La distribució territorial de la indústria i els serveis a la Regió Metropolitana de Barcelona als sis anys de la recuperació econòmica

LA DISTRIBUCIO TERRITORIAL DE LA INDUSTRIA I ELS SERVEIS A LA REGIÓ METROPOLITANA DE BARCELONA ALS SIS ANYS DE LA RECUPERACIO ECONOMICA JOAQUIM CLUSA Economista. Mancomunitat de Municipis de 1'Area Metropolitana de Barcelona. 1. Introducció: les limitacions dels indicadors territorials de conjuntura 2. Algunes referencies a la dinamica econiamica recent 3. bes perdues d'ocupació, els trasllats d'activitat economica i I'augment de la mobilitat residencia-treball durant la crisi economica del període 1975-84 4. La recuperació dels nivells d'ocupació anteriors a la crisi als sis anys del canvi de conjuntura 5. La revalorització industrial de la primera corona metropolitana durant la represa economica 6. El manteniment de la centralitat de Barcelona en el procés de terciarització de la base economica 7. Conclusions i implicacions: I'acceleració de processos iniciats durant la crisi amb augment de la centralitat de Barcelona Bibliografia LA DISTRIBUCIO TERRITORIAL DE LA INDUSTRIA I ELS SERVEIS A LA REGIO METROPOLITANA DE BARCELONA ALS SIS ANYS DE LA RECUPERACIO ECONOMICA 1. Introducció: les limitacions dels indicadors territorials de conjuntura L'any 1975 es va iniciar a Catalunya, en el context d'una crisi economica internacional, un procés intens de reestructuració de I'activitat economica amb importants perdues de llocs de treball que no va aturar-se fins al canvi de conjuntura de 1985-86. El període de recuperació economica que s'inicia per aquestes dates ha permes assolir a mitjan 1991 els nivells d'ocupació de quinze anys enrera, sense un creixement demografic significatiu. Paral.lelament, la renda de Catalunya mesurada pel PIB ha tingut un creixement en termes reals del 26'6% en el periode 1986-91, que contrasta amb el 5% del període 1979-85. Tant I'etapa de crisi com la posterior de recuperació economica han posat en relleu que les dimensions físiques, economiques i demografiques del canvi territorial no són necessariament del mateix signe i intensitat; les transformacions a I'espai metropolita de Barcelona des de I'any 1975 en són un clar exemple. Algunes dimensions socio-economiques d'aquests canvis, referides a I'evolució recent de la indústria i el sector terciari, s'analitzen en el present article. Un dels objectius basics del treball és coneixer si el creixement recent s'ha localitzat de forma més o menys centralitzada a Barcelona i a la Regió Metropolitana respecte de la distribució de I'activitat al final de la crisi economica. En particular, es tracta d'avaluar com ha evolucionat la centralitat del terciari a Barcelona i la difusió més o menys homogenia de la indústria entre la periferia metropolitana, les ciutats de tradició industrial i les altres arees industrials de Catalunya. La dinamica de localització té conseqüencies importants en la mobilitat residencia-treball, les bases tributaries dels impostos municipals o el consum de sol urba. Els estudis territorials necessiten com a variables basiques la població, I'ocupació i les dimensions d'us del sol amb la maxima desagregació territorial possible. Les dues primeres~estan disponibles de forma molt completa a les dates censal i padronals i per aquesta raó I'analisi en profunditat dels canvis territorials recents no es podra fer fins a tenir els resultats dels Censos de Població i dlHabitatges de 1991. Les variables d'us del sol depenen avui dels resultats d'investigacions finalistes més que d'arxius administratius, excepte les estadístiques de llicencies d'obres; les variables físiques deduides dels arxius fiscals municipals només han estat encara parcialment agregades i el cadastre té possibilitats poc utilitzades. Per aquestes raons els estudis de conjuntura economica amb desagregació territorial presenten importants problemes d'informació. LIEnquesta de Població Activa (EPA) de I'lnstituto Nacional de Estadística' de periodicitat trimestral, només es desagrega pels quatre sectors economics basics al nivell provincial perque la mostra no és significativa per municipis. L'EPA és, pero, la informació més completa i fiable sobre la conjuntura de I'ocupació. Basada en I'EPA i les xifres d'atur, de caracter mensual i municipal, IIAjuntament de Barcelona publica des del 1990 una evolució del nombre d'actius i ocupats estimats a la ciutat de Barcelona. (Ajuntament de Barcelona, 1980 i 1990) que correspon als residents, pero no als llocs de treball. La informació sobre el nombre d'afiliats a la Seguretat Social, tant en el regim general com en els regims especials, coincideix sensiblement amb la informació de I'Enquesta de Població Activa per al conjunt de Catalunya. L'ocupació esta sobrevalorada en unes 100.000 persones a la demarcació provincial de Barcelona, principalment pel fenomen de I'adscripció de I'ocupació al domicili de les seus socials de les empreses, que en general és el municipi de Barcelona. Addicionalment, la informació sobre I'evolució dels afiliats al regim general esta presumiblement sobrevalorada en els Últims anys pels efectius del regim d'autonoms, forma usual d'asseguranca social en I'organització flexible de la producció durant la crisi, que passen al regim general. Per aquestes raons la informació de la Seguretat Social serveix actualment de forma parcial per a les analisis d'evolució territorialitzada de I'ocupació, si bé és la informació que, convenientment corregida, podria servir més per aquest objectiu. La informació sobre inversió industrial del Departament d'lndústria i Energia de la Generalitat de Catalunya és la font d'informació tradicional sobre I'evolució de la conjuntura industrial. La informació procedeix dels projectes tecnics per a la instal.laciÓ i ampliació dlindústries que s'han de presentar, d'acord amb la normativa vigent, als serveis territorials del departament. Les dades estadístiques sobre noves empreses i ampliacions que es publiquen mensualment provenen de les inscripcions realitzades al Registre Industrial i corresponen a empreses industrials que desenvolupen una activitat compresa entre les agrupacions 11 i 49 de la Classificació Nacional dlActivitats Economiques (Departament dllndústrial 1990)' amb alguns canvis de criteris a la informació de 1988. La subvaloració de les xifres de nova ocupació industrial del Registre procedeix de la creació de llocs de treball industrial que no són resultat de noves instal.lacions productives i de les inversions inferiors als cinc milions de pessetes; les dades publicades no inclouen les reduccions de llocs de treball. La subvaloració que slha trobat a les xifres de llocs de treball del Registre Industrial en relació amb la informació de IJEnquesta de Població Activa pel mateix període és de I'ordre del 37%. Aquesta subvaloració no té necessariament la mateixa distribució territorial que la creació total dlocupació industrial. Una altra limitació de la informació d'ocupació industrial del Registre és el desfasament temporal entre I'aprovació del projecte i el funcionament efectiu de les instal.lacions, que tindra més efectes com més diferents siguin els resultats d'un any a altre, com és el cas del període 1988-90. Les informacions de conjuntura sobre el sector terciari que siguin rellevants als efectes d'estudis urbanístics són més limitades encara que les referides al sector