Jaume Damians : pensament polític i realitat econòmica entre 1599 i 1630

Resum Durant les tres primeres dècades del segle XVII, Jaume Damians és un mercader que construeix una important xarxa comercial a la Mediterrània. Entre 1626 i 1632 té un paper protagonista en les negociacions de les institucions catalanes amb la Monarquia i el 1640-1641 és cap de la Junta de Defensa de Barcelona. Així, a través de la seva figura, aquest article intenta aproximarse a les relacions existents entre l’evolució de la realitat econòmica, el pensament econòmic i les actituds polítiques a la Catalunya anterior a la revolució de 1640. Paraules clau: Catalunya, segle XVII, història econòmica, pensament econòmic, Jaume Damians. Resumen. Jaume Damians. Pensamiento político y realidad económica entre 1599 y 1630 Durante las tres primeras décadas del siglo XVII, Jaume Damians es un mercader que construye una importante red comercial en el Mediterráneo. Entre 1626 y 1632 tiene un papel protagonista en las negociaciones de las instituciones catalanas con la Monarquía y en 1640-1641 encabeza la Junta de Defensa de Barcelona. Así, a través de su figura, este artículo intenta aproximarse a las relaciones existentes entre evolución de la realidad económica, el pensamiento económico y las actitudes políticas en la Cataluña anterior a la revolución de 1640. Palabras clave: Cataluña, siglo XVII, historia económica, pensamiento económico, Jaume Damians. Abstract. Jaume Damians. Political thought and economical reality between 1599 and 1630 Jaume Damians was a merchant that built an important commercial net in the Mediterranean during the three first decades of the Seventeenth century. He was a protagonist in the negotiations between the Catalan institutions and the Spanish monarchy between 1626 and 1632 and he was a member of a military junta for the defence of Barcelona in 1640 and 1641. Through his figure, Oriol Junqueres describes the nexus between economical reality, economical thought and political attitudes in Catalonia before 1640. Key words: Catalonia, Seventeenth Century, economical thought, economical history, Jaume Damians. Manuscrits 17, 1999 293-305 Jaume Damians. Pensament polític i realitat econòmica entre 1599 i 1630 Oriol Junqueras i Vies Universitat Autònoma de Barcelona Departament d’Història Moderna i Contemporània 08193 Bellaterra (Barcelona). Spain Manuscrits 17 293-305 20/7/99 12:02 Página 293 294 Manuscrits 17, 1999 Oriol Junqueras i Vies El fracàs de les inconcluses Corts de 1626 tingué conseqüències força negatives per a amplis sectors econòmics de Catalunya. Evidentment, la crisi no s’havia iniciat pas el 1626. Els seus símptomes eren prou clars des d’alguns lustres enrere; encara que amb intensitats i cronologies diverses per a cada sector. Els projectes presentats a les Corts (entre els quals destacava la proposta d’Olivares de crear una gran companyia comercial) eren intents per respondre als efectes d’una crisi que afectava tot Europa i que, a Catalunya, ja havia generat una polèmica pública molt apassionada sis anys abans. En efecte, el 1620, la decisió del Consell de Cent d’adoptar fortes mesures proteccionistes (tendents a reduir la presència de comerciants i productes estrangers a la ciutat) ja havia provocat un debat intens, amb la publicació de diversos memorials. D’una banda, Jaume Càncer, Jaume Dalmau i Narcís de Peralta havien escrit en favor de les mesures proteccionistes adoptades pel municipi barceloní;mentre que, d’altra banda, Francesc Soler s’havia erigit en defensor de les posicions més lliurecanvistes. Escrivien aquests autors expressant les seves pròpies conviccions o ho feien com a simples «professionals de la ploma» per encàrrec d’algun grup econòmic? Quines eren les vinculacions