La geografia i l'estudi dels boscos a Espanya

Resum En aquest article es fa un repàs a les aportacions més rellevants que des de la geografia s’han dut a terme en relació amb l’estudi dels boscos a partir de la revisió de les principals revistes espanyoles de geografia, així com actes de congressos i un altre tipus de bibliografia que es remet a la qüestió forestal. També s’hi fa una selecció dels estudis més rellevants centrats en tres temàtiques essencials: la història dels boscos i de la ciència forestal, la descripció de boscos i paisatges, i la gestió forestal. Paraules clau: bosc, història del bosc, silvicultura, gestió forestal. Resumen. La geografía y el estudio de los bosques en España En este artículo se hace un repaso a las aportaciones más relevantes que desde la geografía se han llevado a cabo con relación al estudio de los bosques a partir de la revisión de las principales revistas españolas de geografía, así como actas de congresos y otro tipo de bibliografía referida a la cuestión forestal. También se hace una selección de los estudios más relevantes centrados en tres temáticas esenciales: la historia de los bosques y de la ciencia forestal, la descripción de bosques y paisajes, y la gestión forestal. Palabras clave: bosque, historia del bosque, silvicultura, gestión forestal. Résumé. La géographie et l’étude des forêts en Espagne Cet article passe en revue les apports les plus significatifs qui ont été faits dans le domaine de la géographie, par rapport à l’étude des forêts, à partir des principales revues espagnoles de géographie, d’actes de congrès et d’autres types de bibliographies se référant au problème des forêts. L’article présente également une sélection des principales études se basant sur trois thèmes essentiels : l’histoire des forêts et de la science des forêts, la description des forêts et des paysages et la gestion des forêts. Mots clé: forêt, histoire des forêts, sylviculture, gestion des forêts. Abstract. Geography and forest study in Spain This article makes a revision of the most eminent contributions in Geography in relation to the forest study, starting with principal Spanish geographical journals, congress tranDoc. Anàl. Geogr. 38, 2001 121-137 La geografia i l’estudi dels boscos a Espanya Josep Vila i Subirós Josep Gordi i Serrat Universitat de Girona. Secció de Geografia Plaça Ferrater i Móra, 1. 17071 Girona (Spain) [email protected] josep.gor[email protected] Data de recepció: gener 2001 Data d’acceptació: gener 2001 DAG 38 001-184 8/2/02 10:52 Página 121 sactions and other bibliography about forest questions. A selection of the most eminent bibliography has been made paying special attention to three main subjects: forest and forest science history, forest and landscape description, and forest management. Key words: forest, forest history, forestry, forest management. Introducció La temàtica forestal, malauradament, no s’ha desenvolupat des de la geografia tant com caldria esperar si es té present la importància ambiental, social, econòmica, cultural, històrica i territorial dels espais ocupats pel bosc. Hi ha una gran diversitat de causes que expliquen aquesta situació, entre aquestes es poden destacar: la forta tradició agrarista en la investigació geogràfica, la manca d’estadístiques i informació, la percepció que aquestes àrees tenen un caràcter passiu en relació amb altres menes d’usos, la decadència dels aprofitaments forestals acompanyada de l’abandonament dels espais més marginals o la manca d’una veritable anàlisi integrada del territori. Afortunadament, i de manera progressiva, els espais forestals han anat incrementant la seva importància en tant que focus d’interès per a la geografia (Brunet, 1992; Gordi, 2000a). Aquest increment de la importància que s’atorga als espais forestals se situa en el marc de la rellevància creixent que té l’anàlisi i la gestió dels canvis d’usos del sòl a les zones de muntanya, al llarg especialment de la dècada de 1980, com a resultat, entre d’altres aspectes, de l’entrada de l’Estat espanyol a la Comunitat Europea o de la instauració d’una descentralització més gran a partir de la instauració de l’Estat de les Autonomies. Tot plegat s’ha concretat amb el fet que aproximadament un 8% dels treballs de recerca desenvolupats des de la geografia centren la seva atenció en aquesta mena d’espais (Lasanta, 1990). Una tendència que s’ha vist afavorida, des de 1980, per una decidida recuperació del nombre d’articles i treballs que, amb una àmplia variabilitat temàtica, s’han elaborat des de