Sociologia i metafísica de la gnosi

Enrahonar 13. 1986, 43-56 Sociologia i metafísica de la gnosi Josep Montserrat i Torrents ABSTRACT (Sociology and metaphysics of the gnosis) Christian gnostics remained in the threshold of the Church, leading often to inner conflicts. They professed a theory of division of mankind which allowed them such behavior. This theory is common to severa1 hierarchichal societies, and it proceeds by means of two dichotomical divisions: a) subjets somhow integrated and subjects wholly non-integrated; 6) the first are further subdivided in subjects fully integrated and subjects partially integrated. The paper deals with four exemples: hinduism, the Platonic republic, freemasonry and gnosticism. The valentinian gnostics sustained a division into hylics or materials (the whoily outsiders), psychics (the partially in) and pneumatics or spirituals (the whoily integrated). To each status corresponds a different approach to the Scripture: literal, moral, allegorical. The second part of the paper illustrates with the backing of valentinian texts the further trichotomical division into earth-dwellers, ogdoadic and pleromatic, corresponding to similar further divisions in the parailel exemples. Quan semblava que la recerca historica i filologica havien aconseguit una plausible acomodació del gnosticisme cristia en la gran família dels corrents filosofics i religiosos de l'helelenisme, heus ací que dos factors de recent aparició tomen a remoure les aigües dels estudis gnostics. D'una part, el creixent interks del públic lector per les manifestacions de l'esoterisme en general ha impulsat els conreadors dels deliris considerats no patologics a pouar novament en l'esplendorós tresor imaginatiu dels escrits gnostics. D'altra part, la descoberta i successiva publicació dels manuscrits gnostics coptes de Nag-Hammadi han tomat a afavorir la concepció Cuna gnosi heterodoxa, esoterica, filosoficament i doctrinalment inconsistent. En trebaíls anteriors ens hem esforcat de fer veure com tant l'arrelament social del gnosticisme cristia com els fonaments doctrinals dels sistemes gnostics es troben integrats amb tota naturalitat en el si de la civilització mediterrania de 1'Alt Imperi Roma l. Tot i reconeixent forca trets originals en els sistemes gnostics, podem explicar adequadament el conjunt de la gnosi cristiana per mitja de categories especulatives heleleniques i judeo-helaleniques, sense necessitat de recórrer a imprecises influencies orientals. En la present exposició ens proposem dur a terme una enquesta interpretativa del gnosticisme cristia del segle 11, i en particular del valentinianisme, per fer paleses les dues continuitats que li atribuim: una continuitat interna, que enllaca en un sol procés doctrinal la sociologia i la metafísica de la gnosi, i una continuitat externa, que insereix aquesta sociologia i aquesta metafísica en llurs contextos naturals. Consideracions sociologiques sobre el gnosticisme El gnosticisme cristia ofereix, des del punt de vista sociologic, una característica paradoxal: mentre els gnostics afirmen la seva diversitat radical respecte als cristians comuns, es neguen a separar-se de 1'Església i a formar nuclis cristians independents. A diferencia dels marcionites i dels montanistes, que constitueixen sectes separades, els gnostics es mantenen en el si de les comunitats cristianes episcopals, ocasionant tal volta considerables conflictes de política eclesiastica. Ara bé, a l'interior de les esglésies locals, els gnostics s'agrupen en congregacions diferenciades, semblantment als cristians del segle I que s'agrupaven a tal1 de secta dins de l'espai jurídic de la sinagoga. El gnostic professava, doncs, una teoria de la divisió tripartida de l'entorn huma: calia diferenciar els electes, els cristians comuns i els pagans. El valentinianisme fou la secta que elabora més acuradament aquesta triple divisió, distingint entre els pneumatics o espirituals, els psíquics o anímics i els hílics o materials. Així ho declara el mestre del valentinianisme