Resum
Hipò esi in e p e a i a dels di e en s mecanismes que a iculen el sen imen pa iò ic al lla g del
segle XVI a pa i p incipalmen de ex os his o iog à ics. De inició dels e mes pà ia i nació;
e olució de mi es i llegendes pa iò iques en la his o iog a ia; el comba ideològic pe l’equilib i
polí ic hispànic i eu opeu a pa i de la u ili zació del nom d’Espanya i de l’impac e dels Anales
de Je ónimo Zu i a.
Pa aules clau: pa io isme; his o iog a ia; Humanisme; llegenda i: his ò ia an iga; his ò ia medie al.
Resumen. Pa io ismo e his o iog a ía humanís ica
Hipó esis in e p e a i a de los mecanismos que a iculan el sen imien o pa ió ico a lo la go del
siglo XVI a pa i , p incipalmen , de ex os his o iog á icos. De inición de la e minología «pa ia»
y «nación»; e olución de mi os y leyendas pa ió icas en la his o iog a ía; comba e ideológico
po el equilib io polí ico hispánico y eu opeo a pa i de la u ilización del nomb e de España i
del impac o de los Anales de Je ónimo Zu i a.
Palab as cla e: pa io ismo; his o iog a ía; Humanismo, leyendas; his o ia an igua; his o ia
medie al.
Abs ac . Pa io ism and Humanis ic His o iog aphy
This a icle p o ides an in e p e a i e hypo hesis o he mechanisms ha unde line he pa io -
ic sen imen in he six een h cen u y, based mainly on hi o iog aphic ex s. The au ho also gi es
a de ini ion o he e ms na i e land and na ion; he e olu ion o pa i o ic my hs and legends in his-
o iog aphy and he idelogical s uggle o poli ical balance in Spain and Eu ope ia he use o
he e m Spain and he impac o Je onimo Zu i a’s Anales.
Key wo ds: pa io ism; his o iog aphy; humanism; legend; ancien his o y; medie al his o y.
Manusc i s 19, 2001 43-58
Pa io isme i his o iog a ia humanís ica
Eulàlia Du an
Uni e si a de Ba celona. Ins i u d’Es udis Ca alans
València, 312, 2n 1a. 08009 Ba celona
Tel. pa . 93 458 97 69
[email p o ec ed]
Suma i
His o iog a ia humanís ica
La u ili zació del e me Espanya:
una qües ió de noms?
L’impac e dels Anales de Je ónimo
Zu i a
44 Manusc i s 19, 2001 Eulàlia Du an
Em p oposo apo a una hipò esi d’in e p e ació dels di e en s mecanismes que
a iculen el sen imen pa iò ic al lla g del segle XVI, com a sín esi de di e sos e-
balls meus sob e aspec es pa cials ja publica s o inèdi s. El í ol in e elaciona dos
e mes: d’una banda, pa io isme i, de l’al a, his o iog a ia humanís ica. La me a
exposició man ind à aques s dos apa a s.
Pa la de pa io isme al segle XVI és e iden men un anac onisme, si li olem
dona el signi ica ac ual. Pe comença , el mo no apa eix ins al segle XVIII.
Tanma eix, el sen imen d’amo a les coses p òpies e a, ins i ucions, llengua, e c.
és un sen imen ben na u al i po se el que cal és oba la mane a, o les mane es,
com aques sen imen s’exp essa a. I és impo an eni en comp e, ambé, que la
e minologia pa iò ica és so in ambigua, de sen i di e s segons les pe sones, i
can ian en el emps. In en a é p ecisa aques a ambigüi a i e olució a pa i de
la e minologia polí ica més habi ual —pà ia, nació, p i ilegis, llibe a .
La pa aula pà ia man enia el sen i clàssic de e a na al, de e a dels a an -
passa s, dels pa es. El canonge ba celoní Je oni Pau conside a a, pe exemple, al
inal del segle XV, Ba celona com la se a pà ia1. Pe als o osins, To osa e a la
pà ia, i així ho c ida en les con a ies de la ciu a «a eus plenes» a an de la cons-
ucció de l’assu que ha ia de esold e l’endèmic p oblema de l’aigua: «a a se à
anca y p ospe ada la pà ia!»2.
Tanma eix, a mi jan segle XVI el mo pà ia podia ambé e -se ex ensiu a un
e i o i més ampli, a una comuni a polí ica: el canonge ba celoní F ancesc Ta a a
conside a a que el papa Calix III, de la amília xa i ina dels Bo ja, e a: «pa ia
alen inus», és a di de pà ia alenciana, no xa i ina3. C is ò o Despuig consi-
de a a Ca alunya com la «pà ia an iga» dels alencians, pe què en p ocedien els
a an passa s d’aques s: «la nos a pà ia an iga […] que los alencians de assí de
Ca alunya són eixi s […]»4.
