Una lectura alternativa de la Revolta dels Angelets (v. 1663-¿2004?)

Resum La historiografia catalana ha tingut més present revoltes i revolucions com la dels Segadors de 1640, sens dubte per la seva rellevància. Però la Revolta dels Angelets (1663-1673) és el millor exemple per observar sobre les relacions francocatalanes després del Tractat dels Pirineus (1659). Aquest treball és un estudi complementari del paper que van tenir els soldats de la gabella, els recaptadors d’impostos o altres persones lligades a les polítiques portades a terme per França al Rosselló, amb la intenció d’analitzar la importància que aquesta revolta tingué per a França o per a Espanya. Les dates corresponen a l’extensió que fem de la lectura interpretativa de la Revolta en el temps: des dels que hi van participar fins als historiadors actuals. Paraules clau: revolta, complot, guerra, Trinxeria, historiografia, identitat, Rosselló, Vallespir, Catalunya del Nord, Catalunya, França, Pirineus, segle XVII, Lluís XIV. Resumen. Una lectura alternativa de la Revuelta de los Angelets (v. 1663-¿2004?) La historiografía catalana ha tenido más en cuenta revueltas y revoluciones como la de los Segadors de 1640, sin duda por su relevancia. Pero la Revuelta de los Angelets (1663-1673) es el mejor ejemplo para observar las relaciones franco-catalanas tras el tratado de los Pirineos (1659). Este trabajo representa un estudio complementario del papel que tuvieron los soldados de la gabela, los recaudadores de impuestos u otras personas relacionadas con las políticas llevadas a cabo por Francia en el Rosellón, con la intención de analizar la importancia que esta revuelta tuvo para Francia o para España. Las fechas corresponden a la extensión que hacemos de la lectura interpretativa de la Revuelta en el tiempo: desde los que participaron en ella hasta los historiadores actuales. Palabras clave: revuelta, complot, guerra, Trinxeria, historiografía, identidad, Rosellón, Vallespir, Cataluña del Norte, Cataluña, Francia, Pirineos, siglo XVII, Luis XIV. Abstract. An alternative reading for the Revolt of the Angelets (v. 1663-¿2004?) The Catalan historiography emphasised mostly revolutions and rebellions such as the one of Segadors (1640), obviously for its relevance. But the revolt of the Angelets (1663-1673) is the best example to observe the French-Catalan relations after the Treaty of the Pyrenees (1659). This is a further analysis of the role played by the soldiers of the «gabelle», the tax inspectors and other clerks involved in the politics led by France in Roussillion. It is meant to be an exercise of taking into account the importance of this revolt for France and Spain rather than for the rebels Manuscrits 22, 2004 121-138 Una lectura alternativa de la Revolta dels Angelets (v. 1663-¿2004?) Òscar Jané Checa Universitat Autònoma de Barcelona Edifici B. Campus de la UAB 08193 Bellaterra (Barcelona). Spain oscar[email protected] themselves. The chronology corresponds to the extension that we assume for the analysis of the reading: since the lives of the participants and until the present historians. Key words: revolt, plot, war, Trinxeria, historiography, identity, Roussillion, Vallespir, North of Catalonia, Catalonia, France, Pyrenees, XVIIth Century, Louis XIV. Les rebel·lions són com els indexadors del termòmetre polític i social de les relacions entre l’autoritat i la població. La historiografia catalana ha tingut prou present en els darrers anys revoltes com la dels Segadors, la dels Gorretes o la dels Angelets. Per la seva rellevància, sens dubte la revolució catalana de 1640 és fonamental, i es caracteritza per la seva condició de no ser una simple revolta, a més de per la seva complexitat, així com per la multiplicitat de fronts oberts, entre els quals destaca el de la confrontació amb Castella. Però si volem observar la conflictivitat social catalana davant dels francesos, la Revolta dels Angelets (v. 1663-v. 1673) en seria el millor exemple. Si bé és cert que la revolta catalana de 1687-1689 —Gorretes— va comprometre una intervenció francesa i va establir una relació entre els caps de la revolta i França (aquesta relació es conservaria per la banda profrancesa durant la Guerra de Successió d’Espanya1), l’oposició dels Angelets de la Terra va marcar un punt d’inflexió en les relacions entre la població i les autoritats de la —nova— província del Rosselló. El debat historiogràfic —principalment nord-català— ha deixat una empremta d’interpretacions diverses, sovint enfrontades, sobre el fons de la revolta. Quin interès pot tenir aquesta revolta pels historiadors d’ara? En primer lloc, el seu significat pot aportar dades i interpretacions d’adscripció política i social molt més reveladores que no pas el seu exclusiu contingut polític. És a dir, el que els revoltats podien pensar, o allò pel que creien que es revoltaven contra les autoritats —a banda que el motiu pogués haver evolucionat amb els anys—, podia tenir un pes menys important que la interpretació que en feien les potències europees, entre elles les directament implicades foren França i Espanya. En un segon terme, els afers judicials que s’estenen en el temps i en la contínua relació amb francesos o amb persones al servei de França, poden ser un mirall mut de les representacions recíproques. L’exemple