Història ideal de Jacques le fataliste

HISTORIA IDEAL DE JACQUES LE FATALISTE* Jaume CASALS PONS En els grans temes de la Historia de la Filosofia hi ha fragments autosuficients. Es diuen .histories ideah. Llaurem un solc en el camp imrnens de la polernica sobre la llibertat i la providencia: sera el nostre racó, la historia ideal de Jacques le fataliste. En aquesta historia no surten els rnites, els profetes, els atomistes, els apostols, sant Agustí, Luter, els jesuites, Jansenius, Spinoza, Feuerbach, o Marx. Es tracta solament de Déu i quatre més. És probable que la ((Historia ideal de Jacques le fatalisten s'assembli menys a 1'~estudi conceptual» que al ((conte més o menys impecable de Jacques le fataliste)). El motiu és que es divideix en dues parts: 1. Historia real de Jacques le fataliste (és a dir, de l'obra, del text), en la qual hom explica les opinions dels quatre filosofs i posa de manifest la raó de la seva elecció com a integrants d'una historia ideal satisfactoria. 2. Historia ideal de Jacques (és a dir, de la persona i dels seus projectes filosofics), en la qual hom intenta dibuixar el negatiu de la primera part, justifica el fet que un personatge de Diderot figuri al costat de tres savis d'autenticitat poc dubtosa, i, finalment, afegeix una relació d'idees que mostra com és possible, en filosofia, obtenir una teoria no gens rebutjable a partir de coses certament rebutjades. PRIMERA PAR'. HIST~RIA REAL DE JACQUES LE FATALISTE Boeci, Lorenzo Valla i Leibniz són els tres autors que mancaven. No sé si ja eren sospitosos. El llibre cinquk de La consolació de lajlosoja intenta fer compatibles la omniscikncia provident de Déu i la llibertat de la voluntat humana. Si Déu * Va!& llegir aquest text, amb el mateix títol, a la 41 Semana de Etica y Filosofía Social)), celebrada a Santiago de Compostel.la la tardor de 1981. Com que l'espera de l'anunciada publicació dels papers d'aquell congrés ha resultat infructuosa, tradueixo ara, per a ENRAHONAR, la meva comunicació. Pel caricter d'objecte ja constituit que tenia per a mi, he preferit respectar el text original al peu de la Iletra, a despit de la barroeria reconeguda posteriorment en uns quants passatges. Espero que el lector sab& disculpar aquests inconvenients i les antipaties formals que suposa una redacció enfocada a la lectura de viva veu per a la lectura silenciosa i el greu estudi. Aprofito també per estalviar-li sospites exagerades: la filiació historiogrifica Boeci-Valla-Leibniz-Diderot postulada en aquesta <<historia» és rigorosament certa. coneix infal.liblement no sols els actes sinó també els propbsits i la voluntat dels homes des de tota l'eternitat, és clar que no existeix el lliure albir, car únicament es verificaran els actes i els proposits que Déu ha previst, diu Boeci. La causa d'aquest antic larnent contra la providencia -continua dient l'autorve de la incapacitat de l'enteniment huma per comprendre la simple presciencia divina. L'eternitat de la intel.ligkncia de Déu es desdobla, en un grau inferior, en la ternporalitat de la raó humana. El conflicte entre lliure albir i providencia sorgeix quan l'home embolica el pla diví amb el seu propi pla. De manera que un mateix fet futur, quan hom pren la referencia de l'únic instant etern de la ciencia celestial, apareixera com un fet necessari; perb considerat en la seva naturalesa essencialment temporal, sera independent i lliure. Déu preveu del seu present etern estant i el seu saber no impedeix que allo que preveu sigui, en el temps perpetu, o bé necessari, o bé únicament i exclusivament voluntari. aAixí doncs, aparteu-vos dels vicis i practiqueu la virtut!~, altrament no aconseguireu d'eludir el cistig. Nou segles més tard, Lorenzo Valla, al seu De libero arbitrio, posava seriosament en dubte que Boeci acabés d'entendre aixo de l'enteniment diví i de l'eternitat superior al temps. Per a Valla, que dialogava il.lusoriament amb un espanyol (un tal Antonio Glarea), Déu ha previst el pecat de Judes, perb de cap manera no l'ha obligat a cometre'l. <<Cal establir una distinció entre la necessitat i la certesa. No és impossible que allo que ha estat previst no s'esdevingui; pero és infal.lible que s'esdevindri. Jo puc convertir-me, -continua, genial, Vallaen marit, soldat o capelli, perb no ho faré.