Als p ime s anys del segle XVII, Joan Gaspa de P a exp essa, a més, l’amo
a la pà ia en un sone lauda o i:
Accep a, Ca halunya, pà ia ca a
lo zel y amo , ab g a de aques a His ò ia5.
L’amo a la pà ia a ec a ambé ambé la llengua pa lada pe les pe sones que
iuen en aques a pà ia. Aques a inculació és un e nou i po se mino i a i al
segle XVI. Pe ò enim cons ància de la se a exis ència. Una egada més és C is ò o
1. Je oni Pau (Ob es, ed. pe M. Àngela Vilallonga, Cu ial, I, Ba celona, 1986) pa la de Ba celona com
de «pa ium solum» (p. 295), «sed nescio quo me pac o u bis magni udo a pa ia ad se euocaui »
(p. 344).
2. DESPUIG, C is ò o , Los Col·loquis de la insigne ciu a de To osa, edició i es udi a cu a d’Eulàlia
Du an, Uni e si a de Ba celona/Cu ial Edicions ca alanes, 1981, p. 200.
3. TARAFA, F ancesc, De o igine ac ebus ges is Regum Hispaniae, mul a um e um cogni ione e e -
us, An e s, 1553.
4. DESPUIG, C is ò o , op. ci ., p. 61.
5. En els p olegòmens a la C ònica uni e sal del P incipa de Ca halunya, de Je oni Pujades, publi-
cada el 1609.
Despuig, el 1557, qui apo a l’exp essió més cla a que lliga l’essència de la pà ia
amb la llengua que hi és pa lada, en condemna du amen l’adopció que s’ha ini-
ca en e els ba celonins —s’en én de les classes al es— de pa la en cas ellà:
[…] pe què de assò se po segui que poch a poch se lle e de ael la (llengua) de
la pà ia i així pa eixe ia se pe los cas ellans conquis ada.
No és l’unica e e ència. La llengua po a iba a de ini la p òpia pà ia al
com cons a en el p òleg de l’edició alenciana de l’Espill de Jaume Roig del 1531:
C ia en la pà ia que·s diu llimosina,
no ol aques llib e muda son llengua ge6:
La llengua esde é així l’alimen essencial de la pà ia. D’aques a mane a ho
e e ma Ono e Almudè e en l’epís ola p oemial a una no a edició de l’Espill de
Jaume Roig, quan el zel i amo de la llengua ma e na, acompanya s de la aó, imp e-
quen l’au o i en ell o s els alencians:
Si no osseu ing a s a la lle [la llengua] que ha eu mama , y a la pà ia hon sou
na s, no do mi ieu ab an g an descui 7.
El e me nació, pe la se a banda, conse a a el sen i adicional lingüís ic
que designa a els que pa la en una ma eixa llengua. C is ò o Despuig a i ma
so in que Ca alunya és una idelíssima nació»8, eminiscència del amós discu s
de Joan Ma ga i , pe ò ambé jux aposa el e me nació ca alana als de nació alen-
ciana i nació a agonesa9. Veiem amb això que el e me nació po adqui i , a ega-
des, conno acions polí iques, e i o ials, en un p océs pa al·lel al segui pel e me
pà ia, amb el qual segons com s’iden i ica.
Aques sen i de pe inença e i o ial i polí ica que adqui eixen els e mes de
pà ia i nació, implica ambé uns concep es cí ics de egus clàssic més o menys
equi alen s: la cosa pública, la es publica o epública, la p o íncia10, que posen
Pa io isme i his o iog a ia humanís ica Manusc i s 19, 2001 45
6. El nom de llengua llemosina, en l’accepció de llengua an iga, aspassa el quali ica iu a la pà ia:
pà ia llemosina. Sob e el mo llemosí el segle XVI egeu NADAL, J.M., «Usa de llengua ge a i-
iciós» en el segle XVI: ideologia lingüís ica i llengua li e à ia, Ac es del Sisè Col·loqui in e na-
cional de llengua i li e a u a ca alanes, Roma, Publicacions de l’Abadia de Mon se a , 1982,
p. 89-125.; RAFANELL, Augus , Un nom pe a la llengua. El concep e de llemosí en la his ò ia del
ca alà, Vic: Eumo, 1991, p. 47.
7. ROIG, Jaume, Llib e de les dones, més e amen di de Consells, València, 1561, edició a cu a
d’Ono e Almudè e .
8. L’acusació d’in ideli a e a als ca alans ou, des del da e e ç del segle XV, un lei mo i esg imi
en cada c isi.
9. DESPUIG, C is ò o , op. ci ., p. 88. «ella és una gen il nació, la ca halana, ale osa e mol sà ia, si
bé pe a ui se es à a imada, com ho es à la a agonesa y alenciana». Vegeu al es ci acions sem-
blan s a la in oducció, p. 35-38.
