La identitat de Barcelona i dels barcelonins a l'època moderna

Resum Durant l’Antic Règim es desenvoluparan uns patriotismes locals, hereus de la cultura urbana del món clàssic, que conviuran amb d’altres identitats politicoterritorials, socioeconòmiques i religioses. En aquest article, l’autor analitza la fonamentació i la caracterització del patriotisme barceloní en el període de l’alta edat moderna, per després realitzar algunes consideracions sobre la incardinació d’aquest patriotisme de la Ciutat Comtal amb la identitat nacional catalana dels temps moderns. La conclusió gira entorn de la idea que per a la majoria dels barcelonins existia una gran identificació entre els interessos generals de Catalunya i els propis de Barcelona, i que difícilment podia existir una contradicció entre els uns i els altres. Paraules clau: identitats, patriotismes, Barcelona, Catalunya. Resumen. La identidad de Barcelona i de los barceloneses en la época moderna Durante el Antiguo Régimen, se desarrollaron unos patriotismos locales, herederos de la cultural urbana del mundo clásico, que convivirán con otras identidades político-territoriales, socioeconómicas y religiosas. En este artículo, el autor analiza la fundamentación y la caracterización del patriotismo barcelonés en el período de la Alta Edad Moderna, para después realizar algunas consideraciones sobre la incardinación de este patriotismo de la Ciudad Condal con la identidad nacional catalana de los tiempos modernos. La conclusión gira en torno a la idea de que para la mayoría de los barceloneses existía una gran identificación entre los intereses generales de Catalunya y los propios de Barcelona, y que dificilmente podía existir una contradicción entre los unos y los otros. Palabras clave: identidades, patriotismos, Barcelona, Catalunya. Abstract. The Identity of Barcelona and of the People of Barcelona During the Early Modern Age During the ancient Regime, some local patriotisms developped, heirs to the urban culture of the classic world, which lived with other political, territorial, socioeconomic and religious identities. In this article, the author analyses the foundation and characterisation of the Barcelona’s patriotism during the Early Modern Ages, to carry out some further considerations about the incardination between this patriotism of Barcelona and the catalan national identity of the modern times. The general conclusion revolves around the idea that for the majority of the people in Barcelona there was a great identification between the general interests of Catalonia and those of Barcelona, and that it could hardly exist a contradiction between them. Key words: identities, patriotisms, Barcelona, Catalonia. Manuscrits 19, 2001 137-153 La identitat de Barcelona i dels barcelonins a l’època moderna Antoni Simon i Tarrés Departament d’Història Moderna i Contemporània. Edifici B. 08193 Bellaterra (Barcelona). Spain antoni. simon 138 Manuscrits 19, 2001 Antoni Simon i Tarrés L’any 1630, Esteve Gilabert i Bruniquer encetava el pròleg de la seva Relació sumària de la antiga fundació i cristianisme de la ciutat de Barcelona amb una abrandada lloa a l’esperit patriòtic: Lo innato e insito amor de la pàtria és tan poderós que per son benefici y honor, los de millor naturalesa y més valerosos hòmens, se exposan animosament en actes bellicosos, a qualsevol perills, etiam que sien de la vida, y tenen a gran estima y reputació perdre-la en tals y tan gloriosas empresas. I explicitava a continuació que havia estat aquest amor a la pàtria el que l’havia portat a «veure, legir y scriure (que és lo talent que Déu me ha dat) cosas que poguessen ésser en benefici de la ciutat»; i, en definitiva, a compondre aquella obra «certificant ab moltas veras que ma intenció en estas cosas no tira a altro blanc ni interès que del bé de ma pàtria Barcelona»1. Aquest patriotisme barceloní —coetani a tants d’altres patriotismes locals catalans, espanyols i europeus—, que podem trobar ben arrelat en molts ciutadans del Renaixement i del barroc, és, bàsicament, una noció d’identitat vinculada al lloc de naixement i d’inserció personal; noció hereva de la cultura clàssica i que perdurarà durant l’època medieval2, tal com ens recorda en el segle XV la màxima del jurista Joan de Socarrats: «dicitur enim propia patria in qua sum natus»3. Cal subratllar, però, que aquell era un món d’identitats múltiples i de lleialtats compartides, i que aquestes identitats locals convivien amb d’altres identitats politicoterritorials (de pertinença a una comunitat política, de fidelitat dinàstica a un príncep), identitats de naturalesa socioeconòmica (pertinença a gremis, confraries, estaments, vinculació jurisdiccional) o, naturalment, identitats religioses. El tema de les identitats col·lectives i de llur significació en el desenvolupament dels patriotismes de l’Antic Règim i dels nacionalismes del món contemporani és un tema polèmic en extrem, que ha propiciat nombrosos i vius debats on han convergit historiadors, antropòlegs, historiadors del dret, sociòlegs, etc.4. En el 1. BRUNIQUER, Esteve Gilabert, Relació sumària de la antiga fundació y cristianisme de la ciutat de Barcelona. Barcelona, 1885, amb pròleg de F. MASPONS I LABRÓS. Les citacions són a les pàgines 9 i 10. 