El disseny a la premsa

ARTICLES Analisi 13, 1990, 121-124 EL DISSENY A LA PREMSA Carles Pérez de Rozas Cal que els nostres arnics recordin les cases que enr acostumen a afavorir arnb llurs anuncis. En una epoca de la historia de la premsa tan significativa per la seva transcendkncia política, com fou la viscuda en el període de la 11 República, pot semblar una frivolitat encapcalar aquestes línies amb un recurs autopublicitari dels que utilitzaven els caixistes a la platina per tal de poder ajustar les pagines de plom. Pero aquestes cinc línies que es publicaven en un cos 12 d'una lletra cursivanegreta, són representatives de dos aspectes que han estat fonamentals per al disseny grific en els diaris anteriors a la Guerra Civil. D'una banda, el reconeixement de la labor que han exercit, fins a la recent entrada de la informitica a les redaccions, els professionals de les tradicionals impremtes de tipografia. Els linotipistes i els caixistes, dirigits pel regent, van ser els autkntics protagonistes de la forma de la premsa durant moltes dkcades. A les linotípies, es triaven els diferents caricters i a les platines es disposaven, arnb criteri, els blocs de text. Les pinces, les cisalles, els recursos tipogrifics creats per les miquines Elrod i els gravats eren instruments i materials que servien perquk els tipografs constniissin amb el seu ofici la imatge que els lectors veien poques hores més tard. D'altra banda, la publicitat va ser un factor clau per al desenvolupament de la il.lustració, la fotografia i l'aplicació de nous tipus de iletra. Part del disseny grific de l'kpoca es desplega mitjancant els anuncis, que llavors ja abundaven i fins i tot ocupaven la majoria de l'espai de les portades, com era el cas del popular vespertí El Noticiero Universal. Al marge d'algun exemple significatiu que citarem posteriorment, els diaris d'aquests anys mantenen el to gris característic de la composició calenta i la impressió tipogrifica. Són pautes molt tancades, amb colurnnes molt estables i separades habitualment per corondells d'un punt, la monotonia dels quals només és trencada pels titulars, la majoria de vegades a dues columnes i en casos excepcionals a pagina sencera. 1 també amb algunes il.lustracions, com els acudits de Valentí Castanys a la portada de La Veu de Catalunya, una publicació arnb un disseny bastant correcte. Poques vegades es recorria a les fotografies, generalrnent a una o dues colurnnes com a maxim. La tecnologia per elaborar diaris -que es mantenia gairebé intacta des que l'any 1849 Marinoni va inventar a París la rotativa que podia tirar 6.000 exemplars per hora, i el 1886 el diari New York Tribune va utilitzar per primera vegada les linotípies creades per Mergenthaleno permetia als professionals dels anys trenta aportar més imaginació a la confecció de diaris. Per aix6, hem de destacar com a aportació absolutament nova la incorporació a l'octubre de 1929 del rotogravat com a sistema d'impressió d'unes cobertes de quatre o vuit pagines que s'incorporaven a l'edició de La Vanguardia. L'extraordinaria qualitat de reproducció que s'aconseguia va permetre dedicar la totalitat de la superfície a la fotografia. Aquest canvi radical coincideix amb l'apogeu que comencava a adquirir el periodisme grafic, del qual en són un clar exemple els professionals Merletti, Brangulí, Sagarra, Pérez de Rozas, Badosa, Torrents, Gaspar, Puig Ferran i Centelles, entre d'altres. Novament, la tecnologia donava l'oportunitat als diagramadors de poder crear pagines sobre el paper. Aixb i una bona impressió garantien l'exit final. La tipografia, al revés que el rotogravat, mantenia una diagramació molt monotona. La incorporació al diari d'Angel Marsi arnb els seus aires renovadors i arnb idees sobre el disseny, va portar nous estils i més mobilitat a les pagines de La Vanguardia. Va convencer el director, Agustí Calvet, «Gaziel», per comencar a publicar titulars a dues columnes, arnb la qual cosa es trencava la norma tradicional de titular a una columna. El Día Gráfico va ser l'exemple més clar de com es va saber aprofitar el rotogravat en el període que estudiem. Com a dada curiosa, hem de destacar que, precisament durant l'any 1989, just seixanta anys després de l'aparició de la portada en rotogravat d'Alfons XIII, La Vanguardia ha estat gairebé el darrer diari espanyol que abandona el rotogravat i la tipografia, i ha passat a ser impresa en offset color i arnb un nou disseny. Malgrat ens apartem una mica de la materia que avui ens convoca -el disseny en un període concret-, és interessant repassar a través de la centenaria publicació catalana com han influit les diferents tecnologies en el disseny dels mitjans escrits: - 1 de febrer de 1881. Format petit, 203 x 131 rnm. Tipografia. Una sola columna amb un disseny exactament igual al d'un llibre. - 1 de gener de 1988. Format estandard (llencol). Tipografía. Pauta a quatre columnes. Aquest disseny, arnb la col.laboració de les linotípies, es va mantenir arnb poques variacions fins després de la Guerra Civil. - 15-16 d'octubre de 1929. Format estandard. Última portada en tipografia i primera en rotogravat. Disseny més creatiu i semblant al d'una revista. La fotografia irromp dins la premsa amb tota la