10. Pe exemple, DESPUIG, C is ò o : «quina p o incia espanyola pe ma i pe e a ha e millo
mos a de si que aques a qu·és uy la Co ona d’A agó?» (p. 102), o bé quan es queixa que «la
majo pa dels cas ellans gosen di públicamen que aques a nos a p o íncia no és Espanya»,
e c. Eulàlia Du an, In oducció a l’edició dels Col·loquis, op. ci ., p. 35.
46 Manusc i s 19, 2001 Eulàlia Du an
l’èm asi en els àmbi s ins i ucionals i en o el sis ema legal que les egeix: els seus
p i ilegis o les se es «llibe a s» i, al cim, la mona quia, sense la qual aques s p i-
ilegis o llibe a s no exis i ien: podem pa la , pe an , sob e o d’un pa io isme ju í-
dic o ins i ucional.
El ma c ins i ucional po explica po se l’ambigüi a del ma c pa iò ic que
oscil·la en e egnes, Co ona d’A agó, Espanya, Eu opa. El cas de Despuig és espe-
cialmen il·lus a iu, pe ò po amplia -se a o s els his o iado s. El p oblema é el seu
o igen en l’e olució de la mona quia, que dóna lloc a una eali a polí ica can ian :
d’una banda es consolida la agmen ació polí ica en el si de la Co ona d’A agó
pe la manca d’una mona quia p òpia que li doni la cohesió necessà ia; de l’al a,
la mona quia compa ida amb al es co ones (Co ona de Cas ella, de Na a a, de
Po ugal, de Flandes …), subs i uïda pe un àgil Consell d’A agó i pe les di e-
en s lloc inences gene als po encia enca a més aques a agmen ació. Aques nou
es a de coses po à alguns a un ipus de pa io isme igualmen més agmen a i
lliga es e amen a les ins i ucions i lleis p òpies de cada egne, pe ò coexis í pos-
siblemen amb un pa io isme de ma c hispànic i àdhuc eu opeu.
Pe què la igu a del mona ca con inua a sen necessà ia en l’eng ana ge polí-
ic. L’amo a les p òpies ins i ucions, a les p òpies lleis, no podia exis i sense l’a-
mo a la mona quia que les eia possibles. Pe què les lleis e en p oduc e de consens,
a les co s gene als de cada egne, en e el mona ca i els ep esen an s dels es
b aços que ep esen a en alesho es la socie a amb eu i o . També pe això ma eix,
el mona ca es a a subjec e a les lleis ap o ades. Pe an , la ideli a del ei en e s
el seu e i o i —és a di a les se es ins i ucions i p i ilegis— enia la con apa i-
da de la ideli a dels súbdi s en e s la mona quia, que con inua a essen un dels es-
so s poli icoins i ucionals bàsics de l’o gani zació de la socie a . Fins a al pun
que e a àcil, an des de la p òpia mona quia com des de la socie a ep esen ada
en les co s gene als, d’es abli una con usió en e aques a i el e i o i dels seus
súbdi s. Aques a es e a inculació a les p òpies ins i ucions i p i ilegis i a una
mona quia ga an d’aques s, p odueix un ipus de pa io isme alho a ju ídic i e i-
o ial, a egades an agònic, que ha es a anomena «pa io isme ins i ucional»11.
No es plan ejà cap p oblema quan el ei Fe an el Ca òlic deixà de se exclu-
si amen ei de la Co ona d’A agó. En p incipi això no a ec a a en es les al es
ins i ucions i, pe an , els es amen s ep esen a ius de l’àmbi ca alà no ha ien pas
de eu e amb mals ulls l’eme gència d’aques a no a Hispània que sin oni za a
amb els co en s humanís ics i que posa a i a una i ali a cen enà ia. I la pau —que
posa a i a lla gues gue es ci ils— e a un bé desi ja pe o s. I aques co en p o-
monà quic pe sis i à al lla g del segle XVI, pa al·lelamen a uns pa io ismes emma -
ca s a cada un dels egnes de la Co ona d’A agó. El pa io isme monà quic ingué
els seus al s i baixos: la conques a de Tunis, la ba alla de Lepan se ien uns momen s
àlgids; la gene ali zació de les pugnes en e les ins i ucions ep esen a i es i la
mona quia a iba ia, anma eix, a enca l’enllaç ins i ucional (Gue a dels
Segado s). Pe ò la pè dua de la gue a, el desengany del pe íode ancès po a ien
11. TORRES, Xa ie , Pape de discussió p esen a al Semina i del Depa amen d’His ò ia Mode na i
Con empo ània de la UAB el 2 de desemb e de 1992.
a un nou eplan ejamen del e i o i hispànic de la mona quia: bo i le s i aus ia-
cis es con enien en un ma eix ma c e i o ial hispànic, di e gien, això sí, en el
ipus de go e n i en la de ensa del sis ema ins i ucional ca alà.
