Violència i futbol

Violència i futbol Eduard Ripoll i Soler Dolors Rovira i Jané El Centre d’Estudis Olímpics (CEO-UAB) publica treballs amb l’objectiu de facilitar el debat científic. La inclusió d’aquest text no limita una futura publicació per part de l’autor, que conserva la totalitat dels seus drets. Queda terminantment prohibida la reproducció, total o parcial, d’aquesta publicació sense el consentiment previ del seu autor. Aquest treball es va realitzar per a l’assignatura “Olimpisme, Esport i Societat” durant el curs 1996-97. Ref. WP064 Eduard Ripoll i Soler; Dolors Rovira i Jané – Violència i futbol 2 Per fer referència a aquest document, podeu utilitzar la següent referència: Ripoll i Soler, Eduard; Rovira i Jané, Dolors (1997): Violència i futbol [article en línia]. Barcelona: Centre d’Estudis Olímpics UAB. [Consultat: dd/mm/yy] <http://olympicstudies.uab.es/pdf/wp064_cat.pdf> [Data de publicació: 1997] Eduard Ripoll i Soler; Dolors Rovira i Jané – Violència i futbol 3 SUMARI Introducció 1. L'important no és participar 1.1 L'esport genera conflicte 1.2 L'espectacle del futbol com a vàlvula d'escapament 2. La violència al futbol 2.1 Per què els fans actuen violentament? 2.1.1 La teoria del contagi 2.1.2 La teoria del valor afegit 3. Els hooligans com a paradigma de grup violent: història 3.1 Radiografia del hooliganisme 4. La situació actual dels grups radicals del futbol espanyol 4.1 "Boixos i brigadas" 4.2 Altres grups 4.3 Un trist historial 5. La primera mort en el futbol espanyol relacionada amb grups violents 5.1 "L'hi vaig clavar fins al mànec" 5.2 De les mesures antiviolència a la Llei de l'Esport 6. Conclusions 7. Bibliografia Annex Eduard Ripoll i Soler; Dolors Rovira i Jané – Violència i futbol 4 INTRODUCCIÓ Degut a l'interès que desperta l'esport -i més concretament el futbolen la societat actual, hem cregut interessant estudiar un aspecte no estrictament esportiu, però sí estretament lligat a aquest món. Ens ha semblat oportú investigar què és el que fa que un, aparentment, inofensiu estadi es pugui convertir en un "camp de batalla", que en ocasions s'ha traduït en autèntiques massacres (cas paradigmàtic de l'estadi Heissel de Bèlgica). Intentarem conèixer quins són els desencadenants d'una violència en una activitat que, en principi, és una forma de lleure, que es desenvolupa o gaudeix de forma voluntària per treure'n un benefici personal físic, psíquic, etc. Per fer-ho, tractarem de basar-nos en casos pràctics, tot i que és inevitable -i necessàriauna ressenya teòrica i històrica. La dinàmica del treball començarà per fer una petita anàlisi de la situació actual de grups radicals (incloent-hi classificacions dels llocs on es concentren aquests grups, així com la seva possible vinculació política i la relació amb la resta de radicals del país). Centrarem aquest estudi als grups establerts al territori espanyol, però no per això deixarem de parlar de la resta d'Europa (i el referent obligat dels hooligans) i de les desgràcies que han succeït a tot el món. Passarem després a fer una anàlisi del fenomen violència dins del futbol en el moment actual i estudiarem un cas que va marcar profundament la societat catalana en aquest sentit: l'assassinat d'un simpatitzant de l'Espanyol a mans d'uns boixos nois. Eduard Ripoll i Soler; Dolors Rovira i Jané – Violència i futbol 5 1. L'IMPORTANT NO ÉS PARTICIPAR L'home, per viure, necessita tant tenir una feina com disposar de possibilitats per desviar i interceptar l'agressió que naturalment porta dins. La forma de canalitzar aquest sentiment sol ser el lleure (Hacker: 1973). La forma de lleure per excel·lència dels nostres temps és l'esport, i al nostre país, concretament, el futbol. L'esport uneix els homes i els pobles, perquè a través seu s'expressa l'agressió lliure d'una manera dominada, canalitzada. Això passa tant als mateixos equips, on jugadors, sovint de nacionalitats diferents, s'uneixen per aconseguir un mateix objectiu, com entre els aficionats: un grup de gent heterogeni que té en comú que defensen el mateix equip. 