Models de llengua i traducció catalana

ARTICLES EUTI 5 007-027 7/4/00 10:39 Página 8 Resum L’autor estudia el procés d’adquisició d’una llengua adequada per a la traducció literària, en un equilibri entre l’experiència personal i els models de llengua establerts. La traducció moderna al català ha contribuït al coneixement de les obres mestres universals, tot aspirant a restablir el català com a llengua literària. L’anàlisi de dues conegudes col·leccions de traduccions literàries mostra tendències d’estil, llengües escollides, gèneres, i el context social i cultural en el qual es produeixen aquestes traduccions. Paraules clau:models de llenguatge, traducció literària, català, MOLU. Abstract The author studies how a translator acquires a language appropriate for literary translation, in a balance between personal experience and received models of language. Modern translation into Catalan has contributed to the knowledge of world masterpieces, while aiming at retrieving theCatalan language as a literary one. The analysis of two well-known series of literary translations shows tendencies in style, languages chosen, genres, and the social and cultural context in which these translations take place. Key words:language models, literary translation, Catalan, MOLU (Masterpieces of world literature series). Quaderns. Revista de traducció 5, 20009-27 Models de llengua i traducció catalana Joaquim Mallafrè i Gavaldà Universitat Rovira i Virgili. Departament de Filologia Catalana Pl. Imperial Tarraco, 1. 43005 Tarragona. Spain Data de recepció: 25/1/1999 Sumari EUTI 5 007-027 7/4/00 10:39 Página 9 1. Experiència i aprenentatge 2. Unes col·leccions dels vuitanta: algunes dades Bibliografia Annex: dades de les col·leccions 1. Experiència i aprenentatge El procés d’adquisició d’una llengua apta per a la traducció és interessant, més enllà de l’anècdota, en la mesura que es desenvolupa en un marc cultural compartit (intralingüístic, però també interlingüístic: les llengües que hi tenen un pes real són limitades). S’ha parlat sobre models de llengua en les traduccions al català. Privats d’escola catalana i escapçada la tradició culta durant llargs períodes, la codificació i l’estil de la llengua ens han estat transmesos per una intelligentsia anòmala, comparada amb la de societats més normalitzades. Parcerisas (1997: 471) ha parlat del català de la traducció de L’Odissea de Riba com del «model d’allò que alguns haurien volgut que fos un estàndard culte del català —brutalment frustrat», i la inclou entre les obres que «han marcat i condicionat la manera d’entendre la traducció» (Id.: 485). La concepció sorgida d’una escola literària i d’unes condicions polítiques determinades anava de bracet amb una normativa que ha aconseguit resultats d’una eficàcia indiscutible, però no manquen veus que retreuen, tant a l’orientació literària com a l’estrictament lingüística, limitacions importants o la imposició d’un model únic, una carcassa de conseqüències negatives per a creadors i traductors. En aquest sentit, la crítica de Pericay i Toutain (1996), referida més aviat a la prosa, aporta un bon aplec de dades i arguments. La reflexió és útil, hàbil i m’interpel·la com a traductor; només per això ja seria prou vàlida. D’altra banda no critiquen tant els models com els que consideren imitacions maldestres. La seva aportació no em priva de discutir la simplificació de certes adscripcions, la tria de certs exemples o la crítica parcial a alguns traductors1. Hi trobo la tendència, que altres crítics o comentaristes menys documentats exageren, a posar al sac del noucentisme tant creacions formals com expressions vives a gran part del domini, que no haurien de ser excloses (com no ho són les expressions dublineses o els formalismes tomistes de Joyce). Mots com tocom, llur, ensems, de bon antuvi, —no pas il·legítims— no es poden posar al costat d’abellir, virosta o enguany que jo, i d’altres, hem après en usos orals ben aliens al noucentisme. Carner pertany a un moment que