oriental Teodot: «A partir d'Adam s'han engendrat tres natures. La primera és la irracional, i a ella pertanyia Caim; la segona és la racional i justa, i a ella pertanyia Abel; la tercera és l'espiritual, i a ella pertanyia Set» (Excerpta ex Theodoto 54,l). Aquesta divisió de l'entorn social obeeix a una llei estructural comuna a moltes societats arcaiques i antigues en que el complex ' Vegeu Los gnosticos, vol. 1, Credos, Madrid 1983, pp. 2 1-40; «El platonismo de la doctrina valentiniana de las tres hipóstasis)), Enrahonar 1 (1 98 1) 1 7-3 1 ; «La philosophie du Livre de Baruch de Justin)), Proceedings of the Ninth International Conference of Patristic Studies, Oxford 1983. societari apareix no igualat sinó jerarquitzat. Per jerarquia entenem aquí «el principi de gradació dels elements d'un conjunt per referencia al conjunt)) 2. Per procedir a aplicar aquesta definició cal d'antuvi determinar les característiques essencials del conjunt. Un cop establertes aquestes característiques, les diferents categories o classes s'aniran articulant segons divisions preferiblement dicotomiques, que donaran com a resultat una estructura completa i tancada. Presentarem quatre exemples d'estructura social jerarquitzada: 1. La societat hindú, la qual caracteritzarem per un valor essencial d'ordre religiós: el sacrifici. 3. La societat de la República platonica, caracteritzada per un valor essencial etic: la justícia. 3. La confraternitat maconica, caracteritzada per un valor essencial etico-gnoseologic: la saviesa. 4. La comunitat gnostica, caracteritzada per un valor essencial: el coneixement salvador. La primera gran dicotomia que postulen els membres d'aquestes agrupacions és la que opera sobre la totalitat de l'entorn social. El conjunt dels subjectes presents es divideix en dos grans grups: a) Subjectes que poden rebre algun dels predicats del sistema («S», per sistema). i)) Subjectes que no poden rebre cap dels predicats del sistema («E», per exterior). El grup a es divideix en dos subgrups: aa) Subjectes integrats en el sistema (NI»). bb) Subjectes periferics al sistema («P»). A partir d'aquí trobarem particions dicotomiques o tricotomiques basades en la gradualitat quantitativa, a la qual es poden haver agregat diversos diferenciadors (rituals, laborals, historics, etc.). El quadre resultant és el següent: Louis DUMONT, Horno hierarchicus, Flammarion, París 1966, p. 92. La primera gran divisió opera sobre la totalitat de l'entorn, sense cap delimitació precisa. Si es tracta d'una societat aillada, el conjunt de partenca el constituira la totalitat dels habitants de l'entorn físic. En els altres casos el conjunt dels subjectes és indefinit i es podria considerar que enclou tota la humanitat. La divisió es basa en una característica fonamental que un dels gnips posseeix i l'altre no posseeix. Tractantse d'una dicotomia contradictoria, no hi cap el residu d'un gnip intermedi. En la societat hindú, el valor essencial és la participació en el sacrifici ritual. L'univers es divideix en subjectes que no tenen cap mena de participació en el sacrifici (paries, intocables) i subjectes que tenen alguna mena de participació en el sacrifici: hindús. La societat de la República platonica adopta en aquest punt els criteris comuns de les ciutats heleleniques, que dividien l'univers entre subjectes que no gaudien de cap mena de participació en 1'hel.lenisme (barbars) i subjectes que participaven d'alguna manera en 1'hel.lenisme (helelenics). La societat maconica palesa una clara consciencia de representar un moment evolutiu superior en el context de les civilitzacions. Consegüentment, la seva primera gran dicotomia diferencia els qui no pertanyen de cap manera a la civilització (incivilitzats) dels que hi pertanyen d'alguna manera (civilitzats) 3. La societat gnostica es fonamenta en la participació en la gnosi salvadora. Els subjectes que no participen ni poden participar en la salvació són els denominats homes hílics o materials, generalment assimilats als pagans. Els subjectes que gaudeixen