Crítica de llibres

de opinión a largo plazo, tampoco pueden romper el esquema estímulo/respuesta. Las limitaciones de este enfoque radican en que no puede percibir la importancia fundamental de la comunicación de masas: es un ((sistema reflexivo)), organiza la «comunicación en calidad de comunicación», entra en contacto con otros sistemas sociales. Se trata, pues, de estudiar la comunicación de masas como un tipo de comunicación social, como una forma comunicativa que permite la relación entre todos los sectores de la sociedad; se trata de analizar cómo debe producirse el cambio de estructuras en la comunicación de masas para que pueda responder a las necesidades sociales que ahora se plantean. ¿Cuál es el cambio de estructuras? La comunicación de masas ha homogeneizado la cultura y las clases sociales ya no se diferencian por sus distintas visiones del mundo y de la realidad. El Único medio que existe para mantener el status quo es la ((segregación estricta entre las clases)), a consecuencia de la cual se produce un «estancamiento comunicativo)) dentro de una nueva estructura social: la del ocio. Los intentos democratizadores que van desde el aumento de la gama de informaciones y opiniones, la congestión de los medios o la participación del público, así como la tendencia a exigir las máximas garantías para asegurar la total libertad del redactor, no hacen mas que revelar el desajuste entre la función pública que cumple la comunicación de masas y el hecho de que permanezca todavía en poder de empresas privadas. Existen ya algunas medidas y propuestas que tienden a disminuir estas contradicciones: a) transparencia del proceso de producción; b)) transparencia de la situación financiera; c) control 321 y prohibición de monopolios; d) limitación de los derechos de los propietarios ante los redactores; e) transformación de empresas en instituciones de derecho público; ,fl derecho de acceso a los medios para todos los ciudadanos. Pero estas medidas o propuestas también forman parte del contexto general de discusión sobre los medios que parte del esquema emisor + receptor. Se trata de romper con este esquema que contextualiza la discusión sobre la comunicación de masas y que la considera como un medio de influencia. Hay que sustituir este tipo de nociones por el nuevo concepto de «modo comunicativo». Este punto de vista permitirá la participación de grupos sociales sin ser tratados como público. Los medios de comunicación pasaran a ser medios para que grupos y personas puedan comunicarse entre sí. Las nuevas tecnologías: el cable y el satélite de difusión directa, aumentaran considerablemente las capacidades técnicas para permitir toda forma de comunicación. La comunicación de masas, hasta ahora vertical. podrá desarrollarse horizontalmente. M.u D. Montero Patrice Pavis, Diccionario del teatro. Dramatilrgia, estética, semiologia. Paidós Comunicación, Barcelona 1984. Només en acostar-se a aquest text hom veu que es tracta d'un projecte prou ambiciós. L'autor ha volgut deixar ben clar aquest tret del seu treball, des del mateix subtítol fins a la considerable llargada del volum, aixi com a la bibliografia abundosa i completa. Ens 322 trobem, doncs, davant un títol de gran envergadura. La subtitulació escollida per Pavis no deixa al lector la possibilitat d'enganyar-se pel que fa a la diferencia entre aquest diccionari i qualsevol altre diccionari de termes teatrals de tipus tradicional. Des de l'inici sabem que el text ens oferira junt amb la discussió teorica propia de l'expert en semiologia, aquelles altres referencies concretes al món de l'escenografia contemporania. 1 més endavant, quan consultem entrada per entrada el diccionari, podem constatar que la titulació correspon adequadament al contingut del llibre. És un fet indiscutible que el fascinant món del teatre, amb la seva peculiar barreja literaria-espectacular, ofereix múltiples atractius als investigadors teorics de la comunicació, i així no és gens sorprenent que un del més coneguts experts actuals del camp de la semiologia s'hagi sentit interessat per una tasca tan ambiciosa corn aquesta. Precisament en aquesta mateixa revista, al núm. 718, ha aparegut un dels últims articles de Pavis sobre «Semiologia teatral», treball de síntesi, que és posterior al text del Diccionario, el qual fou publicat a París originalment l'any 1980. No és sorprenent, insistim, que aquest treball monumental hagi sortit, doncs, d'un investigador corn és el profesor de la Universitat de París 111. Ara bé, el plantejament interdisciplinari de Pavis envers el rnón del teatre no deixa de tenir els seus inconvenients corn a contrapartida d'aquesta desmesura d'abast. Potser es pot constatar aixo millor als llocs on l'acumulació de les definicions tradicionals del terme i les semiologiques no porten a cap conclusió o nova interpretació. Per exemple, quan Pavis defineix el terme «acton> en aquesta entrada enumera