Presentació. El repte de la Catalunya autònoma i la posició central dels mitjans de comunicació

EL REPTE DE LA CATALUNYA AUTONOMA 1 LA POSICIÓ CENTRAL DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ En altres latituds més ndrdiques, els estudis de les polítiques de la comunicació poden ser interpretats i sovint denunciats com a plataformes de suport polític als partits en el poder i, més encara, d'armament ideologic per a la cohesió i eficacia del sistema socio-economic dominant. No és aquest el cas de 1'Estat espanyol. 1 no és tampoc el cas de Catalunya. Aquí, els estudis de política comunicativa són per ara articles d'importació. 1 no és pas que faltin motius, esdeveniments o processos prou carregats de virulencia i de transcendencia com per generar una recerca sistemiitica dels agents polítics, economics i socials que protagonitzen les especítiques relacions de poder en la nostra societat durant aquesta epoca de profundes transformacions. Perque, com va demostrant cada cop més la dinhica del control social en les societats industrialitzades, les relacions de poder són relacions de comunicació. 1 si bé solen ser estudiosos de més en112 de les nostres fronteres qui han intentat o cerquen de definir teoricament aquestes relacions, d'una manera practica els poIítics de I'interior també han arribat a unes «conclusions» propies, no sols els responsables de quaranta anys de dictadura, sinó també els promotors de la transició política postfranquista. Una determinada estructuració i utilització dels mitjans hegemonics de comunicació col~lectiva, ha estat sens dubte decisiva per al concret procés de reforma del regim franquista, impulsat des del 1976 per la monarquia reinstaurada a I'Estat espanyol i executat principalment per Adolfo Suárez. Pero, més en general, el pas d'un regim d'opressió de les llibertats individual~, socials i nacionals, a un regim de proclamació constitucional d'aquelles Ilibertats, no desplaca, sin6 que consolida~la posició central dels bans aparells de comunicació de masses, tant pel que fa a la configuració dels models culturals del poble i dels pobles, com a la canalització del comportament polític col.lectiu. El recurs sistematic a la coacció i a la repressió legalitzades sota el franquis- 8 me, per exemple, constituia un estat d'excepció permanent. En canvi, en aquesta part occidental de 1'Europa dels blocs, la <norma» era i és la producció de consens a través dels mecanismes de persuasió massiva. Amb la mort de Franco (20 de novembre de 1975), i el període de transició política (referendum de la areforma Suárez», 6 de desembre de 1976; primeres eleccions generals, 15 de juny de 1977; i referendum de la Constitució Espanyola, 6 de desembre de 1978), 1'Estat espanyol assumia també la «norma» comuna a 1'Europa occidental: anormaw que era ratificada en les eleccions posteriors (segones eleccions generals, 3 de marc de 1979; i municipals, 3 d'abril de 1979), i especialment amb la frustració del cop d'Estat de Tejero-Armada-Milans (23 de febrer de 1981). En aquest context i dintre la dinimica del procés espanyol, Catalunya ha tingut un protagonisme específic i de primer ordre. Catalunya no solament necessitava recuperar la seva tradició mil.leniiria de convivencia en Ilibertat, sinó també i sobretot rescatar del genocidi franquista la seva identitat com a nació, és a dir, la identitat política propia i el seu patrimoni lingüístic i cultural, compartit amb els altres Pa'isos Catalans (Andorra, País Valencia, les Illes Balears i Pitiüses, Catalunya Nord i I'Alguer). Per tot aixd, Catalunya s'organitzi políticament des de la clandestinitat sota el lema general de ~Llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomiaw (Assemblea de Catalunya, plataforma unitaria, creada el 7 de desembre de 1971); per aix6 els partits catalans que demanaven I'Estatut obtingueren més del 80 per cent dels vots en les primeres eleccions generals; i per aixd, sota el clam uninime de I'Estatut, més d'un milió de persones es manifestaren a Barcelona el 1977 (11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya). Fins dos anys després i amb totes les limitacions imposades pels apoders factics~ de 1'Estat espanyo1 que controlaven la transició política, Catalunya no obtingué 1'Estatut (1979, referendum a Catalunya de 1'Estatut d'Autonomia de 25 d'octubre, amb un significatiu 40,2 per cent d'abstenció), gracies al qual fou possible de convocar eleccions al Parlament de