La semiòtica en el camp de les recerques en ciències socials

LA SEMIOTICA EN EL CAMP DE LES RECERQUES EN CIENCIES SOCIALS* Considerats des de I'angle institucional, els processos de constitució de les disciplines ainb vocació científica ofereixen, algunes vegades, estranyes paradoxes. En funció de la diversitat de les circuinstincies, les unes es beneficien d'una inena de reconeixeinent civil, oficial, iinplantació acadeinica, cirrecs, credits, etc., ben abans d'haver circuinscrit el seu objecte, forjat els seus inetodes, establerta la seva autonomia en relació amb les disciplines més proximes. En un passat recent aquest va ser el cas de la ciencia política, per exeinple; heus aquí una disciplina que des del 1872 adquireix respectabilitat ainb la creació de la celebre Escola lliure de las Ciencies Polítiques: en aquest inoinent es tractava encara d'una «ciencia» naixent ainb prou feines, i noinés bastant inés tard, a partir dels anys cinquanta, amb el desenvolupament de la recerca politicol~gica propiament dita, un cert noinbre d'adquisicions substancials justificaran I'acte inicial de creació. D'altres, inversainent, continuen gravitant en un espai universitari inal definit, inolt teinps després que fossin afirinades (inassa inodestainent?) coin una teoria i un inetode autonoins: la seiniotica a Franca il,lustra perfectainent aquesta segona eventualitat. UNA DISCIPLINA A PART Sense pretendre res, I'obra assolida és avui considerable. Ainb títols diversos, deu molt ais uebdls precursors de Vladirnir Propp, de Claude Lévi-Suauss i de Georges Dumezil i també ais dels hgüistes Louis Hjelrnslev, Roman Jakobson i Ede *Traducció del frances: Maria Vila 60 Benveniste; iinpliainent tributiria de les intui'cions d'un Roland Barthes -desaparegut recentinent-, s'ha desenvolupat, sobretot després de 1966, sota I'iinpuls decisiu d' Algirdas Julien, Greiinas, les preposicions teoriques i inetodoIogiques del qual forneixen actpalinent un quadre de referencia i un llenguatge coinú a un gran noinbre d'investigadors repartits per tot el inónl. Intel~lectualinent parlant, hi ha de nou tots els eleincnts d'una veritable «escola»: I'estructuralisme frances que havia trobat, sens subte, sota aquesta forma, una de les expressions més rigoroses i més fecundes; almenys aixo és el que seinbla demostrar la seva irradiació internacional. Institucionalinent i universitiriainent parlant, el panorama és contririainent forca diferent: és un fet que la seiniotica, sigui quin sigui el seu grau de progrés en el pla estrictainent cientific, s'insereix difícilinent coin una disciplina dintre les estructures acadeiniques existents. Hi ha tres inotius convergents. D'entrada es tracta d'un inetode que, donat I'objecte que s'assigna -1'estudi de la significació en general a través de I'evident diversitat de les seves inodalitats i els seus cainps d'aparició-, posa per definició en conflicte les fronteres entre els territoris establerts de I'ensenyament i la investigació; el semiotic, tenint vocació per ocupar-se de «tot» (initologia, dret, literatura, arts, i fins i tot les coses inés frívoles -moda, cuina, etc.) no hi té conseqüentinent cap lloc i encara inenys dintre la geografia dels organigraines oficials. S'hi afegeix, en segon Iloc, la singularitat d'una aproxiinació que, a cada pas, pren inversainent els hibits inbs arrelats:cercant, per principi, alliberar-se de la coartada referencia1 (que explica els icots per les coses, les practiques i els objectes significants per les condicions socio-historiques o psicol6giques de la seva producció), el seiniotic pren el contrari del sentit i incorre en I'acusació de «formalisme». En fi, i aquest no és el seu menor defecte a la vista del públic, fins i tot academic, usa un llenguatge del qual I'esoterisme aparent -encara que aquest tret sigui de fet coapartit per qualsevol metallenguatge amb vocació científicano pot sinó perjudicar la comunicació existent amb els seus similars (fins i tot en profunditat, el1 sol per la seva univocitat, fa possible una veritable confrontació interdisciplinitia). No cal estar gaire desenganyat per coinprendre que aquesta triple provocacib sigui alguna vegada desagradableinent contestada. Per exeinple, pel refús pur i siinple: és la forina de contestació inés epiderinica. Pero, és tainbé, felicinent, de les inenys frustrades i que no exclouen el diileg. És en aquest terreny on voldríein situar-nos. Mentrestant, coin que la materia per debatre és prou iinplia, és necessari escollir; agafarein noinés dos o tres teines, a proposit dels