Aspectes de la relació identitària de Catalunya amb França a l'època de Lluís XIV

Resum Analitzant la repercussió de la presència francesa a Catalunya en certs moments clau des de l’inici de l’època moderna (sobretot al Rosselló), l’autor estudia de quina manera l’existència d’un conflicte francocatalà marca les arrels d’una identitat col·lectiva catalana. La política de Lluís XIV a Europa, i particularment a Catalunya, fa confluir elements de discòrdia presents a la societat catalana —guerra, poder, religió, identitat, etc.—, una sèrie de fets transversals que podria haver portat a la germinació d’aquesta identitat o, encara més, a la formació d’una consciència col·lectiva catalana. Paraules clau: Rosselló, Lluís XIV, Catalunya, guerra, identitat. Resumen. Aspectos de la relación identitaria de Cataluña con Francia en la época de Luis XIV Analizando la repercusión de la presencia francesa en Cataluña en ciertos momentos clave desde principios de la época moderna (sobretodo en el Rosellón), el autor estudia cómo la existencia de un conflicto franco-catalán sienta las raíces de una identidad colectiva catalana. La política de Luis XIV en Europa, y en particular en Cataluña, hace confluir elementos de discordia presentes en la sociedad catalana —guerra, poder, religión, identidad, etc.—, una serie de hechos transversales que podría haber llevado a la germinación de esa identidad o, más aún, a la formación de una conciencia colectiva catalana. Palabras clave: Rosellón, Luis XIV, Cataluña, guerra, identidad. Abstract. The Relationship Between Catalonia and France During the Reign of Louis XIV Analyzing French presence in Catalonia in very important moments according to some political principles of Modern Age, the author studies how the existence of a French-Catalan conflict rooted the Catalan identity. Key words: Roussillon, Louis XIV, Catalonia, war, identity. Manuscrits 19, 2001 103-136 Aspectes de la relació identitària de Catalunya amb França a l’època de Lluís XIV Oscar Jané Checa Universitat Autònoma de Barcelona Université de Toulouse - Le Mirail oscar[email protected] Les relacions entre catalans i francesos durant l’època moderna són essencials a Catalunya i tenen el seu punt culminant a la Guerra del Francès, que deixà una forta petjada en l’imaginari català. No obstant això, altres moments històrics han marcat aquesta relació. Gairebé sempre, les guerres i les violències són les que guien l’historiador en les més variades expressions polítiques dels pobles. És així com l’actitud del regne de França envers Catalunya i la seva població sobresurt en tres moments clau: la Guerra de Successió1, la Guerra dels Nou Anys2i la Guerra dels Segadors3. La influència francesa en la política espanyola i, particularment, en la catalana resta un tema cabdal i recurrent en els estudis sobre pensament polític a Catalunya a l’època moderna. A més a més, aquests tres períodes cobreixen gairebé tot el regnat de Lluís XIV (1643-1715), comptant-hi els anys de regència. Per això, el nostre objectiu és tractar d’entendre el posicionament global dels catalans —tant de les autoritats com del poble en general— enfront de França, des dels primers contactes d’aliança amb França (1640) fins a l’oposició frontal certificada pel rebuig de Felip d’Anjou, nét de Lluís XIV, com a rei d’Espanya. Ens trobem davant d’un estudi ben complex i de variada resolució i, tot i que aparentment sigui de senzilla exposició, hi ha diferents punts per analitzar. En primer lloc, es planteja amb dificultat la temàtica de fons de tota la problemàtica: esbrinar les identitats i els sentiments socials i polítics. L’estudi d’aquests ha estat territori reservat fins fa poc als historiadors i sociòlegs contemporaneïstes, però des de fa ja un temps s’ha registrat un augment en les recerques de les identitats i els moviments de pertinença en segles anteriors a la Revolució Francesa. Això es deu, sobretot, a les noves vies d’investigació obertes per alguns historiadors actuals i, també, per antropòlegs i sociòlegs. Aquest és el cas dels treballs, entre altres, de Josep Ramon Llobera, Anthony D. Smith o Xavier Torres —aquest últim a Catalunya especialment—4. És a dir, una onada d’investigadors que s’emmarca 104 Manuscrits 19, 2001 Oscar Jané Checa Sumari Precedents polítics i quadre ideològic als Comtats nord-catalans L’evolució de les actituds catalanes amb els francesos després del tractat dels Pirineus. Comtats i Principat: dues realitats oposades? Síntesi: Existiria una cristal·lització d’un sentiment identitari col·lectiu a causa dels francesos? 1. ALBAREDA, Joaquim (1993). Els Catalans i Felip V: de la conspiració a la revolta, 1700-1705. Barcelona: Vicens Vives-Fundació «La Caixa»; i «Austriacisme a Catalunya: els seus fonaments entorn de 1705», L’Avenç, 253, 2000, p. 36-43. 2. ESPINO, Antonio (1999). Cataluña durante el reinado de Carlos II: política y guerra en la frontera catalana, 1679-1697. Bellaterra: Monografies Manuscrits. 3. SIMON I TARRÉS, Antoni (1999). Els orígens ideològics de la revolució catalana de 1640. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 4. De Xavier TORRES destaquem la conferència donada el desembre de 2000 a la Universitat Autònoma de Barcelona (VII Cicle de Conferències Manuscrits): «La historiografia de les nacions abans del nacionalisme (i després de Gellner i Hobsbawm)», on fa una extensa referència i estat de qüestió dins el camp científic interdisciplinari. Tanmateix, sembla que hom havia establert un criteri general de definició sobre les identitats nacionals i ètniques com a tals abans de la Revolució Francesa i com a nacionalismes, després d’aquesta mateixa data5. D’una altra banda, l’estudi és variat en el conjunt de la seva focalització. Per «Catalunya» a l’època moderna hem d’entendre el conjunt del Principat, inclosos els comtats del Rosselló i la Cerdanya. Alhora, també hem de ser conscients que la relació de cada esfera social —política i geogràfica— amb els francesos pogué ser diferent. En aquest sentit, el que hem intentat establir amb aquest treball és un esbós dels precedents que marcaren les relacions de França amb Catalunya segons les àrees geogràfiques que poguessin ser-hi més sensibles. És a dir, hem aprofundit la nostra visió en les relacions i els intercanvis previs —a la revolta catalana— amb els francesos en funció de les postures adoptades de 1640 endavant, tot destacant-ne dues àrees principals: la primera, els comtats del Rosselló i la Cerdanya; la segona, la resta del Principat de Catalunya. En aquest estudi ens centrem sobre la primera àrea, a fi d’entendre millor certs posicionaments ideològics entre 1640 i 1659, així com després d’aquesta última data. Finalment, es tractaria d’entreveure un principi d’evolució diferent entre els comtats i la resta del Principat arran de la seva annexió a França, tot destacant les similituds de les demandes socials, les diferents característiques de les queixes i la formació d’una o diverses consciències col·lectives. I farem una pinzellada per veure si en el transcurs del temps i dels fets que van des de 1640 fins a la Guerra de Successió, les formacions identitàries —si és que existiren—, entre el sud i el nord de Catalunya, van fer un gir. Precedents polítics i quadre ideològic als comtats nord-catalans El Rosselló és l’únic que es mostra des d’un principi contrari a l’opció francesa. Amb les campanyes militars franceses dels anys 1638-1639 —dins la Guerra dels Trenta Anys—, el Rosselló enceta un dels períodes socials més problemàtics de la seva història6. El relat dels setges i del que succeeix a l’interior de les viles és tan descriptiu que emet per si sol les penes i les voluntats polítiques dels qui ho viuen, en un moment de desesperació7. L’intent francès d’apoderar-se dels comtats en Aspectes de la relació identitària de Catalunya amb França… Manuscrits 19, 2001 105 sobre els estudis de les identitats. Tanmateix, en destaquem també: «Nacions sense nacionalisme: pàtria i patriotisme a l’Europa de l’Antic Règim». Recerques, 28, 1994, p. 83-89; LLOBERA, Josep Ramon (1996). El dios de la modernidad. El desarrollo del nacionalismo en Europa Occidental. Barcelona: Anagrama; SMITH, Anthony D. (1976). Las teorías del nacionalismo Barcelona: Península. 5. Amb aquesta categorització, tot emprant una terminologia diferent, els darrers estudiosos que hem citat intenten superar la clàssica barrera del sentit donat a «nacionalisme», adoptat, entre altres, per Hobsbawm, Gellner o Breuilly. Vegeu, en aquest sentit, els articles de: SMITH, Anthony D. (1996). «El nacionalisme i els historiadors». Afers, 23/24, p. 257-279 i MACCORMICK, Neil (198889). «Nació i nacionalisme». Afers, 8, p. 379-398. 6. MARCET, Alícia (1995). Le rattachement du Roussillon à la France. Perpinyà: Trabucaire, p. 54-57. 