la geografia física (Garcia Ramon, Nogué i Albet, 1992). Quelcom ben significatiu si es té en compte que ha estat la geografia física la que ha centrat més la seva atenció en l’espai forestal, tal com es pot observar al llarg de les referències recollides en aquestes pàgines. Per altra banda en el cas de Catalunya els estudis sobre els boscos es trobarien inclosos de manera preferent en els sectors de recerca: geografia històrica i geografia política, anàlisi del paisatge natural i planificació ambiental, així com anàlisi i planificació del medi físic i del paisatge natural. Cal remarcar que en aquest darrer sector de recerca, en el marc del subsector biogeografia es parla com a àmbit d’estudi dels boscos 122 Doc. Anàl. Geogr. 38, 2001 Josep Vila i Subirós; Josep Gordi i Serrat Sumari Introducció La història dels boscos i de la ciència forestal La descripció de boscos i paisatges La gestió de l’espai forestal Conclusions Bibliografia DAG 38 001-184 8/2/02 10:52 Página 122 mediterranis, aquesta és l’única ocasió en què específicament s’utilitza la paraula bosc o similar en la definició dels objectes de recerca de la geografia catalana (Lluch, 1998). Es poden distingir tres grans blocs on hi ha hagut una convergència entre el món dels boscos i els estudis geogràfics, com ara: la història dels boscos i la ciència forestal, la descripció de boscos i paisatges, i, finalment, el que és pròpiament gestió de l’espai forestal. La història dels boscos i de la ciència forestal Un dels temes al qual els geògrafs i les geògrafes han dedicat una especial atenció ha estat l’evolució de les ciències naturals i socials, de manera particular des del segle XVIII fins a l’actualitat. I dins d’aquest àmbit, com és lògic, també ha estat objecte d’estudi l’evolució de les ciències forestals i de la realitat forestal. El segle XVIII va ser una època en la qual la ciència encara es trobava sota l’influx de la religió, que, de mica en mica, va anar perdent pes, fruit de la incidència cada cop més gran, en primer lloc, de les idees il·lustrades i, més endavant, dels postulats romàntics. Així doncs, al llarg d’aquesta centúria es va començar a deixar de costat el dogma religiós enfront de la raó a partir de l’intent d’entendre amb la raó el funcionament de la natura. Una de les figures més paradigmàtiques i que exemplificaren millor aquest procés fou Alexander Von Humboldt (1769-1859), que amb la seva extensa obra ha estat un autor decisiu en la configuració de moltes de les idees de la geografia física. Així doncs, les seves contribucions han estat tan rellevants que sovint se’l considera un dels pares de la moderna ciència geogràfica, a més, entre d’altres, de l’ecologia i de la botànica (Deléage, 1993). També a l’Estat espanyol apareixen figures precursores de la ciència moderna, com és el cas d’Antonio José Cavanilles (1795-97), el qual va escriure una cèlebre obra titulada: Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, población y frutos del Reino de Valencia, en la qual es presenten els diferents estatges de vegetació, així com l’hàbitat de moltes plantes d’aquest àmbit territorial (Mateu, 1991). Entre els autors actuals més prolífics en l’estudi d’aquesta època cal remarcar Horacio Capel, que ha publicat diversos treballs sobre aquest interessant període, fonamentats en l’anàlisi de les relacions entre fe i ciència a l’Espanya del segle XVIII (Capel, 1985), o sobre l’actuació científica i territorial dels enginyers militars al llarg d’aquesta època (Capel, 1988). Un altre geògraf que ha estudiat en profunditat les relacions entre ciència i natura ha estat Luís Urteaga, que ha dedicat també una especial atenció a examinar la política forestal durant la il·lustració (Urteaga, 1984a; Urteaga, 1987). Cal tenir present que és durant aquest temps que es va instaurar la nova administració borbònica, que engegava una nova política forestal fonamentada en l’establiment d’un conjunt de mesures dirigides a conservar i millorar els boscos, ja que es començaven a considerar un recurs escàs. També dins d’aquest mateix període mereixen un esment especial els relats de viatgers o naturalistes, que descriuen la situació dels boscos dels indrets pels quals van passant. Entre aquests és especialment La geografia i l’estudi dels boscos a Espanya Doc. Anàl. Geogr. 