del Rosselló aclareix com van ser les relacions franco-catalanes fora d’un temps de guerra. Aquest vol ser un estudi complementari del paper que van tenir alguns actors —soldats de la gabella, recaptadors 122 Manuscrits 22, 2004 Òscar Jané Checa Sumari El soroll d’una petita gran revolta… ¿antifiscal, antifrancesa o nacional? Realitats, debats i intencions Una interpretació final de les conseqüències de la Revolta 1. ALBAREDA, J. (1991). «Catalunya a finals del segle XVII: la continuïtat de la revolta». A: SERRA, Eva (ed.). La Revolució catalana de 1640. Barcelona: Crítica, p. 291-317. Si bé l’aliança hauria variat amb França, l’adversari continuava sent la monarquia espanyola. de l’impost, autoritats i altres— i de les polítiques portades a la pràctica per França. Les dates que apareixen en el títol del treball són simplement l’extensió que fem de la lectura interpretativa de la revolta en el temps: des dels mateixos actors fins als historiadors dels nostres dies. Els actors i coetanis de les revoltes són així lectors i intèrprets seus i, per tant, hem de considerar les seves actituds i opinions des del moment dels fets (1662). A la vegada, els historiadors també són lectors i intèrprets i, doncs, el ventall historiogràfic ha de quedar obert fins als nostres dies. El soroll d’una petita gran revolta… ¿antifiscal, antifrancesa o nacional? El conflicte va oposar durant uns deu anys —oficialment, ja que en quedaren seqüeles posteriors— part de la població dels comtats i l’autoritat francesa pel tema de la fiscalitat de la sal i del seu comerç. Aquest és un assumpte al qual és inevitable fer al·lusió sempre que s’estudia l’annexió del Rosselló a França, tant per l’època en la qual es produeix com per la importància que va prendre. No obstant això, no pensem que sigui indispensable aprofundir els detalls de la revolta ni els esdeveniments puntuals que la van motivar, ja que aquest treball ja ha estat realitzat amb cura per alguns historiadors2. En canvi, si bé hi ha hagut un debat sobre el caràcter nacional o antifiscal —o totes dues coses— de la Revolta dels Angelets, poc sovint s’ha procurat fer abstracció i intentar esbrinar com va ser percebuda la rebel·lió des del nou centre polític francès. És a dir, seria convenient traçar els ponts entre el significat i el significant de la revolta i d’allò que l’envoltà. Per la nostra part, entenem que l’inici del moviment es degué ben bé a una reacció de la població contra decisions políticofiscals3, tot i que a llarg termini la interpretació de la revolta mateixa podia evolucionar. Els exemples que se’n desprenen són, per les seves característiques, didàctics per tal d’arribar a entendre la cohesió autòctona davant d’un enemic comú i persistent, però en cap cas empírics i representatius d’una identitat global qualsevol. Les terres del Rosselló són certament un cas adient per atendre aquestes observacions. A la nova província de França va tenir lloc l’adveniment d’una reacció popular contra una normativa fiscal: la inserció de l’impost de la gabella de la sal i la de la província del Rosselló com a país de petita gabella (desembre de 1661). Aquesta ordre anava més enllà, ja que eliminava el privilegi d’exempció fiscal del país en aquesta matèria que mantenia des de l’època medieval, trencava un comerç Una lectura alternativa de la Revolta dels Angelets … Manuscrits 22, 2004 123 2. ERRE-MASNOU, E.; ESPIN, M. (1974). La sociéte catalane en Vallespir face au pouvoir central français à travers l’affaire des Angelets (1663-1672). Maîtrise, Université de ToulouseLe Mirail, p. 109; MARCET, A. (1978). «Une révolte antifiscale et nationale: les Angelets du Vallespir, 16631672», Actes du 102e Congrès National des Sociétés Savantes-Limoges, París, p. 35-48; AYATS, A. (1997). Les guerres de Josep de La Trinxeria (1637-1694): la guerre du sel et autres. Perpinyà: Trabucaire, p. 435. 3. A títol comparatiu, veiem com alguns estudis intenten posar en dubte la simple idea de la pressió fiscal com a motor de les revoltes i de la mateixa ordre política, i assimilen més aviat el conjunt al centralisme que la monarquia de França porta a terme durant aquella època: DUCHÈNE, R. (1982). …et la Provence devint française, París: Editions Mazarine, p. 203-206. secular amb el Principat, augmentava els preus i obligava a tenir un fermança llenguadocià. Qui eren els afectats? Principalment, els habitants de la muntanya del Vallespir —regió de ramaderia—, necessitats del producte i acostumats a fer-lo venir de Cardona o, ocasionalment, d’altres indrets del sud. El preu es disparava i es prohibia el contacte amb el sud. S’incrementà el control i les poblacions veieren créixer el número de soldats de la gabella —gabellots—. Per extensió, també sortien perjudicats els traginers, que vivien gairebé d’aquest comerç. Podem pensar, doncs, que aquest decret i els seus efectes van ser suficients per desembocar en una revolta? En primer lloc, es va entendre que la introducció de la gabella havia de cobrir les despeses dels pagaments als magistrats del Consell Sobirà. La nombrosa arribada de profrancesos del Principat4havia estat gestionada amb cura per les autoritats franceses, sobretot gràcies a les confiscacions patrimonials, però els sous dels agents directes de França, com els del Consell, eren un dispendi massa