7. Vegeu, en aquest sentit, el relat de: PASQUAL, Pere. «Diari de Pere Pasqual (1595-1644)». Edició a cura de SIMON, Antoni i VILA, Pep (1998). Cròniques del Rosselló, segles XVI-XVII. Barcelona: Curial, p. 52-126. plena Guerra dels Trenta Anys té, d’entrada, dues conseqüències: revifar l’odi i la por dels rossellonesos envers França i remarcar l’ofec social enfront dels abusos de la soldadesca hispànica. Per tant, l’agressió francesa no implica una crida de suport incondicional al regne d’Espanya per part de les autoritats de Perpinyà. Les retirades militars de l’hivern de 1639-1640 són una petita entrada d’aire fresc, ja que les tropes franceses han hagut de marxar més enllà d’Òpol i les castellanes resten aquarterades al sud, tot deixant només petits contingents de tropes. A les portes de la revolta de 1640, l’opció francesa no sembla pas que es presenti com una veritable solució al Rosselló enfront de les desavinences amb Madrid. La gal·lofòbia que s’hi «respira» és antiga. De quan ve? Per què es mostra? No cal veure en l’annexió del Rosselló a França, el 1659, les principals raons d’un odi i d’una forta antipatia al francès. Quines són, doncs, les arrels d’aquest rebuig dels francesos als comtats? Ens fixarem en quatre grans eixos per intentar donar una resposta a les qüestions plantejades: un principi d’arrelament de rebuig popular arran de les invasions franceses a finals del segle XV; el conflicte religiós a França i el temor d’atacs heretges a finals del segle XVI; el tema de la forta immigració francesa; els canvis pel pacte polític iniciat amb França el 1640. Un principi d’arrelament de rebuig al francès Un fort rebuig envers quelcom sembla que hagi de venir precedit per un motiu, el qual sol ésser un atac o una agressió. A l’època moderna, les agressions acostumen a ser de tipus militar o de violència social, la qual cosa comporta una resposta popular de rebuig i malfiança cap als estrangers, així com una canalització agressiva de les formes de relació i de comportament8. La societat europea moderna està saturada de violència de dos tipus: horitzontal —social, de la vida quotidiana— i vertical —la que ve directament de les autoritats—. Les guerres i el paper dels exèrcits són fonamentals en l’extensió de la por i la violència, que el poder monàrquic centralitza9. Però l’enorme rebuig dels francesos a finals del segle XVII hagué de trobar arrels més enllà de sistemes o normes englobades únicament i exclusivament en la violència i en les guerres d’aquell segle. Així doncs, si hem de cercar un antecedent que hagués marcat fortament les relacions entre els rossellonesos i França, a diferència de la resta de Catalunya, ens hauríem de centrar en l’ocupació dels comtats a finals del segle XV10. En una època on destaca la guerra 106 Manuscrits 19, 2001 Oscar Jané Checa 8. MUCHEMBLED, Robert (1989). La violence au village. Sociabilité et comportements populaires en Artois du XVe au XVIIe siècle. Brussel·les: Brepols, p. 139-141. L’autor expressa, pel cas de l’Artois, el que es comú a moltes societats rurals d’aquella època: la «ubiqüitat multiforme» de la por, i defineix aquella societat com a «replegada sobre ella mateixa, introvertida, hostil a les diferències i fortament xenòfoba, fins i tot enfront dels veïns més propers […] una societat saturada d’agressivitat». 9. HALE, John R. (1987). Guerra e società nell’ Europa del Rinascimento (1450-1620). Roma: Laterza, p. 197-230; ANDERSON, M.S. (1990). Guerra y sociedad en la Europa del Antiguo Régimen (16181789). Madrid: Ministerio de Defensa, p. 30-33. 10. Específicament sobre aquest tema, gairebé només trobem estudis antics com els de CALMETTE, Joseph: «La fin de la domination française en Roussillon au XVe siècle. Étude d’histoire diplomatique». BSASLPO, XLIII; «La question du Roussillon sous Louis XI. Étude sur les relations diplomatiques de la France et de l’Aragon relatives à l’engagement du Roussillon et de la Cerdagne civil a Catalunya i on també es viuen conflictes a l’exterior, el territori rossellonès pateix les realitats dels «confins». És a dir, les terres nord-catalanes encaixen els atacs de les tropes militars limítrofes de manera crònica. Alhora, aquest territori —i la seva societat— esdevé moneda de canvi en els afers de la guerra civil catalana. Aturemnos un instant sobre aquest punt, ben sabut dels manuals d’història, però tan important com per marcar les bases d’un sentiment col·lectiu antifrancès als comtats. Aquest trobaria una font prou important, doncs, arran dels fets i de les conseqüències de la guerra civil catalana: un enfrontament que s’emmarca dins el conflicte civil de Catalunya de 1462-1472, i que té com a víctima d’armes els comtats. Joan II, rei d’Aragó, protagonitzà amb el rei de França, Lluís XI, una mena d’intercanvi economicoterritorial: per mitjà d’un préstec de 300.000 escuts d’or donats a Joan II, el rei de França aconsegueix el dret de rebre les rendes dels comtats i el permís de posar guarnició a Perpinyà i a d’altres llocs del país rossellonès com a mesura provisional (fins al pagament del deute). Això, que va ser certificat pel Tractat de Baiona (maig de 1462), deia més o menys que el Rosselló seria ocupat pels francesos a canvi de diners. Quina va ser la reacció de les autoritats rosselloneses? Evidentment, els rossellonesos —per veu de les seves autoritats, cònsols i altres— van rebutjar el tractat i es van alçar en armes contra Lluís XI. Els francesos eren en aquell moment un exèrcit en posició d’«ocupant». La resistència només durà de novembre de 1462 a gener de 1463, per manca de mitjans econòmics i d’efectius. Posteriorment, transcorre un període de deu anys durant els quals els francesos exerciren el seu poder i explotaren el territori que ocupaven11. Amb la Capitulació de Pedralbes s’arribà a la fi de la guerra civil catalana (1472). Joan II intentà llavors recuperar els comtats. Els francesos fan llavors marxa enrere i, el 1473, el rei d’Aragó fa la seva entrada a Perpinyà. Alguns passatges del Llibre de Memòries de l’església de Sant Jaume de Perpinyà mostren l’alegria de l’alliberament de la població de la soga dels francesos, tot demostrant un apassionat afecte per la «pàtria»: A vint-e-sinc de gener de l’any mill quatre-cents setanta-e-tres, los gentils-hòmens en Longe y en lo portal de Sanct Martí cridaren: Aragó!, Aragó! Y al primer de febré de l’any susdit, en la miga nit, fora lo portal de Canet, feren grans crits dient tots ensemps: Aragó!, Aragó! E aquí fonc Mossèn Bernat d’Oms e mossèn Samsó e molts altres gentils-hòmens e trobaren lo portal de Canet hubert e intraren-se’n tots ensemps ab lo rey en Johan dins la vila de Perpenyà y fon aragonesa. E lo rey posave a casa de mossèn Johan Radon, y la dita vila ere francesa; y los francesos staven spantats y molts enmalignats, y en tant prest fon la nova en lo rey de France12. Aspectes de la relació identitària de Catalunya amb França… Manuscrits 19, 2001 107 (1462)». Annales du Midi, VII i VIII, 1895-1896, 98 p.; Un épisode de l’histoire du Roussillon au temps de Charles VII, impr. J. Payret, 1900. 11. Tot i que el to de la narració dels fets per part d’historiadors nord-catalans pot fer pensar en l’exageració, hem de ser conscients del que significava una ocupació militar de més de deu anys en un territori «estranger». 12. «Memòries de l’Església de Sant Jaume». Edició a cura de SIMON, Antoni i VILA, Pep. Cròniques…, p. 252. Però aquestes línies no foren les úniques escrites sobre els fets d’aquest moment, ja que de manera recurrent trobem en aquest mateix llibre de memòries força al·lusions a l’entrada dels francesos als comtats, al xoc social i a la manera com van ser acollides les tropes13. La victòria catalana fou, però, curta. La resposta francesa no es va fer esperar i establí un setge a Perpinyà d’abril a setembre de 1473. Tot plegat confirmà el Tractat de Baiona (Pau de Perpinyà, setembre de 1473): el rei d’Aragó mantenia el seu deute i, a canvi, Lluís XI reconeixia la sobirania del rei aragonès sobre el Rosselló. A la pràctica, la treva va ser simbòlica, ja que els combats es reprengueren l’any següent. Aquest cop, els francesos van envair amb força els comtats i van protagonitzar un nou setge de Perpinyà (desembre de 1474-març de 1475). Aquesta darrera agressió marcà més encara la memòria dels perpinyanesos. Els escrits dels segles posteriors van etiquetar els habitants de l’època com a «menjarates». Els mites, les llegendes i les cròniques s’estenen en la descripció de la misèria, la fam i la por que patí la població rossellonesa —i de Perpinyà principalment—. És coneguda, per exemple, la llegenda del cònsol en cap de Perpinyà, Joan Blanca, heroi de la resistència perpinyanesa enfront dels francesos. Suposadament, el seu fill fou fet presoner per les tropes franceses i se’l pressionà a negociar i obrir les portes de la vila. Ell s’hi negà. És així com veié morir el seu fill davant els seus ulls per no haver cedit. Aquest setge resta marcat per la seva duresa, segons recorden les narracions de cronistes com Francesc Comte un segle més tard (1586); els sentiments i la situació dels qui ho patiren conflueixen en la misèria a l’interior de la vila: Haven acabat de menjar los aliments necessaris per a la vida humana foren forçats a menjar fins los animals bruts com caballs i cans, y altres molt més odiosos com son los gats y ratas; y alguna mare tingué de sustentar ab la carn del fill mort l’altre fill que li restave14. En els seus escrits, Francesc Comte cerca la fibra sensible del lector i porta la seva atenció cap aquells fets que tocaren directament la població, sempre reflectint un gran sentiment antifrancès15. Ramon Sala remarca la manera com els cronistes dels segles XVI i XVII treuen suc de l’esdeveniment que més fortament marcà la memòria col·lectiva dels rossellonesos per intentar revifar la defensa dels comtats enfront de nous possibles atacs francesos16. A partir d’aquest moment, els francesos s’hi establiren d’una manera contínua fins al 1493. El 13 de setembre d’aquell any, els Reis Catòlics feren una entrada triomfal a Perpinyà. El Rosselló fou una mena de laboratori per a les renovades 108 Manuscrits 19, 2001 Oscar Jané Checa 13. Ibídem, p. 250 i 251: «Memòria de la entrada feren los francesos en Roselló». 