Estudis per a una tipologia dels discursos

ESTUBIS PER A UNA TIPOLOGIA DELS DISCURSOS Trebal!ar en la tipologia dels discursos representa aprofundir en els mecanismes de la significació, tema que considerem crucial per a totes les disciplines que actualment, a les darreries del segle XX, s'interessen pel llenguatge i per la conunicació humana en general. D'altra banda, considerem que la tradició filosofica ens pot proporcionar armes d'una solvencia que ens perrneti d'endinsar-nos, amb unes certes garanties, en el difícil camí de la discursivitat social. Ara que la semiotica porta algún temps maldant pcr constituir-se en una ciencia autonoma, crec que és pertinent dc recordar que aquesta disciplina, ultra el seu origen lingüístic, té un riaixement en el si de la tradició filosofica. Així, doncs, en els nostres estudis per a una tipologia dels discursos ens situem, dins el panorama del pensamen: actual, en una certa Iínia crítica i historico-dialectica (en el sentit més ampli del terme) de cara a treballar per aclarir els mecanismes de la comunicació amb la pretensió final d'assentar les bases d'una possible teoria de la coinunicació social de caire realment emancipador. Amb aquest bagatge, i amb un estil aforístic en nom de l'eficicia comunicativa i també d'una voluntat d'economia expressiva, encetarem la nostra tasca de procurar uns criteris que ens permetin de classificar els distints discursos que funcionen en la vida social. 1.1.1 Discurs, en la tradició filosofica, indica, bisicament, e! pensament que es construeix per etapes. Ja a la Grecia clissica es parlava de discurs com a 50 «diinoia», contraposat a «noesi». Vindria a ésser, doncs, una construcció racional articulada. 1.1.2 El discurs també ha estat entes corn a «Iógos» o sigui, corn la producció de sons vocals que posseeixen una significació convencional «foné semantiqué)). Aquest darrer sentit és el més proxim a la concepció actual. 1.1.3 El discurs, en el sentit aristotelic de «Iógos», significa «posar de manifest allo que és discorregut en I'acte». Cal, doncs, que digui quelcom sobre alguna cosa. El discurs fa saber algun aspecte sobre qualque cosa a qui discorre o als qui discorren entre ells. 1.1.4 El discurs-comunicació posa de manifest i fa accesible als altres en el que és dit, la materia que es vol comunicar. 1.1.5 El «Iógos» corn a veritat mostra, retira de I'obscuritat allo de que hom parla; pero també pot donar-se el «Iógos» corn a encobriment per tal de fer pastar quelcom per allo que no és. 1.1.6 El discurs, entes corn a «lógos» encara que originiriament veritable en mostrar algun aspecte encobert i, en conseqüencia, en comunicar aspectes sobre les coses reals, pot també, i l'experiencia quotidiana i també la historia en són prova, amargar precisament la veritat. Per aixo, en el pensament grec era considerada I'aprehensió sensible, «aístesis», corn a més originalment veritable que no pas el «Iógos» (HEIDEGGER, 1964: 49-52). 1.1.7 El pensament contemporani ha donat concepcions del discurs no gaire allunyades de les exposades fins ara. Així, Foucault ens diu: «El discurs es manifesta amb el desig i amb el poder ja que el discurs no és simplement allo que manifesta o amaga -el desig-; també és allo que és objecte de desig. El discurs no és la cosa per la qual i mitjancant la qual hom Iluita, aquel1 poder del qual hom es vol fer amo» (FOUCAULT. 1966: 171). 2.1.1 El discurs seria un acte comunicatiu i, per tant, un acte fet a través o mitjancant signes. Ha estat entes originiriament corn a exclusivament oral -a través de llenguatge naturalpero, evidentment, avui cal considerar-lo, en un sentit més general, corn un acte comunicatiu a través de signes, sigui quina sigui llur naturalesa. 2.1.2 Pero no tot acte sígnic és discurs. Es tracta d'una situació comunicativa, socialment definida i regulada de forma bastant estricta, o potser també una situació comunicativa que pretén actuar en algun sentit, segons unes determinades finalitats. 2.1.3 Tot discurs aniria dirigit a un o a uns espais de discursivitat. 2.1.4 L'espai de discursivitat seria un domini social on s'encabirien les actua- cions a través de signes; un domini convencional i per tant norrnativitzat a través 51 d'unes regles, de forma més o menys precisa segons els casos. 2.1.5 Aquests espais, corn a convencionals que són, vindrien definits socialrnent i forrnarien part, doncs, de la cultura (cultura entesa aquí en el seu entit més ampli antropologico-sociol6gic). 