"Filosofia de l'exili" i exili de la filosofia

((FILOSOFIA DE L'EXILI)) 1 EXILI DE LA FILOSOFIA Norbert BILBENY Com l'apassionat, que entre dues tanques fa via per la vall vesprejant, deixa endarrera el seu pas i omple els seus ulls asservits en el pensament de [l'encontre i s'acompanya ja de l'abracada i la veu, ara jo, tornat a l'exili on callen les coses, on es mesura el temps pel que s'espera tan sois, pujo per retrobar el qui és jo mateix i madura, únic, de mi mateix i del meu déu salvador, i en l'impuls consentit cap a l'harmonia fixada, dins la posta que em venc creo l'aurora brillant. CARLES RIBA Elegies de Bieruille, XI L'exili és aquell allunyament de I'individu respecte del seu país que es duu a terme per raons o motius diguem-ne polítics. De vegades aquesta expatriació és voluntaria; de vegades, sovint, forqosa, perque hom ha fixat una pena sobre nosaltres -desterrament-, o perque, sense més protocol, s'ha obert la veda contra el nostre cos mortal -persecució, talment. Bé que els límits entre l'obligat i el facultatiu no són, tampoc en aquesta materia, gaire clars. 1 encara, trobar-se tancat a la presó per segons com s'ha fet ús de la paraula, o trobar-se mobilitzat a la guerra sense que ens l'hagin demanada, és, a parer meu, veure's igualment exiliat. En una forma o altra, la filosofia, posem per cas -i n'és el nostre-, s'ha fet, es fa, no rares vegades, en, anzb i per l'exili dels seus caps pensants. 1 fins podríem dir que, tal com és fet el món encara, una filosofia portada fins a les seves darreres conseqüencies polítiques és sempre una filosofia per a l'exili, iidhuc físic, mal que li shpiga, del seu compromes autor. La realitat és tan plebea que no caldrii que ni els exilis dels filbsofs vinguin sempre urgits sub specie philosophiae, sinó que bastara per a guanyar-se l'expulsió de la ciutat propia una certa manera educada, si es vol respectuosa, de sentir-se ciutadh. Perque, des de Socrates, la ciutadania roman ofensiva encara. Aquest, permiti-se'm, és el fet de l'exili que concorre, al final de la segona República, sobre alguns filbsofs catalans. UNA DETERMINADA TRADICIO D'EXILIS Darrerament s'esth imposant el terme «Filosofia de I'exili», dit, sense més, dels flbsofs catalans exiliats a conseqüencia de la darrera guerra civil. El grup d'aquests que hom té en consideració és, en els casos que conec, aquell que com a compost per autors vinculats, per origen o adopció, a la Catalunya de l'epoca republicana, s'inclou -pero sense tal naturalesa de grupen el conjunt heterogeni de pensadors establert per l'historiador José Luis Abellán al seu llibre Filosofia española en América, publicat a Madrid el 1967. Aquesta continua essent l'única monografia de base de que disposem - per a una visió general del -si es volsobreentks contingut d'aquella «Filosofia de I'exili». Així, el grup de filbsofs catalans exiliats a la ratlla dels quaranta ha pervingut, in extenso, el format pels autors segiients -i cito sense prelació: Joaquim Xirau i el seu fill Ramon, Josep Ferrater i Móra, Jaume Serra i Hunter, David García Bacca -perque professava, i publica, a Barcelona-, Robert Saumells, Lluís Farré i Magre, Joan Roura i Parella, Domenec Casanovas i Eduard Nicol. Ara bé, abans que resti en ferm aquesta nbmina haig de fer uns comentaris al marge. No entraré a discutir si Ramon Xirau, que només comptava quinze anys d'edat el 1939, o Lluís Farré, que marxi l'any.. . 