dels autors amb les propostes que defensaven en els seus memorials? Fins a quin punt eren sincers en la valoració de les realitats econòmiques i socials que describien? Malauradament, en bona mesura, encara es tracta de preguntes sense resposta. I, precisament, la intenció d’aquest article és la de fer una primeríssima aproximació a la resposta d’aquestes preguntes en el cas d’un personatge que el 1630 va escriure un memorial d’aquesta mena: Jaume Damians. Una data que no sembla gens casual. El 1630, es van produir diversos esdeveniments que confirmaven la divergència entre l’economia catalana i la política de la Monarquia hispànica. És l’any en què es tornen a trencar les negociacions entre l’oligarquia barcelonina i Olivares per crear una companyia de comerç. També ésl’any en el qual el Consell de Cent respon amb els seus propis mecanismes a la revaluació francesa de les monedes d’or, sense esperar res de la política monetària de Madrid; una política que ja havia causat el caos monetari 1614-1617. I, a més, el 1630 és l’any en què una comissió formada per representants del Consell Reial, la Generalitat i el Consell de Cent recomanen l’aplicació de mesures proteccionistes que no es van aplicar. Les negociacions de 1626 a 1630 El fet de no concloure les Corts de 1626 va impedir l’adopció de mesures proteccionistes, com les que —en aquell context de crisi general i persistent— estaven Sumari Manuscrits 17 293-305 20/7/99 12:02 Página 294 Les negociacions de 1626 a 1630 La política monetària La lluita per l’opinió pública Jaume Damians. Negocis privats i posicionaments públics La política proteccionista de les Corts de 1599 Bibliografia Jaume Damians. Pensament polític i realitat econòmica (1599-1630) Manuscrits 17, 1999 295 adoptant o ja havien adoptat tots els veïns de Catalunya. El desacord polític repercutia directament i de manera força negativa sobre la situació econòmica del país. Fins a quin punt el malestar econòmic —que els catalans podien atribuir, almenys parcialment, al monarca i als seus ministres— acabaria influint en la definitiva ruptura política de 1640? Fins a quin punt, les dificultats econòmiques eren usades com un instrument de xantatge per part d’Olivares per obtenir la submissió política dels diferents grups socials catalans? L’acceptació de la Unión de Armas era el preu que les oligarquies catalanes havien de pagar per obtenir la protecció legal dels seus interessos econòmics? Durant les Corts de 1626, Olivares es va reunir amb representants d’aquestes oligarquies, encapçalats per un conseller de la ciutat i un cònsol (Vilar, 1962, II, p. 315). Jaume Damians era un dels representants catalans (Carrera i Pujal, 1946, I, p. 400). Potser, un dels més influents, atesa la seva experiència, l’extensió de la seva xarxa clientelar i el volum dels seus negocis, ja que com a mínim des del 1610 estava girant en lletres de canvi entre 15.000 i 25.000 escuts anuals, a través d’una xarxa de socis i parents, que (amb centre a Barcelona i Gènova) s’extenia per Madrid, València, Saragossa, Lió, Milà, Roma, Nàpols i Palerm1. Segons Pierre Vilar: En ocasió de les Corts de 1626, (Olivares) reuneix a Barcelona, a la cel·la del P. Salazar, representants dels grups econòmics regionals, amb un cònsol i un conseller davant d’ells. Els fou presentat el projecte d’una «Companyia», destinada a aixecar el comerç mediterrani —amb Itàlia i Llevant— i a lluitar per això, contra l’intermediari marsellès, esdevingut necessari, i també ruïnós. Dos representants del «Comerç» barceloní són enviats a Madrid per estudiar aquest projecte de companyia «a l’holandesa». Hi són encara el 1629, i és senyal que l’organització no progressa gens. El 1629 és un mal any. El periatge no ha donat res. El Consolat crida