d'algun tipus de benefici soteriologic són els cristians. La segona divisió opera sobre el conjunt dels subjectes que poden rebre algun dels predicats positius del sistema, per lleu que sigui. Sol donar per resultat una diferenciad entre la participació plena i la participació minvada. En la societat hindú, el conjunt dels subjectes que constitueixen propiament el poble es divideix en dos grups: els nascuts una vegada, que no posseeixen l'Atman i poden només participar en la pregaria: els Südras; i els nascuts dues vegades o dvijas (binats), que posseeixen 1'Atman i poden participar en la pregaria i en el sacrifici. En la República platonica i a les ciutats hel.leniques, la divisió s'estableix entre els grecs que habiten a la ciutat sense drets polítics, els metecs, i els que hi habiten amb drets, els ciutadans. A la maconena hi ha una radical diferencia entre els profans, homes A I'bpera de simbologia maqonica Die ZauberJTote (La flauta magica), de W.A. Mozart, basada en un text d'E.J. Schikaneder i L. Giesecke, l'home exclbs de la civilitzaci6 hi 6s representat pel negre Monostatos. que només tenen accés a les ciencies profanes, i els macons iniciats, que participen en la saviesa 4. La societat gnostica postula una conflictiva distinció entre els cristians corrents i els mateixos gnostics. Els cristians corrents són denominats «psíquics» pels valentinians, que es designen ells mateixos «pneumatics» o espirituals. Els psíquics es componen d'element planetari, com el Demiürg, i tenen accés només a l'ensenyament moral del salvador. A la fi dels temps, els psíquics que hagin observat bona conducta persistiran en l'estat natural de llur anima immortal i passaran a habitar l'ogdoade o cel de les estrelles fixes, ocupat ara per anima del Món. Els psíquics perversos, en canvi, seran assimilats als hílics i anorreats a la conflagració. Els espirituals es componen d'element diví superior o pleromatic, que els fa capacos de comprendre l'ensenyament total del salvador. 11.lustrarem més endavant aquesta divisió adduint els textos pertinents. Aquí voldria citar un autor molt proper a la gnosi com ara Plotí: «Hi ha homes que romanen en les impressions sensibles tota la seva vida, creient que són les primeres i les darreres (...). Uns altres s7enlairen una mica per damunt de les coses infenors, enduts per la part superior de l'anima, que els porta del que és agradable al que és honest. (...) Hi ha una tercera raca d'homes, homes divins per l'eminencia de llurs capacitats i la penetració de la seva vista» (Enniada V, 9, 1) 5. Es tracta dels epicuris, dels estoics i dels platonics, divisió facilment assimilable a la dels nostres gnostics. Hem configurat un conjunt de subjectes susceptibles de rebre amb plenitud els predicats del sistema. La taxonomia continua operant, pero a partir d'aquest estadi els criteris de diferenciació ja no son unívocs. Cal tenir molt en compte aquesta precisió per evitar assimilacions precipitades entre certs agrupaments tricotomics que ofereixen els cossos socials aquí estudiats. Els dos sistemes tricotomics que presenten una certa similitud són els de la societat hindú i la República platonica. En un cas i en l'altre es tracta, per definició, de la divisió del conjunt dels subjectes pertanyents amb plenitud al sistema. A la societat hindú es configuren tres varnas: els brahmans, sacerdots sacrificadors; els kshatryas, guerrers governants, i els vasyas, artesans i comerciants. Aquesta divisió té importancia sociologica, pero no rau en raons metafísiques. Efectivament, la gnosi hindú (les Upanishads) superara aquesta tricotomia i igualara els tres varnas davant de la saviesa. A la República platonica s'estableixen també tres classes: governants, guerrers i artesans. Ara bé, les diferencies entre un sistema i A Die Zaitberflote, l'home profa hi Cs representat per I'ocellaire Papageno. PLOT~, Enneada V 9,l; VI 9,s. l'altre són molt profundes: els varnas hindús no són classes socials, els estaments platonics, sí; en el sistema hindú el govern és a carrec del segon