1931, poden, en rigor, catalogar-se dins la nostra «Filosofia de l'exili», Tanmateix, en un ordre identic, em permeto d'estendre el meu dubte vers la personalitat de David García Bacca, el qual -i no per raó del seu idioma ni del seu origenno és gens ficil d'aglutinar amb el subsector de «filbsofs catalans», dins la intellectualitat espanyola exiliada el 1939. Jo, almenys, no veig clar el nexe i I'abast de García Bacca dins la cultura i en especial la filosofia catalana -o no el veig tan clar com d'altres casos similars. Em remeto només al sentit comú, que em diu més aviat dels nexes culturals castellans de I'autor esmentat. Poc temps més tard, un altre eximi pensador, Zubiri, ensenyii durant unes temporades a Barcelona i no per aixb gosem lligar-lo al cpensament filosbfic catalb: entitat tan oberta com es vulgui, perb és clar que no dóna per tant. Deixo només apuntada aquesta qüestió dels possibles excedents d'adscripció dins del grup que ens ocupa; qüestió trivial, amb tot, al pensament mateix, perb no pas al propbsit d'historiar-lo o de comentar la seva historia, Amb aquesta sensibilitat proposo de refle- xionar, en canvi, sobre els ja no hipotetics «autors excedents» que comentava, sinó els efectius personatges absents de la convencional relació de filbsofs catalans exiliats arran de la darrera guerra civil espanyola. Com que la llista d'aquests és, amb escreix, prou rnés llarga i sobretot clamorosa que la dels anteriors, haig d'atribuir el seu fet -abans de passar al detalla la falta, ara per ara, d'estudis publicats sobre l'exili fiíosbfic catali, i a que, mentrestant, hom es refia massa del citat llibre d'Abellán, del tot insuficient per a nosaltres. L'historiador madrileny no parla dels primers exiliats, és a dir, dels qui sortiren l'any 1936 per motius polítics. A Catalunya aquests foren principalment els pensadors de condició eclesiistica. Va ésser el cas de l'historiador Miquel Batllori; dels assagistes de taranni obert Carles Cardó, Albert Bonet i Pere Bordoy-Torrents, així corn dels tomistes tradicionals Ramon Roquer, Joan Tusquets i Josep Maria Roig i Gironella. En aquesta llista dels filbsofs remoguts el 1936 hauríem de considerar corn d'una situació anexa a la de l'exili la del també religiós i historiador Ignasi Casanovas, víctima dels primers mesos de la guerra -el seu exili seria, doncs, «interior»-, i, al capdavall, la d'aquells professors universitaris que, corn Jordi Udina i Domenec Casanovas, foren cessats de llur cirrec per ordre expressa del govern de la Generalitat. (Abellán situa Casanovas corn a integrant, sense més, de l'exili republici, el del 1939.) Perb seguiran sense ésser tractats uns quants pensadors més. L'assagista i filbsof Francesc Pujols obre la llista dels oblidats pel que fa al 1939. S'hi ha d'incloure també el singular Dídac Ruiz, autor de diverses obres amb voluntat flosofica; o, no gaire lluny, Joan Montseny («Federico Urdes»), tebric anarquista, autor de La evolución de la filosofia en España. El filbsof Josep Maria Capdevila, antic deixeble de d'Ors, i el seu consemblant, l'assagista Maurici Serrahima, seguidor de Mounier, hagueren igualment d'exiliar-se. Pere Corominas, un altre «escriptor d'idees», i animador, a més de diverses activitats filosbfiques, hagué també de marxar; corn August Pi-Sunyer, el prestigiós fisibleg i tebric format en les idees de Ramon Turró. El psicbleg i corresponent intellectual de Joaquim Xirau, Emili Mira, introductor de la psicoanalisi a Catalunya, tampoc és esmentat quan s'hi deuria. Com Gabriel Alomar, el teoritzant del modernisme que s'anticipa en alguns postulats al Noucentisme. 