2. Vegeu MARAVALL, J.A., Estado moderno y mentalidad social. Siglos XV-XVII. Madrid (2 vols.), 1972, vol. I, p. 457 s. 3. SOCARRATS, J., In tractatum Petri Alberti di consuetudinibus Cathaloniae inter dominos et vasallos commentari. Lió, 1551, p. 373. Citat per MARAVALL, J.A., Estado moderno…, vol. I, p. 462. 4. Fonamentalment: AMSTRONG, J., Nations Before Nationalism. Chapell Hill, 1982; SMITH, A.D., The Etnic origin of Nations. Oxford, 1986, National Identity. Londres, 1991 i Nacionalismo y modernidad. Madrid, 2000; LLOBERA, J.R., El Dios de la modernidad. Barcelona, 1996; GELLNER, E., Nación y nacionalismos. Madrid, 1988; KOHN, H., Historia del nacionalismo. Madrid, 1984; ANDERSON, B., Imagined Communities: Reflections on the Origin and Spread of nations. Londres, 1983; BETHENCOURT, F. i RAMADA, D., (eds.), A memória da naçao. Lisboa, 1991; RANUM, O., National Consciousness. History and Political Culture in Early-Modern Europe. Londres, 1975; SAMUEL, R. (ed.), Patriotism: The Making and Unmaking of British National Identity. Londres, 3 vols., 1989; AA.DD., Nations, nationalismes, transitions XVI-XX siècles. París, 1993, i el volum monogràfic sobre «L’idée de nation en Europe au XVIIe siècle» XVIIe siècle 176 (1992). Pel que fa als treballs que utilitzen Catalunya com a marc de reflexió, vegeu: TORRES, Xavier, «Nacions sense nacionalisme: Pàtria i patriotisme a l’Europa cas català, les aportacions s’han concentrat sobretot en l’anàlisi de la identitat nacional catalana i, especialment, en la significació política d’aquesta en el procés de construcció de l’estat modern espanyol. En canvi, en general, s’ha deixat de banda l’estudi d’aquestes identitats locals —amb notables excepcions com són els treballs de Peter Sahlins5i James Amelang6—, potser perquè se les ha considerat un aspecte menor o secundari dins l’estudi de les identitats col·lectives, o, encara que pugui semblar contradictori, perquè la complexitat metodològica i conceptual d’un tema, sens dubte relliscós, n’hagi allunyat els estudiosos7. El meu propòsit en aquest article és, primer, veure la fonamentació i caracterització d’aquest patriotisme barceloní en el període de l’alta edat moderna i, després, realitzar algunes consideracions sobre la incardinació del patriotisme de la capital del Principat amb la identitat nacional catalana dels temps moderns; bo i precisant que l’abast d’aquests temes els fan mereixedors d’unes investigacions molt més àmplies i elaborades que les que pugui oferir en una aproximació que només aspira a suggerir algunes fonts, alguns textos i alguns plantejaments. I En la forja dels patriotismes antics i moderns, el paper de la història i dels historiadors ha estat sens dubte molt important, car qualsevol col·lectivitat es defineix per la memòria que es té d’ella, és a dir, per la història, creada o recreada La identitat de Barcelona i dels barcelonins a l’època moderna Manuscrits 19, 2001 139 de l’Antic Règim», Recerques 28 (1994), p. 83-89, i «Pactisme i patriotisme a la Catalunya de la Guerra dels Segadors», Recerques 32 (1995), p. 45-62; ROURA, Lluís, «“Un petit món en una província”. El concepte de nació referit a la Catalunya del segle XVII», L’Avenç 199 (1996), p. 6-11; SIMON TARRÉS, A., «Patriotisme i nacionalisme a la Catalunya moderna. Mites, tradicions i consciències col·lectives», L’Avenç 167 (1993), p. 8-16; «Ideologia i identitat nacional a la Revolució Catalana de 1640», Cercles d’Història Cultural 2 (1999), p. 10-23 i «“Catalans” i “francesos” a l’edat moderna. Guerres, identitats i contraidentitats. Algunes consideracions», Pedralbes 18-II (1998), p. 391-401; JANÉ CHECA, O., «Un exemple de contraidentitat formadora d’identitat col·lectiva: els catalans enfront de França a l’època moderna», Revista de Catalunya 151 (2000), p. 11-31. 5. SAHLINS, P., Fronteres i identitats: la formació d’Espanya i França a la Cerdanya. Segles XVII-XIX. Vic, 1993. 