industrial. L'heterogene'itat dels diferents tipus de serveis respecte de la localització i I'ús del sol (comerc al detall, distribució comercial, hostaleria, transports, comunicacions, oficines, serveis públics d'educació i sanitat ... ) complica les necessitats d'informació desagregada. Per al coneixement de la dinamica territorialitzada del sector terciari s'ha fet servir la informació sobre I'evolució del nombre de llicencies comercials i de serveis per municipis que publica la Cambra Oficial de Comerc, Indústria i Navegació. Aquesta informació té la limitació important que no qualifica la dimensió dels establiments. És significatiu en aquest aspecte que la informació sobre el sector terciari a Barcelona Economica s'hagi de referir més a variables de producció (trafics de mercaderies i viatgers, pernoctacions en hotels, fluxos en el sector financer, enquestes sobre vendes i expectatives) que a I'evolució de les variables d'estoc més rellevants per a I'analisi territorial (ocupació i ús del sol). La revista, que cobreix un buit molt important sobre I'evolució de la conjuntura economica a I'ambit municipal, presenta una informació molt completa sobre el mercat laboral, els moviments de població resident, el mercat immobiliari (habitatges i oficines) i el sector financer. La disponibilitat d'informació limita I'abast temporal, sectorial i territorial del present treball. L'estimació de la localització de I'activitat economica es refereix a I'any 1990 i a uns ambits territorials molt agregats. Les estimacions sobre la distribució territorial del creixement de I'ocupació recent es basen en les següents informacions: - Llocs de treball localitzats per municipis el 1986 segons el Padró dlHabitants. - Inversions industrials per municipis del període 1988-90. - Xifres dlocupació de I'EPA per províncies i quatre sectors d'activitat en el període 1971-90. - Llicencies comercials i de serveis per municipis i comarques en els anys 1986 i 1990. - Llicencies d'obres per oficines a Barcelona del període 1986-90. - Estimacions de la població ocupada al municipi de Barcelona del període 1986-90. i Els ambits territorials que es fan servir són els d'sarea i Regió Metropolitana de Barcelona. i .Catalunya sense la Regió Metropolitana.. Dins de la Regio Metropolitana es distingeixen els ambits del continu urba de Barcelona., [[primera corona metropolitana~, i .segona corona metropolitana., que combinen característiques d'homogene'itat respecte de la distancia, la densitat i la mobilitat residencia-treball. Els ambits territorials d'analisi segueixen la delimitació d'acceptació general de la Regió Metropolitana (J. Esteban, 19911, que compren les comarques de la Regió I (definida per la Llei 7/87 sobre actuacions públiques especials en la conurbació de Barcelona) més les del Garraf i I'Alt Penedes. El creixement i les relacions residencia-treball defineixen i delimiten el concepte d'area metropolitana; I'area d'influencia i I'ambit necessari per al reequilibri delimiten respectivament els conceptes de .Regió Metropolitana. i [[ciutat regió.. El *continu urba~ de Barcelona té com a límits els municipis de Cornella, el Prat, Sant Feliu de Llobregat, Montgat i Santa Coloma de Gramenet (J. Esteban, 1991). La primera corona metropolitana de municipis o resta de allarea metropolitana. (M. Esteban, 1989; J. Esteban, 1991 i J. Serra, 1991) abasta els centres i entorns de Sant Boi-Castelldefels, Molins de Rei, Sant Cugat-Montcada, Mollet i Premia-Vilassar en una corona gairebé concentrica entre els 7 i els 15-20 km aproximadament. La segona corona metropolitana es la formada pels centres i entorns de Mataró, Granollers-Sant Celoni, Sabadell, Terrassa, Martorell1, Vilafranca del Penedes i Vilanova i la Geltrú, que constitueixen un segon ambit d'influencia indirecta [[que manté interrelacions laborals no molt intenses pero significatives amb Barcelona. (J. Serra, 1991). Els ambits de la primera i segona corones són diferents d'altres estudis, que 1. Clusa i Jané (1988) fan arribar I'abast del mercat de treball de Barcelona fins a Martorell-Olesa-Esparreguera, al Baix Llobregat, i fins a Masquefa-Piera, a I'Anoia, basant-se en el concepte de I'ambit mínim que abasta el 75% o més delsfluxos, residencia-treball i no deixa fora cap municipi per sota d'aquest llindar. Addicionalment posen en relleu que els ambits exteriors a la Regió Metropolitana, com els de Centelles a I'Osona, Capellades a I'Anoia, i Hostalric a la Selva, son mes oberts per entrades i sortides que els devilanova i Vilafranca. limiten la primera corona als 26 municipis exteriors a Barcelona de I'extingida Corporació Metropolitana o ambit del Pla General Metropolita (Trullen i altres, 1989). L'ampliació de la primera corona amb els entorns de Mollet i de Masnou-Premia-Vilassar es justifica per les distancies semblants al centre metropolita i per les intenses dependencies de la mobilitat residencia-treball dlaquestes Brees amb Barcelona, que en el primer cas ho és per residencia i en el segon per localització de plantes industrials que atreuen residents de Barcelona. 2. Algunes referencies a la dinamica economica recent Diferents treballs han tractat el canvi de conjuntura economica en relació amb la problematica territorial. Parellada, Costa i Güell (1990, pag. 119) indiquen que .la represa economica que s'ha posat de manifest en I'economia espanyola i catalana d'enca el 1985 no sembla que alteri les pautes de localització de I'activitat economica a Catalunya ja assenyalada (. . .) un 60% de la inversió industrial enregistrada durant el període 1988 i primer trimestre del 1989 es dirigeix a la Regio I. Aquest volum d'inversió arrossega el 70% dels llocs de treball generats L..) És al nivell comarcal on es poden apreciar les diferencies L..) terciarització del Barcelones i el Maresme (...I i la concentració industrial a les comarques del Valles i el Baix Llobregat (...)n. Aquest diagnostic sobre la conjuntura economica recent segueix processos que s'inicien durant la crisi: a(...) si bé les dades del 1986, en comparació amb les del 1975, no permeten afirmar que s'hagi produ'it un procés de reequilibri de I'activitat economica sobre el territori, sí que es detecten algunes tendencies que poden permetre afirmar la permanencia del mapa locacional dlabans de la crisi (...I procés de desconcentració del Barcelones cap a la resta de comarques de la Regió I i I'Alt Penedes i el Garraf i el dinamisme de les comarques gironines -amb I'excepció del Ripolles i la Garrotxa-, el camp de Tarragona i el Segria L..) Aquestes dades marquen una tendencia a la desconcentració del nucli central metropolita. Tendencia que creiem que s'accentuara a nivell mitja, (op. cit., pags. 120-121). L'evolució positiva dels índexs d'atur per comarques, que des de 1986 ha estat més acusada a les comarques de I'entorn de Barcelona, .podria inducir a corregir el proceso de desconcentración detectado en el periodo anterior. Este comportamiento podria reflejar la asociación existente entre, por un lado, crecimiento y concentración y, por otro lado, estancamiento y mayor equilibrio territorial. (Parellada, 1990). La hipotesi anterior s'intenta verificar també en el present treball. Ferrer i Nel.10 (1991) situen el punt d'inflexió a I'any 1986. Els indicadors de producció i consum referits al municipi de Barcelona són la reducció de I'atur entre 1986 i 1989 (del 17'8% a 1111,6%) i