no va tenir una continuïtat ni una evolució gradual normals. El trencament de molts anys pot provocar estranyesa en el lector actual d’imitadors acrítics del seu estil. Però el tractament de «vós» que Carner és capaç de posar en boca de delinqüents, per exemple, i que s’ha titllat d’inversemblant, no em resulta gens estrany en un text que vol reflectir una certa època: «—Ep, mestre! Afluixeu la mosca o us clavo el xurí entre costella i costella!» no em semblaria gens inadequat. La barreja del «vós» i del «xurí» hi són compatibles (no cal dir que en una obra, original o traduïda, situada a l’època actual, l’expressió hi seria anacrònica i és cert que no es poden barrejar els registres sense més ni més). 10 Quaderns. Revista de traducció 5, 2000 Joaquim Mallafrè i Gavaldà 1. Com la que fan a Jordi Arbonès, descontextualitzada d’una amplíssima i lloable trajectòria traductora de més de vuitanta novel·les i obres de teatre, que ens acosten un Thackeray o un Edward Albee, per parlar de dos autors traduïts per ell que ara tinc més presents, amb impecable professionalitat. També les lloances a Foix o les crítiques a Calders podrien variar de signe si se’n triessin altres fragments o aspectes de la llengua. EUTI 5 007-027 7/4/00 10:39 Página 10 En qualsevol cas em resulta excessiu el pes atribuït a un corrent, encara que s’hagués convertit en la principal línia oficial. I cap model de llengua, d’autor o de traductor, no s’esgota en la normativa, que només n’és una guia bàsica, unes regles unitàries en el joc divers i imprevisible de la creació literària (i no oblido que per al traductor conscient, la primera imposició d’un model ve de l’autor que es tradueix, del seu pensament, de la seva llengua, del seu estil). Per això no em sembla del tot inoportú de preguntar-me sobre el meu model de llengua, llengua al capdavall alimentada per una comunitat lingüística articulada en primer lloc pel contacte oral familiar i social i, només posteriorment, per nivells més formals amb un component cultural divers —i no solament català— que, amb adhesions i reserves, forneix models literaris, estilístics i normatius més o menys compartits, que constitueixen una llengua comuna cohesionada i, com a tal, transmissible i exportable. La norma i els models se superposen així a la biografia lingüística i literària i l’enriqueixen. A partir d’una base adquirida, desenvolupem una possible creativitat, o ens posem al servei d’una obra aliena quan ens inclinem per la traducció2. Amb experiències diverses s’arriba a una base estilitzada d’acord amb la personalitat i amb l’època que hem viscut, que van perfilant una tradició. El mecanisme no és essencialment diferent al de qualsevol llengua, on hi ha escriptors amb qui trobem punts de contacte que ens els fan pròxims, traduïbles, si tenim la triple capacitat de lectura, de crítica literària i d’expressió adequada per a reproduir-los en la nostra llengua (Bush: 1997). Només llegint i refent l’obra, el traductor i els lectors la fan seva, amb l’admiració de qui veu que aquell ambient aliè, el seu estil, context i musicalitat es poden expressar en la llengua pròpia. Potser per això, malgrat les pèrdues inevitables, el guany de llegir-la en una llengua entenedora les compensa i justifica, com han assenyalat des de Goethe (Eckerman, 1836-48: 135) fins a Joan Sales (1976: 421). Si intento esquematitzar el meu procés d’adquisició d’una llengua susceptible de convertir-se en literària, potser hi veuré elements que expliquin tant el meu model com la tria de determinades solucions i les analogies amb els meus coetanis, d’on sorgeix un pòsit historicolingüístic comú, el coneixement d’unes llengües i cultures i no d’unes altres, a part dels gustos o afinitats que expliquen determinades preferències. Més enllà de batalletes personals és útil contrastar les experiències d’una època, que possiblement es poden sistematitzar per fer-les didàcticament rendibles. La novel·la permet una aproximació força coincident; el teatre provoca dualitat de camins, segons s’abordi com una traducció del text o una traducció dramatúrgica3, i la poesia es presta més a l’adaptació o a la projecció de la poètica del Models de llengua i traducció catalana Quaderns. Revista de traducció 5, 2000 11 2. Potser per aquella «sensación tranquilizadora que proporciona el hecho de comenzar a escribir sin tener que enfrentarse a la temida página en blanco» (Scrimieri, 1995: 241). 