Ressenyes

de que parlavemamb una continuació desproporcionadament feble en conceptes respecte al que feien endevinar les esmentades presentacions de Kant i de Schelling. Vull dir que el tema de l'home de geni, en ambdós autors, és més aviat un corol.lari, un element obligat pero no essencial de la seva teoria. Per consegüent, sembla logic aquest afebliment del text, que és rnés imputable al tema que a l'escriptor, i només a aquest en la mesura que cal responsabilitzar-lo de l'elecció d'un tema d'aquestes proporcions: el concepte de geni als segles xvnI i XIX. Dic aixo perque, al meu parer, Antoni Marí sap prou bé que un treball basat en Diderot i Schiller que fes les referencies pertinents a Kant i a Schelling, entre altres, li hauria quedat més rodó. El cas és que el1 ha volgut escriure'l així expressament. A través de tots quatre autors es transparenta la personalitat i el pensament de qui els explica. El llibre, com he dit, té intencions academiques i ofereix elements d'erudició forca interessants (la historia de la transmissió del platonisme florentí a la Franca de Diderot, passant per les illes britaniques, és especialment atractiva, i és un dels moments en que sap greu que l'edició no sigui completa, que hi manquin les notes aclaratories que no admet una col+lecció de butxaca). Pero no es pot dubtar ni un moment que, al darrera d'aixo, hi ha un escriptor que lluita per comunicar unes idees que són importants per a ell, unes idees d'intensitat difícilment controlable entre les fronteres d'una tesi. Per aquest motiu, la lectura de L'bome de geni es fa francament apassionant. Ara bé, per acabar, no és aquest aspecte subjectiu l'única cosa que dóna lluissor al llibre. L'home de geni no és, de cap manera, un assaig rnés entre els altres assaigs filosbfics que fan vida als prestatges de les llibreries. És un objecte i un lloc en el sentit rnés positiu dels termes. Per la profunditat del tema que abasta, per la senzillesa amb que l'exposa -la senzillesa i la fortuna que només poden sorgir de la penetració rumiadai per la imaginació i la labor que Marí hi ha invertit, aquest treball és un punt de referencia important per a la filosofia actual; almenys per a la filosofia catalana, pobra, magra, o trista, si es vol, pero amb moltes ~ossibilitats d'animar-se una mica. Jaume Casals Pons Dictionnaire des philosophes, PUF, París 1984 (2 vols.) Els francesos han publicat recentment un bon diccionari de noms propis de filosofs. Denis Huisman, filosof, esteta i pedagog frances -segons informa el mateix diccionari que el1 ha dirigit-, els 37 especialistes del Comite Científic presidits per Jacques d'Hont i, finalment, els 450 redactors d'infanteria han fet tots ells la feina de la dotzena de Diogenes Laercis que Montaigne reclamava per a tota epoc,~, per poder rumiar i examinar «curiosament la fortuna i la vida dels grans preceptors del món i la diversitat dels seus dogmes i fantasies)). Montaigne hauria estimat aquest diccionari, diu Marcel Conche, impressionat segurament per les 2.700 pagines in-4' de lletra menuda, a la seva Introducció. El Dictionnaire des philosopbes respon, en primer lloc, a una necessitat urgent de la cultura filosofica francesa. Ferdinand Alquié explica, en un dels múltiples «prefacis» de l'obra, que el Vocabulaire de Lalande (1902-1923) no conté els noms dels filosofs a mode d'entrada i que el diccionari d'Adolphe Franck (1843), a rnés de ser antic, és una obra dogmatica de combat, la missió de la qual fa molts anys que va prescriure. Els francesos, doncs, es troben per primera vegada amb una obra d'aquestes característiques. Els que no són francesos, probablement també. Huisman esmenta el Diccionario defzlosofia de Ferrater Mora i comenta que edóna rnés importancia als filosofs espanyols)). És evident que cal llegir «masa» alla on posa «niés». No calia filar tan prim, perque les 3.000 pagines in-4' del bon diccionari de Ferrater estan dedicades també als conceptes i, és clar, un diccionari exclusivament de filosofs ha de contenir més rioms propis -molts mési més informació sobre els seus personatges. Ja és comuna la consideració que, contrh-iament a la Historia de la Ciencia, la Historia de la Filosofia no té passat. Les idees noves no poden ensorrar les anteriors. Per aquest motiu pot ser cert que les veritats filosbfiques -si és que n'hi hacal anar-les a buscar, no en la historia universal de l'evolució de la raó, sinó rnés aviat en el seu sol natal, en el pensament de cadascun dels filbsofs. Sens dubte, aquest diccionari ofereix la possibilitat de dur a terme, per primera vegada amb unes certes garanties, aquest treball que va des de l'arqueologia, en el cas dels filbsofs més antics, fins a la simple neteja de la pols, en el cas dels nostres contemporanis. Huisman adverteix que han volgut confegir un diccionari molt obert. Obert en el sentit d'equilibrar nacionalitats pero també disciplines. Les fronteres entre filosofia i literatura no han estat gaire respectades en els casos en que els autors han fet justícia a allb que deia Aristbtil: «la poesia és més vertadera que la historia*. Perb, evidentment, el fet que hi figurin filbsofs no professionals no comporta que aquest diccionari pugui confondre's amb un Diccionari dels Escriptors. Per elaborarlo, hom ha partit d'un fitxer de 15.000 entrades, algunes de les quals han estat omeses per no exagerar l'extensió de l'obra. En principi, doncs, el Dictionnaire des philosophes és un diccionari dels filbsofs de tots els paisos i de tots els temps. L'ortografia francesa mana en l'ordenació alfabetica, pero la versió francesa va acompanyada, en els casos en que hi ha diferencia, de la versió del nom en la llengua original de l'autor. Amb tot, hi ha unes quantes veus que no corresponen a noms propis (per exemple, «cínics grecs)), «agustinisme», «confucionisme vietnamita))). Tclts els articles que superen la dotzena de línies van firmats pel seu autor. Els articles d'una certa amportancia contenen un biografia succinta de l'autor, l'exposició del seu pensament i la seva obra, i una bibliografia, que en alguns casos sembla forca completa. A tali de mostra, per tal de formar-se una idea de la distribució del paper, Fontenelle mereix mitja plana, com Gregori de Nissa, Eugen Fink, o el nostre company de Departament, Octavi Fullat; Yehouda Haleví, Eusebi Colo mer i Karol Wojtyla, una pagina; Dewey, Foucaiilt i Deleuze, tres pagines; Spinoza, Bergson, Wittgenstein i Habermas, vuit pagines; Montaigne i Hume, set pagines; Heidegger, sis pagines i mitja. Gricies a !la labor de la pila de gent contractada per PUF disposem sens dubte d'un instrument útil, que no sols ens permet d'esbrinar qui és Anathan Aal o els noms rnés importants de la filosofia vietnamita i africana, sinó que proporciona prou informació sobre Plató, Descartes, Kant, Hegel i els altres grans autors perque pugui considerar-se un llibre d'estudi. J. C. P.