Patriotisme i historiografia humanística

Resum Hipòtesi interpretativa dels diferents mecanismes que articulen el sentiment patriòtic al llarg del segle XVI a partir principalment de textos historiogràfics. Definició dels termes pàtria i nació; evolució de mites i llegendes patriòtiques en la historiografia; el combat ideològic per l’equilibri polític hispànic i europeu a partir de la utilització del nom d’Espanya i de l’impacte dels Anales de Jerónimo Zurita. Paraules clau: patriotisme; historiografia; Humanisme; llegendari: història antiga; història medieval. Resumen. Patriotismo e historiografía humanística Hipótesis interpretativa de los mecanismos que articulan el sentimiento patriótico a lo largo del siglo XVI a partir, principalment, de textos historiográficos. Definición de la terminología «patria» y «nación»; evolución de mitos y leyendas patrióticas en la historiografía; combate ideológico por el equilibrio político hispánico y europeo a partir de la utilización del nombre de España i del impacto de los Anales de Jerónimo Zurita. Palabras clave: patriotismo; historiografía; Humanismo, leyendas; historia antigua; historia medieval. Abstract. Patriotism and Humanistic Historiography This article provides an interpretative hypothesis for the mechanisms that underline the patriotic sentiment in the sixteenth century, based mainly on hitoriographic texts. The author also gives a definition of the terms native land and nation; the evolution of patirotic myths and legends in historiography and the idelogical struggle for political balance in Spain and Europe via the use of the term Spain and the impact of Jeronimo Zurita’s Anales. Key words: patriotism; historiography; humanism; legend; ancient history; medieval history. Manuscrits 19, 2001 43-58 Patriotisme i historiografia humanística Eulàlia Duran Universitat de Barcelona. Institut d’Estudis Catalans València, 312, 2n 1a. 08009 Barcelona Tel. part. 93 458 97 69 [email protected] Sumari Historiografia humanística La utilització del terme Espanya: una qüestió de noms? L’impacte dels Anales de Jerónimo Zurita 44 Manuscrits 19, 2001 Eulàlia Duran Em proposo aportar una hipòtesi d’interpretació dels diferents mecanismes que articulen el sentiment patriòtic al llarg del segle XVI, com a síntesi de diversos treballs meus sobre aspectes parcials ja publicats o inèdits. El títol interrelaciona dos termes: d’una banda, patriotisme i, de l’altra, historiografia humanística. La meva exposició mantindrà aquests dos apartats. Parlar de patriotisme al segle XVI és evidentment un anacronisme, si li volem donar el significat actual. Per començar, el mot no apareix fins al segle XVIII. Tanmateix, el sentiment d’amor a les coses pròpies terra, institucions, llengua, etc. és un sentiment ben natural i potser el que cal és trobar la manera, o les maneres, com aquest sentiment s’expressava. I és important tenir en compte, també, que la terminologia patriòtica és sovint ambigua, de sentit divers segons les persones, i canviant en el temps. Intentaré precisar aquesta ambigüitat i evolució a partir de la terminologia política més habitual —pàtria, nació, privilegis, llibertat. La paraula pàtria mantenia el sentit clàssic de terra natal, de terra dels avantpassats, dels pares. El canonge barceloní Jeroni Pau considerava, per exemple, al final del segle XV, Barcelona com la seva pàtria1. Per als tortosins, Tortosa era la pàtria, i així ho cridaven les confraries de la ciutat «a veus plenes» arran de la construcció de l’assut que havia de resoldre l’endèmic problema de l’aigua: «ara serà franca y prosperada la pàtria!»2. Tanmateix, a mitjan segle XVI el mot pàtria podia també fer-se extensiu a un territori més ampli, a una comunitat política: el canonge barceloní Francesc Tarafa considerava que el papa Calixt III, de la família xativina dels Borja, era: «patria valentinus», és a dir de pàtria valenciana, no xativina3. Cristòfor Despuig considerava Catalunya com la «pàtria antiga» dels valencians, perquè en procedien els avantpassats d’aquests: «la nostra pàtria antiga […] que los valencians de