3. La traducció teatral equivalent té ple sentit només en la representació. Com diu Beattie (1997: 171) de les traduccions de Shakespeare: «Si a la hora de evaluar una traducción todo lo reducimos a los aciertos o no a la hora de traducir modismos, juegos de palabras y metáforas oscuras para el lector no isabelino en este caso, perderemos de vista el hecho de que no es en la sala de lectura, con EUTI 5 007-027 7/4/00 10:39 Página 11 traductor. Però també en la poesia, per difícil que sigui l’empresa, veiem en traductors com Xavier Benguerel, Josep M. Llompart, Gerard Vergés i d’altres, la voluntat de reexpressar el contingut dels poemes sotmetent-se a la forma de l’autor. Malgrat els inevitables errors, l’obra original és la que marca les regles de la traducció, la que determina els llargs períodes de la prosa del segle XVIII, la condensació telegràfica de certs textos del s. XX, els registres, tecnicismes o al·lusions d’uns i d’altres. Podré dubtar en el tractament de «vós» o de «vostè» o de «tu» en traduir de l’anglès, una paraula exacta pot ser inviable per massa desconeguda, em puc deixar portar pels falsos amics per un coneixement insuficient de la llengua de partida, o bé per interferències, fruit de la inseguretat en la llengua d’arribada. Però la identitat de l’obra no es perd si som capaços de trobar en la nostra llengua les coincidències, literals o equivalents, amb el text original. L’experiència lingüística comença amb la família, s’eixampla amb els veïns, amb l’amic pagès o la tia monja, els acudits de cafè, el pintoresquisme dels mercats i les vacances d’estiu. Aquest substrat infantil, a punt de ser esborrat per l’escola en una altra llengua, amb models aliens —i tanmateix útils en allò que tenen d’universals— va ser reactivat gràcies a la traducció. Traduint Fielding i Sterne, o Joyce i Beckett, se m’insinuaven solucions sentides al germà gran, al mercat de Reus dels dilluns, punt de confluència de girs dialectals, de partides de billar i d’argot de gitanos. És en aquest estrat on trobo coincidències amb l’expressió de l’autor, que ja trobo feta quan li faig dir en català: «Obre la boca i tanca els ulls» (Shut your eyes and open your mouth), «tocar el voraviu» (touch the spot), «insegur com el cul del jaumet» (as uncertain as a child’s bottom), «Els extrems es toquen» (Both ends meet), «Enxoma la bimba, baranda» (Collar the leather youngun), o saber on el gitano es ficava les nous, per un acudit comú4. Al costat de lectures escolars i de Cuentos de Calleja, vaig aprendre a llegir amb «Patufets» d’abans de la guerra, on enllaçava amb l’humor de Guillem d’Oloró o amb el Josep M. Folch i Torres de les «Pàgines viscudes» i de la «Biblioteca Patufet». En Folch i Torres trobo dues línies interessants: la del tractament lingüístic, ben eficaç, que va de Massagran a Bolavà detectiu (ja d’un humor molt peculiar allunyat de l’estrictament infantil), i la d’aventures com les de Marcel de Fortià o Justí Tant-se-val. Sospito que, aquí com en algunes «Pàgines viscudes», hi ha influències angleses, concretament de Dickens, de qui recull, potser simplificats per un moralisme sentimental més accentuat, els destrets familiars i socials d’infants sotmesos a tutors cruels o a drames provocats per la pobresa. 12 Quaderns. Revista de traducció 5, 2000 Joaquim Mallafrè i Gavaldà diccionarios y otros libros de referencia a mano, que podremos aquilatar el valor de una traducción de Shakespeare, sino estando presentes en el auditorio escuchando la poesía declamada en toda su riqueza». Si bé també és cert que la particular densitat de Shakespeare justifica el text per damunt de discutibles adaptacions escèniques. 