els seus representants (Vilar, 1962, II, p. 315-316). En realitat, però, sembla que aquests dos representants no foren enviats a Madrid el 1626, sino el mes de febrer del mateix 1629 (Carrera i Pujal, 1946, I, p. 40), quan el virrei va escriure al Consolat de Mar afirmant que el rei desitjava que fossin enviats a Madrid dos representants per tractar sobre la necessitat de «formar compañías de comercio, por la experiencia que se tiene de lo que han adelantado con él la potencia los rebeldes de Holanda…» (Capmany, 1779-1792, IV, Apèndix, p. 89-92). Però, en qualsevol cas, el més significatiu és que, novament, un dels dos escollits va ser Jaume Damians. Tot i que en aquesta ocasió hi renuncià, i va ser substituït per Rafael Roure (Carrera i Pujal, 1946, I, p. 400). L’estada durant un any dels dos representants barcelonins a Madrid no fou gens fructífera. El març de 1630, el Consolat els va ordenar que tornessin (Carrera i Pujal, 1946, I, p. 401). La conflictivitat política entre la monarquia i les institucions catalanes tornava a impedir l’adopció de mesures destinades a protegir el sector secundari de l’economia del país? Era factible l’adopció de mesures eficaces? La crisi afectava per igual tots els països de la Mediterrània? 1. Arxiu del Palau Requesens, manuscrits 223, 224 i 225. Manuscrits 17 293-305 20/7/99 12:02 Página 295 296 Manuscrits 17, 1999 Oriol Junqueras i Vies La crisi era general; però, Castella (Carrera i Pujal, 1946, I, p. 395-397) i, des de 1626, Aragó2i València (Vilar, 1962, II, p. 320) disposaven de mesures proteccionistes contra l’entrada de productes estrangers (incloses, evidentment, les manufactures catalanes). Catalunya era l’únic espai econòmic de la Mediterrània occidental on no s’havia elaborat cap mesura legislativa destinada a protegir la seva economia; i no se’n podia adoptar cap fins que el rei convoqués i conclogués unes Corts. Les últimes eren les de 1599, quan l’espectre de la crisi encara no havia fet la seva aparició: a la dècada de 1620, per a Catalunya no hi van haver mecanismes legals favorables. Sembla prou clar que aquest és el preu que havia de pagar per la seva negativa a acceptar la Unión de Armas i la política d’Olivares en general. La política monetària Però, a més, les conseqüències de la ruptura política sobre l’economia catalana es poden detectar en molts altres aspectes. A principis de 1630, França va revaloritzar l’or, i les monedes d’aquest metall van començar a fugir de Catalunya (Vilar, 1962, II, p. 344-345), amenaçant amb l’espectre d’una nova crisi monetària com la que s’havia produït en els tres primers lustres del segle. Un daltabaix monetari que havia causat la ruïna de molts negocis de la ciutat i la pèrdua de mercats tradicionals com el palermità3, tal com veiem reflectit explícitament en la documentació comercial de la família Damians4. Així, per exemple, el juliol de 1615, després d’haver venut un carregament de teixits a Palerm per valor de 1.822,14 escuts, Jaume Damians i Josep Berart es queixaven que hi havien sortit perdent, a causa de la desvalorització de la moneda i la consegüent inflació dels preus, que s’havia produït a Catalunya. Tal com afirmaven ells mateixos: «A Barcelona hi ha falta de diner a causa dels rumpiments (monetaris) que en ella hi ha hagut, mirant això, el preu de la roba està molt alt. […] Cal pendre paciència […] Quan els preus baixaran, tornarem a probar sort amb nous carragaments»5. El 1615 és l’any de la fallida dels bancs privats de Barcelona (Vilar, 1962, II, p. 335). El testimoni de Damians i Berart ens convida a plantejar-nos la pregunta següent: fins a quin punt la crisi general del sector llaner fou agreujada, a Catalunya, per una política monetària incoherent? Incoherència deguda, fins a 