~ Em pregunto, avalat per Martín Santos, si Ortega i Gasset, tot dissertant sobre la poma, obligava algú a adormir-se quan preveia que, efectivament, bona part de l'auditori estava a punt de la becaina. No em demanis gaire més que aixb, Antonio, conclou Lorenzo, sobre la presciencia de Déu. Quant a les raons de sa Providencia, que condemna aquest a servir el mal i es compadeix d'aquell altre, respectem sant Pau, que ens respon amb la incomprensibilitat de les vies de Déu, i fiem-nos de sa divina misericordia. Tot reproduint, als Essais de théodicée, el dialeg de Valla, Leibniz es prepara un banquet per a bons pedrers. El1 mateix concedeix a l'italii l'ho- nor de ser almenys tan bon filosof corn humanista. Certament, Valla dóna peu a una distinció entre veritats de fet i veritats de raó, entre possibilitiit i necessitat, en el camp de la polemica que ens preocupa. Malgrat que no és menys cert que, en la mesura que les veritats contingents són tanmateix necesshries per a 1'intel.lecte infinitament analitic de Déu, ambdós autors -Valla i Leibniztambé han de recórrer al platonisme elemental de Boeci, la congruencia del qual havien posat en dubte. Il'altra banda, Leibniz ha d'agrair que Valla deixi pendent, a mode de pregunta incontestable i definitiva, allb que el1 es veu més capac de poder respondre: per que hi ha mal al món? Per que Déu, que és tot bondat, es porta aparentment corn un injust amb les seves criatures? Leibniz prolonga el dialeg, amb la mateixa elegancia fabulatbria de Valla, per exposar la seva corieguda teoria de l'optimisme cbsmic. El somni de Teodor transcorre en una piramide sense base firiita, on es troben tots els fets i mons possibles. A mesura que, conduit per la deessa Pal.las, Teotlor ascendeix a través de les cel.les, troba mons com més va més bells. Finalment arriba al vertex, on veu el millor dels mons possibles, i queda su- ~nit en un extasi pregon. Les gotes d'un licor diví li retornen la consciencia. Palelas li mostra que aquesta Atenes on es troben és precisament el veritable món actual. El pecat comes per Judes -que potser no es troba en algun altre món possiblec:orrespon a la naturalesa eternament lliure de l'apbstol. Déu tan sols li atorga l'existencia neces- >,aria per fer quadrar els comptes en el millor dels inons possibles, en el millor dels mons nocontradictoris. D'aquest pecat sorgiran magnífiques i:mpreses i un gran bé, així corn de la luxúria dels primers romans va néixer un gran imperi. Jacques le fataliste et son maitre pot considerarae una novel.la costumista carregada d'humor (Diderot segueix la pauta tracada per Sterne i Richardson), una sotie -com diria Gide-, una serie de c:omedies superposades, un conte meravellós, cbmic , o histbric. En tot cas, no és un tractat de filosofia. Diderot és, primer que res, un amant de la pura activitat literaria. Perb, sens dubte, el títol ja delata la presencia de la temptació metafísica. El fatalisme de Diderot ens condueix primerament a Spinoza: no actuem perque volem, volem perque üctuem. El sentiment rudimentari de llibertat és el resultat de la ignorancia de les causes. Ara bé, en segon lloc, i afortunadament pel que fa referencia a aquesta historia real, Diderot reconeix la seva debilitat per Leibniz. En les teories de l'((Harmonia preestablerta)) i de l'esmentat aOptimisme)), es troba el punt algid de la febre preciosa de la raó humana. A despit d'aquesta opinió, el nostre autor no subscriu aquestes teories. Els possibles solament són fantasmes. La creenca en altres possibles no és sinó l'efecte de la miseria de la filosofia. S'ha dit que l'amor entre Denis Diderot i Sophie Volland va ser un dels amors més possibles de tota la historia. En una carta a Sophie, del 20 d'octubre del 1760, Diderot cita el passatge del somni de Teodor a la piramide. Pero esborra Déu del sistema i es queda ell, tot sol, voltat d'un món absolutament fatal: sense metafísica, sense geometria, sense cap altra lbgica fora de l'experiencia i l'activitat analbgica de la memoria. L'estructura de Jacques le fataliste respon a aquesta actitud. Diderot s'intrcdueix a si mateix en l'obra corn a personatge i corn a autor. Per consegüent, allb que hauria estat un tractat dogmatic de metafísica es converteix en un Jacques le fataliste polemic efectivament real. Així, les teories de Jacques -el seu personatgesobre el que esta escrit alia dalt s'encavalquen irbnicament amb la llibertat de trac de la ploma que les concep i de l'autor que la maneja; una llibertat que, en qualsevol moment inversemblant, Diderot s'encarrega