His o iog a ia humanís ica
La his o iog a ia expe imen à, a pa i del segle XV, una eno ació a mans dels
humanis es. La aga de inició d’his ò ia de Cice ó (al capí ol II del De o a o e)
« es imoni dels emps, llum de e i a , ida de la memò ia, mes a de la ida, mis-
sa ge a de l’an igui a » con inuà essen accep ada i glossada ei e adamen , pe ò
es obà a al a un model me odològic eò ic clàssic i els humanis es his o iado s
hague en de e lexiona pe p ime a egada sob e el ca àc e i la na u alesa de la
his ò ia. T eballa en pe do a -la d’au onomia espec e a la iloso ia i la e ò ica i
pe de ini les se es uncions especí iques: la u ili a (ha ia de mou e, ensenya
i delec a ) i la e i a , o ga an in la impa ciali a o l’objec i i a de la in e p e-
ació dels e s his ò ics. La na ació his ò ica es à obligada a na a la successió
dels e s, pe ò ambé a desc iu e’n les causes i les conseqüències en un discu s a-
a (a di e ència dels annals i de les c òniques medie als), econeixen anma eix
que la memò ia his ò ica es à supedi ada a mol s ac o s i a les necessi a s del pode .
La his ò ia, en aques pe íode, o ma a pa de l’ensenyamen de la e ò ica i,
pe an , del cu s p opedèu ic de les humani a s. Això ol di que, en p incipi, els
his o iado s so ien de les iles dels es udian s uni e si a is, ba xille s o mes es
d’a s i, és cla , dels que ha ien p ossegui es udis supe io s de d e , de medicina i,
en especial, de eologia. La manca d’un cla mecena ge polí ic eial po explica
la manca d’humanis es his o iado s p o essionals ca alans i l’ele a nomb e d’his-
o iado s eclesiàs ics, an egula s com secula s, que enien la ida econòmicamen
ja esol a. A aques s se suma ien alguns memb es dels es amen s popula s, en espe-
cial alguns no a is, i sob e o no a is a xi e s, que, a esa s pe o ici a dona e d’es-
de enimen s coe anis i a ce ca pape s jus i ica ius en els a xius, eng uixi en les
iles d’his o iado s, especialmen com a c onis es o die a is es.
Pe als in el·lec uals ca alans que con ea en la his ò ia, la on e a en e his ò-
ia i e ò ica no queda a gai e cla a. A la p àc ica, els his o iado s inco po en els
nous mè odes ilològics humanís ics i amplien ho i zons: inco po ació de la des-
c ipció geog à ica del e i o i i dels seus lími s, impo ància donada als o ígens
mí ics d’aques e i o i, com enia Roma, elació no ablemen po meno i zada de
les gue es púniques i de l’època omana amb desc ipció pun ual de les es es oma-
nes ( es igis a qui ec ònics, monedes, insc ipcions); elació suscin a dels egna s dels
com es i eis, so in esum de on s an e io s amb in e calació de documen s d’a -
xiu; inco po ació de mi es, de llegendes i de adicions o als; elació elogiosa de
la noblesa i de les se es possessions (la noblesa p en el elleu dels eis); c ònica
elabo ada de e s coe anis com les Ge manies alencianes i mallo quines; des-
c ipció de la auna i lo a amb inali a d’in en a ia -les; elació d’homes il·lus es
en lle es, i més enda an , ja en plena Con a e o ma, d’homes il·lus es en san e-
da ; elació d’o des eligiosos; undació de nous o des; desc ipció d’esglésies. Pel
que a la se a inali a exempla i mo al, en obem exemples p àc ics enca a el
Pa io isme i his o iog a ia humanís ica Manusc i s 19, 2001 47
48 Manusc i s 19, 2001 Eulàlia Du an
segle XVII, en les c òniques dels his o iado s mallo quins Joan Dame o (1632) i
Vicenç Mu (1650), quan, desp és de na a cada episodi, apo en sob e aques unes
conside acions mo als i exempla s. Pe als his o iado s del segle XVI, l’a enç me o-
dològic, pe an , cal busca -lo en la his ò ia an iga i en la con empo ània, men-
e que pe a la pa medie al seguien enca a el sis ema adicional de basa -se en
au o i a s o «d’au o s ap o a s», com deien, o i que ja con on a en aques es amb
documen ació a xi ís ica. Un pun ambé que cal eni en comp e: en gene al, els
humanis es, sob e o els humanis es àulics, en es a al se ei dels pode osos, posa-
en el seu a (pa iò icamen ) a la disposició d’aques s. El se ei a la mona quia i
al seu e i o i es plasma a en les c òniques de egna s i en les his ò ies e i o-
ials. En el cas ca alà, cal eni en comp e que la no-exis ència d’his o iado s p o-
essionals àulics ca alans (e en i alians, cas ellans o lamencs) explica ia la manca
d’his ò ies de egna s i la concen ació d’his ò ies e i o ials.