els augments entre el 1985 i el 1988 de diferents indicadors, com són el consum d'energia electrica (15%)' el nombre de trucades a llarga distancia (74%), el nombre de passatgers passats per l'aeroport (33%), la demanda de ciment per a la construcció (80%) i la producció d'escombraries domestiques (33%). Al nivell provincial es destaca I'enregistrament de vehicles nous, que va passar de 114.077 el 1985 a 237.000 tres anys després. Els autors contrasten les potencialitats i projectes nous associats a aquest ambient de prosperitat (inversions olímpiques, construcció d'habitatges, arees de nova centralitat, rehabilitació integrada a la ciutat vella ...I en relació amb alguns costos socials generats (preus del sol i d'habitatge, expulsió dels grups socials amb menys recursos, diferencies de renda) que també influiran en I'evolució futura del municipi. Un comentari més extens sobre els indicadors conjunturals de Barcelona Economica, que reflexa la situació economica positiva a la ciutat central .que va millor que la de la resta del país i de I'Estat espanyol., es pot trobar a Llarch (1989). Forn i Pascual (1991) indiquen que el creixement de I'economia de Barcelona .no és simplement un creixement quantitatiu dependent de la construcció dinamitzada pels Jocs Olímpics i de la indústria de I'automobil, sinó que el creixement de la ciutat esta modernitzant el conjunt de la seva economia i la fa competitiva per encarar el repte europeu.. Els autors esmenten set factors basics de competitivitat de les ciutats a escala internacional i posen en relleu com el creixement economic del municipi des del 1985 tendeix a assolir més els factors de competitivitat. Seguint a Forn i Pascual, el creixement de I'ocupació al municipi de Barcelona ha estat espectacular en el període 1985-88 per a la construcció (37,2%), el comerc (33,6%), serveis financers (l8,5%), serveis a les empreses (68%), educació i investigació (29,2%) i assistencia social i altres serveis (45,2%) (Forn i Pascual, 1991, pags. 65-66). El creixement total de I'ocupació en el mateix període es xifra en el 14%. El Programa de Desenvolupament Economic 19921995 (Generalitat de Catalunya, 1991) quantifica I'evolució economica recent de Catalunya amb I'evolució del PIB, I'ocupació, la inversió industrial i la inversió estrangera, entre altres, fins a I'any 1990 i, en alguns casos, fins al 1991. La desagregació comarcal es limita, pero, a poques variables, la presentació més generalitzada és la referida al conjunt de Catalunya, ates I'objectiu final de presentar un programa d'inversions públiques amb una única desagregació de caracter sectorial. Les dades més importants sobre el diagnostic de I'evolució recent de I'economia catalana del Programa de Desenvolupament Economic 1992-1995 són les següents: - El creixement del PIB del 31,2% en termes reals en el període 1984-91 (31,5% en el conjunt espanyol). - El creixement del sector terciari des del 54,7% del valor afegit brut i el 47% de I'ocupació, el 1983, al 56,8% i 52,2% respectivament, el 1990 (pag. 17). - La inversió estrangera durant el període 1985-90 que va augmentar a una taxa anual acumulativa del 50% des de 71.225 milions de pessetes el 1985 a 547.857 milions de pessetes el 1990 en valors reals d'aquest any (pags. 20-21). - L'augment del 27,1% de la població ocupada en 467.300 persones entre el 1985 i el 1990, a una taxa anual acumulativa del 4'9% (3,8% al conjunt espanyol), que ha permes reduir I'atur en 186.800 persones (pag. 23). - El creixement en termes reals del valor afegit brut per persona en un 26'9% en el període 1985-90 (pag. 26). Les elaboracions que vénen a continuació pretenen concretar a I'ambit metropolita i en especial al municipi de Barcelona les dinamiques del sector industrial i terciari que són les variables determinants del consum de sol per activitat economica. 3. Les perdues d'ocupació, els trasllats d'activitat economica i I'augment de la mobilitat residencia-treball durant la crisi economica del període 1975-84. Les dimensions del creixement economic als sis anys de recuperació economica s'han de situar en el context de I1evoluciÓ economica del període anterior de crisi com a referent quantitatiu més proxim. La destrucció de llocs de treball i I'augment de I'atur fins a uns nivells inimaginables a la decada dels seixanta i comencaments dels setanta van ser els efectes socials més espectaculars d'una crisi economica que no va tocar fons fins al 1984. Aquestes conseqüencies van ser de canvis profunds a I1organitzaciÓ de la producció i a la composició de la base economica. El Programa Economic 1992-95 de la Generalitat resumeix aquella situació de la forma següent: .La crisi economica que es desencadena I'any 1973 afecta de forma diversa els pai'sos més desenvolupats, pero a quasi tots, el mercat de treball acusa de forma intensa la situació adversa que es mantingué fins a mitjans dels anys vuitanta. A Catalunya com a Espanya la crisi triga una mica 'més a manifestar-se, pero en tractar-se d'un país fonamentalment industrial els efectes del cicle han estat especialment profunds i intensos. Entre 1977 i 1985, la població ocupada a la indústria catalana minva en 196.000 persones (el 56% de la perdua neta de llocs de treball, que fou de 350.600) i -OSector primar~ + Construccro A lndústrra +i+ Servels Ocupac~o total Font: Enquesta de Poblaclo Activa I'ocupació de la construcció va disminuir en 118.100 persones. Aquesta gran contracció de I'ocupaciófou simultania a dos fenomens: I1arribada a I'edat de treballar de la generació nascuda els anys seixanta, període que registra una gran natalitat, i el major grau d'incorporació de la dona al mercat de treball. (PDE, 1991, pag. 20). ~L'any 1985, la mitjana d'atur estimat supera el mig milió de persones (el 23% de la població activa catalana) L..) la taxa d'ocupació era del 38,2% i I1activitat del 49,4%, mentre la d'atur assolia el 22,2%. Les dones i els joves menors de 25 anys, amb taxes d'atur del 27,8% i del 41,1%, respectivament, eren els col.lectius que havien resultat mes afectats. Cal tenir en compte que en el conjunt de la CEE, les taxes d'aquests dos col.lectius eren la meitat que a Catalunya. (PDE, 1991, pag. 23). L'evolució de I'ocupació en la serie estadística que més s'assembla a I'evolució de la Regió Metropolitana es la corresponent a la demarcació provincial de Barcelona. Des de 1971 I'ocupació total de la província de Barcelona va tenir, segons IIEnquesta de Població Activa, I'evolució que mostra la taula 1. Taula 1. Ocupació total a la província de Barcelona Any Milers de persones Any Milers de persones Font: Evolució de I'EPA segons les publicacions ¡Anuaris del Consorci d'lnformació i Documentació de Catalunya. La serie anterior evidencia que el punt mes alt de I'ocupació a la província de Barcelona es va assolir el 1974 amb 1.687.200 persones, encara que entre 1971 i 1975 hi ha una estabilització al voltant de 1,6 milions de persones ocupades. Des de 1975 I'ocupació creix ininterrompudament fins al 1984 (1.282.000 persones), amb una perdua neta de 405.200 persones entre els mesos de desembre de 1974 i de 1984, equivalent en deu anys al 24% de la població ocupada. Al conjunt de Catalunya, la perdua neta va ser de 454.100 persones en el mateix període. Malgrat la importancia de les perdues de llocs de treball, el PIB de Catalunya va créixer en termes reals el 0,7% anual en el període 