4. Ulisses: 85.12/66.14, 78.3/60.25, 96.1/75.14, 114.6/89.17, 436.14/347.18, 256.11/202.7, respectivament. Els números es refereixen a la pàgina i línia de l’edició catalana (Proa, Barcelona, 1996) seguida de la pàgina i línia de l’edició anglesa (Penguin, 1987). Pel que fa als modismes i parèmies, coincideixo amb Pegenaute (1997: 101). EUTI 5 007-027 7/4/00 10:39 Página 12 La influència de Folch i Torres prové de la seva obra feta, però també d’un aprenentatge literari comparable amb el de molts infants, com ens recorda Ramon Folch i Camarassa (1969). Sobre aquest fons, la seva adopció de la normativa de Fabra va suposar la divulgació d’un model extern, d’acceptació general. Però jo, abans d’aprendre gramàtica catalana, llegint «Patufets» m’havia familiaritzat amb els jocs que em permetrien trobar un nom per a «Mr. Quatrepotes» (Allfours), «Lord Trepig de Trepitjous» (Lord Walkup of Walkup on Eggs)5o «Besaculis» (Kissarcius)6. Anar a doctrina —i és curiós que les parròquies de la meva infantesa conservessin el català— em va ensenyar un llenguatge més abstracte o oracions de la litúrgia catòlica que em donarien la versió exacta d’algunes referències de l’Ulisses, més immediatament familiars per a mi que per a un lector anglòfon de tradició protestant, posem per cas. No em calia anar a l’escola per escoltar o aprendre, al costat d’alguns versets populars, potser carrinclons, fragments populars de Pitarra o de Verdaguer. Des de Don Juan Tenorio i els Pastorets fins a obres d’Iglésias i Sagarra, els diumenges teatrals de l’Orfeó Reusenc m’acostaven a una llengua més elaborada. Les lectures literàries de més gran van completar una familiaritat que em fa triar un eco d’Espriu quan tradueixo «Pobra, bruta, estimada Dublín» (Dear dirty Dublin) o de Guimerà quan dic «Bloom que torna» (Return of Bloom)7. La tradició traductora catalana em facilitava, en alguns casos, les freqüents citacions que trobem en les obres angleses. Morera i Galícia, Sagarra, Oliva em permetien triar les traduccions més ajustades de Shakespeare; a Tom Jones podia fer servir la traducció de L’Eneida de Miquel Dolç on Fielding havia fet servir la de Dryden, i la d’Horaci de Josep M. Llovera on ell aprofitava la de Francis; a Tristram Shandy, Sánchez Férriz em proporcionava en català la versió de Rabelais per al fragment d’aquest autor que Sterne havia emprat en anglès. Una consulta a Joan Rendé, criador de cavalls a part d’escriptor, em confirmava que un cavall tenia «esparavanys» o «aigüerols» (was spavined or greazed)8. Les consultes a termes de filosofia, medicina, construcció o fortificació militar em permetien estar segur de la bondat d’expressions com «homuncle», «humit radical», «revellins» i «falsabragues», que abunden en l’obra de Sterne. El coneixement de la normativa, m’acostava a una llengua eficaç, unitària i ordenada, amb la qual rarament m’he sentit encotillat. Sense renunciar-hi, em semblava que algun cop podia emprar paraules que no són al diccionari, com «cavallbatallívol» per a traduir el hobby-horsical del Tristram Shandy, o «marcavent» quan volia trobar un registre equivalent del windgauge de Beckett9. Models de llengua i traducció catalana Quaderns. Revista de traducció 5, 2000 13 5. Ulisses: 328.6/259.4 i 346.1/274.8. 6. Tristram Shandy: 166.22/203.19 (Proa, 1993/ Penguin, 1967). 7. Ulisses: p. 152-153 i 119-120. 8. Tristram Shandy: 27.17/50.22. 