Premsa local i comarcal

PREMSA LOCAL 1 COMARCAL Jaume Guillamet S'ha dit que els anys de la 11 República marquen l'kpoca d'or de la historia de la premsa i del periodisme catali i és un fet difícil de discutir. Aquests anys són la culrninació d'un segle llarg d'evolució de la premsa catalana en un sentit clararnent modem i contemporani, sobre el coixí previ d'un segle i mig de provatures anteriors, la més reeixida de les quals no fou sinó l'encara vivent Diari de Barcelona, a punt de fer dos-cents anys el 1992. La premsa local i comarcal és una part substancial d'aquesta historia i d'aquest seu moment de mixima esplendor que commemoren aquests dies. Fa cinquanta anys, mig segle doncs, que acabava d'emmudir no tan sols ailo que anomenariem amb propietat la premsa republicana, sinó tota la premsa catalana en sentit historie. La nova historia que estava comencant era tota una altra. Avui, amb la perspectiva, és ben evident aqueil tail. La premsa del franquisme va ser bastida sobre les estructures més resistents d'aquelles ruines, perb de manera ben diferent a Barcelona que a la resta de Catalunya. A la capital van reaparkixer els principals diaris identificables amb la nova situació. Grans diaris d'empresa i conservadors com La Vanguardia (Española de 1939 a 1977) i El Noticiero Universal, un diari monirquic, el Diario de Barcelona, i un de carlí, El Correo Catalán. La premsa oficial, falangista, es conforma d'entrada amb una posició marginal per als seus dos diaris, un dels quals era bastit sobre les runes de la vella Solidaridad Obrera dels anarquistes. No fou així a les altres ciutats, on la nova premsa fou del tot oficial. No hi hagué opció a continuitat de cap dels dians de dretes, els únics, sens dubte, que hi podien aspirar. Les impremtes de la premsa republicana i d'esquerres, confiscades, serviren per fer els nous periodics falangistes. Quk diferenciava la premsa comarcal de la barcelonina per produir aquests efectes? Potser el nivel1 de transformació. La premsa d'empresa en sentit modern ja anava sent una realitat a Barcelona amb alguns grans diaris, perb a les altres ciutats catalanes encara hi dominava, del tot, la premsa política. La majoria dels diaris comarcals eren propietat d'irnpressors o personalitats que bé els posaven al servei directe o indirecte dels principals partits, bé representaven unes o altres orientacions polítiques segons el regim o la situació. L'adaptabilitat tradicional dels editors comercials a les situacions polítiques dominants era molt més accentuada a les petites ciutats comarcals. L'aparició de diaris d'empresa en sentit modern significava justament a Barcelona la seva capacitat de sostreure's a una subordinació excessiva a les influencies polítiques de cada situació, sobre la base d'una explotació empresarial moderna de tipus industrial. Els diaris comarcals més antics pertanyen a empreses periodístiques en el nou sentit. L'any 31 molts d'aquests periodics comarcals diaris i tarnbé setmanaris en altres ciutatsvaren fer-se portaveus oficials o oficiosos de la nova situació. Uns republicans de sempre pero que no sempre n'haurien pogut exercir, esdevenien els brgans ideologics del nou regim. Altres diaris o periodics locals tradicionals ho eren tarnbé de la situació. L'any 31, hi havia a Catalunya 12 ciutats amb diaris propis, a més de Barcelona: Girona, Lleida, Tarragona, Tortosa, Reus, Manresa, Sabadell i Terrassa, Vilanova i la Geltrú, Igualada, Mataró i Badalona. Vic i Granollers n'haurien disposat en anys recents. Aquests diaris, entre els quals l'ús del catala havia anat creixent amb el segle, encapcalaven, als anys de la 11 República, una mostra hplia i variada de premsa en catali. L'esplendor periodística catalana dels anys 30 no trobava pas en aquests diaris un genere menor. La tradició periodística d'un bon nombre de ciutats catalanes arrenca de mitjan segle XIX i té exemplars remarcables. Figueres, Olot, Vilafranca del Penedes, Valls, Sant Feliu de Guíxols, Ripoll, per posar només alguns noms, són ciutats irnportants en la historia de la premsa i del periodisme catali. Aquesta historia de la premsa i del periodisme catala que l'any 1931 iniciava el seu últim capítol sense saber-ho els seus protagonistes, es sosté sobre la base d'un irnrnens patrimoni de practica popular del periodisme arreu de les comarques. Un centenar i mig de municipis catalans havien tingut alguna o altra publicació local fins als anys de la 11 República i, especialment, les ciutats petites i mitjanes oferien un ventall arnpli, variat i plural de diaris i revistes de tota mena. Ultra els aspectes socials i culturals d'aquesta premsa petita, els diaris de la dotzena de ciutats eren els veritables diaris de Catalunya, atenent les dificultats de distribució que irnpedien encara una difusió puntual i massiva en el temtori dels diaris de Barcelona. Els avencos, en canvi, de les comunicacions informatives permetien que els diaris comarcals comptessin amb els mateixos serveis d'agencia -notíciesi de cadena -croniques i articles de col.laboracióamb que podien comptar els de Barcelona. Una mostra significativa de l'ús de tecniques modernes d'organització en una premsa encara marcada per la seva utilització política seria la creació l'any 1934 per part de Francesc Cambó d'una petita xarxa de diaris a Tarragona, Reus, Tortosa i Manresa, que, arnb els altres diaris controlats per la Lliga, havien de permetre una influencia periodística d'aquest partit per a les eleccions de febrer de 1936. Amb l'esclat de la Guerra Civil, el darrer capítol de la historia de la premsa catalana tingué unes primeres pagines de confiscacions i utilització de diaris de dreta i de centre per a nous diaris revolucionaris i de guerra. Fins ben avancada aquesta no deixaren de publicar-se els principals diaris catalans de comarques, tot i haver anat perdent redactors i col.laboradors, i no tenir arnb prou feines paper. D'enca de la caiguda de Lleida, l'abril de 1938, coexistiren una premsa local franquista incipient i una premsa local republicana decadent. El mes de mar$ de 1939 fou afusellat a Girona l'escriptor Carles Rahola, per uns articles publicats al diari republica L'Autonomista propietat de la seva famíiia i dirigit pel seu germi. Aquesta pena de mort per delicte de premsa tanca sirnbolicament tota la historia anterior de la premsa en catala.