1.1 L'esport genera conflicte En tot esport hi ha un jutge imparcial que vigila el compliment d'unes normes que ell no ha establert. Només ell té el dret legítim (que li atorga el reglament) per castigar. Com veurem més endavant, però, els espectadors estan sovint en desacord amb aquests jutges. En una minoria de casos les queixes són justificades però en la majoria són causades per l'entusiasme que desperta l'esport mateix. A més, els espectadors estan orgullosos de la duresa dels components del propi equip. Se'ls converteix en agressors sense compassió i se'n fa propaganda en aquest sentit per impressionar l'adversari amb la seva perillositat, i fer-lo desistir de les seves manifestacions agressives. Així, els vertaders esportistes es troben amb el difícil objectiu de mantenir l'equilibri entre el poder de desenvolupar i mobilitzar les virtuts agressives cap a la confiança en si mateixos i la voluntat de la victòria i per l'altra banda l'agressió no ha de degenerar en desobediència a les regles i ràbia cega. L'agressió s'ha d'encendre i alimentar, però alhora refredar i reprimir. En el camp de joc es donen contínuament situacions violentes. A part d'entrades violentes i insults entre jugadors també hi ha violència entre jugadors i àrbitres o jutges. Només cal recordar les fortes enrabiades de McEnroe o la famosíssima trepitjada d'Stòichkov a un àrbitre. A més, els jugadors famosos es converteixen en herois perquè carreguen amb tot el perill i la culpabilitat, servint-se d'una agressió que se'ls permet i així són elevats a la categoria superior de models d'identificació. 1.2 L'espectacle del futbol com a vàlvula d'escapament Però així i tot, la violència potser més important i amagada en l'esport es dóna en els aficionats o espectadors. Un bon exemple d'això són els grups de seguidors radicals d'equips de futbol dels quals parlarem detalladament en aquest treball. L'espectacle està dedicat als espectadors, serveix per oferir-los la possibilitat de distendre's a través de la tensió i facilitar-los una vàlvula d'agressió mitjançant una cosa espectacular. Però sovint el remei es converteix en malaltia: per exemple, l'agressió objectiva del jutge en relació amb el reglament sol produir l'agressió no objectiva dels espectadors. És a dir, que una decisió imparcial del jutge o àrbitre (agent Eduard Ripoll i Soler; Dolors Rovira i Jané – Violència i futbol 6 objectiu) pot semblar injusta als aficionats encegats per l'entusiasme (agent no objectiu). Els aficionats s'enfaden i expressen una antiagressió (justa per ells) contra l'agressió que han rebut de la suposada falta de capacitat i injustícia de l'àrbitre. Per legitimar la pròpia agressió han de treure legitimació a l'autoritat arbrital. Es nega la imparcialitat de l'àrbitre per una paranoica desconfiança que ha trobat fonament en determinades ocasions, quan en els supercomercialitzats esports de masses algun àrbitre o jugador s'ha venut. Evidentment la violació de les regles del propi equip se sol passar per alt, es disculpa o es legitima. Es sobreestima la importància de la derrota i la victòria. Durant i després la competició (els partits, en el cas que ens ocupa), la massa d'espectadors, potencialment, podria arribar a convertir-se en un grup de vàndals, amb una violència insensata i aparentment immotivada, violència pel gust de violència, destrossen tot el que troben. Per això és normal que s'uneixin a ells delinqüents juvenils i professionals del delicte per robar i atracar aprofitant l'enrenou. Encara que els individus a penes es coneguin, desenvolupen