quals el retrobainent entre la seiniotica i certs sectors de la recerca en ciencies socials seinbla particularment fructuós. D'una banda la semioticz defensa una concepció original de la Lectura; de I'altra proposa alguns principis de metode que reclainen la ' En efecte, és el 1966 quan A J. Greimas publica Semantique structrtraie, obra fundadora a la qual seguiran GREILIAS (1976a, 1976b), GREIXIAS, COURTES (1979) i GREI~IAS, LANDO\VSKI (1979). discussió; esbossa, en definitiva, una teoria de I'acció. Ainb aquestes diferents 61 denoininacions el seiniotic s'adreca principalinent als historiadors i als sociolegs, als politicolegs i als juristes, per als quals, en canvi, els interrogants constitueixen un estíinul indispensable. UNA NOVA LECTURA El terine lectura, que inanteniin per coinoditat, ha de ser pres aquí ainb una accepció inolt ainplia. La «lectura» de que es tracta no és noinés la dels textos escrits, sin6 que més generalment s'aplica als objectes significants més diversos, sigui quin sigui el seu principal suport material -lingüístic, naturalment, pero tainbé, per exeinple, iconic, gestual, arquitect~ral, etc. Del inés siinple dels textos en llengua natural als inés coinplexos conjunts urbans, allo que totes aquestes realitats tenen en coinú 6s e! fet d'apareixer coin a objectes construits, la ellegibilitat)) dels quals reinet a una activitat productiva i, en definitiva, a la capacitar específicainent huinana d'articular la inateria (fonica, grifica, plastica, etc.) i convertir-la en signfiant. Des d'aquest punt de vista, qualsevol acte de «lectura» pressuposa un acte anterior i una competencia, en certa manera simetrica, d'«escriptura»: perqu? alguna cosa sigui per Ilegir, cal que aquesta cosa hagi estat organitzada inicialinent per a aquest fi. Valida en una primera aproxiinació, aquesta fórinula és, si inés no, massa simplista. No cobreix més que una part de la realitat. Car allo que té sentit per a I'home no es limita al terreny de les seves produccions culturals: el món natural també és una realitat que «parla» i que I'home, en la seva recerca dlintel.ligibilitat, interroga per desxifrar-la, per ellegir-la». Aleshores cal postular I'existencia d'una instancia transcendent i demiúrgica, de la qual el nostre univers organitzat (biologicarnent, historicament, socialment, etc.) representaria, l'escriptura, el missatge per desxifrar. L'actitud semiotica permetra evitar aquesta opció metafísica: per explicar que hi ha «sentit» no cal preveure altra cosa que la competencia humana que ha de produir-lo. Més concretalnent, i'einergencia de la signzficació no depen necessariainent de la instauració previa d'una relació de coinunicació entre dos actors ontologicainent distints. Sens dubte, el pensainent crític, la creenca re!igiosa i idhuc els conceptes coin els de la inajoria de filosofies de la Historia, tenen necessitat de recórrer a la figura d'un subjecte transcendental (Déu, la natura huinana, la classe obrera, etc.) per justificar el sentit que aquestes assignen a l'aventura individual o a la Historia. Igualinent, encara que en un altre pla, és cert que per a una seiniologia realista (G. Mounin, L. Prieto) proxiina a una teoria de la informació, cal necessariament que tingui eintenció de comunicació» i «xifratge» per part d'un subjecte einissor -és a dir, la posta de inissatges en circulació. Aixo perinet de constituir, correlativainent, la figura d'un receptor, susceptible de 62 poder accedir al sentit per «desxifratge» dels signes previainent einesos ainb la seva habilitat. A tot aixo es fa teinptador de respondre que si la primera d'aquestes dues posicions substitueix la referencia inítica per l'explicació positiva, la segona, decididament «positivista», renuncia per la seva banda a donar compte de I'essencial, és a dir, del fet que la totalitat del inedi huini -i no noinés la sola materia deliberadainent «xifrada» per a fins de coinunicació intersubjectiva o interculturaltingui sentit per a cadascú de nosaltres, actualinent o potencialinent. Tractant-se de respondre a aquest repte, la situació del seiniotic no és pas absolutainent diferent, inicialinent, de la dels participants directes en les funcions que el1 analitza. Aquel1 tainbé és, a la seva inanera, un «lector». Taninateix, quan ha de prendre per objecte «el inón en el1 inateix» la seva atenció es fixa sobre unes realitats ja culturalinent articulades, discurs que els hoines intercanvien, o representacions a través de les quals s'elaboren les seves lectures del «real». Fent aixo, reprodueix a un nivel1 