varna, en l'ordenació platonica governa la primera classe. Pel que fa a la maconeria, la classificació dels iniciats en mestres, oficials i aprenents es basa en criteris didactics, fent una imitació dels gremis medievals i de les titulacions universitaries (batxiller, llicenciat, doctor). Els grups gnostics no presenten noves divisions de caire social clarament diferenciades. Algunes vegades els textos parlen d'espirituals ((perfectes)) i d'espirituals «proficients» 6, pero aquests predicats no arriben a configurar grups específicament diversos. Trobem, en canvi, una tricotomia de caracter metafísic projectada en l'espai i en el temps mítics, la qual estudiarem a la segona part. L'estructura completa i tancada de l'entorn huma segons els gnostics valentinians ofereix la clau explicativa d'una interessant doctrina d'orígenes, que d'aquesta manera palesa la seva íntima relació amb el pensament de la gnosi, sobretot de la valentiniana. Es tracta de la teoria dels tres sentits de 1'Escriptura. La tecnica de la interpretació alelegorica la rep Orígenes, indubtablement, de Filó d'Alexandria. Pero el cristia ana molt mes enlla que el jueu. En primer lloc, Orígenes estén 1'al.legoria a tota 1'Escnptura hebrea, mentre Filó es limita a l'exegesi del Pentateuc. El que és més important encara, Orígenes distingí clarament dos sentits anagogics, el moral i l'espiritual. El sentit moral permetia llegir en 1'Escriptura les doctrines etiques i psicologiques de la filosofia grega, tal com ho havia practicat Filó. El sentit espiritual es referia a la redempció de Crist i a l'ascensió de l'anima vers la unió amb Déu '. El sentit literal o historic estava a l'abast de qualsevol lector dels textos bíblics, fos paga o jueu. Es tractava d'una lectura de la Bíblia que no únicament era religiosament opaca, sinó que podia induir a greus errors, com ara atribuir a Déu imperfeccions humanes 8. Era el sentit corresponent als homes totalment aliens al cristianisme, els pagans. Els cristians, en canvi, tenien accés al sentit anagogic. Aquest sentit anagogic, que utilitzava l'instrument de l'al.legoria, podia revestir dues formes, com hem vist. El sentit moral estava a l'abast dels cristians corrents; el sentit espiritual, en canvi, només era accesible als cristians més avancats o perfectes. Aquesta distinció entre ambdós tipus de cristians és un dels lligams més consistents d'orígenes amb la gnosi. IRENEU DE Lid, Adversus haereses 1 7,5; EPIFANI, Panarion, H. 33, 7,9. ' Cf: OR~GENES, De Principiis IV 2,4; In Leviticum Homilia V 1,5; In Numeros Homilia IX 7; X 1; Contra Celsum IV 72; In Jeremiam Homilia XVIII 6. Cf: Contra Celsum IV 72. Declaravem a l'encapqalament que un dels proposits d'aquestes pagines era palesar la naturalitat de la inserció de la sociologia de la gnosi en el context de les estructures que solen adoptar els grups polítics i religiosos. La tncotomia gnostica fóra, socialment parlant, la resposta espontania, la resposta que calia esperar, a la incitació del context immediat dels gnips gnostics, empesos per les circumstancies a entaular relacions amb els seus correligionaris cristians en el si de les esglésies i amb els conciutadans pagans en el si de la societat civil. El gnostic s'autodefinia d'antuvi negativament per diferenciació respecte als altres. A la segona part veurem els elements consitutius de la concepció positiva de si mateix, que configuraran un esquema tricotomic espaciotemporal desenvolupat en connexió amb l'anterior. Metafísica i sociologia A la primera part hem estudiat l'isomorfia estructural d'algunes societats jerarquiques. La nostra enquesta prosseguira ara esbrinant un tipus de relació dinamica en el si d'aquestes societats: la relació de poder. El domini d'un grup social sobre els altres es justifica obviament pels mateixos criteris ideologics que determinen la divisió jerarquica. Cal advertir que la correlació que aquí establim entre estructura social i fonament ideologic o metafísic és de caracter logic, no historie. No pretenem afirmar que primer es crea un