9. A les p. 249/220 de Beckett, Teatre Complet I, Institut del Teatre, Barcelona, 1995; The Complete Dramatic Works, Faber and Faber, Londres, 1986. EUTI 5 007-027 7/4/00 10:39 Página 13 Un problema no gens menyspreable és fins a quin punt la meva experiència lingüística és assimilada pel lector català més jove. Però em consola pensar que tampoc no és immediatament percebuda pel lector anglès actual l’experiència lingüística de molts dels seus autors. L’obra original també envelleix, encara que això s’oblidi tan sovint. Els clàssics, és clar, resisteixen l’envelliment pel que tenen de familiars entre el seu públic, per la força d’una tradició que els rellegeix constantment. Per al lector anglès de Shakespeare, moltes de les seves expressions que avui no diria són, tanmateix, familiars, adequades a un nivell determinat. Tradueixo per a un lector que és «el meu semblant» en la mesura que compartim els mateixos gustos i un anàleg repertori de registres. Viatjo al paisatge de l’obra original i l’explico en català al lector de la meva llengua. La traducció és reeixida en la mesura que el lector català pot parlar, amb el lector anglès, de la mateixa obra, dels mateixos personatges, d’un estil equiparable que vehicula l’obra, i cadascú s’hi acosta compartint un món comú des de les seves llengües respectives. La traducció s’ha prestat a experiments lingüístics aliens a l’estricta fidelitat a la llengua de l’autor, des de la «valenciana prosa» als partidaris del «català que ara es parla» o del «català acadèmic» i del noucentisme. Ha estat repetidament assenyalat, com sintetitza García Yebra (1989: 134), que molts escriptors veien «la traducción como un camino para el conocimiento de los temas ajenos y para el perfeccionamiento de la lengua nacional, o de su propio estilo». Han estat intents a vegades massa centrats en els problemes de la llengua d’arribada perquè fossin capaços de produir resultats del tot satisfactoris o traduccions intemporals. Però també és cert que de tots aquests experiments han sorgit algunes obres essencialment compatibles amb la lleialtat a l’autor original i, en qualsevol cas, han obert noves vies i solucions que han afavorit possibilitats de traducció futures. Els canvis culturals dels lectors sovint fan que, fins i tot cenyint-se a l’expressió, la traducció exacta no sigui viable, si resulta immediata per al lector de l’obra original i obscura per al lector de la traducció. Però no oblidem les obscuritats de l’obra original, també envellida per al lector que hagi perdut contacte amb la pròpia tradició. El paper de les acadèmies, en aquestes circumstàncies, és especialment delicat. Potser al capdavall s’ha de cenyir, com recordava Allén (1997), a la difícil missió de despertar el bon gust. Que és en definitiva el que propugnava Carles Riba al prefaci de la segona edició del Diccionari de Fabra (1954): «El gust: vet aquí un sentit que en ell mateix no s’hereta; però és transmissible un joc de criteris que n’asseguri millor l’educació en cadascú». L’experiència generacional troba així una continuïtat, constantment renovada. Enllaça amb la tradició lingüística pròpia, que ens familiaritza amb els clàssics. En català les vacil·lacions de les traduccions del segle passat i de bona part de les de l’actual, reflecteixen la vacil·lació d’una llengua que grinyolava en molts sentits. Les proves d’un traductor poden ser intents de maduració. Per això el traductor experimenta amb el model de llengua d’arribada i això de vegades pot comportar una traïció respecte a l’autor i la llengua original. Els experiments no els han d’esborrar mai. Perquè no és la tasca del traductor preocupar-se de l’enriquiment de la pròpia llengua. Naturalment, com més madura sigui la llengua d’arribada i en la mesura 14 Quaderns. Revista de traducció 5, 2000 Joaquim Mallafrè i Gavaldà EUTI 5 007-027 7/4/00 10:39 Página 14 que sigui capaç de naturalitzar d’una manera versemblant l’expressió de l’autor, en principi aliena, més se’n sortirà. Si l’autor pot ser creatiu, el traductor només ho pot ser per tal de reflectir el que diu l’autor. I ho ha de reflectir amb el mateix grau de naturalitat o d’artifici amb què ho expressa l’autor original. Pym (1997: 51) assenyala molt encertadament que caldria desenvolupar la idea que «il faut traduire comme on voudrait être traduit». Em sembla una exigència fonamental. L’autor —de llibres o d’un espectacle televisiu, per citar un medi actual influent— opera sobre un llenguatge viu, el de la seva comunitat, però si parlem de creació és perquè no es limita a