Ús i apropiació de la Via Júlia i la rambla del Raval de Barcelona des d'una perspectiva de gènere

Resum Aquest article mostra les diferències d’ús i d’apropiació dels espais públics a Barcelona des d’una perspectiva de gènere i el seu impacte en la vida quotidiana dels residents dels barris. La Via Júlia, aixecada als anys vuitanta en la confluència dels barris de Prosperitat i el Verdum (districte de Nou Barris), i la rambla del Raval, construïda a finals del segle XX al barri del Raval (districte de Ciutat Vella) de Barcelona, són els espais públics escollits per a l’estudi. La recerca utilitza tècniques qualitatives (entrevistes en profunditat a homes i dones residents als barris i observació directa en les àrees d’estudi) per tal de captar les experiències, les valoracions i les opinions dels habitants d’aquests barris. Paraules clau: Barcelona, espais públics, gènere, metodologia qualitativa. Resumen. Uso y apropiación de la Vía Julia y la rambla del Raval de Barcelona desde una perspectiva de género Este artículo muestra las diferencias de uso y de apropiación de los espacios públicos en Barcelona desde una perspectiva de género y su impacto en la vida cotidiana de los residentes de los barrios. La Via Júlia, levantada en los años ochenta en la confluencia entre los barrios de Prosperitat y el Verdum (en el distrito de Nou Barris), y la rambla del Raval, construida a finales del siglo XX en el barrio del Raval (en el distrito de Ciutat Vella) de Barcelona, son los espacios públicos escogidos para el estudio. La investigación usa métodos cualitativos (entrevistas en profundidad a hombres y mujeres residentes en los barrios y observación directa en las áreas de estudio) con la finalidad de captar las experiencias, las valoraciones y opiniones de los habitantes de dichos barrios. Palabras clave: Barcelona, espacios públicos, género, metodología cualitativa. Résumé. Emploi et appropiation de Via Julia et la Rambla del Raval à Barcelone d’auprès une perspective de genre Cet article analyse les differences d’emploi et d’appropiation des espaces publics à Barcelone d’auprès une perspective de genre, ainsi que son impact dans la vie quotidienne des habitants des quartiers. Deux espaces publics de la ville de Barcelone ont été choisis pour cet étude: Via Julia, boulevard construit pendant les années quatre-vingt entre les quartiers de Prosperitat et Verdum (district administratif de Nou Barris), et Rambla del Raval, bouleDoc. Anàl. Geogr. 44, 2004 89-108 Ús i apropiació de la Via Júlia i la rambla del Raval de Barcelona des d’una perspectiva de gènere Anna Ortiz i Guitart Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Geografia 08193 Bellaterra (Barcelona). Spain [email protected] Data de recepció: gener del 2004 Data d’acceptació definitiva: maig del 2004 DAG 44 001-216 23/11/05 17:27 Página 89 vard construi pendant les dernières années du siècle XX dans le quartier du Raval (district administratif de Ciutat Vella). La recherche emploie des techniques qualitatives (entretiens en profondeur avec des hommes et des femmes habitants du quartier et observation directe dans les espaces étudiés) afin de saisir les experiences, les évaluations et les opinions des habitants de ces quartiers. Mots clé : Barcelone, espaces publics, genre, méthodologie qualitative. Abstract. Use and appropiation of the Via Júlia and the Rambla del Raval in Barcelona from a gender perspective This paper shows the different types of use and appropiation in some publics spaces in Barcelona from a gender perspective and its impact in the daily-life of the residents. The public spaces studied are the Via Júlia, built up in the eighties in the neighborhoods of Prosperitat and El Verdum (in the district of Nou Barris), and the rambla del Raval, built up at the end of the xx century in El Raval (in the district of Ciutat Vella) in Barcelona. The research is based on the qualitative analysis (in-depth interviews to men and women and direct observation to the study areas) and tries to know the experiences and the opinions of inhabitants of these neighborhoods of Barcelona. Key words: Barcelona, public spaces, gender, qualitative methodology. Introducció Aquest article pretén aprofundir l’impacte que tenen els espais públics en la vida quotidiana de les persones a la ciutat1. El fet que, en els darrers anys, alguns municipis de Catalunya hagin posat l’accent en la millora del paisatge urbà i hagin procurat crear espais públics de qualitat és un exemple de la importància que han adquirit aquests espais com a elements estratègics per enfortir la identitat amb el barri i/o amb la ciutat. Cal, però, que els governs 90 Doc. Anàl. Geogr. 