1 com, a la fi, els assagistes polítics Manuel Serra i Moret, Joan Comorera, Jordi Arquer, Joaquim Maurín, Josep Pallach, Antoni Rovira i Virgili, Antoni Fabra i Ribas, Josep Maria Batista i Roca ... Andreu Nin, d'altra banda, marca, amb el seu segrest i assassinat -el segon, a Catalunya, després del de Ferrer i Guardia, d'un «home d'idees»-, la fita més cruel de l'exili intel.lectua1 catali. Ni tot l'exili de pensadors catalans, provocat per la guerra civil fou, doncs, el de l'any 1939, ni tots els exiliats -malgrat l'antologia americana d'Abellánforen cap a America. Podem parlar encara de la continuitat d'aquest exili en els pensadors, primer, que foren depurats pero no arribaren a marxar del país, corn Josep Calsamiglia, Jordi Maragall i Eduard Valentí; i, d'altra banda, en aquells que, de dins estant, igualment, havien de trobar-se, en els anys quaranta i cinquanta, enmig d'un advers reg& per a l'activitat intel.lectG1, tant de la literatura -Fuster, Serrahima, en tornar-, corn de la docencia -Colomer, Goma, Siguán, Sacristán, potser Mirabent. Fet i fet, la «filosofia de l'exili» arriba encara hs els anys seixanta: José María Valverde, exiliat a Nordamerica, i el citat Manuel Sacristán, expulsat de la Universitat. (La coacció física sobre la paraula no és cosa tan preterita entre nosaltres: els casos Xirinacs i Boadella, els atemptats contra Fuster i els processaments recents contra periodistes -pensem, si més no, en el de Xavier Vinader-, se segueixen del mateix ordre de causes que provocaren l'exili de la guerra civil). Vull dir, amb tot aixb, que no podem aturar-nos en l'exode del 1939, sinó que aquest té encara ramificacions, i rnés en el territori de les idees. Amb tot, crec que l'exili de filbsofs que dóna avui motiu a l'antonomistica «Filosofia de l'exili» ha representat el rnés gran entrebanc per a l'evolució del pensament íilosbfic a Catalunya, quan aquest ja portava cent anys de curs continuat -a partir, pricticament, de la reinstauració de la Universitat de Barcelona. Altres adversitats sofertes per la filosofia catala- na contemporania les veurem, al costat d'aixb, molt en un segon pla: penso, sobretot, en la prematura desaparició de Joan Crexells i en la sobtada migració d'Eugeni d'Ors. (La qual, - per deure's a motius polítics: no és un exili també?). Abans d'aquells cent anys de continuitat hi havia hagut, com se sap i s'ha de recordar, altres moviments d'expatriació d'intel.lectes, autentic antecedent, per significació i grandaria de cada un, de l'emigració republicana. Són, retrospectivament, els dos exilis del~ liberals (1814, 1823), on hi trobarem Monlau, Mata, Ribot i Fontsere i Antoni Puigblanch, fent costat, aquest, ja per sempre a Londres, a BlancoWhite. Més enrera hi hagué l'expulsió dels jesuites i regalistes (1767), la qual suposa el primer desmantellament -i definitiva criside la Universitat de Cervera, mantinguda pels primers: pensem, si més no, en les figures cabdals d'un Finestres o un Codorniu, animadors de l'únic focus de relativa «modernitat» en les idees del XVIII catala. Els exilis d'intellectuals encara més anteriors són els derivats de la guera de Sucessió (1714), de la dels Segadors (1652) i, per descomptat, els que es donen arnb l'expulsió successiva, via Tribunal de la Inquisició -autentic motor de l'exili hispanic-, de la comunitat jueva (segles xv i XVI) i dels erasmistes junt arnb els protestants (segle XVII). Els estralls, per cert, d'aquesta organització de la intolerancia feren escriure moltes pagines als «moderns» Felix Amat, I'esmentat Antoni Puigblanch, el metge i filbsof Josep Miquel Guardia i l'escriptor Pompeu Gener. Finalment, en aquesta llista retrospectiva hauríem encara d'incloure, a títol d'excepció i dins l'interregne de la