El sistema urbà de Lleida : definició, estructura i dinàmiques recents

Resum El present article analitza els efectes que el procés de difusió i descentralització urbana comú a la majoria de les ciutats europees està tenint en els darrers anys en una ciutat mitjana catalana: Lleida. Malgrat la seva estructura rural, des de fa anys diversos factors (l’estancament de la ciutat central, el fort creixement demogràfic i residencial dels nuclis rurals de l’entorn, l’augment de la mobilitat pendular…) apunten cap a un profund canvi en les pautes d’urbanització del territori occidental de Catalunya. Tot plegat, d’una banda, permet definir l’àrea de Lleida com una ciutat regió amb fluxos territorials cada cop més intensos i complexos. D’altra banda, porta a l’aparició d’una nova ciutat polinuclear, jerarquitzada i extensa, la qual cosa representa un trencament respecte a l’esquema d’urbanització tradicional, que en els propers anys encara podrà fer-se més profund amb el planejament i la construcció de noves infraestructures. Paraules clau: Lleida, sistema urbà, ciutat, pautes d’urbanització, dinàmiques territorials. Resumen. El sistema urbano de Lleida: definición, estructura y dinámicas recientes El presente artículo analiza los efectos que el proceso de difusión y descentralización urbana común a la mayoría de las ciudades europeas està teniendo en los últimos años en una ciudad media catalana: Lleida. A pesar de su estructura rural, desde hace años hay diversos factores (el estancamiento de la ciudad central, el fuerte crecimiento demográfico y residencial de los núcleos rurales del entorno, el aumento de la movilidad pendular…) apuntan hacia un profundo cambio en las pautas de urbanización del territorio occidental de Cataluña. Todo ello, por un lado, pemite definir el área de Lleida como una ciudad región con unos flujos territoriales cada vez más intensos y complejos. Por otro lado, lleva a la aparición de una nueva ciudad polinuclear, jerarquizada y extensa, que supone una ruptura respecto al esquema de urbanización tradicional, que en los próximos años el planeamiento y la construcción de nuevas infraestructuras harán aún más profunda. Palabras clave: Lleida, sistema urbano, ciudad, pautas de urbanización, dinámicas territoriales. Résumé. Le systhème urbain de Lleida: définition, structure et dynamiques récents Cette article analyse les effets que le processus de diffusion et décentralisation urbaine comun à la plupart des villes européennes, subit ces dernières années une ville catalane moyenne: Lleida. Malgré sa structure rurale, depuis plusieurs années, certains éléments (la Doc. Anàl. Geogr. 33, 1998 91-106 El sistema urbà de Lleida: definició, estructura i dinàmiques recents Joan Ganau Casas Universitat de Lleida. Departament de Geografia i Sociologia Plaça Víctor Siurana, 1. 25003 Lleida Data de recepció: setembre 1997 Data d’acceptació: febrer 1998 DAG 33 091-106 22/1/99 10:12 Página 91 stagnation de la cité centrale, la forte croisance propre aux noyaux ruraux des alentorns, le développement de la mobilité pendulaire…) tournent vers un changement profond en ce qui concerne les modèles d’urbanisation du territoire occidental de la Catalogne. Tout compte fait, d’une part, cela permet de définir l’aire de Lleida comme celle d’une ville-région ayant des fluctuations territoriales de plus en plus intenses et complexes. D’autre part, cela rend propice l’apparition d’une nouvelle ville polinucleaire, hiérarchisée et étendue; ceci implique une rupture en ce qui concerne le schéma d’urbanisation traditionnel, qui, les prochaines annés, deviendra encore plus profond grâce à la planification et à la construction de nouvelles infrastructures. Mots clé:Lleida, systhème urbain, ville, normes d’aménagement, dynamiques territoriales. Abstract. Lleida urban system: definition, structure and recent dynamics This article analyses the effects that the process of urban spreading and decentralisation, which is prevalent in most European cities, has been having in recent years on a mediumsized