14. COMTE, Francesc. Il·lustracions dels comtats de Rosselló, Cerdanya i Conflent. Edició a cura de Joan Tres. Barcelona: Curial, 1995, p. 187-188. 15. TRES Joan, introducció a l’obra de Francesc Comte: Il·lustracions …, p. 104-105. L’antifrancesisme de Comte el veiem també, per exemple, en el text de les pàgines 188 i 189. 16. SALA, Ramon (1995). «La catalanité par les Roussillonnais de la fin du XVIe à la première moitié du XVIIe siècle», Le Roussillon, de la Marca Hispánica aux Pyrénées-Orientales (VIIe-XXe siècles), Actes del LXVIIe Congrés de la FHLMR, SASLPO, p. 75-87. monarquies occidentals modernes que s’estaven enfrontant, així com ho van ser també les terres d’Itàlia. En efecte, pensem que el Rosselló pateix les darreres guerres medievals i les primeres d’una època moderna i, alhora, els signes d’un canvi de mentalitats, d’estratègies econòmiques i polítiques al cor de les creixents monarquies europees (o més aviat: noves unitats polítiques en plena gestació). Com afectà aquest període la memòria de la població? La memòria col·lectiva d’una població pot enregistrar elements que, amb una certa continuïtat, hagin estat agredint-la —com va succeir a finals del segle XV—. També, però, el Rosselló s’endinsà en el que anomenem «l’època moderna» com a quelcom polític important en els estira-i-arronsa monàrquics d’Europa. Com que aquests creixien, el contacte violent amb les tropes militars s’incrementà al llarg dels segles XVI i XVII. Els atacs amb comptagotes, la brutalitat de les accions i l’aprofitament en l’increment de la por per part de la monarquia hispànica afavoreix la tendència a l’arrelament profund de l’odi del francès al Rosselló. Els escrits i dietaris rossellonesos de l’època moderna evidencien, doncs, un odi profund vers els francesos. La crònica brutalitat amb la qual l’exèrcit francès s’introdueix al país, de nou des de 1496 fins a les guerres de religió de França, així com el record de l’ocupació francesa de 1462 a 1493 que acabem de veure, influeixen en la decisió de les autoritats locals i de la població rossellonesa d’oposar-se frontalment a un acord amb el rei de França, Lluís XIII, durant la Guerra dels Segadors. Aquí evidenciem una possible formació identitària col·lectiva en reacció a l’enemic principal que esdevé França. Els seus representants —rei, soldats, habitants, enviats— són la personificació de tots els mals als ulls de la població: lladres i heretges, de comportament brutal. Tota una sèrie de condicionants externs als codis de solidaritat locals17. Després de l’annexió del Rosselló a França pel Tractat dels Pirineus, veiem com es multipliquen els conflictes entre soldats i representants reials, d’una banda, i la pròpia població, de l’altra. N’és un exemple la llarga revolta dels Angelets18, comandada per un membre d’una antiga família local de Prats de Molló —Josep de la Trinxeria19—, seguida i ajudada per bona part de les poblacions del Vallespir, el Conflent i el Capcir. L’àmbit d’aquest sentiment és més popular que en altres casos posteriors; les elits també s’hi senten involucrades i famílies importants apareixen de manera recurrent en les diverses guerres i exilis enfront dels francesos20. Lluís Baldó, ciutadà honrat de Perpinyà, ens diu al segle XVII, en referència directa als seus conciutadans: Aspectes de la relació identitària de Catalunya amb França… Manuscrits 19, 2001 109 17. SMITH, Anthony D. (1994). The Ethnic Origins of Nations. Oxford: Blackwell, p. 47-50. Els pobles són el que són i ho senten així tot mostrant llur rebuig frontal a tot el que és estranger, el que ve de fora. Tots els símbols i llegendes creades arran de les generacions uneixen els individus d’aquella comunitat. L’entrada d’estrangers és un perill i més encara quan es produeix de manera violenta. Els mètodes de representació ètnica són molt diversos i, contràriament al que es pot pensar avui en dia, no només els codis lingüístics formen el grup. 18. AYATS, Alain (1997). Les guerres de Josep de La Trinxeria (1637-1694): la guerre du sel et autres. Canet: Trabucaire, p. 60-65. Destaquem l’aproximació historiogràfica de l’autor al voltant dels estudis sobre la revolta dels angelets (1663/68-1672). 19. Ibídem, p. 32-54. 20. Aquest fou el cas, per exemple, dels Oms i els Llupià: Joan de Llupià i de Saragossa, procurador reial dels comtats del Rosselló i la Cerdanya el 1623, havia lluitat ja a finals del segle XVI contra les incursions franceses; la lluita per la defensa de la frontera rossellonesa amb el Llenguadoc. […] tienen una antipatía tan notoria y un odio tan natural a los franceses, sus vecinos, que difícilmente puede describirse. Sus sentimientos son tan fuertes que un hijo, nacido en los condados abomina, con un odio absolutamente natural, de su padre nacido en Francia21. En segon lloc, els comtats se situen com a talaia davant del regne de França. La concepció del terme de frontera ha estat i és encara un tema a debat. Daniel Nordman, per exemple, considera possible una discussió sobre «la frontera» només a partir del segle XVII22. La concepció històrica de les fronteres ha estat i continua sent, en efecte, un tema conflictiu. Però, tot i així, el concepte de frontera no resta encara definit a finals del segle XV23. No podem parlar d’interpretacions físiques o geogràfiques per part de la població dels territoris, sinó més aviat de representacions mentals i tradicionals. Els habitants dels comtats descobriren la importància que tenia llur posició fronterera amb el regne de França quan aquest va entrar i atacar una vegada i una altra els seus pobles. Fins llavors, la nebulosa política i la feblesa reial de les dues monarquies havia evitat els enfrontaments directes i perllongats entre l’exèrcit i la població de l’altre regne. Lluís Palau (1627) ens diu que els comtats esdevenen «llave, muro y defensa» de tot Espanya24. En un segle, els cronistes són capaços de transcriure per escrit el que la població sentia de manera creixent des de l’ocupació del segle XV. Llur paper és, doncs, cabdal en el desenvolupament i arrelament antifrancès al Rosselló; emmarcats tanmateix en els interessos polítics de les comunitats polítiques a les quals pertanyien. En efecte, l’època durant la qual el Rosselló patí les modernitats del regne de França representava un moment de mutacions econòmiques, religioses —introducció de la Inquisició—25; i també la ratificació de les monarquies a través del fisc, les lleis, l’exèrcit i els canvis culturals (impremta, 110 Manuscrits 19, 2001 Oscar Jané Checa El seu fill i el seu nét, Manuel, lluitaren al Rosselló sota Felip IV, després al Principat. A la fi de la Guerra dels Segadors, van haver d’abandonar llurs terres i béns patrimonials del Conflent. Com la major part de la noblesa rossellonesa exiliada, les confiscacions anaren a parar als nouvinguts profrancesos. El 1674, Manuel de Llupià participava encara al complot antifrancès de Vilafranca de Conflent. Llur determinació en defensa dels interessos hispànics era posada en dubte, però, per les suculentes ofertes del regne de França: les autoritats de Madrid denunciaran repetidament aquesta tàctica. BC, F. Bon. 285, Copia de una carta escrita por la Reyna al Excmo. Sr. D. Vicente de Gonçaga… (1666). 21. BALDÓ, Lluís (1627). Acclamación pia y justa al rey D. Felipe III por Luis Baldo embajador de la vila de Perpiñan que por justas causas se han de separarla generalidad i diputacion de los condados de Rossellon y Cerdaña y sus annexos… Madrid: Andrés de Parra. Potser podríem treure realisme a aquesta afirmació, ja que en aquella època els escrits crítics entre francesos i espanyols eren una constant (ja des de finals de segle). 22. NORDMAN, Daniel (1998). Frontières de France. De l’espace au territoire (XVIe-XIXe siècle). París: Gallimard, p. 88-105. El segle XVII inauguraria un concepte més modern de frontera —«natural»—; l’autor dedica unes quantes pàgines a aquesta controvèrsia. 23. Ibídem, p. 75-87. El concepte de «límits» precediria el de «frontera», tot i que l’autor expressa la idea per la qual no hi ha una frontera sinó diverses, sempre segons el criteri dels grups que ho expressen (p. 41). 24. PALAU, Lluís (1627). Discurso fundado sobre la pretensión que tienen los condados de Rosellón y Cerdaña de desunirse y separarse del Principado de Cataluña y su Diputación. Perpinyà: L. Roure. 