reproduir-lo, sinó que, sense desprendre-se’n, ni que sigui per oposició (cosa que el situa en el marc del sistema al qual es refereix), el manipula amb un estil propi. L’autoritat lingüística (una mica en el sentit dels antics diccionaris d’autoritats) no deriva solament del realisme del seu llenguatge sinó de la versemblança, en aquesta interrelació entre el llenguatge comú i l’acció personal que constitueix l’artifici, el resultat plausible per al destinatari, que el sent natural, i que acaba influït en els seus gustos o fins i tot en els seus usos pel llenguatge d’uns autors determinats. És el cas d’aquell famós autor de novel·la negra que quan li van dir que devia conèixer molt el món de la delinqüència reproduït amb tant de realisme a les seves obres va contestar que eren els lladres i els policies els qui coneixien les seves novel·les. Joan Solà ens recorda (Avui, 20 de novembre de 1997) que Josep A. Grimalt, al primer volum de l’edició crítica de l’Aplec de rondaies mallorquines (Mallorca, 1996), diu que mossèn Alcover hi «emprava un llenguatge que no parla cap mallorquí; però molts de lectors [...] no tenien dificultat per entendre’l ni inconvenient de reconèixer-lo com a propi». Alcover, en canvi, nega «que hi haja major paraula ni frase que la gent sense lletres no l’usi a Mallorca». L’ús d’elements reals és compatible amb la combinació personal de Mn. Alcover. També la llengua del traductor haurà de combinar el realisme i la versemblança de la llengua d’arribada per reflectir l’obra original. 2. Unes col·leccions dels vuitanta: algunes dades La dècada dels seixanta marca la primera gran represa traductora de la postguerra, amb alts i baixos que han assenyalat Broch (1991: 189) o Vallverdú (1987: 103). Als anys vuitanta hi ha una segona empenta, amb un creixement important, i iniciatives que volen incorporar diversos gèneres, com les de la MOLU, «Poesia del s. XX», «Textos filosòfics», «Clàssics del pensament modern», gràcies, en part, a l’ajuda institucional i d’entitats d’estalvi. Són també els anys de traducció d’obres modernes fonamentals de Joyce, Proust, Kafka, Maiakovski, Henry Miller, i s’aborda amb criteris rigorosos la traducció de Boccaccio, Shakespeare, La Fontaine, Sterne o Melville. Des de les poesies de Kavafis de Joan Ferraté, fins als poemes de Catul, traduïts a Edhasa (1982) per J.I. Ciruelo i Jaume Juan o a la «Bernat Metge» (1990) en una nova edició refeta per Antoni Seva, hi ha criteris diferents de traducció, que ens fa difícil parlar d’un model únic. La traducció continua sent una sortida per a alguns autors, però apareixen traductors amb una formació més especialitzada. Models de llengua i traducció catalana Quaderns. Revista de traducció 5, 2000 15 EUTI 5 007-027 7/4/00 10:39 Página 15 Ens limitarem a les obres de dues col·leccions que cobreixen la dècada dels vuitanta: MOLU i MOLU, segle XX, dirigides per Joaquim Molas i assessorades per J.M. Castellet i Pere Gimferrer. La primera consta de 50 obres publicades entre els anys 1981 i 1986 i les 50 primeres de la segona col·lecció es publiquen entre els anys 1986 i 1990. Són unes col·leccions interessants no solament per les traduccions, sinó per alguns elements sociològics que hi convergeixen: l’ajuda institucional del Servei del Llibre del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i la iniciativa conjunta d’Edicions 62 i de ”la Caixa”. Hi trobaríem, doncs, matèria per a la conjunció de criteris que, com assenyalava Parcerisas (1997), cal tenir en compte a part de l’anàlisi dels textos: criteris comercials10, polítics, institucionals, al costat de la publicació d’obres emblemàtiques de la nostra història de la traducció, o l’accent que es posa en la novel·la, per damunt d’altres gèneres, sense deixar de banda el model o models de llengua emprats. La diversitat de traductors, les llengües de les quals es tradueix, els autors triats, els gèneres, difícilment es poden reduir a un únic criteri. Tots empren la llengua catalana, llengua comuna, però