Catalan town: Lleida. In spite of its rural structure, some factors such a stagnation of the main town, strong demographic and residential growth of the neighbouring rural nuclei and commuting mobility growth have for years been pointing towards a deep change in the urbanizational patterns of Western Catalonia. On the one hand, all these factors enable to define the area of Lleida as a town-region with territorial ebbs and flows, which are growing in intensity and complexity. On the other, the factors bring about the birth of a multinuclear, hierarchical and widespread town which breaks the traditional urbanizational pattern. This new pattern may reaffirm itself in the coming years with the planning and building of new infrastructure. Key words:Lleida, urban system, city, urbanization, territorial dynamics. Introducció Des de fa anys estem assistint a l’esborrament progressiu dels límits urbans.De la ciutat closa i compacta tradicional s’està passant a una ciutat oberta en la qual els confins es difuminen i la urbanització s’estén pel territori (Nel·lo, 1996). Des dels estudis pioners dels anys setanta sobre el procés de la contraurbanització de les ciutats nord-americanes (Berry, 1976), diversos treballs han analitzat, a partir de la dècada passada, els canvis en les pautes d’urbanització de les ciutats europees (Berg, 1987; Cheshire i Hay, 1989) i el fenomen que s’ha denominat ciutat difusa(Indovina, 1990). Originàriament van ser els centres de les grans aglomeracions urbanes els que van començar a perdre població en favor de la seva corona metropolitana, però avui aquest fenomen s’ha estès fins a abastar gairebé tots els nivells de 92Doc. Anàl. Geogr. 33, 1998 Joan Ganau Casas Sumari DAG 33 091-106 22/1/99 10:12 Página 92 Introducció 1. Dels fluxos territorials al sistema integrat: cap al sistema urbà de Lleida 2. Anàlisi de l’àrea urbana de Lleida 3. Conclusions Bibliografia la jerarquia urbana. L’exemple de Catalunya mostra ben clarament aquest procés. La població de Barcelona, que havia restat estancada en els anys setanta, va començar un pronunciat descens en els anys vuitanta —superior a un 1% anual— que l’ha portat a perdre més de 250.000 habitants. Aquests nous corrents migratoris, que han produït un reforçament de la corona metropolitana, en els darrers anys també han començat a afectar les ciutats mitjanes i han provocat un fort canvi en l’estructura del poblament català. En efecte, entre 1986 i 1996, només els municipis inferiors a 2.000 habitants han tingut una evolució al marge del conjunt de la població catalana. En la resta, per contra, s’ha produït una forta polarització. En un extrem, els municipis d’entre 2.000 i 100.000 habitants han tingut uns importants increments de població (amb un creixement més fort en els trams inferiors, que és màxim en els municipis de 5.000-10.000 habitants). A l’altre extrem, en les ciutats de més de 100.000 habitants no només s’han aturat els forts creixements d’anys anteriors, sinó que a partir de 1991 s’han començat a produir pèrdues significatives de població. Però més enllà de les xifres globals, aquest canvi de tendència en el procés d’urbanització està introduint transformacions importants en l’estructura i la dinàmica del territori que reclamen anàlisis a una escala més detallada per arribar a comprendre la seva complexitat. L’estudi de l’evolució recent de l’àrea urbana de Lleida pot ser, en aquest sentit, un bona mostra de la manifestació territorial d’aquests processos. 