inés abstracte i dintre el seu propi metallenguatge el gest inicial pel qual (per repetir una fórinula sartriana) la significació «ve al inón». Queda entes -és el postulat fonainentalque la significació no és donada inai per avancat; aquest gest i tainbé aquells de la «lectura» no poden ésser altra cosa que una construccz'ó. No hi fa res que aquesta construcció sigui efectuada per I'hoine del carrer ainb els initjans inés proxiins, és a dir, ainb I'ajut de les categoritzacions inscrites en una tal llengua natural (o fornides per un sisteina cultural tan particular) -o obeint certs criteris de cientificitat (coin per exeinple quan I'historiador sreconstrueix» el clima d'una epoca determinada i li atribueix un sentit): en tots dos casos es tracta d'una activitat suz'genens d'un fer seiniotic que vincula una competencia semi6tz'ca z'mplicz'ta. La tasca que el seiniotic es proposa consisteix precisainent en I'elaboració d'uns inodels que donin consistencia a aquesta coinpettncia hipotetica, i alhora que siguin capacos d'inforinar de les produccions inanifestes -els objectes i les practiquesque se suposa que aquella pot generar. És la conjunció -teorica d'una banda, practica i descriptiva de I'altrad'aquests dos objectes allo que determina les orientacions metodol6giques de la disciplina. PRINCIPIS DE METODE Si inirein de caracteritzar ainb un inot el inetode concret del seiniotic davant els objectes ainb els quals se les heu, es podra dir que consisteix a tractar-los coin a totalitats autosuficz'ents. Aquesta f0rinula abrupta cobreix, en realitat, dos grans principis. El primer, dit principi d'iininanencia, deriva gairebé directainent de les consideracions precedents. No perinet d'inforinar dels objectes significants si no és a partir de les regles de funcionainent de la coinpetencia seiniotica, de la qual se n'ha postulat I'existencia. Malgrat que no hi hagi inés que una preocupació 63 inolt eleinental de coherencia teorica i inetodologica, aquest principi és suficient per delimitar la disciplina en relació a la inajoria d'aproxiinacions practicades norinalinent avui en I'anilisi de les realitats siinboliques i, principalinent, dels discursos. Que es tracti de la crítica literaria o de la historia de les idees, de la teoria de les ideologies o de I'anilisi sociologica del discurs social, la generalitat dels metodes en vigor davant dels quals la semiotica fa una aportació original passen, en efecte, per relacionar dos tipus de realitats profundainent heterogenies: els textos que analitza, d'una banda, i de I'altra, una serie no limitada de variables de tots els ordres (econoinics, psicologics, polítics, etc.) que eventualinent ennobleix la denoininació consagrada a partir d'aquí, de les «condicions de producció» del discurs. Sense negar interes a les correlacions que hoin preten així d'esbrinar, hoin no pot evitar d'interrogar-se sobre allo que pressuposa el valor explicatiu que li ha estat generalinent atribuit: cal adinetre que les estructures siinboliques no són altra cosa que els subproductes d'estructures inés «reals», que les deterininarien? Alechores, coin establir una jerarquia cense recórrer a alguna versió inés o inenys adaptada de la vella teoria -inés jdanoviana que marxistadel «reflex»? És perque aquesta refusa precisainent els apnori i, alhora, perque en el pla prictic pretén evitar la seva propia dissolució en una recerca indefinida d'hipotetiques «determinacions extralingüítiques» (o extradiscursives), que la semiotica es deu a una optica generativa i no pas genetica, i, en conseqüencia, també, a procediments d'anilisi, excloent qualsevol recurs directe als factors d'ordre referencia1 que puguin «condicionar» la genesi del discurs. És des d'aquest punt de vista que el text (o, més generalment, I'objecte significant) pot ésser dit autosuficient: en tant que realitat semiotica comporta en el1 mateix, i fins a cert punt ofereix per a Ilegir, les regles immanents al seu propi engendrament. Resten Ilavors per concretar aquestes idees generals per a I'establiinent de procediinents de caricter operatori: aquí intervé el segon principi iinplícitainent evocat inés ainunt. Oferint en el1 inateix totes les propietats que el constitueixen, al seu nivell, coin un objecte de coneixeinent possible; tot objecte seiniotic -qualsevol discurs, per exeinpleha de ser al inateix teinps considerat coin un «tot significatiu*. L'experiencia inés coinuna ho certifica: quan nosaltres diein que comprenem el sentit d'una obra literaria, d'un quadre o d'una al~locució política -o siinpleinent, el