Territori i forma metropolitana a la Regió de Barcelona

TERRITORI I FORMA METROPOLITANA A LA.REGIO DE BARCELOKA JOSEP M. CARRERA Arquitecte. Departament df0rdenaciÓ Urbanística, Mancomunitat de Municipis de l!&ea Metropolitana de Barcelona SUMARI 1. Paisatge, medi ambient i planejament 3. Un esquema espacial possible per a la Regió Metropolitana de Barcelona 2. Tres referencies internacionals 3.1. Un assaig de tipologia 2.1. Olmsted i Vaux: Nova York i la cultura del verd 3.2. L'exhauriment de I'esquema urba 2.2. Londres: del green belt als tascons verds 4. rea Metropolitana i territori catala 2.3. Randstad Holland 1990 1. Paisatge, medi ambient i planejament Cada vegada es fa més pales dins del nostre entorn cultural I'interes per temes tals com: qualitat de vida i medi ambient, espais naturals, paisatge ... La preocupació que desperta en aquestes materies és fruit d'una presa de consciencia de la necessitat de gestionar uns bens escassos que tenen un clar suport: el territori. L'ambit físic d'aquest suport queda ampliament dilu'it en contextos que van molt mes enlla del que succeeix dins d'una regió geografica delimitada en funció dels mercats de treball que defineixen classicament les arees metropolitanes. Un exemple en podria ser la qualitat de les aigües o els efectes sobre la sorra de les platges, que vénen condicionats per la gestió d'una conca hidrografica molt més extensa territorialment que el propi fenomen metropolita. Així, podríem parlar d'un seguit de qüestions directament relacionades amb els temes de partida, fins arribar a I'escala planetaria: - De la mateixa manera que I'habitant de les comarques de ponent sol tenir un coneixement espacial del centre de Barcelona -fins i tot del nom dels seus carrers principals: Passeig de Gracia, la Rambla, Diagonal ...-, I'habitant de IIEixample barceloníconeix i fa ús de les platges de IIEmporda, de I'estació d'esquí de la Molina o del delta de IIEbre, fins a fer-ne uns espais habituals. - D'alguna manera, des de I'enderroc de les muralles i els plans dlEixample del segle XIXfins als nostres dies, en que les xarxes ens posen a I'abast arees cada cop més extenses, els límits dels espais d'equipament es fan més difosos a la ciutat metropolitana i comenca a sovintejar la utilització dels parcs regionals de forma analoga a la dels parcs urbans i les places públiques de la ciutat tradicional. - Si bé I'espai productiu de I'agricultura, cada cop té uns hinterlands més difosos a escala planetaria -ja que el cava del Penedes o els vins dlAlella es consumeixen en bona part fora de I'ambit de llurs denominacions d'origen-, d'altra banda I'horta del delta del Llobregat pot continuar tenint cert paper regulador sobre els preus dels productes agrícoles al mercat barceloni, encara que puguem afirmar que la Regió Metropolitana en el seu conjunt no pot abastar avui el seu propi mercat. Aquestes tres darreres reflexions tenen per nosaltres dues importants conseqüencies: - L'area metropolitana de Barcelona definida en funció dels mercats de treball, tant per la incidencia dels fenomens i relacions que s'hi donen ara com per d'altres previsibles a curt termini, no sera pas I'ambit més adient per tractar problematiques com les que ens ocupen amb pretensions de globalitat. - La categoria legal ccsol no urbanitzable. resulta conceptualment debil, ja que suposa una definició únicament negativa d'uns espais que, com hem vist, tenen atribucions ben concretes (equilibradors ecologics, productors d'aliment, espais-equipament...); dins el nostre país i especialment a la rodalia de la gran urb aquesta categoria resulta, semanticament, fins i tot contradictoria per dues raons. D'una banda I'anomenat .sol no urbanitzable. és, es vulgui o no, un espai profundament cconstru'it~ i ccartificialitzatn per processos seculars d'urbanització rural; el seu resultat és la