6. AMELANG, J., «Institucions no institucionals? Els fonaments de la identitat social a la Barcelona moderna», Pedralbes 13-II (1993), p. 304-311; «People of the Ribera: Popular Politics and Neighborhood Identity in Early Modern Barcelona» dins DIEFENDORF, Barbara i HESSE, Carla, (eds.), Culture and Identity in Early Modern Europe (1500-1800). Essays in Honor of Natalie Davis. Ann Arbor, 1993, p. 119-137, «Aspectos de la cultura urbana en la España moderna» dins FORTEA, J.I., (ed.), Imágenes de la diversidad: el mundo urbano en la Corona de Castilla. Siglos XVI-XVIII. Santander, 1997, i «Cities: identities, conflicts, solidarities», dins AA.DD., IV Congrés Internacional d’Història Local de Catalunya. El cor urbà dels conflictes: identitat local, consciència nacional i presència estatal. Barcelona, 1999, p. 21-35. 7. Significativament, la ponència del IV Congrés Internacional d’Història Local de Catalunya, citada a la nota anterior i que fou dedicada a «La Catalunya moderna: el mosaic de lleialtats i sobiranies», a penes tingué participants, i les comunicacions presentades no se centraren en el tema o «cor» del congrés: «patriotisme local, consciència nacional i presència estatal», sinó en l’estudi de les elits urbanes. Vegeu el balanç de la sessió que en féu Xavier Torres, el seu relator, a la relació de les comunicacions presentades a la primera sessió: «La Catalunya moderna. El mosaic de lleialtats i sobiranies» dins AA.DD., IV Congrés internacional… (1999), p. 159-167. 140 Manuscrits 19, 2001 Antoni Simon i Tarrés pels historiadors. I de la mateixa manera que autors com Bernard Guenée han afirmat que «en cert sentit, foren els historiadors els qui van crear les nacions»8, també es pot dir que els patriotismes locals deuen molt als cronistes de la primera modernitat, puix que aquests, a través de les seves «històries particulars» o corografies, van permetre a les comunitats urbanes desenvolupar i ser conscients d’un sentit d’identitat, convertint els veïns en ciutadans, en dotar-los d’un passat comú que els identificava i que alhora els distingia dels habitants de les altres poblacions9. Entenc que l’aparició d’aquestes corografies —que comencen a escriure’s a la segona meitat del segle XV i que tenen la seva època de plenitud productiva entre el darrer quart del cinc-cents i les primeres dècades del sis-cents— s’ha de relacionarla amb el desenvolupament de la cultura humanística en general i més precisament amb algunes de les seves facetes. Com és sabut, a partir del segle XIV comencen a despuntar l’arqueologia, l’epigrafia i la numismàtica. I en el segle XV la utilització i l’estudi històric dels monuments, les inscripcions i les monedes era prou considerable com perquè comencessin a aparèixer per primera vegada alçats d’arquitectura antiga, reculls epigràfics, col·leccions de monedes, etc. Cal precisar que, més que descobrir el passat del món ibèric o romà de les seves ciutats i regnes, el que els humanistes van fer va ser descobrir el passat en tant que passat, amb el distanciament i la perspectiva que això comporta10. A Jeroni Pau, la recerca del passat de la seva pàtria d’origen li va ser induïda pel seu amic romà Paolo Pompilio, fet que el va portar a escriure l’epístola Barcino: «Fa poc que per mitjà d’una carta amb un prec molt grat, vares interrompre les meves feixuges activitats jurídiques. Perquè desitges que et refereixi per escrit tot allò que he llegit en els autors antics i fidedignes sobre la meva ciutat, la seva terra i importància, els seus habitants i situació i sobre les seves gestes excel·lents i exemplars, afegint-hi succintament la seva història fins als nostres dies»11. L’obra del canonge Jeroni Pau, impresa l’any 1491, seria la primera de les corografies dedicades a la ciutat de Barcelona. La seguirien el Memorial històric de Joan Francesc Boscà, acabat a final del segle XV12; el Libre de algunes coses asa8. GUENÉE, B., Occidente durante los siglos XIV y XV. Los estados. Barcelona: 1985, p. 65. Unes afirmacions semblants es poden trobar a TATE, R.B., «El cronista castellano durante el siglo XV», Homenaje a Pedro Sainz Rodríguez III. Estudios Históricos. Madrid, 1986, p. 659-668. 9. Sobre aquestes corografies dins l’àmbit hispànic, vegeu KAGAN, R., «La corografía en la Castilla moderna. Género, historia, nación», Stvdia Historica XIII (1995), p. 47-59; QUESADA, Santiago, «Las historias de ciudades: geografía, utopía y conocimiento histórico en la Edad Moderna», Geocrítica 77 (1988) i La idea de ciudad en la cultura hispana de la Edad Moderna. Barcelona, 1992; per a d’altres àmbits, MENDYK, S., «Early British Chorography», dins Sixteenth Century Journal 17 (1986), p. 459-481; DOLAN, C., «L’identité urbaine et les histoires locales publiées du XVIe au XVIIIe siècle en France», dins Canadian Journal of History XXVII (1990), p. 278-298, i STRAUSS, G., Sixteenth-Century Germany and its Topography ans Topographers. Madison, 1959. 