44, 2004 Anna Ortiz i Guitart 1. Aquest article és una versió resumida d’una secció de la tesi doctoral Gènere, espais públics i construcció del sentit de pertinença a Barcelona (els barris de Prosperitat, el Verdum i el Raval), dirigida per la Dra. Maria Dolors Garcia Ramon i llegida al Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona l’abril de 2004. Sumari Introducció Els espais públics com a espais socials, polítics i simbòlics Un enfocament des de la metodologia qualitativa Els espais públics: una estratègia per a la dignificació dels barris Ús i apropiació de la Via Júlia Ús i apropiació de la rambla del Raval Reflexions finals Bibliografia DAG 44 001-216 23/11/05 17:27 Página 90 locals vagin més enllà i s’interessin també per avaluar els efectes i les repercussions (l’ús i l’apropiació2) dels espais públics sobre les persones residents a la ciutat, ja que només d’aquesta manera es podrà aprendre dels encerts i de les errades de la seva projecció i millorar la planificació i el disseny de noves operacions urbanístiques sobre espais públics a la ciutat. Els espais públics com a espais socials, polítics i simbòlics Espais de relació i d’identificació, de contacte entre les persones, d’animació urbana, de vegades d’expressió comunitària (Borja i Muxí, 2001, p. 48). Aquesta definició tan clara i precisa dels espais públics conté tots els atributs que s’espera que aquests espais fomentin: la comunicació, la trobada i l’intercanvi. Existeix una extensa literatura per emfatitzar el paper dels espais públics com a espais potenciadors de la sociabilitat a la ciutat, així com nombroses definicions que permeten veure tot un ventall de possibilitats per conèixer millor els seus atributs. Així, per exemple, Walzer (1986) anomena els espais públics espais open-minded (espais oberts, tolerants…), ja que han estat «dissenyats per a una varietat d’usos, incloent-hi usos imprevistos i imprevisibles, i usats per gent que fa coses diferents i estan preparats per tolerar, fins i tot interessar-se, per coses que ells mateixos no fan» (p. 470). En contraposició a aquests espais, el mateix autor parla dels espais single-minded com aquells espais planificats pels urbanistes i dissenyats pels arquitectes per complir només funcions ben determinades (p. ex. àrees zonificades de la ciutat, centres comercials, centres culturals, centres mèdics, etc.). Francis (1989), per la seva banda, bateja els espais públics amb el nom de «paisatges participatius», ja que són espais contínuament configurats i modificats per les persones a través de la cultura, les accions, els valors i les creences. També ho creu així Delgaldo (1999), per a qui els vianants reinventen contínuament els espais públics, ja que són ells qui usen uns espais prèviament projectats pels professionals de l’urbanisme i s’hi mouen quotidianament. A més, els espais públics són vistos per aquest antropòleg urbà com a indrets d’«alteritat generalitzada», on tothom és estrany i estranger (la persona immigrada, el jovent, la dona gran, la nena…), espais on «debería lucharse denodadamente para que, en él, la exclusión resultara imposible» (p. 120 i 209). William H. Whyte (1980), un dels primers investigadors sobre l’ús i l’apropiació dels espais públics en diverses ciutats dels Estats Units i, posteriorment, membres del seu mateix grup de recerca, el Project for Public Space (2002), han establert un conjunt de criteris per avaluar l’èxit de les zones públiques. Aquestes zones han de tenir: 1) una alta proporció de persones que vagin Ús i apropiació de la Via Júlia i la Rambla del Raval de Barcelona Doc. Anàl. Geogr. 44, 2004 91 2. En aquest treball, s’hi diferencia el concepte d’ús, referit al nombre i al perfil dels usuaris i les usuàries, del d’apropiació, referit a les formes específiques d’ús, és a dir, al tipus d’activitats i relacions interpersonals que tenen lloc als espais públics. DAG 44 001-216 23/11/05 17:27 Página 91 a l’espai públic acompanyades (que hi vagin en grups de dues o tres indica que decideixen anar-hi expressament, empeses pel confort de l’espai públic escollit); 2) una proporció elevada de dones (fet que s’interpreta com la percepció de seguretat de l’espai); 3) una diversitat de persones d’edats diferents; juntament amb 4) una varietat d’activitats (fet que mostra la polivalència i multifuncionalitat de l’espai), i, finalment, 5) un nombre elevat de manifestacions públiques d’afectivitat (abraçades, somriures, petons…) (fet que mostra el benestar i la llibertat d’expressió dins l’espai). Històricament, els espais públics han estat espais d’expressió col·lectiva i escenaris de manifestacions polítiques i festives multitudinàries que han fet paleses les demandes i la cultura popular de la ciutadania. La dimensió simbòlica defineix els espais públics com a espais d’expressió cultural i artística, és a dir, com a llocs privilegiats per a la socialització de l’estètica i de l’art. La política urbanística municipal a la Barcelona dels anys vuitanta i la seva preocupació per la instal·lació d’escultures als espais públics, tant als barris centrals com als perifèrics, reflecteix perfectament una voluntat de democratitzar la societat i reequilibrar la ciutat (Berdoulay i Morales, 1999). L’estètica, segons Borja i Muxí (2001) «és