coinportainent d'altrino ens referiin a tal o tal eleinent particular d'aquest coinportainent, d'aquesta obra, o d'aquest discurs, sinó a la percepció d'una totalitat que «fa sentit». Aquesta totalitat que es produeix, per dir-ho així, d'un cop, podein, sens dubte, analitzar-la de seguida: la priinera intuició no és pas inenys global. Aquestes consideracions no cerquen -coin es podria creurela finalitat d'aportar un fonainent psicologic als assuinptes de la seiniotica, sinó que s'inscriuen en la Iínia recta de la lingüística estructural. Hoin recorda la inetifora de la nebulosa utilitzada per Saussure per ca- 64 racteritzar l'estatut de la significació, anteriorinent a la seva articulació en sisteines d'unitat discretes; és en el inateix esperit, que nosaltres concebein tota inanipulació dels objectes seiniotics (que tracta de la seva producció o de la seva «lectura») coin I'actualització progressiva d'una estructura virtual, coin I'anar i venir d'una «inassa amorfa» on el sentit noinés és encara virtual, i coin una pluralitat de nivells on la significació propiainent dita s'actualitza per articulacions successives. Aix6 no passa, evidentinent, cense relació ainb la tria de procediinents d'anilisi precisos. Sense entrar en detalls, direin que d'entrada en deriva una gran desconfianca enfront de tots els procediinents de caricter atoinista i en particular (quan concerneixen I'analisi dels discursos) enfront d'aquells que es concentren en la localització, la classificació i la coinptabilització dels mots agafats coin a tals. Sota aquest concepte, inalgrat les sofisticades tecniques estadístiques de la lexicoinetria de «IJanilisi autoinitica del discurs)) i d'altres branques connexes, no hein de sorprendre'ns de la trivialitat dels seus resultats habituals: la seinantica no és un assuinpte de vocabulari, sinó de relacions, de les quals ni el lexeina, ni tainpoc la frase, no són essencialinent, en tant que unitats aillades, uns llocs adequats de localització. Hi cal, de fet, el discurs pres en la seva totalitat. Els procediinents que proposa en conseqüencia la seiniotica són exactainent inversos als metodes d'inspiració lexicoinetrica. El sentit, agafat d'entrada coin una totalitat no analitzada, tracta d'alliberar les estructures de media66 que perinetran, al final del trajecte, retrobar i justificar les articulacions superficials -i, eventualinent i en darrera instancia, les unitats lexicalsde la seva inanifestació. Dos tipus de dispositius heurístics són previstos per a aquest efecte. El primer, que deriva del postulat generador, reposa sobre la distinció entre diversos nivells d'aprofundiinent i consisteix en una serie de inodels jerirquicainent ordenats, que perineten sobreposar, les unes a les altres, inoltes lectures, inútuainent coinpleinentiries, del inateix objecte: un inodel 16gico-seinintic (conegut sota el nom de ((quadrat serniotic))) en al16 que concerneix el nivell proíund; un model de nivell interrnedi, fundat essencialment sota les regularitats sintictiques de la grarnitica narrativa (hi tornarem d'aquí un rnoment; en fi, diferents esquemes -actualinent els inenys elaboratsque intenten de sisteinatitzar els procediinents últiins de la «posta en discurs)) de les estructures antecedents. Ultra aquesta organització vertical, la practica analítica reclama, necessiriainent tainbé, diversos principis d'articulació «horitzontal» tenint en coinpte I'exposició espacioteinporal deis objectes significants i la necessitat d'efictuar-ne una retallada, previa a qualsevol esforc de reconstrucció. La relativa tecnicitat dels criteris de reconeixeinent que posa en joc aquesta seginentació explicara, no obstant, que ens abstingucm d'inventariar-los aquí. CAP A UNA SEMIOTICA DE L'ACCIÓ 6 5 Per romandre en el pla de les generalitzacions voldríem, abans de concloure, tornar breuinent sobre un dels tres nivells als quals acabo de fer al.lusió, precisainent el de la grainatica narrativa. És possibleinent aquí on rau allo que la seiniotica aporta de inés original, no noinés per a l'analisi dels discursos, sinó tainbé, sens dubte, i aixo és el que inés ens interesa, de cara a la forinalització de les practiques individuals o col~lectives que implica qualsevol analisi del fet «social». Sigui quina sigui la varietat dels principis de pertinenca acceptats per diferents aproxiinacions als fets socials -de la historia a la psicologia social o a I'estudi de les relacions internacionals, per exeinplehoin pot, sisteinaticainent, constatar I'existencia d'un vocabulari iníniin que li