1614, a l’egoisme de les classes privilegiades catalanes i, entre 1614 i 1617, a la despreocupació de la Cort. Sembla clar que a les dues primeres dècades del segle XVII la crisi econòmica començava a ser força general. Afectava tots els països de la Mediterrània. A Castella, per exemple, ja s’arrossegava des de feia molt de temps. Però, tal com hem afirmat, la crisi té cronologies i intensitats diferents. Les mesures monetà2. JAUME DAMIANS en fa una menció explícita en el seu memorial de 1630 (Biblioteca de Catalunya, «Col·lecció Bonsoms», vol. 42, número 5.404, foli 53). 3. Narcís de PERALTA,Memorial en favor de la ordinación hecha por la Ciudad de Barcelona…, foli 106. 4. Arxiu del Palau Requesens, manuscrits 216 i 223. 5. Arxiu del Palau Requesens, manuscrit 223, p. 1. Manuscrits 17 293-305 20/7/99 12:02 Página 296 Jaume Damians. Pensament polític i realitat econòmica (1599-1630) Manuscrits 17, 1999 297 ries —en el conjunt d’unes polítiques econòmiques més àmplies— podien agreujar-la o pal·liar-la. A principis del segle XVII, la febre devaluadora de la moneda s’havia estès per tot Europa. Però, a Catalunya, els partidaris d’una moneda forta eren molt poderosos. No hi ha cap dubte que l’estabilitat monetària té aspectes positius; però, quan tots els espais monetaris competidors devaluen les seves monedes, l’estabilitat acaba escanyant l’economia productiva i només beneficia els grans importadors i els rendistes. Això és precisament el que succeí a la Catalunya dels tres primers lustres del segle XVII. Els grans mercaders dedicats a la importació compraven amb moneda forta productes estrangers cada cop més baratos; i els rendistes mantenien el valor de les seves rendes. Per contra, els estrangers havien de pagar els productes artesanals catalans cada vegada més cars. La crisi del sector de la llana no va consistir tan sols en una emigració de les activitats productives des de la ciutat cap al camp6. No estem només al davant d’una simple qüestió de resistència gremial que imposava uns costos laborals no competitius7. També va ser conseqüència d’una política monetària incorrecta, que només afavoria l’oligarquia financera i els importadors de manufactures. El clan dels Damians-Berart-Bru-Carreras que girava al voltant de Jaume Damians n’és una prova evident8. Els vaixells inundaven Catalunya de productes artesanals i de cereals estrangers, comprats a bon preu amb moneda forta. Potser no és casual que Francesc Gilabert escribís la seva gran obra9el 1616, en el moment culminant del desordre monetari català. El 1615, el Consell Reial només citava tres productes (draps, ferro i fruita seca) entre les exportacions catalanes10; i, el 1617, J. F. Rossell es llançava als peus de Lerma suplicant-li la devaluació de la moneda de plata, tot gemegant: «Barcelona se pierde, Catalunya se acaba» (Vilar, 1962, II, p. 342). Gilabert era el primer representant dels terratinents cerealistes que demana una política proteccionista global per a tots els sectors econòmics catalans. Fins a aquell moment, els seus antecesors havien defensat un lliurecanvisme radical que els permetia exportar els seus cereals a bon preu. L’obra de Gilabert és un símptoma evident que la crisi no era tan sols una crisi de les manufactures tèxtils urbanes. És 6. Idea ja insinuada per Jaume Damians en el seu memorial de 1630 (Biblioteca de Catalunya, «Col·lecció Bonsoms», vol. 42, número 5.404). 7. Hem de recordar que els sectors drapers urbans que resisteixen millor la crisi són els que produeixen els productes de major qualitat, on els costos salarials són precisament més alts. Com, per exemple, els «draps grisos» de Perpinyà o les estameres de Reus, Valls i Alcover (Vilar, 1962, II, p. 318-319). 8. Arxiu del Palau Requesens, manuscrits 223, 224 i 225. 