important. D’aquesta manera, l’impost havia de tenir un afegit d’impopularitat, ja que subvencionava els que, a ulls de la població autòctona, eren «col·laboradors»5. De res no van servir les negociacions entre alguns membres del Consell Sobirà i els cònsols de Perpinyà, que fins aquell moment tenien el dret de regular el comerç de la sal6. Els camins que creuaven les valls pirinenques entre el Solsonès i el sud del Rosselló —principalment en pro del transport de la sal— van ser així obviats per les autoritats i assaltats militarment. La sal a baix preu de Cardona deixava de ser una normalitat als comtats7. I, tot i que viles costaneres com Cotlliure també es van veure afectades per la mesura —el salatge del peix es feia en aquell moment amb sal empordanesa—, van ser les poblacions muntanyenques les que hi van oferir més resistència —contraban, omissió de l’ordenança reial8—. Diguem de passada, que aquest fet volia dir que zones com el Vallespir ignoraven encara la nova frontera. França no disposava encara vers el 1662 d’una guàrdia fronterera prou efectiva ni d’una infraestructura militar suficient per controlar tots els moviments transfronterers. Les interpretacions de la historiografia acostumen a ser divergents. Així, per exemple, Alícia Marcet proposa quatre característiques essencials de la revolta: l’oposició popular a una «nova» càrrega fiscal —que s’afegeix als mals d’un país excessivament tocat per la guerra franco-espanyola—; la facilitat d’aprovisionament de sal gràcies al contraban que alimentava a la vegada el rebuig local contra 124 Manuscrits 22, 2004 Òscar Jané Checa 4. Es tracta dels homes, dones i famílies senceres que havien donat suport a la via de França durant la Guerra dels Segadors i que, després de la presa de Barcelona el 1652 per Felip IV, van haver de refugiar-se al Rosselló. Allà, es van trobar en una situació de no-retorn, sense perdó reial d’Espanya, i van acomodar-se llavors a la protecció de Lluís XIV. 5. ERRE-MASNOU, E.; ESPIN, M. La sociéte catalane…, p. 25. 6. MARCET, A. «Une révolte…», p. 37. 7. MARCET, A. Le rattachement…, p. 132. 8. El contraban va ser tan important que es van establir mesures de control progressivament: es registrava casa per casa i, també, els habitants havien de presentar un rebut conforme havien pagat la gabella, per la qual cosa disposaven d’una quantitat de sal equivalent. La població romania sota pena de ser acusada de faux-saunage —«fals salatge»— (ERRE-MASNOU, E.; ESPIN, M. La sociéte catalane…, p. 31). la gabella; l’hostilitat tradicional al gavatx, i, finalment, una adscripció popular a la legislació catalana —els Usatges preveien una exempció de la gabella de la sal des de 1283—9. Aquesta argumentació sembla raonable per entendre el xoc que podia significar la confluència de les transformacions polítiques i fiscals del Rosselló entre la població. I, és clar, és inevitable pensar que els fonaments antifrancesos jugaren contra aquesta norma. Ara bé, el pensament d’aquesta línia historiogràfica porta a pensar que la revolta tenia un fons nacional, malgrat que la causa fos econòmica. Cert és que es fa difícil arribar a aquesta conclusió tenint en compte que part dels líders de la revolta —entre els quals, Josep de la Trinxeria o els Descatllar— formaven part d’una classe privilegiada del país. O, en tot cas, aquest és el pensament d’algun altre historiador com ara Alain Ayats. Per ell, és molt difícil acceptar la idea d’una identificació nacional de la revolta, entre altres motius, perquè la nació era encara un concepte abstracte per a la població catalana d’aquella època10. Pensem en canvi que, amb els plantejaments de conscienciació identitària que la guerra havia provocat, el rebuig global del francès al Pirineu català es consolidà i, si bé la revolta tenia efectivament un caire antifiscal, la intermediació d’actors que provenien de mons diversos —traginers, miquelets, pagesos, nobles, capellans— atorgava un esperit general al moviment. Tanmateix, com acostuma a passar, uns manaven i els altres seguien. De la mateixa manera, però, podem entendre que la benevolència i la complicitat de les poblacions amb els revoltats representava una mena de suport passiu amb la rebel·lió i no només, com diu Ayats, una reacció natural, ja que es tractava de gent del poble o per un comportament contra l’Estat11. Quin seria, doncs, aquest Estat centralitzador? Tenia prou consciència la població per definir i distingir entre el tipus d’estat, l’enemic i el compatriota? En efecte, eren persones del país que lluitaven contra un enemic comú. En tot cas, com dèiem al principi, de poc serveix adoptar una interpretació històrica o una altra, ja que la visió exterior —dels que detenien el poder: França— podia tenir un pes més gran i aportar dades noves sobre el que realment va significar per ells aquesta revolta. Tanmateix, per entendre la relació d’aquestes interpretacions amb els fets que es van produir, és necessari observar els moments clau d’aquest conflicte. Així, amb els primers incidents que van tenir lloc a Sant Llorenç de Cerdans, el mes d’abril de 1663, s’inicià la persecució del comerç convertit en contraban i, doncs, la detenció de traginers del sud i del nord dels Pirineus. El visitador general de la gabella va iniciar les detencions que van provocar una reacció en cadena de detencions i venjances, certificades amb l’assassinat de tots els guardes de la gabella que es desplaçaven sense protecció12. Per la seva banda, el Consell Sobirà va reaccionar Una lectura alternativa de la Revolta dels Angelets … Manuscrits 22, 2004 125 9. MARCET, A. «Une révolte…». 