10. Així ho sosté SMALLEY, Beryl, Storici nel Medievo. Nàpols, 1979, p. 246. 11. PAU, Jeroni, Barcino. Cito segons l’edició i traducció preparada per VILALLONGA, Mariàngela, a Jeroni Pau. Obres. Barcelona, 1986. La citació és al volum I., p. 293-295. 12. BOSCÀ, Joan Francesc, Memorial Històric. Edició a cura de SOBREQUÉS, Jaume, Barcelona, 1977. nyalades, de Pere Joan Comes, compost el 158313; la Descripcion de las excelencias de la muy insigne ciudad de Barcelona, de Dionís Jeroni Jorba, publicada el 158914; la ja esmentada Relació sumaria de la antiga fundació y cristianisme de la ciutat de Barcelona, d’Esteve Gilabert i Bruniquer, escrita el 1630; els voluminosos i encara inèdits Discursos históricos de la fundación i nombre de la ciudad de Barcelona, de Rafel de Cervera, acabats el 163315, i crec que també podríem incloure en aquest gènere els tres volums dels Anals consulars de la ciutat de Barcelona, formats de les més principals antiquitats, prerogatives, sucesos de ella…16, així com el poc conegut manuscrit Apologia o sumaria de la antiga fundació y cristianisme de la ciutat de Barcelona y del regiment, costums, prerrogatives y autoritat…, del notari Josep Soldevila, escrivà de ració de la ciutat17. Aquestes «històries particulars» barcelonines, barreja de la laudatio humanística i de la crònica urbana, fixaven les «excel·lències» de la pàtria local sovint en competència polèmica amb altres ciutats catalanes o espanyoles, i també eren un contrapunt de les històries cortesanes al servei de reis i prínceps. Aquestes construccions historicollegendàries dotarien els ciutadans de Barcelona d’uns atributs: un gentilici, un origen remot, una història i uns sofriments compartits, un territori específic, etc., en definitiva, d’una ascendència col·lectiva concretada en una sèrie de valors o referents. L’antiguitat era, sens dubte, un dels valors més preuats de la cultura del Renaixement. Per a tots aquests historiadors i cronistes, el tema dels orígens els atrau especialment, ja que consideren que en les arrels primigènies d’una col·lectivitat es troba definida bona part del seu destí, i també perquè l’antiguitat era llavors un factor indiscutit de preeminència i prestigi18. Dues tradicions fundacionals barcelonines són esgrimides per aquests autors: l’hercúlia i la cartaginesa19. Així, Jeroni Pau s’inclina per l’opinió que Barcelona fou fundada en temps de la primera guerra púnica per Amílcar Barca: «el més valent i expert general dels cartaginesos»20, cabdill conegut en la tradició romana per «Barcinus», que seria qui donaria el nom a «Barcino», Barcelona. D’altres autors, Pere Joan Comes o Esteve Gilabert i Bruniquer, s’inclinarien per la tradició hercúlia, la qual vinculava la fundació de la ciutat amb Hèrcules l’egipcià, qui, en arribar a la costa catalana, encallaria una de les seves naus i aquesta La identitat de Barcelona i dels barcelonins a l’època moderna Manuscrits 19, 2001 141 13. COMES, Pere Joan, Libre de algunes coses asanyalades. Editat per J. Puiggarí, Barcelona, 1878. 14. JORBA, Dionís Jeroni, Descripción de las excelencias de la muy insigne ciudad de Barcelona. Barcelona, 1589. N’hi ha una edició facsímil de l’any 1928. 15. CERVERA, Rafel, Discursos históricos de la fundación y nombre de la ciudad de Barcelona. BNP. Ms. Esp. 397-398. A l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona n’hi ha una còpia manuscrita feta per S. Sanpere i Miquel, ms. B. 111-113. 16. Biblioteca de Catalunya, ms. 172-174. 17. Biblioteca Pública Episcopal del Seminari de Barcelona, ms. 41. 18. Vegeu DURAN, Eulàlia, Simbologia política a l’inici dels temps moderns. Barcelona: 1987; Sobre la mitificació dels orígens històrics nacionals catalans. Barcelona, 1991, i «Patriotisme i milenarisme en el segle XVI», Recerques 32 (1995), p. 7-18. 19. Sobre aquesta mitologia barcelonina, vegeu MAYER, Marc, «El nom de Barcelona», dins SOBREQUÉS, J. (ed.), Història de Catalunya, vol. I, p. 295-340, especialment p. 299-300. 20. PAU, J., Barcino (1986), p. 299. 