Les his ò ies són esc i es semp e des d’un sen imen i amb una inali a pa iò-
ica i se se eixen so in d’alguns mi es que condensen i e eb en aques sen i-
men . El sen imen pa iò ic en la his o iog a ia humanís ica el podem as eja
p incipalmen en es pe íodes: en la his ò ia an iga (p e omana, omana i gò ica),
que p en un inc emen espec acula ; en l’època medie al, pe íode de naixemen
c is ià amb Gui é el Pelós al P incipa , i amb Jaume I a Mallo ca i a València, i, en
l’època mode na, la mi i icació de la mona quia ca alana en on de la dels
T as àma a en les igu es del com e Jaume d’U gell i del p íncep Ca les de Viana
o bé de de enso s dels p i ilegis municipals com en el cas Fi elle . Vegem-ho amb
més de enimen :
Els o ígens an ics a enquen in a iablemen de dues adicions: la bíblica i la
clàssica, o man una mix u a que es dóna ja els segles II a IV com a conseqüència
de la c is iani zació dels països medi e anis. Noè adqui eix una impo ància enas-
cuda, ja que es con inua a c eien que o a la població de i a a d’ell i dels seus
ills. Se’l conside à el undado de ciu a s i alianes com Vi e bo o Flo ència. Ell
ma eix, o segons al es e sions un descenden seu, hau ia unda el egne de F ança.
Un ill de Noè hau ia egna en les e es ge màniques. Un né , Túbal, hau ia un-
da les p ime es poblacions hispàniques, a l’Eb e (Ampos a o To osa), al Pi ineu
o a Andalusia. La adició de Túbal a elà a pa i de l’a quebisbe Rod igo Ximénez
de Rada, al segle XIII.
La publicació, el 1498, dels Comen a ii de l’humanis a i alià Gio anni Nanni
dedica s als Reis Ca òlics, inse ia la amosa sè ie dels in -i-qua e eis p imi ius
d’Hispània, que s’inicia a p ecisamen amb Túbal i combina a amb e icàcia eis
d’o igen bíblic, clàssic i egipci12. Aques a llis a se ia accep ada ins al segle XIX. El
segon g up mí ic de l’an igui a gi a a en o n dels go s. A enca bàsicamen al segle
XIII amb l’a quebisbe de Toledo Ximénez de Rada i a pa i del inal del segle XV
p engué una no a dimensió. Pe e Tomic en ecull la adició a mi jan segle XV:
[…] los quals go s o en g ans de pe sona, e bells e blanchs e g ans ba allado s,
sa is e o s, e ha ien lo co a ge animós […] e o en g ans músichs e sub ils […]
12. «De p imis empo ibus e qua uo ec igin i egibus p imus Hispaniae e eius an iqui a e».
La idea que els eis cas ellans p ocedien en línia in e ompuda dels eis go s
e a ja adicional des del segle XII. Con egida pe jus i ica la econques a, acabà
essen u ili zada ambé pe demos a que els mona ques cas ellans, com a he eus
dels eis go s, e en eis d’Espanya com ho ha ien es a aquells13. I això p opo -
ciona a a la Co ona de Cas ella una legali zació de la se a p eeminència peninsu-
la que susci à, necessà iamen , la co esponen eacció a la Co ona d’A agó, en
especial, és cla , a Ca alunya i a A agó.
El ca denal Joan Ma ga i inaugu à la eacció ca alana en conside a que els
com es de Ba celona i eis d’A agó p ocedien di ec amen dels eis go s, de la
ma eixa mane a que adicionalmen se n’ha ien conside a he eus els mona ques
cas ellans, pe què Ba celona ou la p ime a capi al de la Hispània gò ica i, a més,
el nom de ca alans p ocedi ia de «go alans» i, pe an , dels go s14. El ce és que
Ca alunya ja ha ia busca les se es a els en una adició o mi e «gò ics» en ana-
logia amb els ancs, pe ò el p oblema consis ia en el e que la econques a ou
iniciada pels ancs, que e en o ans, i no pe au òc ons. Pe sal a aques escull,
el 1538 Pe e An oni Beu e a i ma a que Gui é el Pelós, conside a el p ime
com e ca alà independen , descendia de «na u als espanyols» que s’ha ien e u-
gia dels mo os a la Ce danya15. D’aquí a e -lo go e a un pas. És el que digué,
el 1588, F ancesc Calça en a i ma que e a un «go » a qui se li donà el cas ell de
Rià, al Con len 16. Aques a e sió ou seguida pe F ancesc Diago: «e a godo de
nación». To s aques s a gumen s i a i macions e en impo an s pe demos a que
no o en els ancs sinó els p opis ca alans els qui inicia en la econques a con a
els mo os, al com succeí en el cas dels a agonesos i dels cas ellans, i que pe
aques mo iu ambé el passa go legi ima a la se a econques a i els seus d e s a
Espanya.