2.1.6 Els espais de discursivitat estarien interioritzats pels individus que formen part d'una comunitat lingüístico-cultural. 2.1.7 Partirn de la base que tot individu que forma part d'una comunitat cultural és competent en la utilització dels diferents codis que funcionen en la dita cornunitat . Conseqüentrnent , caldra parlar de competencia comunicativa i no de competencia purament lingüística. (HABERMASIGIGLIOLI. 1975). 2.1.8 Un aspecte irnportant de la competencia cornunicativa seria la capacitat de saber encabir el discurs en un o uns espais de discursivitat concrets dins el qual o els quals prendri el seu sentit ple i operatiu. 2.1.9 Un discurs en un espai de discursivitat diferent té un sentit altre que no pas el que tindria en el primitiu. 2.1.10 Un discurs contextualitzat en un espai de discursivitat que no li correspon podria arribar a ésser absurd. 2.1.11 La generació d'actes lingüístics encabits dins uns espais de discursivitat adients rnerces a la competencia cornunicativa, sernpre és feta en una situació social concreta, arnb uns mobils determinats, per a unes finalitats volgudes. 2.1.12 En els usos lingüístics tindríem, doncs, dos aspectes. Un de referit a la significació, contextualització i cornprensió del discurs. Es tracta de I'aspecte que lliga la competencia arnb els espais de discursivitat que hem obtingut anteriorment. Un altre de relacionat arnb les condicions de producció, condicions que ens vinculen el discurs arnb la seva realitat externa, arnb els efectes que produeix. 2.1.13 Aquest darrer aspecte I'hem de relacionar arnb les finalitats que persegueix l'emissor, les quals només poden ésser compreses a partir de les distintes situacions socials en les quals s'ernmarquen els actes comunicatius. Es pot dir que qualsevol ernissor persegueix alguna cosa en fer els seus discursos. 2.1.14 És arnb aquesta doble perspectiva que veiem que l'ús dels termes ens permetri de bastir una tipologia dels discursos. 3.1.1 En la vida social existeixen unes distincions entre els diferents discursos, que han estat sancionades per la realitat. Així, horn parla, per exemple, de discurs religiós, científic, polític, etc. 3.1.2 Acceptant aquestes tipologies que funcionen de fet en la Iínia del llenguatge ordinaril, el que voldríem és trobar els criteris que les explicitarien i, potser, que ens permetrien, en el cas de posseir-los, desenvolupar les tipologies tradicionals i justificar-les. 3.1.3 Partirem, d'antuvi, de la tipologia establerta per CH. MORRI~ (1962: 141 i SS.). Aquest autor la basteix a partir de dos criteris: els modes de significar i els usos dels signes. Els primers es classifiquen d'acord arnb els seus sentits (maneres de significar, relacions, etc.), d'acord arnb allo que denoten, arnb la manera com es combinen arnb els altres signes, o bé, per la seva relació arnb els seus interprets. Finalment, aquests modes de significar es concreten en un component designatiu que identifica entitats i les situa en el temps i en I'espai; en un component apreciatiu, que valora I'adequació d'aquest ambient a allo que pretén I'individu; en un component prescriptiu, que pretén regular la manera com ha d'actuar l'individu sobre el context i, per últim, en un component formatiu destinat a establir les relacions entre els altres signes. 3.1.4 El segon crireri ve determinat pels usos que hom fa dels signes. Morris remarca la diferencia que hi ha entre els modes de significar i els usos arnb la metiifora següen:: «Per tal de distingir un motor de nafta d'un altre de vapor, ens servim de la seva manera d'operar. Cada tipus de motor té, a més, ccrtes funcions per a les quals és emprat normalment i que constitueixen els seus usos primaris» (MORRIS (1962: 108) classifica els usos scgons els aspectes valotatius incitatius, sistemitics i informatius. 3.1.5 De la combinació dels dos criteris, obté setze discursos diferents (MORRIS, 1962: 143): Científic, mític, tecnologic, bgico-matemitic, de ficsió, poetic, polític, retoric, legal, moral, religios, gramatical, cosmol6gic, crític, de propaganda i metafísic. 3.2.1 Encara que prenguem els criteris de Ch. Morris aquí explicitats com a camí originari a seguir, considerem que la distinció dels modes de significar respecte dels usos és, més aviat, formal. Creiem que és cert que hom utilitza els signes a partir d'una certa naturalesa vaga, pero tal cosa es fa sempre segons unes finalitats concretes i d'acord arnb uns determinats contextos. 