38, 2001 123 DAG 38 001-184 8/2/02 10:52 Página 123 rellevant el llegat deixat, d’una banda, pel viatger Francisco de Zamora (1785-90) (Zamora, 1973) i, d’altra banda, pel naturalista irlandès Guillermo Bowles, amb el seu llibre Introducción a la historia natural y a la geografía física de España (Bowles, 1789). L’evolució de les ciències naturals al llarg del segle XIX també ha estat estudiada pels geògrafs. En aquesta línia cal fer un esment especial a la figura de George Perkins Marsh (1801-1882), que, com a ambaixador dels Estats Units a Itàlia, va poder observar els canvis produïts per l’antropització en el paisatge mediterrani i escriure una magnífica obra titulada Home i natura, en la qual dedica tot un llarg capítol als boscos (Marsh, 1864). Dins de la temàtica forestal es poden agrupar els estudis actuals centrats en la passada centúria en tres grans àmbits: el primer és l’estudi de la ciència forestal i l’evolució del cos d’enginyers forestals; el segon agrupa els treballs referents a les controvèrsies i discussions sobre les característiques i l’evolució dels espais forestals, i en tercer lloc cal parlar dels treballs de geobotànica que presenten propostes de classificacions fitoclimàtiques. En el primer àmbit temàtic cal destacar les aportacions de Vicenç Casals sobre els orígens i l’evolució de la ciència forestal a l’Estat, així com del cos d’enginyers forestals (Casals, 1996). En el segon àmbit, cal esmentar les aportacions fetes per Josefina Gómez Mendoza sobre l’evolució de la ciència i la política forestals espanyoles (Gómez, 1992) i les de Martí Boada referents a la vida de l’enginyer forestal Rafael Puig i Valls, que, després de visitar l’Amèrica del Nord i conèixer la festa de l’arbre, la va instaurar a Catalunya ara fa més de cent anys (1898) (Boada, 1995). En el llibre de Goméz Mendoza (1992) mereixen una menció a part les discussions científiques entre el naturalista alemany M. Willkomn i l’enginyer forestal A. Pascual, que es presenten detalladament en aquest estudi. La controvèrsia esmentada feia referència al paper de les formacions d’estepes i a la seva possible recuperació forestal, és a dir, si podrien tornar a esdevenir boscos i si ho havien estat mai (Gómez, 1992). Una altra llarga discussió ambiental, recollida en aquest cas per Urteaga (1984b), és la que es va derivar d’una intervenció del geòleg Lucas Mallada en una conferència pronunciada el 1882 i titulada Causa de la pobreza de nuestro suelo. L’objectiu de l’esmentada conferència era explicar la situació dels recursos naturals de l’Estat a partir de valorar l’aprofitament que la societat n’havia fet. Tot plegat va donar com a resultat una visió molt pessimista de la situació del moment, la qual cosa va generar un llarg debat que va quedar reflectit a les pàgines del Boletín de la Sociedad Geográfica de Madrid. També cal fer atenció als treballs dedicats a la influència que ha tingut la propietat dels boscos —pública o privada— en l’evolució de la seva gestió, l’aprofitament i les funcions al llarg del temps (Mata i Llop, 1989; Valdés i altres, 1991; Soriano, 1995). En relació amb el tercer àmbit, cal destacar els treballs d’Emili Huguet del Villar i, de manera especial, el seu tractat de geobotànica. Aquesta és una obra en la qual l’autor defineix la geobotànica com la ciència que estudia les relacions entre la vida vegetal i el medi terrestre. Així mateix, aquest tractat recollia una interessant metodologia per a l’estudi de la vegetació, una metodologia, 124 Doc. Anàl. Geogr. 38, 2001 Josep Vila i Subirós; Josep Gordi i Serrat DAG 38 001-184 8/2/02 10:52 Página 124 però, que no va tenir gaires seguidors, ja que la major part dels estudiosos de la vegetació van decantar-se pel mètode de Braun-Blanquet (Huguet del Villar, 1929). Com a darrer geògraf d’aquest tercer àmbit cal parlar de Salvador Llobet, que en el seu estudi sobre el Montseny dedica un capítol a la biogeografia d’aquest massís, amb un excel·lent mapa de vegetació que inclou la distribució de les principals espècies forestals (Llobet, 1948). Cal fer un punt i a part per esmentar una altra qüestió a la qual des de la geografia també s’han dedicat força treballs de recerca, juntament amb els professionals de la botànica, com ha estat l’estudi de l’evolució dels usos del sòl o dels canvis de la coberta vegetal des d’una perspectiva històrica. En aquesta línia cal destacar les aportacions fetes per l’equip dirigit per Josep M. Panareda a la Universitat de Barcelona, amb tot un conjunt de treballs on es dóna una importància especial a la metodologia d’estudi. Aquest seria el cas de l’anàlisi de la documentació que permet la reconstrucció històrica del paisatge al llarg dels segles XVIII i XIX amb tot un conjunt d’exemples concrets sobre el municipi de la Garriga (Vallès Oriental) (Panareda i Llimargas, 1989). Com també estudis centrats en altres àrees, com seria el cas de l’estudi sobre l’evolució del paisatge a Malgrat de Mar (Maresme) (Giménez i altres, 1993). O, d’altra banda, la dinàmica que han seguit els alzinars del Montseny, Sant Llorenç del Munt i Collserola al llarg del darrers segles, segons les diferents tipologies d’explotacions i aprofitaments a què s’han vist sotmesos (Panareda, Pintó i Ríos, 1993). O la descripció de les grans etapes d’evolució dels usos del sòl i del paisatge del delta de l’Ebre al llarg dels darrers tres segles (Panareda i altres, 1997). D’una manera més esporàdica, també s’han realitzat algunes aportacions en aquesta línia des de la Universitat de Girona, centrades, en aquest cas, en l’evolució històrica del paisatge vegetal a les comarques de la Selva i del Vallès (Gordi i altres, 1993), dels boscos de l’Alta Garrotxa (Vila i Gordi, 2001a) o del paisatge de les comarques gironines, on el bosc es cada cop més un element cabdal (Vila, 2000). En aquest mateix àmbit es troben algunes investigacions portades a terme per la Universidad de Gran Canaria sobre els períodes d’assentament i explotació de l’illa de Gran Canària (Santana i PérezChacon, 1986). La descripció de boscos i paisatges Aquest punt s’entronca directament amb una de les grans branques en què tradicionalment es divideix la geografia física: la biogeografia (Meaza, 2000). En concret s’entra en contacte directe amb la biogeografia, en el sentit que aquesta permet descriure la distribució dels boscos sobre el territori i entendre els motius d’un repartiment territorial determinat. En aquesta direcció es troba bona part de l’amplíssim ventall d’estudis biogeogràfics que es refereixen, de manera implícita o explícita, al món forestal, ja que el bosc és un element primordial en el marc dels estudis de vegetació. I a la vegada cal dir que el bosc, en tant que element que domina en un percentatge molt considerable del territori, és també una variable de primer ordre en els estudis de vocació holística La geografia i l’estudi dels boscos a Espanya Doc. Anàl. Geogr. 38, 2001 125 DAG 38 001-184 8/2/02 10:52 Página 125 característics de les anàlisis de caràcter paisatgístic. Tenint present la limitació que implica la mateixa amplitud del tema, es farà referència a continuació a alguns dels principals treballs desenvolupats a Catalunya en biogeografia o ciència del paisatge, a l’entorn dels quals el bosc té una rellevància ben significativa. Els estudis de vegetació que s’han portat a terme des de la biogeografia incorporen, des de mitjan segle XX, la fitosociologia, a partir de les aportacions inicials d’Oriol de Bolòs i Salvador Rivas-Martínez per al cas de Catalunya i per a la resta d’Espanya, respectivament. Tot plegat determina una aproximació al coneixement de la vegetació a partir de l’estudi de les comunitats vegetals, definides tenint en compte la seva composició florística i agafant com a punt de referència els postulats teòrics i metodològics desenvolupats per J. BraunBlanquet (Braun-Blanquet, 1979). Evidentment, en aquests treballs les espècies arbòries que acabaran definint i determinant la tipologia forestal hi desenvolupen moltes vegades un paper primordial, tot i que també en alguns casos la seva rellevància és testimonial, com per exemple en la brolla amb pins. A més, aquests estudis ens aporten informació sobre quina és la realitat present d’espècies arbòries, vegetació actual, però a la vegada ens apunta quina pot ésser la seva evolució futura, si aquesta es deixa exclusivament en mans de la successió vegetal, a partir de la informació que ens atorga la idea de vegetació potencial. En els darrers anys s’ha presentat un recull ben interessant de les distintes aportacions dels estudis de vegetació en el cas de Catalunya, una compilació de les principals recerques que han publicat tant botànics com geògrafs (Bolòs, Nuet i Panareda, 1994). Evidentment, aquest conjunt de publicacions aporten una gran quantitat d’informació sobre la distribució dels boscos en distintes parts del territori català. També des de la geografia s’han desenvolupat alguns treballs que intenten donar una visió general de les característiques dels boscos i de la seva distribució arreu de l’Estat espanyol, partint de la diversitat de situacions que comporten la variabilitat climàtica, edafològica, geomorfològica i modificacions antròpiques (Ferreras i Arozena, 1987); una visió de conjunt que posteriorment altres obres han intentat completar amb la introducció