Catalunya (20 de marc de 1980) i constituir el primer govern estatutari de la Generalitat (sota la presidencia de Jordi Pujol, candidat de la coalició Convergencia i Unió, que obtingué el 36,3 per cent dels diputats). D'aquesta manera la Catalunya dels 80 ha iniciat un t'mid camí d'autogovern i de recuperació de la seva identitat. Pero aquest camí cap a la normalització no es preveu gens facil. L'actual situació a Catalunya presenta un elevat nivel1 de conflictivitat i de tensió en múltiples fronts: de tensió política (conflictes de competencies amb Madrid, temor a una intervenció militar, inestabilitat del govern, etc.); de tensió lingüística (contradiccions entre bilingüisme oficial, necessitat de recuperació rapida del catala a tot nivel1 i situació de diglossia a favor del castella); de tensió social (conflictes oberts o latents entre la comunitat catalana i les immigrades, de llengua i cultura majoritiiriament castellanes); de tensió economica (creixent índex de desocupació -més d'un quart de milió en acabar el 1981-, que afecta ldgicament les classes populars i resta credibilitat a la reconstrucció nacional de Catalunya); i de 9 tensió cultural (imposició massiva de valors, de gustos i de models de comportament foranis, sobretot nord-americans). Doncs, bé, és en aquesta dialectica de tensions que volem constatar també ara a Catalunya la posició central i decisoria dels mitjans i processos de comunicació de masses. Perqué constatem el paper hegemonic que exerceix I'actual indústria de la informació i de la comunicació en el desenvolupament de les societats, sigui quina sigui la seva orientació. Aixo mateix ho reconeixia admirablement el ja famós i controvertit <Informe Mac Bride» i a través d'ell ho assumia l'organisme mundial més representatiu de l'educació, la ciencia i la cultura, és a dir, la UNESCO (XX Conferencia General de Belgrad, 1980). Com és sabut, una de les principals denúncies de 1'Informe Mac Bride eren els adesequilibris» existents en els fluxos internacionals de la informació i comunicació, que ['informe atribueix justament al principi tan estimat pels poderosos d'occident de «la lliure circulació de la informació». Ara bé, allo que 1'Informe Mac Bride passava gairebé per alt era I'anilisi dels adesequilibris» a I'interior dels Estats constitu'its, i especialment la conseqüencia d'aquesta situació per a les nacions sense Estat i/o per a les cultures i Ilengües minoritiries, com passa sovint a la mateixa i civilitzada Europa, i com és el cas concret de Catalunya. Per aix6, quan fins i tot Jack Lang, el ministre frances de Cultura del govern Mitterrand, justificava el fet de doblar el pressupost de Cultura per al 1982 (uns 6.000 milions de FF) en la necessitat, entre altres motius, de lluitar cccontra el retrocés de la llengua i la cultura franceses en el mÓn», ¿que no hauria de fer Catalunya simplement per recuperar i recrear la llengua i la cultura catalanes dintre Catalunya mateix i dintre els Paisos Catalans? Aquest és un gran repte que se li planteja a la Catalunya dels anys 80, també com a capdavantera dels moviments europeus de reivindicació de les Ilengües i cultures minoritiries, amenasades obertament o subreptícia pels Estats centralitzats i per la mateixa dinhica de la indústria capitalista de la producció cultural i dels seus circuits de difusió. Davant d'aquests reptes, quines competencies polítiques té Catalunya en el camp dels mitjans de comunicació? Ara per ara, cal constatar d'una banda unes competencies polítiques molt limitades -segons determina el text de la Constitució i 1'Estatut dlAutonorhia-, la majoria de les quals -relatives a mitjans de comunicacióencara no s'havien transferit a la Generalitat en comencar I'any 1982; i, de I'altra, una voluntat restrictiva dels governs de Madrid a I'hora d'interpretar I'abast d'aquelles competencies, demostrada el 1981 en les negociacions hagudes sobre la materia i en els recursos d'inconstitucionalitat plantejats per Madrid contra dues iniciatives de la Generalitat. És dintre aquest marc general que resulta altament significativa I'anilisi de I'estructura i funcionament dels mitjans i processos socials de cornunicació de 10 masses a Catalunya en I'actualitat, en comencar el 1982, és a dir, sis anys després de la mort de Franco. Que ha canviat en realitat en aquest imbit? Per exemple, s'ha incrementat substancialment I'ús del catala en els grans mitjans? O bé, s'han assolit mecanismes eficacos per a garantir el pluralisme efectiu en tots els ordres? O s'han obtingut avencos importants en les possibilitats d'accés dels individus i dels grups en els circuits de comunicació col~lectiva? S'han alcat murs de contenció contra la progressiva invasió de productes i models culturals importats? S'han democratitzat efectivament les estructures de poder a I'interior dels mitjans? Sens dubte, les respostes abonarien el pessimisme. 