1979-85, si be a nivells molt inferiors al conjunt espanyol, que ho va fer en un 1,4% anual. La producció terciaria, especialment la lligada al turisme, i la millora de la productivitat industrial a una taxa acumulativa anual del 3,5% com a resultat de les inversions de renovació a la indústria van possibilitat que el PIB no es reduís (Banc de Bilbao 1988, pag. 27). Com indica Trullen ~s'assisteix a un canvi estructural que afecta la producció i que tindra unes conseqüencies clares en el desenvolupament economic i en el model d1utilitzaciÓ del territori. (Trullen, 1991). L'evolució presentada de I'ocupació a la demarcació provincial de Barcelona es a grans trets la corresponent a la Regió Metropolitana perque les quatre comarques no metropolitanes localitzaven el 8,8% de la població ocupada el 1975, i el 9,3% el 1986, segons els Padrons de Població. Als efectes de la fiabilitat de la informació és important posar en relleu que les xifres dels Padrons dlHabitants són sensiblement coincidents amb la informació de IIEnquesta de Població Activa i que per tant es produeixen errors maxims del 3,5% en fer servir la informació padronal territorialitzada. Les diferencies 'de les xifres de població ocupada a la demarcació provincial de Barcelona entre ambdues fonts d'informació van ser les que reflecteix la taula 2. L'evolució sectorial de I'ocupació en els deu anys de crisi economica (1974-84) te algunes conseqüencies industrial supera I'estabilitat de I'ocupació terciaria. Molts dels efectes sectorials i territorials de la crisi han estat exposats en diferents treballs (Trullen, Cens i padrons EPA Infravaloració padronal Població ocupada resident referida al mes de marc de cada any. territorials importants derivades principalment de I'evolució diferencial de la indústria i el sector terciari. Així, mentre que la indústria perdia 253.600 llocs de treball (32% de I'ocupació industrial de I'any 1974 a la província de Barcelona) i la construcció 88.700 llocs de treball (52% del nivell de deu anys enrera), el sector dels serveis es mantenia estabilitzat amb nomes una perdua del 4% (26.800 persones) d'un total de 661.200 llocs de treball, el 1974 (taula 3). Els canvis de I'estructura economica durant la crisi tant en termes sectorials com territorials ho van ser 1991; Perallada, 1990; Ferrer i Nel.l0,1991). Convé retenir-ne les mes importants per contrastar-les amb I'evolució economica recent. Les dades disponibles que es faran servir aquí són les corresponents als Padrons de Població de 1975 i 1986 perque tenen desagregació territorial, malgrat el desfasament maxim d'un any i dos mesos amb els anys de canvi de conjuntura de 1975 i 1985. Si be les perdues d'ocupació entre els dos anys extrems de la crisi van ser de 405.200 persones a la província de Barcelona segons I'Enquesta de Població Activa, en el període interpadronal les perdues nomes són de 255.800. La diferencia es tant per I1efecte de la creació d'ocupació de la segona meitat de 1986 com per la infravaloració del Padró de 1975 respecte de la EPA d'aquest any (58.200 persones). Una primera conclusió de la informació disponible es que durant la crisi es produeix una desconcentració limitada de la Regió Metropolitana respecte del conjunt de Catalunya (taules 4 i 5). La proporció de I'ocupació de la província de Barcelona es redueix en 3,l punts percentuals (del 77,4% el 1974, al 74,3% el 1984) i per I'efecte conjunt de les relocalitzacions, els les quatre comarques no metropolitanes guanyen un tancaments i la nova creació d'empreses; per aquesta punt dins la demarcació provincial entre 1975 i 1986. raó el sector terciari passa a ser el principal sector Aquest canvis, quantitativament limitats en relació d'ocupació a I'ambit de la província de Barcelona a amb les dimensions del conjunt de Catalunya, són I'any 1979 perque el ritme de perdues d'ocupació I'efecte combinat de les perdues dlocupació a la Taula 3. Evolució 1974-84 de la poblacio ocupada per grans sectors economics a la Sectors 1974 Percentatge 1984 Percentatge 1974-84 Persones Percentatge Agricultura 59,O 3 22,9 2 -36,l (-61) Indústria 795,3 4 7 541,7 42 -253,6 (-32) Construcció 171,7 1 O 83,O 6 -88,7 (-52) Serveis 661,2 40 634,4 50 -26,8 (-4) Total 1.687,2 1 O0 1.282,O 1 O0 -405,2 (-24) Font: Enquesta de Població Activa del quart trimestre de cada any. a, u!! ee0? " LN d u, e s $ 2 a Y V) - C - m 0 "7 o 009 m09 L? *- 2 em,, e 4 i; dmu, u distribució del contingent dels qui .no consta sectorm, que representen al voltant del 9% de la població ocupada. La distribució proporcional d'aquest contingent en relació amb les dimensions de cada sector ofereix una sobredimensió de I'ocupació industrial en comparar-la almb la informació d'altres fonts i no es disposa d'indicadors que justifiquin una assignació diferent. El resultats per a 1986 són els que detalla la taula 15. Taula 15. Ocupació industrial a Catalunya segons el Padró d'Habitants Província de Catalunya Barcelona 1986 (amb els .no consta4 546,8 722,8 1986 (sense els ((no consta.) 482,6 632,2 al període amb informació elaborada per comarques i municipis (Mancomunitat de Municipis de llarea metropolitana de Barcelona, 1992). La distribució territorial de creixement dels tres Últims anys del període estudiat es pot veure a la taula 16. Les diferencies entre les participacions dels diferents ambits territorials segons les llocs de treball creats o el volum d'inversió posen de relleu I'heterogene~tat del tipus d'activitat. De fet es produeix una influencia decisiva de les noves inversions a la indústria quimica de Tarragona, que requereix un volum d'inversió per lloc de treball molt superior a la resta de sectors. Les inversions a la Regió Metropolitana són de I'ordre de 3'4-3,6 milions de pessetes (en valors corrents de cada any) per lloc de treball mentre que fora de la Regió Metropolitana arriben fins als 5,7 milions de pessetes per lloc de treball. La informació de la Seguretat Social es refereix a Catalunya, segons el Boletín de Estadística y Coyuntura de la COCIN, i inclou només els afiliats al regim general, amb un total de 589.200 persones al mes Ambits 1 2 3 de desembre de 1985. Barcelona 0,4 0,5 0,4 Resta del continu 1,5 1,2 1,1 La dinamica de I'ocupació industrial s'ha de basar en la 2,5 1,8 1,6 les llicencies industrials o inscripcions al Registre 2.2 1,7 1,3 1,2 Industrial del període 1988-1990, perque correspon Resta de catalunya 0,8 0,g 12 Taula 16. IDinarnic& de Ibocupació industritil Percentatge de nous llocs de treball ~ndustrials 1988-90/ Percentatge de llocs de treball totals 1986. Arnbits Llocs de treball Valor de les Percentatge de nousllocs de treball industrials 1988-90/ inversions Percentatge de llocs de treball industrials 1986. territorials Percentatge d'inversions industrials 1980-90 / Percen1988-90 PercenMilions Percentatge de llocs de treball industrials 1986. tatge pessetes tatge Barcelona 7.097 13 24.810 11 Tots els indicadors apunten a una important descenResta del continu 7.330 14 26.656 12 tralització de la dinamica de la localització industrial 1' corona 10,703 20 39.412 18 dins la Regió Metropolitana en relació amb la distribució 2korona 13.650 26 49.284 22 territorial de la localització industrial de I'any 1986. Resta de Catalunya 14.447 27u 82.302 37 És remarcable la revaloritzacio de la primera corona per I'efecte dels nous desenvolupaments industrials de Catalunya 53'227 'O0 