25. SARASA, Esteban (1981). Sociedad y conflictos sociales en Aragón (siglos XIII-XV). Estructuras de poder y conflictos de clase. Madrid: Siglo XXI, p. 234. arribada de les arts de l’Est). Alhora, la pressió de França cap a la resta d’Europa és més gran, car se sent més poderosa: es desfà del seu principal adversari —Carles el Temerari de Borgonya—, acumula pretensions a les guerres d’Itàlia i obté el Concordat de Bolonya26. Paral·lelament, els sobirans del Rosselló —els Reis Catòlics i després Carles V— representen el més gran poder polític i religiós de l’època, greuge comparatiu que sempre estarà en les ments dels dirigents francesos i espanyols. Finalment, la principal conseqüència és una pressió militar que esdevé més forta i constant a causa, a més a més, del desenvolupament i la innovació de les tècniques militars. L’exèrcit es converteix en una institució permanent que cal mantenir i, per a la seva manutenció, cal establir nous impostos27. L’enfrontament no és exclusiu entre tropes enemigues, sinó que s’ataca directament la població: aquesta, com en el cas que estem veient, és una peça indispensable per a la negociació. Finalment, doncs, la imatge dels francesos s’estableix i es consolida a partir de diferents nivells: a) La presència i amenaça constant d’un exèrcit militar enemic a les portes del país, més nombrós, indisciplinat i compost de francesos i mercenaris estrangers. Això només podia traduir-se en destrosses enormes al camp i drames entre la població amb la qual tenien contacte. Els allotjaments simbolitzaren a l’època moderna el gran mal de les societats rurals28. b) La població rossellonesa sembla esborneiada davant les actituds del rei de França i el rei d’Aragó («oblit» i empenyorament del Rosselló); les seves autoritats enceten llavors un camí ascendent i paral·lel respecte a Barcelona. c) Formació d’un pensament comú, un tret identitari manifestat davant el perill i la por: poble i elit es veuen escenificats i rebaixats al mateix nivell, com a «compatriotes» per setges, violència i misèria29. És la recreació de mites i llegendes comuns provocats pels conflictes; un fet summament important per a la creació d’una consciència memòria comuna dels francesos i les seves accions al Rosselló. Es tracta de la idea social de l’existència d’un enemic comú i gens grat: el regne de França. La identitat rossellonesa sembla que es manifesta, doncs, en un sentit defensiu i solidari, primer pas per assolir una possible identitat col·lectiva30. Aspectes de la relació identitària de Catalunya amb França… Manuscrits 19, 2001 111 26. BILOGHI, Dominique (1999). «Modernités. L’évidence et l’obstacle (XVe-XVIIIe siècle)», Une histoire «européenne» de l’Europe. D’une Renaissance à l’autre? (XVe-XXe siècle). Dir. CharlesOlivier Carbonell. Toulouse: Privat, p. 23 i p. 71. 27. HALE, John R. Guerra…, p. 62-64 i p. 236. 28. Ibídem, p. 197 i p. 202. 29. AMELANG, James (1999). «Cities: identities, conflicts, solidarities», IV Congrés Internacional d’Història Local de Catalunya. Barcelona: L’Avenç, p. 21-35. L’autor manifesta la idea segons la qual «els conflictes facilitaven l’articulació, l’expressió, i fins i tot la creació d’identitats» i el fet que les solidaritats foren un símil d’identitats que feren que la gent es mobilitzés. Amb això, l’autor aplica al cas català la relació entre conflictes i repercussió en la població. 30. SMITH, A.D. The Ethnic…, p. 22: l’autor especifica els fets pels quals l’individu percep el que el distingeix dels altres, dels estrangers. Posa èmfasi en les «experiències col·lectives» i destaca la importància de la cristal·lització de qualsevol expressió identitària, mantinguda i recordada generació rere generació. Una de les característiques principals seria la de trobar un nom a la col·lectivitat (catalans), l’associació amb un territori concret i el sentit de la solidaritat, entre altres (p. 24, 28 i 29). bast del conflicte més enllà d’un simple divorci, com ho anomena René Bès. Es produí un veritable enfrontament amb la declaració de «mà armada», contra comerciants de Barcelona. Personatges com Lluís Baldo negocien llavors directament amb la cort de Madrid62. Perpinyà s’alça davant el monopoli creixent de Barcelona en el control del comerç a Catalunya. Aquesta seria una raó de prou pes per desenvolupar la idea d’una identitat rossellonesa —o més ben dit, perpinyanesa— enfront de Barcelona. Per la seva banda, René Bès afirma que la revolta de Perpinyà del 1629 és una marca clara d’especificitat, que precedeix la de 1640 a tot Catalunya63. Aquests darrers fets, la política castellana davant Catalunya i la guerra europea van ser els elements portadors de desavinences entre les autoritats nord-catalanes i les que s’estaven a Barcelona. Mentre el Rosselló patia el fet de ser frontera del regne d’Espanya per Catalunya —veiem els primers atacs francesos (163839)—, a Barcelona es discutia «sobre paper». Mentre a la revolta del juny de 1640 es certificava el mal enteniment entre Castella i Catalunya —entre la cort i Barcelona—, als comtats s’estava pendent del moviment militar francès següent i del manteniment de les tropes hispàniques. Mentre l’odi i el record negatiu envers els francesos feien adoptar una posició discordant de les autoritats rosselloneses a l’acord amb Lluís XIII, a Barcelona s’hi pactava. Alhora, els problemes dels allotjaments i els fets del setge de Perpinyà posaven en dubte l’actitud dels castellans envers el Rosselló. La canalització de tots aquests fets en una dèbil expressió política dels rossellonesos mostraria el desconcert social i polític que es visqué als comtats, com a mínim fins a finals de la dècada dels cinquanta —data en la qual s’aclarí una mica més l’esdevenir polític del territori i dels seus governants—. Caldria veure, però, la manera com es distancien les polítiques i els problemes dels dos mons polítics catalans, separats pel tractat dels Pirineus (1659). Àdhuc, a partir d’aquell moment, parlar de problemes comuns i d’ideologies catalanes englobades podria esdevenir un contrasentit. L’evolució de les actituds catalanes amb els francesos després del tractat dels Pirineus. Comtats i Principat: dues realitats oposades? Les institucions del Principat de Catalunya van donar obertament suport a les aliances que mantenien els seus representants amb França el 1640. La qüestió principal que ara tractarem s’emmarcaria a intentar entendre el canvi de la posició catalana el 1640 —aliança amb els francesos— a la de finals del segle XVII —oposició frontal a la possibilitat que hi hagués monarca francès a Espanya—. Tanmateix, i centrant-nos en les diferències creades arran del tractat dels Pirineus el 1659, veuríem aparèixer canvis no homogenis pel que fa a tot Catalunya. Les autoritats i la societat en general del Rosselló i del Principat experimenten camins diferents i, per tant, voluntats, desitjos, pors i necessitats que no s’ajusten de la mateixa manera que el 1640. O potser, ja molt abans, el Rosselló restà fora de les decisions catalanes de connivència amb França per la seva falta d’afinitat en els contactes previs que hem 118 Manuscrits 19, 2001 Oscar Jané Checa 62. Ibídem, p. 113. 63. Ibídem, p. 124. anat veient? Però, ens interessaria saber si, malgrat els fets i les reaccions en tots i de tots els sentits, les conseqüències a nivell identitari i respecte a l’acceptació dels francesos —física i psicològica— varen ser similars, un cop acabada la Guerra dels Segadors, entre la població —a totes les esferes— dels comtats i la del Principat. Els elements de contacte entre dues realitats La malfiança respecte als estrangers, sobretot de «nació francesa» —pel seu nombre elevat i els conflictes bèl·lic i religiós—, és un fet continu i crònic des del segle XVI també en el conjunt de tota la península Ibèrica. Alguns escrits de viatgers relaten el tancament general dels catalans respecte, en primer lloc, als forans —gent de fora del lloc o de la comarca—, després, als estrangers64. D’aquesta manera, tot i motivat per interessos polítics i religiosos, Felip II prohibí els estudis a l’estranger, implícitament a França. A la pràctica, el flux d’estudiants continuà, sobretot entre aquelles zones on aquest costum havia arrelat de generació, com ara entre Catalunya i Tolosa de Llenguadoc65. Aquesta por, odi, antipatia o altre sentiment havent pogut rebre tot tipus de qualificatiu, s’anà concretitzant al llarg del segle XVII: la guerra fou l’element que, en tot moment, esquinçà qualsevol esperança de cohabitació pacífica entre els individus que residien en un dels territoris de les monarquies enfrontades. I no serà, per tant, la Pau dels Pirineus, i el consegüent lligam dels comtats al regne de França, la que canviarà aquest aspecte. La imatge dels estrangers «de nació francesa» no canvia de la nit al dia en el conjunt de l’àmbit català. Per uns, el francès és l’enemic i l’heretge, pels altres, és el pa de cada dia —anada i vinguda de soldats i de nous representants francesos per tot el territori rossellonès— i un germen de contagi espiritual. Però l’anàlisi profunda d’aquest xoc seria el tema d’un altre treball, massa extens com per desenvolupar-lo aquí. En canvi, ens sembla més útil fixar-nos en si va existir un veritable canvi en les autoritats nord i sud abans i després del tractat de 1659, ja que les persones que exerciren els alts càrrecs foren les que mantingueren o no —per raons diverses— el contacte entre polítics catalans, per extensió, el manteniment o la desaparició d’una política catalana comuna. Des de l’acord de 1640, les elits catalanes beneficiades de l’acord amb França es van anar reduint fins a esdevenir un petit grup. Fins el 1643, encara restaven a Barcelona certes grans famílies procastellanes; però, seguint les dades de Jordi Vidal Pla66, veiem que el gran exili filipista coincideix amb la desfeta espanyola Aspectes de la relació identitària de Catalunya amb França… Manuscrits 19, 2001 119 64. DOMÍNGUEZ ORTIZ, Antonio (1981). «Viatjant per la Catalunya del segle XVI». L’Avenç, 39, p. 50-53. 65. FERTÉ, Patrick (1998). «Les étudiants espagnols à l’Université de Toulouse du XVIe au XVIIIe siècle». II Congrés d’Història dels Pirineus [en premsa]. L’autor va ressaltar la continuïtat en l’anada d’estudiants catalans (sobretot barcelonins) a Tolosa de Llenguadoc fins ben entrat el segle XVII, malgrat la prohibició de Felip II. Alhora destacava la presència d’estudiants francesos a ciutats com Lleida, malgrat l’antipatia que pogués existir entre els dos regnes en moments conjunturals. De fet, en un altre llibre, es posa de relleu el pes dels estudiants francesos en la delinqüència quotidiana, per demostrar llur importància social i numèrica: IBARS, Teresa (1994). La delinqüència a la Lleida del Barroc. Lleida: Pagès Editors, p. 159-171. 