142 Manuscrits 19, 2001 Antoni Simon i Tarrés barca —la novena— donaria el nom a l’antiga ciutat «Barca-nona». Bruniquer remarca que Barcelona és «antiga de sa primera fundació més que tots los altros pobles de Cathalunya com se prova de lo que diem avall que passa de 3.300 anys, més de 400 avans de la ciutat de Roma»21, i polemitza amb els que opinen que aquesta preeminència correspon a la Tarragona fundada per Tubal, el cinquè fill de Jafet. L’escrivà de ració del consell municipal de Barcelona, autor de les famoses Rúbriques, argumenta que amb la destrucció de Tarragona a mans dels musulmans l’any 717, l’antiga Tàrraco «restà herma, deserta e inhabitada y assolada»22, la qual cosa obligà a bastir una nova ciutat ubicada en un lloc distint; en canvi, Barcelona —segueix Bruniquer— «encara que moltas vegadas perseguida, però sempre ha perseverat en lo mateix loc que vuy és, y axí es més antiga que Tarragona»23. Al valor de l’antiguitat fundacional s’afegia el de l’antiguitat en la recepció de la fe cristiana. Bruniquer accepta les tradicions de les visites apostòliques de sant Pere, sant Jaume i sant Pau, i afirma amb orgull que «diem que la crhistiandat d’Hespanya comensà en Barcelona»24. Per la seva banda, Jeroni Pau fa un inventari dels «barons santíssims» que exerciren el pontificat en els primitius agrupaments cristians (Luci, Víctor, Eci, Alexandre, Teòtic, Pacià, Sever, etc.) i dels màrtirs cristians de les persecucions de Dioclecià i Decià, destacant santa Eulàlia i sant Cugat25. Aquesta imatge de ciutat cristiana, evangèlicament pura, és reforçada amb la minimització i condemna de la presència i del llegat jueu i musulmà. El mateix Jeroni Pau, a Barcino, fa una contundent defensa de les lleis d’exclusió religiosa: Així mateix hem vist que era lloat per molts el fet de que cap manera no es permeti als jueus habitar a la nostra ciutat, donat que són un llinatge d’homes sòrdid, libidinós i impúdic, i, si no en fos impedit per la servitud, també superbiós i cruel. S’afegeix a això que aquest poble sigui tan profundament amic de la usura i d’altres especulacions perjudicials a l’estat, i que intenti, no sé per quin odi singular, embolicar la resta dels mortals amb enganys i fraus. Per aquest motiu tampoc aquells qui tenen ascendència jueva (encara que cristians de nom i potser bona gent) no són admesos als honors del nostre estat ni als càrrecs del notariat ni de la medicina, perquè tothom considera molt difícil que puguin sostreure’s als costums dels avantpassats i a penes d’oblidar el llinatge. Tampoc no és permès de romandre a la mateixa ciutat als seguidors de la religió de Mahoma (si fem excepció dels esclaus), a fi que la veritable religió no sigui corrompuda per les supersticions adquirides a través d’altres religions, a fi que la diversitat de religions i de culte dintre de la mateixa ciutat no origini enveges, odis, impostures i dissensions, i en ocasions desastres i fins la destrucció de l’estat26. Un altre argument de força, distinció i preeminència històrica era la referència a la lluita contra els musulmans. Aquest episodi permetia a Bruniquer enllaçar l’ar21. G. BRUNIQUER, Esteve, Relació sumària… (1885), p. 13-14. 22. Ibídem, p. 14. 23. Ibídem, p. 15. 24. Ibídem, p. 18. 25. PAU, J., Barcino (1986), p. 309-311. 26. Ibídem, p. 337. didesa patriòtica pròpia dels antics barcelonins amb la seva fidelitat a la religió cristiana; el nostre cronista remarca com durant la dominació musulmana a Barcelona «encara hagué bisbes y era poblada de moltíssims christians dita ciutat, etiam en temps dels moros que la tingueren tiranizada molts anys y fou de las primeras terras que intrèpidament y ab gran valor dels matexos com a grans christians y animosos soldats se subtragueren de llur subyugació y donaren a Carlomagno y Ludovico Pio reys de França»27. Aquestes corografies renaixentistes enalteixen la personalitat de l’urbs barcelonina tot realitzant un inventari, sovint extens i detallat, de les seves «excel·lències»: la bondat climàtica i orogràfica del seu emplaçament, la fertilitat del seu entorn, la magnificència dels seus monuments, etc.28; però també destacaven la perfecció i sublimació de Barcelona com a cos místic, com a civitas on estaven arrelats els principis de caritat, justícia, pietat i noblesa, els quals permetrien i serien el fonament d’un bon ordre i equilibri social. Una definició, en definitiva, que l’aproximaria a les qualitats i als models esbossats pels antics i moderns autors de les utopies socials, des de Plató i Aristòtil fins a Campanella i Bacon, passant per sant Agustí o Tomàs Moro. Dionís Jeroni Jorba ofereix, el 1589, aquesta imatge idealitzada de la civitas barcelonina: Porqué los ciudadanos della no estan puestos sino en tener en cuenta con el bien no sólo público mas aún particular, de donde se sigue que no ay discordias, no dissensiones sino grande paz y tranquilidad. Los nobles y cavalleros puestos en sus exercicios, los mercaderes tratan lícitamente sus negocios, no mirando sus intereses sino el bien público, anteponiendo aquel a todas cosas los sacerdotes y personas religiosas viven recatadamente, los oficiales en todas artes no pierden un punto de su hazienda, y ansi no se hallan vagabundos por do viven muy alegres y contentos29. Hom pot entreveure en la descripció d’aquell eminent humanista i jurista barceloní la concepció de Barcelona com una ordenada congregació de persones que vivien juntes en vida virtuosa; idea de medul·la aristotèlica present en el pensament polític i social medieval català d’autors com Francesc Eiximenis30, i ni de La identitat de Barcelona i dels barcelonins a l’època moderna Manuscrits 19, 2001 143 27. G. BRUNIQUER, Esteve, Relació sumària… (1885), p. 22. 