major part dels paisatges que avui valorem o esguerrem. D'altra banda, existeix ja, i aquest és un fenomen necessari i ineludible, una macrourbanització territorial (xarxes de transport, d'energia, d'informació ... ) que, articuladament o autonoma, slinstal.la i .urbanitza. allo que ingenuament s'anomena sol no urbanitzable. Les previsions fetes pel legislador respecte a I'ordenació del territori tendeixen a establir un corpus jerarquitzat de planejament (Pla Territorial General, plans sectorials, plans territorials parcials, etc.) en el qual es passa del que és general al que és més concret, reduint-ne I'ambit físic i concretant-ne les determinacions. Malgrat aixo, ens trobem en una situació inversa, amb planejaments municipals i alguns de sectorials aprovats en els darrers anys. Fins i tot podem dir que I'urbanisme com a disciplina funciona de baix a dalt i no d'altra manera. Per aixo, les eines converteixen autentics elements estructuradors d'una disciplinars de que disposem són a hores d'ara molt ciutat composta per retícules indefinides. Ja no es limitades i I'ordenació de la Regió Metropolitana, avui, tracta d'incorporar buits interessants (jardins de potser caldria veure-la més com un treball d'ajustos, palau o belleses paisatgístiques) a la ciutat en creixecoordinacions i concrecions que com un document ment accelerat, sinó de crear, mitjancant esforcos marc del qual poden deduir-se altres d'escala més d'enginyeria de gran abast, nous components actius petita. dins I'estructura urbana de la ciutat moderna. Resulta inqüestionable que dins de I'entorn metropolita és on la densitat de I'esmentada macrourbanització territorial resulta més gran i per tant més problematica pels seus impactes. Per aixo, un planejament referit a aquest entorn s'ha de moure en el compromís de buscar una integració enriquidora entre les noves implantacions i les estructures territorials que tenim, més enlla de la minimització dels seus impactes negatius, si volem un entorn millor en el qual, a més, es conservi el que encara ens resta de valor. 2. Tres referencies internacionals Tot fent un repas del que ha significat la presencia del verd en algunes propostes urbanístiques de gran escala sobre I'estructura de la ciutat moderna (ciutat metropolitana), hem cregut suggeridor mostrar tres casos que il.lustren altres tants moments claus del debat: es tracta dels exemples de Nova York, Londres i els Randstad holandes. 2.1. Olmsted i Vaux: Nova York i la cultura del verd urbs Entre els anys 1858 i 1870, F.L. Olmsted i C. Vaux dibuixen el Central Park de Nova York i el Prospect Park de Brooklyn, que, juntament amb Flushing Meadow Park, Woodhatem, la reserva natural de Jamaica Bay i altres espais, constitueixen el sistema verd actual de la ciutat de Nova York. Pel que fa als parcs dlOlmsted i Vaux, podem dir que es tracta de la introducció dins la ciutat moderna d'espais lliures públics de gran escala on es reprodueixen els paisatges mítics del nou món (superfícies aquatiques, prats, boscos) per servir de suport a les noves funcions urbanes de lleure i representació, de forma clarament artificial. L'escala de les intervencions, aixi com les funcions atorgades a aquests llocs, els 2.2. Londres: del "green belt" als tascons verds De I'experiencia anglesa, des de finals de la II Guerra Mundial fins als anys setanta, tant sols voldríem remarcar el paper que la presencia del verd a escala metropolitana té sobre I'estructura urbana que en resulta. El Greater London Plan of 1944, de Patrick Abercrombie, consequencia de les directrius de la comissió Barlow de 1940, es planteja seriosament el tema de la descongestió de la ciutat central continu urba de I'area metropolitana-, tot fent-se resso de la por que causaren els bombardejos sobre les arees densament poblades i tot contant amb el model teoric, ja assajat a les Garden