de més elements d’interpretació de caràcter ecològic i amb voluntat d’aprofundir en les relacions existents entre la dimensió vegetal i faunística (Blanco i altres, 1997). En el cas de Catalunya també hi ha hagut distints autors que han realitzat aportacions descrivint la situació actual dels boscos catalans (Boada, 1997; Gordi, 1999a) o narrant les característiques d’alguns dels indrets forestals més característics del país (Gordi, 2000b). Pel que fa als estudis de paisatge, si es té present que aquests sovint són classificats a partir de la dominància de determinats elements en un paisatge (Bolòs, 1992), s’arriba a la ràpida conclusió, tal com s’esmentava abans, que l’element forestal serà primordial en els estudis de caràcter paisatgístic en un país tan boscós com és Catalunya. Això és el que posen de manifest molts dels estudis integrats del paisatge que s’han realitzat aquí (García, 1984; Panareda, 1984; Sabí, 1984). En l’anàlisi del paisatge forestal cal remarcar la innovadora 126 Doc. Anàl. Geogr. 38, 2001 Josep Vila i Subirós; Josep Gordi i Serrat DAG 38 001-184 8/2/02 10:52 Página 126 perspectiva que representa l’ecologia del paisatge (Landscape Ecology), tant des d’un punt de vista conceptual com metodològic, per a una adequada avaluació de l’estructura del mosaic paisatgístic on el bosc té un paper cabdal, i d’on es poden abstreure interessants conclusions aplicables a la seva gestió (Pintó, Vila i Welch, 1997; Pintó, 1999; Pintó i Vila, 2001). Un punt a part mereixen els pocs treballs que s’han elaborat sobre la percepció del bosc i del paisatge des de la perspectiva de la geografia humanística. Aquesta altra dimensió de la realitat forestal i paisatgística que gira al voltant de les relacions sensorials, efectives, estètiques i simbòliques que manté cada persona i cada col·lectiu humà amb el paisatge que l’envolta ha tingut el seu principal referent en Joan Nogué. Una perspectiva que va emprar a la comarca de la Garrotxa intentant descobrir i comprendre la percepció, les vivències i els sentiments dels pagesos de l’Alta Garrotxa respecte al bosc (Nogué, 1986), així com les vivències de cinc grups d’experiència ambiental: estiuejants, excursionistes, pintors paisatgistes, neorurals i pagesos (Nogué, 1985). La gestió de l’espai forestal L’element de gestió i d’intervenció territorial des d’una perspectiva forestal que més dedicació ha merescut des de la geografia ha estat la incidència de les repoblacions forestals (Lasanta, 1990). Aquesta és una pràctica que en algunes zones de l’Estat ha tingut una influència determinant en la configuració de les característiques actuals del medi natural (Valenzuela, 1973; García-Ruiz, 1976; Arias, 1983; Redondo, 1989; Ortigosa, 1991). Les repoblacions han estat una mena d’intervenció desenvolupada amb la voluntat de restaurar hidrològicament i forestalment extenses àrees, molt sovint amb fort pendent, que havien estat pastures o conreus i que de manera progressiva s’han vist abandonades, en el marc del procés de despoblament rural que s’ha estat produint des de la postguerra. En aquestes circumstàncies les repoblacions fan un paper preventiu, intentant reduir els pics de les crescudes dels rius, disminuir la producció de sediments i, a la vegada, incrementar el nivell de producció de fusta. Malauradament, les repoblacions desenvolupades des dels anys quaranta, amb el Plan General de Repoblación Forestal de España, que va comportar la repoblació de 3,5 milions d’hectàrees (Castroviejo i altres, 1985), no han assolit moltes vegades aquests objectius, i encara menys el de millorar i conservar els ecosistemes forestals a partir de l’optimització de les estructures forestals i paisatgístiques (García-Ruiz, 1976; López, 1986; Arnáez i altres, 1990; Ortigosa, 1990a, 1991). Massa sovint les repoblacions s’han realitzat d’una manera homogènia que no té en compte la complexitat de característiques implícites en un mateix territori. Aquesta diversitat de condicionants presents en el territori s’observen posteriorment en la variada resposta geomorfològica i dasomètrica. Així doncs, per millorar l’efectivitat dels objectius implícits en una repoblació caldrà intervenir-hi tenint ben present l’heterogeneïtat de fluxos d’aigua, de topografia, el distint desplaçament i acumulació de nutrients, i les reserves hídriques del sòl. Tot plegat ha de comportar, d’acord amb les característiques de La geografia i l’estudi dels boscos a Espanya Doc. Anàl. Geogr. 