28. Així, per exemple, a l’inici de la Guerra dels Segadors, el famós predicador fra Gaspar Sala, als seus Principios y progresos de las guerras del Principado de Cataluña, farà un encés panegíric de la ciutat que havia intentat destruir l’exèrcit del marquès de los Vélez: «Esta sita en un llano, equivocación de un jardín, a quien hermosea ya la variedad de limones, naranjas, ponciles, cidras de todas especies y frutales; ya la numerosidad de grandes alquerias y casas de recreo, que pudiera dellas componerse otra Barcelona. Como reyna se corona de montañas en forma de arco, a quien sirve de cuerda el mar Mediterráneo, o por mejor dezir, de espejo donde se retrata la hermosura de sus edificios. Las orlas de sus confines bañan (dexándola en medio) dos rios, Besós y Llobregat, cuyas aguas están hechas a teñirse en sangre de invasores de Barcelona». Barcelona, 1641, Biblioteca de Catalunya, Fullets Bonsoms, 6.269., fol. 29-29v. 29. JORBA, Dionís Jeroni, Descripción de las excelencias… (1589), fol. 3v-4. 30. Cfr. EIXIMENIS, F., Lo dotzé, capítol XLIII. Vegeu ELÍAS DE TEJADA, F., Las doctrinas políticas de la Cataluña medieval. Barcelona, 1950, p. 149. 144 Manuscrits 19, 2001 Antoni Simon i Tarrés bon tros exclusiva de Jorba. De fet, un segle i mig abans que Dionís Jorba publiqués la seva Descripción, en el Sumari de les lloors de Barcelona —escrit probablement el 1444 i publicat el 1583 per Pere Joan Comes al Libre de algunes coses asanyalades—31 s’apuntava, entre les qualitats de la ciutat que podien ser més estimades, la seva bona justícia: «molt ben disposada per a pacificar els homes, per a extirpar les renyines, les baralles i les discussions»; l’exercici de les activitats caritatives i piadoses: «és digna de gran lloança per l’almoina cotidiana que es fa als pobres en el refectori de la Seu, de la casa de la Santa Creu i dels hospitals, en els quals els pobres de Crist són restaurats, recollits, alimentats i vestits»; o de la defensa dels bons costums morals: «també hi ha un altre lloable costum, en aquesta ciutat, i és que dues vegades a l’any hom fa en secret una inquisició general contra els mitjancers i les mitjanceres, és a dir, els alcavots i les alcavotes, i contra els inductors al joc i contra altres malfactors i vagabunds. Segons llurs mèrits i demèrits, a resolució del jutge que incoa la inquisició i dels concellers i pròcers, són allunyats perpetualment o temporalment de la ciutat i del seu terme o desterrats a l’illa de Sardenya»32. Resumint, aquestes «històries particulars» o corografies, fomentaren, del segle XV ençà, un sentiment d’identificació comunitari, barceloní, en base a argumentacions històriques, religioses i cíviques que enaltiren i dotaren d’una originalitat la patria ciutat, la qual tindria un espai territorial, econòmic, de relacions humanes i de treball, propi i diferenciat. És ben cert que aquests textos arribaren solament a una minoria social: la classe dirigent amb una certa formació cultural, és a dir, essencialment els ciutadans honrats, els nobles, mercaders, juristes, metges i d’altres membres de les professions liberals; però això no vol dir que les seves idees i missatges no tinguessin una penetració social molt més àmplia. Els cerimonials i, en general, la simbologia del poder dels consellers, les expressions artístiques, arquitectòniques, pictòriques o escultòriques sobre la ciutat, les grans festivitats religioses d’àmbit local, etc., podien ésser instruments perquè aquest sentiment patriòtic es difongués per sectors molt més amplis de la població barcelonina. Com és sabut, lleis, privilegis i institucions constituïen un referent identitari fonamental en les societats de l’Antic Règim, i, des dels temps medievals, la història de Barcelona i dels barcelonins va quedar fortament marcada per la seva condició de capital política del Principat i pel gran poder que concentrà el govern municipal de la ciutat. Diversos autors, entre ells J.H. Elliott, han subratllat el gran pes específic del Consell de Cent en la política catalana. La ciutat de Barcelona, gràcies a la seva riquesa i privilegis, «era —diu l’historiador anglès— quasi una república independent, una petita Venècia»33, que solament mantenia uns lligams molt prims amb 31. El Sumari de les llaors de Barcelona correspon al capítol 107 del Libre de algunes coses asanyalades de COMES, Pere Joan, i comprèn les pàgines 207 a 213 de l’edició de PUIGGARÍ, Josep, ja citada. Per la seva part, CASAS HOMS, Josep M., l’edità i la traduí al català amb un davantal introductori a «Les “llaors” de Barcelona i P.J. Comes», a Cuadernos de Arqueología e Historia de la Ciudad (1967), p. 248-259. 