Cities de I'utopic Howard. El green belt es consolida aixi com un anell d'espais oberts de 10 a 20 km d'amplada al voltant de I'anell viari periferic, que se situa a uns 30 km del centre de la ciutat, distancia similar a la del nostre quart cinturó. Aquest anell verd es compon de: - Espais naturals (boscos). - Espais equipats (reserves aquatiques, "bird santuaries"...). - Espais agrícoles amb llogaters rurals als que practicament no s'assignen nous creixements. A finals dels anys seixanta, el parc de la Vall del Lea és el primer exemple de tascó verd que penetra des de més enlla del Green Belt (Ware) fins a una de les arees més degradades del compacte urba central (Newham) el East End, on actualment se situa una operació de terciari de grans dimensions: els coneguts Docklands. Aquesta idea dels tascons verds tot seguint les valls fluvials, que sera forca seguida a altres plans contemporanis d'ambit metropolita (Moscu i IIHavana Metropolitana), es troba també present amb un notable augment dlescala a I'esquema de 3. Un esquema espacial possible per a la Regió IIEstrategia del Sud-Est dlAnglaterra, previ al primer Metropolitana de Barcelona pla que rebra el nom de Pla Estrategic (1970). Aquest esquema alterna els eixos de creixement entorn de 3.1. Un assaig de tipologia les grans infrastructures de comunicació en un radi de més de 100 km al voltant de Londres amb els Paral.lelament a les lectures per corones de I'area espais oberts de característiques analogues a les del metropolitana de Barcelona proposem una lectura green belt, perque totes dues estructures compleformal molt simplificada que ens permeti relacionar mentaries donin la forma general de la regió metroI'ocupació urbana del territori metropolita amb els politana del Sud-est dJAnglaterra. seus espais oberts, tal com els trobem en I'actualitat. Així doncs, definirem els següents segments de 2.3. Randstad Holland 1990 Ciutat Metropolitana. El planejament físic actual d'una de les regions més - Ciutat compacta. Caracteritzada per la total actives dlEuropa, I'anell urba format per Amsterdam, preponderancia de I'espai ocupat per edificació i Rotterdam, la Haia i Utrecht, plantejat per tal de fer on els espais verds són illes; és a dir, els classics encara més competitiva aquesta regió en el context parcs urbans de la ciutat tradicional. Aquesta europeu, tot trencant les tendencies a la suburbialitciutat compacta, tot partint del centre de Barcezació i a la mobjlitat obligada excessives, pot aportar lona, arriba actualment fins a Santa Coloma de avencos importants al tema que ens ocupa. El pla Gramenet, Montgat, el Prat i Sant Feliu de Llo- (IV Directriu Extraordinaria) cerca la cohesió mútua bregat. entre habitatge, ocupació, serveis, infrastructures i administració del medi ambient, i pren opcions ine- - Ciutat continua. Caracteritzada per l'alternanca quívoques respecte a qüestions com la concentració de buits i plens lineals de gruix variable, com dues dels nous creixements sobre I'anella urbana, sense pintes complementaries i contraposades. L'ocuexpansions cap a I'interior del corverd, i la preferencia pació del territori esta molt determinada pel fet de la proximitat sobre I'accessibilitatl. geografic: muntanyes de fort pendent, terrasses al.luvials inundables i espais agrícoles interfluvials L'esquema territorial que es dibuixa ens fa veure conformen els separadors d'espais oberts entre clarament com en I'estructura de la regió metroels tendons urbans que ocupen la costa del Mapolitana-objectiu ja és tan important el ple -anell resme, els punts baixos dels sistemes hidrografics urba fortament estructuratcom el buit -sistema vallesans i les terrasses no inundables de la Vall i complex d'espais oberts interrelacionats entre ellsel delta del Llobregat. A la ciutat continua, els tot establint un seguit d'arees on es relacionen