3.2.2 Concretant, creiem que el fonamental per distingir un discurs d'un altre ens ve doriat per I'ús que hom fa dels signes i no pas per la seva naturalesa originkia, i que els diferents usos es fan de cara a acomplir uns determinats objectius, unes finalitats socials. 3.2.3 En el mateix sentit, donarem primacia als usos i a llurs finalitats socials per sobre dels usos del llenguatge en funció dels espais de discursivitat preestablerts 1 Ens referirn aquí a la línia de pensarnent fonarnenrada en el Wirtgenstein de les RecerquerfiLos6fiques. a I'hora de confegir una tipologia dels discursos. Si baséssim la nostra preferencia es53 trictament ens els criteris sernantics i pragmatics del Ilenguatgc, obtindríem uns resultzts estrictament formals. Només una funcionalitat social ens permetra de fonamentar la semiotica filosofica en la realitat social. 3.2.4 Així, doncs, elsSignes, sigui quina sigui llur naturalesa originaria, només tenen un valor indicatiu i és la seva utilització en un context determinat d'acord amb iins interessos precisosla que els donara el seu valor definitiu. 3.2.5 El que tractem aquí és de superar, no pas negar, el formalisme de la filosofia analítica a través d'una dimensió crítica. Tota recerca científica ha de tenir coni a fita un projecte emancipador dels homes2. 3.2.6 El llenguatge -i tots els altres codis-, al marge dels seus modcs de significar primaris, permetria, dorics, uns usos dels signes que estarien en funció de les distintes finalitats socials que hom perseguiria amb la seva utilització. Aquestes finalitats sociais del llenguatge són múltiples pero de cara els objectius que ens proposem, les més importants serien: convencer, persuadir, manzpular, 2'n formar, emocionar, prescn'ure i formalitzar. 3.3.1 El discurs que mena al convenciment és el que va destiriat a obtenir l'aquiesencia de tot ésser raonable. La seva via és la demostració. La demostració conviíicent, obtinguda a través drls fets i de les raons, és valida per a tot aquel1 que posseeixi la capacitar de percepció i de raonament normalment establerta. D'acord amb aixo, els discursos dem~stratius que pretenen el convenciment van adrecats a un auditori universal. 3.3.2 Qui escull la via del convenciment haura de demostrar per camins racional~; els seus raonarnents hauran d'ésser Iogicament consistents; haura de fer un ús informatiu dels signes que empri. La seva finalitat sera, doncs, la de servir I'individu en el sentit de donar-li nous coneixements o, millor. de fer-los-hi adquirir per el1 mateix, en un sentit semblant a la «maieutica» socritica. L'individa, segons se'n despren, gaudeix de llibertat I no és menat vers una determinad2 actuació. En aquest tipas de discursos, la relació entre els raonaments i les accions de part de I'auditori sempre és mediata. 3.3.3 L'emotivitat cal bandejar-la de les operacions que menen vers la convicció, perque si no es fa aixi I'únic que s'aconsegueix és perdre I'objectivitat i, conseqüentment, personalitzar el fenomen. 3.3.4 Els dominis del convenciment se situen en espais de discursivitat en els quals és possible la intersubjectivitat. Es tracta d'espais on és practicable la comprovació empírica, o també, on la coherencia racional Es fonamental. Convencer és el que cerquen la filosofia i la ciencia. La ciencia experimental busca el con- * Vegi's el projecce episcernol6gic elaborar per Habermas (1976). 54 venciment a través de I'evidencia empírica; les ciencies formals a través de la coherencia logica; la filosofia cercara I'evidencia i la coherencia Iogico-racional. 3.4.1 «Per a qui I'interessa el resultat, persuadir és més que convencer; les conviccions no són més que el primer estadi que mena cap a I'acció. Per a Rousseau, no es pot convencer un infant «si no se'l sap persuadir)). Contririament, per a aquel1 que esta amoinat pel caracter racional de I'adhesió, convencer és més que persuadir. D'altra banda, el caracter racional de la convicció es referiri tan aviat als mitjans utilitzats, tan aviat a les facultats a les quals hom s'adreca.» (PERELAMNI~LBRECHTS-TYTECA, 1970). 