32. Ibídem, pàssim 254-259. 33. ELLIOTT, J.H., La revolta catalana 1598-1640. Barcelona, 1966, p. 155. la Corona. Aquesta era precisament l’opinió de Segismondo Cavalli, ambaixador venecià que l’any 1567 es meravellava dels infinits privilegis de la ciutat, «tants, que són poques les coses en les quals el rei els pot manar»34. Un altre viatger il·lustre, Juan de Palafox i Mendoza —almoiner i capellà de l’infanta Maria d’Austria—, es mostrà contorbat per les llibertats del municipi quan visità Barcelona l’any 1630. Palafox, que ocupà càrrecs de responsabilitat al costat del comte duc d’Olivares, recomanava als ministres del rei que remeiessin aquella situació, puix que la considerava perillosa per la corona: Es el gobierno político de esta ciudad sobremanera pesado; excluida casi del todo la nobleza, fiado al pueblo, del qual se forma un consejo de ciento cuarenta hombres, que ellos llaman sabio, que de nada tiene menos que de sabio a lo que dicten los cuerdos […]. Podia tenerse atención en el Consejo (de Aragón) a quien toca en no permitir tanta autoridad a la ciudad ni conselleres; usurpada, parte con su poder, parte con la remisión de los ministros reales, cuya jurisdicción se enflaquece fácilmente con esto. Es necesaria arte, y no pequeña, para no escandalizar las materias y sin conducirlas a la desesperación remediarlas, porque la ciudad está sobremanera libre y, si no se mira por su reparo, peligrosa35. Però, en la mateixa data de 1630, el que per a Palafox era motiu d’alarma i inquietud, per a Bruniquer ho era d’orgull i complaença: «aquesta ciutat apar més república franca que ciutat vassalla, per los molts privilegis de que goza, dels quals los desta ciutat estan attents sempre; que es voler dir, que no duptan fer qualsevols empresas y diligèncias y despesas per grans que sien per defença de sos privilegis, etiam que fos dels de menor consideració»36. Tanmateix, en l’ideal de pàtria barcelonesa, la defensa d’aquests privilegis havia de ser compatible amb la fidelitat i lleialtat professada als seus senyors i reis. A final de l’any 1697, una vegada Barcelona havia passat el setge i l’ocupació de les tropes franceses del duc de Vendôme, els consellers elevaren un llarg memorial a Carles II inventariant amb detall els serveis oferts per la ciutat a la monarquia des de l’any 1652; serveis que, tal com es remarcava a l’inici de l’escrit, eren la continuació de moltes altres prestacions i serviments dels temps passats: Entre las principales excelencias que ilustran a la ciudad de Barcelona, cabeça y metrópoli de Principado de Cataluña, es muy singular la fidelidad, con que ha servido a los señores reyes, assí en paz, como en guerra, con magnimidad y largueza, tanto más apreciable quanto nacida de su mera liberalidad y amor al servicio de sus reyes y soberanos37. La identitat de Barcelona i dels barcelonins a l’època moderna Manuscrits 19, 2001 145 34. El Viaggio di Spagna de Segismondo Cavalli i Lunardo Ottobon ha estat traduït i editat per BOLÒS i MASCLANS, Jordi, Com veieren els Països Catalans alguns viatgers del segle XVI. Barcelona, 1980, la citació és a la pàgina 54. 35. Vegeu-ne l’edició d’ARTEAGA, Cristina, Diario del viaje a Alemania por Juan de Palafox y Mendoza. Madrid, 1935, la citació és a la pàgina 56. 36. GILABERT BRUNIQUER, Esteve, Relació sumària… (1885), p. 37. 37. Manifestación en que se publican muchos y relevantes servicios y nobles hechos con que ha servido a sus señores reyes la excelentíssima ciudad de Barcelona… Barcelona, 1697, p. 2. 