també una ètica» (p. 71), ja que el bon disseny i la bona qualitat dels materials en un espai públic situat en un barri perifèric, pobre i degradat pot ajudar els seus habitants a sentir-se orgullosos del lloc on viuen, afavorir l’emergència d’una identitat social positiva i facilitar, d’aquesta manera, la interrelació amb la resta de la ciutat. Espais públics i gènere L’espai públic és viscut i percebut de manera diferent per les dones segons la seva sexualitat, condició social, edat i el seu origen cultural i ètnic, així com segons la concepció que tinguin d’elles mateixes i del món que les envolta. Des de la geografia feminista, s’ha estudiat com aquestes variables influeixen en la construcció de les percepcions individuals i les experiències dels espais quotidians (Little, Peake i Richardson, 1988; McDowell, 1999). Els espais formen part de l’experiència quotidiana i «encierran contenidos poderosos para la interpretación social y cultural» (Del Valle, 1997, p. 25). Amb aquestes paraules, l’antropòloga Del Valle recorda el paper diferencial que tenen els espais públics en la configuració de la vida quotidiana dels homes i les dones i la manera com les seves vivències elaboren el sentit cultural de l’espai. D’aquesta manera, s’observa que la presència de les dones en tots els espais públics de la ciutat (carrers, places, parcs…), tant si treballen fora de casa com si no, està mediatitzada per les responsabilitats familiars i domèstiques (anar a buscar els fills i les filles a l’escola, acompanyar els fills, les filles i els familiars grans al metge, anar a comprar, etc.), fet que provoca que les dones mantinguin una relació més estreta amb el barri i amb el seu entorn més immediat (Coutras, 1996). 92 Doc. Anàl. Geogr. 44, 2004 Anna Ortiz i Guitart DAG 44 001-216 23/11/05 17:27 Página 92 Un enfocament des de la metodologia qualitativa Per tal d’aprofundir l’estudi de les experiències i els discursos dels homes i les dones residents als barris estudiats i del comportament i les actituds de les persones usuàries dels espais públics triats, he escollit apropar-m’hi a partir d’un enfocament qualitatiu. Les entrevistes en profunditat i les observacions a partir del treball de camp han estat les tècniques principals seleccionades per elaborar aquesta recerca. També, i per tal de complementar i enriquir els resultats, he fet entrevistes informatives a agents socials, urbanistes i arquitectes, així com observacions, i hi he mantingut converses informals sobre els temes amb diferents persones dels barris. Des de finals de 2000 a mitjan 2002 vaig fer 72 entrevistes en profunditat a residents de Prosperitat, el Verdum i el Raval (36 a cada àrea d’estudi), repartides proporcionalment entre homes i dones de diferents grups d’edat: de 14 a 27 anys (joves), de 28 a 45 anys (adults), de 46 a 65 anys i més de 65 anys (grans). El sexe i l’edat van ser, doncs, les variables bàsiques establertes per seleccionar les persones entrevistades, encara que es va intentar ampliar al màxim la tipologia dels perfils humans per tal de recollir opinions i experiències de persones amb diferents situacions familiars i laborals, nivells educatius i professionals, orígens ètnics i culturals, etc. L’heterogeneïtat social i ètnica de les persones entrevistades al Raval ha obligat a classificar-les en tres categories3. Un primer grup correspondria a les persones «autòctones», és a dir, aquelles nascudes al barri, a la resta de Catalunya o en alguna altra regió espanyola que resideixen al barri «de tota la vida», amb diferents nivells de renda i d’instrucció. Un altre grup seria el de les persones «nouvingudes» —anomenades per Martínez (2000) «gentrificadores»—, on s’agruparien les persones catalanes o estrangeres amb un capital cultural i econòmic alt que fa relativament pocs anys que viuen al Raval. Un tercer grup seria el dels «immigrats i immigrades», o persones procedents de països extracomunitaris, amb nivells de renda semblants i nivells d’instrucció diferents. S’han fet també observacions directes en dos espais públics situats als barris de Prosperitat, el Verdum i el Raval, amb l’objectiu d’estudiar les microgeografies de la vida quotidiana d’aquests espais, és a dir, l’ús i l’apropiació que quotidianament en fa la gent. Els espais públics on s’han desenvolupat les observacions han estat: la Via Júlia, en la confluència entre Prosperitat i el Verdum, i la rambla del Raval, al Raval. Les observacions es van portar a terme durant quatre dies del mes d’octubre de 2000 a la Via Júlia i del mes de juny de 2002 a la rambla del Raval. Els quatre dies d’observació es van dividir en dos dies laborables i un cap de setmana i, a la vegada, en matins i tardes. Ús i apropiació de la Via Júlia i la Rambla del Raval de Barcelona Doc. Anàl. Geogr. 