1. Dels fluxos territorials al sistema integrat: cap al sistema urbà de Lleida La ciutat de Lleida ha mantingut històricament una importància decisiva en l’organització del territori occidental de Catalunya. D’una banda, la feblesa de la xarxa urbana d’aquestes comarques interiors, sense cap ciutat que arribés a discutir-li el lideratge, ha potenciat el seu paper central. D’altra banda, el tradicional caràcter agrari d’aquesta regió ha contribuït també a mantenir la primacia de Lleida com a centre d’intercanvi, d’administració i de serveis. En les darreres dècades, però, la regió de Lleida ha viscut un profunda transformació. El procés de capitalització de l’agricultura lleidatana ha suposat un canvi progressiu en les relacions econòmiques i territorials. Al mateix temps, la progressiva industrialització, recolzada en el sector agroalimentari, i el pes cada cop més important de l’ocupació en el sector serveis han produït una creixent complexitat dels fluxos territorials que ha portat a contemplar aquesta regió com un sistema urbà. Des de finals dels anys setanta, diversos estudis han analitzat, partint d’enfocaments i escales diverses, els fluxos territorials que es produeixen en la regió de Lleida. D’una banda, se n’han ocupat estudis d’abast territorial català. Des del treball clàssic de L. Casassas i J. Clusa (1981), basat en diversos factors, fins als treballs realitzats a partir de l’atracció comercial de les ciutats catalanes (Riera, 1989; AA.DD, 1991). De fet, però, en els darrers anys han estat El sistema urbà de Lleida: definició, estructura i dinàmiques recents Doc. Anàl. Geogr. 33, 1998 93 DAG 33 091-106 22/1/99 10:12 Página 93 els estudis sobre la mobilitat laboral obligada aquells que més s’han preocupat per l’estructura del sistema urbà català i, per tant, també del lleidatà (Castañer, 1994; Generalitat de Catalunya, 1995; AA.DD, 1995). D’altra banda, diversos treballs sobre l’àmbit ponentí han intentat establir l’estructura territorial de la regió a partir de la mobilitat i els fluxos. Així, les successives diagnosis i treballs comarcals realitzats per R. Pujadas i I. Aldomà (Pujadas, Aldomà, Fando i Pujadas, 1985; Pujadas i Aldomà, 1987; Aldomà i Pujadas, 1993) han utilitzat sovint aquest tipus d’informació. També des de la perspectiva més concreta del comerç i dels serveis s’han realitzat alguns treballs que, sense arribar a delimitar àrees exactes, sí que han tingut en compte l’estructura del sistema urbà de Lleida i les dinàmiques que s’hi generen (Martínez, 1983). Ha estat en els darrers anys, però, quan aquest concepte ambigu d’àrea d’influència de Lleida ha començat a ser definit de forma més concreta. El primer pas en aquest camí van ser les jornades de debat «Lleida ciutat-regió» que, amb motiu dels treballs preliminars per a la revisió del Pla General d’Ordenació Urbana de Lleida, es van celebrar l’any 1990 (Jornades, 1990). L’objectiu bàsic era plantejar la necessitat d’ordenar una realitat urbana que depassava clarament els límits estrictes del municipi de Lleida i que amb la futura construcció de noves infraestructures d’abast supramunicipal, com la variant de la carretera N-II i la xarxa del tren d’alta velocitat, comportava nous reptes urbanístics. De les conclusions d’aquestes jornades en sortí, entre altres coses, una primera definició de la ciutat regió de Lleida: una corona d’uns 50 quilòmetres de diàmetre amb una població de 215.000 habitants i caracteritzada per un sistema radial de comunicacions que condicionaven l’estructura de les relacions territorials. Dins d’aquesta gran àrea s’inscrivia una corona central més estricta que incloïa els municipis més propers a Lleida (Llop, 1996). Uns quants anys més tard, els estudis previs a l’elaboració del Pla Territorial General de Catalunya (PTGC) aportaren una nova definició, en aquest cas força més estricta, de l’àrea urbana de Lleida (Generalitat de Catalunya, 1995). L’àrea proposada pel PTGC era delimitada a partir de l’estudi de la mobilitat obligada per motiu de treball dels anys 1986 i 1991 i incloïa un total de 40 municipis de l’àrea de Lleida. Es tractava d’una nova definició, amb una metodologia més acurada, que atorgava al sistema urbà de Lleida un total de 1.289 km2 i una població de 165.000 habitants l’any 1991. Val a dir, però, que aquesta definició reduïda de l’àrea urbana de Lleida, realitzada a partir de criteris uniformes per a tot Catalunya, deixava fora altres municipis que, potser amb una intensitat de fluxos laborals amb la ciutat central inferior a la d’altres comarques catalanes, també formaven clarament part de la seva àrea d’influència. El darrer pas en aquest procés de definició i anàlisi de la regió urbana de Lleida ha estat un estudi realitzat l’any 1995 pel Departament de Geografia i Sociologia de la Universitat de Lleida que, com a document de base per a la redacció del Pla General de Lleida, va analitzar des de perspectives molt diver94 Doc. Anàl. Geogr. 