222'464 'O0 al costat del tercer cinturó. En aquesta dinamica esta afavorida per ¡a incentivació derivada de la declaració de Zona d'urgent Reindustrialització(ZUR) a un conjunt de municipis i polígons industrials de la Regió Metropolitana (Guinjoan i Hernández, 1989) i a la vegada per les actuacions en poligons industrials de la Corporació Metropolitana de Barcelona i I'lnstitut Catala del Sol. Els projectes aprovats per la ZUR de Barcelona (delimitada pel R.D. 914/1985 de 8 de maig) fins al mes de desembre del 1988 assoleixen els 82.426 milions de pessetes corrents i la creació de 5.860 llocs de treball amb una participació de capital estranger del 43%. És previsible que una part d'aquests projectes demanessin llicencia industrial en el període 1988-90; en qualsevol cas es tracta de [mous productes, nous processos i nous enfocaments de mercat. (Guinjoan i Hernández, 1989, pag. 53) amb instal.lacions localitzades a I'entorn de Barcelona i que previsiblement han arrossegat noves inversions. Aquesta dinamica modifica la situació anterior de destrucció de llocs de treball. La majoria dels municipis qualificats com a ZUR són de la primera corona amb les excepcions de Terrassa, Sabadell i Palau de Plegamans de la segona corona considerada aquí. La Regió Metropolitana augmenta la centralització en el context de Catalunya per llocs de treball i la disminueix per volum d'inversió. Aquests resultats diferents indiquen, de fet, que la posició relativa de la Regió Metropolitana no s'ha modificat substancialment durant els anys de reindustrialització. L'estimació de la distribució territorial de I'ocupació industrial als sis anys de represa economica s'ha de basar en el Padró dlHabitants del 1986. El Padró, pero, esta sobrevalorat en 72.800 llocs de treball respecte de I'Enquesta de Població Activa al mes de desembre del 1985. D'altra banda, el creixement 1988-90 segons el Registre (53.227 llocs de treball) esta infravalorat en un 27% respecte del creixement del mateix període (72.900 llocs de treball). El creixement del període 1986-1990, basat el primer en el Padró i el segon en I'EPA nomes ofereix un increment de 51.800 llocs de treball per al conjunt de Catalunya, per sota de I'increment de tres anys segons el Registre. I finalment, dins dels aspectes de divergencies de les fonts d'informació s'ha d'esmentar les diferencies entre la inversió mitjana per lloc de treball de 4,2 milions de pessetes que es deriva de les dades del Registre Industrial i la de 14,l milions de pessetes per lloc de treball dels expedients que han demanat acollir-se als beneficis de la ZUR de Barcelona (Guinjoan, 1989), i que no sembla que s'hagi d'atribuir nomes a la intensitat de capital de les empreses que se solen localitzar prop de Barcelona. L'estimació de la taula 18, referida al 1990, dóna' mes fiabilitat a I'EPA de 1990 per a I'ocupació industrial total i incrementa la distribució territorial segons el padró amb el 97,4% dels creixements segons el registre. Diferencia Arnbits 1986 1990 1986-90 Percentatge 1986-90 Barcelona 195,8 202,7 6,9 3,5 Resta del continu 82,O 89,l 7,l 8,7 lkorona 80,6 91,O 10,4 12,9 2Vorona 137,6 150,9 13,3 9,7 Resta de Catalunya 226,8 240,9 14,l 6,2 Total de Catalunya 722,8 774,6 51,8 7,2 Malgrat que els creixements obtinguts tenen nomes un caracter relatiu de cada ambit territorial respecte dels altres per a fer coincidir I'ocupació total de Catalunya del 1990 amb els valors de I'Enquesta de Població Activa, donen una imatge general de la distribució territorial del creixement industrial postcrisi. Es tracta d'un creixement que no ha modificat el pes relatiu dels centres industrials de Catalunya i que dins de la Regió Metropolitana accentua el procés de descentralització industrial cap a la primera i segones corones des del continu que ja havia comencat amb la crisi del 1974-84. Els municipis i sistemes urbans de la segona corona semblen encara poc potents per afavorir una descentralització més intensa, especialment després de I'ajuda de la ZUR que ha tingut la primera corona. La reindustrialització de després de la crisi ho ha estat amb un creixement important de I'ocupació, malgrat que hi ha divergencies estadístiques respecte de la magnitud d'aquest creixement (l2,5% en cinc anys segons la Seguretat Social -taula 19-, 19,2% en sis anys segons I'EPA o del 7,2% en cinc anys d'acord amb el Padró dlHabitants i I'EPA). Els creixements sectorials, generalitzats amb I'excepció del sector textil, segurament han condicionat el manteniment de la centralitat industrial de la Regió Metropolitana, que té una estructura sectorial molt diversificada. Taula 19. Evolucio 1985-90 dels afiliats al regim general de la Seguretat Social a Catalunya oer branaues d'activitat industrial Sector 1985 1990 Percentatge 1985-90 Alimentació 53,6 62,5 Textil 98,8 86,5 Pell i confecció 36,8 46,3 Fusta i suro 25,O 30,4 Paper i arts grafiques 37,9 51,O Químic 81,9 93,7 Material de construcció 24,7 27,2 Siderometal.lúrgic 200,8 236,9 Altres indústries 29,6 28,7 Total industria 589,2 663,l 12,5l Creixement 1985-90 segons I'EPA: 19,2% Font: COClN 1988 i 1991. Queda pendent per a futurs estudis la verificació de moltes hipotesis sobre les característiques de la dinamica industrial recent en relació amb els canvis que es van produir durant la crisi de I'anomenat .sistema funcional territorial)) (Trullen i altres, 1989). En especial, les hipotesis referides a I'especialització de Barcelona en els sectors industrials de major creixement (i expulsió dels de creixement menor cap a la primera i segona corones metropolitanes) i al manteniment de la dinamica de -districtes industrials)) en els entorns de Mataró, Sabadell, Terrassa, Granollers i Martorell .com a conseqüencia basicament de la reestructuració de la indústria de I'automobil~~, (Parellada, 1990, pag. 382)) que afavoreix una dinamica propia amb molta independencia del conjunt de I'aglomeracio metropolitana. La forta dinamica dels polígons industrials de nova urbanització de qualitat proxims al tercer cinturó a Rubí, Sant Cugat, Barbera del Valles, Cerdanyola i Mollet o els de Palau de Plegamans i Granollers amb planta industrial .gran. fan suposar que el factor d'oferta de sol urbanitzat ha estat un element determinant de la localització. La influencia d'aquests condicionants demana altra vegada la verificació de la hipotesi de si el creixement recent ha integrat més el sistema economic metropolita (Carazzi, 1988) i ha contrarestat la forca dels .districtes industrials)) intrametropolitans durant la crisi amb I'augment de I'organització difusa de la producció en empreses de petites dimensions (Ybarra, 1991) o amb ales externalitats positives que afecten les funcions de producció de les empreses, aconseguint rendiments creixents sense augmentar la grandaria de les plantes industrials. (Parellada, 1990, pag, 382). Una característica addicional del recent creixement industrial es I'augment del consum de sol. Encara que no es disposa d'informació completa sobre aquest fenomen a Barcelona s'ha de concloure a la vista de la recent ocupació dels polígons industrials que les instal.lacions que van quedar infrautilitzades durant la crisi han estat insuficients per localitzar un creixement equivalent a una tercera part o menys de les perdues d'ocupació del període 1975-84. És previsible que les densitats d'ocupació de les noves plantes industrials es situi'n al voltant dels 50 llocs de treball per Ha, que és el valor mitja dels projectes acollits a la ZUR de Madrid (Comunidad de Madrid, 1990). Aquesta reducció des de valors de 100 i 150 llocs de treball per Ha (Clusa, 1981, pag. 40) d'abans i durant la crisi es el resultat d'una reindustrialització que comporta .nous productes, nous processos, nous enfocaments de mercat i entrada d'empreses estrangeres. (Guinjoan, 1989, pag. 15). 