uns sentiments de solidaritat i homogeneïtat internes que tornen a esfumar-se ràpidament després dels violents incidents. Així pot arribar a donar-se el cas extrem d'assassinats entre bandes radicals d'aficionats. L'agressió, un cop desencadenada i degenerada en violència col·lectiva es desenvolupa sense fre i s'acaba amb un estat suposadament plaent, semblant a l'embriaguesa, que només acaba amb la detenció o l'aplacament. Així veiem que tot esport té en comú en els seus efectes unificadors i de desviació de l'agressió, la dramatització i la polarització; com, moltes vegades, el fre de l'agressió es converteix en font d'agressió. Hi ha la necessitat d'una imatge palpable de l'enemic i això fa que es doti l'enemic real d'unes característiques i propietats que converteixen l'agressió contra ell en legítima defensa i en la defensa d'uns objectius, que són els propis. L'esport, com el dret, la ciència o l'art, subministra models dignes d'imitació per al domini de l'agressió, però també exemples dràstics del perill potencial que el fre de l'agressió es converteixi en causa d'agressió. Hi ha el perill de l'efecte bumerang: el que era adequat com a complement es converteix en el perill que es mirava d'evitar. 2. LA VIOLÈNCIA AL FUTBOL La pregunta que ens hauríem de fer és: Quant té de seriós realment la problemàtica de la violència dels espectadors? Cal emfatitzar com a resposta inicial que la majoria de les morts han estat accidentals. Quasi cada una de les fatalitats que han assolat el futbol, el pànic o ha creat o ha magnificat la catàstrofe. Mentre que el fanatisme va ser a vegades (no sempre) la causa del pànic creat, poques morts han ocorregut perquè una persona intentés atacar a una altra. Això no és cap excusa pels espectadors que ataquen els altres, els intimiden, empenyen o colpegen. La violència, però, és dolenta passi on passi, ja Eduard Ripoll i Soler; Dolors Rovira i Jané – Violència i futbol 7 sigui al futbol o a un carreró, però no perquè tingui lloc al recinte d'un estadi de futbol s'ha d'exagerar. La simbologia que acostumen a utilitzar els grups radicals amb clara referència a símbols "neo-nazis" no és tan preocupant com a primera vista pot semblar. Segons sociòlegs i psicòlegs socials, els "nois" no saben el que signifiquen els símbols ni realment els importa gaire. El que ell SI saben és que l'swastika i els crits com "Sieg Heil" fan por a la gent a la que volen atemorir. 2.1 Perquè els fans actuen violentament? S'han intentat buscar respostes a aquesta pregunta però la resposta no ha estat gens homogènia; diferents investigadors han trobat diferents raons per explicar els disturbis relacionat amb els esports. 2.1.1 La teoria del contagi El 1895 Gustave LeBon va donar a conèixer la seva teoria: La teoria del contagi. Aquesta teoria de Le Bon sosté que la identitat individual desapareix enmig de la identitat col·lectiva, i la racionalitat es dilueix transformant-se en "histèria" de multituds. El tema utilitzat per LeBon i d'altres ( per exemple Elliot Howard) implica que la irracionalitat s'esté com una malaltia. Dins de la versió idiosincràtica d'aquesta teoria que fa Ellias Canetti la "massa" és descrita no com contagiada per una malaltia però si com una forma de bogeria. Els homes dins la massa "estan posseïts pel dimoni". Els teòrics d'aquesta escola ressalten l'aspecte negatiu, la pèrdua de la pròpia consciència de ser, per passar a convertir-se en un més. Tot i aquesta pèrdua d'identitat molts fans són encara conscients de les normes cíviques bàsiques. Els hooligans són relativament estranys, fins i tot a Anglaterra (bressol d'aquest moviment, com veurem posteriorment) comparat amb els homes/dones disciplinats que van a veure un espectacle esportiu com és el futbol. La teoria del contagi està una mica "mal vista" avui dia, està una mica desfassada. Tot el contrari que el model que podríem anomenar "del valor afegit" (value-added model en anglès) teoritzat per Smelser. 