152 Manuscrits 19, 2001 Antoni Simon i Tarrés Però aquesta prepotència aixecava també sentiments de recel i d’animadversió en els habitants d’altres viles i ciutats del Principat. L’episodi que suscità el juliol de 1588 la detenció de monsenyor Galceran de Navel, conseller en cap de Barcelona, per part de les autoritats municipals de Tortosa, exemplifica bé tant l’altivesa barcelonina com el ressentiment que podia ocasionar aquesta. L’any 1476 els consellers de Barcelona aconseguiren que el rei Joan II reconegués la prerrogativa de poder anar precedits de macers, amb maces aixecades, per totes les terres del Principat. Quan, al cap de més d’un segle, Tortosa els regatejà aquesta distinció «dient que tenien privillegi més entic y que Tortosa era més que Barcelona per ser marquesat y altres insolències que no es raó posar-les así» —expressava indignat en el seu diari el cavaller barceloní Frederic Despalau—, la ciutat de Barcelona se sentí pregonament ofesa. El Consell de Cent es reuní «y determinaren los consellés y 24 —segueix el relat de Frederic Despalau— fer sis mil hòmens y hanassen a Tortosa y asollasen dita ciutat en fins tinguessen lo(s) consellé(s) ab les insígnies consullàs y los tres cavallés (que) anaven ab ell». La resposta dels barcelonins, lliurant diners i homes per a l’empresa, fou apassionada i només la intervenció del virrei i la por dels tortosins evitaren que la host armada de Barcelona, enarborant la bandera de la ciutat, anés a venjar l’ultratge. El dia 14 de juliol arribaren notícies «que los tortosins havien dexat pasar lo conseller per Tortosa, ab les insígnies consullàs», apuntava amb satisfacció al seu diari Frederic Despalau59. Sentiment d’aversió que també mostraren els perpinyanesos quan, el març de 1629, el jutge de cort Pau Guiamet i d’altres oficials reials entraren a Perpinyà per disgregar la «mà armada» que la capital del Rosselló havia declarat contra Barcelona. El poble de Perpinyà, que considerava els oficials reials còmplices dels interessos de Barcelona, els rebé amb hostilitat. Segons relata Jeroni Pujades, «los conjurats los anavan a fer befas al Castell cridant “Eixiu, eixiu, cornuts de Barcelona”. Los estudiants ab pistoles a les mans, deyan: “veniu, mossas a llevar”. Los minyons, ab esquadras y tabors de barrils, los anavan a improperar»60. I, de fet, a les inacabades corts de 1626, les ciutats catalanes ja havien proposat una reducció de l’excessiu poder i tutela que Barcelona exercia sobre el Principat: «que la ciutat de Barcelona no puga determinar ni resoldre cosa alguna al bé públic del present Principat que primer no sien cridats, citats i oïts los síndics de les ciutats»61. Però si per als ciutadans de Lleida, Tortosa o Perpinyà els interessos generals de Catalunya i, naturalment, els seus particulars no es podien sempre i automàticament identificar amb els de Barcelona, segurament per a molts barcelonins difícilment podia existir contradicció entre uns i altres, perquè els interessos del Principat i els de la seva capital eren tan pròxims que es confonien. Barcelona era «cap i casal», «caporal i cap de títol de Cathalunya», «mare i cap de regne», «cap i refu59. Dietari editat per SIMON I TARRÉS, A., a Cavallers i ciutadans a la Catalunya del Cinc-cents. Barcelona, 1991, p. 89-177. Les citacions són a la pàgina 108. 60. PUJADES, J., Dietari IV (1976), p. 194. 61. Citat per ELLIOTT, J.H., La revolta catalana… (1966), p. 212. gi de tota Catalunya»62, o com encara més explícitament trobem en alguna documentació dels anys precedents a l’esclat revolucionari de 1640: «Catalunya era Barcelona i en aquesta ciutat no governava la Generalitat sino el Consell de Cent»63. El redactor de la crònica de l’Exemplària de la catedral de Barcelona durant els anys de la Guerra dels Segadors, probablement el canonge Joaquim de Carbonell, quan refereix l’entrega de la ciutat de Tarragona, el desembre de 1640, a l’exèrcit castellà del marquès de los Vélez, considera la rendició com a fruit d’una traïció, i escriu pregonament indignat: […] entrà en ella lo marquès de los Véles, ixint-lo a rebre los consuls i persones graves de la ciutat, a bon segur les que hi avian quatre mesos avian entregat la ciutat, usant tant gran i vil traició a Déu, al Principat, i en particular a Barcelona, pus ab exterioritats fraudulentes de voler-se defensar, estant en secret rendits a l’enemich, demanaren al Principat i a la ciutat de Barcelona diners, munitions en molta cantitat per a que se enflaqués la província, i en particular Barcelona, que com a mare se desangrava per a accedir a la defensa de tots los llochs que com a fills estimava64. Per al redactor de la crònica de l’Exemplària, com probablement per a molts d’altres barcelonins, la propinqüitat de Barcelona i Catalunya era ben clara. La identitat de Barcelona i dels barcelonins a l’època moderna Manuscrits 19, 2001 153 62. Expressions recollides per FLORENSA, N., El Consell de Cent. Barcelona a la Guerra dels Segadors. Barcelona, 1996, p. 114-115. 63. Citat per REGLÀ, Joan, Historia de Cataluña. Barcelona, 1974, p. 109. 64. Crònica «Exemplària» de la catedral de Barcelona III (1617-1666), ACB., Dignitats i Oficis 11. Arxiu Capitular, fol. 141-141v. Editat per SIMON I TARRÉS, A., Cròniques de la Guerra dels Segadors (en premsa).