33, 1998 Joan Ganau Casas DAG 33 091-106 22/1/99 10:12 Página 94 ses el seu funcionament i del qual s’han extret bona part de les dades que forneixen aquest article (Vilagrasa, 1995; Bellet, Barrufet i Garreta, 1995)1. 2. Anàlisi de l’àrea urbana de Lleida Una de les principals conclusions d’aquell estudi va ser que, en els darrers anys, l’estructura territorial de l’àrea de Lleida està assolint una creixent complexitat com a conseqüència de la interrelació cada cop més gran dels fluxos espacials. En aquest sentit, en primer lloc intentarem arribar a una definició del sistema urbà de Lleida i dels diversos àmbits que el componen a partir de l’anàlisi dels fluxos de mobilitat laborals. En segon lloc, analitzarem l’evolució recent d’aquesta mobilitat per motiu de treball dins l’àrea, els canvis territorials que hi van associats i els factors que hi intervenen: les infraestructures de comunicacions, la distribució de les inversions industrials, etc. Finalment, l’estudi de la dinàmica demogràfica i del mercat immobiliari residencial dels municipis que componen l’àrea permetrà acabar els factors que intervenen en la reestructuració d’aquest territori. 2.1. Els àmbits de Lleida ciutat regió El primer pas per a l’anàlisi del sistema urbà de Lleida és la qüestió sempre polèmica de l’establiment dels límits. En aquest cas, el mètode emprat s’ha basat en la font més freqüent en aquest tipus d’estudi: la mobilitat obligada per treball. S’ha partit de la metodologia utilitzada en estudis anteriors (AA.DD., 1995), però s’hi han introduït altres elements d’anàlisi, tant per intentar afinar els resultats com per adequar-los millor a un àmbit territorial concret amb peculiaritats demogràfiques i econòmiques. A partir d’aquí podem establir tres tipus de definicions del sistema urbà de Lleida. 1) Definició extensa: àrea de Ponent. És la delimitació més laxa de l’àrea d’influència de Lleida i serveix únicament com a marc de referència. Parteix del concepte difús de ciutat regió definit més amunt, però adequant-se als límits comarcals establerts. Abasta les comarques de les planes occidentals de Catalunya: Segrià, Pla d’Urgell, Garrigues, Noguera, Urgell i Segarra. Deixa de banda, per tant, les comarques pirinenques, que, malgrat la llarga tradició de relació amb Lleida, presenten una estructura molt condicionada per la feblesa dels fluxos, per les distàncies i les dificultats orogràfiques, que impedeix incloure-les en el sistema urbà de Lleida. En canvi, sí que inclou el que hem anomenat sistema urbà Urgell-Segarra (Ganau, 1995b), que pel que fa als fluxos laborals està organitzat pels nuclis de Tàrrega, Cervera i Guissona. Es tracta d’un sistema amb una evident connexió amb Lleida, incrementada per la recent millora de El sistema urbà de Lleida: definició, estructura i dinàmiques recents Doc. Anàl. Geogr. 33, 1998 95 1. L’estudi fou realitzat per Joan Vilagrasa, Albert Barrufet, Carme Bellet, Joan Ganau i Jordi Garreta, a més de la col·laboració d’Arlinda García Coll. DAG 33 091-106 22/1/99 10:12 Página 95 la xarxa viària. Però, al mateix temps, a causa de la forta cohesió interna del seu mercat laboral —que el dota d’un comportament bastant autònom— i de les importants vinculacions que manté amb Barcelona, no es pot incloure en una delimitació més afinada de l’àrea de Lleida. 