assí de Cattalunya són eixits […]»4. Als primers anys del segle XVII, Joan Gaspar de Prat expressa, a més, l’amor a la pàtria en un sonet laudatori: Accepta, Cathalunya, pàtria cara lo zel y amor, ab grat de aquesta Història5. L’amor a la pàtria afecta també també la llengua parlada per les persones que viuen en aquesta pàtria. Aquesta vinculació és un fet nou i potser minoritari al segle XVI. Però tenim constància de la seva existència. Una vegada més és Cristòfor 1. Jeroni Pau (Obres, ed. per M. Àngela Vilallonga, Curial, I, Barcelona, 1986) parla de Barcelona com de «patrium solum» (p. 295), «sed nescio quo me pacto urbis magnitudo a patria ad se reuocauit» (p. 344). 2. DESPUIG, Cristòfor, Los Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, edició i estudi a cura d’Eulàlia Duran, Universitat de Barcelona/Curial Edicions catalanes, 1981, p. 200. 3. TARAFA, Francesc, De origine ac rebus gestis Regum Hispaniae, multarum rerum cognitione refertus, Anvers, 1553. 4. DESPUIG, Cristòfor, op. cit., p. 61. 5. En els prolegòmens a la Crònica universal del Principat de Cathalunya, de Jeroni Pujades, publicada el 1609. Despuig, el 1557, qui aporta l’expressió més clara que lliga l’essència de la pàtria amb la llengua que hi és parlada, en condemnar durament l’adopció que s’ha inicat entre els barcelonins —s’entén de les classes altes— de parlar en castellà: […] perquè de assò se pot seguir que poch a poch se lleve de rael la (llengua) de la pàtria i així pareixeria ser per los castellans conquistada. No és l’unica referència. La llengua pot arribar a definir la pròpia pàtria tal com consta en el pròleg de l’edició valenciana de l’Espill de Jaume Roig del 1531: Criat en la pàtria que·s diu llimosina, no vol aquest llibre mudar son llenguatge6: La llengua esdevé així l’aliment essencial de la pàtria. D’aquesta manera ho referma Onofre Almudèver en l’epístola proemial a una nova edició de l’Espill de Jaume Roig, quan el zel i amor de la llengua materna, acompanyats de la raó, imprequen l’autor i en ell tots els valencians: Si no fosseu ingrats a la llet [la llengua] que haveu mamat, y a la pàtria hon sou nats, no dormirieu ab tant gran descuit7. El terme nació, per la seva banda, conservava el sentit tradicional lingüístic que designava els que parlaven una mateixa llengua. Cristòfor Despuig afirma sovint que Catalunya és una fidelíssima nació»8, reminiscència del famós discurs de Joan Margarit, però també juxtaposa el terme nació catalana als de nació valenciana i nació aragonesa9. Veiem amb això que el terme nació pot adquirir, a vegades, connotacions polítiques, territorials, en un procés paral·lel al seguit pel terme pàtria, amb el qual segons com s’identifica. Aquest sentit de pertinença territorial i política que adquireixen els termes de pàtria i nació, implica també uns conceptes cívics de regust clàssic més o menys equivalents: la cosa pública, la res publica o república, la província10, que posen Patriotisme i historiografia humanística Manuscrits 19, 2001 45 6. El nom de llengua llemosina, en l’accepció de llengua antiga, traspassa el qualificatiu a la pàtria: pàtria llemosina. Sobre el mot llemosí el segle XVI vegeu NADAL, J.M., «Usar de llenguatge artificiós» en el segle XVI: ideologia lingüística i llengua literària, Actes del Sisè Col·loqui internacional de llengua i literatura catalanes, Roma, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1982, p. 89-125.; RAFANELL, August, Un nom per a la llengua. El concepte de llemosí en la història del català, Vic: Eumo, 1991, p. 47. 7. ROIG, Jaume, Llibre de les dones, més verament dit de Consells, València, 1561, edició a cura d’Onofre Almudèver. 8. L’acusació d’infidelitat feta als catalans fou, des del darrer terç del segle XV, un leitmotiv esgrimit en cada crisi. 9. DESPUIG, Cristòfor, op. cit., p. 88. «ella és una gentil nació, la cathalana, valerosa e molt sàvia, si bé per avui se està arrimada, com ho està la aragonesa y valenciana». Vegeu altres citacions semblants a la introducció, p. 35-38. 