viscuda des de l’experiència personal que, en definitiva, tracta de ser vehicle de la llengua i l’estil de l’autor traduït. Aquest —insisteixo— té necessàriament un pes fonamental en qualsevol traducció que es pretengui fidel i, d’entrada, els diversos autors i gèneres són qui fan diverses les traduccions. La unitat es reduirà en definitiva a unes regles gramaticals comunes, més compartides en l’ortografia, més matisades en morfosintaxi, més variades en el lèxic. S’hi veu molt el pes del model de català central (tret d’alguna excepció explícita, com les solucions mallorquines de Josep M. Llompart), present encara avui en gran mesura a la premsa i a la televisió del Principat. No s’ha arribat a una koiné catalana, que l’IEC tracta de potenciar amb una concepció global de la llengua, lluny encara d’una síntesi plenament establerta i acceptada. Les editorials marquen criteris de coherència de les edicions i les escoles o autoritats literàries forneixen tendències i estilemes interioritzats com a maneres d’expressió. Però l’obra determina les transcodificacions gramaticals pertinents, l’articulació sintàctica, els registres lingüístics i el batec personal de l’obra d’art. S’intenta reproduir tot això amb els mitjans de la llengua d’arribada, però partint d’un paisatge aliè —espacial, temporal, cultural— que les traduccions malden per conservar. Gèneres. A part de les preferències d’una col·lecció d’aquest tipus, el gènere predominant assenyala el desplaçament de la poesia, com a tendència catalana característica, a la novel·la: inclòs algun llibre d’assaig, hi trobem 73 obres de narrativa, (34 i 39 a MOLU i a MOLU s. XX respectivament)11, 14 de poesia (9 i 5)12 i 13 de teatre (7 i 6). Llengües. La nostra visió de la literatura universal roman lligada al món occidental. Les llengües de què es tradueix es limiten a 12. De l’anglès hi ha 32 obres 16 Quaderns. Revista de traducció 5, 2000 Joaquim Mallafrè i Gavaldà 10. La tria d’obres a publicar, sobretot d’autors contemporanis, és limitada de vegades pels drets editorials que hi té una altra editorial. Les col·leccions, tanmateix, presenten una mostra prou representativa. 11. Pot donar algunes dades de les variacions respecte a les obres del s. XX, que donem les xifres d’una i altra col·lecció entre parèntesis. 12. Poesia trobadoresca és l’única traducció que s’ofereix encarada al text original. EUTI 5 007-027 7/4/00 10:39 Página 16 MOLU Núm. Autor/títol Traductor Llengua Gènere Notes 10 Erasme J. Medina (P) llatí n 2 Elogi de la follia 11 D. Defoe M. Desclot (P) an n 1 2 Moll Flanders 12 Voltaire C. Soldevila/C.A. Jordana/ Contes filosòfics P. Gimferrer fr n 2 13 H. de Balzac J. Fuster fr n 2 Les il·lusions perdudes 14 Poes. trobadoresca A. Badia prov p 1 15 W. Shakespeare M. Morera an t Teatre 16 A. Txékhov A. Nin/M.A. Oliver/ L’estepa i altres... R. Sanvicente rus n 2 17 C. Dickens R. Folch i Camarasa an n Temps difícils 18 F. Dostoievski J.M. Güell rus n 2 L’idiota 19 W. Scott C. Capdevila an n 2 El talismà 20 G. Flaubert P. Gimferrer (P)/ L’educació sentimental M. Martí i Pol fr n 1 2 21 L. Ariosto B. Vallespinosa (P) it p 2 Orland Furiós 22 T. Hardy Q. Monzó (P) an n 2 Jude l’obscur 23 F. Schiller A. Quintana (P)/J. Valls/ Teatre J. Creus al t 1 24 G. Eliot J. Carner (P) an n Silas Marner 25 H. Heine J. Fontcuberta (P) al n 2 Quadres de viatges 26 L. Tolstoi C. Capdevila rus n 2 Guerra i pau 27 F. Nietzche M. Carbonell (P) al n 2 Així parlà Zaratustra 28 Poesia russa M. Desclot & E. Vidal (P) rus p 1 2 29 J. Racine J. Ruyra/Martí i Pol fr t Tragèdies 30 H. Melville M.A. Oliver an n 1 2 Moby Dick 31 N. Gogol J.M. Güell (P) rus n 1 2 Les ànimes mortes Models de llengua i traducció catalana Quaderns. Revista de traducció 5, 2000 23 EUTI 5 007-027 7/4/00 10:39 Página 23 MOLU Núm. Autor/títol Traductor Llengua Gènere Notes 32 Poesia alemanya F. Formosa (P) al p 2 33 H. Fielding J. Mallafrè (P) an n Tom Jones 34 M. de Montaigne A. Lluc Ferrer fr n 2 Assaigs 35 G. Boccacio F. Vallverdú (P) it n 1 