38, 2001 127 DAG 38 001-184 8/2/02 10:52 Página 127 cada indret, la utilització d’unes espècies determinades amb unes densitats específiques (García-Ruiz, 1976; García-Ruiz i Ortigosa, 1988; Ortigosa, 1989a, 1990a, 1991; Ortigosa, García-Ruiz i Gil, 1990). A grans trets, es pot distingir entre les formes convexes que actuen com a àrees de difusió, amb exportació d’aigua i d’elements edàfics, i una reducció de la disponibilitat hídrica i de nutrients que redueix el potencial de creixement dels arbres. En canvi, com a contrapartida, els vessants de forma còncava són àrees de recepció, amb un increment de recursos hídrics i nutrients per al desenvolupament forestal. Tot i així, un excés tant d’humitat com de nutrients pot actuar en sentit contrari i ser del tot negatiu. I, finalment, es troben els vessants rectes, que són els que disposen d’un comportament més previsible, amb un increment de la productivitat en relació directa amb la pèrdua de pendent, fruit de la millora de la capacitat d’acumulació de recursos hídrics i de nutrients (Ortigosa, 1989a). A més, hi ha determinats indrets on, ateses les seves característiques, les possibilitats d’èxit són molt petites, i fins i tot hi ha el risc d’empitjorar-ne la situació. Aquest seria el cas, per exemple, de les capçaleres còncaves amb un fort pendent o amb una gran activitat erosiva, les divisòries entre alguns vessants o altres zones amb sòls esquelètics. En aquests espais es pot afavorir la implantació d’altres menes de vegetació que no suposin un salt, amb la successió vegetal que suposa l’intent d’implantar-hi un estadi de caràcter forestal. Aquestes serien unes àrees que podrien portar a terme la funció de tallafocs i afavorir la diversitat paisatgística per tal d’evitar un tipus d’intervencions que moltes vegades s’han acabat convertint en un fracàs, tant des d’un punt de vista econòmic com ecològic. A més dels perills d’incrementar la fragilitat ambiental cal sumar-hi, moltes vegades, unes repoblacions indiscriminades amb coníferes i una reducció de la superfície ocupada per boscos autòctons, que ha incidit amb un augment notable del risc potencial que es produeixin incendis forestals (Ortigosa, 1990a, 1991). A part del paper preventiu que han intentat tenir les repoblacions i el diferencial de respostes a la diversitat de condicions del medi, cal fer un esment especial a les tècniques emprades per a la repoblació, que tenen una incidència directa en la seva evolució. En aquest sentit cal insistir en la necessitat de no utilitzar de manera sistemàtica tècniques molt agressives i que remoguin grans volums de sòl. Així doncs, s’ha comprovat que quan les repoblacions s’han portat a terme a partir de regates o solcs, els resultats han estat més positius que en el cas de les terrasses. Aquest és un fenomen especialment perceptible en aquells indrets amb sòls molt prims, en els quals l’aterrassament ha originat una reducció o desaparició del poc sòl existent, acompanyat d’una disminució de la capacitat de retenció d’humitat (Ortigosa, 1989b, 1990b). Una altra de les temàtiques tractades des de la geografia, directament relacionada amb el món forestal, ha estat l’estudi dels incendis forestals, amb tres grans menes de contribucions: en primer lloc, l’impacte del foc i la regeneració del bosc; en segon lloc, l’anàlisi de la casuística, la prevenció i l’extinció d’incendis, i, en tercer lloc, els SIG i la teledetecció aplicats a la problemàtica dels incendis forestals (Gordi, Pintó i Vila, 1996). 128 Doc. Anàl. Geogr. 38, 2001 Josep Vila i Subirós; Josep Gordi i Serrat DAG 38 001-184 8/2/02 10:52 Página 128 En relació amb l’impacte directe dels incendis forestals s’ha establert una tipologia dels grans tipus de pèrdues que poden originar (Panareda i Nuet, 1986; Panareda, 1993; Nuet i Panareda, 1994): irreparables, socials, econòmiques i ecològiques. Així mateix, i en relació amb els impactes produïts pel foc, s’ha desenvolupat una altra línia de recerca que intenta estudiar els fenòmens erosius afavorits pels incendis forestals. Cal tenir present que el foc acaba comportant una destrucció i una pèrdua de sòl que incideix negativament en les condicions que han de permetre la recuperació de la vegetació. Precisament també s’ha treballat en la recuperació i regeneració de la vegetació després d’un incendi forestal; en aquestes circumstàncies, la variable humitat del sòl té una incidència cabdal. Això explica, per exemple, la represa molt més ràpida de la vegetació en les obagues que en els solells (Nuet i Panareda, 1988, 1989). Aquest ritme tan diferent en la regeneració es produeix també segons la mena de