10. Per exemple, DESPUIG, Cristòfor: «quina provincia espanyola per mar i per terra ha fet millor mostra de si que aquesta qu·és vuy la Corona d’Aragó?» (p. 102), o bé quan es queixa que «la major part dels castellans gosen dir públicament que aquesta nostra província no és Espanya», etc. Eulàlia Duran, Introducció a l’edició dels Col·loquis, op. cit., p. 35. 46 Manuscrits 19, 2001 Eulàlia Duran l’èmfasi en els àmbits institucionals i en tot el sistema legal que les regeix: els seus privilegis o les seves «llibertats» i, al cim, la monarquia, sense la qual aquests privilegis o llibertats no existirien: podem parlar, per tant, sobretot d’un patriotisme jurídic o institucional. El marc institucional pot explicar potser l’ambigüitat del marc patriòtic que oscil·la entre regnes, Corona d’Aragó, Espanya, Europa. El cas de Despuig és especialment il·lustratiu, però pot ampliar-se a tots els historiadors. El problema té el seu origen en l’evolució de la monarquia, que dóna lloc a una realitat política canviant: d’una banda es consolida la fragmentació política en el si de la Corona d’Aragó per la manca d’una monarquia pròpia que li doni la cohesió necessària; de l’altra, la monarquia compartida amb altres corones (Corona de Castella, de Navarra, de Portugal, de Flandes …), substituïda per un fràgil Consell d’Aragó i per les diferents lloctinences generals potencia encara més aquesta fragmentació. Aquest nou estat de coses portà alguns a un tipus de patriotisme igualment més fragmentat i lligat estretament a les institucions i lleis pròpies de cada regne, però coexistí possiblement amb un patriotisme de marc hispànic i àdhuc europeu. Perquè la figura del monarca continuava sent necessària en l’engranatge polític. L’amor a les pròpies institucions, a les pròpies lleis, no podia existir sense l’amor a la monarquia que les feia possibles. Perquè les lleis eren producte de consens, a les corts generals de cada regne, entre el monarca i els representants dels tres braços que representaven aleshores la societat amb veu i vot. També per això mateix, el monarca estava subjecte a les lleis aprovades. Per tant, la fidelitat del rei envers el seu territori —és a dir a les seves institucions i privilegis— tenia la contrapartida de la fidelitat dels súbdits envers la monarquia, que continuava essent un dels ressorts politicoinstitucionals bàsics de l’organització de la societat. Fins a tal punt que era fàcil, tant des de la pròpia monarquia com des de la societat representada en les corts generals, d’establir una confusió entre aquesta i el territori dels seus súbdits. Aquesta estreta vinculació a les pròpies institucions i privilegis i a una monarquia garant d’aquests, produeix un tipus de patriotisme alhora jurídic i territorial, a vegades antagònic, que ha estat anomenat «patriotisme institucional»11. No es plantejà cap problema quan el rei Ferran el Catòlic deixà de ser exclusivament rei de la Corona d’Aragó. En principi això no afectava en res les altres institucions i, per tant, els estaments representatius de l’àmbit català no havien pas de veure amb mals ulls l’emergència d’aquesta nova Hispània que sintonitzava amb els corrents humanístics i que posava fi a una rivalitat centenària. I la pau —que posava fi a llargues guerres civils— era un bé desitjat per tots. I aquest corrent promonàrquic persistirà al llarg del segle XVI, paral·lelament a uns patriotismes emmarcats a cada un dels regnes de la Corona d’Aragó. El patriotisme monàrquic tingué els seus alts i baixos: la conquesta de Tunis, la batalla de Lepant serien uns moments àlgids; la generalització de les pugnes entre les institucions representatives i la monarquia arribaria, tanmateix, a trencar l’enllaç institucional (Guerra dels Segadors). Però la pèrdua de la guerra, el desengany del període francès portarien 11. TORRES, Xavier, Paper de discussió presentat al Seminari del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB el 2 de desembre de 1992. a un nou replantejament del territori hispànic de la monarquia: botiflers i austriacistes convenien en un mateix marc territorial hispànic, divergien, això sí, en el tipus de govern i en la defensa