3.4.2 Qui escull I'espai de la persuasió, utilitzara raonaments i testimonis basats en el que és versemblant, en el que és creible per a un auditori particular. També aquí hom recorrer2 a la capacitat Iogica de I'auditori, a la possibilitat d'aquest darrer de seguir un determinat raonament; pero sovint no n'hi ha prou amb aix6, ja sigui perque la naturalesa del tema fa que els raonaments siguin necessariament febles, ja sigui perque allo que es vol influir no són només les creences, les opinions, sinó la mateixa actuació. L'orador, a més de raonar, moltes vegades hauri d'adrecar-se a la capacitat emotiva del seu públic. En la per. suasió hi ha, doncs, dos aspectes: un de racional i un altre d'emotiu. 3.4.3 Si hom argumenta a partir del creible i de la versemblanca, cal que sipiga molt bé que és el que ho seran en un determinat lloc i tipus d'auditori. 3.4.4 En la persuasió el que hom pretén és d'influir el capteniment de I'auditori. D'una manera directa, en argumentar a favor de determinades conductes; d'una manera indirecta, en actuar sobre les seves creences. 3.4.5 La persuasió actua en els dominis de la vida social en els quals no és possible d'establir acords universals; dominis on la certesa no és abastable i sí la versemblanca. 3.4.6 Aquests dominis abracen enormes parcel.les de la vida social en les quals I'opinió Es el fonament dels acords que són imprescindibles per al desenrotllament de I'activitat humana. 3.5.1 La manipulació sera un ús del llenguatge destinat , com la persuasió, a la influencia de la conducta humana, pero se'n diferencia per un conjunt de raons etiques, psicologiques i també, potser, per unes característiques específiques del mateix acte de la manipulació entes aquest en la seva complexitat. 3.5.2 La distinció pot raure en la naturalesa de les premisses que s'utilitzin en les argumentacions. És freqüent que les afirmacions que hi són contingudes siguin falses. 3.5.3 Sabem que en la demostració les premisses han d'ésser certes, que en I'ús retoric han d'ésser versemblants tant per a I'orador com per al seu auditori; ara, afirmem que en la manipulació les premisses poden ésser presentades com a 55 versemblants i idhuc com a certes a l'auditori, pero que I'orador coneix la seva veritable naturalesa fal,lac i se n'amaga. 3.5.4 La manipulació també pot caracteritzar-se per la naturalesa Iogica dels raonaments. En aquest ús del llenguantge, i de tot altre codi que hom pugui efectuar, I'argumentació sovint només Es aparent i realment no hi ha una veritable articulació Iogica de les premisses a la conclusió. El raonament sera, doncs, necessiriament fal.lac. Fal.lac per la naturalesa de les premisses, o incoherent perqu? la conclusió no hi correspon. 3.5.5 La manipulació, a més dels raonaments, també pot utilitzar la falsa informació: una sospita o una mentida com un fet real, contrastat empíricament per tal d'aprofitar la forca de convenciment que té la realitat dels fets sobre I'auditori. 3.5.6 La manipulació també pot fonamentar-se en I'aspecte emotiu del procés, relacionant allo que I'orador desitja obtenir amb els sentiments positius o negatius que I'auditori pugui tenir al respecte i també traspassant-los d'una qüestió a l'altra. 3.5.7 La manipulació aniri sempre destinada a un auditori particular al qual adaptara l'orador tots els seus pseudoraonaments i les seves informacions falses. 3.5.8 En la manipulació hi ha la voluntat expressa de moure's en el terreny de I'ambigüitat o de la mentida perqu? es persegueixen uns determinats objectius als quals tot es subordina i també, naturalment, I'auditori, que esdevé objecte en lloc de subjecte. 3.5.9 La manipulació és una practica comunicativa realitzada en funció d'unes finalitats que cal considerar com a condemnables des de la majoria dl?tiques que funcionen actualment. 3.5.10 La manipuiació i la persuasió es confonen pel que fa a les tecniques argumentatives que empren; fins i tot, una i altra es donen en espais de discursivitat similars; la distinció caldra trobar-la en I'aspecte ?tic. 3.6.1 Existeixen uns tipus de discursos, d'actes comunicatius que pretenen revelar-nos caires de la realitat: es tracta dels discursos informatius. 3.6.2 Els usos informatius del llenguatge i en conseqüencia, la finalitat informativa, seran aquells que menaran l'orador a donar detalls i aspectes de la realitat tant social com material; que referiran fets, estats i situacions objectivades i objectivables. 3.6.3 Els fets, les constatacions, les proves, són admesos per l'auditori sense necessitat d'ésser justificats; s'imposen a la consciencia per llur evidencia. 