No es ac a a, pe ò, només d’a i ma l’o igen go del p ime com e ca alà.
F ancesc Ta a a (mo el 1556), en la se a C ònica de la p o íncia de Ca alunya,
ea i ma la p opos a de Ma ga i «La p esen p o íncia de Ca halunya. […] més
p òpiamen Go olània se pod ia momena » (de go s i alans)17. Aques a denomi-
nació d’o igen, si bé no iom à ni aconseguí ma gina els noms de Ca alunya i
ca alans, pe sis í anma eix en esc i s di e sos ins al segle XIX.
Pa io isme i his o iog a ia humanís ica Manusc i s 19, 2001 49
13. TATE, R.B., La his o iog a ía, p. 55-104. Aques a és la idea que di ongue en Al onso de Ca agena
(Anacephaleosis) i Rod igo Sánchez de A é alo (Compendiosa His o ia Hispanica).
14. TATE, R.B., «Ma ga i i el ema dels go s…»: De o igine egum Hispanie e Go o um (esc i e s
1459): «P o incie nos e maio debe u in e ce e os Hispanos de Go his glo ia cum ab ipsis Go his
Alanisque nomen si pa ie ni idum u ab eo um ad en u Go holonia usque in odie num ocice-
u illo um o iginem».
15. BEUTER, P.A., P ime a pa de la his ò ia de València, 1538, cap. XVII, . lX : «Ací se ajus a en
es ange s los na u als espanyols que pe aquelles pa ides es a en, dels quals de alla Sino è, lo
qui ingué a Ba celona quan la guanya en ap és los ancesos que ingue en a e gue a con a
mo os ab lo Empe ado Ca los lo g an».
16. CALÇA, F., De Ca aloniae, Ba celona, 1588, p. 59V: «Vui edus Go us comes Ba cinenis».
Insis eix en el e que Aqui ània ambé ou dominada pels go s i pels ca alàunics, a an passa s
dels ca alans.
17. TARAFA, F., Ch ònica de la p o íncia de Ca helunya, BNM, Ms. 1880, A VIII: «no ca helans los
pobles se deu ien anomena sinó go holans».
50 Manusc i s 19, 2001 Eulàlia Du an
Els o ígens c is ians: Amb o , és e iden que les llegendes pa iò iques més
p òpiamen «nacionals» an lligades onamen almen a la conques a i a l’es uc-
u ació del país p es als musulmans, o « econque i » als musulmans si seguim la eo-
ia gò ica ja esmen ada. És a di , es ac a de l’explicació dels o ígens c is ians als
quals s’a egia la de l’o igen de la llengua ca alana i la de l’o igen de la noblesa.
Les llegendes i adicions que p e enen explica aques s enòmens no són inde-
penden s les unes de les al es, sinó que enen ce s pun s de con ac e i ce s
pa al·lelismes. I cada una s’en iqueix amb el emps amb no es llegendes o man
e i ables cicles. I com que el pe íode undacional ca alà a del segle VIII al XIII,
les llegendes en qües ió ambé se si uen en aques pe íode, o i que algunes eb o-
en i es euen ans o mades i en iquides sob e o al segle XVI18.
Les dues llegendes bàsiques són les de Gui é el Pelós i la d’O ge Ca aló, amb
la inali a de p es igia l’o igen dels com es de Ba celona, en el p ime cas, i la
noblesa, en el segon. Gui é el Pelós, el «pa e de la Pà ia», com l’anomena l’his-
o iado Jaume Domènec el 1379, el undado de la independència polí ica del que
se ia Ca alunya. Vincula pe uns a la dinas ia ca olíngia, pe al es al p opi Túbal
(Flos mundi), d’o igen ge mànic (Pe e Miquel Ca bonell), espanyol (Pe e An oni
Beu e ) o go (F ancesc Calça el 1588), segons di e en s e sions. De les di e ses
llegendes annexionades a la igu a de Gui é cal des aca la de les Qua e ba es,
que, si hem de c eu e Ma í de Rique , ind ia un o igen andalús i ou inco po ada
al com e ca alà pe Pe e An oni Beu e el 155419.
La llegenda d’O ge Ca aló, més a dana, é algunes simili uds amb la de Gui é
el Pelós, ins al pun que en sembla una de i ació; pe ò la se a inali a p incipal
és una al a: explica l’o igen del nom ca alà i de la llengua ca alana, llegenda
genealògica, pe ò ambé e imològica.