del sistema institucional català. Historiografia humanística La historiografia experimentà, a partir del segle XV, una renovació a mans dels humanistes. La vaga definició d’història de Ciceró (al capítol II del De oratore) «testimoni dels temps, llum de veritat, vida de la memòria, mestra de la vida, missatgera de l’antiguitat» continuà essent acceptada i glossada reiteradament, però es trobà a faltar un model metodològic teòric clàssic i els humanistes historiadors hagueren de reflexionar per primera vegada sobre el caràcter i la naturalesa de la història. Treballaren per dotar-la d’autonomia respecte a la filosofia i la retòrica i per definir les seves funcions específiques: la utilitat (havia de moure, ensenyar i delectar) i la veritat, tot garantint la imparcialitat o l’objectivitat de la interpretació dels fets històrics. La narració històrica està obligada a narrar la successió dels fets, però també a descriure’n les causes i les conseqüències en un discurs travat (a diferència dels annals i de les cròniques medievals), reconeixent tanmateix que la memòria històrica està supeditada a molts factors i a les necessitats del poder. La història, en aquest període, formava part de l’ensenyament de la retòrica i, per tant, del curs propedèutic de les humanitats. Això vol dir que, en principi, els historiadors sortien de les files dels estudiants universitaris, batxillers o mestres d’arts i, és clar, dels que havien prosseguit estudis superiors de dret, de medicina i, en especial, de teologia. La manca d’un clar mecenatge polític reial pot explicar la manca d’humanistes historiadors professionals catalans i l’elevat nombre d’historiadors eclesiàstics, tan regulars com seculars, que tenien la vida econòmicament ja resolta. A aquests se sumarien alguns membres dels estaments populars, en especial alguns notaris, i sobretot notaris arxivers, que, avesats per ofici a donar fe d’esdeveniments coetanis i a cercar papers justificatius en els arxius, engruixiren les files d’historiadors, especialment com a cronistes o dietaristes. Per als intel·lectuals catalans que conrearen la història, la frontera entre història i retòrica no quedava gaire clara. A la pràctica, els historiadors incorporen els nous mètodes filològics humanístics i amplien horitzons: incorporació de la descripció geogràfica del territori i dels seus límits, importància donada als orígens mítics d’aquest territori, com tenia Roma, relació notablement pormenoritzada de les guerres púniques i de l’època romana amb descripció puntual de les restes romanes (vestigis arquitectònics, monedes, inscripcions); relació suscinta dels regnats dels comtes i reis, sovint resum de fonts anteriors amb intercalació de documents d’arxiu; incorporació de mites, de llegendes i de tradicions orals; relació elogiosa de la noblesa i de les seves possessions (la noblesa pren el relleu dels reis); crònica elaborada de fets coetanis com les Germanies valencianes i mallorquines; descripció de la fauna i flora amb finalitat d’inventariar-les; relació d’homes il·lustres en lletres, i més endavant, ja en plena Contrareforma, d’homes il·lustres en santedat; relació d’ordes religiosos; fundació de nous ordes; descripció d’esglésies. Pel que fa la seva finalitat exemplar i moral, en trobem exemples pràctics encara el Patriotisme i historiografia humanística Manuscrits 19, 2001 47 48 Manuscrits 19, 2001 Eulàlia Duran segle XVII, en les cròniques dels historiadors mallorquins Joan Dameto (1632) i Vicenç Mut (1650), quan, després de narrar cada episodi, aporten sobre aquest unes consideracions morals i exemplars. Per als historiadors del segle XVI, l’avenç metodològic, per tant, cal buscar-lo en la història antiga i en la contemporània, mentre que per a la part medieval seguien encara el sistema tradicional de basar-se en autoritats o «d’autors aprovats», com deien, tot i que ja confrontaven aquestes amb documentació arxivística. Un punt també que cal tenir en compte: en general, els humanistes, sobretot els humanistes àulics, en estar al servei dels poderosos, posaven el seu art (patriòticament) a