10. AYATS, A. Les guerres…, p. 314-315. 11. AYATS, A. (1990). «La revolta dels Angelets i els arxius militars francesos», L’Avenç, 133, p. 16-21; i AYATS, A. (1995). «La lutte entre les pouvoirs locaux et le pouvoir central à travers la révolte des angelets», Le Roussillon, de la Marca Hispánica aux Pyrénées-Orientales (VIIIe-XXe siècles), p. 63-73; ERRE-MASNOU, E.; ESPIN, M. La sociéte catalane…, p. 102 (segons aquestes autores, els revoltats no haurien anat tan lluny en les seves idees i reflexions ideològiques). 12. MARCET, A. «Une révolte…», p. 39, ADPO 2B 1663. enviant a Arles el seu president, Francesc de Sagarra, i el conseller Francesc Martí Viladamor. Les formes i maneres violentes de Sagarra eren ja prou conegudes i «reputades» aleshores. Resulta interessant remarcar que, a partir d’aquell moment, els treballadors de les fargues es van unir als revoltats i que les universitats locals no van emprendre cap acció legal contra els rebels. El terror desenvolupat per la repressió sagarriana va motivar els acords i les solidaritats entre molts pobles, segons l’estudi de Evelyne Erre-Masnou i Maryse Espin. Així, per exemple, durant l’aixecament de Sant Llorenç de Cerdans el maig de 1663, els habitants de localitats veïnes com ara Serrallonga, Costuges, Menera i Vilaroja hi van arribar unes quantes hores més tard en sentir les crides de socors13. Precisament, Sagarra havia volgut aprofitar-se de l’heterogeneïtat dels integrants de la revolta per trencar aquesta solidaritat. Per la seva banda, el comportament dels francesos no ajudava a apaivagar els ànims entre la població. Els gabellots i altres soldats francesos continuaven vivint i allotjant-se a casa dels habitants, escollint les millors d’aquests i practicant excessos contínuament. Tot plegat fa pensar que de cap manera els francesos haurien aconseguit, durant aquella dècada dels anys seixanta, atreure’s la simpatia de la població14. Segurament, aquest no era l’objectiu prioritari de les autoritats en cap de les seves regions més conflictives, però sí que havia de ser-ho en aquelles terres on podia existir un motiu de separació i preferència electiva. Alhora, els guardes de la gabella se situaren pertot arreu: des dels camins fins als senders emprats pels traginers15. El problema era que, a més d’intervenir la sal en excés, els soldats robaven i requisaven tot tipus d’aliments, abusant de llur poder (aus, viandes salades, llegums). La presència dels soldats desplegats per la província simbolitzaven, pels habitants, una arma repressiva amb la qual l’autoritat exercia el seu poder. Hom entén, doncs, l’espontaneïtat dels primers anys de la revolta. Segons ErreMasnou i Espin, els actors principals de la revolta fins al 1665 van ser pagesos que, de manera més o menys espontània, van prendre les armes contra l’opressió econòmica i social, sense cap mena d’organització, si no era el coneixement del territori com a avantatge davant dels soldats. El sentiment de solidaritat hauria permès als habitants protegir-se, és a dir, es tractava d’una reacció d’autodefensa: «via fora lladres i gavatxs» o «a carn, a carn» eren algunes de les expressions més recurrents16. Lògicament, els crits i les denúncies de la població tenien com a objectiu els francesos i, més precisament, els soldats i els recaptadors de l’impost. De fet, la majoria dels actors dels aixecaments locals formaven part del cos vilatà, malgrat la presència d’alguns nobles rossellonesos. Els integrants per sectors de la revolta van ser traginers (els primers afectats i també els primers sospitosos de la revolta per les autoritats); clavataires (treballadors de les fargues i els martinets), els quals van agafar el lideratge de la revolta (es tractava d’un grup coherent i soli126 Manuscrits 22, 2004 Òscar Jané Checa 13. ERRE-MASNOU, E.; ESPIN, M. La sociéte catalane…, p. 47. 14. Ibídem, p. 43. 15. Ibídem, p. 69. 16. Ibídem, p. 52; MARCET, A. «Une révolte…», p. 46. dari, que treballava colze a colze, i tenia doncs una certa consciència col·lectiva, a més, tot i tenir menys contacte amb els soldats, els clavataires podien cristal·litzar les seves idees a les fargues i així passar a l’acció); pagesos (no formaven un grup homogeni, però intervenien molt individualment); dones (un grup sovint oblidat per la seva transparència, però que intervingué passivament en la revolta); i, per últim, infants i adolescents (van tenir un rol important, ja que els soldats desconfiaven poc d’ells)17. Certament, el gran canvi es produí a partir de 1667, tant per la virulència de la rebel·lió com per la reacció francesa. Esclatà aleshores una veritable lluita armada de bàndols organitzats contra els soldats i els gabellots. Per què es va produir aquesta alteració? De fet, els guardes de la gabella no havien cessat en la seva activitat recaptadora i repressiva en tot aquell temps, de la mateixa manera que les reaccions puntuals es van mantenir. El 1667, una investigació a Prats de Molló va provocar la inculpació de diverses persones, entre les quals hi havia