Pe ò el ei que sob eso í ou, e iden men , Jaume I el conque ido , undado
dels egnes de Mallo ca i de València. No és es any, pe an , que la se a mi i icació
es doni p incipalmen en aques s e i o is. La llegenda del seu engend amen 20 ja
p edisposa a a eu e en ell un u u g an mona ca i un san . Pe e An oni Beu e
ho explica cla amen : «las ma a illas que en su nacimien o y c iança acon escie on,
como olían y sabían a mi aglos, p onos ica on que […] ha ía de se una mi aglo-
sa pe sona».
La mi i icació dels eis T as àma a p en al es camins. El camí cul u al en el
cas d’Al ons el Magnànim, que e a is com el p opulso del Renaixemen en e es
i alianes i ca alanes21. Pe ò desp és els eis deixa en de se mi i ica s en elació
amb els egnes de la co ona d’A agó. Fe an el Ca òlic ho se ia ja pe mi jans di e-
18. Pe a més in o mació sob e aques apa a , egeu DURAN, E., Sob e la mi i icació dels o ígens
his ò ics nacionals ca alans, Ba celona: IEC, 1991.
19. MARTÍ DE RIQUER, Les llegendes his ò iques ca alanes, Ba celona: Quade ns C ema, 2000, p. 28,
exposa que la llegenda de les Qua e ba es p ocedeix del Nobilia io e o d’He nán Mexía, imp ès
a Se illa el 1492.
20. Ibídem, p. 49-103.
21. DURAN, E., La ima ge del ei Al ons c eada i di osa pels humanis es en l’àmbi de la Co ona
d’A agó, XVI CHCA. La Co ona d’A agone ai empi de Al onso il Magnanimo, Nàpols, 1997
[2001].
en s, aclama com a Mona ca o Empe ado Uni e sal dels da e s emps, Vespe ilió
o Ra pena pels co en s mil·lena is es22. Igualmen pel que a Ca les V i Felip II23.
La mona quia ha ia deixa d’essenciali za una ins i ució p òpiamen ca alana. De
e , la idea impe ial no quallà a la Co ona d’A agó24. Po se l’adsc ipció dels eis
hispànics a l’olimp mil·lena is a ou un succedani o una de i ació d’aques a idea
impe ial, o mulada des de la co i di osa pe «p o e es his o iado s». La idea de
c oada, p ime con a els mo os i desp és con a els u cs, podia ha e alimen a
les dues ideologies.
Els da e s he ois ca alans candida s a mona ca són ja he ois ençu s: el com e
Jaume d’U gell, el p íncep Ca les de Viana inaugu en la mi i icació de les de o-
es, que se à habi ual des d’alesho es. Rep esen a en la nos àlgia d’una mona quia
p òpia no compa ida amb al es co ones i la culpabili zació de les desg àcies ca a-
lanes en els polí ics i his o iado s cas ellans: una c ònica coe ània del com e és
ampliada, comple ada i di osa pel canonge his o iado Jaume Ramon Vila al da e
e ç del segle XVI amb un o componen an icas ellà i coneguda mode namen
amb el í ol de La i del com e d’U gell 25; el p íncep Ca les de Viana és eexalça
pe p ime a egada al segle XVI pe C is ò o Despuig als seus Col·loquis (1557).
En aques cas, segons ell, o a la culpa ecau en la mad as a cas ellana que l’en e inà
pe a o ga el on al seu ill Fe an.
Po se cald ia ce ca el pa io isme des d’a a més a ia en la de ensa de les ins-
i ucions con a la mona quia o els seus ep esen an s, els lloc inen s gene als. La
mi i icació del conselle de Ba celona Joan Fi elle apo ada pe Pe e Joan Comes
en se ia un exemple: l’anècdo a ha ia es a p esen ada pe Lo enzo Valla com una
lloança de la mona quia; pe ò al segle XVI la in encionali a ou o almen capgi-
ada p ecisamen en con a de la mona quia i a a o de la de ensa dels p i ilegis
de la ciu a de Ba celona26. D’al a banda, les his ò ies gene als endi an a pa i
de la segona mei a del segle a dedica , signi ica i amen , alguns capí ols a la des-
c ipció del uncionamen de les ins i ucions p òpies.
De e , a pa i d’alesho es s’ope a un can i de sen i : el pa io isme no ce ca ja
enal i simplemen el passa nacional, sinó que inicia un comba his o iog à ic dins
la península Ibè ica pe conse a i esis i l’impuls cas ellà, és a di , com a expo-
nen de llui a pe a l’equilib i peninsula . Ho podem as eja a pa i de la u ili -
zació del nom d’Espanya.