la disposició d’aquests. El servei a la monarquia i al seu terrritori es plasmava en les cròniques de regnats i en les històries territorials. En el cas català, cal tenir en compte que la no-existència d’historiadors professionals àulics catalans (eren italians, castellans o flamencs) explicaria la manca d’històries de regnats i la concentració d’històries territorials. Les històries són escrites sempre des d’un sentiment i amb una finalitat patriòtica i se serveixen sovint d’alguns mites que condensen i vertebren aquest sentiment. El sentiment patriòtic en la historiografia humanística el podem rastrejar principalment en tres períodes: en la història antiga (preromana, romana i gòtica), que pren un increment espectacular; en l’època medieval, període de naixement cristià amb Guifré el Pelós al Principat, i amb Jaume I a Mallorca i a València, i, en l’època moderna, la mitificació de la monarquia catalana enfront de la dels Trastàmara en les figures del comte Jaume d’Urgell i del príncep Carles de Viana o bé de defensors dels privilegis municipals com en el cas Fiveller. Vegem-ho amb més deteniment: Els orígens antics arrenquen invariablement de dues tradicions: la bíblica i la clàssica, formant una mixtura que es dóna ja els segles II a IV com a conseqüència de la cristianització dels països mediterranis. Noè adquireix una importància renascuda, ja que es continuava creient que tota la població derivava d’ell i dels seus fills. Se’l considerà el fundador de ciutats italianes com Viterbo o Florència. Ell mateix, o segons altres versions un descendent seu, hauria fundat el regne de França. Un fill de Noè hauria regnat en les terres germàniques. Un nét, Túbal, hauria fundat les primeres poblacions hispàniques, a l’Ebre (Amposta o Tortosa), al Pirineu o a Andalusia. La tradició de Túbal arrelà a partir de l’arquebisbe Rodrigo Ximénez de Rada, al segle XIII. La publicació, el 1498, dels Comentarii de l’humanista italià Giovanni Nanni dedicats als Reis Catòlics, inseria la famosa sèrie dels vint-i-quatre reis primitius d’Hispània, que s’iniciava precisament amb Túbal i combinava amb eficàcia reis d’origen bíblic, clàssic i egipci12. Aquesta llista seria acceptada fins al segle XIX. El segon grup mític de l’antiguitat girava entorn dels gots. Arrenca bàsicament al segle XIII amb l’arquebisbe de Toledo Ximénez de Rada i a partir del final del segle XV prengué una nova dimensió. Pere Tomic en recull la tradició a mitjan segle XV: […] los quals gots foren grans de persona, e bells e blanchs e grans batalladors, savis e forts, e havien lo coratge animós […] e foren grans músichs e subtils […] 12. «De primis temporibus et quatuor ec viginti regibus primus Hispaniae et eius antiquitate». La idea que els reis castellans procedien en línia interrompuda dels reis gots era ja tradicional des del segle XII. Confegida per justificar la reconquesta, acabà essent utilitzada també per demostrar que els monarques castellans, com a hereus dels reis gots, eren reis d’Espanya com ho havien estat aquells13. I això proporcionava a la Corona de Castella una legalització de la seva preeminència peninsular que suscità, necessàriament, la corresponent reacció a la Corona d’Aragó, en especial, és clar, a Catalunya i a Aragó. El cardenal Joan Margarit inaugurà la reacció catalana en considerar que els comtes de Barcelona i reis d’Aragó procedien directament dels reis gots, de la mateixa manera que tradicionalment se n’havien considerat hereus els monarques castellans, perquè Barcelona fou la primera capital de la Hispània gòtica i, a més, el nom de catalans procediria de «gotalans» i, per tant, dels gots14. El cert és que Catalunya ja havia buscat les seves arrels en una tradició o mite «gòtics» en analogia amb els francs, però el problema consistia en el fet que la reconquesta fou iniciada pels francs, que eren forans, i no per autòctons. Per salvar aquest escull, el 1538 Pere Antoni Beuter afirmava que Guifré el Pelós, considerat el primer comte català independent, descendia de «naturals espanyols» que s’havien refugiat dels moros a la Cerdanya15. D’aquí