66. VIDAL PLA, Jordi (1984). Guerra dels Segadors i crisi social: els exiliats filipistes (1640-1652). Barcelona: Edicions 62. a Rocroi i l’avançada francesa al Principat. A partir de llavors, el poder quedà ben bé en mans del que ja podem anomenar «profrancesos», que essencialment seguien les indicacions de les autoritats vingudes de França. Per ells passaven les decisions de cercar els «mal afectes» a França, eliminant així la possibilitat d’una quinta columna de l’interior. De tota manera, el desig de poder i de beneficis provocà molts conflictes entre els propis dirigents profrancesos. Com tot grup tancat, es van anar creant conflictes causats per desig de poder i de recompenses de la part dels francesos. Aquests últims també s’hi involucraren i, amb esperit manipulador o no, van aconseguir desenvolupar una política absolutament «racial» i denunciadora de tot el que no seguís l’ortodòxia francesa67. Amb l’arribada de Peire de Marca a Barcelona s’endureix aquesta política i comencen a aparèixer els personatges que, amb posterioritat, governaran el Rosselló. Unes elits cultivades del Principat que subsisteixen a les enveges internes del partit francès. Els Fontanella, els Martí, els Margarit o els Sagarra s’aferren al poder —emmarcat dins les llibertats atorgades per França—; només el relleu generacional aportà noves cares. Cal pensar, doncs, en l’actitud summament agressiva que aquests homes van tenir vers els suposats antifrancesos del Principat i, per tant, la relació entre les autoritats de Perpinyà i Barcelona un cop restablerta la pau no hagueren de ser gens fluides; la qual cosa afavorí els francesos. La correspondència entre els dirigents catalans i Mazarí, per exemple, reflecteix la cursa cap al poder i l’actitud d’aquests tant amb els del país com amb els francesos. Des de París semblava intuir-se bé aquesta operació i sovint es donà prioritat de càrrecs als catalans. Per tant, a diferència del que es podia esperar, els francesos no ocuparen els càrrecs més importants dels comtats a partir del 1659. Al contrari, aquests van seguir en mans de catalans vinguts del Principat, extremament fidels i mantinguts com a tals gràcies a les recompenses consegüents a les confiscacions i al fet que no tenien cap opció de retorn al Principat per por de ser detinguts i executats. Al sud, les autoritats foren catalanes i antifranceses a partir de 165268. En el fons, el trencament territorial de Catalunya i les conseqüències de la revolta dels Segadors no van treure dels llocs més importants les elits catalanes. La debilitació del poder castellà de Carles II semblava que obria portes al mateix temps a un esdevenidor polític català en lligam amb l’aparició d’una protoindustrialització, sovint simbolitzada per personatges com Narcís Feliu de la Penya i les seves idees, impregnades d’un fort odi cap als francesos, ja cap a la dècada de 168069. Tal vegada, el canvi més gran, però que tocà a totes les famílies exiliades per igual, fou el tema de les confiscacions. En un principi, aquestes eren comunes durant una guerra per represàlia. Ara bé, la guerra a Catalunya provocà des d’un 120 Manuscrits 19, 2001 Oscar Jané Checa 67. AMAE, CP, Espagne, vol. 24 a 30 (sobre tots els afers entre catalans); SANABRE, Josep (1956). La acción de Francia en Cataluña (1640-1659). Barcelona: Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, p. 608-610. 68. SÁNCHEZ MARCOS, Fernando (1983). Cataluña y el gobierno central tras la guerra de los Segadores (1652-1679), Barcelona: EUB, p. 23 (sobre el perquè d’haver intentat mantenir un cert equilibri en la repressió i el perdó general). Vegeu BC, F. Bon. 160 (sobre el pregó d’indult als catalans de Felip IV, ja el 1660). 69. DURAN, Eulàlia (1995). «Narcís Feliu de la Penya, historiador i polític». Afers, 20, p. 73-86. bon començament una rotació sud-nord i viceversa, que s’accelerà a partir de la presa de Barcelona el 1652. Les confiscacions van ser continues en les demandes de les elits a llurs autoritats, franceses o espanyoles. El tractat dels Pirineus preveia el retorn dels béns confiscats als seus propietaris, però aquests no els recuperaren sempre: havien mort, tenien por de gaudir-ne en territori enemic o, senzillament, no se’ls tornava a la pràctica. Els exemples són molt nombrosos i toca des de famílies molt importants fins a d’altres que només hi tenien poques possessions. Aquest és el cas dels patrimonis de Francesc de Sagarra o de Josep Fontanella —presidents del Consell Sobirà de Rosselló— o el dels Llupià al Rosselló, així com el cas d’una vídua que reclamava els béns del seu marit a Perpinyà, encara a l’exili barceloní70. En definitiva, el perllongament d’aquest conflicte fins més enllà del segle XVII mantingué en contacte les famílies més afectades pel tractat dels Pirineus i les autoritats. Les relacions entre branques d’una mateixa família es podien veure afectades segons el cantó on s’haguessin situat o on haguessin quedat les terres patrimonials. L’efecte fou l’increment de les rancúnies que ja podien existir71. Cert és, però, que el mitjà més efectiu per dilucidar les preocupacions d’uns i altres, l’existència de possibles afers comuns o l’inici d’una disgregació és la guerra. I, precisament, la segona meitat del segle XVII fou una constant pel que fa a les guerres, als atacs i a les agressions recíproques entre França i diverses monarquies europees. El Rosselló i el Principat estigueren ben sovint involucrats en els afers bèl·lics entre França i Espanya. Deixant de banda les contínues entrades militars de les tropes franceses al Principat, ja fos a la Cerdanya com a l’Empordà, el que més podem ressaltar és el nombre in crescendo de soldats al llarg de la frontera pirinenca. Aquest augment coincideix amb el desenvolupament de les construccions de defensa franceses al Rosselló, i sobretot als Pirineus i a les Alberes. Així, paral·lelament a una gran aportació d’efectiu militar a zones com la Cerdanya —Montlluís— o Bellaguarda, les autoritats espanyoles no aconseguiren el mateix objectiu: prevenir la frontera, fortificant-la i aportant-hi més soldats. Les poblacions veïnes i potencialment afectades eren conscients d’aquest perill. Pel cantó sud, es temia pel perill que representaven els francesos —sovint certificat per ràtzies i destruccions de fortificacions com la de Puigcerdà— i, pel que fa al cantó septentrional, s’anava fent realitat la pèrdua de llibertat en el comerç amb el Principat, ja que el control era més exhaustiu. Al mateix temps que les guerres i els allotjaments consegüents afecten totes dues poblacions, és produeixen dos fenòmens: s’incrementa extraordinàriament el nombre de desercions i el contraban es dispara. A parAspectes de la relació identitària de Catalunya amb França… Manuscrits 19, 2001 121 70. Service Historique de l’Armée de Terre, A1 300, peça 26 (Carlier, indemnització per represàlies). 71. ADPO, 1E 884 (Família Travi): Testament de la Sra Margarida Travi y Oriola viuda del Illtre Anthon Travi, en lo lloch de Gorguja (1688), «[…] tindran y possehiran la universal heredat y bens la dita Sra Margarita Godayol […] heretara mia universal fa se instituech a dita Theresa Farres y Travi muller de dit Jaume Farres aixi be la filla meva de present en la villa de Llivia tercia de la obediencia del Rey Catholich habut si aleshores viura y aquella persona a los infants de legitim y carnal matrimoni nats y procreats que deixats haura y tindran y possehiran la universal heretat y bens […] habitara o voldra venir, estar y habitar en terras y pais del Rey Christianissim Nostre Senyor que Deu guarde y no altrament». tir de 1680, el contraban —tabac, llana, animals, vi— creix sense parar fins a finals de segle. Sembla, doncs, que la guerra d’Holanda hagués servit per reforçar el control d’una frontera, poc controlada fins llavors per pocs guardes. La guerra, la possibilitat per als soldats d’aprovisionar-se gràcies a algunes ràtzies cap al sud i el projecte de fortificació de la província rossellonesa facilitaren el control sobre el comerç prohibit amb el Principat. Per això apareixen tants casos de contraban en els processos estudiats a Perpinyà. Alhora, les zones frontereres —variables en temps de guerra— aprofitaven també llur situació per aconseguir entrades suplementàries amb el comerç72. A partir de la Guerra de Devolució (1667-1668), els dos exèrcits tracten d’incrementar el reclutament i la captació de miquelets. D’aquesta manera, els trobem en les files dels dos exèrcits, ocupant principalment la muntanya. De fet, resultaven interessants a les autoritats pel seu bon coneixement del terreny73. Del cantó francès, les cartes dels representants francesos al Rosselló revelen l’interès d’aconseguir llur col·laboració i, tal com diu Schomberg el setembre de 1674, se’ls haurà de pagar bé si se’ls vol conservar fidels, «suivant l’opinion de toutes les gens du pays»74. De fet, en acabar les guerres, la majoria dels soldats, sometent i miquelets desapareixien per la muntanya, sobretot a partir de 1678. I, segons ens diu Alain Ayats, Navailles recomanava no anar-los a cercar per lluitar al nord de França, car això podria provocar malestar entre els habitants i, fins i tot, alguna revolta. Louvois coincidiria amb aquesta opinió75. Pel cantó espanyol, l’aportació de miquelets era ja tradicional. A partir