Pa io isme i his o iog a ia humanís ica Manusc i s 19, 2001 51
22. DURAN, E.; REQUESENS, J., P o ecia i pode al Renaixemen . Tex os p o è ics ca alans a o ables
a Fe an el Ca òlic, València: T es i Qua e, 1997, pàssim.
23. DURAN, E., «Pa io isme i mil·lena isme al segle XVI», Rece ques, Ba celona: Cu ial, 1995, p. 7-18.
24. PAU RUBÍES, J., «La qües ió impe ial en el pensamen polí ic de la Ca alunya modena: his ò ia
d’una absència», Manusc i s. Re is a d’His ò ia Mode na, 1999, núm. 17, Ba celona, 1999,
p. 207-235.
25. BATLLE, Ma , Pa io isme i mode ni a a la i del com e d’U gell, Cu ial; PAM, 1999.
26. GRAU I FERNÁNDEZ, R., «Joan Fi elle , Fe an I i les imposicions municipals de Ba celona. Repàs
a un mi e his ò ic», Ba celona, Quade ns d’His ò ia, 2/3, 1996, p. 53-99.
58 Manusc i s 19, 2001 Eulàlia Du an
i Pe e Gil pe al P incipa de Ca alunya, pe ò només a iba en a esc iu e una pa
de l’ob a.
Pod íem conclou e, desp és d’aques eco egu pels elemen s pa iò ics en la
his o iog a ia humanís ica ca alana, que la consciència d’iden i a es à inculada
p imo dialmen a les p òpies ins i ucions més que no pas a uns al es elemen s com
la llengua. Que aques a consciència es elaciona, d’una banda, amb la mona quia
com a ins i ució i, de l’al a, amb les ins i ucions ep esen a i es. En can ia la
mona quia i esde eni -ne una de compos a, ambé can ia el sen i de la iden i a
o, més ben di , es dibuixen di e en s línies que podem designa com a pa iò iques:
a) la línia ei indica i a que somnia en una mona quia ca alana, unes ins i ucions
p òpies espec ades i uns mi es i símbols ambé p opis; b) la línia d’a i mació
en on d’I àlia, en l’àmbi cul u al, que glo i ica el ei Al ons el Magnànim i de en-
sa la p òpia adició en on de la in luència humanís ica i aliana, en especial en
ac a dels emps an ics; c) una línia que con e eix la mona quia p i a i a en uni-
e sal, basan -se en els po en s co en s apocalíp ics eno a s de l’època; d) una
línia de llui a en e les co ones peninsula s pe un equilib i polí ic, en especial
en on dels his o iado s àulics cas ellans i a agonesos com Zu i a i amb l’in en
de compa i el nom d’Espanya;e) una línia que ma gina la mona quia i cen a el
seu in e ès en la noblesa, l’economia i la població de cada un dels es a s que con-
o men la Co ona d’A agó. Són línies que con inua an, s’in e elaciona an i can-
ia an al lla g del segle XVII amb la po enciació dels p opis mi es medie als, la
endència a la subs i ució del e me Espanya pel d’Eu opa (Gue a de Sepa ació)
i al inal del segle la ei indicació d’una Espanya que a a designa íem com a plu-
al (Na cís Feliu de la Penya).
Els can is polí ics demana en no es espos es o no es adap acions. Al lla g
del segle XVI, les elles co ones medie als an i ali za en e elles pe ocupa un
bon lloc en la o mació de la no a mona quia compos a. La Co ona de Cas ella
aconseguí la sup emacia pe una sè ie de ci cums àncies a o ables. La Co ona
d’A agó quedà, de e , ma ginada del pode monà quic. Això a a o í la se a dis-
g egació i la i ali a en e els di e sos es a s que la o ma en. El egne d’A agó
iom à, almenys eò icamen , en els pape s dels his o iado s, g àcies al í ol eial,
a la u ili zació de la llengua cas ellana i a una pe sonali a sob eso in com la de
Je ónimo Zu i a. El P incipa de Ca alunya llui à en el on cas ellà i a agonès
sense gai e o una, i els egnes de València i de Mallo ca ei indica en pe sepa-
a la se a p òpia iden i a . Bàsicamen , o aques en ama ideològic anà a cà ec
d’in el·lec uals o gànics, humanis es que esc i i en al se ei dels di e en s cen es
de pode . La incidència en la socie a e a mínima i els aonamen s, mol so in en-
denciosos, ú ils, no e ídics. Pe ò no es po nega que a la lla ga les di e en s in e -
p e acions esg imides acaba en epe cu in en la ma eixa eali a que se ia cap ada,
accep ada o ebu jada. Pod íem di que, po se pe p ime a egada, les lle es —en
especial els ex os his o iog à ics— ac ua en en ce a mane a com un con a pode
o un qua pode .