9. Francesc de GILABERT,Discursos sobre la calidad del Principado de Cataluña, 1616. 10. Pierre VILAR,1962, II, p. 342. Productes que, a més, estaven en franca decadència, per exemple, en el mercat palermità; (Narcís de PERALTA, Memorial en favor de la ordinación hecha por la Ciudad de Barcelona…, foli 106) o (en una carta comercial de Jaume Damians i Josep Berart a Arxiu del Palau Requesens, manuscrit 223, p. 1). Encara que, probablement, també és cert que alguns mercaders catalans devien conservar contactes i xarxes comercials que els permetien actuar com a intermediaris entre països tercers. Aquest seria el cas, per exemple, del clan dels Damians que el mateix any 1615 reexporta grans quantitats de seda valenciana en brut cap al nord d’Itàlia (Arxiu del Palau Requesens, manuscrit 223). Manuscrits 17 293-305 20/7/99 12:02 Página 297 298 Manuscrits 17, 1999 Oriol Junqueras i Vies evident que, en part, existia un problema de política monetària que afectava tota l’economia del país11. Estem davant una repetició de la crisi baixmedieval? Però, si és així, en el municipi barceloní del segle XVII (aristocratitzat per Ferran II a finals del segle XV i principis del XVI), on és la Busca de mitjans del segle XV? En els memorials de 1620? En la reaparició, el 1641, de la figura del sisè conseller en el Consell de Cent12? En qualsevol cas, durant els primers anys de crisi, la política de mantenir una moneda forta és fruit de la miopia d’una oligarquia encegada pels seus egoismes de classe. Però, quan el 1613 les institucions catalanes consensuen la necessitat d’una devaluació urgent, la Monarquia se’n desentén. Si estem davant una repetició de la crisi del segle XV, es posa de manifest que la Cort madrilenya de Felip III estava tant o més lluny que la napolitana d’Alfons el Magnànim. A finals de 1614, Rafael Franch (ambaixador del Consell de Cent a Madrid) escrivia «tracten-nos así com a negres […] té lo negoci gent que no ens volen bé, no se entenen» (Vilar, 1962, II, p. 358). El 1614, el virrei va autoritzar la devaluació de la moneda d’or; però va afirmar que per la de plata s’havia d’esperar l’ordre corresponent de Madrid (Vilar, 1962, II, p. 337). Durant quatre anys, els ambaixadors catalans van suplicar, a la Cort, la devaluació de les sobrevaluades monedes de plata catalanes; perquè, tan bon punt s’encunyaven, desapareixien del Principat. Quan, finalment, el 1617, Madrid va donar l’autorització, la devaluació ja era innecessària, perquè l’equilibri del mercat havia tornat a canviar (Vilar, 1962, II, p. 342-343). Quatre anys de negociacions vanes que havien desprotegit l’economia catalana. La crisi monetària havia acabat desapareixent tota sola; però, havia tingut temps més que suficient per contribuir a la destrucció de les xarxes comercials catalanes. El 1618, el Consolat de Mar denunciava que hi havien més corredors d’orella que abans, perquè s’importaven més mercaderies que mai (Carrera i Pujal, 1946, I, p. 393). El 1620, el Consell de Cent va intentar adoptar mesures proteccionistes, contradient la seva política tradicional de les dues últimes dècades. Un símptoma prou clar de les dificultats del moment. Aquell mateix any, apareixien els memorials de Jaume Càncer, Jaume Dalmau i Narcís de Peralta. Per tant, quan a principis de 1630 França va revaloritzar el valor nominal de l’or, el municipi barceloní —en el qual Jaume Damians era conseller— va decidir no lluitar contra les forces del mercat. En lloc d’intentar augmentar les emissions 11. Tot i que també és cert que, segons Pierre Vilar (1962, II, p. 346), es mantenen alts volums d’exportació per als productes agraris com el blat. Encara que potser seria més correcte referir-se tan sols a aquells productes que per les seves característiques edafològiques i climàtiques no pateixen gaire competència exterior com la fruita seca, el vi, l’oli i la seda. Els tres primers ja citats pel mateix Pierre Vilar (1962, II, p. 346) i el darrer citat pels memorials dels torcedors de seda i pel de Jaume Damians de 1630. 