Josep de la Trinxeria. Personatge conegut i reputat, aquest va aprofitar el seu lideratge per reunir una petita tropa d’homes armats. Des d’aquell moment, aquest grup es va organitzar amb l’objectiu de fer tant de mal com fos possible als gabelous del Vallespir. Després de cada cop, s’amagaven en els habitatges de la població, on rebien suport i aliment. Les armes eren les típiques dels miquelets —pedrenyals i dagues—, però segurament, durant la Guerra de Devolució (1667-1668), els espanyols van proporcionar-los material bèl·lic. En tot cas, l’enfrontament es generalitzà en l’espai i el temps, amb caires de guerrilla, davant la qual cosa els francesos es trobaven desplaçats. A títol simbòlic, l’efecte del setge dels Angelets a Ceret l’agost de 1668 va significar un punt culminant en la lluita: coincidí amb els atacs espanyols al Rosselló, els quals, curiosament, van ser repel·lits pels francesos amb l’ajut del sometent del mateix país18. Els rebels hagueren de fugir davant l’arribada de més de sis mil homes d’infanteria i cent cavallers. En aquell moment, sembla que s’arribà a un acord que interessava a totes dues parts, a l’una per tal d’evitar més problemes amb els espanyols, a l’altra per tancar l’afer fiscal. Així, el Consell Sobirà —amb l’acord de Colbert i del fermança, Pierre-Paul Riquet— proposà un arranjament a les poblacions (22 de desembre de 1668): una amnistia als que havien comès frau, una baixada del preu de la sal al Vallespir, l’eliminació dels guardes de la gabella i de les visites a domicili i, a canvi, la compra d’una quantitat fixa per any19. L’acceptació de l’acord significaria una mena de victòria dels pobles del Vallespir, però també mostraria que l’arrel real del problema era una qüestió fiscal i no pas un afer eminentment «nacional». Una lectura alternativa de la Revolta dels Angelets … Manuscrits 22, 2004 127 17. ERRE-MASNOU, E.; ESPIN, M. La sociéte catalane…, p. 52-55. 18. SHAT A1 225, peça 273: el mes d’abril de 1668, tres-cents soldats francesos i dos mil homes del sometent del Conflent van fer fora les tropes espanyoles a Vilafranca. Veient la proporció numèrica, resulta evident el paper dels habitants contra la invasió dels espanyols. Ara bé, les milícies que es mobilitzen són les del Conflent i les del Rosselló. El Vallespir segueix amb la seva «guerra» interna (document citat per AYATS, A. «La revolta…», p. 18). 19. MARCET, A. «Une révolte…», p. 43. Realitats, debats i intencions Les conseqüències van ser segurament inesperades per les autoritats franceses. Si amb els acords havien aconseguit calmar els ànims al Vallespir, a partir d’aquell moment la resta de comarques van actuar per empatia. D’aquesta manera s’inicien algunes revoltes en poblacions veïnes, principalment per tal d’obtenir acords similars. Aquest fou el cas del Conflent. Pel que fa als Angelets, la situació s’havia restablert només momentàniament, ja que la detenció d’un dels seus (Joan Miquel Mestre, dit «l’hereu just») —veiem, doncs, la importància del sentiment de grup20— va desencadenar noves accions militars. La violència de les accions va ser notòria i també la capacitat d’aquestes: aconseguiren expulsar els francesos de Prats de Molló el gener de 1669 i s’hi quedaren fins al mes de maig21. De manera excepcional, pel que fa al nombre d’Angelets, el 31 de març de 1670 uns mil cinc-cents homes van participar de nou en el setge de Ceret. Sense entrar en els detalls de la gesta, podem dir que la historiografia ha sostingut sempre les mateixes xifres, però que el més destacable era l’origen dels integrants d’aquesta revolta: venien del Principat i de l’Alt Vallespir; de mitjana, un home per casa, la qual cosa mostraria l’excepcionalitat de l’afer, ja que no es tractava d’una assistència armada obligatòria22. La reacció francesa no contemplava ja qualsevol tipus de negociació i calia atorgar algun sentit d’exemplaritat a la resposta: el 21 de juliol de 1670, Francesc Martí Viladamor va exigir l’enderrocament d’algunes cases i de les muralles de Prats de Molló i de Serrallonga, a més d’establir una llista de multes per les poblacions de la zona —setze23—. De fet, les autoritats franceses ja havien intentat transmetre algun efecte amb alguna repressió exemplar abans de l’acord de 1668: Obliger les lieux d’où la gabelle a esté chassée à la recevoir de nouveau, et à livrer les coupables entre les mains de la justice; sinon entrer de force dans ces montagnes, piller et brusler quelques villages, qui soit une marque à ces gens là de leur punition, et donne un exemple aux autres sujets du Roy du mesme pays qui les empesche de tomber dans les mesmes inconvenients24. Posteriorment, les accions dels Angelets foren més esporàdiques i, en cap cas, de les proporcions del setge de Ceret. A les acaballes del conflicte, vers el 1672, els Angelets no superaven el centenar d’homes. N’hi va haver alguns que continuaren 128 Manuscrits 22, 2004 Òscar Jané Checa 20. Joan Miquel Mestre era un dels caps dels Angelets i amic personal de Josep de la Trinxeria. 21. SHAT A1 241, Carta de Macqueron a Louvois, a Perpinyà el 10-4-1669 (l’intendent no tolerava més aquesta situació i va decidir fortificar les viles revoltades del Conflent, mentre criticava l’actitud dels catalans i invocava la restitució de l’autoritat del rei de França. Alhora, sabem que aquesta reacció va ser causada després que Macqueron sabés que els habitants de Prada i de Vilafranca ja havien arribat a un acord amb el fermança, similar al del Vallespir). 