2.1.2 La teoria del valor afegit S'estipula en aquest model una seqüència causal de perquè tenen lloc els disturbis: a) estat de les coses que encoratja o no els disturbis b) tensions estructurals c) el creixement i dispersió de creences generalitzades d) factors precipitants e) mobilització dels participants en l'acció f) el restaurament de l'ordre per part de les operacions socials de control. Eduard Ripoll i Soler; Dolors Rovira i Jané – Violència i futbol 8 Cap d'aquests factors agafat per separat afegeix gaire sobre per què tenen lloc els disturbis. El primer i segons (a i b) ens diu que hi deu haver alguna cosa a la societat que fa que es doni una "conducta col·lectiva". El tercer (c) reclama la importància de les idees. El quart (d) apunta cap a un element que hagi precipitat el disturbi. El cinquè i el sisè (e i f) ens informa que hi ha gent que es revolta i d'altre que els aturen. Però el realment important a la teoria del valor afegit d'Smelser és la noció que hi ha una seqüència temporal d'activació dels determinants. Tot i aquesta teorització feta per Smelser, un altre estudiós de la violència al futbol, Cyril White, va concloure que el model sí que funcionava però la seqüència no era sempre el que suposava que havia de ser. Des que la seqüència és l'essència del model, que d'altra manera només consta d'una successió de generalitats, es pot concloure que el model no funciona. D'aquí se'n desprèn la desmotivació existent d'intentar trobar una fórmula científica de la violència per part dels afeccionats al futbol. Tal i com diu Luis Racionero en un dels seus articles, la violència té diferents formes: als camps de futbol es revesteix amb el disfressa de la passió pel joc i la competició. La popular "charanga" de les zones properes a la porteria s'ha convertit dins i fora de l'estadi en grups radicals que aprofiten el futbol per donar sortida a les violentes frustracions. 2.2 Desastres als estadis de futbol La violència als estadis de futbol és un mal freqüent de la societat actual. Els ànims encesos de les aficions han causat algunes vegades desastres de gran magnituds, a les que hi ha d'afegir les causades pels ensorraments de graderies o tanques. Aquesta n'és una breu cronologia.  1920. Glasgow. L'ensorrament d'una tribuna a l'estadi d'Ibrox Park al partit Escòcia-Anglaterra es salda amb 40 morts i 500 ferits.  1946. Bolton (Anglaterra). Les lluites multitudinàries entre aficions en el transcurs del partit Bolton Wanderers-Stoke City provoquen la mort de 44 persones.  1964, maig. Lima. Mentre es disputava el partit de classificació pels jocs Olímpics Argentina-Perú, els seguidors d'ambdues seleccions van embolicar-se en una lluita campal. La policia hi va intervenir llançant gasos lacrimògens que van provocar la fugida dels espectadors, que es van trobar atrapats contra les portes de sortida que estaven tancades. La xifra de morts va ser de 301 i els ferits més de 500. Aquesta és la major tragèdia ocorreguda a un estadi de futbol.  1967, Kayseri (Turquia). Al partit Kayseri-Silvas Sport van morir 50 persones (més de 140 segons dades extraoficials) per lluites entre aficions rivals i aixafaments davant les portes centrals. Eduard Ripoll i Soler; Dolors Rovira i Jané – Violència i futbol 9  1968, maig. Buenos Aires. El partit de rivalitat local River Plate-Boca Juniors va provocar salvatges agressions entre ambdues aficions. El resultat va ser de 73 morts.  1969, 24 juny. "Guerra de futbol" entre El Salvador i Honduras. Un partit entre els dos països, jugat a Mèxic i guanyat pels de El Salvador per 4-3, va tenir com a conseqüència la violació de les fronteres de El Salvador per part de ciutadans d'Hondures. El govern salvadorenc va respondre amb un atac militar a posicions hondurenyes que va durar una setmana i que va ser avortat finalment per la Organització d'Estats Americans.  