12. Una aspiració que ja havia estat expressada a Felip II a les Corts de 1585 (Carrera i Pujal, 1946, I, p. 142-143). Quan, en paraules de Pierre Vilar «hom ja no sent més, en la política econòmica de la Ciutat i del Principat, la interferència dels interessos purament comercials i especulatius; en el mateix municipi barceloní, es dibuixa una tendència favorable a la menestralia, hom demana al seu reforçament a l’alt Consell» (Pierre Vilar, 1962, II, p. 260). Manuscrits 17 293-305 20/7/99 12:02 Página 298 Jaume Damians. Pensament polític i realitat econòmica (1599-1630) Manuscrits 17, 1999 299 de monedes d’or o d’intentar retenir-les a l’interior del Principat, opta per suspendre les encunyacions de trentins d’or, substituint-los per moneda de plata (Vilar, 1962, II, p. 344-345). Si les súpliques a Madrid no havien servit per res entre 1614 i 1617, de què haurien servit el 1630, en plena crisi institucional? La lluita per l’opinió pública Simultàniament, una comissió (formada per representants del Reial Consell, de la Diputació i del Consell de Cent) va recomanar l’adopció de mesures prohibicionistes contra el consum de teixits fabricats fora de Catalunya (Carrera i Pujal, 1946, I, p. 401). En aquest cas, els membres del Reial Consell (els «homes del rei a Catalunya») actuaven conjuntament amb els representants de les anomenades «institucions de la Terra»; però, aquest acord aparent no podia ser d’aplicació general per a tot el Principat perquè hauria d’haver estat aprovat en Corts. Altre cop, les conseqüències de la desavinença política es tornaven a posar de manifest. El Consell de Cent només tenia jurisdicció per aplicar l’acord a Barcelona. I, quina eficàcia tindria prohibir als barcelonins de portar roba francesa, si aquesta podria ser adquirida sense cap obstacle per tots els altres catalans? Els consellers van renunciar a l’aplicació de la mesura (Carrera i Pujal, 1946, I, p. 401). Si l’acord polític no era factible perquè no es convocava l’organisme que l’hauria d’haver adoptat (les Corts), s’imposava el recurs a una via política alternativa; calia guanyar la batalla de l’opinió pública. Era el mateix que estava succeint en el camp juridicopolític, després del fracàs de les Corts de 1626. Tal com ha afirmat recentment Joan Lluís Palos, «al capdavall, la impressió dels textos on es reflectia la posició de la Diputació en els seus conflictes amb l’administració reial havia esdevingut un important medi de mobilització social i política» (Palos, 1997, p. 77). Segons Eva Serra, la impressió dels dictàmens de la Generalitat i del Consell de Cent va permetre, als sectors socials més actius, l’adquisició i l’ús de conceptes propis del dret públic (Serra, 1991). És probable que succeís quelcom similar amb els conceptes econòmics, els quals, a més, són molt més presents en la vida quotidiana d’amplis sectors de la societat. És en aquest context on cal interpretar l’aparició de tres memorials: el de la confraria dels velluters, el de la confraria dels torcedors de seda i el de Jaume Damians. En aquest darrer memorial el seu autor reclamava la prohibició total a l’entrada al Principat i comtats de roba estrangera de llana o de seda; i recordava que aquesta mesura havia estat aprovada a les Corts aragoneses de 1626 i que, a Catalunya, no va poder ser adoptada pel fet de quedar inconcloses les Corts d’aquell mateix any13. La responsabilitat de la Monarquia en la crisi econòmica que afecta Catalunya hi apareix força clara, encara que mai s’expliciti directament. Així, el mateix Jaume Damians, que havia estat escollit en dues ocasions (1626 i 1629) per negociar amb els representants reials, va decidir de participar en la batalla per l’opinió pública de 1630. 