44, 2004 93 3. Seguint la classificació d’Aramburu (2002), escric el nom de les tres categories entre cometes («autòctons», «nouvinguts» i «immigrants») per fer notar que he estat jo mateixa qui ha batejat les persones amb aquestes etiquetes. Aquesta classificació podria esdevenir força simplista si penséssim que les identitats de les persones són múltiples i canviants. Malgrat tot, he cregut convenient classificar-les d’aquesta manera per poder-les estudiar. DAG 44 001-216 23/11/05 17:27 Página 93 Cada dia d’observació es van enregistrar descripcions de l’ambient general de l’espai públic. Aquestes descripcions permetien captar detalladament la vida en aquest indret fent un èmfasi especial en la descripció de l’ús i l’apropiació dels seus usuaris. A part de les descripcions visuals dels espais públics, es van captar també les sensacions sonores com ara el soroll dels cotxes, els crits dels infants o les músiques que sortien dels balcons, ja que tot plegat ajudava a configurar l’atmosfera dels espais oberts. Les descripcions enregistrades tenen una durada aproximada de quinze minuts i van ser transcrites íntegrament. Les observacions directes es van acompanyar amb mapes d’ús i apropiació, amb l’objectiu d’il·lustrar el nombre de persones que hi havia a l’espai públic, la seva localització i les interrelacions i activitats desenvolupades en aquest. Les mapificacions de les observacions es van fer com si es tractés d’un «escaneig», és a dir, iniciant-se des d’un indret de l’espai i finalitzant-se en un altre sense repetir-ne cap de ja observat. Els mapes tenen dibuixats punts de diferents colors, cercles i xifres. Els punts de color vermell representen les dones; els de color blau, els homes, i els de color verd, els infants. Els cercles agrupen les persones (punts) que s’interrelacionen entre elles i que formen un grup per si mateixes. Cada cercle té un número al costat que permet identificar, en una taula adjunta, l’edat i les activitats desenvolupades per cada grup. La durada mitjana de les observacions va ser d’aproximadament trenta minuts, segons l’extensió de l’espai públic observat i del nombre de persones que ocupés l’espai en aquell moment. Tot plegat, es van fer setze mapes d’ús i apropiació dels espais públics estudiats i dos mapes síntesi per esquematitzar els principals resultats de les observacions. Els espais públics: una estratègia per a la dignificació dels barris A principis dels anys vuitanta, el nou govern municipal de la ciutat va heretar una perifèria amb problemes de marginació, manca d’equipaments socials i culturals, absència d’espai públic representatiu, discontinuïtat respecte al centre i una elevada densitat, entre d’altres problemes; i un centre històric degradat físicament (cases velles en pèssim estat i serveis insuficients), amb una població envellida per la fugida de la gent jove, un augment de la delinqüència i la marginació, una escassetat d’inversió econòmica, etc. La política urbanística dels primers anys de govern democràtic municipal va perseguir, doncs, rectificar aquestes dues situacions a través de dos objectius fonamentals: en primer lloc, revalorar i «monumentalitzar» els barris perifèrics i, en segon lloc, recuperar i higienitzar els barris del centre de la ciutat (Bohigas, 1999). Per a la consecució d’aquests dos objectius, les accions i les intervencions centrades en els espais públics hi van tenir un paper fonamental. La Via Júlia La Via Júlia és un dels projectes més ben concebuts durant els anys vuitanta per l’Ajuntament de Barcelona. Aquest passeig, inaugurat l’any 1986, es va fer 94 Doc. Anàl. Geogr. 44, 2004 Anna Ortiz i Guitart DAG 44 001-216 23/11/05 17:27 Página 94 sobre un terreny prèviament no urbanitzat, amb l’objectiu principal de donar continuïtat als barris de Prosperitat i del Verdum, separats per un desnivell de fins a tres metres en algunes cotes. La seva urbanització va assolir un seguit d’objectius: impulsar la regeneració urbanística de Prosperitat i el Verdum, ajudar a crear una identitat de barri i «monumentalitzar» la perifèria a través del disseny urbà de qualitat. Les obres d’urbanització de la Via Júlia van permetre, doncs, «convertir allò que era quasi infranquejable en un eix cívic i de relació ciutadana» (Ajuntament de Barcelona, 1987, p. 62). La Via Júlia va ser una de les primeres extrapolacions de la idea de rambla fetes en barris de la perifèria, la qual cosa va produir un efecte de millora urbana indubtable i va reactivar econòmicament i socialment la seva àrea d’influència (Barnada i Laviña, 1999). La Via Júlia és un passeig central semielevat amb una marquesina central, bancs de pedra i fusta als costats del passeig, dues escultures, una gran varietat d’arbres i una àrea de jocs infantils amb paviment tou. És, a més, un eix cívic vertebrador de tota la sèrie d’espais lliures del barri, alhora que constitueix un dels eixos comercials més dinàmics del districte de Nou Barris (fotografia 1). La urbanització de la Via Júlia: un exemple de participació ciutadana La història de Prosperitat i el Verdum i, per extensió, dels barris més desfavorits de Barcelona, ha estat molt lligada al moviment veïnal reivindicatiu i a les lluites per a la consecució de millores socials i urbanes. Des de finals dels anys seixanta, la societat civil, davant l’escassetat d’espais públics, transports públics i equipaments als barris, es va anar mobilitzant per fer front a la indiferència i a la inoperància municipal de l’època franquista. Darrere les nombroses manifestacions i mobilitzacions veïnals per reclamar la dignificació dels barris, s’hi Ús i apropiació de la Via Júlia i la Rambla del Raval de Barcelona Doc. Anàl. Geogr. 