a fer-lo got era un pas. És el que digué, el 1588, Francesc Calça en afirmar que era un «got» a qui se li donà el castell de Rià, al Conflent16. Aquesta versió fou seguida per Francesc Diago: «era godo de nación». Tots aquests arguments i afirmacions eren importants per demostrar que no foren els francs sinó els propis catalans els qui iniciaren la reconquesta contra els moros, tal com succeí en el cas dels aragonesos i dels castellans, i que per aquest motiu també el passat got legitimava la seva reconquesta i els seus drets a Espanya. No es tractava, però, només d’afirmar l’origen got del primer comte català. Francesc Tarafa (mort el 1556), en la seva Crònica de la província de Catalunya, reafirma la proposta de Margarit «La present província de Cathalunya. […] més pròpiament Gottolània se podria momenar» (de gots i alans)17. Aquesta denominació d’origen, si bé no triomfà ni aconseguí marginar els noms de Catalunya i catalans, persistí tanmateix en escrits diversos fins al segle XIX. Patriotisme i historiografia humanística Manuscrits 19, 2001 49 13. TATE, R.B., La historiografía, p. 55-104. Aquesta és la idea que difongueren Alfonso de Cartagena (Anacephaleosis) i Rodrigo Sánchez de Arévalo (Compendiosa Historia Hispanica). 14. TATE, R.B., «Margarit i el tema dels gots…»: De origine regum Hispanie et Gotorum (escrit vers 1459): «Provincie nostre maior debetur inter ceteros Hispanos de Gothis gloria cum ab ipsis Gothis Alanisque nomen sit patrie nitidum ut ab eorum adventu Gotholonia usque in odiernum vocicetur illorum originem». 15. BEUTER, P.A., Primera part de la història de València, 1538, cap. XVII, f. lXv: «Ací se ajustaren estrangers los naturals espanyols que per aquelles partides estaven, dels quals devalla Sinofrè, lo qui tingué a Barcelona quant la guanyaren aprés los francesos que vingueren a fer guerra contra moros ab lo Emperador Carlos lo gran». 16. CALÇA, F., De Cataloniae, Barcelona, 1588, p. 59V: «Vuifredus Gotus comes Barcinenis». Insisteix en el fet que Aquitània també fou dominada pels gots i pels catalàunics, avantpassats dels catalans. 17. TARAFA, F., Chrònica de la província de Cathelunya, BNM, Ms. 1880, A VIII: «no cathelans los pobles se deurien anomenar sinó gottholans». 50 Manuscrits 19, 2001 Eulàlia Duran Els orígens cristians: Amb tot, és evident que les llegendes patriòtiques més pròpiament «nacionals» van lligades fonamentalment a la conquesta i a l’estructuració del país pres als musulmans, o «reconquerit» als musulmans si seguim la teoria gòtica ja esmentada. És a dir, es tracta de l’explicació dels orígens cristians als quals s’afegia la de l’origen de la llengua catalana i la de l’origen de la noblesa. Les llegendes i tradicions que pretenen explicar aquests fenòmens no són independents les unes de les altres, sinó que tenen certs punts de contacte i certs paral·lelismes. I cada una s’enriqueix amb el temps amb noves llegendes formant veritables cicles. I com que el període fundacional català va del segle VIII al XIII, les llegendes en qüestió també se situen en aquest període, tot i que algunes rebroten i es veuen transformades i enriquides sobretot al segle XVI18. Les dues llegendes bàsiques són les de Guifré el Pelós i la d’Otger Cataló, amb la finalitat de prestigiar l’origen dels comtes de Barcelona, en el primer cas, i la noblesa, en el segon. Guifré el Pelós, el «pare de la Pàtria», com l’anomena l’historiador Jaume Domènec el 1379, el fundador de la independència política del que seria Catalunya. Vinculat per uns a la dinastia carolíngia, per altres al propi Túbal (Flos mundi), d’origen germànic (Pere Miquel Carbonell), espanyol (Pere Antoni Beuter) o got (Francesc Calça el 1588), segons diferents versions. De les diverses llegendes annexionades a la figura de Guifré cal destacar la de les Quatre barres, que, si hem de creure Martí de Riquer, tindria un origen andalús i fou incorporada al comte català per Pere Antoni Beuter el 155419. La llegenda d’Otger Cataló, més tardana, té algunes similituds amb la de Guifré el Pelós, fins al punt que en sembla una derivació; però la seva