filosofia arnb continuitat ( 1837-1936) que comentavem abans, els exilis motu propio -bé que mai ho són del totdels citats Guardia i Gener, del pedagog Ferrer i Guardia, tots ells a París, així com del modernista Jaume Brossa, a Londres, ben entrat el segle actual. Si és que no volem afegir un altre «exiliat interior», el del maxim difusor del darwinisme a Catalunya i Espanya: Odón de Buen, catedratic de biologia durant molts anys a la Universitat de Barcelona, de la qual fou expulsat finalment per defensar l'evolucionisme a les aules. 1 tampoc no triga gaire a ser un membre més de l'exili republica. SOBRE EL TERME «FILOSOFIA DE L'EXILI» 1 ALGUNES QOESTIONS DE FONS El terme «Filosofia de l'exili» és, al meu parer, tan imprecís com aquells altres termes que li són més o menys connexes dins la historia del pensament modern a Catalunya: «Escola de Barcelona», «Filosofia del sentit comú», «Filosofia del seny», «Neotomisme», «Personalisme», «Modernisme» o adhuc -el darrer que he conegut- «Escola tomista de Barcelona*. La millor historiografia tendeix a suprimir, en bon llinatge de nominalisme i economia del Ilenguatge, tantes denominacions sobreafegides com sigui possible, comencant per aquelles que no resulten clares. Tres quartes parts d'aixo crec que passa arnb les etiquetes abans alludides. És dir ben poc -i sobretot és dir massa negativamentdels filbsofs exiliats que pertanyen, abans que res, a la classe de la «Filosofia de l'exili». Crec que som al davant d'un epígraf extrafilosbfic, perquh no té relació arnb l'obra mateixa dels pensadors als quals es refereix, allb que ha d'importar en primer lloc a l'estudiós i a l'historiador. A part d'aixb, no hi ha un mateix pensament doctrinal, una tematica comuna ni cap similitud de tot o estil aparents entre els filbsofs de l'exili. Cap element doctrinal, almenys, en permet, de moment, de donar a aquests pensadors un qualificatiu generic avinent. 1, tot arnb tot, ja s'ha vist, altrament, que hi ha hagut més d'un exili collectiu de pensadors catalans, idhuc en la modernitat. La qual cosa ens avisa també del caracter simplement ahisthric de I'expressió «Filosofia de l'exili». Terme, doncs, que convé, al meu parer, afectuosament anar oblidant. Com segurament d'altres, producte de la inaptesa hispanica per fer historiografia de les idees, comencant per les prbpies -o potser per no haver sabut fer ni aquesta historia. Entenc, així, que ja que no hi pot haver un predicat analeg, d'ordre filosbfic, per a referirnos als autors esmentats, I'únic que potser admetrien fóra un d'ordre histbric general. Proposo en aquest supbsit, d'utilitzar el terme «Filbsofs catalans de l'exili republici» -sempre, és clar, que convingui aquesta comuna referencia biografica-; enunciat, pero, que hom hauria d'ampliar arnb l'especificació, pel que hem anat explicant, «...de 1936», o bé arnb l'afegit «. . .del 1939», segons conveniencia. 1 encara, posat aquest darrer, arnb la incorporació d'un altre sufix: o bé «. ..a America», o bé «...a Europa», segons s'escaigui. Tots ells, d'altra banda, pertanyen si més no -junt arnb els qui no s'exiliarenal grup més ampli dels ((filbsofs de la Universitat Autbnoma de Barcelona», que comprendria de Jaume Serra i Tomas Carreras a Josep Ferrater i Josep Calsamiglia. L'altra qüestió preliminar per a l'estudi d'aquests filbsofs de l'exili, i, per tant, abans que entréssim sobre llur pensament mateix, és, fet i fet, la investigació de les possibles influencies tebriques catalanes, siguin les endbgenes -és a dir, les rebudes entre ells-, siguin les exbgenes o recollides d'altres pensadors aliens