de recordar-nos amb totes les letres. (¿Que em podna impedir, ara, promoure una baralla entre tots aquests bergants i deixar-vos, estimats lectors, sense saber la continuació dels amors de Jacques?). Les series pard.leles harmbnicament preestablertes, que solament convergeixen en l'infinit diví, aquí s'entretallen en un punt que no és transcendental, en un punt tan contingent -si la gran roda no ho hagués previst aixícorn Diderot. ¿No topem aquí amb la definició donada per Bergson del motiu del riure: l'encontre aleatori de dues series d'esdeveniments disjuntes? Heus ací l'humor de l'obra; humor, no corn a castig i correctiu social, sinó corn a espasme, perplexitat, indeterminació, desconeixement productiu, petita explosió de llibertat no necessariament oposada al fatum. Una llibertat recolzada en la possible i efectiva discontinuitat literaria de la historia dels enamoriscaments de Jacques, que el seu antic i admirat capita, el seu amo, el seu caval1 capriciós, l'alberguera rodoneta, Madame de la Pommeraye, el mateix Diderot, o els designis de la gran roda d'alla dalt on tot és escrit, interrompen a plaer. Un cop abolit el subjecte de la providencia (de guis qui siguis, i que has tracat amb el teu dit fet era el Déu dels filbsofs el qui introduia el contota l'escriptura que hi ha alla dalt, tu has saflicte), el problema canvia de terreny. Aquest canbut des de tots els temps allo quejo necessivi és el m011 de 1'0s de tot el que esbossem a la tava; que es faci la teva voluntat. Amén». nostra segona part. Abans d'entr&-hi, seleccionem alguns exemples per perfilar millor l'entonació filosbfica profunda SEGONA PART I CONCLUSI~. de Jacques le fataliste. El principi dels indiscerHIST~RIA IDEAL DE JACQUES nibles es veu representat en boca del capita de Jacques quan assegura: «la galta de tots els homes d'honor és la mateixa gaita)). Els perills i el jurament socrhtic de la filosofia entren en escena quan l'amo confessa al criat: ~Jacques, amic meu, ets un filbsof, estic preocupat per tu.. . Sé que la teva és una raca d'homes odiosa per als grans.. . 1 si allb que esta escrit allh dalt es manifesta alguna vegada als homes abans de produir-se, presumeixo que la teva mort sera filosbfica i que rebrhs el dogal arnb la mateixa elegancia que Sbcrates exhibí en prendre la cicuta.. El cinisme té també un delegat en ((Gousse, l'home d'una sola camisa alhora, perque només té un cos alhora.. Jacques no sap que els principis no són sinó regles que un hom prescnu als altres per a si mateix. És clar, ((penso d'una forma i no puc evitar obrar d'una altra)). El fatalisme més absolut el trobem en els dos amics militar~ que es baten en duel una i altra vegada sens fi, donant compliment a la parquedat del parhgraf que s'ha escrit per a ells allh dalt. Després de cada anecdota, Diderot juga arnb l'opinió moralitzant dels seus propis personatges -al mateix temps narradorsi arnb la que s'ha format el mateix lector. La historia de Madame de la Pommeraye, que, abandonada pel seu amant, construeix astutament la passió i el matrimoni d'aquest arnb una bella prostituta, és conclosa per l'autor de la següent manera: ((De bon grat aprovaria una llei que condemnés les meuques i aquel1 qui hagi seduit i abandonat una dona honesta: l'home comú per a les dones comunes.. Posem fi d'una vegada a aquesta mostra tot recitant l'oració, la professió de fe del fatalista, arnb la qual Diderot fa riota de Voltaire a boca de canó, de totes les formes de deisme i, de segur, de bona part de la histbria de la filosofia: L'AMO. Que fas? JACQUES. Dic les meves oracions. L'AMO. ni reses? JACQUES. De vegades. L'AMO. 1 que dius? JACQUES. Dic: «ni que has fet el gran rotlle, siEl canvi de registre a que ens condueix Diderot permet que establim una mena de dihleg recriminatori entre Jacques -el filbsof que no sap filosofia, nou exemple del mite del fortunatusi els seus antecessors d'aquesta histbria ideal. Ja hem dit més amunt que la histbria ideal de Jacques és el negatiu de la histbria real de Jacques le fataliste. La serenitat del nostre personatge davant dels avatars del destí no és diferent de ]'extraordinaria concentració dels infants en determinats moments del joc. És la patetica seriositat del fatalista, d'aquell que, no disposant d'un punt fix en l'univers per aixecar la vida, es deixa dur atentament per les lleis de la fortuna. Si volem convertir aquest pathos escultbric en alguna cosa