Ressenyes

L'altre grup d'escrits és més dispers i al mateix temps esta rnés concentrat en l'obra menys coneguda del filbsof. Les teories socials desenvolupades a El hombre en la encrucijada són analitzades i combatudes per Salvador Giner. El mateix fa A. Sánchez Vázquez tot comentant els conceptes de «societat» i «ideologia» a La filosofia actual o Cambio de marcha en filosofía. J. Mosterín es concentra en els escrits sobre lbgica; C. O. Schrag i també Priscilla Cohn es fixen en algunes de les preocupacions «existencialistes» del primer Ferrater; finalment, el malaurat A. Deaño ens recorda l'existkncia d'un dels articles més premonitoris sobre Wittgenstein, escrit pel nostre filbsof l'any 1953. És cert el que ens diu F. Miró Quesada: la filosofia de Josep Ferrater Mora és, sens dubte, un reflex de la seva personalitat. «És un dels filbsofs menys dogmitics», actitud que constitueix una manera lúcida d'enfrontar-se als temps de confusió que estem vivint. El pensament de Ferrater Mora defuig tota mena d'Absoluts. El continuisme es un intent de trobar lligams, d'evitar preguntes últimes o fonamentals. Aquest caricter anti-absolutista, anti-dogmitic, tolerant per sobre de tot, es fa més i rnés present a mida que són abandonades les preocupacions ontolbgiques i es guanya el terreny de l'acció o de la moral. Una obra consistent i rigorosa, pero al mateix temps, tenyida d'ironia, distanciada d'una realitat inassolible del tot. Una obra marcada per l'autocrítica i l'autocorrecció gairebé obsessives. Una ullada a la completíssima bibliografia reunida per L. Montoya corn part de l'homenatge, n'és una bona mostra. Ferrater Mora ha tingut sempre en compte els seus lectors i crítics, considerant i incorporant llurs observacions a les noves edicions de cada Ilibre. Ja ho he dit altres vegades: l'obra de Josep Ferrater és una obra oberta i corn a tal roman a l'espera d'un nou homenatge. Victoria Camps Ramon XIRAU, Graons, Edicions 62, Barcelona, 1979. Dit i descrir, Edicions 62, Barcelona, 1983. La publicació a Barcelona l'any 1974 del poemari «Les Platges» significa la recuperació per a la poesia catalana d'una veu madura, forjada en l'exili mexica, dins una tradició estktica molt diferent a la que imperava aleshores en els Paisos Catalans. És potser per aixb que Ramon Xirau (Barcelona, 1924) resultava, per als seus primers crítics, una veu difícil de classificar, que a la fi hagué de llegir-se amb l'etiqueta maldestra de «poesia de l'exilip, que és corn dir un calaix de sastre que aplega tant a mestres indiscutibles (Bartra, Benguerel) corn a una munió de versaires que algun mal dia emborronaren un paperet amb enyoraments més o menys patribtics. Per sort la memoria del lector garbella les obres i a la fi resten tan sols les que revelen autkntica solidesa. A les altres el temps els aplica la seva «adiquia» i deu anys després se'ns fa difícil recordar titols que el mandarinat cultural d'aleshores considerava cessencials*. 1974 fou certament una anyada de collita excepcional en la poesia catalana, pero en un futur continuarem llegint tres autors bisics: Xirau, Jaume Medina (que publica aquel1 any «Temps de Tempesta») i Antoni Munné (autor de «Fruita d'Argila»). . . que certament no foren els autors més publicitats pels savis d'aquells temps. La poesia de Ramon Xirau es consolida plenament amb l'aparició del seu segon llibre a Barcelona: «Graons» ( 1979, prbleg d'octavio Paz). Es aquest potser el llibre més sblid dels publicats pel poeta Xirau, que especialment en el llarg poema de la primera part, onze cants, arriba al cim de la seva explanació. Potser el tema esencial de Xirau sigui la identitat. Reconkixerse, retrobar-se, repensar-se en els objectes, en els paisatges, en els Ilibres, constitueix per al poeta el sentit del seu viatge d'exploració entre les paraules. Com els romantics que estima i estudia amb passió des de la seva catedra de Mkxic, Xirau escriu poemes per a la veu; estilísticament el seu esforc -i el seu jugar amb els sonsserveix per tal que el lector faci un esforc i reciti les paraules, convertint-se d'aquesta manera en torsimany del poeta entre els homes. 