Vanguardia, 2 de maig de 1983. ment aquesta tríade tan netament dibuixada i ailla cada component fins a desconnectar-lo completament dels altres. Així, diu que no pot fer una historia de la filosofia catalana contemporania, i en fa tres esquemes. Aquests tres esquemes ja no es refereixen als tres ambits on es feia filosofia, sinó a tres maneres de fer-la: la filosofia com a ideologia, la filosofia universitaria i la filosofia assagística. La continuytat historica de cadascun d'aquests esquemes -que corresponen a cada part de les tres que té el llibreés presentada completament al marge de les altres dues. El resultat n'és una interpretació suggerida, pero no argumentada, de la historia de la filosofia d'aquest país. La tesi, no defensada mai així d'una manera explícita, sena que aquesta historia té tres eixos completament deslligats els uns dels altres. La primera part del llibre s'ocupa de «La filosofía en la pugna de les ideologies)). El continu historic d'aquesta part va de l'apologetica catolica de la primera meitat del segle XIX al marxisme de Manuel Sacristán, passant per Balmes, els metges filosofs, Pompeu Gener, Ramon Turró i el pensament socio-polític. La proposta és atrevida, pero no és ni argumentada ni demostrada: el pensament catolic del dinou, ve a dir, és substituit, en el seu to apologetic i la seva voluntat adoctnnadora, pel marxista del vint. La segona part, que porta el títol de la (tConsolidació dels estudis filosofics universitaris)), té molta més coherencia, tant des d'una perspectiva historica com tematica. Es tracta, de fet, d'uns apunts per a la historia de la filosofia academica contemporania. En tant que és en aquesta filosofia academica on es discuteix mes seriosament la qüestió de la tradició filosofica catalana, sobretot per debatre quina és l'arrel i la possible continuació de la filosofia del sentit comú, hauria estat interessant qüestionar-se a fons la continuitat proposada: Martí d-'Eixala-Llorens-Mila-Xirau-Mirabent-Feater. En aquest mateix sentit demanaria un cert aclariment el subtítol d'aquesta part, «L'Escola de Barcelona)), que Bilbeny adopta ara acríticament i que en un text anterior -el de la filosofia exiliadaaconsellava evitar perque el considerava imprecís. Explicar l'origen i ús d'aquest terme sí que seria fer historia de la filosofia. La tercera part del ilibre, el tercer i darrer biaix historic, correspon a allo que anomena «Filosofíes de la modernitat cultural)). El significat del subtítol d'aquesta part tampoc no ens l'explica: «El llarg romanticisme)). Els autors presentats aquí, independentment els uns dels altres (Ors, Crexells, Rubert i Trias), podnen ser objecte d'un interessant assaig sobre la cultura catalana contemporania. La veritat Cs que estem d'acord amb Bilbeny: aprofundint cada esquema dels proposats en el llibre no ens en pot sortir una historia de la filosofia. Són tres carrerons sense sortida. «...i per mirar-la és necessari estar-ne exclos)) (Barthes) Queda clar que és allo que impedeix que Filosofia contemporania a Catalunya, malgrat l'exhaustiva acumulació de dades que conté, sigui propiament una historia de la filosofia: la mirada del seu autor. Aquest és el nus del dilema de Bilbeny: no fa una historia perque no veu prou continuitats, pero acaba tan embadalit en la recerca de continuitats que, havent perdut de vista la més evident de totes elles -la historica-, acaba per esborrar-se-li la discontinu'itat més escandalosament present -la vital, la que ens separa de la historia. Amb aquest estrabisme, Bilbeny no fa historia alla on caldria fer-la -en el material desordenat que ens presenta del passati la fa alla on no la pot fer -en el present: la gent que avui fa filosofia. Resultat: ni fa la historia que ens explicaria quina vinculació podem tenir amb la filosofia anterior a nosaltres, ni fa la interpretació ilo l'analisi de la filosofia que avui es fa entre nosaltres. Amb el seu afany de jove taxidermista, Bilbeny no s'adona que tan aviat clava una de les seves agulles a Francesc Mirabent com a Josep Ferrater Mora, a Joan Crexells com a Eugenio Trías. Així es tot el llibre: es limita a posar un nom al costat de l'altre, com qui passa llista. 1, encara, se'n deixa més d'un 16. És clar que hi ha qui, parlant de la filosofia d'aquest país, ha perdut de vista els vincles amb la historia i les ha fetes més grosses. Un cas notori és la pasterada que va fer Alfonso López Quintás amb el seu llibre Filosofia española contemporánea (1 970). Més lleu, per ingenua, va ser l'afirmació de Javier García Sánchez, segons la qual la «jove filosofia espanyola)) sorgí del literal no-res (en el proleg del seu llibre Conversaciones con la joven filosofia española, 1980). Bilbeny evita el pitjor de les dues coses: de Lbpez evita aquella idea estatica -mortuoriade la cultura, si bé en comparteix una visió una mica amorfa; de García, no segueix la teoria de la generació espontania, encara que no encerta a explicar-nos d'on surt la filosofia actual. És una veritable desgracia per a nosaltres: es miri per on es miri, de la filosofia catalana contemporania, no se'n pot escriure res que tingui a veure, ni per remot paral-lelisme, amb l'estudi de Vincent Descombes sobre la filosofia francesa, o amb el de Rüdiger Bubner sobre l'alemanya. 1, és clar, així la nostra historia de la filosofia poca cosa substancial l6 En aquest passar llista tothom trobara a faltar algú o altre. Fins a cert punt, és tristament explicable I'oblit del recentment desaparegut Rodolf Llorens i Jordana. Ja no és tan explicable I'oblit de Federico Riu i de Lluis Sala Molins, ja que en el llibre hi ha referencia a d'altres que es formaren i treballen a I'estranger (p.e., Luis Farré). Finalment, és del tot inexplicable I'oblit de gent de la mateixa generació -o molt proximadel mateix autor del llibre, i mes si tenim en compte que aquest no deixa de dedicar-se unes ratlles a el1 mateix. Penso, P.e., en Rafael Argullol, Pep Subirós, Gerard Vilar o Miguel Morey.