6. El manteniment de la centralitat de Barcelona en el procés de terciarització de la base economica El creixement de I'ocupació en el sector de serveis es responsable del 66% del creixement de I'ocupació total (467.500 llocs de treball) a Catalunya des del canvi de conjuntura de 1984 fins al 1990, que assoleix aquest any el 52% dels efectius laborals. Aquest creixement espectacular es una de les expressions quantitatives de la terciaritzacio de la base economica i I1interes de la política territorial és coneixer amb quin grau de centralitat s'han produ'it aquests canvis quantitatius i qualitatius. A diferencia de la informació sobre ocupació industrial no es produeixen divergencies especials en les xifres d'ocupació del sector terciari segons IIEnquesta de Població Activa, el Padró dlHabitants i I1afiliaciÓ a la Seguretat Social. El Padró dlHabitants presentava, amb la correcció proporcional dels efectius que no van especificar el sector d'activitat, la xifra de 91 0.600 persones per al conjunt de Catalunya al mes d'abril del 1986. Les xifres de IIEnquesta de Població Activa van tenir a la demarcació provincial de Barcelona i Catalunya I'evolució que assenyala la taula 20. L'any padronal de 1986 va ser especialment dinamic en creació de nova ocupació (77.200 persones en el sector terciari de Catalunya) i per aixo les xifres del Padró estan a mig camí entre les xifres de I'EPA de 1985 i 1986, encara que mes a prop de les de 1986. Per aquesta raó als efectes d'estimació de la distribució territorial de 1990 es faran servir els creixements 1986-1 990 aplicats a la distribucio padronal, amb el limitatiu de les xifres de 1990 de I'EPA (1.144.200 persones en el sector terciari). La distribució territorial de I'ocupació al sector terciari a Catalunya (taula 13) presentava el 1986 una important centralitat al municipi de Barcelona, que amb el 28,5% de la població resident localitzava el 44,5% de I'ocupació. De fet, la centralitat del municipi de Barcelona ho és especialment per al conjunt de la Regió Metropolitana. L'entorn metropolita de Barcelona localitzava 27,4% de I'ocupació terciaria amb el 42,3% de la població resident, i en canvi el conjunt de la Regió Metropolitana amb el 70,7% de la població resident localitzava el 71,9% de I'ocupació terciaria de Catalunya, el 1986. L'exportació de serveis del centre metropolita te importants conseqüencies respecte de la mobilitat residencia-treball, de la dotació de serveis privats i públics fora del centre metropolita i, com a resultat global, respecte de les bases tributaries que forneixen els ingressos dels ajuntaments. La infradotació de serveis és més acusada logicamerit en funció de la distancia a la ciutat central. La relació entre la proporció de llocs de treball localitzats en el sector terciari i la proporció de població resident, que es de 111,6 al municipi de Barcelona, es redueix al 0,6 a la resta del continu urba i a la primera corona, per tornar a pujar a 0,8 a la segona corona de centres urbans més autonoms de Barcelona, pero encara amb més proporció de població resident que d'ocupació terciaria. Taula 20. Ocupació del SC-'-- La informació sobre la.dinamica en el període compres entre els mesos de desembre de 1986 i de 1990 en el sector terciari de Catalunya, procedeix de tres fonts Província de Barcelona Catalunya que aporten resultats divergents. Son els següents: 1984 634,4 835,9 1985 653,4 864,O - 21,6% segons I'EPA, quelimita I'efecte 1986 724,6 941,2 del creixement al llarg de I'any 1986 (32,4% en el 1990 872,3 1.144,2 període 1985-90). Comarca Llicencies comercials Llicencies de serveis Total comerc i serveis 1986 1990 1986-90 1986 1990 1986-90 1986 1990 1986-90 % % % Barcelona 55.568 62.173 11,9 75.217 88.871 18,2 130.785 151.044 15,5 Resta del continu 19.391 19.113 -1,4 31.828 33.128 4,l 51.219 52.241 2,o Continu urba 74.959 81.286 8,4 107.045 121.999 14,O 182.004 203.285 11,7 Baix Llobregat/ lqorona 9.039 11.963 32,3 15.106 20.268 34,2 24.145 32.231 33,5 Maresme/ lqorona 2.433 2.752 13,l 3.166 3.456 9,2 5.599 6.208 10,9 Valles Oriental/ lkorona 2.391 2.731 14,2 4.310 5.133 19,l 6.701 7.864 17,4 Valles Occidental/ 1Qorona 5.174 5.832 12,7 8.158 9.672 18,6 13.332 15.504 16,3 Primera corona 19.037 23.278 22,3 30.740 38.529 25,3 49.777 61.807 24,2 Baix Llobregat/ 2Qorona 2.446 1.906 -22,l 2.650 2.910 9,8 5.096 4.816 -5,5 Maresme/ 2"orona 6.782 7.334 8,l 10.506 11.248 7,l 17.288 18.582 7,5 Valles Oriental/ 2Qorona 4.567 5.536 21,2 7.450 8.968 20,4 12.017 14.504 20,7 VallesOccidental/2Qorona 10.978 11.894 8,3 17.852 19.450 9,O 28.830 31.344 8,7 Garraf 2.879 3.286 14,l 3.726 4.118 10,5 6.605 7.404 12,l Alt Penedes 2.013 2.307 14,6 3.518 4.285 21,8 5.531 6.592 19,2 Segona corona 29.665 32.263 8,8 45.702 50.979 11,5 75.367 83.242 10,4 -- Regió Metropolitana 123.661 136.827 10,6 183.487 211.507 15,3 307.148 348.334 13,4 - - Resta província de Barcelona 11.606 12.807 10,3 19.437 21.087 8,5 31.043 33.894 92 Resta de Catalunya 48.440 54.197 11,9 91.101 89.725 -1,5 139.541 143.922 3,1 Total de Catalunva 183.707 203.831 11,O 294.025 322.319 9,6 477.732 526.150 10,l Fonts: COClN (19911, Boletín de Estadística y Coyuntura, núm. 161. COClN (19881, Boletín de Estadística y Coyuntura. 25 años 1963-1988. - 42,0% segons I'afiliació al regim general de la Seguretat Social, que és el resultat dels creixements diferencials en el comerc (54%)) I'hostaleria (47%), els serveis financers (26%) i la resta d'activitat terciaria (38%). - 10,1% segons el nombre de llicencies fiscals comercials i de serveis (taula 21). Malgrat que els tres resultats permeten sostenir la idea del fort creixement del sector terciari als sis anys de la represa economica, les diferencies són notables. Són de difícil credibilitat els creixements procedents del regim general de la Seguretat Social que semblen afectats pel pas de població ocupada en regim d'autonoms al regim d'assalariats per la reducció de I'anomenada .organització flexible. de la producció. Paradoxalment, I'unica informació que permet estimar el creixement per ambits territorials dins de la demarcació provincial de Barcelona es la referida a les llicencies fiscals; la qual presenta els creixements mínims. Addicionalment s'ha de posar en relleu que constitueix un indicador molt limitat perque la declaració de la llicencia no es correspon amb la grandaria d'una instal.lació industrial o terciaria. Aquesta constatació obligara a contrastar el resultats obtinguts amb d'altres indicadors. El creixement de les llicencies fiscals per ambits territorials expressa al menys els tres fenomens següents: a) La importancia del creixement de I'activitat terciaria al municipi de Barcelona (16% en quatre anys respecte del 10% de Catalunya). b) La revalorització de la primera corona metropolitana, amb un creixement del 24% respecte de les dimensions de 1986, i que partint d'una situació de gran infradotació de serveis per la proximitat de Barcelona i per la renda dels residents, ha rebut