de la repressió de la revolta dels angelets i dels complots de Vilafranca i Perpinyà, sabem que molts revoltats rossellonesos s’allistaren com a miquelets en l’exèrcit hispànic. Fins i tot alguns nord-catalans, com el cap dels angelets, esdevingueren dirigents de l’exèrcit del sud en la lluita contra França76. Tanmateix, són alguns exemples sobre els quals autoritats i elements d’una societat i de l’altra—atrevim-nos a diferenciar les dues comunitats catalanes, la del nord i la del sud— coincidiren directament i indirectament un cop s’anà fent realitat el tractat dels Pirineus. També podríem pensar que algunes coincidències no són altra cosa que la base d’una diferenciació i que simbolitzen un arrelament de les diferències. Pels volts de la Guerra dels Nou Anys es van desenvolupar les crítiques sistemàtiques contra el tractament que aplicaba França als seus súbdits77 i, de tant en tant, havia aparegut abans d’aquestes dates al Principat queixes al rei 122 Manuscrits 19, 2001 Oscar Jané Checa 72. Processos criminals de la sèrie 2B dels ADPO. Hi veiem, per exemple, que els casos de contraban es disparen durant el setge de Girona, el 1684. Però el moment de més intensa contrafacció se situa entre 1689 i 1697, durant la Guerra dels Nou Anys. 73. AYATS, Alain (1995). «Catalans = Miquelets. L’image du montagnard catalan à travers la correspondance des représentants de Louis XIV». Pays pyrénéens et Pouvoirs centraux. Association des Amis des Archives de l’Ariège, t. I, p. 523-532. 74. SHAT A1 415, peça 96. 75. AYATS, Alain. Les guerres…, p. 357. 76. Ibídem, p. 331-339. 77. SABIO CHECA, Miguel Ángel (1987). «La imagen de Francia en Cataluña a finales del siglo XVII». Manuscrits, 6, p. 135-147. sobre l’afer del Rosselló —certament sense fer soroll, perquè l’últim que es volia era tornar a entrar en guerra amb França. Curiosament, l’únic escrit que demana obertament una reunificació de Catalunya és el de Ramon Trobat. En un curiós i extens memorial del 1678, Trobat exposa els arguments per a una nova reunió del Principat amb els comtats, tot al·legant similituds geogràfiques i tradicionals. Tanmateix, i situat en un context de guerra —havent ocupat tota la Cerdanya78—, diu que, com a mínim, en una imminent negociació de pau, el rei cristianíssim no hauria de deixar perdre l’ocasió d’afegir noves terres al seu domini, la qual cosa, a més a més, formaria un tot lògic79. Les demandes de Trobat i la seva obsessió per conquerir Catalunya i reunificar-la, sota l’autoritat de Lluís XIV, no finalitzen fins a la presa de Barcelona el 1697. No deixà, doncs, d’incitar les revoltes al sud contra les autoritats espanyoles80 i, al nord, de pressionar per atacar el Principat, i més encara des de la seva posició d’intendent el 1681. De tota manera, l’evolució política del Rosselló encetà un camí clarament diferenciat del Principat a causa, precisament, de les respectives autoritats catalanes, per canvis jurídics i de respostes socials en funció de diferents fiscals. Les guerres, les violències de tot tipus foren interpretades de manera divergent a causa de les dues realitats diferents. Un distanciament obligat El tractat de 1659 sembla instaurar una pau necessària i volguda per les dues parts. D’una banda, el conflicte europeu ja havia acabat oficialment des de Westfàlia (1648) i, d’altra banda, les condicions econòmiques i la misèria que la guerra havia portat als territoris afectats no semblava que permetessin una continuació de la guerra. A més a més, arran de la Fronda, França feia uns quants anys que havia deixat d’aportar l’efectiu necessari de soldats per fer front a la represa militar castellana a Catalunya81. Al cap i a la fi, la guerra deixà econòmicament tocades les dues corones i, alhora, donà nous territoris a França, com ara els comtats. Oficialment annexionat el 1659, el Rosselló entra en un procés que ha estat qualificat d’assimilació a França82. Però aquesta descripció desprèn una certa visió teleològica difícil d’amagar. D’una banda, sembla cert que per extreure els efectes de la política francesa a la seva nova província cal situar-se en un lapse de temps considerable; d’altra banda, tota idea d’assimilació implica el fet que coneixem el desenllaç i les conseqüències profundes d’aquesta política. Per conèixer la voluntat real dels governants francesos al Rosselló caldria situar-se en llur context, és a dir, intentar veure si els seus pensaments i objectius anaven fins a desenvolupar la idea d’assimilació a França o no; veure també si els polítics catalans que es mantenen al poder fins a Aspectes de la relació identitària de Catalunya amb França… Manuscrits 19, 2001 123 78. SHAT A1 611, peça 63 (maig 1678). Capitulació de Navailles acordada amb Don Sancho de Miranda, governador de Puigcerdà, el 29 de maig de 1678. 79. SHAT A1 611, peça 78 (juny 1678). Memorial de Beualieu sobre les noves conquestes. 80. ALABRÚS, Rosa Maria (1991). Pensament polític i opinió a la Catalunya moderna (1652-1759). Tesi: UAB, t.1, p. 64. 81. AMAE, CP, Espagne, 31-32. 82. STEWART, David (1997). Assimilation and Acculturation in Seventeenth-Century Europe. Roussillon and France, 1659-1715. Westport-Londres: Greenwood Press, p. 134-140. finals del segle XVII són obertament partidaris d’una assimilació global a França o si llur acció ha estat motivada exclusivament pels canvis que s’hi produeixen. En definitiva, podríem plantejar-nos, això sí, la idea d’un trencament social i polític de la Catalunya de finals del segle XVII, i no només a nivell territorial. Potser aquesta idea pot entreveure’s també com a massa avançada, però creiem que els mateixos fets i esdeveniments que es van succeint entre 1659 i la presa de Barcelona el 1697 —per donar dues dates simbòliques i alhora molt importants en les relacions intracatalanes— plantegen la reflexió al voltant d’un distanciament entre Perpinyà i Barcelona. La qual cosa no implicaria, en un primer moment, el desenvolupament de camins identitaris divergents entre els diferents components del poble. Amb el tractat dels Pirineus, tant les autoritats com els habitants de banda i banda de la nova frontera enceten un camí diferent, malgrat que hom no pogués o no volgués concebre-ho. Com a frontera militar, el Rosselló no gaudeix dels avantatges d’algunes valls pirinenques aragoneses o navarreses83. Alhora, com a territori conquerit, manté la taxa fronterera amb el Llenguadoc i se n’instaura una de nova amb el Principat. En pocs mesos, el Rosselló resta aïllat econòmicament i militarment. Ja el 1660, Lluís XIV instaura el Consell Sobirà del Rosselló i anul·la les antigues institucions catalanes. En aquestes condicions, l’existència de punts comuns en algunes de les passes emprades pel sud i el nord de Catalunya a partir del tractat dels Pirineus sembla difícil. Ara bé, l’annexió del Rosselló a França, certificada per la signatura del tractat dels Pirineus, podia fer creure en una assimilació «definitiva» de la nova província? Les querelles entre francòfils i contra els «mal afectes» al regne de França, posteriors a 1640 i que perduren fins al 1659, establiren les bases d’un odi profund entre profrancesos i antifrancesos. Aquests últims no havien de ser forçosament procastellans, però la situació els portà a preferir aquesta opció a la francesa. S’entén, doncs, que la primera i principal diferència fou la de la pròpia direcció de les institucions catalanes, a Perpinyà i a Barcelona. Mentre el Principat gaudia del perdó general, els exiliats del Principat al Rosselló «conquerien» el màxim de propietats i llocs de pes polític. Ja des de 1652, la teranyina familiar dels profrancesos que arriben al Rosselló crea un desfasament entre la realitat rossellonesa i les autoritats, i un greu problema d’entesa i comunicació. Per via de recompenses, esdevenen les elits del Rosselló. Això implicaria tres coses: en primer lloc, un trencament absolut en la comunicació entre Barcelona i Perpinyà; en segon lloc, un forat negre entre la població rossellonesa i els seus nous dirigents —forans i profrancesos—; finalment, una cada vegada més forta dependència política i econòmica dels nouvinguts al Rosselló —per extensió, dels comtats— respecte a París84. 124 Manuscrits 19, 2001 Oscar Jané Checa 83. POUJADE, Patrice (2000). Identité et solidarité dans les Pyrénées (essai sur les relations humaines. S. XVI-XIX). Aspet: Pyrégraph (sobre tractats de lligams i patzeries). 