al grup proposat. Dins d'aquest capítol penso, ara mateix, en mitja dotzena d'indagacions pendents. Així, caldria, primerament, definir l'abast de la filosofia de Llorens i Barba damunt Jaume Serra i Hunter, el més ve11 de tots els filbsofs catalans de l'exili republica, de tots els quals -sense excepciófou professor. Cal no oblidar que, per exemple, Serra es proclama no sols deutor, sinó seguidor i tot del qui ha estat el primer professor de filosofia de la reinstaurada Universitat de Barcelona: l'interes per publicar les Lliqoízs d'aquest és una prova més del seu seguiment convencut. Una altra qüestió per apuntar: la relació del més vetera dels deixebles de Serra, Francesc Mirabent (n. 1888), no sols arnb l'ideari del primer (amestre Serra.. . »), sinó arnb la filosofia del sentit comú emparada per Llorens -tan elogiada per l'anglbfil autor de De la Bellesa-, i de la que Serra, tanmateix, hauria arribat a fer de mitjancer sobre el seu alumnat universitari. (Pere Font i Puig, coetani de Mirabent, fou també alumne de Serra i Hunter, pero no ens dóna indicis suficients per creure en una relació intellectual rellevant arnb el seu mestre). Un tercer tema a esbrinar és la influencia exercida per aquest sobre el jove Joan Crexells -alumne igualment- (n. 1896), que inicia eIs seus escrits esperonat per I'alerta contra el «relativisme», advertit per Serra en el conjunt de la filosofia contemporania. El «relativisme» era per ambdós la conseqüencia de reduir -entenienel problema de la certesa a la veritat «psicologista» o a la veritat «positivista» arnb les quals culminaria el pensament del segle passat. No és per un casual que Crexells orientés la seva tesi doctoral cap a la Ibgica moderna, a partir de la teoria de les proposicions de Bolzano i de la Ibgica matematica de Frege i Russell, és a dir, l'ambit de les «veritats absolutes» capaces de desfer el sortilegi relativista. Perb, en aquest sentit, no és menys interessant la relació doctrinal entre Serra, una altra vegada, i els seus altres deixebles, quasi coetanis de Crexells, Joaquim Xirau (n. 1895) i Joan Roura i Parella (n. 1897), tots dos exiliats el 1939. Si I'apartar-se del «relativisme» porta Crexells fins a la lbgica i l'epistemologia realista, en aquests dos autors esmentats portara, respectivament, vers la metafísica dels valors -via Scheler i la fenomenologiai la pedagogia especulativa, a través de Dilthey i Spranger. Xirau, almenys, i com el nostre primer seguidor de Russell, no estalviara en els seus escrits de joventut l'allusió al tal relativisme de la veritat. Es podria fer, si més no, un estudi comparat d'aquesta triple i simultania incidencia personal del pensament de Jaume Serra, el qual, dut a terme, ens podria ajudar potser a tenir un principi d'unitat de visió sobre la filosofia catalana del nostre segle, que ara per ara no tenim. 1 més, encara, quan s'esta tractant, arnb la generació de Crexells, de la primera que ens posa en contacte directe arnb el pensament anglosaxó. Un altre ordre d'influkncies que fóra bo d'esbrinar és la presumptament deixada per la filosofia de Joaquim Xirau -i no faltarien elements per creure que és una hipbtesi prosperable- (al meu parer el filbsof rnés destacable de l'exili republica) sobre tots i cadascun dels seus aulmnes més anomenats, tant els esiliats mateixos com els de l'«interior». Per ordre cronolbgic: Farré i Magre, Nicol -eis seus dos deixebles més antics-, Bofill, Casanovas, Maragall, Ferrater, Calsamiglia, Goma i, més ega, Ramon Xirau, coincidents, crec, amb aquella fonamental preocupació de Xirau per les dades preliminars