forest que ha estat afectada. Aquest fet explica la necessitat d’actuar de manera diferenciada d’acord amb el tipus de bosc en el moment de plantejar hipotètiques intervencions per accelerar el procés de recuperació. Així, en un alzinar no cal tocar res i esperar que rebroti; en canvi, en una pineda es fa indispensable plantar o sembrar donant preferència a les espècies autòctones i intentant remoure el mínim possible el sòl, per tal de no afavorir-hi els processos erosius (Panareda i Nuet, 1986). Respecte a la casuística, es distingeixen el que s’anomenen «causes immediates» i les «causes estructurals». Entre les immediates es diferencien les naturals, les negligències i les d’origen desconegut. En canvi, les estructurals s’expliquen per factors de caràcter socioeconòmic, com ara el despoblament rural, la reducció dels aprofitaments forestals o la transformació de les funcions de l’espai forestal amb un increment progressiu del seu paper com a indret de lleure (Gordi i Pintó, 1995; Cerdan, 1993; Gordi i altres, 1997). Lligat amb la causalitat, s’ha incidit, tanmateix, en el desmentiment de tòpics tan estesos com els estius secs, ja que són propis d’un clima mediterrani com el nostre, o els boscos bruts, ja que serà la mateixa dinàmica natural la que amb el temps crearà un ambient més humit i fresc (Panareda i Nuet, 1986). Pel que fa a l’extinció i prevenció, s’ha treballat per fer notar que s’ha donat més importància a les mesures d’extinció que a les destinades a la prevenció i conscienciació. En aquest sentit s’insisteix en la necessitat d’aprofundir en l’educació ambiental, juntament amb mesures coercitivoprohibitives i un replantejament de la gestió del bosc a partir de les noves funcions que desenvolupa, com ara el paper d’espai de lleure (Cerdan, 1991). Així mateix, darrerament ha vist la llum alguna obra amb voluntat de síntesi, on després de recordar el paper que ha tingut el foc al llarg de la història en la configuració del paisatge s’intenta estudiar de manera global la problemàtica dels incendis forestals en l’actualitat. Tot plegat amb la voluntat de resumir d’una manera entenedora les característiques del foc, els efectes en el medi natural i rural, les tècniques d’extinció, els processos de regeneració i algunes pautes de gestió i planificació del territori, per tal de fer front als grans incendis o incendis en massa que, per desgràcia, són cada cop més habituals en el món mediterrani (Panareda i Arola, 1999). La geografia i l’estudi dels boscos a Espanya Doc. Anàl. Geogr. 38, 2001 129 DAG 38 001-184 8/2/02 10:52 Página 129 ORTIGOSA, L. (1989a). «Aportación al desarrollo diferencial de las repoblaciones forestales en relación con factores topográficos y geomorfológicos (La Rioja)». Cuadernos de Investigación Geográfica, 15, p. 55-65. —(1989b). «Microtopographic evolution and erosion on afforested mountain slopes». Pirineos, 133, p. 77-98. —(1990a). «Las repoblaciones forestales como estrategia pública en la intervención en regiones degradadas de montaña». A GARCÍA-RUIZ (ed.). Geoecología de las áreas de montaña. Logroño: Geoforma Ediciones, p. 297-311. —(1990b). «Techniques de reboisement et croissance des masses forestières». Revue Geographique des Pyrénées et du sud-ouest, 61, p. 271-284. —(1991). Las repoblaciones forestales en la Rioja: resultados y efectos geomorfológicos. Logroño: Geoforma Ediciones. ORTIGOSA, L.; GARCÍA-RUIZ, J.M.; GIL PELEGRIN, E. (1990). «Land reclamation by reforestation in the Central Pyrenees». Mountain Research and Development, 10 (3), p. 281-288. PANAREDA, J.M. (1984). «Estudio integrado del paisaje del Montseny». Monografies de l’E.Q.U.I.P 1. Barcelona: Equip Universitari d’Investigació del Paisatge, Universitat de Barcelona, p. 137-156. —(1993). «Procesos de regeneración de la vegetación después de un incendio». III Encuentro de Geografía Catalunya-Euskal Herria. Barcelona: Societat Catalana de Geografia, p. 74-77. PANAREDA, J.M.; ARBIOL, J. (1999). Els incendis forestals. Vic: Eumo. PANAREDA, J.M.; LLIMARGAS, J. (1989). «Fuentes para una reconstrucción histórica del paisaje (siglos XVIII y XIX)». Notes de Geografia Física, p. 57-62. PANAREDA, J.M.; NUET, J. (1986). «Què fem amb els boscos cremats». Serra d’Or, 324, p. 11-18. PANAREDA, J.M.; PINTÓ, J.; RÍOS, J. (1993). «Aproximació a la dinàmica històrica dels alzinars del Montseny, Sant Llorenç del Munt i Collserola». Notes de Geografia Física, 22, p. 89-98. PANAREDA, J.M.; TORALLAS, J.; ALEMANY, F.; CARBÓ, S. (1997). «Etapas en la evolución del paisaje del Delta del Ebro