Elogi i censura de l'esperit de sistema

ELOGI 1 CENSURA DE L'ESPERIT DE SISTEMA Jordi MARAGALL La reflexió pot conduir el pensament cap a una globalització en que el sistema esdevingui la coherencia de totes les expressions en un cercle tancat que doni noticia del subjecte i de I'univers. Dic noticia, no dic discurs racional. És a dir, en aquesta reflexió pot sorgir, apareixer, el sistema sense que un proposit previ n'hagi estat la causa. La Weltanschauung fóra un resultat que cal extreure de la diversitat d'expressions del subjecte. Exemples: els sofistes, les escoles de la decadencia -hedonisme, estoicisme, etc. -, Agustí, Pascal, Montaigne, els teorics del coneixement -Berkeley , Locke, Hume-, I'escola escocesa o els assagistes fins a Ortega o Marcuse. Interessa I'actituddel subjecte, que no intenta construir un sistema, sinó enfrontar-se arnb problemes o viure els problemes (Kierkegaard). Per altra banda, la reflexió pot obeir a un proposit de construir racionalment el sistema (Hegel). L'actitud no és la de captar o viure problemes sinó la de plantejar-los i integrar-los en una totalitat articulada. Hi ha pensadors (Descartes) que comencen el sistema per l'autobiografia. La intenció, pero, és especulativa. Hi ha pensadors que comencen el sistema arnb axiomes (Spinoza) i la intenció també és especulativa. Quan Descartes formula I'ésser arrencat del pensament, no crec que practiqui un discurs racional. Més aviat apareix una intuició previa -pensar i ésser s'impliquenque després es formula colgudament en aparenca de sil.logisme racional. Pero el «dono> hi és afegit per a atorgar a la intuició la forma de discurs. La racionalitat és forcada a traduir una intuició. Aixo suposa una fe, de moment inconfessada, en la raó. Es curiós el contrast entre dues intencions del sistema racional. Una (Descartes) malda per eixamplar el camp de la racionalitat fins al darrer Iímit, obeint allo que Montaigne anomena el desig natural de conetxer. L'altra (Spinoza) anomena ~tica la seva Metafísica perque, suposo jo, el seu desig natural no és sols de coneixer, sinó coneixer les propies determinacions per a assolir, arnb el coneixement, la Ilibertat. Així la hipotesi és que la intenció o elprop6sit del sistema -sempre racionaldivergeix en el punt d'arrencada. A la base del punt d'arrencada hi ha una intui'ció -potser racional pero encara no articulada en discurs racionalque apunta cap a uns objectius diferents: el coneixement pel coneixement, el coneixement per a la Ilibertat. Així, la impregnació de racionalitat és comuna als sistemes racionalistes des de Descartes a Leibniz o Wolff, pero la intui'ció bzsica, la intenció, fins la cobejanga, són peculiars a cada pensador. La racionalitat és compartida com un material d'articulació. Pero els edificis són diferents. La racionalitat és mitja d'articulació i, alhora, objecte de necessitat del discurs, objecte de fe. (Landsberg ja deia que a la base de tot coneixement hi ha un acte de fe). La hipotesi fóra: tots els sistemes s'articulen racionalment. La raó pot constituir un objectiu, pero no pas I'únic, del coneixernent. DCS de Socrates fins a Hegel, a més de la racionalitat que amara el discurs, hi ha un objectiu -el bé, el coneixement, la societat humana, l'harmonia de I'Univers, Déuque cosntitueixen, en Ilenguatge aristotelic, la causa eficient -i alhora finaldel sistema. Aquestes entitats, que poden ser racionals pero que no són la Raó (amb majúscula), constitueixen el punt d'arrencada o la intuició primera del sistema. Mitjancant el discurs racional aquella intuició primera s'eixampla, s'expandeix i arriba a la coherencia dels elements diversos que s'articulen en sistema. L'ús de la racionalitat esdevé, així, factor de coherencia, de