finalitat principal és una altra: explicar l’origen del nom català i de la llengua catalana, llegenda genealògica, però també etimològica. Però el rei que sobresortí fou, evidentment, Jaume I el conqueridor, fundador dels regnes de Mallorca i de València. No és estrany, per tant, que la seva mitificació es doni principalment en aquests territoris. La llegenda del seu engendrament20 ja predisposava a veure en ell un futur gran monarca i un sant. Pere Antoni Beuter ho explica clarament: «las maravillas que en su nacimiento y criança acontescieron, como olían y sabían a miraglos, pronosticaron que […] havía de ser una miraglosa persona». La mitificació dels reis Trastàmara pren altres camins. El camí cultural en el cas d’Alfons el Magnànim, que era vist com el propulsor del Renaixement en terres italianes i catalanes21. Però després els reis deixaren de ser mitificats en relació amb els regnes de la corona d’Aragó. Ferran el Catòlic ho seria ja per mitjans dife18. Per a més informació sobre aquest apartat, vegeu DURAN, E., Sobre la mitificació dels orígens històrics nacionals catalans, Barcelona: IEC, 1991. 19. MARTÍ DE RIQUER, Les llegendes històriques catalanes, Barcelona: Quaderns Crema, 2000, p. 28, exposa que la llegenda de les Quatre barres procedeix del Nobiliario vero d’Hernán Mexía, imprès a Sevilla el 1492. 20. Ibídem, p. 49-103. 21. DURAN, E., La imatge del rei Alfons creada i difosa pels humanistes en l’àmbit de la Corona d’Aragó, XVI CHCA. La Corona d’Aragone ai tempi de Alfonso il Magnanimo, Nàpols, 1997 [2001]. rents, aclamat com a Monarca o Emperador Universal dels darrers temps, Vespertilió o Ratpenat pels corrents mil·lenaristes22. Igualment pel que fa Carles V i Felip II23. La monarquia havia deixat d’essencialitzar una institució pròpiament catalana. De fet, la idea imperial no quallà a la Corona d’Aragó24. Potser l’adscripció dels reis hispànics a l’olimp mil·lenarista fou un succedani o una derivació d’aquesta idea imperial, formulada des de la cort i difosa per «profetes historiadors». La idea de croada, primer contra els moros i després contra els turcs, podia haver alimentat les dues ideologies. Els darrers herois catalans candidats a monarca són ja herois vençuts: el comte Jaume d’Urgell, el príncep Carles de Viana inauguren la mitificació de les derrotes, que serà habitual des d’aleshores. Representaven la nostàlgia d’una monarquia pròpia no compartida amb altres corones i la culpabilització de les desgràcies catalanes en els polítics i historiadors castellans: una crònica coetània del comte és ampliada, completada i difosa pel canonge historiador Jaume Ramon Vila al darrer terç del segle XVI amb un fort component anticastellà i coneguda modernament amb el títol de La fi del comte d’Urgell 25; el príncep Carles de Viana és reexalçat per primera vegada al segle XVI per Cristòfor Despuig als seus Col·loquis (1557). En aquest cas, segons ell, tota la culpa recau en la madrastra castellana que l’enverinà per atorgar el tron al seu fill Ferran. Potser caldria cercar el patriotisme des d’ara més aviat en la defensa de les institucions contra la monarquia o els seus representants, els lloctinents generals. La mitificació del conseller de Barcelona Joan Fiveller aportada per Pere Joan Comes en seria un exemple: l’anècdota havia estat presentada per Lorenzo Valla com una lloança de la monarquia; però al segle XVI la intencionalitat fou totalment capgirada precisament en contra de la monarquia i a favor de la defensa dels privilegis de la ciutat de Barcelona26. D’altra banda, les històries generals tendiran a partir de la segona meitat del segle a dedicar, significativament, alguns capítols a la descripció del funcionament de les institucions pròpies. De fet, a partir d’aleshores s’opera un canvi de sentit: el patriotisme no cerca ja enaltir simplement el passat nacional, sinó que inicia un combat historiogràfic dins la península Ibèrica per conservar i resistir l’impuls castellà, és a dir, com a exponent de lluita per a l’equilibri peninsular. Ho podem rastrejar a partir de la utilització del nom d’Espanya. Patriotisme i historiografia humanística Manuscrits 19, 2001 51 22. DURAN, E.; REQUESENS, J., Profecia i poder al Renaixement. Textos profètics catalans favorables a Ferran el Catòlic, València: Tres i Quatre, 1997, pàssim. 