1 és que les coordenades fonamentals que determinen la producció i l'orientació dels fluxos comunicacionals a Catalunya no han pas trontollat en aquests sis anys. En aquests anys, més aviat s'han accentuat aquelles tendencies de la indústria de la comunicació que aguditzen la crisi de la identitat lingüística i cultural de Catalunya, i que només una decidida política dels poders públics -i especialment de la Generalitatpodrien canviar de signe. Com en els paisos perillosament amenasats en la seva identitat per la dependencia cultural dels grans centres metropolitants, a Catalunya s'imposa semblantment una presa de consciencia col~lectiva per lluitar alhora contra la tradicional hegemonia del mercat espanyol d'objectes comunicacionals i contra la fulgurant expansió dels nous mercats controlats per les multinacionals. Contra el control a distancia i també contra la concentració del control a casa mateix, només resta una via: la voluntat política de fer front a aquesta tendencia *natural, que imposen els defensors de la elliure» circulació de la informació. 1 la voluntat política té una expressió en I'establiment de prioritats programades o, si es vol, d'una planificació de la comunicació d'acord amb una estrategia política a curt i a llarg termini. Sense unes polítiques de la comunicació explícites i bel.ligerants, prevaldran sempre les polítiques eimplícites» amb control a distancia: que és el que ha passat a Catalunya habituaiment. La contribució ~'ANALISI Amb la publicació d'aquest doble número extraordinari, ANALISI no vol ni pot pretendre d'intervenir en I'elaboració i adopció d'unes determinades polítiques de la comunicació a Catalunya, per més que en reclami la necessitat i urgencia. No és aquesta la seva missió. Aspira senzillament a contribuir en una tasca imprescindible per a I'adopció de qualsevol estrategia i planificació de la comunicació: en primer Iloc , el coneixement científic , a través d'aproximacions pluridisciplinars, de les dades que configuren la realitat sobre la qual es vol actuar; i, segonament, la reflexió crítica entorn dels múltiples problemes i aspectes que suscita aquesta realitat. En aquest sentit, i a la vista dels continguts d'aquest número ~'ANALISI, gosem asegurar que la nostra contribució representa alhora una important fita en la historia de la recerca sobre comunicació a Catalunya, i 11 un símptoma de la sensibilitat col~lectiva quant a la centralitat dels fenomens de la comunicació en una societat industrialitzada com la catalana dels vuitanta*. Tanmateix, cal que fem tot seguit una obligada confessió de modestia respecte als nostres proposits inicials, així com dels resultats globals que podem oferir. Som conscients -i esperem igual comprensió per part dels lectorsde les enormes limitacions que són inherents al plantejament i la realització d'aquests dos volums monografics ~'ANALISI: limitacions que no sols deriven de la tradicional precarietat de recursos materials i humans en tots els camps de la recerca autoctona, i específicament en el sector relativament nou a casa nostra de la comunicació de masses, sin6 que també s'aguditzen aquí per la dificultat de distanciament de I'objecte a analitzar, per la dispersió, escassetat o inexistencia de fonts estadístiques i documentals en general sobre aquest objecte, i, finalment, per la carencia d'una escola propia que hagi marcat pautes d'investigació i reflexió sobre els mitjans. En el marc d'aquests proposits i d'aquestes limitacions, hem cregut convenient d'estructurar els dos volums ~'ANALISI en dues parts ben diferenciades: una primera de textos, o si es vol de materials de debat, que presenta des d'angles i metodes diversos, estudis aprofundits sobre aspectes o parcel.les especialment significatius de la situació i problematica de la comunicació de masses a la Catalunya actual; una segona de documentació, comprenent d'un costat la posició dels partits polítics catalans sobre el present i futur dels mitjans a Catalunya en relació al redrecament nacional, i de