I'efecte de polítiques territorials com la ZUR. C) El creixement diferencial de la Regió Metropolitana (13%) en relació amb les dimensions de Catalunya sense I'aglomeració metropolitana de Barcelona (3%), que expressaria, entre d'altres efectes i malgrat la intu'itiva infravaloració, que els efectes del turisme s'han limitat en els ultims anys. Acceptant les dimensions de 1990 corresponents a I'EPA, la primera estimació que es presenta es basa en la distribució total del creixement registrat en proporció directa a les dimensions de I'ocupació terciaria localitzada a cada ambit el 1986 i als ritmes de creixement de les llicencies comercials i de serveis. El creixement de 233.600 persones entre I'EPA de 1990 i el Padró de 1986 presenta, segons els criteris anteriors, la següents distribució territorial en nombre de llocs de treball: - Barcelona 127.900 - Resta del continu urba 12.700 - Primera corona 21.600 - Segona corona 28.300 - Catalunya-Regió Metropolitana 43.100 Total 1986-90 233.600 L'estimació de la localització de I'ocupació terciaria de 1990 indica que I'augment de la centralitat de la Regió Metropolitana en uns dos punts percentuals dins del conjunt de Catalunya es concentraria especialment al municipi de Barcelona. Els resultats en milers de persones són els de la taula 22. 1986 Percen1990 Percentatge tatge Barcelona 405,2 44,5 533,l 46,6 Resta del continu 80,4 8,8 93,l 8,l Primera corona 55,5 6,l 77,l 6,7 Segona corona 113,7 12,5 142,O 12,4 Regió Metropolitana 654,8 71,9 845,3 733 Catalunya (sense la Regió Metropolitana) 255,8 28,l 298,9 26,2 Total de Catalunya 910,6 100 1.144,2 100 Els problemes de fiabilitat recomanen realitzar alguna estimació alternativa especialment referida al municipi de Barcelona. La primera es basa en la serie de població ocupada resident que publica Barcelona Economica des de 1990, extrapolada a partir dels resultats de I'EPA per la província i de les xifres d'atur. al municipi. Encara que no hi ha necessariament cap relació entre els canvis en I'ocupació dels residents i la dinamica de localització de llocs de treball deguda a la mobilitat residencia-treball, es pot suposar que es manté la relació que hi va haver el 1986 entre els valors d'aquestes dues variables (522.400 persones ocupades i 626.600 llocs de treball). Els resultats de I'ocupació total referits al quart trimestre de cada any són els assenyalats a la taula 23. Segons I'estimació anterior, el creixement total a Barcelona hauria estat de 154.100 nous llocs de treball entre el mes d'abril de 1986 i el mes de desembre de 1990. Assumint la mateixa proporció de 1986 de I'ocupació en el sector serveis en el municipi (64,6% en distribuir proporcionalment els efectius de .no consta sector.) s'obté una estimació Barcelona Econornica localitzats (estimació) 1986 (Padró) (522.400) (622.600) 1986 566.600 679.600 1987 606.600 727.600 1988 611.600 733.600 1989 641.800 769.800 1990 650.900 780.700 Font: Barcelona Econornica (1990 i 1991). addicional de 99.600 nous llocs de treball en aquest sector. Aquesta estimació s'ha de considerar mínima perque no és verosimil que el municipi hagi tingut simultaniament la localització de 48.100 nous llocs de treball industrial que correspondra a la proporció del 31'2% de 1986, tal com s'ha evidenciat a I'apartat anterior corresponent a la distribució territorial de la indústria, amb 6.900 nous llocs de treball. Si al mateix temps s'accepta que els llocs de treball a la construcció van augmentar a la mateixa proporció que I'augment Padró-EPA del període 1986-90 de Catalunya (79%), el creixement de I'ocupació industrial s'incrementaria en 19.000 llocs de treball. El creixement de I'ocupació en el sector terciari residual hauria estat en aquest cas de 128.200 llocs de treball, xifra que permet acceptar I'estimació inicial de 127.900 nous llocs de treball en el sector terciari. Una segona estimació alternativa referida al municipi de Barcelona es basa en la nova construcció d'oficines en edificis d'ús exclusiu. Es parteix de dues estimacions respecte del sostre total ocupat per oficines, que se situaria entre 2.941 .O00 m2 el 1986 (Isla, Ripoll, Soy i Ursa, 1989) i 3.200.000 m2, el 1990 (Tarragó, 1991), de les llicencies concedides per a edificis d'oficines en el període 1986-1990 per 596.000 m2 de nou sostre i una dinamica previsible de 120.000 m2/any (Tarragó, 1991). Acceptant que I'ocupació terciaria en oficines representa el 47% de I'ocupació terciaria total (Comunidad de Madrid, 1990) I'estandar actual se situaria en 15'5 m2 per lloc de treball en oficines. En el futur es pot suposar que I'estandar augmentara en un 25% i se situara en uns 19 rn2 per lloc de treball3, que és coherent amb I'estandar dels estudis d'oficines de Madrid (Datn, 1991). Si la totalitat del nou sostre construyt d'oficines signifiqués una creació neta d'ocupació s'haurien creat en cinc anys (1986-90) I'equivalent a 31.400 llocs de treball en edificis d'ús exclusiu per oficines. Paral.lelament es podria general una nova ocupació de sostre d'oficines en edificis d'usos mixtos en una proporció de 44/56 respecte del sostre en edificis exclusiu (24.700 llocs de treball addicionals), segons les estimacions de la Comunitat de Madrid (56%) i les d'lsla i altres (1990 de 55-65% del total). La creació total de nova ocupació se situaria en uns 56.100 llocs de treball en oficines en els cinc anys del període considerat, sempre que no es produ'issin tancaments d'oficines existents i que tota la nova ocupació es localitzés en el nou sostre constru'it i ocupat. Amb I'estandar del 47% d'ocupació en oficines en el conjunt de I'ocupació terciaria s'haurien generat a Barcelona uns 119.400 llocs de treball en el sector terciari, xifra que referma la primera estimació de 127.900 llocs de treball. L'estimació anterior s'ha de considerar maxima perque representa un creixement annual del 5-6% en I'ocupació terciaria, que és molt superior a les estimacions del dinamic mercat de Madrid del 3'5% annual (Comunidad de Madrid, 1990). La conclusió obtinguda inicialment a I'augment de la centralitat del municipi de Barcelona en dos punts percentuals en el conjunt de Catalunya s'ha de matisar en el sentit de considerar que és un augment maxim, pero que permet sostenir que la centralitat de Barcelona s'ha mantingut com a mínim als sis anys de recuperació economica amb la localització de 11 9.400-134.300 nous llocs de treballs en el sector terciari. L'edifici de la Mancomunitat de Municipis de rea metropolitana a la Zona Franca possibilita un estandar aproximat de 23 m2 per lloc de treball, exclpsos els aparcaments. Les xifres d'ocupació son, en qualsevol cas, indicador parcial de la importancia de I'activitat del sector terciari i, per tant, I'analisi anterior s'haura de complementar amb I'estudi dels canvis de centralitat pels diferents tipus d'activitats terciaries, perque les anomenades de .terciari superior. continuen necessitant i realitzant presumiblement la localització a Barcelona. 