23. DURAN, E., «Patriotisme i mil·lenarisme al segle XVI», Recerques, Barcelona: Curial, 1995, p. 7-18. 24. PAU RUBÍES, J., «La qüestió imperial en el pensament polític de la Catalunya modena: història d’una absència», Manuscrits. Revista d’Història Moderna, 1999, núm. 17, Barcelona, 1999, p. 207-235. 25. BATLLE, Mar, Patriotisme i modernitat a la fi del comte d’Urgell, Curial; PAM, 1999. 26. GRAU I FERNÁNDEZ, R., «Joan Fiveller, Ferran I i les imposicions municipals de Barcelona. Repàs a un mite històric», Barcelona, Quaderns d’Història, 2/3, 1996, p. 53-99. 58 Manuscrits 19, 2001 Eulàlia Duran i Pere Gil per al Principat de Catalunya, però només arribaren a escriure una part de l’obra. Podríem concloure, després d’aquest recorregut pels elements patriòtics en la historiografia humanística catalana, que la consciència d’identitat està vinculada primordialment a les pròpies institucions més que no pas a uns altres elements com la llengua. Que aquesta consciència es relaciona, d’una banda, amb la monarquia com a institució i, de l’altra, amb les institucions representatives. En canviar la monarquia i esdevenir-ne una de composta, també canvia el sentit de la identitat o, més ben dit, es dibuixen diferents línies que podem designar com a patriòtiques: a) la línia reivindicativa que somnia en una monarquia catalana, unes institucions pròpies respectades i uns mites i símbols també propis; b) la línia d’afirmació enfront d’Itàlia, en l’àmbit cultural, que glorifica el rei Alfons el Magnànim i defensa la pròpia tradició enfront de la influència humanística italiana, en especial en tractar dels temps antics; c) una línia que converteix la monarquia privativa en universal, basant-se en els potents corrents apocalíptics renovats de l’època; d) una línia de lluita entre les corones peninsulars per un equilibri polític, en especial enfront dels historiadors àulics castellans i aragonesos com Zurita i amb l’intent de compartir el nom d’Espanya;e) una línia que margina la monarquia i centra el seu interès en la noblesa, l’economia i la població de cada un dels estats que conformen la Corona d’Aragó. Són línies que continuaran, s’interrelacionaran i canviaran al llarg del segle XVII amb la potenciació dels propis mites medievals, la tendència a la substitució del terme Espanya pel d’Europa (Guerra de Separació) i al final del segle la reivindicació d’una Espanya que ara designaríem com a plural (Narcís Feliu de la Penya). Els canvis polítics demanaven noves respostes o noves adaptacions. Al llarg del segle XVI, les velles corones medievals van rivalitzar entre elles per ocupar un bon lloc en la formació de la nova monarquia composta. La Corona de Castella aconseguí la supremacia per una sèrie de circumstàncies favorables. La Corona d’Aragó quedà, de fet, marginada del poder monàrquic. Això afavorí la seva disgregació i la rivalitat entre els diversos estats que la formaven. El regne d’Aragó triomfà, almenys teòricament, en els papers dels historiadors, gràcies al títol reial, a la utilització de la llengua castellana i a una personalitat sobresortint com la de Jerónimo Zurita. El Principat de Catalunya lluità en el front castellà i aragonès sense gaire fortuna, i els regnes de València i de Mallorca reivindicaren per separat la seva pròpia identitat. Bàsicament, tot aquest entramat ideològic anà a càrrec d’intel·lectuals orgànics, humanistes que escriviren al servei dels diferents centres de poder. La incidència en la societat era mínima i els raonaments, molt sovint tendenciosos, útils, no verídics. Però no es pot negar que a la llarga les diferents interpretacions esgrimides acabaren repercutint en la mateixa realitat que seria captada, acceptada o rebutjada. Podríem dir que, potser per primera vegada, les lletres —en especial els textos historiogràfics— actuaren en certa manera com un contra poder o un quart poder.