separadament la definició «histórica» -en aquest cas la propia de la Franca del segle XVIIi les proposades per experts en semiologia corn Greimas, Eco, etc., sense treure d'aquesta ,confrontació cap conclusió explícita. Es evident que una de les tasques dels diccionaris no es d'aportar noves respostes als problemes posats pels intents de definir conceptes segons les darreres aproximacions cientifiques; per a aquesta tasca es fa servir l'aissaig o l'article, pero caldria recordar aquí, per exemple, corn el mateix Greimas, en la seva obra conjunta amb Courtés, Semiotica, ha assolit la utilització de la fórmula diccionan per tal d'exposar continguts teorics'. De tota manera, corn deiem abans, la mera tasca d'haver conjuntat definicions «historiques>) amb semiologiques d'un mateix terme pot ésser a vegades realment profitosa. Hi ha moments, no obstant aixo, que les respostes que es donen a les entrades dels diccionaris literaris convencionals semblen satisfer més plenament les necessitats de l'estudiós quan tracta d'informar-se degudament sobre determinat terme. Per citar qualsevol exemple d'entre els nombrosos existents, parlem d'un cas estandard, el Penguin Bictionary of Literary Terms; si en el1 cerquem el mot «tragedia» hi trobarem la definició aristotelica acompanyada de les diferents interpretacions que d'ella n'han fet els diversos contexts socioculturals fins arribar als nostres dies, donant-nos així una visió total del tema. Pavis, a la mateixa entrada, es limita en canvi a donar la definició aristotelica sense cap altra explicació, la qual cosa no deixa de produir certa sensaci6 d'inferiontat. Si trobem, tanmateix, al concepte «trágico» una major ampliació 1 Vegeu la recensió feta per J. Rodriguez Illera al darrer número d'aquesta revista. que inclou una sintesi historica, majoritariament dedicada al teatre modern, de Schiller fins a nosaltres. De la mateixa manera que definicions dels derivats del teme tragedia (tragicomedia, etc.) acostumen a mancar de les referencies possibles a obres o exemples concrets que donarien una visió estetica o teatristica mes am~lia del concepte. No es just escapcar una entrada com la de tragicomedia ometent exemples contemporanis com el de «Esperant Godott)), que el seu mateix autor, Beckett, va definir com a mostra de tragicomedia. Pero, en conjunt, el contingut informatiu de les entrades del Diccionario de Pavis resulta forca satisfactori. És innegable que la abundosa quantitat de referencies bibliografiques que cada entrada inclou és, a mes a més, un instrumental valuosíssim per a l'investigador. Des de Diderot fins al darrer semioleg, Pavis enumera escrupolosament tots els encreuaments possibles de relacions sobre un terme determinat, de forma metodica, organitzada i modelica; i, ja no cal practicament afegir-ho, la bibliografía final és coherent amb aquesta riquesa de citacions de les entrades al llarg del llibre. Cal insistir, doncs, que la tasca realitzada per Pavis satisfara l'estudiós del tema en la mesura que aquest no hi vagi a cercar solucions innovadores a punts cabdals de la investigació semiotica o semiologica del teatre. Per exemple, es pot citar l'article dedicat a la «comunicaciÓ teatral)), on l'autor es veu forcat a citar De Marinis o qualsevol altre dels semiolegs que es veuen en l'impasse d'intentar delimitar exactament allo en que consisteix la «semiotización del espectáculo», sense que el mateix Pavis pugui afegir-hi res de nou. Pero, ho deiem abans, no era aquest un dels objectius esperables d'un autentic «diccionario». La traducció castellana que ara ens 323 ha ofert Paidós de Barcelona ve prolongada pel revisor de la traducció, Kim Vilar, el qual ens explica com hi ha hagut necessitat de reformar certs trets peculiarment propis del context sociocultural frances, que no sempre permet una transposició directa o literal al terme hispanic. En una paraula, no es tracta simplement d'una traducció, sinó d'una adaptació, amb les corresponents dades d'informació bibliografiques específiques del món cultural hispanic, cosa que és molt d'agrair per la poca freqüencia en que aixo succeeix. En conjunt es pot dir, doncs, que l'aparició d'aquesta versió castellana del Diccionario del teatro de Pavis constitueix un esdeveniment veritablement digne de lloanca dins el món dels estudiosos de la teatrística i de la comunicació. F. Huerta Armand Mattelart y Héctor Schmucler, América Latina en la encrucijada telemática. Paidós comunicación Buenos Aires-Barcelona, 1983. Recordando que el concepto «telemática)) procede de la contracción de telecomunicaciones e informática, Mattelart y Schmucler niegan la posibilidad de seguir aislando hoy por hoy los campos hasta hace poco disociados de la información-noticia, la informacióncontrol social. Consideran la información como una presencia dominante en campos amplísimos que van desde los procesos productivos económicos hasta los mecanismos de regulación social,