totes espais oberts que avui encara es reconeixen entre dues estructures complementaries per tal de formar el continu edificat són d'escasses dimensions i un tot coherent. Sembla, doncs, que ja se supera la passen quasi desapercebuts a les vores de les visió simplement proteccionista present als anteriors infrastructures que el vertebren; malgrat aixo, plans (directrius), quan la zonificació de I'espai rural encara podrien tenir funcions importants en es fa mes complexa i particularitzada i el propi pla I'estructura d'espais oberts de I'area metropodlescala regional dóna normes per tres tipus de litana. Els tendons urbans dlaquesta ciutat conpolítica estructural a desplegar sobre I'espai rural: la tínua s'estenen a I1actualitat fins mes enlla d'anconservació activa, I'ajustament actiu i la renovació tics centres comarcals tals com Mataró, Graactiva2. nollers, Sabadell, Terrassa i Martorell, amb una clara ramificació pel samonta del delta del K. de Jong, ~~Planeamiento urbano en una region "Mainport~, Revista de Urbanisrno núm. 13. COAM, Madrid 1991. Llobregat, fins a les Botigues de Sitges. K. de Jong, OP. cit. 21 - Ciutat discontinua. Tot seguint les infrastructures i els corredors naturals que vertebren I'esmentada ciutat continua trobem encara un seguit de nuclis urbans clarament individualitzats sobre el seu territori, que encara presenten suficients relacions (mercats de treball, lleure, etc.) amb la resta del conjunt metropolita com per ser considerats components de I'area metropolitana de Barcelona. Aquesta ciutat discontinua s'estén ja en I'actualitat fins més enlla dels límits del mapa de I'antiga AMB definida als anys seixanta. Complementaria a I'estructura d'ocupació urbana que es deriva de la lectura anterior del fenomen metropolita, trobem tot un conjunt d'espais oberts amb diferents nivells de protecció, degradació i expectatives de transformació, que podrien respondre avui als requeriments estructurals exigibles, tals com: manteniment d'un cert equilibri territorial entre arees molt explotades, poc explotades i lliures d'explotació, a fi de garantir la desitjable diversitat ecologica dins del medi físic que habitem3; lligam entre els ecosistemes naturals i seminaturals de I'interior de I'area metropolitana i de la resta del territori, tot tenint cura per tal d'evitar els talls que produeixen les infrastructures lineals, integració en una xarxa continua de lleure que cal que penetri les parts més densificades de la ciutat metropolitana4; continu'itat entre els espais públics de les arees edificades i els espais oberts de la regió; conservació dels trets fonamentals dels paisatges fruit de la construcció cultural del nostre territori, alhora que canvien substancialment els seus usos agricoles. Dins aquesta possible estructura contínua d'espais oberts i atenent més al seu paper que als seus valors intrínsecs des dels punts de vista naturalistics o productius, que haurien de ser tinguts molt més en compte a I'hora de prendre decisions sobre I'ordenació i la gestió concretes, podríem establir de forma provisional i en cap cas exhaustiva les següents tipologies espacials: R. Margalef, Per una planificació viable. Llibre blanc de la natura als pai'sos catalans, Barcelona, Ed. Barcino, 1988. Kevin Linck, Cit Planning, MIT 1963. a) Grans masses forestals a les serralades Litoral i Pre-litoral. b) Extensions agricoles com la del Penedes i un altre nivell pero no de menys importancia al delta de Llobregat. C) Corredors continus a les valls fluvials del Llobregat i el Besos. d) Dits agricoles i forestals que formen una pinta complementaria als tendons de la ciutat continua del Valles. e) Fils articuladors, que poden seguir en molts casos les rieres secundaries dels sistemes hidrografics principals, les rieres del Maresme, etc., tot penetrant els teixits edificats i vertebrant possibles