44, 2004 95 Fotografia 1. Vista general de la Via Júlia, octubre del 2000. Fotografia de l’autora. DAG 44 001-216 23/11/05 17:27 Página 95 amaguen nombroses hores de treball comunitari que reforcen el coneixement i l’entesa entre els veïns i les veïnes i ajuden a construir un fort sentit de pertinença i d’identitat amb el barri. Domingo i Bonet (1998) consideren Prosperitat i el Verdum, entre d’altres, casos paradigmàtics de barris marginals configurats físicament i simbòlicament pel moviment social urbà. L’urbanista Jordi Borja entén que la cohesió d’aquest moviment va ser reforçat per l’homogeneïtat social dels veïns i les veïnes (classe obrera industrial) i estimulat per la cultura urbanística dels líders de les associacions veïnals: A la asociación de vecinos venían señoras con sus zapatillas… No era fácil distinguir quienes eran militantes políticos, quienes eran activistas sociales y quienes eran los vecinos que estaban allá porque pensaban que hacía falta una escuela o que llegase el transporte (Borja, 2001). Les expectatives que la projecció i la realització de la Via Júlia havien suscitat en el moviment veïnal s’expliquen pels atributs d’un barri amb una manca significativa d’espais de relació i de proximitat. L’Associació de Veïns de Prosperitat en va seguir de prop tot el procés constructiu. Una de les primeres discordances entre l’Associació de Veïns de Prosperitat i l’Ajuntament de Barcelona va girar entorn de la capacitat de circulació que havia d’absorbir la nova via. L’Associació s’oposava que aquesta passés a formar part del sistema de vies ràpides de la ciutat i exigia, contràriament, la constitució d’una rambla amb funcions de centre cívic i comercial. Segons membres d’aquesta associació entrevistats, després de diverses reunions i discussions amb els representants municipals, les veïnes i els veïns van acceptar que hi hagués certa circulació i que la via no fos un passeig totalment de vianants. Un segon desacord va tenir a veure amb el disseny global de la Via Júlia. Mesos més tard d’iniciar-ne les obres, el novembre de 1982, l’Associació de Veïns no aprovava el disseny triat per al passeig. L’Associació estava en contra de la construcció d’un mur, ja que impedia la visibilització d’un costat a l’altre del carrer. Reclamaven, per tant, més permeabilitat transversal, és a dir, més visibilitat entre un costat i l’altre de la via, malgrat que el desnivell existent entre les voreres del costat mar i el costat muntanya n’impedís una visió transversal completa. Finalment, per sobre el mur es va posar una barana formada per tubs metàl·lics que suavitzava l’impacte visual entre banda i banda del passeig. Un altra desavinença la van provocar les contribucions especials que havien d’assumir directament els veïns de la Via Júlia una vegada finalitzades les obres d’urbanització. El moviment veïnal va aconseguir que l’Ajuntament de Barcelona eliminés l’impost municipal que acompanyava qualsevol millora urbanística com a compensació per tants anys de despreocupació municipal. 96 Doc. Anàl. Geogr. 44, 2004 Anna Ortiz i Guitart DAG 44 001-216 23/11/05 17:27 Página 96 La rambla del Raval La rambla del Raval és una operació urbanística emmarcada dins el Programa de Revitalització del Centre Històric de Barcelona, una actuació concebuda inicialment per Ildefons Cerdà en el seu Projecte de Reforma (1859) i represa més d’un segle més tard pel Pla Especial de Reforma Interior del Raval (1983). El projecte d’urbanització estava inserit en el Pla Central del Raval i va comportar tota una sèrie d’operacions: expropiació de sòl, construcció d’habitatges per al reallotjament de les famílies afectades, enderrocament de cinc illes de cases (1.384 habitatges i 293 locals) i rehabilitació dels edificis més degradats (Artigues i Cabrera, 1998). El cost de les obres va anar a càrrec de les tres administracions públiques (l’estatal, l’autonòmica i la municipal), juntament amb les ajudes del Fons de Cohesió de la Unió Europea, que hi va aportar un 85% del total de l’operació (ARI, 2000). El nou espai públic, de 58 metres d’amplada (passeig central i dos laterals) i 317 metres de llargada, va ser projectat pels arquitectes Jaume Artigues i Pere Cabrera, i inaugurat el 24 de setembre de 2000 (fotografia 2). La rambla del Raval s’estén des del carrer Nou de la rambla fins al carrer de l’Hospital (i entre els desapareguts carrers de Cadena i Sant Jeroni), i està formada per un passeig central format per un conjunt lineal de bancs, parterres i arbres, la gran majoria dels quals són palmeres. La rambla del Raval ha estat, des de la seva concepció fins a la seva urbanització, una de les operacions urbanístiques més ambicioses i polèmiques de les realitzades per l’Ajuntament al centre històric de la ciutat: ambiciosa per la profunda renovació del teixit urbà, per la construcció d’habitatges de promoció pública i el reallotjament en el mateix barri dels veïns i les veïnes afectats per Ús i apropiació de la Via Júlia i la Rambla del Raval de Barcelona Doc. Anàl. Geogr. 