Filó d'Alexandria : de la saviesa a la contemplació

FILÓ D'ALEXANDRIA, DE LA SAVIESA A LA CONTEMPLACIÓ Josep MONTSERRAT i TORRENTS L'epoca de la dinastia julio-claudiana, tan reblerta d'esdeveniments i de personatges dignes de figurar en els annals, ofereix a l'historiador de les idees una ben magra collita de noms: Seneca, Filó d'Alexandria i Pau de Tars. Tanmateix, si la collita 6s migrada, els fruits no deixen de ser assaonats. Efectivament, Seneca fou un autor molt llegit ja durant la seva vida, i ho ha seguit essent fins als nostres dies sense interrupció. Filó exercí una gran influencia sobre els primers teolegs cris-. tians. 1 els breus escrits de sant Pau han estat les pagines més comentades de tota la historia del pensament occidental. Ara bé, aquests tres homes tenen una sola cosa en comú, un tret que justifica l'esment que en fem a I'encapcalament d'aquest paper: tots tres són de nissaga «barbara». Ni grecs ni Ilatins. S'expressen, tanmateix, en grec o en Ilatí. En endavant, el fet ser2 cada vegada més freqüent i determinara I'evolució del pensament grec fins al seu naufragi en la dogmatica cristiana. Filó és de rasa jueva i adepte de la «filosofia barbara». El seu gran mestre és Moises. Se'n vanta i el proclama superior a tots els altres filosofs. Viu la fe bíblica i tot el seu esforc intel.lectua1 esta consagrat a explicar-la i justificar-la als ulls de la cultura grega. Alhora, és un home de formació hel.l?nica refinada, capas d'expressar-se en un itic correctíssim, per bé que no elegant. El fet no és freqüent a la literatura judeo-hel.lenística. Només Flavi Josep se li assembla en aquest aspecte formal. Els altres autors, inclosos la majoria dels cristians, s'acontenten amb la hoiné que els correspon segons temps i lloc, fins que tots plegats desemboquen en les grisors de la segona sofística. Si com a escriptor Filó és difícilment classificable, com a pensador ho és encara més. Se l'ha volgut adscriure -sovint amb sorprenent vehemenciaa la major part d'escoles o corrents de la seva epoca: estoicisme, posidonisme, platonisme, eclecticisme, judaisme rabínic.. . El mer esment de la cataracta d'erudició que s'ha precipitat sobre el jueu alexandrí bastaria per a fer néixer una plausible sospita: el personatge és del tot singular, inclassificable. Els seus escrits donen peu a tota mena de suposicions, pero només peu: res de concloent no s'ha pogut bastir sobre I'analisi, a hores d'ara gairebé exhaustiva, dels seus punts de doctrina filosofica. És comprensible, doncs, que a nosaltres ens resulti singular, pero iho era també per als seus contemporanis? La resposta a aquest interrogant historic pot donar, em sembla, la clau de la interpretació de la figura de Filó. 1 la resposta és negativa: no, Filó no era, com a pensador i com a escriptor, un personatge singular en el seu context. Tan poc va interessar a les persones del seu entorn que ningú no es va prendre la molestia de recollir les seves dades biogrifiques. D'ell només sabem amb certesa que va anar a Roma presidint una legació els anys 39-41. Ni de la seva vida anterior, ni de la seva activitat després no en sabem gran cosa. Pau de Tars, poc posterior a Filó, va trobar el seu biograf -més o menys fiable, no és ara el cas d'escatir-hoi Flavi Josep dóna notícies sobre multitud de personatges forca menys interessants, des del nostre punt de vista, és clar, que Filó, comencant pels germans i nebots del nostre filosof. D'ell mateix no en diu gairebé res, llevat del fet polític esmentat. La seva activitat a Alexandria cridava poc l'atenció. Els seus escrits no interessaven ni als jueus (per massa hel.l?nics) ni als pagans (per massa hebreus). Fi1ó és un d'aquells homes que va arribar massa aviat. Els seus contemporanis no el van entendre, i per aixo no el van singularitzar: fou un rnés de la host dels judeo-helslenitzants. Cent anys més tard, tanmateix, el sector més conspicu del judaisme hel.lenístic ja no era un corrent, era una nova religió, i els escrits de Filó (ben copiats gracies a la riquesa de la seva família) desvetllaren un interes extraordinari i apassionat entre els teolegs de la nova fe. Trobem influencies filonianes en I'autor de l'evangeli de Joan, en Basílides, en Valentí, en Ptolemeu, en Climent d'Alexandria, en Orígenes, en Ambros de Mila. Aquest darrer va amanir amb nombroaos manlleus filonians la seva propia inopia creativa. Val a dir que a Filó el rescataren de l'oblit els cristians. Ells el recopiaren i el transmeteren. Els jueus seguiren ignorant-lo per complet. D'ací la singularitat de Filó d'Alexandria: sense saberho, sense voler-ho, llegí en la Llei jueva les grans Iínies de la filosofia i de la dogmatica d'una religió que encara havia de néixer. La historia, per tant, en desplacar-lo, I'ha fet inclassificable: Phih chnstianus, Philo gnosticus, Philo neoplatonicus. Tots aquests anacronismes convergeixen en una fórmula única per a encabir l'home o per a renunciar d'una vegada per totes a encabir-lo: Philo siegularis. En ordre a posar en relleu aquest especialissim lloc de Filó en la historia del pensament occidental, examinarem, per via d'exemple privilegiat , un aspecte de la seva obra que el connecta arnb el cristianisme, sobretot gnostic, i arnb el neoplatonisme. Es tracta de la sovintejada, encara que mai no massa extensa, referencia al tema de la contemplació místico-intel.lectiva, argument que esdevingué solit als segles 11 i III, pero que resultava original en els ambients cultes del segle 1. Fi16 no fou un místic. Al seu temps les religions serioses no cultivaven la contemplació transracional. Ben al contrari, les que procedien d'una tradició visionaria maldaven per reduir-la a esquemes conceptuals. Plutarc, en el seu De Iside, ens ofereix una mostra de I'assimilació d'una creenca misterica en un complex racional. Ara bé, el pitagorisme renaixent i l'orfisme havien comencat de renovellar el misticisme dels antics misteris. Filó simpatitzi arnb la renaixenca contemplativa. En aquest aspecte fou un precedent de sant Pau, dels gnostics, dels hermetics i de Plotí. Reproduirem, a títol de simple recordatori, els textos rnés significatius d'aquests autors. Pau de Tars declara haver tingut visions: «Sé d'un home en Crist que, ara fa catorze anys -si en el cos, no ho sé; si fora del cos, no ho sé, Déu ho sap-, fou arrabassat aquest tal fins al tercer cel. 1 sé d'aquest home -si en el cos o fora del cos no ho sé, Déu ho sapque fou arrabassat al paradís i hi sentí paraules inefables, que no és permts a l'home de dir»'. Aquests extasis, tanmateix, són complementaris en la vida espiritual del subjecte. Ni indueixen la seva fe ni inspiren la seva doctrina. Els gnostics cristians també declaraven experiencies místiques. Valentí explicava una seva visió: «Va veure un nen petit acabat de néixer, al qual va demanar qui era. El nen respongué que era el Lagos»*. També els erroniament designats «naassens» practicaven l'extasi misterica: «Amb aitals doctrines s'associen als denominats misteris de la Gran Mare, convencuts d'assolir-ne una pcrfecta visió total a través dels ritus que allí s'executen~3. 1 el següent fragment d'una carta de Monoim aprspa el gnostic a la tensió introspectiva que, corn veurem tot seguit, caracteritza la reflexió filoniana: «Deixa d'una vegada de cercar Déu i la creació i coses per I'estil, i cerca't a tu mateix des de tu mateix, i apren qui és aquel1 que en el teu si arrabassa totes les teves coses mentre diu: mon Déu, el meu intel.lecte, el meu pensament, la meva anima, el meu cos. Apren d'on vénen l'entristir-se i I'alegrar-se, I'estimar i I'odiar, el vetllar i el dormir sense pretendre-ho, l'enutjar-se i el benvoler sense pretendre-ho. Si cerques tot aix6 arnb diligencia, trobaris al teu propi si la unitat i la multiplicitat~~. El gnosticisme hermetic estima el silenci interior i l'elevació subsegüent: «El coneixement de Déu és un silenci divina1 i un apaigavament de tots els sentits». 