56 3.6.4 Probablement els usos informatius dels signes constituirien la finaiitat originaria de! Ilenguatge. 3.6.5 Les informacions poden orientar el capceniment particular o col~lectiu d'una forma adequada als fets, pero mai no pretendran de provocar-lo immediatament. 3.6.6 Els discursos informatius van destinats a un auditori universal 3.6.7 Cal tenir en compte que en tots nosaltres existeix el que anomenaríem «prejudici informatiu del llenguatge)), consistent en la tendencia a prendre tots els termes en un sentit referencia], adhuc els que només es refereixen a una pura significació conceptual com són els universals. 3.7.1 Existeixen uns usos dels signes que pretenen de provocar uns efectes psicol6gics determinats, difícilment definibles i que els entenem correntment com a «emocions». Aquests usos i els tipus d'accions psicologiques que provoquen han estat tradicionalment oposats als racionals. 3.7.2 L'operació de provocar l'emoció, a més de trobar-la en la persuasij i en la manipulació combinada amb el pseudoconvenciment racional i amb I'evidencia aparent o falsa, també es donara en determinats discursos d'una forma exclusiva unes vegades i preponderant unes altres. Un exemple, potser el rnés important, el tindríem en els discursos artístics. 3.7.3 És difícil de definir l'auditori al qual van destinats els discursos cmotius. En termes generals, són discursos expressius, o sigui, comunicacions er. les quals es manifesta al!o que sent un individu o bé una col~lectivitat. Haurem de dir que van destinats a un auditori imprecís. 3.7.4 L'ernotivitat no mena vers cap actuació concreta, encara que pot provocar estats favorables a determinades accions. És per aix6 que el component emotiu el trobarem enla persuasió i en la manipulació. Conseqüentment, haurem de dir que el discurs emotiu. per el1 mateix, no esti relacionat amb cap mena de capteniment concret d'una manera directa i immediata. 3.8.1 La prescripció es dóna quan hom vol provocar, mitjancant actes comunicatius, unes determinades conductes en I'auditori d'una manera més o menys pregnant pero sempre imperativa. Per tal que existeixi la finalitat prescriptiva no cal que hi hagi una resposta de part de I'auditori; tanrhateix, són moltes les situacions en quE apareixen correlacionats I'imperatiu de la prescripció i una determinada punició en cas d'incompliment. Es tracta d'un ús informatiu del Ilenguatge al servei d'una finalitat prescriptora. 3.8.2 En la persuasió es vol influir per via argumentativa a base de raonaments o de presurnptes fets; en la prescripció no s'argumenta sinó que es defineix quina és la conducta concreta que cal seguir. La conducra prescrita es creu o se cap que és la més adequada per tal d'aconseguir una determinada finalitat, o 57 bé és la considerada correcta des del punt de vista de la moral. 3.8.3 L'auditori al qual van adrecats els discursos prescriptius es vari. En uns casos poden anar destinats a un auditori universal, tal com passa amb les prescripcions tecnologiques; en d'altres, com per exemple els discursos morals, I'auditori és particular. 3.8.4 Les prescripcions es fan, sobretot, sobre aquells aspectes de la conducta que es consideren d'interes per a la col~lectivitat. En canvi, solen deixar-se a l'arbitri de I'individu els que són considerats d'interes i de conseqüencies no col.lectlves. 3.9.1 La finalitat formalitzadora esti basada en uns usos fonamentats en la consistencia Iogica del discurs. Es tracta d'una finalitat immanent al discurs mateix i que, en conseqüencia, no pretén descriure aspectes de la realitat exterior ni provocar unes conseqüencies en I'actuació de I'auditori. 3.9.2 La finalitat formalitzadora pot generar discursos per ella mateixa en els quals hom no buscara cap finalitat distinta; pero també pot ésser un aspecte important encara que no definitori en d'altres discursos. Els exemples serien el discurs Iogic en el primer cas, i una comunicació científica, en el segon. 3.9.3 Els discursos formalitzadors purs -el de la Iogica, el de les matemitiques, el de la sintaxi. etc.- van adrecats naturalment a un auditori universal. En canvi, quan la forma només és un aspecte al servei d'un discurs que mena vers una altra finalitat, no es pot determinar la naturalesa de l'auditori; aquesta dependri, en definitiva, de la finalitat bisica del discurs.