44, 2004 97 Fotografia 2. Vista general de la rambla del Raval, juny del 2002. Fotografia de l’autora. DAG 44 001-216 23/11/05 17:27 Página 97 relació, de trobada i de cooperació (intercanvi d’informacions sobre qüestions referents a pisos, feina, legalització de la residència, etc.) entre la població paquistanesa, ha provocat que entre aquest col·lectiu s’hagi batejat amb el nom de Presham Rambla, que en urdú (la llengua oficial del Paquistan) significaria la ‘rambla dels problemes’ o la ‘rambla de la gent preocupada’. La presència de dones paquistaneses fent ús de la rambla com a espai de trobada és gairebé nul·la; pràcticament només la utilitzen com a espai de circulació. Una de les dones paquistaneses entrevistades comenta que no seu mai a la rambla del Raval perquè les feines de la llar l’absorbeixen massa hores i, a més, els bancs del passeig estan sempre ocupats per homes. No tengo tiempo […] por eso no me puedo sentar allí. Cuando estoy libre, tiene mucha gente […] por eso no puedo sentar […]. No puedes sentar… aquí en la rambla del Raval hay muchos hombres, y mujeres no pueden sentar porque no hay sitio. No hay mucho sitio (Jadicha). El col·lectiu d’homes magribins, format especialment per marroquins, és l’altre grup d’homes immigrats que freqüenten més sovint la rambla del Raval. La presència de dones marroquines a l’espai públic observat és superior a la de dones paquistaneses, però hi és encara molt escassa comparada amb el col·lectiu masculí marroquí que utilitza l’espai. Reflexions finals S’han observat diferències significatives en la intensitat d’ús i en el tipus d’apropiació que els homes i les dones, segons l’edat, l’ètnia i les circumstàncies personals, fan dels dos espais públics estudiats. A la Via Júlia, per exemple, hi predominen els homes grans, sobretot als matins dels dies laborables, mentre que a la rambla del Raval, s’hi observa, durant tots els dies observats, un nombre més elevat d’homes joves i adults d’origen paquistanès i marroquí. Diverses raons poden explicar el predomini d’uns col·lectius sobre uns altres en l’ús dels espais públics. El desigual repartiment de les tasques domèstiques i familiars segons el gènere explicaria les diferències d’ús a la Via Júlia. La presència d’una proporció més elevada d’homes grans a la Via Júlia pot deure’s a una disponibilitat de temps lliure més elevada que en el cas de les dones de la seva edat. Elles dedicarien més temps i esforços a resoldre tasques relacionades amb la llar i la família, amb la consegüent disminució del seu temps de lleure. Malgrat algunes millores observades en els darrers anys en la coresponsabilització domèstica i familiar entre gèneres, les dones continuen sobrecarregades amb el treball reproductiu (reforçat per les condicions del mercat de treball espanyol, amb unes taxes d’activitat baixes i elevades taxes d’atur femení), fet que provoca que siguin elles les principals responsables de la cura de les criatures i, per tant, les principals acompanyants del seu temps lliure. La nombrosa presència d’homes joves i adults paquistanesos i marroquins a la rambla del Raval es deu a diverses raons, com ara l’elevat nombre d’inte104 Doc. Anàl. Geogr. 44, 2004 Anna Ortiz i Guitart DAG 44 001-216 23/11/05 17:27 Página 104 grants d’aquests col·lectius que viuen al barri, les pèssimes condicions d’habitabilitat dels pisos on viuen i la seva precarietat laboral, que els fa estar sense feina durant llargs períodes. Als homes dels col·lectius paquistanès i marroquí se’ls observa ocupant la rambla del Raval en grups d’entre tres i cinc membres, asseguts majoritàriament als bancs i algunes vegades a la gespa. Aquest passeig, a més, compleix perfectament la funció assignada tradicionalment als espais públics com a llocs de proximitat i de trobada. La presència femenina a la rambla del Raval és força escassa, a excepció de les terrasses dels bars, que ajuden a augmentar la presència de dones al passeig. Elles utilitzen majoritàriament la rambla del Raval com a espai per passar-hi caminant més que no pas com a espai per estar-s’hi. La manca d’una àrea específica dedicada al públic infantil a la rambla del Raval podria ser una de les causes de la poca presència femenina en aquest espai, de la desincentivació de l’ús per part de dones joves i adultes i de nens i nenes, i el que provocaria que l’espai estudiat no fos usat per aquests grups amb la mateixa