22. AYATS, A. Les guerres…, p. 210-219. 23. Ibídem, p. 269-270. 24. SHAT A1 223, peça 626, Carta de Louvois a Macqueron, a París el 11-11-1668 (Louvois demostrava mà dura amb aquestes ordres i que posava al mateix nivell els revoltats armats que les poblacions que rebutjaven el pagament de l’impost o desenvolupaven el contraban o donaven refugi als rebels; tant era si es tractava de revoltats actius com passius, ja que de les dues maneres es contravenia el rei). la lluita de manera intermitent, d’altres foren detinguts i la resta va passar al servei d’Espanya com a miquelets. Coneixedors del país i amb un fort odi als francesos, aquests homes van ser d’un gran ajut per a les autoritats espanyoles. S’entén, doncs, com és que la historiografia ha confós durant molt de temps els termes d’angelets i miquelets25. Cap als anys 1672 i 1673, davant la més que probable guerra francoespanyola, alguns notables perpinyanencs es van posar en contacte amb els caps de la revolta tot demanant-los d’aguantar el màxim de temps possible. D’aquesta manera, s’esperava que la unió de la guerra i de la revolta permetria una intervenció espanyola i la reunificació del país dins la monarquia hispànica: s’enfortia així el lligam amb Espanya i la reafirmació antifrancesa d’alguns elements dels comtats. En efecte, es veia en Josep de la Trinxeria l’home ideal en qui basar uns objectius interessats, però reals. En aquest sentit, un testimoni emès en un dels processos contra els Angelets comenta el que va sentir després del setge de Ceret, el 1670: [que] le dit Trinxeria et ses gens défendaient la justice, et qu’ils devaient bien se battre, parce que si cette fois-ci ils s’en sortaient il n’y aurait plus de gabelle du sel […] et il me semble aussi qu’il raisonna sur le fait qu’un ambassadeur de la France était passé en Espagne, et que peut-être il y aurait échange, et que s’il y avait échange du Roussillon on verrait ledit Trinxeria se promener dans Perpinya, et que ce serait un grand homme très estimé26. Hauria existit així un veritable pla per entregar-se a la monarquia d’Espanya? Sembla clar que els revoltats, després de transgredir l’acord de 1668, no podien fer marxa enrere i, per tant, els devia convenir més trobar una sortida a llur situació aliantse amb els espanyols, és a dir, intentant expulsar els francesos del país. D’altra banda, això volia dir que els revoltats ho feien per una causa catalana? Certament, així com al principi de la revolta ens trobem davant d’un aixecament més antifiscal, a la fi del conflicte, la dispersió i la identificació dels revoltats amb homes armats i miquelets els menysllevava algun tipus d’ideologia pròpia (els que van escapar de la repressió van acabar, a més, al servei del rei d’Espanya). En canvi, durant el període intermedi de la revolta, la implicació de diverses capes de la societat i la unitat de la revolta, dins Una lectura alternativa de la Revolta dels Angelets … Manuscrits 22, 2004 129 25. SHAT A1 240, Carta de Macqueron a Louvois, a Perpinyà el 10-2-1669 (l’intendent del Rosselló considerava que els revoltats armats del Rosselló eren miquelets i altres vegades comunitats que, en connivència amb els miquelets, s’oposaven a «l’establissement de l’authorité du Roy»); SHAT A1 241, Carta de Macqueron a Louvois, a Perpinyà el 13-4-1669 (per Macqueron els revoltats eren certament miquelets que temptaven les poblacions i fins i tot en Trinxeria d’ajuntar-se a ells. Difícilment els miquelets haurien portat una revolta d’aquestes característiques endavant, ja que eren mercenaris i els seus problemes eren diferents dels dels pagesos); FELIU DE LA PENYA, N. (1709). Anales de Cataluña…, Barcelona, vol. 3, p. 358 (Feliu afirmava que els francesos denominaven els revoltats com a «Angelets» de la mateixa manera que ells —els catalans— anomenaven «miquelets» els «almogàvers». Seguia dient que: «Estavan muy sentidos, y ofendidos los Franceses, por los daños, y muertes que executavan los Paysanos de Ruysellon en sus Tropas, particularmente en las Guardias de la Sal, pues no dexavan alguno vivo, y esto sin saberse los Agressores desapareciendo luego». Veiem com Feliu coneixia la manera com els Angelets es fonien entre la població. Però també ens permet de veure com aquestes pràctiques es van seguir duent a terme iniciada ja la guerra d’Holanda i posteriorment a les grans repressions, ja que parla de l’any 1674). 