sistemes de parcs urbans. En altres casos aquests fils poden ser inclús itineraris o fins i tot vies urbanes amb presencia del .verd. (ajardinaments, arbrat). f) Separadors intersticials que permetin encara reconeixer la individualitat dels diferents nuclis urbans de la ciutat continua com a valor de referencia territorial. Aquest seria entre altres un paper assignable a I'horta del Maresme. g) Illes dins la ciutat compacta. És a dir, els tradicionals parcs urbans de meso menys extensió. Aquestes dues estructures complementaries dibuixen un esquema territorial possible per a I'area metropolitana que s'articularia amb la resta del territori per mitja de I'anomenada ciutat discontinua, les xarxes d'infrastructures i el sistema d'espais oberts. 3.2. L'exhauriment de I'esquema Un problema que es planteja a hores d'ara és saber fins a quin punt es pot mantenir aquest esquema sobre el qual ha d'incidir el Pla Territorial Parcial de la Regió Metropolitana de Barcelona: Si es tenen en compte les xifres de I'evolució de I'espai forestal i agrícola al territori de la regió metropolitana de Barcelona (tal com fou definida I'any 19641, s'adverteix5: J. Clusa, ~~Caracteristiques i previsions socio-economiques~, a Pla Especial de la Serralada de Marina, Area metropolitana de Barcelona, 1991. 1989 Diferencia 2006 Diferencia en (hectarees) 1982-89 (hectarees) percentatge (hectarees) 1989-2006 Superfície agraria total 180.269 -22.242 126.221 -30 Superfície forestal 96.187 -6.717 79.865 -1 7 Superfície conreus 57.866 14.955 21.525 -62 Superfície pastures 2.802 Altres superfícies 23.414 1.636 19.439 -1 7 Font: J. Clusa, <<Característiques i previsions socio-economiques~~, a Pla Especial de la Serralada de Marina, rea Metropolitana de Barcelona, 1991. - Entre els anys 1982-89, malgrat el planejament potencialment disponible segons els planejaments especial aprovat i la gestió feta als parcs naturals generalsvigents amb les necessitats (d'habitatge, de de Collserola, Garraf, Montserrat, Montseny i sol industrial i de sol per a activitats terciaries), es Montnegre-Corredor, la superficie forestal ha comprova que aquell potencial s'exhauriria dins els disminu'it en 6.717 ha. Si es considera aquesta propers 15 anys, malgrat que I'increment demoevolució com a tendencia, I'any 2006 s'haura grafic sigui moderat, si continuen produint-se perdut el 17% de la superfície forestal actual. determinades tendencies (vegeu les taules 2 i 3): - En el mateix període, la superfície conreuada - Davallada de la ratio personatgeshabitatge. ha minvat en 14.955 ha i fent la consideració Pels calculs d'exhauriment a 15 anys s'han utilitzat anterior, I'any 2006 s'haura perdut el 64% de I'area els parametres 3'4 i 3'7 (a la Randstad Holland es conreuada a I'actualitat. ja de 2'6). - Pel que fa a la superfície agraria total (forestal, - Increment de la superfície mitjana dels nous conreus, pastures i d'altres), la tendencia habitatges. esmentada donaria per a I'any 2006 una perdua del 30% de la superfície agraria actual (vegeu la - Increment de la demanda de sol per a activitats taula 1). economiques -industrials i serveis-, per a lloc de treball nou. Aquestes dades posen en evidencia que, a més d'una perdua considerable d'espais oberts dins I'area, s'hi esta produint una fortissima degradació deguda a la decadencia de I'activitat agrícola sobre el territori. ¿No caldre doncs un tractament actiu Hipotesi Tendencia (conservacio, ajustament i renovació al Randstad (habitants/habitatge) habitatge (unitats) Holland) d'aquests espais? ti 1 3,4 364.766 li2 3,7 353.841 D'altra banda, i pel que fa a la possible ch-t-~anda de Font: J. Clusa, p característiques i previsions sbcionou sol urbanitzable tant per a residencia com per a economiques~, a Pla Especial de la Serralada de Marina, activitat economica, si es creuen les xifres de sol