13. Biblioteca de Catalunya, «Col·lecció Bonsoms», vol. 42, número 5.404. Manuscrits 17 293-305 20/7/99 12:02 Página 299 300 Manuscrits 17, 1999 Oriol Junqueras i Vies Jaume Damians. Negocis privats i posicionaments públics Així, doncs, el 1630 van aparèixer el memorial de la confraria dels velluters (és a dir, artesans i menestrals dedicats a la fabricació de brocats i damasquins de seda), el memorial de la confraria dels torcedors de seda i el memorial de Jaume Damians (un personatge que era conseller de la ciutat i un mercader força vinculat al sector de la seda). Per què tanta seda? El 1620, durant l’anterior onada de memorials dedicats a la situació econòmica catalana, Jaume Càncer, Jaume Dalmau i Narcís de Peralta —d’una banda— i Francesc Soler —de l’altra— havien fet referència, fonamentalment, als teixits de llana. El 1630, per contra, és el torn de la seda. Què havia passat entre 1620 i 1630? Per què es mobilitzen sectors econòmics i personatges diferents? Doncs, perquè el 1619, a Barcelona, mentre la llana s’enfonsava, es fundava la confraria dels torcedors de seda, perquè el sector estava en expansió (Carrera i Pujal, 1946, II, p. 170). Per contra, onze anys després, en el seu memorial de 1630, aquesta mateixa confraria es lamentava que en poc temps el nombre de mestres torcedors s’havia reduït de 70 a 20 (Vilar, 1962, II, p. 318). La crisi econòmica té cronologies i intensitats diverses per a cada sector econòmic i per a cada espai geogràfic. Per a alguns sectors econòmics d’alguns territoris mediterranis, com la indústria llanera de la Itàlia septentrional, la crisi s’havia produït cinquanta anys enrere. I la crisi d’uns sectors i d’uns espais econòmics determinats podia coincidir —i, fins i tot, provocar o ser provocada— amb l’expansió d’altres sectors i d’altres espais. En efecte, a la segona meitat del cinc-cents, a Itàlia, en coincidència amb la decadència de la indústria llanera, es va produir un creixement extraordinari en el sector de la seda. En aquesta línia, podríem citar els casos de Como o Pavia on la producció de seda s’havia introduït a mitjans de segle XVI; experimentant un creixement espectacular durant les cinc dècades següents. Potser, el moment culminant d’aquesta expansió se situa, aproximadament, en la penúltima dècada del segle. En efecte, tant sols entre 1580 i 1590, la producció milanesa es va multiplicar per dos. I això que el punt de partida ja era molt elevat, ja que, en la primera d’aquestes dates, la seda ja representava un 15% de tot el sector secundari de l’estat de Milà (Malanima, 1982, p. 81-82). Quelcom similar succeeix a Màntua entre 1578 i 1590. Un èxit de la seda que es va estendre a moltes altres ciutats de la vall del Po; incloent Venècia, Vercelli, Verona, Trieste, Bolonya, Màntua, Gorizia, Reggio Emilia, Mòdena i Udine (Malanima, 1982, p. 82-83). I, evidentment, a una ciutat com Gènova, que —actuant com a port en el Mediterrani occidental de tota aquesta regió— no podia quedar fora d’aquest procés i que, en efecte, va experimentar un fort creixement, especialment durant el tercer quart del segle XVI14. Una crisi llanera i una expansió de la seda que a Catalunya es va produir de forma paral·lela a l’Itàlia del nord, però amb algunes dècades de retard. Primer en el centre del sistema econòmic mediterrani i, més tard, a la seva perifèria. A Catalunya, la crisi llanera no es va produir fins a les dues primeres dècades del segle XVII;mentre, 14. Al centre i al sud de la península itàlica, la situació no era