26. ADPO 2B 1656, el 29-6-1670 (citat a AYATS, A. Les guerres…, p. 220-221). semblava estar predisposada a afegir-se a una nova conspiració si els espanyols aconseguien penetrar en aquell territori45. A banda de les mesures bèl·liques (augment de tropes i construccions militars), la principal reacció de les autoritats franceses va ser la purga d’aquells que s’havien mostrat contraris a França en un moment o altre. És a dir, les execucions i els exilis —forçats i voluntaris— van ser nombrosos. Alguns historiadors, com ara Josep Sanabre, consideren que la repressió va ser brutal i generalitzada. Així diu: «no es reduí a castigar unes quantes famílies d’aquella població [Vilafranca], ans tingué repercussions en d’altres llocs del Rosselló, fins a la mateixa capital». La repressió hauria continuat durant la guerra, com a mínim fins al 1676, data en què Beaulieu comenta la possibilitat de portar a la pràctica un projecte d’amnistia general per les conspiracions del Rosselló del 1674. La xifra que ens ofereix d’exiliats supera fàcilment les dues-centes persones. A això caldria afegir-hi el centenar de represaliats i condemnats a mort. Tenint en compte que sovint aquestes persones marxaven amb tota la família, el nombre va ser realment enorme46. En canvi, Alain Ayats deixa entendre que si bé els exilis van ser nombrosos, no van ser massius. De fet, es refereix al fet que les adhesions a les revoltes no es van generalitzar i van ser limitades. Alhora, posa en dubte que es tractés d’un sentiment nacional, ja que la solidaritat no va ser general arreu47. Ara bé, gràcies a aquesta interpretació, podem entrar de ple en la idea de la «nació fragmentada», 136 Manuscrits 22, 2004 Òscar Jané Checa 45. Ibídem; SHAT A1 415, peça 17, Carta de Le Bret a Louvois, a Tuïr el 11-4-1674; SHAT A1 415, peça 20, Carta de Le Bret a Louvois, a Tuïr el 18-4-1674 (creu que els moviments dels espanyols són per fer veure que encara tenen una capacitat militar i que en realitat no és així. Paral·lelament, declara a Louvois que el Consell Sobirà té durant aquelles setmanes molta feina tot castigant els conspiradors); SHAT A1 415, peça 32, Carta de Le Bret a Louvois, a Tuïr el 5-5-1674 (un mes després, Le Bret seguia considerant els rumors d’una intervenció espanyola com una estratègia, però que posaven llenya al foc en els ànims autòctons. Afirmava que les autoritats espanyoles feien tot el possible per «Séduire les peuples de Roussillon»). 46. SANABRE, J. La resistència…, p. 115-123 (cita: p. 115); SHAT A1 563, peça 59, Carta de Beaulieu a Louvois, a Perpinyà el 24-9-1676 (Ramon Trobat hauria recomanat l’amnistia, però encara feia falta l’aprovació del Consell Sobirà); SHAT A1 415, peça 25, Carta de Carlier a Louvois, a Perpinyà el 28-4-1674 (comenta l’execució d’un dels caps de la revolta, Emanuel Descatllar, vuit dies enrere, i la de Francesc Soler; comenta la resta de la investigació provisional); SHAT A1 415, peça 35, Carta de Carlier a Louvois, a Perpinyà el 16-5-1674 (amb la relació dels noms i el nombre de represaliats, veiem com els pocs nobles que s’havien quedat al país o hi havien tornat des de feia poc, eren expulsats, fugien —prova pels francesos de culpabilitat— o bé eren condemnats a mort); SHAT A1 415, peça 36, Carta de Le Bret a Louvois, al Voló el 16-5-1674 (comenta les activitats de molts dels culpables, entre els quals Tixedas, que hauria mantingut comerç amb el Principat: seria aquest un argument més per tancar la frontera? També comenta una nova possible conspiració a Cotlliure). Els casos d’Agnès de Llar i altres acusats es van allargar fins a la fi de l’any per tal d’extreure’n el màxim d’informació (SHAT A1 415, peça 112, Carta de Carlier a Louvois, a Perpinyà el 25-10-1674); ACA, CA, leg. 208, Relacion de las personas que de Rosellon y Conflent han servido a sm y perdido sus haciendas, y parece que por servicios de tanta importancia se les puede hacer merced sobre las haciendas confiscadas, el 12-2-1675 (ajut econòmic a les famílies exiliades del Rosselló arran de la conspiració fallida de 1674); 2B1692-1697, Processos sobre la conspiració de Vilafranca de Conflent, el 1681 (interrogatoris, defenses, processos i condemnes dels anys 1674 a 1679. Veiem, doncs, l’extensió del conflicte en el temps). 47. AYATS, A. Louis XIV…, p. 392-393. és a dir, la consolidació del sentiment identitari per zones afectades: el passatge de la comunitat ètnica a la nació —sentit contemporani— no es podia fer de la mateixa manera a totes les zones del país; apareix aquí la figura de la contraidentitat davant l’agressió a llarg termini. Evidentment, aquests conflictes no es poden observar de manera microterritorial, però tampoc no es pot pretendre que a l’altra banda de Catalunya hi hagués un fort sentiment de solidaritat generalitzat (sobretot des de Barcelona), tenint en compte que des de feia vint anys ja no s’hi patia cap guerra ni cap agressió francesa. També, valorant la rapidesa de les detencions i el caire de la repressió (abril-juny de 1674), com podien les poblacions adherir-se sense cap seguretat a qualsevol aixecament contra França? I és que, de fet, els complots ja no eren un moviment antifiscal, sinó una decisió política d’identitat nacional —amb tots els matisos de l’època que això implicava—; principalment, una adscripció preferent a la monarquia hispànica. Així doncs, els pagesos podien tenir menys motius per revoltar-se: per la por a les repressions i, possiblement, per la manca de motius explícits, com ho eren els fiscals. Per aquesta raó, doncs, els oficials francesos temien els moviments espanyols i l’efecte que la seva propaganda pogués fer entre la població: com haguessin reaccionat els habitants si realment les tropes hispàniques haguessin entrat al Rosselló, de manera contínua i creïble? Aquest era el gran dubte de les autoritats gal·les i dels mateixos profrancesos, atès que algunes d’aquestes temudes reaccions sembla que efectivament es van produir, com ara durant el mes d’agost de 1674. El mariscal Schomberg confirmava l’adhesió de les poblacions veïnes a la