7. Conclusions i implicacions: I'acceleració de processos iniciats durant la crisi amb augment de la centralitat de Barcelona El canvi de conjuntura de 1985 representa I'acabament de la crisi economica iniciada cap al 1975. La crisi va significar la perdua d'importants volums d'ocupació i I'assoliment d'uns nivells d'atur imprevisibles durant els quinze anys anteriors de creixement economica, demografic i urba que van comencar amb el Pla d1EstabilitzaciÓ. La present elaboració sobre I'evolució recent de la base economica es basa en estimacions sobre la distribució de I'ocupació el 1990 a la Regió Metropolitana per grans agregats sectorials i territorials fent servir els indicadors disponibles de conjuntura. La desagregació detallada del Cens de Població del 1991 per municipis de residencia i de localització de I'activitat economica permetra coneixer amb mes detall la distribució territorial del creixement economic a la Regió Metropolitana des del final de la crisi. La hipotesi principal a verificar es el manteniment dels canvis territorials i sectorials que s'inicien amb la crisi economica i s'intensifiquen en el període 1975-84. La crisi representa a Catalunya una perdua d'uns 454.000 llocs de treball, equivalents al 21% de I'ocupació total, entre els dos moments de canvi de signe, segons la informació de IIEnquesta de Població Activa. La informació dels Padrons de Població de 1975 i 1986, que possibilita la desagregació territorial i sectorial dels canvis, situa les perdues en 335.000 (1 5,5% de I'ocupació total) com a resultat de I'inici de recuperació el 1985 i 1986. El PIB de Catalunya nomes va creixer un 5% en termes reals entre el 1979 i el 1985. La crisi va ser principalment de la indústria (63% de les perdues totals i 23% dels llocs de treball del 1975 -221.000 persones) i de la construcció (41% de les perdues i reducció dels efectius del 1975 en un 57%)' amb I'agricultura seguint la tendencia estructural (perdues de 48.000 persones). En canvi, els serveis van mantenir globalment els seus efectius amb reduccions mínimes del 2'2% (21 .O00 llocs de treball) a Catalunya i van evitar la superació de I'atur per sobre del 21% de la població activa. La desigual distribucio territorial de I'activitat economica i I'existencia d'algunes arees de creixement expliquen I'impacte diferencial de la crisi en el territori. Els processos de canvi a Catalunya i a la Regió Metropolitana, que han estat estudiats per diferents autors (Capellades, 1989; Parellada, 1990; Parellada, i altres, 1989; Trullen, 1989 i 1991; Ferrer i Nel.10, 1991; Serra, 1989) van ser principalment els següents: - Terciarització de la base economica, des del 38,5% al 48,5% de I'ocupació total el 1984 a Catalunya (49,5% segons el Padró de 1986) i del 53,6% a la Regió Metropolitana, que es mes el resultat de dinamiques diferents de perdues que de creixements de I'ocupació. Paral.lelament, el turisme, la segona residencia i també la indústria generen alguns increments nets d'ocupació a set comarques de Girona i Tarragona. - Estabilitat en el pes de la població resident de la Regió Metropolitana a Catalunya (amb una minima perdua del 71'0 al 70,7%) acompanyada d'una important redistribució interna. Els canvis, que redueixen el pes del municipi de Barcelona del 30,9 al 28,5% de la població de Catalunya, són el resultat principal d'un flux net d'emigració des del municipi de Barcelona de 105.000 persones en deu anys (6% dels residents del 1975), que en un 80% localitza la nova residencia a la Regió Metropolitana per raons de proximitat al treball o per canvi de residencia no associat al treball. - Creixement residencial i demografic de la primera corona a un ritme de 2,2 vegades el crei- xement de la segona corona perque rep diferencialment els canvis de residencia des de Barcelona i el continu urba, amb creixements importants de les arees amb residencia de més qualitat. Les dues corones metropolitanes fora del continu creixen demograficament a un ritme entre 2,2 i 4,8 vegades la mitjana de Catalunya (0'5% anual) perque es produeix una augment de la demanda d'habitatge, especialment unifamiliar, que no es construeix en les quantitats demandades en el continu de Barcelona. - Perdua de pes de I'ocupació en activitat economica localitzada a la Regió Metropolitana respecte del conjunt de Catalunya perque la crisi va ser més intensa en aquest ambit, que perd el 28% dels llocs de treball a la indústria i el 9% dels serveis. La intensitat d'aquesta desconcentració en deu anys per I'impacte diferencial de la crisi per branques d'activitat i ambits territorials és variable segons les fons d'informació i oscil.la entre 4,l punts percentuals dels Padrons dlHabitants (reducció de 312.400 persones ocupades entre 1975 i 1986) o els 2,8 punts de IIEnquesta de Població Activa referida a la província de Barcelona (perdues de 379.800 persones ocupades) i els 1'2 punts de les elaboracions disponibles sobre mobilitat obligada (reducció de 247.900 llocs de treball entre les dates padronals). - Relocalització d'activitat dins de la Regió Metropolitana amb perdua de pes de I'activitat localitzada al municipi de Barcelona (uns 170.000 llocs de treball) per I'efecte conjunt de la destrucció de llocs de treball i d'una relocalització o trasllats d'activitat. Els trasllats s'han avaluat en un mínim de 43.000 llocs de treball (diferencia neta entre entrades i sortides) des del municipi de Barcelona i de 12.000 des del continu urba, que majoritariament van a localitzacions menys centrals de la Regió Metropolitana i a les comarques no metropolitanes de la província de Barcelona, sense evidencia que es generi cap flux rellevant fora de la província. Segons totes les fonts d'informació, la desconcentració de Barcelona (amb una perdua mínima de 2,6 punts percentuals a Catalunya en deu anys) supera les del conjunt de la Regió Metropolitana. - La descentralització d'activitat del municipi de Barcelona és d'una entitat equivalent a la descentralització de residencia, amb un míni,m de 45.000 persones amb ocupació laboral. Aquestes xifres són coherents amb les perdues residencials totals de 105.000 persones. - Augment de la mobilitat obligada residenciatreball d'abast extramunicipal en un 23%, que es manté en valors absoluts a I'entorn de les 397.000 persones, malgrat la reducció de població ocupada. Aquest fet explica que el trafic a la xarxa metropolitana de transports es mantingués, i és també indicatiu dels canvis de llocs de treball amb independencia del lloc de residencia durant la crisi. -Els canvis de residencia i activitat a I'interior de la Regió Metropolitana no modifiquen substancialment la relació entre els pesos de I'activitat economica i de la població resident a Barcelona (1,19 i 1,20 al principi i al final del període, respectivament, per superavit de llocs de treball). En canvi hi ha una lleugera millora del pes de I'activitat economica al continu sense Barcelona (0,53 i 0,58, mantenint el deficit de llocs de treball localitzats) i a la segona corona (0,92 i 0'96, amb manteniment de I'equilibri global entre residencia i llocs de treball amb algunes diferencies internes) mentre que la primera corona guanya de forma important en residencia (de 0'98 a 0,761. Es va produir una lleugera desconcentració d'activitat cap al continu urba i la segona corona al costat d'una descentralització residencial cap a la primera corona. El conjunt del procés durant la crisi s'ha de considerar <<patologies per la destrucció de llocs de treball, pero també és .normal. respecte de la descentralització de la ciutat central cap a la periferia metropolitana per canvis en els habits de I'estrat de demanda solvent d'habitatge i en la demanda de sol per localització d'activitat a les arees amb millores condicions de preu i urbanització. La Regió Metropolitana en relació