84. El joc de recompenses per «represàlia» era un fet comú en èpoques de guerra. Però la perduració d’aquestes i l’estudi dels beneficis obtinguts a canvi del servei polític a la monarquia francesa són prou reveladors sobre el paper distanciador dels avantatges econòmics entre catalans del nord i del sud, entre el Rosselló i el Principat, en la implicació política recíproca del Rosselló i França. Arxiu de la Corona d’Aragó, CA, lligalls 208-209. Paral·lelament al canvi de governants, s’opera un canvi d’institucions bastant profund. Lluís XIV havia promès, a mitjan 1660, el manteniment de les institucions catalanes del Rosselló, fins i tot durant la seva visita a Perpinyà. No va ser així i uns quants mesos més tard es va configurar el nou Consell Sobirà del Rosselló; per l’edicte de Saint-Jean-de-Luz se suprimien les Corts i l’Audiència. El Consell Sobirà tindria llavors els poders «compartits» amb l’intendent francès. És féu a la imatge d’altres províncies conquerides per Lluís XIV. Alguns historiadors catalans deixen entendre que el Rosselló va perdre de seguida tota independència de decisió85, però creiem —com ho certifiquen les dades d’enregistrament del Consell86— que aquesta nova institució disposava d’elements d’autonomia, i que foren més aviat els seus dirigents —arran de llur deute vers el rei de França87— els que en feren una institució al servei de França. Al sud, en canvi, les institucions foren rellançades per motius diversos i ben coneguts, com ara la feblesa del poder central, el desenvolupament protoindustrial i la certificació de les institucions per tots els estaments de la monarquia. És a dir, el Principat tenia —en la seva més pura teoria i base judicial— assegurada la permanència i el respecte de les constitucions: base veritablement fidel de la identitat jurídica de tota nació, en aquest cas catalana88. En aquest sentit, doncs, sí que podem dir que el Rosselló havia perdut el més essencial de la seva identitat jurídica89. Però encara es plantejaren moltes altres diferències. Els canvis jurídics i institucionals anaren acompanyats d’altres que tocaren més directament la població —rural i comerciant— que les elits: el fisc i les noves taxes duaneres. Sense situar-nos encara en un moment en el qual Lluís XIV necessità ingressos continus per pagar l’exèrcit i, per tant, en un moment de multiplicació i diversificació d’impostos90, hem de dir que el Rosselló esdevé una província de França que guarda un estatus de «reputada estrangera». Com a tal, els seus habitants patiren de manera recurrent la introducció de nous impostos91. Des d’un bon començament, doncs, no s’integrà plenament el Rosselló a la corona pel que fa a certs aspectes i se li mantingué la taxa duanera amb el Llenguadoc. L’historiador Gilbert Larguier remarcava, a més, l’existència d’una tercera frontera situada a la Aspectes de la relació identitària de Catalunya amb França… Manuscrits 19, 2001 125 85. Aquesta sembla ser l’opinió d’historiadors com Alícia Marcet o Ramon Sala, tot i que mantenen la idea d’una subsistència de la catalanitat de la societat fins com a mínim la Revolució Francesa: MARCET, Alícia (1995). «De la domination espagnole à la domination française: la question de l’annexion du Roussillon», Actes del LXVIIe Congrés de la FHLMR, SASLPO, p. 543-570; SALA, Ramon, Dieu…, p. 107-111. 86. ADPO 2B 2 a 2B 7 (Actes de registre dels ordres reials). 87. «Deute» polític, econòmic i, potser, afectiu dels catalans arribats del Principat al Rosselló. 88. TORRES, Xavier (1995). «Pactisme i patriotisme a la Catalunya de la Guerra dels Segadors». Recerques, 32, p. 45-62. 89. Conscient d’aquest fet i de la importància del fet jurídic a Catalunya, Beaulieu proposa a Louvois la possibilitat d’administrar jurídicament les terres conquerides al Principat, durant la guerra d’Holanda, amb un consell sobirà com al Rosselló (SHAT, A1 611 peça 70, juny de 1678). 90. GOUBERT, Pierre (edició de 1997). Louis XIV et vingt millions de Français. París: Hachette-Pluriel, p. 246-257. 91. DUBOST, Jean-François i SAHLINS, Peter (1999). Et si on faisait payer les étrangers? Louis XIV. Les immigrés et quelques autres. París: Flammarion. costa i posava de relleu el tancament progressiu de l’economia rossellonesa92, que se situava, en termes econòmics, a anys llum de la bonança de principis de segle. Aquest fou l’inici d’una transformació de les rutes comercials i també del desenvolupament del contraban entre el sud i el nord del Pirineu. Però el que realment va moure els habitants a entreveure un canvi forçat de llurs costums comercials va ser la introducció de nous impostos, com el de la sal. L’impost de la gabella obligava a pagar un preu molt per sobre del que els rossellonesos estaven obligats a pagar fins llavors i, a més a més, havien d’anar a cercar la sal a Narbona —afermançat per Pierre-Paul Riquet—, tot pagant l’impost fronterer suplementari que això representava. Aquest greuge era doblement ressentit per les poblacions més allunyades, és a dir a la muntanya: Alt Vallespir i Capcir. Els primers signes de revolta aparegueren, doncs, en aquestes poblacions, acostumades a l’intercanvi comercial amb el Principat, sobretot amb Cardona pel que fa a la sal93. La revolta contra l’impost de la sal s’estengué pels comtats entre 1663 i 1672 (en la seva forma més violenta, a partir de 1668). Aquest episodi ha rellançat els estudis i les visions sobre l’acceptació o no dels francesos al Rosselló. Fins fa algunes dècades, la revolta de la sal, dita «dels angelets», s’havia emmarcat dins la resta de revoltes antifiscals que es produïren a França durant la segona meitat del segle XVII94. La historiadora Alícia Marcet fou una de les que afirmà la possible transformació de la revolta contra la nova taxa en una revolta «nacional»95. Aporta elements i particularitats dels revoltats i llurs queixes i conclou que els revoltats, així com el gran nombre de persones que els dóna suport, ho fan contra França i per defendre les llibertats catalanes. En canvi, Alain Ayats no coincideix amb les idees d’Alícia Marcet i atorga a la revolta un caire antifiscal, en efecte, però també envoltat d’una peculiaritat muntanyenca i transfronterera, en la persona de Josep de la Trinxeria, cap dels angelets96. D’una manera o d’una altra, el principi de la revolta és clarament antifiscal. Les queixes al Consell Sobirà de les universitats, així com els motius que revelen les investigacions del Consell mostren el descontentament general contra el nou impost i per les obligacions comercials97. Tanmateix, si bé és cert que és difícil i arriscat afirmar que hi hagi un component exclusivament nacional —no pas patriòtica pel concepte de «terra»— en la revolta, els testimoniatges i les revelacions de molts processos criminals mostren una forta empremta antifrancesa. Ara bé, aquesta és sobretot dirigida contra els soldats que vigilen els pobles, els habitants i recapten els impostos i, també, contra tots els represen126 Manuscrits 19, 2001 Oscar Jané Checa 92. LARGUIER, Gilbert (1998). «Trois frontières pour une province (la province du Roussillon, XVIIeXVIIIe siècles)». II Congrès d’Història dels Pirineus [en premsa]. 93. MARCET, Alícia. Le rattachement…, p. 137. 94. BERCÉ, Yves-Marie (1991). Croquants et nu-pieds; les soulèvements paysans en France du XVIème au XIXème siècle. París: Gallimard; CUBERO, José (2001). Une révolte antifiscale au XVIIe siècle (Audijos soulève la Gascogne; 1664-1675). París: Imago. 95. MARCET, Alícia (1978). «Une révolte antifiscale et nationale: les Angelets du Vallespir, 16631672». Actes du 102e Congrès National des Sociétés Savantes à Limoges, p. 35-48. 96. AYATS, Alain. Les guerres…, p. 62-65 (pel que fa a la crítica de les interpretacions «nacionalistes de la revolta») i p. 314-322 (les pròpies conclusions de l’autor). 97. ADPO, 2B 1624; 2B 1628; 2B 1633; així com tot el procés dels angelets, que desprèn un bon nombre de conflictes entre guardes de la gabella i la població. tants que de manera proporcionalment decreixent són més propers al poble98. L’odi més profund se l’enduen els membres del Consell Sobirà. El rei, pel seu cantó, no és posat en dubte, com de costum, malgrat la recent annexió. De tota manera, sembla certament aclaridora —als ulls dels francesos— l’enorme quantitat de processos per lesa majestat que es produeixen des dels anys seixanta fins a finals del segle XVII99. Les conspiracions de 1674 a Vilafranca i Perpinyà provoquen una por creixent entre els francesos del veritable domini sobre els habitants de la nova província. El Consell Sobirà i, concretament, el seu advocat general —Prats— i Ramon Trobat emprenen tota una campanya d’investigacions i eliminacions de l’interior del país, segons certifiquen les pròpies autoritats franceses100. Al Principat també es produeixen revoltes com les dels gorretes, els anys 1687 a 1689. Ara bé, els motius d’aquests moviments poc tenen a veure amb els dels angelets. I, així com les autoritats espanyoles no van saber aprofitar la revolta vallespirenca —només van captar els dirigents dels angelets, un cop sabien que no podien retornar al seu país—, els francesos intentaren atreure’s la simpatia dels caps de la revolta dels gorretes. D’aquesta manera, apareix de nou Trobat per negociar amb alguns dirigents, com els germans Saiol o Puig de Perafita. En definitiva, la diferent relació dels francesos amb els autòctons que troben a llur pas esdevé una de sola, però essencial: al Rosselló, comencen a entreveure els avantatges estratègics de la situació i s’estenen a poc a poc per tots els àmbits de la societat —militarment, administrativament, fiscalment o per via de col·laboradors catalans—; amb el sud, només s’estableix el diàleg de la guerra i de l’amenaça militar. Això no volia dir, però, que, en èpoques de guerra, els francesos no intentessin aplicar impostos i subvencions a la població que ocupaven per mantenir llur exèrcit. I, tot i que les autoritats i els consells de col·laboradors catalans —com Ramon Trobat— van manifestar la importància de no oprimir gaire en aquest sentit les poblacions catalanes per mantenir una bona imatge del regne de França, els allotjaments dels soldats foren sempre conflictius101. Alhora, mentre cap a 1675 les autoritats franceses intentaven evitar els atacs massa punyents contra el poble, la guerra dels anys noranta i els anys que la van precedir van marcar definitivament l’allunyament entre la posició francesa i les poblacions catalanes, entre la política francesa i el pensament polític català —com a mínim en la part nord del Principat, sempre afectada per les incursions militars—. Per això, resta molt interessant conèixer també la visió francesa dels esdeveniments i el que interpretaven de les reaccions populars i oficials dels catalans. D’aquesta manera, podríem entreveure un altre punt de vista sobre les possibles idees d’una evolució política i ideològica contrària a ells: la política i els sentiments diferents a l’estatus oficial que Aspectes de la relació identitària de Catalunya amb França… Manuscrits 19, 2001 127 98. ADPO, 2B 1704; 2B 1746. 