1971, gener. Glasgow. L'enfonsament d'una tanca protectora va causar 66 morts al partit entre el Glasgow Rangers i el Celtic Glasgow.  1974. El Cairo. Es van produir 48 morts a l'estadi Zamalek per l'esfondrament d'una graderia que acollia més públic del permès.  1982. Moscou. El tancament inoportú de les portes de sortida va provocar la mort de 68 persones per asfixia i aixafament al partit de la copa de la UEFA entre l'Spartak de Moscou i el Harleem d'Holanda.  1982. Cali (Colòmbia). 22 persones van morir a l'estadi Pascual Guerrero després d'un incidents que es van iniciar quan uns "gamberros" van orinar sobre el públic de les graderies inferiors.  1985, 14 de maig. Bradford. A l'estadi del poble anglès de Bradford 55 aficionats van morir a l'inciendar-se una grada de fusta.  1985, 27 de maig. Mèxic. L'aglomeració de públic a les portes va provocar la mort d'11 persones entre els afeccionats que pretenien entrar a l'estadi Universitari i presenciar el partit UniversidadAmérica.  1985, 29 de maig. Brusel·les. L'enfrontament entre fans britànics i italians durant la final de la Copa d'Europa entre la Joventuts i el Liverpool va causar 43 morts a l'estadi de Heysel.  1988, 10 de març. Tripoli. Durant el partit disputat entre les seleccions de Libia i Malta 20 persones van morir per l'esfondrament d'un mur de la grada.  1988, 12 de març. Katmandú. Al partit que enfrontava a l'estadi nacional de la capital del Nepal al Janakpur Cigarrette Factory i al Mukti Joddha Sangsad van morir 100 persones a l'intentar buscar aixopluc d'una tempesta de pedra i trobar-se les portes tancades.  1989, 15 d'abril. Shefield. 108 morts per asfixia i aixafament al camp del Hillsborough quan començava el partit de semifinals del campionat de Copa entre el Liverpool i el Nottingham Forest.  1991, 13 de gener. Orkney (Sudàfrica). 40 espectadors morts aixafats quan intentaven escapar d'una lluita entre fans durant un partit de futbol que van disputar els equips Kaiser Chiefs i Oralndo Pirates. Eduard Ripoll i Soler; Dolors Rovira i Jané – Violència i futbol 16 Són remarcables també les declaracions del pare d'un dels detinguts. Ell es queixava del fet que membres de grups com al que pertanyia el seu fill, entressin sense pagar als estadis i, un cop dins, els regalessin bengales i banderes. El pare, però, també veia part de culpa en la seva actuació, per haver-li inculcat des de petit els valors de catalanisme i barcelonisme. La directiva blaugrana va negar en tot moment que hi hagués gent que entrava sense pagar i va tractar el tema com un incident aïllat i no excessivament vinculat al Barça, ja que va passar fora de les instal·lacions del club. Com hem explicat abans, la importància de les penes va variar quan el Tribunal Suprem va canviar la sentència de l'Audiència de Barcelona, de delicte d'homicidi a assassinat. El Tribunal va valorar la situació d'indefensió en què es trobava la víctima, la sorpresa i l'aterrament que li van provocar. També el fet que els acusats portaven armes mortalment perilloses i que van continuar colpejant la víctima quan ja era a terra. 