1 encara un altre tret convindria destacar de l'estil de Ramon Xirau: l'ús del llenguatge i la inventiva dels mots. Com a poeta d'exili en una llengua minoritaria i oprimida, el drama més íntim i, alhora, universal del creador consisteix en veure corn se li escapen les paraules, corn lentament s'esvaeix la parla del poble i s'imposa un model Ili- bresc i fred. Recordem aquí les cartes desesperades de Neruda als seus amics demanant un diccionari per a poder sobreviure a Rangoon. O la lamentació per l'idioma de Milosz en «El Pensament Captiu». O Agustí Bartra marxant cap a l'exili amb un «Fabra» per tot equipatge. Xirau ha experimentat també aquest suplici de l'escriptor i la llengua perduda. Com Bartra, també Xirau reacciona «inventant llenguatge)); retorca les paraules, els dóna significacions noves i crea mots compostos que algun dia hauran de ser emprats pels jovincells poetes que -encarano podien llegir-lo. L'esforq del Ilenguatge en «Graons» és remarcable. El poeta s'aferra a la parla de la seva infancia i diu «ximbles» (aloc) i «piedraltes» perque sent necessitat de retrobar la veu d'un lector, que imagina a través de la parla. El procés d'invenció de llenguatge es fa encara més evident en el tercer llibre: «Dit i Descrit» i especialment en el poema més significatiu del volum: «L7Anyell». Allí el poeta diu: «blavaflor», «peixosmar», «descaps», «entremosseguen», «cavadament», «cavainferns», «matanyells», «petjamorts», «morimort». . . , mots que errbniament atribuiríem a la lírica sobrerealista (Eluard), car el seu origen és, més aviat, la nostalgia i unes gotes de domini del llenguatge en una tradició d'inventiva poetica que ve de Salvat Papasseit («una gitana prenys»), i de Llull, sempre darrer alquimista de l'idioma. «Graons» és un gran poema vitalista, molt en la tradició de Maragall-Salvat, i escrit en una clau, també, profundament tocada de tradició catblica. És Octavio Paz qui avisa en el prbleg: «A "Graons" la comunicació esdevé unió, les idees són formes que podem veure, tocar, sentir; les imatges, al seu torn, posseeixen una vibració que no és física sinó espiritual. Tornem a pensar amb els ulls, amb el cos». Oblida Paz que aquest és el destí últim de qualsevol poeta que en mereixi el nom: servir de mitjancer entre els homes i «I'allb altre» (divinitat, vida, natura. ..), que no sabríem sinó enyorar a través del cos. «Graons» és un poema filosbfic en la mesura que planteja el tema etern de l'home que cerca el seu retrobament en la divinitat. Perb el seu concepte del diví és sensualitat i intellecte alhora: Pregar (no, no parlar, pregar) veure't en les fulles daurades gregoriosament el cant neix de la barca, el cant brolla en la fusta viva de la barca (11 La relació de l'home amb el diví ha menester d'un mitjancer que per a Xirau en «Graons» s'anomena «Raó Ardent». És aquest un concepte de raó proper a la passió que no arriba a ser-ho en la mesura que empra un llenguatge sotmes a regla i mesura: en els ulls de l'infant -ah, barquestota la forqa és ja Raó Ardent. Les xarxes pesquen peixos diminuts, les diminutes xarxes. Són peixos breus imatges de llur Signe. Glorioses les mans del Signe es posen en el món i la mort-vida és vida i és ja vida la mort (VI Raó Ardent és la xarxa (ham poktic?) que permet recollir en llenguatge els signes de la creació i de la vida que, altrament, serien terribles i corsecadors. La transmutació, afirmadora de la vida, es realitza com a raó ardent des de l'infant i la contingencia (representada per la barca, metifora de la vida). La raó ardent duu a l'afirmació de la vida per sobre de la miseria nihilista i del dolor: . . . L'arc de la llum malgrat Dolor, canta, tot canta (XI) Per a Ramon Xirau la labor del poeta s'inscriu en una tradició que té els seus extrems en Holderlin i Rilke; com eUs creu que és funció del poeta mostrar als homes un camí que duen ja ineludiblement inscrit en sí mateixos. Perb a diferencia de la tradició germanica i protestant, el nostre poeta és mediterri -i per tant sensualistai de tradició catblica. Aixb l'allunya d'un pessimisme que altres autors, fins i tot catalans, han experimentat més vigorosament, El