comica, n'hi ha prou de fer-lo asseure -com feia Napoleó arnb les desesperades esposes dels seus oficials morts en combat-, dibuixar-lo en el rostre d'un criat que acompanya com un camarada el seu amo viatger. Ara, Jacques ens serveix de pauta per extreure les idees rebutjades no gens rebutjables de les teories dels autors que ens ocupen. Potser només podrem formular preguntes, o quedar-nos a cava11 entre la pregunta i la resposta. Pero una especie d'arqueologia de les escombraries filosofiques és l'única font de que disposem, segurament, per poder descriure la histbria ideal de cadascun dels grans pensadors. En un racó amagat de l'argumentació que hem resumit més amunt, Boeci diu que seria una solució al conflicte entre la llibertat i la providencia «declarar que el curs dels esdeveniments és la causa de la presciencia divina)), és a dir, afirmar que els esdeveniments són causa i que la presciencia és efecte. Per a Boeci, és clar, la solució és tan bona com absurda. Pero, des del canvi de to del fatalisme de Jacques i des de la concepció pragmhtica diderotiana de la llibertat, jno podríem descobrir, en la tesi trivial que Boeci rebutja i que situa l'eternitat de Déu .en un "després"~ respecte al temps, en comptes de «en un "abans"~, la intimitat més gran possible entre Déu i l'home, el camp exclusiu de la religió, la fe, el valor de perseverar en el camí que aparentment no condueix enlloc? Reformulem aquesta brossa: el curs del~ esdeveniments és la causa que fa que Déu vingui a auxiliar l'liome. La cosa va canviant. Si diem que la providencia és la causa del desplegament dels esdeveniments, som al regne de la naturalesa. Si invertim la frase, ens llevem en el regne paradoxal de la gracia, on el principi de causalitat deu ser, probablement, una forma de follia desconeguda. A Valla únicament li podem imputar el fet de no haver caigut en la temptació diderotiana de transformar les pacífiques pagines del De libero arbitrio en un llibre d'aventures. Podria haver usat l'espasa -que, amb tota seguretat, Antonio Glarea devia esgrimir destramentcom a símbol simultani i conciliador de la fatalitat i la llibertat, és a dir, de l'honor. Hauria servit millor els ideals literaris de 1'Elegantiarum linguae latinae. Cal ser mis acurat amb Leibniz. Els dubtes neixen facilment sobre un sol tan llisquent. Dotades de percepció i apetició.. . Tothom sap que ocorre a~nb les petites percepcions als Nouveaux Essais. Perb, i les petites apeticions? Sobre la continuitat matematica de les petites percepcions, apareix la discontinuitat intensa dels mixims, els mínims i els punts d'inflexió, la qualitat de les percepcions prbpiament dites. En el cas de les petites apeticions, el procediment és invers. Elles són molt més poderoses. Pertanyen a un nou algorisme, a una Nova methodus que Leibniz mai no va arribar a escriure. De la discontinuitat primordial de les petites apeticions sorgeix la continuitat de l'acció i del desig sotmesos a l'heteronomia fatídica. La penetració infinitesimal en el fatalisme de les aparenccs dóna accés als punts instantanis, curulls de formies concretes, de l'analysis situs autonomic. Hi ha una absoluta espontaneitat en la petita apetició. Potser seria preferible parlar de ~petites diversions., en el sentit militar del terme (divertir l'enemic significa cridar-li l'atenció des de diversos llocs alhora per enfeblir les seves forces) , i considerar que l'enemic a debilitar és el destí. Com la idea rebutjada de Boeci, les petites diversions rebutjades per Leibniz només poden trobar-se en el regne de la gracia. A mode de corol.lari d'aquesta teoria inventada, podem recordar aquella magnífica fórmula de la Theoria motus abstracti: ((Omne enim corpus est mens momentanea, seu carens recordatione. (així doncs, tot cos és una ment momentania, perU no té memoria). Direm, aleshores, tot traduint al pla moral la intuició sensacional del jove Leibniz, que dota diversió és una virtut momentania, pero no té record, li manca una estrategia, no pot fonamentar lleis)). Cal reconeixer, no obstant aixb, que així hom resol més aviat el problema de la diversió que el de la virtut. En contrapartida, també cal reconkixer que l'instant del clinamen de la petita diversió no es pot copsar sota un judici, i, en canvi, és consubstancial amb el món de l'acció i la producció humanes. Enfront de la disjuntiva aclaparadora de les ktiques deontolbgiques i les etiques