serveix d'instruinent coinú per a tractar, justainent, les practiques de l'hoine en societat. «Esdeveniinent», «actor», «objectiu», etc. Heus aquí, entre d'altres, alguns d'aquests terines que es troben, inés o inenys uniforineinent, d'un cap a I'altre del cdiscurs sociologic» (en el seu sentit ainpli). Es tracta, que quedi clar, de conceptes organizadors i hom creurii, des d'aquest punt de vista, trobar-se en presencia d'un veritable metallenguatge comú al conjunt de disciplines considerades. Tots aquests conceptes ens retornen implícitament a una teona de l'acció que malauradament no existeix -almenys sota una forma explícita i unificada- (d'aqui, accessoriament,totes les ambigüitats del «dialeg interdisciplinari>>). Per ella sola la serniotica no té pas la pretensió d'omplir d'un cop aquesta Ilacuna. La seva preocupació és I'elaboració, per a les seves propies finalitats -és a dir, essencialment per a I'analisi de les narracions-, d'un metallenguatge i uns models gramaticals que, per la seva coherencia, per la relativa simplicitat, tinguin com a mínim valor de proposició per als especialistes d'altres disciplines. Perque aquestes proposicions siguin adinissibles caldra encara -0bjectaran els esperits realistesque els seiniotics s'ocupin d'ells inateixos, de la realitat de les accions o les «practiques socials», cosa que, en cert sentit, no fa al cas. De fet la semiotica, que pretén igualment allunyar-se del mentalisme i del behaviorisine, no cerca, per exeinple, ni captar directainent la «vivencia» dels actors socials ni els coinportainents que es produirien en el «primer grau». En resuin, si després de molts d'altres la semiotica intenta situar una teoria de «I'acció» és d'entrada i essencialinent una teoria de I'acció narrada, o el que és el inateix, de la praxi observada o projectada, pero en qualsevol cas construi'da per algun subjecte enunciador socio-seinioticainent coinpetent. Una restricció coin aquesta no té -als nostres ullscoin a objectiu invalidar I'esinentada teoria ni disminuir-ne el contingut; en realitat el inateix tipus de desajust s'iinposa d'altra banda, de bon grat o de inal grat, a tota empresa que iniri de captar la realitat en la seva, diguein-ne, iininediatesa. No noinés perque en qualsevol observació I'accés a la realitat es troba de cop inediatitzat per I'opció d'un principi de pertinenca (o de lectura) que condiciona adhuc la possibilitat d'observar, sin6 tainbé perque, des 66 que es tracta inés concretainent d'explicar fets d'ordre socio-cultural, les inateixes condicions de I'observació es troben canviades. No havent-hi cap constancia d'aquests fets, en tarit que realitats per descriure, independentinent de la sigsiificació que els és inherent, són en certa inanera I'objecte d'analisi i no noinés el subjecte analitzador, el qual subjecte iinposa la inediació del sentir i exclou de cop la possibilitat (i, en qualsevol cas, I'interes) d'una observació que volent ésser totalinent realista pretendria edescriure sense coinprendre)). La teoria de la narrativitat és precisainent un inodel d'una gran generalitat que estableix les condicions de la intel,ligibilitat, no només del discurs en les Ilengües naturals, sinó tainbé, per extrapolació, d'aquests «discursos no verbals)) que representen les practiques huinanes (o socials) que s'exerceixen en el inarc del inón natural. Unificats sota la categoria de processos semiGtics, «discursos» i «prictiques», I'estudi dels processos, a la vegada verbals i no verbals, que són, per exemple, el desenvolupament d'una hora de classe (J. Fontanille, P. Fabri) o d'uria sessió de terapia psicomotriu (1. Darrault), o encara la realització de certs recorreguts orientats a través de la ciutat (A. Renier) o el teatre (E. Poppe) permeten de verificar el caracter molt productiu fins i tot fora del seu camp inicial de constitució, és a dir de la narració stn'cto sensu de nocions coin aquelles de programa narratiu, de inodalització dels actants, de confrontació intersubjectiva (d'ordre poleinic o contractual sobre la diinensió praginatica o cognitiva), et~.~ Més que una teoria de la practica (ainb allo que coinporta en últiina instancia de pressuposits positivistes) és una seiniotica de I'acció i correlativainent de la inanipulació o de la sanció que es veu esbossar-se. Als sociolegs toca respondre si aix6 els pot ser útil. * Es trobaran principalinent en els Documents de recherche del Groupe de Rethcrthes Séiniolinguistiques (CNRS-EHESS) i tarnbé ButLletzn trimestral nornbrosos exernples d'anilisis concretes en diversos camps.