tropa espanyola, explicant que els espanyols es mantenien forts al castell de Montesquiu amb només cinquanta homes, gràcies al suport logístic ofert pels habitants: «Il est vray qu’il [l’enemic] a de grands avantages sur nous ayants tous les Peuples pour luy, et nous ne pouvons pas fer aucun mouvement sans qu’il en soit averty […] Cette Infidélité s’estend mesmes jusques sur le Régiment du Comte d’Ille, dont les meilleurs hommes qui sont de ce pays cy se sont allés rendre despuis peu»48. Possiblement, els anys que seguiren les conspiracions de 1674 van ser un punt d’inflexió en la relació francocatalana al Rosselló i en l’interès de l’assentament de França en aquell territori. Els francesos van descobrir que la manca d’afecció de la població podia tornar-se’ls en contra i calia trobar una solució, en plena època de guerra. La confirmació del seu interès pels comtats, les oposicions incipients, la guerra amb Espanya i la idoneïtat de la frontera pirinenca en les taules militars van portar a realitzar una purga social que, simbòlicament, no havia tingut lloc des dels anys quaranta. Curiosament, són els mateixos catalans profrancesos els qui s’encarreguen de dur a terme aquesta política, per bé que les ordres Una lectura alternativa de la Revolta dels Angelets … Manuscrits 22, 2004 137 48. SHAT A1 415, peça 49, Carta de Carlier a Louvois, a Perpinyà el 30-4-1674 (de fet, les tropes espanyoles van entrar al Rosselló a finals del mes de maig de 1674, ocupant localitats com ara Morellas, Sant Joan de Pagès, Montesquiu o Ceret. En relació amb la por de Le Bret sobre l’afer de Cotlliure, l’intendent del Rosselló es mostrà preocupat, ja que «le bruit de l’armée de la flotte ennemye» causava inquietud a la població i entre les autoritats); SHAT A1 415, peça 80, Carta de Schomberg a Louvois, al camp de Sant Joan de Pagès el 5-8-1674 (explicació de les dificultats dels francesos malgrat la superioritat militar sobre els espanyols). venien de la cort francesa. Els catalans que governaven al Rosselló es van trobar en una situació unidireccional, ja que, sense possibilitat de retorn, el mètode d’ascens social i de manteniment patrimonial era la total submissió a França, passant per damunt dels seus propis compatriotes49. Les fortificacions eren, doncs, un element més lligat a les revoltes i els conflictes del Rosselló: si no es podien tallar els intercanvis d’informació familiars i humans, la barrera militar havia de fer-ho. Ignorem si realment ho va aconseguir, però, en tot cas, va exercir de veritable mètode de dissuasió. A què es va deure la relació que els francesos observaven entre les poblacions del país i la monarquia hispànica? L’afinitat electiva d’algunes zones dels comtats per Espanya podria ser comparada a la que Catalunya va tenir per França el 1640 (que va portar també la monarquia espanyola a exercir una repressió i un control interior des dels anys cinquanta, per por als no adscrits i per demostrar el pes del poder central). Això no indica, però, el grau d’afecció dels catalans del Rosselló pels espanyols ni que no existís un enfortiment de la identitat pròpia en aquells indrets on els conflictes eren més contundents i temporalment més estesos i, per tant, no es pot afirmar una teoria empírica sobre el cas50. En els anys posteriors, tots aquests conflictes van tenir uns efectes concrets: un rebuig creixent pel tracte de les autoritats als pobles immersos en els aixecaments i, en contrapartida, l’arrelament d’una desconfiança francesa davant noves possibles revoltes, però ja no per si eren antifiscals, sinó pel que representarien de secessionistes —antifranceses i en pro d’un retorn a favor d’Espanya (això sempre als ulls de França)—. Evidentment, fins a quin punt els que havien participat en una revolta o altra esperaven realment l’ajut espanyol? Creiem que, amb el temps i els contactes dels caps de la Revolta dels Angelets —Trinxeria—, per exemple, l’estratègia final portava cap a una intervenció de l’exèrcit hispànic. S’evidenciava, tal com la historiografia —coincident per una vegada— ha demostrat a bastament, una solidaritat veïnal i comunitària semblant a una consciència identitària col·lectiva davant del francès, ja que l’agressió (fiscal i militar) va superar el fet puntual i l’anecdotisme i va perdurar durant més de cinquanta anys. Aquesta reacció, però, mostrava l’elecció de ser dins la monarquia espanyola abans que no pas dins la francesa? Era una elecció d’identitat política a través d’una afirmació d’identitat col·lectiva: la preferència davant la impossibilitat de l’autoafirmació. De la mateixa manera, la por que tenien els francesos es convertí en desconfiança i en un augment del control: les zones per on penetraven més fàcilment les tropes espanyoles, la Cerdanya i el Conflent, es convertiren en un territori gairebé fortificat i d’impossible conquesta pels espanyols —d’aquí la funció de Montlluís. 138 Manuscrits 22, 2004 Òscar Jané Checa 49. AYATS, A. Louis XIV…, p. 391. 50. Va existir algun intent de conspiració en èpoques anteriors que no va tenir èxit. Tanmateix, l’evolució política i la confirmació de la presència francesa van variar el simbolisme d’aquest tipus de conflicte (AMAE, CP, Espagne, 34, Memorial dels cònsols de la fidelíssima vila de Perpinyà sobre una conjuració, el 22-7-1656, folis 386r-v).