seva forca. - 11 de juny de 1961. Format 490 x 320 m. Primer exemplar de rotogravat en color. A partir d'aquesta data, la gradual incorporació del color ha sigut decisiva en la historia recent del diari. - 30 de juny de 1983. Format 490 x 320 m. Última pagina confeccionada en plom. La composició de textos passa a ser elaborada a fotocomposició. La informatica amba a la sala de redacció. -Octubre de 1989. Nou format 450 x 310 mm. Desapareixen el rotogravat i la tipografia -més de cent anys de servei com a sistemes d'impressió. Nova rotativa d'offset color. El disseny és renovat totalment pels nord-americans Walter Bemard i Milton Glaser, aprofitant la gran qualitat que proporciona el sistema d'impressió offset. Tomant al tema que ens ocupa, la compaginació dels anys trenta, voldríem destacar dos dels protagonistes que van aportar una extraordinaria qualitat al món del disseny grific. Seguint un ordre cronolbgic, citarem primer la direcció artística de Josep Sala dissenyador i fotbgraf-, que, a la primavera del 1932, va situar la renovada revista trimestral D'Ací i d'Alld entre les més ben confeccionades d'Europa. Els textos literans, sota la direcció de Carles Soldevila, malgrat ser d'una gran qualitat eren reduits. El que destacava de veritat era el sofisticat disseny imprks sobre paper couché de gran qualitat i luxe, i una diagramació molt atractiva on ressaltaven les imatges més modemes, amb il.lustracions i fotografies sensacionals. És especialrnent fastuós el número que es va publicar l'hivem de 1934 sota la direcció artística de Llovet-Frisco, successor de Josep Sala, dedicat a l'art del segle xx, amb dibuixos a quatre colors de Joan Miró i reproduccions de Kandinski, Arp, Léger, Juan Gris, Picasso i Braque. Tot aixb sota la direcció de Joan Prats i Josep Lluís Sert. Un exemplar per a la historia del disseny i una fita important per a la professió de maquetista pel fet que el nom de Josep Sala va ser potser el primer d'un professional del disseny que apareixia a la capcalera dels crkdits editorials d'una publicació. Aquí hem de recordar que 58 anys abans, a la capcalera del diari mensual La Llumenera (1874-1881), editat en catala a Nova York, compartien els mateixos honors el nom del director Artur Cuyas i el del dibuixant i director artístic Felip Cusachs. L'altra figura, Josep Escuder, pertany al camp de la premsa diaria i va ser el gran innovador del disseny dels diaris que s'editaven en aquesta epoca. Arribat dels Estats Units, després de passar fugacment deu mesosper la redacció de Última Hora, va revolucionar la practica de la confecció des del seu carrec de redactor en cap d'aquell recordat diari barceloní. Va trasiladar les decisions de la maquetació, que llavors estaven en mans dels tallers i de les taules de les platines, a la redacció, i des d'allh, amb l'ajut del dibuixant basc Arteche, va exercir magistralrnent la realització de maquetes. Va trencar tots els esquemes. Va introduir les fotografies, per a la qual cosa comptava amb els fotografs Centelles, Merletti, Sagarra i Puig i Ferran, amb tota la intenció i la forca que proporcionen les irnatges. Va treballar els recursos tipogrifics, va introduir el requadrament, va trencar la monotonia de les colurnnes fixes, va jugar alegrement i amb valentia totes les possibilitats que li oferia un format gran (600x410 mrn) amb una pauta de set columnes. Va dibuixar textos a amplades falses, molt atractius en aquel1 temps, i va cuidar-se que la tipografia fos extremament Ilegible, amb un estudi minuciós de les famílies, els tipus i els cossos de les iletres. Va treballar els detalls al mixim, des de la titulació fis als peus de les fotografies. Fins i tot els blancs estaven calculats. El nom de Josep Escuder va lligat a l'aparició del dian Última Hora (18 d'octubre de 1935), pero ha de ser recordat especialrnent com un dels pioners de l'ofici de periodista complet, que va revaloritzar la figura del dissenyador a la premsa diaria. Junt amb aquests dos personatges, seria de justícia citar també Just Cabot, que amb l'ajut del dibuixant/caricaturista Jaume Pasarell va ser el creador de Mirador, amb una ordenada compaginació per a un setmanan de literatura, art i política que i'any 1934 va esdevenir un diari. Una altra publicació que també va destacar per la seva serietat en el disseny va ser L'lnstant. No hem d'oblidar Francesc Fontanals, un il.lustrador -al seu temps un agut dibuixant d'acudits polítics, amb el pseudonim de «Soka»- que va donar categoria a la revista Imatges, setrnanari grhfic d'actualitats de Barcelona, una altra publicació molt representativa del període de la 11 República. No voldria acabar aquestes línies sense reconkixer un periodista, «Sempronio», que va comencar la seva relació amb el món de la premsa sent irnpressor d'ofici, concretament caixista, als anys vint, i que, després de treballar durant els anys trenta a les redaccions de Mirador, L'Opinió i especialrnent amb Josep Escuder a Última Hora, va saber impulsar, com a primer director del vespertí Tele-exprés, els anys seixanta, la figura del compaginador. El1 mateix maquetava les portades. La seva passió per la forma de les publicacions el va conduir a ser un dels pioners professionals en aquesta materia.