del pensar: l'afectivitat, la comunicació, l'ontologia de I'home. Per últim, una darrera conjectura sobre la formació catalana de Ferrater i Móra, l'altre gran pensador -al meu gust tambéde l'exili america, («exili», encara avui?). Aquesta és: el rastre d'Eugeni d'Ors, almenys, en obres com Les formes de la vida catalana -pal&s, encara que no es digui-, i, sobretot, en la formació del seu metode filosbfic. Així, l'«integracionisme» presenta, en la nostra manera de veure, una concomitancia poetica amb l'irbnic dialogar, en d'Ors, entre les categories oposades del pensamententre els conceptes polars, segons Ferrater. Avui ja hi ha prou deixant-ho insinuat. L'exili és quasi el destí del pensament. La filosofia segueix el compas del caminar, del passeig, que és la velocitat natural de l'home. Quin filbsof no és itinerant? La coronació de la filosofia és el seu destí caminant. ~Com no podria ésser un altre el desti d'un pensament que es vol fins a la seva darrera conseqüencia? Si la filosofia autentica és itinerant sempre, és, perb, errant algunes vegades. És I'hora del seu regne, al qual no podria coneixer, altrament, més que d'aquesta forma negativa. Hi ha, per el1 mateix, tota una noblesa de l'exili, i més encara en el d'aquell que ja es proposa un dia I'ésser itinerant. És la fortuna, en aquest cas, de la crítica del coneixement, del coneixement crític, del coneixement. L'autenticitat és desafiant, i aixb sol ésser -sense que degui, sense que hagi d'ésser-houna candidatura a l'errancia. La mitologia ens ho recorda: Adam, i Edip, i Prometeu. La vida d'alguns filbsofs ens ho ensenya: Sbcrates i Plató; Vives i Descartes; Spinoza i Hobbes; Voltaire i Rousseau; Marx i Nietzsche; Freud i Wittgenstein; Gramsci i Benjamin; Landsberg i Adorno; Sartre i Russell; Chomski i Negri,. . . La filosofia viva té un historial no sols de censura sinó d'exilis també. La filosofia cautelosa -i exitosacoincideix, en canvi, amb el repbs del seu autor: Aristbtil, Tomas d'Aquino, Locke, Hegel ... La diferencia que hi ha, per a la filosofia, entre un estat i l'altre, entre el reconeixement i la represalia per pensar, és la diferencia que hi ha entre la conformitat i la crítica. O el pensament com a consolació i el pensament com a pregunta. O entre l'exit i el Regne. Sempre hi ha hagut, hi ha, un exili esperant la intellig6ncia. La despossessió del filbsof ha estat la seva coronació; no dic que ho hagi de seguir essent. Al costat d'aquest tradicional exili politic de la filosofia hi ha, avui, un exili d'una altra mena: l'ostracisme cultural, al qual es veuen obligades avui algunes formes d'expressió del pensament. Per exemple, i per continuar, el pensament catala. Perb no menys el que s'expressa en castella; o en francks, o en italia. La filosofia en llengües llatines viu la consciencia d'estar desterrada de l'ambit de la filosofia internacional. És la filosofia 'que es veu, de fora i de dins, com a filosofia exiliada. Els seus membres ens movem en una zona extraterritorial que, a tot estirar, desperta l'interes -quan el despertadels metropolitans pel que té d'exbtic i de punta de romanticisme: la fidelitat a la Ilengua, a la histbria.. . 1 aixb que ni l'una ni l'altra no preocupen gaire als autors centrals. La filosofia que avui es fa a Catalunya, i ja no diguem la que es fa en catala -a punt de desapareixer del tot, pel camí que anem-, té a sobre un agreujant: pertany a una cultura sense estat. A part que no té tampoc d'altres més petits mitjans.. . ¿No sera que els Filbsofs de 1'Exili som avui nosaltres? Perb, en fi, ja aquesta és una qüestió que ens sobrepassa.