1 l'escrit rnés famós del Corpus Hermeticum, el Poimandres, es presenta com la ressenya d'una visió intelslectiva: «Una vegada em trobava reflexionant sobre els éssers, i e1 meu pensament s'enlairi extraordinariament, mentre els meus sentits corporals romanien corn Iligatsd. Citarem, finalment, l'única confidencia mística de Plotí a les seves llicons: «Sovint em desvetllo a mi mateix deixant el cos, i em trobo fora de totes les altres coses i dins de mi mateix, i veig una bellesa meravellosa i extraordinaria. Aleshores és quan de debo ern sento destinat a un fi superior i quan gaudeixo de la vida més perfecta; he esdevingut una sola cosa arnb la divinitat, em fonamento en ella i, endut per aquella activitat vital, em fixo solidament en un estat que sobrepassa tot altre univers intel.ligible»6. Els escrits de Filó són I'antecedent literari rnés segur d'aquesta via mística intel.lectiva, tan allunyada dels arravataments biquics com de les laborioses revelacions dels profetes d'Israel. Filó, corn sant Pau o corn Plotí, no Es savi gricies a les seves contemplacions, sinó que contempla perque és savi. L'inici de la via vers la visió suprema és racional, es troba a I'abast de tot home que s'hi esforci. En aquest punt Filó segueix molt de prop Plató. Diotima revela a Socrates els grans misteris i li ensenya d'enlairar-se pel camí de la theorza, cada vegada rnés comprehensiva i amable. La visió final i definitiva no és, tanmateix, objecte d'ensenyament ni de voluntat: sobrevé «tot d'una», de forma abassegadora, i no demostra res, car esta més en112 de tota conceptualització7. Ara bé, l'epopteút platonica és un pur acte de coneixement, arnb escassa repercussió afectiva, encara que per a descriure-la s'utilitzi el Ilenguatge de I'eros. En canvi, la visió filoniaria (com la paulina i la plotiniana) esta impregnada de religiositat, és un suprem acte de culte. Filó, en aquest aspecte, sobrepassa tant la filosofia de Piató com la religió judeo-rabínica. Vegem-ho en alguns textos. En primer Iloc, el nostre alexandrí professa una doctrina de la transcendencia divina que fa difícil, si no impossible, la contemplació intuitiva de la divinitat. A La creació del món trobem el següent insolit passatge: «(La causa activa) Es 1'intel.lecte universal, pur i impol.lut, més perfecte que la virtut, que la ciencia i que el mateix bé i la mateixa bellesa»8. Aquest intel.lecte més en112 del bé sembla una atzagaiada metafísica, pero palesa la voluntat de I'autor de posar Déu totalment fora de l'abast de qualsevol intel.ligencia. Si el mjbtes platonic podia arribar a intuir el bé, mai no podra contemplar aquest Absolut Transcendent . Li resten, nogensmenys, les emocions de I'acostament: el silenci interior? el desig intens de possessiólO, el gaudi de tota mena de be1 l. La predisposició de Filó per a les experiencies interiors el portaren a cercar la companyia dels contemplatius. La descripció que ens dóna de les consuetuds dels denominats terapeutes, ascetes que vivien aillats a les vores del llac de Mareotis, denota que els havia freqüentat12. Pero no és un fanatic de I'ascesi i de l'apartament, ben al contrari, reconeix I'espontaneitat del pensament humi i la relativa importancia de les condicions exteriors: ((Sovint deixava parents, amics i ciutat i em retirava a la solitud a fi de percebre quelcom d'allo que és digne d'ésser contemplat, pero no me n'aprofitava, ans el meu anim, rosegat per la passió, s'esgarriava per camins oposats. En canvi, a vegades m'esdevenia que, trobant-me enmig d'una gentada, experimentava la solitud de I'esperit, car Déu apaivagava l'aldarull de la meva anima i em feia comprendre que no és la diferencia dels indrets allo que produeix el bé i el mal, sinó que és Déu qui condueix i guia el carro de I'anima on el1 vo1»'3. 