intensitat que a la Via Júlia. L’existència d’una àrea de jocs infantils segurament incrementaria el nombre de dones (mares), de gent gran (avis i àvies) i de nens i nenes que fessin ús del passeig i ajudaria a reequilibrar els sexes i les edats. La poca presència femenina als bancs del passeig s’explica, segons algunes persones entrevistades i, especialment, segons algunes dones de diferents identitats ètniques i culturals, per l’elevat nombre d’homes joves i adults paquistanesos i marroquins asseguts als bancs i a la gespa de la rambla del Raval, que arriben a cohibir-ne i desincentivar-ne l’ús. A la Via Júlia no hi hauria cap grup que generés aquest tipus de reacció. L’heterogeneïtat ètnica i cultural del Raval, incrementada en els darrers anys per l’arribada al barri de col·lectius d’immigrats i immigrades extracomunitaris, podria ser la causa de la desconfiança i l’ansietat que «causen» els «altres». Es pot afirmar, sense cap mena de dubte, que els espais públics estudiats, la Via Júlia i la rambla del Raval, han millorat la vida quotidiana de les persones, ja que han ofert llocs de trobada, d’interacció i de comunicació als barris respectius. Els dos espais han tingut, amb algunes matisacions, èxit en la mesura que compleixen alguns dels requisits assenyalats anteriorment. Vegem, doncs, algunes de les raons que mostren l’èxit dels espais públics estudiats. En primer lloc, s’hi observa que els espais públics estudiats presenten una diversitat més o menys gran de persones segons el sexe, l’edat i l’origen ètnic. Com s’ha vist anteriorment, però, cadascun d’aquests espais mostra unes diferències notables pel que fa als principals perfils d’usuaris i usuàries. Si bé és veritat que cap grup no s’apropia, de manera única i exclusiva, d’algun d’aquests espais públics, sí que és cert que l’elevada proporció d’homes paquistanesos i marroquins a la rambla del Raval és percebuda per algunes persones entrevistades, sobretot dones, com un element que en cohibeix l’ús. En segon lloc, als dos espais públics, s’hi observa una gran diversitat d’activitats potenciades pel seu disseny polivalent i la diversitat de persones que els usen: gent asseguda als bancs, a la gespa, dreta o passejant; gent llegint, Ús i apropiació de la Via Júlia i la Rambla del Raval de Barcelona Doc. Anàl. Geogr. 44, 2004 105 DAG 44 001-216 23/11/05 17:27 Página 105 observant o parlant; nens i nenes jugant, amb bicicleta o amb patinet, etc. El disseny dels espais públics, amb un bon equilibri entre àrees d’acció i de repòs, afavoreix la varietat d’activitats: els bancs i la gespa, per asseure-s’hi i parlar-hi tranquil·lament, mirar al voltant o esperar-hi algú; els arbres, per recolzar-s’hi; les fonts d’aigua, per beure-hi; les escultures, per observar-les; les àrees de jocs infantils, per jugar-hi (a excepció de la rambla del Raval); les àrees d’acció lliures de mobiliari urbà, per jugar-hi a pilota i passejar-hi; etc. En tercer lloc, els dos espais públics propicien oportunitats per a la interacció i la comunicació social entre persones que es coneixen entre elles i entre persones que no es coneixen. Converses, salutacions amb els veïns i les veïnes, frases intercanviades per preguntar o demanar alguna cosa («està lliure aquest banc?», «té hora?»), manifestacions d’afectivitat (petons, abraçades..), contacte visual, mirades, etc. són algunes de les formes d’interacció i de comunicació observades entre els usuaris i les usuàries dels espais públics. Tenint en compte tot aquest conjunt d’elements que ajuden a mesurar l’èxit més o menys gran dels espais públics i considerant paral·lelament les opinions de les persones residents entrevistades, cal concloure que la Via Júlia és un espai públic de més èxit que la rambla del Raval. Cal dir, a més, que la Via Júlia ha estat un dels espais públics que ha donat més bon resultat dels projectats a Barcelona durant els primers governs municipals democràtics als anys vuitanta. La seva creació va coincidir amb un dels moments culminants per als moviments socials urbans, circumstància que va esdevenir especialment interessant per combinar el saber professional per part de l’equip tècnic de l’Ajuntament de Barcelona i el coneixement de les necessitats i preocupacions quotidianes de la població per part de les associacions veïnals. La rambla del Raval ha ofert al barri un nou lloc de trobada, però ha estat un espai públic marcat per la seva localització (en una àrea de nova centralitat sota una pressió especulativa important) i les seves característiques constructives (previ enderrocament de blocs de pisos i posterior reallotjament de les persones afectades) d’una complexitat difícil de satisfer tothom. El procés urbanitzador d’aquest espai públic, concebut des dels seus orígens com un indret per servir el barri i la ciutat, no va tenir en compte un moviment veïnal fort, capaç de cohesionar les demandes i les reivindicacions dels veïns i les veïnes del Raval. Segurament amb una voluntat més gran per part del govern local d’assegurar una autèntica participació ciutadana en el procés d’urbanització de la rambla del Raval, s’hauria pogut aconseguir més hibridisme en el seu disseny per tal de conjugar millor les diferents necessitats i desitjos. Bibliografia ABELLA, Martí (2001). Entrevista realitzada el 30 de maig de 2001 a Barcelona. AJUNTAMENT DE BARCELONA (1987). Barcelona espai i escultures (1982-1986). Barcelona: Ajuntament de Barcelona. ARAMBURU, Mikel (2002). Los otros y nosotros. Imágenes del inmigrante en Ciutat Vella de Barcelona. Madrid: Ministerio de Educación, Cultura y Deporte. 