lligam. Pero el pas de la intuició primera a l'articulació racional, és un salt irracional? És un acte de fe? És un resultat inesperat? És una conseqüencia de I'espent de sistema que fóra previ al discurs? En la mesura que aquesta darrera hipotesi respongués a un procés de construcció, sempre toparíem arnb un punt d'arrencada eii el qual la passió per la Veritat impregnaria tot el discurs i apuntaria a un intent d'encaix del pensament arnb I'Ésser. Aquest intent d'encaix -no dic adequacióconstituiria el nucli més íntim de la consciencia. La passió per la Veritat -1'amor a la veritatadquiriria I'exigencia de racionalitat per a esdevenir sistema. L'esperit de sistema fóra, doncs, no el primer sinó el segon pas, que atorgaria peculiaritat a la consci?ncia en recerca. Amb el benentes que I'esperit de sistema no constituiria un objectiu en el1 mateix, sinó un camí per a viure eticament, com en Spinoza. En aquest pensador el dinamisme de 1'Esser exigeix un dinamisme en el coneixement per a assolir la Ilibertat. Res menys estitic que la passió -1'amoral coneixement que serveix per a assolir la fidelitat al dinamisme de I'Ésser, amb majúscula. L'esperit de sistema pot, pero, manifestar-se de manera prematura si I'arrencada amorosa no 6s prou vigorosa, o no ho és gens. Aixo esdevé en la reflexió filosofica i en la reflexió científica. La temptació de sistematitzar I'univers i l'home també pot trobar origen en una intuició-reflexió científica que lleva a la dimensió de I'Ésser global allo que pot tenir validesa en un sector de la realitat. Des de Marx a Freud aquesta temptació ha esdevingut més freqüent. L'esperit de sistema deteriora aleshores una intuició-reflexió sectorial valuosa. Aquesta fóra I'ocasió de censura de I'esperit de sistema. L'elogi, contrariament , recauria sempre en aquells pensaments que arrelen en una intuició que envaeix o impregna la integritat personal i malda per abastar la Totalitat, inclosa la consciencia pensant. El risc es troba pero en el fet que la Totalitat sempre és captada des d'un punt -1'home conscientque ofereix una dificultat insuperable d'ésser inclos en la Totalitat. La mirada adrecada a 1'Univers té una esquena darrera la qual hi ha l'abim del no-res. D'aquí ve el salt de la fe per cobrir aquesta esquena amb un suport que, de moment, és irracional. Aquest fóra encara el Déu inconegut que respondria a l'anhel de l'home de submergir-se en la Totalitat, de no ésser punt limitat de perspectiva, sin6 microcosmos integrador i integritat. L'esperit de sistema fóra sols una versi6 d'aquest anhel, la versió racional i racionalitzadora. En la mesura que ho fos, I'esperit de sistema suposaria una veritable forma de viure, humana i ben humana, una etica del pensament que cerca suports per a la vida interior o íntima i per a la vida quotidiana de relació amb els homes i I'univers. L'inici, pero, caldria cercar-lo en aquell amor capas de transformar el caos en cosmos. Restaria encara sense suport el pensament Iúdic, aquell que troba complaenca a establir relacions entre realitats sensibles o intel~lectuals del cosmos en el qual ens trobem, vulgues que no, immergits. Aquest pensament Iúdic fóra a leshores una altra versió de l'anhel de coneixement que, deliberadament, defuig la recerca de noticia sobre I'origen i resta en el plaer del joc possible entre les realitats trobades o suggen'des del món, d'aquell món on ja som o que som. La complaenca suposaria, pero, un trobar-se constantment delatant un taranni de recerca atzarosa, com el cacador que no persegueix zrnapefa sinó qualsevulga peca que se li posi al davant. L'amor a la recerca no fóra absent, pero ironicament amagaria l'absolut amb un somriure esceptic que trairia encara una al.lusió a aquest absolut .