gaire diferent amb casos com Pisa, Lucca, Florència, Nàpols, Reggio Calabria, Catanzaro, Cosenza, Messina o Palerm (Malanima, 1982). Manuscrits 17 293-305 20/7/99 12:02 Página 300 Jaume Damians. Pensament polític i realitat econòmica (1599-1630) Manuscrits 17, 1999 301 simultàniament, el sector de la seda es beneficiava de l’impuls de les ciutats padanes. Ciutats que exportaven a Hongria, a Polònia, a Alemanya, a Holanda, a Anglaterra i, sobretot, a França (Malanima, 1982, p. 82-83). No és difícil, doncs, entendre que despertessin l’interès dels comerciants catalans per actuar d’intermediaris entre els productes semielaborats barcelonins i la seda en brut de l’horta de València, de les riberes de l’Ebre i del Segrià, d’una banda, i els artesans italians, de l’altra. Precisament, en aquest negoci hi trobem els membres de la família Damians15. Així, per exemple, l’octubre de 1615, mentre un germà de Jaume Damians comprava seda en brut a València, el seu soci Josep Berart marxava cap a les fires de Milà i de Venècia, passant per Gènova, ciutat on va fer efectiva una lletra de canvi firmada per Damians per valor de 2.000 escuts16; i on, a més, disposava de diversos crèdits oberts pel mateix Damians amb diferents banquers de la ciutat17. El novembre d’aquell mateix any de 1615, Gaspar Carreras (cunyat de Jaume Damians) negociava a Lió i enviava les lletres de canvi que cobrava a Gènova18. Allí, Pobla i Cànoves (els agents permanents de Jaume Damians en aquella ciutat) les havien de fer efectives a la pròxima fira de Reis, posant els diners a disposició de Josep Berart, el qual, aquell mateix mes de novembre de 1615, tancava a Cuneo (en plena Vall Padana) la venda d’una partida de seda en brut valenciana19. Mig any més tard, el maig de 1617, Jaume Damians enviava un altre dels seus cunyats, Jaume Bru, a comprar totes les bales de seda en brut que pogués carregar en dos vaixells, que s’esperaven al port del Grau per portar-les a Gènova20. Tres mesos més tard, el juliol de 1617, els senyors Roure i Darder (agents de Jaume Damians a València) adquirien una nova partida de seda en brut per valor d’unes 4.000 lliures més, per enviar-la també cap a Gènova21. Conjunt espectacular de negocis vinculats amb la seda, acompanyats, a més, per concessió de crèdits i compres dels drets a percebre diversos tipus de rendes22. Tot plegat, ben lluny de la terrible crisi que afectava els sectors llaners urbans de Catalunya. Quan les exportacions al mercat sicilià van deixar de ser profitoses, els Damians van concentrar les seves inversions en sectors més rendibles23. Per què haurien d’haver compartit les preocupacions expressades per Jaume Càncer, Jaume Dalmau i Narcís de Peralta el 1620? Ben al contrari, Jaume Damians formava part d’aquell grup de grans comerciants que s’enriquien amb la ruïna dels teixidors de llana urbans, important teixits de llana acabats24. Els mateixos grans comerciants 15. Arxiu del Palau Requesens, manuscrits 223, 224 i 225. 16. Arxiu del Palau Requesens, manuscrit 223, p. 6-7. 17. Arxiu del Palau Requesens, manuscrit 223. 18. Arxiu del Palau Requesens, manuscrit 223, p. 11. 19. Arxiu del Palau Requesens, manuscrit 223, p. 11-12. 20. Arxiu del Palau Requesens, manuscrit 223, p. 21-29 i 31-32. 21. Arxiu del Palau Requesens, manuscrit 223, p. 33-34. 22. Arxiu del Palau Requesens, manuscrit 223, p. 6 i 9-11. 23. Arxiu del Palau Requesens, manuscrit 223, p. 1. 24. Arxiu del Palau Requesens, manuscrit 223, p. 26-28. Encara que també és cert que com qualsevol home de negocis no menyspreava mai la possibilitat de guanyar diners i quan li era possible també exportava teixits de llana catalans cap a l’exterior (Arxiu del Palau Requesens, manuscrit 223, p. 1). Manuscrits 17 293-305 20/7/99 12:02 Página 301