teleolbgiques, la nostra historia fa un forat a l'aire fresc de les ktiques injnitesimals de la diversió del destí. ¿Quines idees podem trobar en Diderot que el1 no hagi utilitzat i que, segons Jacques, hauria pogut utilitzar? ¿Quines faltes d'atenció i d'higiene ha comes contra el seu personatge? De primer, Diderot no explota la capacitat apodíctica del Ilenguatge dels grans escriptors. La vaga i interessant intuició que la virtut guarda escasses relacions amb ella mateixa únicament rep el suport de l'anecdota banal dels amants: n'hi ha prou de complir amb el ritual de declarar-se amor etern perquk la seva passió quedi dissolta en el no-res. En Diderot, aquesta manca de subtilesa és pecat. Plató, com és sabut, abandona la lluita arnb l'experiencia i s'interroga sobre que és la virtut en si. Perb la virtut no és com l'opinió vertadera, que pot copiar-se sense ciencia. La virtut formulada, transformada en llei, o en l'ús d'un concepte, és encara rnés buida, més manipulable i més política que la veritat avalada per algorismes aparentment insípids i innocents. La virtut no té res a veure amb la virtut en si. Pertany al món indefinit que se situa entre la pregunta i la resposta, entre el sí i el no, en l'infinit venta11 de possibilitats que s'obren entre el diable i el bon Déu. Aixb queda clar a través de totes les paradoxes de Jacques le fataliste. Perb Diderot, sense menyscabar el fatalisme patktic, podria haver posat en boca de Jacques el postulat de la llibertat o el món com a interrogant fonamental de la raó practica del cnat filosof. Jacques, que de vegades és prudent per bé que sent el més gran menyspreu per la prudencia, que se sorprkn a el1 mateix reflexionant sobre quin camí ha de seguir tot i que sap que el seu viatge no té altre itinerari que el que van deixant les seves petjades i el que esta escrit alla dalt, que prega per la seva sort fatalment determinada, és el maxim representant de la lbgica fluida i esponjosa, la lb- gica sense principi del ter$ exclos que ha de regular, almenys d'enca de Montaigne, qualsevol coneixement moral futur que vulgui presentar-se com a ciencia, o que simplement vulgui presentar-se. També podem retreure al nostre autor que hagi obligat el seu personatge a afirmar que el fet i el dret no es distingeixen. Perquk, encara que sigui veritat que per al fatalista la frontera entre la física i la moral és una invenció filosbfica antiga que no té cap sentit, no és menys versemblant i alliconador el missatge perfectament articulat, contrari i empíricament constrastable, que la realitat quotidiana fatal ens dedica en aquest respecte. La ironia del seu amo és més encertada: JACQUES. Aturem-nos en aquest rierol a prendre la fresca. L'AMO. D'acord; pero, i el teu reuma? JACQUES. Es de calor; i els metges diuen que els contraris es guareixen amb els contraris. L'AMO. Aixo és cert tant en la moral com en la física. He parat esment en una cosa singular; hi ha poques mhximes en la moral de les quals no s'hagi extret algun aforisme de medicina i, recíprocament, hi ha pocs aforismes de medicina que no hagin donat peu a una maxima moral. JACQUES. Així ha de ser. Tindrem en compte, finalment, com a darrer greuge contra Diderot, que no es recordi de revelarnos el nus epistemolbgic de l'obra fins que la lectura del text ha avancat considerablement. Es tracta de l'algorisme de Jacques -el seu metode finit d'abast infinit-, que ell consulta amb fruició sempre que vol pensar i anticipar-se a allb que li reserva la fatalitat: és el seu bot, el seu magnífic bot de cuir reple de vi regalat. És el1 qui posa d'acord la justícia d'alla dalt amb la injustícia d'aquí baix. En l'humor de Diderot hi ha alguna cosa'de disgustat i reprimit que l'aparta una mica de l'energia dels seus pares Rabelais i Montaigne. La parsimonia dels anglesos i l'afectació creixent de la Franca postcartesiana deuen ser, certament, un obstacle per a la riallada completa. Diderot és un Marcial il.luminat en qui la grandesa literaria tampoc no acaba de rebentar la miseria dels costums i de la naturalesa que descriu i analitza. Concloguem, doncs, per poder tomar a la bellesa d'aquesta historia ideal, amb un epigrama del poeta inventor del pragmatisme transcendental, que conté una apologia i alhora una advertencia subtil dirigides al gran Denis de 1'Enciclopedia: Que no hi ha déus, que el cel és buit -assegura Segi; i ho prova perquk, tot negant-ho, troba que s'ha fet ric.