sistema de pensament i després s'articula el complex social d'acord amb aquel1 sistema; ni volem sostenir que el cos doctrinal, a la inversa, sorgeix com a simple superstmctura ideologica per justificar una divisió social existent. Pretenem fer palesa, simplement, la relació logica i conceptual que hi ha entre el fet social i el sistema ideologic, donant per descomptat que es produeix entre ells un continu procés de realimentació. De tot el que hem dit en resulta, doncs, que determinades doctrines metafísiques es troben com a fonament de determinades relacions de poder. Aquestes relacions no s'estableixen uniformement en les diverses estructures jerarquiques. En alguns casos el corrent de domini es produeix en el si de S (pertanyents al sistema), de 1 (integrats) de P (periferia). Altres vegades la relació de poder s'estableix entre els subgrups en el si de 1. El primer cas s'esdevé en l'hinduisme antic. El conjunt del grup social dels dvija (nats dues vegades), compost per les classes sacerdotal, guerrera i artesana, domina el grup dels Südras. Historicament aquesta situació deriva de l'ocupació pels invasors indoeuropeus de les ciutats de les planes de l'lndus i del Ganges, on s'estableixen sense mesclar-se amb la població aborigen, que fou incorporada a la nova societat amb drets cívics i religiosos limitats. Ideologicament, la divisió i el domini consegüent es basen en el fet metafísic del doble naixement: el dvija neix per segona vegada a la vida de I'Atman, el Súdra no. En canvi, en el si dels varnas superiors, el relatiu domini dels guerrers és un pur fet social sense fonament ideologic. El segon cas es troba clarament exemplificat a la ciutat platonica, on hi ha una de les classes socials, la dels guardians filosofs, que domina sobre les altres, malgrat que totes pertanyen plenament al sistema. Aquest domini es fonamenta en una determinada doctrina filosofica, més concretament, en una específica teoria del coneixement que fa del filosof l'únic coneixedor dels principis constitutius de la ciutat 9. En el cas del gnosticisme cristia dels segles 11 i III, la relació de poder s'estableix de forma conflictiva entre el gnip que es considera plenament integrat al sistema, el gnostic o pneumatic, i el grup tingut per perifiric, els psíquics, és a dir, els cristians corrents o eclesiastics. Es tracta, doncs, d'una dinamica molt més acostada a la de la societat hindú que a la República platonica. Ireneu de Lió és perfectament conscient d'aquest capteniment de la comunitat gnostica quan escriu: ((Aprengueren disciplines psíquiques els homes psíquics, els confirmats en les obres i en la mera fe, mancats del perfecte coneixement. Aquests -diuensom nosaltres, els de 1'Església. Sostenen que per aixo ens és necessaria la bona conducta, puix que no ens podnem salvar de cap més manera, mentre ells se salvaran absolutament, no per la conducta, sinó pel fet d'ésser espirituals per natura)) (Adversus haereses I, 6, 2). L'actitud dels gnostics representava una presa de posició radical en un problema que agita les esglésies cristianes fins al concili de Nicea: les relacions entre teolegs i jerarques. Les esglésies cristianes es formaren i es desenvoluparen com a grups diferenciats en el si de les comunitats judeo-hel.lenístiques fins al principi del segle 11. És ben sabut que a les sinagogues de la diaspora jueva l'organització jerarquica era molt laxa i t'otalment mancada de caracter sagrat, car el poble d'Israel en la dispersió continuava reconeixent com a única autoritat sacerdotal la del temple de Jerusalem. Aquesta situació pesa fortament sobre l'organització jerarquica del cnstianisme després de la seva separació de la sinagoga. L'episcopat troba dificultats per consolidar-se i sobretot per assolir una autoritat de caracter sagrat més enlla d'un simple poder administratiu delegat per la comunitat. Durant tot el segle 11 i principi del 111 els bisbes eren elegits encara exclusivament per la comunitat local; a mitjan segle 111 l'episcoUn passatge molt revelador és Republica IX, 591 a.