106 Doc. Anàl. Geogr. 44, 2004 Anna Ortiz i Guitart DAG 44 001-216 23/11/05 17:27 Página 106 ARI, ÀREA DE REHABILITACIÓ INTEGRADA CIUTAT VELLA (2000). Urbanització de l’espai públic i rehabilitació de l’edificació existent a l’entorn de la rambla del Raval. Barcelona. ARTIGUES, Jaume (2002). Entrevista realitzada el 7 de maig de 2002 a Barcelona. ARTIGUES, Jaume; CABRERA, Pere (1998). Memòria del projecte. Projecte d’Ordenació de la Rambla del Raval (document no publicat). BARNADA, Jaume; LAVIÑA, Julio (1999). «L’espai públic a Barcelona». Barcelona 19792004, del desarrollo a la ciudad de calidad. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona, Col·legi d’Arquitectes de Barcelona, Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya, p. 243-248. BERDOULAY, Vincent; MORALES, Montserrat (1999). «Espace public et culture: strategies barcelonaises». Géographie et Cultures, núm. 29, p. 79-96. BOHIGAS, Oriol (1999). «Revalorització de la perifèria i recuperació del centre. Reconversió del front marítim». A MARAGALL, Pasqual (ed.). Europa pròxima. Europa, regions i ciutats. Barcelona: Universitat de Barcelona i Universitat Politècnica de Barcelona, p. 199-214. BORJA, Jordi (2001). Entrevista realitzada el 22 de febrer de 2001 a Barcelona. BORJA, Jordi; MUXÍ, Zaida (2001). Espai públic: ciutat i ciutadania. Barcelona: Diputació de Barcelona. BUSQUETS, Joan (2001). Entrevista realitzada el 23 de febrer de 2001 a Barcelona. COUTRAS, Jacqueline (1996). Crise urbain et espaces sexués. París: Armand Colin. DELGADO, Manuel (1999). El animal público. Hacia una antropología de los espacios urbanos. Barcelona: Anagrama. DÍAZ, Carles (2002). Entrevista realitzada el 3 de juny de 2002 a Barcelona. DOMINGO, Miquel; BONET, Maria Rosa (1998). Barcelona i els moviments socials urbans. Barcelona: Fundació Jaume Bofill i Edicions Mediterrània. FONTOVA, Rosario (1998). «Suspens en urbanisme». El Periódico, 12 de juliol de 1998. FRANCIS, Mark (1989). «Control as a Dimension of Public Space Quality». A ALTMAN, Irwin; ZUBE, Ervin H. (eds.). Public Places and Spaces. Human Behavior and Environment. Vol. 10. Nova York: Plenium Press, p. 147-172. LITTLE, Jo; PEAKE, Linda; RICHARDSON, Pat (1988). «Introduction: geography and gender in the urban environment». A LITTLE, Jo; PEAKE, Linda; RICHARDSON, Pat (eds.). Women in cities. Gender & the urban environment. Londres: MacMillan Education. MARTÍNEZ, Sergi (2000). El retorn al centre de la ciutat, la reestructuració del Raval: entre la renovació i la gentrificació. Tesi doctoral. Barcelona: Universitat de Barcelona. MCDOWELL, Linda (1999). Género, identidad y lugar. Un estudio de las geografías feministas, Madrid: Ed. Cátedra, Universidad de Valencia, Instituto de la Mujer. PIZZA, Antonio (1998). Entrevista realitzada per Claudio Zulian. Exposició «Escenes del Raval», Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, 1 de març-31 de maig de 1998. Pàgina web consultada el 12 de desembre de 2001: http://www.cccbxa man.org/raval/A3/txt/Arquitectura/pizza.htm PROJECT FOR PUBLIC SPACES (2002). How to turn a place around. A hanbook for creating successful public spaces. Nova York: Project for Public Spaces. SOLA, Bernardo de (2001). Entrevista realitzada el 27 de febrer de 2001 a Barcelona. TATJER, Mercè (1998). «Las intervenciones urbanísticas en el centro histórico de Barcelona: de la Vía Laietana a los nuevos programas de revitalización». A BERNAL, Begoña (coord.). Oportunidades de desarrollo sostenible para los conjuntos urbanos históricos. III Jornadas de Geografía Urbana. Burgos: Universidad de Burgos, p. 13-28. Ús i apropiació de la Via Júlia i la Rambla del Raval de Barcelona Doc. Anàl. Geogr. 44, 2004 107 DAG 44 001-216 23/11/05 17:27 Página 107 TAULA DEL RAVAL (2001). Entrevista realitzada el 22 de maig de 2001 a Barcelona. VALLE, Teresa del (1997). Andamios para una nueva ciudad. Lecturas desde la antropología. Madrid: Cátedra. VON HEEREN, Stephanie (2002). La remodelación de Ciutat Vella. Un análisis crítico del modelo Barcelona. Barcelona: Veïns en Defensa de la Barcelona Vella. WALZER, Michael (1986). «Pleasures & Costs of Urbanity». Dissent, núm. 33 (4), p. 470-475. WHYTE, William H. (1980). The social life of small urban spaces. Nova York: Project for Public Spaces. 108 Doc. Anàl. Geogr. 44, 2004 Anna Ortiz i Guitart DAG 44 001-216 23/11/05 17:27 Página 108