2 Decameró 36 P. galaico-port. J.M. Llompart (P) g-port p 1 37 Saint-Simon J. Casas fr n 1 2 Memòries 38 W. Thackeray J. Arbonès (P) an n 2 La fira de les vanitats 39 G. Büchner/I. Madách C. Serrallonga/B. Déri/ Teatre J. Parramon al t 2 40 Poesia italiana N. Comadira (P) it p 1 2 41 J.W. Goethe J. Murgades (P) al n 1 2 Anys d’aprenentatge de W.M. 42 J-J. Rousseau J. Fuster/J. Casas fr n 1 2 Les confessions 43 H. James M. Pera an n 2 La princesa Casamassima 44 Poesia francesa A. Verjat (P)/D/Dfr p 1 2 45 Teatre Renaixement M. Puig/F. Vallverdú/ J. Fuster it t 1 2 46 F. Rabelais M.A. Sánchez Férriz fr n 1 2 Gargantua i Pantagruel 47 Ibsen/Strindberg J. Cabanes (P) nor/sc t 1 Teatre 48 P. an. i nord-am. F. Parcerisas (P)/D an p 1 2 49 N. Hawthorne A. Rovira i Virgili an n La lletra escarlata 50 Dante J.M. Sagarra it p 2 Divina comèdia 24 Quaderns. Revista de traducció 5, 2000 Joaquim Mallafrè i Gavaldà EUTI 5 007-027 7/4/00 10:39 Página 24 MOLU XX Núm. Autor/títol Traductor Llengua Gènere Notes 1 A. Huxley M.T. Vernet an n 2 Contrapunt 2 V. Pratolini M.A. Capmany it n Crònica dels pobres... 3 I. Dinesen T. Pascual (P) an n Contes d’hivern 4 W. Gombrowicz D. Szmidt (P) pol n 2 Pornografia 5 B. Pilniak A. Nin (P) rus n 2 El Volga desemboca... 6 M. Proust J. Casas fr n 2 El temps retrobat 7 I. Svevo R. de Guerra & D. Casas Una vida (P) it n 1 8 G.B. Shaw C. Capdevila & Deixeble.../Sta. Joana C. Fdez. Burgas an t 9I. Babel M. Zgustova (P) rus n 2 La cavalleria Roja 10 Poesia francesa J. Parramon/D/D fr p 2 11 F. Scott Fitzgerald T. Moix an n 2 Tendra és la nit 12 I. Calvino M. Puig (P) it n 2 Si una nit d’hivern... 13 V. Navòkov J. Arbonès an n Ada o l’ardor 14 D.H. Lawrence L. Santamaria (P) an n 2 Fills i amants 15 W. Faulkner M. Pera (P) an n 2 Absalom, Absalom! 16 L. Pirandello B. Vallespinosa it t Sis personatges... 17 H. Hesse N. Roig al n 2 Joc de les granisses 18 J. DosPassos M. de Pedrolo an n El paral·lel 42 19 L.F. Céline J. Casas (P) fr n 1 Mort a crèdit 20 T. Dreiser M. Vancells an n Una tragèdia americana 21 B. Brecht F. Formosa/N. Roig/ Teatre C. Serrallonga al t 2 Models de llengua i traducció catalana Quaderns. Revista de traducció 5, 2000 25 EUTI 5 007-027 7/4/00 10:39 Página 25 MOLU XX Núm. Autor/títol Traductor Llengua Gènere Notes 22 G. D’Annunzio A. Camps (P) it n El plaer 23 F. Kafka F. Martínez al n 2 Diaris 24 E.M. Forster T. Pascual an n 2 Howards End 25 Set poet. neogrecs C. Miralles(P) & M. Camps gr p 1 26 E. O’Neill/A. Miller V. Alsina/M. Llinàs an t 2 Estrany interludi/Mort... 27 R. Musil M. Pera (P) al n Tres dones 28 C. Pavese F. Miravitlles it n 1 Fira d’agost... 29 M. Lowry M. de Pedrolo an n 2 Sota el volcà 30 P. gall. port. bras. J.M. Llompart (P) port p 1 2 31 T. Mann J. Vilar (P) al n 2 Tonio Kröger... 32 A. Gide X. Pericay (P) fr n 2 Falsificadors de moneda 33 G. Bassani J. Casas (P) it n 1 Dins la muralla 34 V. Woolf M. Pera an n 2 Entre els actes 35 C. Simon V. Compta fr n 2 Les Geòrgiques 36 E. Hemingway J. Arbonès (P) an n 2 Els primers 49 contes 37 J. Joyce J. Soler an t Exiliats 38 H. Broch J. Fontcuberta al n La mort de Virgili 39 K. Mansfield J. Ros (P)/H. Valentí an n La Garden Party... 40 J. Conrad M. Pera (P) an n 2 Nostromo 41 E. Jünger F. Martínez al n Espadats de marbre 42 S. Bellow J. Arbonès (P) an n 2 El llegat de Humboldt 26 Quaderns. Revista de traducció 5, 2000 Joaquim Mallafrè i Gavaldà EUTI 5 007-027 7/4/00 10:39 Página 26 MOLU XX Núm. Autor/títol Traductor Llengua Gènere Notes 43 A. Powell J. Larios (P) an n La música del temps 44 S. Beckett R. Lladó (P) fr n 1 2 Molloy 45 Poesia al. contem. F. Formosa (P)/D/Dal p 1 2 46 E. Ionesco J. Tarrida (P) fr t 2 Teatre 47 J. Guimarães X. Pàmies (P) port n 1 2 Gran Sertão: riberes 48 Poesia it. contem. N. Comadira (P)/D it p 1 2 49 E. Vittorini M.A. Capmany it n Conversa a Sicília 50 A. Camus L. Calderer (P) fr n Noces/L’estiu Models de llengua i traducció catalana Quaderns. Revista de traducció 5, 2000 27 EUTI 5 007-027 7/4/00 10:39 Página 27