2) Definició mitjana: sistema urbà de Lleida. Inclou únicament els municipis de l’àrea laboral de Lleida i els d’aquelles àrees secundàries, els centres de les quals mantenen una relació directa amb Lleida (Balaguer, Mollerussa, Bellpuig d’Urgell, les Borges Blanques i Alfarràs). Aquesta definició està basada únicament en l’adscripció de cada municipi a una àrea segons el flux laboral principal. Es tracta, doncs, d’una delimitació poc elaborada però que permet en una primera anàlisi establir l’estructura del sistema urbà de Lleida. En total, aquesta àrea comprèn 100 municipis distribuïts en sis àrees de mercat laboral, amb una extensió de 3.600 km2i una població de 244.470 habitants l’any 1996. A diferència de les altres àrees laborals de Ponent: les pirinenques —molt atomitzades— i la d’Urgell-Segarra —policèntrica—, l’estructura d’aquesta gran àrea és fortament centralitzada i jeràrquica, i presenta una disposició clàssica: un fort centre territorial al voltant del qual graviten una sèrie d’àrees secundàries que en depenen fortament. Aquesta estructura és originada, per un costat, per l’existència d’un gran centre articulador —Lleida— i per la configuració històrica de les vies de comunicació que, amb una disposició completament radial, han potenciat aquesta centralitat. Per l’altre costat, per l’existència de diversos centres secundaris, situats aproximadament a 20-30 quilòmetres del centre, que formen al seu voltant petites àrees laborals més o menys cohesionades. A l’oest, fora dels límits administratius de Catalunya, resta també l’àrea de Fraga. Tot i que no existeixen dades sobre la mobilitat laboral dels municipis aragonesos, l’observació diària de la forta connexió que manté amb Lleida permet considerar aquesta àrea completament integrada dins de la de Lleida. Això no obstant, la impossibilitat d’establir amb exactitud la magnitud dels fluxos dels municipis aragonesos és un condicionament important que impedeix conèixer els límits occidentals precisos de l’àrea real i ens obliga a utilitzar els límits administratius de la comunitat autònoma. En conjunt, la cohesió laboral d’aquesta àrea, compreses les diverses subàrees, és altíssima en tots els sentits. Així, l’any 1991 el 94,5 % de la població ocupada que residia a l’àrea (89.258 persones) també hi treballava. De la mateixa forma, gairebé tots els llocs de treball localitzats a l’àrea (85.547) eren ocupats per població que hi residia: el 98,6 %. Les entrades i sortides de treballadors fora del sistema eren, doncs, mínimes. 3) Definició estricta: àrea funcional de Lleida. La seva delimitació s’ha establert de forma completament empírica, jugant amb diversos components de la mobilitat laboral de l’any 1991 fins a aconseguir unes corones amb una clara continuïtat territorial (Ganau, 1995a). Els factors utilitzats han estat: índex d’atracció laboral (Fluxij/PORi), índex d’atracció laboral no agrària 96 Doc. Anàl. Geogr. 33, 1998 Joan Ganau Casas DAG 33 091-106 22/1/99 10:12 Página 96 (Fluxij/PORNAi), índex de direccionalitat laboral (Fluxij/PORFi) i índex d’ocupació laboral en destí (Fluxji/LLTLi)2. El primer índex té en compte la capacitat de Lleida per atreure treballadors dels municipis de l’entorn, però, a causa de l’estructura econòmica d’aquests pobles, amb una forta base agrària que gairebé no genera fluxos intermunicipals, s’ha considerat convenient incloure-hi un índex específic que només tingui en compte els ocupats no agraris. El tercer índex indica únicament la direccionalitat dels desplaçaments: quin percentatge de la població que treballa fora del municipi es desplaça a Lleida (independentment del volum dels fluxos). El darrer índex busca analitzar la mobilitat que es produeixen en sentit contrari, és a dir, l’impacte dels treballadors residents a Lleida en el mercat laboral dels municipis de l’entorn. L’àrea funcional de Lleida és formada per tots els municipis del Segrià i altres municipis de les comarques de les Garrigues, el Pla d’Urgell i la Noguera. En total la componen 61 municipis —inclòs Lleida—, amb una superfície de 2.200 km2que l’any 1996 comptaven amb 189.165 habitants. Es tracta, doncs, d’una àrea una mica més extensa que la definida en el PTGC. Incorpora municipis que, si bé per la seva base econòmica agrària generen pocs fluxos, en canvi, mantenen una clara relació de dependència amb Lleida a causa del gran percentatge de la població ocupada no agrària que s’hi desplaça