en los últimos 300 años». Actas del XV Congreso de Geógrafos Españoles. Santiago de Compostela: Universidade de Santiago de Compostela, p. 181-189. PÉREZ, M.L.; ROMANÍ, R.G. (1987). «Transformaciones recientes de los montes vecinales en mano común (Galicia)». IV Coloquio Nacional de Geografía Agraria. La Laguna: Universidad de La Laguna, p. 657-668. —(1991). «La gestión de los montes vecinales en mano común (Galicia)». Actas del VI Coloquio de Geografía Rural. Madrid: Universidad Autónoma de Madrid, p. 161-170. PINTÓ, J. (2000). «Bosc i territori. Una anàlisi des de la perspectiva de la Landscape Ecology». A GORDI, J. (ed.) Bosc i territori. Girona: Universitat de Girona, p. 85-97. PINTÓ, J.; VILA,J. (2001). «La evolución y el análisis del paisaje: las perspectivas que aporta la landscape ecology». Boletín de la Asociación de Geógrafos Españoles, 29. PINTÓ, J.; VILA, J.; WELCH, J. (1997). «Análisis de la fragmentación de los espacios naturales en el sector sur del área urbana de Girona». Actas del XI Congreso de la Asociación de Geógrafos Españoles. Santiago de Compostela: Universidade de Santiago de Compostela, p. 1099-1108. 136 Doc. Anàl. Geogr. 38, 2001 Josep Vila i Subirós; Josep Gordi i Serrat DAG 38 001-184 8/2/02 10:52 Página 136 PLAZA, J.I. (1991). «Explotación y tipos de masas forestales en el espacio provincial zamorano». Actas del VI Coloquio de Geografía Rural. Madrid: Universidad Autónoma de Madrid, p. 171-180. PUENTE, L. (1991). «El futuro del sector forestal en Galicia». Actas del XII Congreso Nacional de Geografía. València: Universitat de València, p. 400-415. QUEROL, J. (1995). Ecogeografia y explotación forestal en las serranías de Albarracín y Gudar-Maestrazgo. Saragossa: Publicaciones del Consejo de Protección de la Naturaleza en Aragón. REDONDO, M. (1989). «La repoblación forestal en los Montes de Toledo». Actas del XI Congreso Nacional de Geografía, p. 228-237. SABÍ, J. (1984). «Las estructuras de paisaje en Sant Llorenç del Munt». Monografies de l’E.Q.U.I.P 1. Barcelona: Equip Universitari d’Investigació del Paisatge, Universitat de Barcelona, p. 167-172. SALAS, F.J.; CHUVIECO, E. (1992). «¿Dónde arderá el bosque? Previsión de incendios forestales mediante un SIG». I Congreso AESIG, p. 430-446. —(1994). «Sistemas de información geográfica i teledetección en la prevención de incendios forestales: un ensayo en el macizo oriental de la Sierra de Gredos». Estudios Geográficos, 217, p. 683-709. —(1995). «Aplicación de imágenes Landsat-TM a la cartografía de modelos combustibles». Revista de Teledetección, 5, p. 18-28. SANTANA, A.; PÉREZ-CHACÓN, E. (1990). Sociedad y medio: aproximación a las formas del territorio en Gran Canaria. Gran Canaria: Ediciones del Cabildo Insular de Gran Canaria. SORIANO, J. (1995). «Aprovechamientos y funciones del bosque. Ocho siglos de historia forestal en els Ports (Castelló)». Millars. Espai i història, 18, p. 79-93. URTEAGA, L. (1984a). «Explotación y conservación de la naturaleza en el pensamiento ilustrado». Geo Crítica, 50. —(1984b). «Historia de las ideas medioambientales en la geografía española». A Geografía y Medio Ambiente. Madrid: CEOTMA, p. 21-42. —(1987). La tierra esquilmada. Las ideas sobre la conservación de la naturaleza en la cultura española del siglo XVIII. Barcelona: Ediciones del Serbal/Consejo Superior de Investigaciones Científicas. VALDÉS, C.; MATA, R.; SÁEZ, E.; FERNÁNDEZ, I. (1991). «La propiedad pública forestal en el cambio de siglo: la relación de montes no catalogados de 1897». Actas del VI Coloquio de Geografía Rural. Madrid: Universidad Autónoma de Madrid, p. 117-134. VALENZUELA, M.C. (1973). «Repoblación forestal en el Alto Pirineo aragonés». Geographica, 15, p. 33-43. VILA, J. (1999). Anàlisi i valoració dels boscos de les valls d’Hortmoier i Sant Aniol (Alta Garrotxa). Tesis doctoral. Universitat de Barcelona, Departament de Geografia Física i Anàlisi Geogràfica Regional. —(2000). «El Paisatge. Del mosaic tradicional a la dicotomia ciment-bosc». Revista de Girona. Balanç del segle XX. 200, p. 33-44. VILA, J.; GORDI, J. (2001a). «La evolución histórica de los bosques de la Alta Garrotxa (Girona)». I Congreso de Biogeografía. —(2001b). «Metodología para la valoración de la vocación protectora, productora y multifuncional de los bosques de la Alta Garrotxa (Girona)». I Congreso de Biogeografía. ZAMORA, F. DE (1973). Diario de los viajes hechos en Cataluña. Barcelona: Curial. La geografia i l’estudi dels boscos a Espanya Doc. Anàl. Geogr. 38, 2001 137 DAG 38 001-184 8/2/02 10:52 Página 137