pensament vinculat al jo i solitari no és el seu. Si Schelling podia dir que l'home és «una bestia ridícula» i Byron exclamava «Maleit aquell qui ha creat la vida», aquesta solució no pertany, pero, a la tradició en que pot reconeixer-se Xirau. Si Der a un Gottfried Benn la victoria avui només pot estar del cantó del pessimisme car: «tan sols la negació ajuda l'home a crear el món nou devers el qual tendeix no tan sols l'ho- me sinó la natura», Xirau creu, ben al contrari, que el triomf de la positivitat i de la vida és inevitable: Tot home veu quan mira, les paraules del Temple del seu Temple, la Barca (X) Des de la lectura de «Graons» corn a poema de l'afirmació i del sentit de la recerca humana, el poema «L'Anyell» té una estructura profunda de caricter similar. Es el mateix autor el qui en la «Nota liminar» explica que el poema: «va brollar -la paraula és exactaen el curs de deu o dotze dies de la primavera de 1981». Si per a tot poeta el vers és un producte d'obrador construit a parts desiguals per l'experikncia, el Uenguatge, la raó i la follia, no podem extranyar-nos que Xirau faci constar el naixement d'aquest poema corn un acte radical d'cinspiració», d'exigkncia interna, perque justament la raó ardent estudiada a «Graons» havia de desembocar en un poema d'inspiració bíblica corn «L'Anyell». «Dit i descrit» (1983) és fins ara el darrer llibre publicat per Ramon Xirau als Paisos Catalans i, certament, el més desigual. Dividit en cinc apartats: «Imatges», «Viatges», «Memoria», «L'Anyell», i «Dit i descrit», ens ocuparem aquí del que ens sembla més important: «L'Anyell», i deixarem als especialistes en literatura l'estudi dels altres apartats als quals no voldríem amagar, pero, una critica. En aquest últim llibre Xirau recull materials de procedencia molt diversa: des de poemes fets arnb ocasió d'un viatge per Europa, a textos referits a la seva situació familiar. Aquests darrers ens semblen massa íntims i els primers excessivament vinculats a una tradició cultural. Poemes corn «Delphi» o «Santorini» haurien pogut anar més enlli de la descripció del ja sabut (l'auriga i l'explosió volcanica) per endinsar-se en un projecte de més volada. La crítica, perb, no pot amagar l'extraordiniria importancia del poema «L'Anyell» que justifica, per el1 sol, tot el Ilibre. Pel que aporta de reflexió sobre un tema bíblic (Apocalipsi, 15-2 1 ) el text és ja inusual en la poesia catalana contemporinia que, enjugassada encara en sobrerealismes epigonals, sembla abandonar els temes religiosos a un verdaguerianisme passat d'osques o a formulacions de pseudopoesia civil. «L'Anyell», corn és sabut, constitueix la imatge del triomf de la divinitat sobre el pecat. Per a sant Joan de Patmos, 1'Anyell té una funció simbolica: representa el Crist i la puresa del món nou construit sobre les runes de la devastada Babilbnia/Roma. La cmare de les prostitutes i les abominacions de la terra» (Ap., 17, 5) és destruida entre els plors dels reis, els comerciants i els qui s'havien enriquit arnb la seva opulencia. S'inicia ara el regne de 1'Anyell diví que fa noces arnb la seva església, la nova Jerusalem, per a obrir una nova epoca en que «les nacions caminaran arnb la seva llum» (Ap., 21, 24) mentre «creixerA l'arbre de la vida que fa fruit dotze vegades» (Ap., 22, 2). En un temps de baixa kpica i postcristianisme, l'anyell de Xirau no és, pero, el triomfador del pecat. Fins als darrers versos no és possible intuir l'esperanca de la reconciliació i el retrobament arnb la divinitat redentora. Cal passar, abans, per l'experikncia de la mort, que és també, corn en Maragall i Salvat, «major naixenga». La lluita entre la bestia Babilbnia que: s'ajau obscena en el pou de la fosca, feixuga fosca devoradora d'aus, dels deserts dels deserts, d'espases molt poc [útils (IV) i l'anyell cosmic que descobrim: ara que les esferes viren, ara que giren els astres i les fulles, de la Vida (11) té corn a conclusió el triomf de la vida més plena: en els raims del port (VI11 En l'afirmació del triomf final de la vida i en la morosa descripció de la mort -fins de la ben inútil de la noia de «ventre un xic