La paradoxa dels mons possibles

LA PARADOXA DELS MONS PBSSIBLES Jaume CASALS PONS Gairebé des de la infantesa, Leibniz projecta la construcció d'un alfabet dels pensaments humans. Passat el temps, i per les nocions fonamentals de la seva metafísica, aquest alfabet de pensaments es convertid en un inventari testimonial de les substancies del món. Pero la reforma o, almenys, I'ampliació de la Iogica aristotelica que hereta dels escoliistics continuara present. La logica inventiva consisteix a posar I'art combinatoria al sevei de I'ideal alfabetic. Sota el lema praedicatum inest subjecto, la miquina de Leibniz treballa en dues direccions: donat un subjecte, trobar tots els seus predicats possibles; donat un predicat, trobar tots els seus subjectes possibles. Més tard, novament, el concepte logic de «substancia singular» fari precipitar aquest treball analític en el model en xarxa de I'univers. La combinatoria és el motor, engega la producció de totes les series de predicats formables. La logica inventiva, la gavella: de totes les series formables, en discerneix les possibles, és a dir, les que no continguin predicats contradictoris. L'operació doble es repetid, quan la noció de serie esdevingui primordial, prenent la serie com a unitat del cilcul, en l'ordre de les series de series. Pero, per la naturalesa comprensiva de les series en els subjectes que constitueixen, el model en xarxa restara identic a I'anterior dels predicats. Identic fins en la Monadologia. 1 la geometria convergent de la xarxa permetra I'enllac entre la doctrina de la incomunicació de les substancies (la doctrina del paral.lelisme psicologic de les series amb subjecte impredicable d'altres subjectes, la doctrina del desenvolupament temporal de l'harmonia preestablerta) i el principi dels indiscernible~. Amb el procediment inventiu, logic -per les pretensions alfabetiquesi ontologic -pel fet d'arriscar la identitat formal de l'alfabet i la realitat-, I'home pot exhaurir l'estudi de les relacions entre els conceptes finits d'un conjunt finit (nombre finit de subjectes i predicats) i extreure'n tots els enxarxats logics possibles o, seguint I'exercici majestuós de les paraules leibnizianes, tots els mons possibles. Déu, fornit d'una intel.ligencia de capacitat immensament analítica, desfa I'entrellat dels infinits (de les infinites series substancials possibles), selecciona el millor dels mons possibles i, finalment, el crea. Generós Leibniz que inventa l'ordre gramatical del temps i I'espai, la limitació en les funcions de l'infinit orgíac de que Bruno I'havia fet hereu. De cop i volta, si Leibniz és un gramatic i la seva logica estrictament una filosofia del judici, . les bases de la paradoxa estan posades. Si hi ha, d'una banda, un Leibniz hipocrita que pateix tot polemitzant amb Des Bosses, que ha de salvar la religiositat de la seva doctrina, que defensa la llibertat i el pecat possible quan I'ombra del spinozisme l'amenaca fatídica, un Leibniz que, com diu Bertrand Russell, ha de somriure a les princeses i, de I'altra banda, un Leibniz aautentic» i descarnat, que s'amaga al darrera del primer i descobreix el subjecte i la substancia després d'analitzar I'estructura de les proposicions no-existencials, carregant la pura sintaxi amb la responsabilitat sencera dels seus primers principis, si argumentem definitivament que els seus mons poden estudiar-se com a teories i conjunts de proposicions, aleshores és legítim ocupar-se de la paradoxa dels mons possibles. L'enunciat és: «Podríem considerar l'estructura del món real identica a la dels mons possibles si no fos que: a) La intel.ligencia humana és finita. 6) L'existencia del món real no és un predicat de les substancies sinó que depen de I'acte creador diví. Per tant, cal establir uns criteris de distinció». La primera dificultat és d'ordre 16gic. Sorgeix d'una interpretació massa rapida dels criteris de Leibniz que falseja les seves propies idees. Es tracta de l'associació als mons possibles de ven'- tats necess2ries, an2lisifinita, proposicions analítiques i princzpi de contradicció, i al món real de veritats contingents, analisi infinita, proposicions sintztiques i pl.incz)i de raó szlficient. Evidentment, l'associació no és correcta del tot quant als mons possibles perqu? un món possible (so és, seguint la nostra hipotesi, un món consistent , no-contradictori) pot contenir subjectes amb un nombre infinit de predicats i, per consegüent, proposicions que únicament puguin verificar-se a través d'una anilisi infinita (no és el moment de tractar de vincular a aquest pro- blema I'algorisme de calcul infinitesimal, malgrat el valor simbolic que Leibniz li atribula). Tampoc no és completament correcta quant al rnón real perque, a més de les proposicions que afectin l'existencia de les substancies i la percepció física, hom hi pot retrobar tota classe de judicis analítics: els que comparteix amb tots els altres móns possibles en el marc del principi de contradicció. Així doncs, cal matisar les anteriors associacions per poder-les homologar com a criteris de distinció. Adjudiquem veritats contingents, anaIisi infznita, etc., no al rnón real sinó únicament a aquelles proposicions del rnón real que el distingeixen dels mons que només són possibles (les proposicions existencials i els judicis que vinculen, sub ratione possibiI'itatzi, les substancies individual~ al temps i a l'existencia), i veritats necessanes, andisi finita, etc . , a les proposicions valides en tots els mons possibles (inclos el real), és a dir, a les tautologies. L'autor s'hi avindria. Una de les qüestions més complexes de la filosofia de Leibniz és la tendencia a existir que caracteritza totes les substancies, tots els subjectes que no poden convertir-se en predicats d'altres subjectes, i la tendencia d'aquestes a maximitzar el desplegament dels seus predicats. Suposem que, al marge de les dues classes de proposicions esmentades darrerament , no n'hi hagi d'altres. Llavors, per tal de mantenir la coherencia del sistema leibnizia (i no hi ha raons per a negar-la-hi abans d'hora), hem de bandejar les nostres hipotesis llogades sobre el Leibniz autentic i el Leibniz hipocrita. La seva filosofia -malgrat l'ideal alfabeticja no comenca per I'anilisi de l'estructura subjecte-predicat de les proposicions, sinó que aquesta analisi és I'argument que utilitza per explicar la seva concepció de l'univers i les substancies; és, com l'esmentada xarxa, un model del sistema, un formalisme que interpreta conceptes anteriors. Efectivament, el problema dels criteris de distinció entre I'estructura logica dels mons possiobles i la del rnón real, com hem vist, el planteja la noció ambigua de «mons infinits únicament possibles». Pero si els criteris leibnizians ens fan pensar que només hi ha tautologies (mons possibles finits, veritats eternes, relacions d'analisi finita) i proposicions d'existencia (món real infinit, veritats temporals, analisi infinita), no podem pensar els mons possibles infinits en general (aquells I'existencia o la inexistencia dels quals no comporta contradicció) en termes de conjunts consistents de proposicions ans, ben al contrari, hem de considerar que les característiques 16giques de la possibilitat estan tenyides d'existtncia, marcades també, com la realitat, per les incompatibilitats virtuals que únicament es resolen en el temps. Les proposicions que reclamen una anilisi infinita per a ser verificades no són «proposables» sinó posteriorment a la noció d'existencia possible que Leibniz defineix a través de les seves característiques, llavors sí, gramaticals. El lema «el predicat esti inclos en el subjecte», per exemple, és I'expressió Iogica dels conceptes interiors, en el sistema leibnizia, de forca i activitat. Les distancies entre el Leibniz ?tic i el Leibniz matemitic s'han fet més curtes. 1 la intuició i el concepte, més importants que la reverberació del judici per comprendre la seva metafísica. La segona dificultat és poetica. Deriva d'aquesta primera i li va al darrera. Un rnón sense Judes -amb tota la perdua de bondat que comporta aquesta perdua de maldatés un rnón possible que ja nopot existir. Teodor va somiar-lo a la Teokea. Es un possible impossible. Com podem parlar, doncs, de la tendencia a existir que determina la gramatica infinita de I'esdevenir d'aquest món? Amb Pep Calsamiglia vam descobrir un dia la hipotesi lluent de Boeci -que el1 mateix desestima per absurdaque podia haver solucionat unes quantes qüestions de la polemica racionalista sobre la llibertat i la Providencia: i si fos el curs dels esdeveniments la causa de la Providencia i no a l'inrevés? No hi ha dubte que Boeci és present en Leibniz, si més no a través de Valla. 1 no és el mateix Leibniz qui recomana el rescat de I'or que s'amaga entre els fems (stercus) de la filosofia antiga i medieval? No es tracta, pero, d'embolicar la troca. Ara bé, si volem salvar el criteri analític de la distinció entre el rnón creat i els altres mons -encara que sigui a costa de pertorbar Bertrand Russell i els seguidors de l'esquema del seu bon llibre sobre les proposicions de Leibniz-, seria una solució magnífica d'imitar la que Boeci estronca. No gosarem dir, és clar, que l'existencia sigui la causa de la creació de I'harmonia, segons la nostra versi6 de Leibniz. Pero, per un idealista, no és cap» mala pensada fer també de l'existencia -el predicat i la prerrogativa del subjecte divíla característica determinant del llenguatge dels mons imaginaris, dels possibles únicament impossibles per un problema tan docil, ara, com el de la llibertat dels esperits antics. A més, encara que sigui absurd pretendre que el que va ser no fos, com que el temps mai no s'acaba perque només marca les relacions d'incompatibilitat, no hi ha motius per creure que el que no va ser no sera. Hi ha, doncs, temps per a tot: els somnis de Teodor algun dia infinitament llunyi podran complir-se . Atribuint als impossibles per llibertat el Ilenguatge de l'existencia, les dificultats de la invenció es multipliquen i les dimensions de l'alfabet dels pensaments humans potser s'han de reconsiderar una altra vegada. És ben sabut, tanmateix, que Leibniz no ens proposa com a metode .la interpretació orgíaca de les metifores de la metafísica sinó el cilcul orginic, matemitic i gramatical, sobre la seva medul.la. El camí de la paradoxa dels mons possibles desapareix amb una pregunta obscura sobre la llibertat i els mons imaginaris travessada de senderes modernistes i avingudes neocl&siques . Fullaraca arremolinada pel vent de les paraules. Ja hem dit que el tema relliscava, com moltes altres paradoxes, cap a la poesia escatologica, que sovint deixa magres beneficis en filosofia. Pero,. essent aquest viatge tan curt per a una distancia entre dos Leibniz que suposivem tan llarga, l'economia probablement ens hauri acabat afavorint. Almenys fem-ne la prova: cakulemus.