1 a L'emigració d'Abraham ofereix una notable mostra d'atenció als fenomens psicologics que preparen I'esperit per a rnés elevades percepcions: «Aquests fenomens són meravellosos i sublims. És un fet que quan I'anima es constreny tota sola, el que sol infantar és un avortó o un prematur. En canvi, quan davalla damunt d'ella el divina1 refrigeri, brosten fruits perfectes i madurs en un sublim infantament. No em vull estar de contar una experiencia que he tingut innombrables vegades. Sovint pretenia posar-me a la tasca ordinaria de redactar aiguns punts de doctrina filosófica; coneixia amb tota exactitud les parts integrants del tema, pero res no hi valia. La meva ment es trobava eixorca i buida, fins al punt que ho deixava correr, execrant la intel.ligencia per la seva presumpció, sorpres, pero, davant la forca d'aquell ésser a qui escau de mantenir obertes o tancades les entranyes de I'anima. Altres vegades, en canvi, endegava la tasca amb el cap buit, i sobtadament experimentava una extraordinaria plenitud; em semblava sentir com si una invisible pluja dava116s de les altures per a sembrar de pensaments la meva anima, fins al punt que la possessió divina em feia entrar en un extasi coribantic i ja no reconeixia res, ni el Iloc, ni els qui m'acompanyaven, ni a mi mateix, ni paraules pronunciades o escrites. El1 vol que entenguem la descoberta rnés o menys com la fruició de la Ilum, que és una visió penetrant, una indestorbzda clarividencia de les coses com la que es té quan els ulls es troben davant d'objectes perfectameiit illuminats»14. El subjecte d'aquesta contemplació és el savi, el sophós: «El qui veu és el savi, mentre els necis són cecs o Iloscos. Per aixo als profetes antigament els deien vidents, i també I'asceta posa esment a substituir les orelles pels ulls a fi de veure el que de primer escoltava, i quan ha sobrepassat l'ambit de l'oida assoleix el de la visió»l5. La tesi de la superioritat de la visió respecte a I'audició palesa I'extremada hel.lenització del pensament filonia. El qui «de primer escoltava» no és el neci, és el creient ordinari, el qui rep la creenca per transmissió oral. Els gnostics el denominaran, amb expressió paulina, «home animal» o psíquic. El savi, tanmateix, sobrepassa les limitacions de la tradició catequetica i assoleix la visió dels objectes que en aquella es trobaven reclosos en l'estoig de la paraula expressada. Moises veu, Aaró escolta: aquesta és I'al. .legoria fonamental de la via contemplatival6. Aital divisió de les funcions perceptives saturava ja els escrits platonics, i no solament en la seva vessant metaforica. Si bé en Plató és al.legoritzada la figura del filosof que en sortir de la caverna veu les pures realitats i després les explica als qui romanen en l'antre, no té cap sentit me- taf6ric l'afirmació de l'especialíssima funció de la vista en l'accés de I'home a la comprehensió dels intel~ligible~~~. La curiositat de Filó per als fenomens psíquics que preludien o acompanyen els estats de percepció intel.lectua1 extraordinaria queda ben palesada en un text de L 'emigració dlAbraham on descriu l'estat de son pregon, estat que ha rebut escassíssima atenció en la gnoseologia esoterica occidental i que, en canvi, constitueix un tema ordinari en la tradició de les Upanishads índies. En el passatge esmentat, Filó, després d'al.legoritzar sobre I'emigració o abandó del món de les sensacions, afegeix: «Des dels cataus corporals i sensibles on us heu enfonyat podeu veure claramcnt els signes d'aquesta partenca. A voltes se us faran evidents en I'estat de son pregon, quan 1'inetel.lecte s'ha retirat completament de les sensacions i de tota impressió provinent del cos, i s'ha replegat a una estricta relació arnb si mateix, com si veiés la veritat reflectida en un mirall. Es purifica de tota sutzura provinent de les representacians sensibles i, reblert d'inspiració divina, albira en somnis esdeveniments futurs absolutamcnt certs. Tot aixo pot succeir-li, nogensmcnys, en estat de vigília. Llavors I'intel.lecte, aferrat per algun aspecte de les meditacions filosofiques, n'és conduit i el segueix, mentre oblida eompletament totes les feixuges realitats corporals. 