Cranach» (V), plana una concepció de la poesia que enllaga directament arnb la raó ardent. E1 devesall de mots compostos nous de trinca tenen en mans del poeta una expressivitat nova i potenciadora; la mort, dita un xic en l'escola formal del gran José Gorostiza de «Muerte sin fin», no s'acaba en el pessimisme del mexici («Anda putilla del rubor helado/ anda, vámonos al diablo»), sinó en la confianca de la vida, gran afirmadora, expresada en trets de gran vigor Iíric: Les gavines onades, blanques llums d'ales i veles núvols, castelleres s'esfonsen blau endins, giravolt, giraflor, d'ocells blancs, d'ocells [blancs (VI11 A diferencia de Gorostiza («lleno de mí, sitiado en mi epidermis/por un dios inasible que me ahoga,/mentido acaso»), Xirau és l'home de la confianca, esfereit pel combat entre potencies que se li escapen: mosseguen ombres, entremosseguen, llisquen tempestes de foc roig sense caliu i ens volen mort, eterna mort, eterna: cercle d'eternitat, malbec i mort. (1) Xirau alimenta amb raó ardent una fe que el duu a la valoració d'una natura i d'un ésser que, finalment alliberats de la contingencia per la mort i la resurrecció de la vida, apareixen corn a sentit de la historia i del gaudi. A la fi el viatge no hauri estat inútil: hauri permes de retrobar no tan sols la cansó que canta en cada bri de cosa, sinó encara més: la identitat del poeta amb la cancó i la cosa. Y así, aquel que distraidamente salió un dia de las aulas, acaba encontrándose por puro presentimiento recorriendo bosques de claro en claro, tras del maestro que nunca se le dio a ver: el Único que pide ser seguido y luego se esconde detrás de la claridad. Y al perderse en esa búsqueda, puede dársele el que descubra algún secreto lugar en la hondanada que recoja al amor herido, herido siempre, cuando va a recogerse. (((Claros del bosque)), María Zambrano.) Ramon Alco berro Arxiu de Textos Catalans Antics. Anuari per a lJedició i estudi de textos catalans anteviors al segle XIX. Director: Josep Perarnau. Secretari: Jaume de Puig. Editat per: Publicacions de la Fundació Jaume Bofill, Barcelona. 24 x 17 cm. Volum 1, 1982, 520 pp.; volum 11, 1983, 676 pp. (Sigla: ATCA). L'ATCA és una publicació catalana nova, de periodicitat anual, que compta fins al moment present amb dos volums, corresponents als anys 1982 i 1983 -a hores d'ara, novembre de 1984, deu estar a punt de sortir el tercer-, destinada, tal corn es diu en la presentació del primer número, «a edicions, estudis i exposicions de ciencia positiva, sense pero excloure d'altres tipus de recerca, entorn d'obres d'autors catalans anteriors al segle XIX, qualsevol que sigui la llengua en la qual foren escrites)). Hi caben també cd'altres aportacions que hi facin referencia, corn és ara descripcions de documents, d'incunables i de llibres antics, notícies sobre obres o llurs fonts, sobre copistes o els seus obradors, sobre la lletra o la seva evolució. i sobre impressors, bibliografs, llibreters, marxants de llibres i biblioteques», així corn també «sobre institucions pedagogiques antigues», de tota l'irea lingüística catalana i, quan calgui, de «tot el conjunt de regnes i terres que formaren part de la corona catalano-aragonesa)). Es tracta, doncs, d'un projecte ambiciós de «recerca cultural bisica», encaminat a aconseguir l'inventari, la preservació i la publicació del nostre patrimoni documental, per tal d'evitar-ne la dispersió i la perdua, i també, és clar, perque no dormi ignorat pels estudiosos del nostre passat, tant de l'epoca medieval corn del període de la «decadencia». Aquest esforq de recuperació de textos s'insereix en una tradició que compta, d'enqi de la Renaixensa, amb noms illustres, corn Mili i Fontanals, Rubió i Ors, Marii Aguiló, Jeroni Rosselló, Mateu Obrador, Salvador Galmés, Amadeu Pages, Ramon Miquel i Planas o Josep M. de Casacuberta. Pero una de les novetats de 1'ATCA és que no es limita als textos literaris, sinó que persegueix tota mena de documents: filosbfics, teolbgics, histbrics, jurídics, medies, etc. Un camp immens i gairebé inexplorat, fora del cas de grans figures corn Ramon Llull o Arnau de Vilanova (i encara!).