99. Exemples de processos criminals per lesa-majestat a: ADPO 2B 1642 [1667]-1648-1655 a 16591677-1692 a 1697-1744-1750-1756-1757-1759 [any 1693]… 100. SHAT, A1 415 peces 20-21-112. 101. SHAT, A1 356 peces 201 i 227 (sobre un conflicte entre l’exèrcit i la població a la Cerdanya, 1673) i A1 415 peça 9 (sobre els problemes de mantenir les tropes, 1674). a la França de finals de segle XVI. En el seu treball sobresurt el tema de les contraidentitats —sobretot religioses— durant les guerres de religió121. Pel que fa a Espanya, deixant de banda les idees que es desprenen de treballs elaborats sota dictadura franquista, retrobem conceptes recurrents com en el treball de Jean-Marc Pelorson, on s’analitza la identitat espanyola des d’un punt de vista cultural i social enfrontant-la a les visions externes (europees), arran de la «llegenda negra»122. Un tema al qual Ricardo García Cárcel dedicà una obra sencera i on apareixen les possibles formacions contraidentitàries fora d’Espanya, contra la monarquia espanyola, però on també destaca la visió general que es tenia sobre el món hispànic i la seva societat a l’època moderna123. El fet que aquests estudis hagin estat portats a escala de l’Estat i que, nosaltres com molts altres, ens haguem focalitzat sobre un exemple concret —en l’ocurrència a Catalunya— no és donat per una voluntat de «regionalització», sinó per l’observació i l’anàlisi enfront d’uns fets concrets124. Catalunya pateix, doncs, un particularisme identitari? Pensem que afirmar aquesta idea seria un contrasentit. El sentiment identitari que hi podem destacar és diferent del que podem descobrir en d’altres indrets, gràcies als treballs vistos anteriorment. Tanmateix, hem volgut deixar entreveure la possibilitat d’aquesta realitat i la formació i solidificació de «pistes» desorganitzades per a la major part de la població catalana. El francès seria, doncs, un dels elements cristal·litzadors d’aquesta materialització identitària, que passa alhora de tenir un estatus d’enemic conjuntural a tenir-ne un d’enemic estructural. Per concloure, recordem breument les idees principals que ens han dut fins aquí: els factors que sembla que necessàriament han de convergir i d’altres als quals, potser per la nostra cultura actual, hauríem atorgat un lloc més important del que semblaria haver tingut. Quins serien els principals factors «legitimadors» de contraidentitat? Pensem que, per ordre d’importància, serien els següents: la religió125, el dret126, la guerra i la llengua127. Evidentment, el grau d’importància 134 Manuscrits 19, 2001 Oscar Jané Checa 121. YARDENI, Myriam (1992). «La génèse de l’État et la naissance de la nation dans les “Histoires de France” du XVIIe siècle». XVIIe Siècle, 176, p. 277-293, i (1970) La Conscience nationale en France pendant les guerres de religion (1559-1598). Brussel·les: Nauwelaerts. 122. PELORSON, Jean-Marc (1993). «Aspectos ideológicos». La frustración de un imperio (1476-1714). [Especialment els capítols «Cultura escrita y cultura popular» i «La identidad española en el concepto de las naciones»]. Historia de España (dir. Manuel Tuñón de Lara). Barcelona: Labor, p. 262-354. 123. GARCÍA CÁRCEL, Ricardo (1992). La leyenda negra; Historia y opinión. Madrid: Alianza Universidad. 124. Vegeu, en aquest sentit, l’article de CARRERAS ARES, Juan José (2000). «La regionalización de la historiografía: Histoire régionale, Landesgeschichte e Historia regional». Estudios de historiografía. Madrid: Marcial Pons Historia, p. 134-142. 125. SIMON I TARRÉS, Antoni. «“Catalans”…» (vegeu-ne la p. 392). 126. ASSIER-ANDRIEU, Louis (1987). Le peuple et la loi. Anthropologie historique des droits paysans en Catalogne française. París: LGDJ. Vegeu-ne «Résistance et identité: le droit catalan dans la province du Roussillon (1659-1790)», p. 69-80, i «Tradition catalane et législation nationale: la nature des “usages locaux” du code civil», p. 81-87; TORRES, Xavier. «Pactisme…». 127. Vegeu el suggerent article de: SALES, Núria (1996). «Estat, monarquia i llengua». Afers, 23/24, p. 357-365. i la manera com pot ésser ressentit varia molt segons el lloc de la població en el qual ens situem. Guerra i soldats poden afectar més el món rural, mentre que el dret és més desenvolupat entre les elits, sobretot urbanes. Finalment, resta difícil d’imaginar el grau d’influència de la llengua —factor cultural i social evident—. Com ens diu Patrice Poujade, la llengua forma part d’un cos cultural i, de manera aïllada, no hauria pas d’haver representat un tret essencial de la identitat col·lectiva d’una regió o una comunitat concreta. En el cas dels Pirineus, veiem com una àrea lingüística semblant —tot i les diferències— s’entén, a més a més, gràcies a acords econòmics, tradicions i mites comuns. La llengua donaria lloc, per si sola, a un fet identitari? Pensem que és un estri important de referència i, com ho mostren nombrosos processos criminals, els que no parlen català són sovint assenyalats amb el dit, referenciats. Tanmateix, el fet que nombrosos escrits anticastellans fossin en castellà, es feia per difondre’ls més?, o perquè es donava importància a la llengua emprada? i que algunes manifestacions del segle XVII —sempre dins el seu context polític— traguessin importància a la relació entre llengua i territori, ens planteja certs dubtes sobre la veritable posició de la llengua al segle XVII. Així, Lluís Palau deia, per criticar l’«obligada relació» entre Barcelona i Perpinyà: […] ni por hablar todos una misma lengua se puede inferir ser Cathalunya y los condados una sola Província, pues lo mismo se podria dezir de los reynos de Valencia y Mallorca con las islas de Menorca, Iviça i Cerdeña, donde se habla la misma lengua128. Ara bé, la llengua és un element fonamental en la transmissió de les idees, de les pors i del coneixement. Per això, el teatre, els goigs o els pamflets polítics se segueixen escrivint en la llengua del poble al qual van destinats129. L’annexió del Rosselló no implicà una assimilació automàtica a França i, fins i tot, podríem dir que aquesta no arribarà fins després de la Revolució Francesa130. El concepte d’assimilació comportaria una globalitat d’elements culturals i polítics, alguns dels quals perduraren. Ara bé, les bases de la integració a França sí que sembla que es van començar a establir durant el regnat de Lluís XIV. Al Principat, els anys de guerra i d’amenaces, així com les crisis espanyoles (econòmica, de successió diverses vegades, de feblesa política), deixaren entreveure el Aspectes de la relació identitària de Catalunya amb França… Manuscrits 19, 2001 135 128. PALAU, Lluís. Discurso…, f. 15. 129. VILA, Pep (1989). «La disputa lingüística al Rosselló a través dels prefacis de les obres impreses (1590-1698)». El Barroc català, p. 631-654, i (1990) «El teatre a la Catalunya Nord; teatre català del Rosselló. Segles XVII-XIX». Terra Nostra, 69, Perpinyà: CREC; COURCELLES, Dominique de (1990). Les histoires de saints, la prière et la mort en Catalogne. París: Pub. Sorbonne. 130. IGLÉSIAS, Narcís. La llengua…, p. 49; així com les opinions expressades en aquest sentit per Michel Brunet, especialista de la Revolució Francesa al Rosselló. També, Arthur Young narra el seu viatge al Rosselló, el 1787, les sorprenents similituds d’aquella terra amb el cantó espanyol: «[…] le Roussillon constitue en fait une partie de l’Espagne; les habitants sont Espagnols, par la langue et les coutumes, mais ils dépendent d’un gouvernement français. […] les cultivateurs battent leur blé comme les Espagnols. Auberges et maisons sont semblables des deux côtés de la frontière»: Voyages en France (1787-1789). Journal de Voyage, I, París: Armand Colin, 1976, p. 123-124. que també reflectien molts escrits europeus de finals de segle XVII: una forta crítica i fins i tot animadversió davant la «política prepotent» de Lluís XIV131. En aquest sentit, podem creure que, tocant el final del segle XVII, s’havia estès per Catalunya un sentiment de gal·lofòbia tan fort, que deixà en un segon lloc altres problemes, com el de l’equilibri polític amb Castella? Creiem que ni tothom és antifrancès, ni tota identitat catalana que es pogués formar durant la segona meitat del segle XVII fou una simple reacció contra els francesos; cal tenir sempre en compte d’altres factors conjunturals que se sumen al fet francès: econòmic (problemes de collites, plagues que coincideixen amb la guerra132, competència de teles i draps francesos133), demogràfic, polític —feblesa castellana—, protoindustrialització. Per tant, la sensibilitat respecte als francesos pogué variar, però com que molts factors es donaren cita en aquesta segona meitat del segle XVII, el resultat fou el de potenciar una sensibilització del «mal francès» i de les idees identitàries col·lectives. 136 Manuscrits 19, 2001 Oscar Jané Checa 131. GOUBERT, Pierre. Louis XIV… 132. AHCB, Ms.B-74, Narración de lo cierto y verdadero suceddido en Cataluña: sucesos del año 1640 hasta 1693, cap. VII. 133. BC, F. Bon. 4646 (Súplica de pellicers…).