5.2 De les mesures antiviolència a la Llei de l'Esport En la mateixa pàgina on el 15 de gener de 1991 apareixia la notícia de la mort del jove espanyolista mort, paradoxalment, hi havia una informació sobre una campanya contra la violència preparada per la federació. La campanya incloïa fer un sondeig entre diferents estaments relacionats amb el futbol per detectar els problemes més preocupants, fer una campanya televisiva de conscienciació i premiar les aficions amb un comportament més exemplar. L'incident que ens ocupa també va fer que la seguretat del Camp Nou també es fes més estricta en els següents partits. Les mesures es basaven en la repressió policial (major dotació policial, registraments a l'entrada del camp...) També val a dir que, després de la mort d'un nen seguidor de l'Espanyol a causa de l'impacte d'una bengala, les infraccions en aquest sentit van descendir molt, cosa que vol dir que les aficions, en general, van entendre la perillositat d'aquests objectes. El 1990 recollim la primera aplicació pràctica de la Llei de l'Esport, dictada pel Ministeri d'Interior. Segons aquesta llei es podia negar l'entrada a un estadi a un seguidor amb antecedents violents i també imposar multes econòmiques. Les aficions amb més antecedents eren les del Barça, els Boixos Nois, i el Reial Madrid, els Ultra Sur. 6. CONCLUSIONS Al llarg del nostre estudi hem pogut comprovar com l'agressivitat és en part intrínseca a l'esport i que, per tant, la violència que de vegades desencadena és força inevitable. Hem observat també que la violència és molt més propensa a donar-se en moviments massius que individualment. Amb això no volem dir que la violència es doni d'una forma organitzada i premeditada en les aficions. Més aviat creiem que es tracta de grups aïllats, formats per persones a partir d'unes certes afinitats, que s'uneixen per desfogar la tensió interna, en aquest cas a través d'un partit de futbol. Hem Eduard Ripoll i Soler; Dolors Rovira i Jané – Violència i futbol 17 trobat a la premsa analitzada informes policials que confirmen el què apuntàvem al principi: a aquests grups radicals sovint s'hi integren delinqüents (o potencials delinqüents), sense excessiva identificació amb els colors del club i que veuen la massa d'aficionats com l'oportunitat de cometre un tipus de vandalisme dins l'anonimat. Com en altres casos, el fet d'actuar dins una massa, fa que l'individu se senti encobert i per tant actuï d'una manera que, individualment no faria. No volem, però, treure importància a les agressions a nivell individual, com les que hem tractat, tot i que s'ha de dir que són realment poques. També és significatiu que no hem trobat un altre cas com el del conflicte entre els boixos i els brigades des del que hem exposat. D'alguna cosa deu haver servit el ressò que va tenir en la societat catalana i les mesures que es van prendre en conseqüència. No creiem, doncs, que la violència en l'afició del futbol sigui fenomen preocupant en la nostra societat en concret. Val a dir que en els últims anys s'han millorat les mesures de seguretat dels estadis i ha augmentat la presència policial, a part de la conscienciació que comporten casos com el que comentàvem abans o el del nen mort per una bengala a Sarrià. Amb això tampoc volem dir que les aficions siguin modèliques, però sí que hi ha altres aspectes de la societat - i del mateix món que envolta al futbol - en què la violència pren molta més importància, trascendència i càrrega tràgica. Eduard Ripoll i Soler; Dolors Rovira i Jané – Violència i futbol 18 7. BIBLIOGRAFIA GUTTMANN, Allen. Sports spectators. Nova York: Columbia University Press, 1986. HACKER, Friederich. Agresión. Barcelona-Mèxic: Grijalbo, 1973. PARENT, Juan. Para una ética del deporte. Mèxic: El Colegio de Michoacan, 1990. RODRÍGUEZ, José Antonio i ZAMBRANA, José Manuel. Deporte y sociedad en Europa. Pamplona: Salvat Libros, 1987. TAYLOR, Rogan. Football and its fans. Supporters and their relations with the game, 1885-1985. Londres: Leicester University Press, 1992. THOMAS, Raymond. Le sport et les medias. París: Editions VIGOT, 1993. WENNER, Lawrence A. Media, Sports & Society. Newbury Park (Califòrnia): SAGE Publications, 1989. WILLIAMS, Raymond. Cultura i societat. Barcelona: [s.n.], 1974. - Consultes a Internet - Recerca hemerogràfica