lirea Metropolitana de Barcelona, 1991. Taula 3. Potencial d'habitatge segons el planejament vigent 1990 H1 (3,4) (habitatges) Habitatges Ocupació d'habitatges secundaris 422.766 Ocupació d'habitatges buits (5% marge mercat) 448.144 Ocupació sols urbanitzables* 355.043 Totals 122.953 * Hipotesi: ocupació actual del 50% del sol urbanitzable previst al planejament vigent Font: J. Clusa, ((Característiques i previsions socio-economiques~, a Pla Especial de la Serralada de Marina, rea Metropolitana de Barcelona, 1991. - lncrement o tant sols manteniment del parc d'habitatges buits. - lncrement o tant sols manteniment del parc de segones residencies. Resulta il.lustratiu el creixement d'aquestfenomen a la decada delsvuitanta en arees inclús de I'anomenada ciutat contínua, com el Baix Maresme on la dinamica de creixement relatiu ha estat molt forta: amb el 2,7% de la població de la regió s'ha absorbit el 15'8% del seu creixement poblacional, i del nou parc d'habitatges, la meitat es avui segona residencia6. Encara que en aquests moments falta una diagnosi mes acurada sobre aquests assumptes, resulta prudent pensar que en els propers anys comencaran a haver-hi pressions sobre les arees mes dinamiques del nostre territori metropolita per tal d'urbanitzar sols actualment classificats com no urbanitzables. Davant d'aquest fenomen sembla clar que tot el territori no es podra comportar de forma homogenia. Així doncs, mentre les arees mes muntanyenques poden preservar-se millor a causa de les dificultats de la seva urbanització, els corredors fluvials i les planes, especialment les vallesanes, podrien esdevenir, en poc temps, ciutat compacta, malgrat que en el seu interior restin alguns espais lliures importants. El mateix pot succeir properament en el massís de Collserola si el desenvolupament del Centre Direccional Sant Cugat-Cerdanyola es el previsible. J. Clusa, op. cit. Al Valles, per exemple, el planejament vigent, malgrat que permet el manteniment de I'esquema esmentat (dits verds i tendons urbans) pel que fa a les qualificacions del sol, genera alhora condicions propicies a la compactació amb una xarxa viaria a la qual incorpora les carreteres interpolars que quadriculen i homogene'itzen I'accessibilitat a un territori fins avui caracteritzat per un funcionament ramificat a traves dels eixos baixos del sistema fluvial del Besos, on se situaren els assentaments urbans i les infrastructures de comunicació principals (vegeu figures 1 i 2). L'esquema territorial possible i encara atractiu pel que fa a I'estructura d'espais oberts que aquí es planteja sembla doncs difícil de consolidar. En tot cas, la seva precarietat present es un argument mes per tal de veure la trascendencia del moment en que s'esta redactant el Pla Territorial Parcial, i aixo fa totalment necessari que s'hi prenguin opcions clares i inequívoques respecte a I'esquema a desenvolupar dins els propers anys. Aixo si, tenint present una visió dels espais oberts a la regió com quelcom integrat dins I'estructura de la moderna ciutat metropolitana i no pas com els buits que en resulten del creixement urba, amb algunes illes mes o menys grans i preservades, és a dir, com el negatiu de la figura urbana. 4. rea metropolitana i territori catala L'esquema temptejat a I'apartat anterior no tindria perque exhaurir-se totalment amb el potencial de sol disponible als plans generals vigents a I'area, ja que encara serien possibles diverses estrategies no Figura 1. Fragment de I'esquema possible al Valles. Tendons urbans i dits verds a la ccciutat metropolitana continua)) ' ' "'4 , , .. -2 ; = -, ~ <. " - --- Font: Elaboració propia. Figura 2. Esquema viari principal al Valles segons el planejament vigent. 1990 - C Font: Jordi Julia i Robert Verges, Regió Metropolitana de Barcelona. Xarxa viaria, (1:100.0001, Institut d'Estudis Metropolitans, 1991.