1 si les sensacions obstaculitzen la límpida contemplació de I'intel.ligible, els amants de la contemplació s'afanyen a dissipar llur incidencia: abaixen la mirada, es tapen les orelles, reprimeixen els altres impulsos sensibles, intentant passar els seus dies en la solitud i I'obscuritat, de manera que cap obstacle sensible no vingui a enfosquir I'esguard de I'inima al qual Déu atorgi de veure els intel.ligibles»18. Comparem aquest text arnb un passatge de la Mandukya Upanixhad: «Hi ha l'estat de son pregon, en el qual el dorment no desitja fruir de cap cosa exterior i no veu cap somni. Aquest és el tercer estat, Prajna, que es troba en l'esfera del son pregon, en el qual tot esdevé indiferenciat, que és una masa de mera consciencia, ple de felicitat»l9. Els somnis profetics, que, segons Filó, es produeixen en aquest estat, són ocasionals. La situació de partenca és la mateixa que descriu la Upanhhad: absencia total de qualsevol contingut provinent de les sensacions; absencia, per tant, d'imatges sensibles. L'intel.lecte esta en «un estat de relació arnb si mateix» (Filó), «és una massa de mera consci?ncia» (Mandukya Up.) que no consciencia res, llevat de si mateixa, com si es trobés davant d'un mirall (Filó). La importancia d'aquest estat és que es tracta d'una vivencia psicoltigica espontinia i no reservada a una minoria de místics experimentats. El privilegi d'aquests sera poder fruir d'aquesta experiencia fora del san: «Tot aixo pot succeir-li, nogensmenys, en estat de vigília». El mateix afirma I'upanishadic, en establir un «quart estat» en el qual el contacte de l1intel.lecte arnb la seva essencia es produeix en plena vigília20. Aquí, tanmateix, es produeix una divergencia fonamental. Mentre per al filosof vedic la perfecció segueix essent la vacuitat intel.lectua1 propia del son pregon, per al platonic la vigília contemplativa esta reblerta de contacte arnb els purs intel.ligibles; la buidor del son pregon n'era una simple preparació. L'actitud de Filó davant la incomprehensibilitat del Summe Transcendent és, doncs, essencialment neoplatonica i exclou tota via d'accés a la intuició divina a través de la percepció reflexiva i racionalitzadora de l'univers sensible. Ben al contrari, el món esdevé intel.ligible només si previament l'home ha establert contacte arnb el propi intel.lecte: «Arribareu a la conclusió que, ates que en vosaltres hi ha un intel.lecte, també hi és a l'uni~ers»~l. Tal com Plotí trobara el Nous al fons de I'inima, Filó posa al punt de partenca de la saviesa filosofica el pregon coneixement del propi esperit, tant de les seves potencialitats com de les seves limitacions. Mística poderosa i alhora desesperancada; mentre l'anima s'enlaira, «Déu la precedeix en la seva cursa i roman sempre més a una distancia infinita»22. Creiem haver posat de manifest, a través del tractament del tema místic, com Filó esdevé un personatge singular i erratic. A tal1 de Mides filosofic, transforma la descolorida humanitat del savi estoic en condició i camí de les contemplacions ultracelestials, i fa de I'orgullós geometra platonic un devot d'una divinitat ni bíblica ni hel.l?nica, d'un Déu des d'aleshores sempre perseguit i mai no trobat. NOTES 1 SANT PAU, Segona Carta als Con'ntis, 12, 2-4. El tercer cel, sense més explicacions, és probablement I'empiri, més enlli del segon cel o cercle dels f~es. 2 HIPOLIT. Refutatio VI, 42, 2. 3 Ibid., V, 9, 10. 4 Ibid,, VIII, 15, 1-2. 5 Corpus Hermeticum X, 5; I, 1 (Poimandres). 6 EnnZada IV, 8, 1. 7 PLATO. Banquet 2 10 e. 8 De oprficio mundi 8. 9 De gigantibus 52; De ebnetate 70-71. 10 Quaestiones in Genesim IV, 20, 260. 11 Quaestiones in Exodum 11, 5 1, 505. 12 Els dedica el tractat De uita contemplativa. 13 Legum Allegonae 11, 85. '4 De migratione Abrahami 33-35. 15 Ibid., 38. 16 Cf. ibid., 78-85. 17 Cf. PLATÓ, RepzíblicaVII, 515e - 517a; VI, 507c, i TI'- meu 42a-c, (encara que en aquest darrer text I'audició rep també funció mediadora). 18 De migratione Abrahami, 19019 1. 19 Mandukya Upanishad, 5. 20 Ibid,, 7. 21 De migratione Abrahami, 186. 22 De postenkate Caini, 18.