I'altre, una sistemitica selecció de referencias estadístiques i documentals i de fonts sobre els mitjans en els darrers anys. Obren el primer volum els textos de dos socio-lingüistes catalans, Miquel Stmbell i Francesc Vallverdú. Strubell s'endinsa a investigar com el control lingüístic dels mitjans juga un paper de primer ordre en el procés de substitució sistemitica del catali pel castelli en la vida quotidiana durant el franquisme, i fins i tot en la progressiva assimilació per part de la població catalana de la ideologia contraria a la supervivencia de la llengua catalana. Per la seva banda, Vallverdú cerca de situar quines són les característiques del que anomena &ea comunicacional particular» de Catalunya dins el marc de l'dea comunicacional general* de 1'Estat espanyol, i per aixo repassa i valora la situació actual de la llengua en 'Quan aquest número es rrobava ja en procés d'irnpressió, hem tingur coneixernent de la realització d'un "estudi de comporrarnent de la població catalana davant cls rnitjans de cornunicaci6", encarregat per la direcció general de Mitjans de Comunicació de la Generalitat a I'ernpresa Víctor Sagi Comunicació, S.A., de Barcelona. Celebrern I'interes envers I'imbir que ens ocupa demostrat per la Generalirat arnb aquesra iniciativa i larnentern no poder incloure en aquests números monogrifics d'ANALISI els principals resultars de I'esrnenrat estudi, puix que encara no eren disponibles en el rnornenr de tancar definitivarnent I'edició 12 els principals mitjans de comunicació, comparant-la amb la d'epoques anteriors. La qüestió dels poders de la Generalitat de Catalunya en relació amb els mitjans de comunicació és abordat impliament en I'informe de Josep Gifreu, que intenta de situar d'aquesta manera I'abast de les possibilitats de Catalunya per a endegar i desenvolupar polítiques comunicatives propies. Lluís Bassets aporta al debat un nou element de gran transcendencia, sobretot per al futur a mig termini de la identitat de Catalunya: les noves tecnologies de la comunicació i la dependencia que, d'entrada, imposen envers els grans centres de producció de tecnologia, de programes i, en definitiva, de models de significació. Centrant I'interes en aspectes més sectorials, Josep M? Casasús analitza el panorama hemerografic que ofereix la premsa diaria a Catalunya i en destaca la crisi de models existent, mentre que Jaume Guillamet avanca els resultats d'un ampli i exhaustiu treball de camp sobre la difusió de la premsa comarcal a Catalunya el 1979, un treball sense precedents, que posa en evidencia la importancia única de la «petita» premsa a Catalunya. 1 clou aquest bloc un article de Josep M? Muntaner i Pascua1 en que proposa un plantejament de gran interes en el camp de la radio: I'ús i la potenciació del medi radiofonic, amb la seva gran flexibilitat actual, com a principal instrument de recuperació lingüística i cultural dels Paisos Catalans. Afegim encara en aquest primer volum -secció que inaugurem en aquesta ocasió i que continuaremuns tres primers «testimonis» sobre institucions o situacions d'especial interes: evolució i perspectives del primer diari en catala d'enca de la guerra civil, I'«Avui» Uoan A. Benach); I'espectacular aparició de les radios municipals (Antoni Esteve); i el nou fenomen dels gabinets d'informació (Ernest Udina). El segon volum recull en primer lloc els resultats d'una breu enquesta passada als partits polítics de Catalunya, amb el proposit de definir la posició de cada un entorn de tres qüestions: pluralisme en i dels mitjans a Catalunya, valoració de les competencies de la Generalitat en aquest hbit i objectius prioritaris amb vista a la seva catalanització. A continuació, i a carrec de Miquel de Moragas i Josep Gifreu, aportem una amplia selecció de documents i referencies estadístiques sobre premsa, radio, televisió i cinema a Catalunya en els últims temps, que confiem que sigui de gran utilitat per a professionals, estudiosos ilo interessats en general en aquesta problematica, car, si resulta sovint escassa la documentació existent sobre els mitjans, la seva dispersió la fa encara més inaccesible. A aquesta selecció, s'hi afegeix també un cens de la premsa comarcal i local no diaria, elaborat per Josep M? Huertas Claveria. 1 encara en aquest bloc, oferim una acurada selecció, a cirrec de Marcial Murciano, de fitxes tecniques de les principals fonts documentals sobre mitjans a Catalunya en els últims anys. Josep G;fezl