a treballar. Ara bé, un cop delimitat aquest concepte més estricte de la ciutat regió de Lleida, és convenient distingir-hi tres corones en funció dels diversos graus d’interrelació que els municipis mantenen amb el municipi central. La primera corona, de màxima interrelació amb Lleida, comprèn 26 municipis que conformen una àrea territorial contínua amb el municipi central. S’estén en un radi aproximat de 15-20 quilòmetres del centre de Lleida formant una franja irregular. Al nord, comprèn els dos primers municipis de cada una de les principals vies de comunicació que surten de Lleida. A l’est i a l’oest únicament inclou el primer municipi de la N-II. En el primer cas, la presència de Mollerussa suposa una forta competència que fa disminuir ràpidament l’atracció de Lleida. En el segon cas, de nou s’imposen els límits de la frontera administrativa amb Aragó, que no permeten conèixer el grau de relació dels municipis de la Franja. El sistema urbà de Lleida: definició, estructura i dinàmiques recents Doc. Anàl. Geogr. 33, 1998 97 2. Flux: nombre de desplaçaments per motiu de treball; POR: població ocupada resident al municipi; PORNA: població ocupada resident no agrària; PORF: població ocupada resident que treballa en un altre municipi diferent al de residència; LLTL: llocs de treball localitzats en el municipi. i: municipi de l’àrea que origina o rep els fluxos; j: municipi de Lleida. En principi es van sumar tots els índexs de cada municipi respecte a Lleida, amb la idea que en sumar índexs de tendència similar —però no iguals—, les diferències s’anirien incrementant i, per tant, es podrien establir de manera més precisa els límits de l’àrea. Però donat els valors desiguals dels índexs, es van ponderar. Finalment, la participació de cada un d’ells en l’índex final és: FLUXij/PORi: 20%; FLUXij/PORNAi: 38%; FLUXij/PORFi: 20%; FLUXji/LLTLi: 12%. Els valors que presenta l’índex són: Corona 3: de 70 a 120; Corona 2: de 120 a 170; Corona 1: de 170 a 404 (el valor més alt, que correspon al municipi de Montoliu de Lleida). DAG 33 091-106 22/1/99 10:12 Página 97 La segona corona la componen 15 municipis. La major part estan situats al sud de Lleida, i només n’inclou quatre del nord de l’àrea. Tot i que gràficament es presenta com una corona ben definida, en realitat és força heterogènia. D’una banda, aquesta corona arriba a incorporar des de municipis molt propers (situats a 15 quilòmetres de Lleida) fins a uns altres que es troben a una distància superior als 35 quilòmetres. D’altra banda, al mateix temps que hi trobem algun municipi de regadiu que ha mantingut la seva població en els darrers anys, la major part són municipis garriguencs d’agricultura de secà que han patit fortes pèrdues demogràfiques —entre el 25 i el 50% de la població— des de 1960. La tercera corona inclou els 19 municipis més perifèrics de l’àrea. En alguns casos —sobretot els municipis del sud i sud-oest— la distància és el factor més important en la disminució dels fluxos. En altres casos, la proximitat d’altres centres secundaris (Balaguer, Mollerussa) explica que, malgrat la proximitat amb Lleida, alguns municipis com Bellvís, Térmens o Torregrossa, que estan situats entre 15 i 20 quilòmetres de Lleida, mostrin una relació bastant dèbil. També cal tenir present que l’atracció laboral dels dos centres secundaris inclosos dins de l’àrea (les Borges Blanques i Alfarràs) modifica la direcció dels fluxos per treball dels municipis propers. 2.2. Evolució de la mobilitat laboral de l’àrea Malgrat el que pugui fer pensar la llarga tradició que posseeix Lleida com a centre dels municipis del seu entorn, l’estructuració de l’àrea del mercat laboral és un fenomen molt recent. L’evolució de la mobilitat durant la segona meitat dels vuitanta va ser molt important en el conjunt de l’àrea. L’any 1986, únicament un 11,7 de la població ocupada es desplaçava a treballar fora del municipi de residència. L’any 1991 aquest percentatge ja s’elevava fins al 18,4. De fet, però, la forta autosuficiència laboral del municipi de Lleida feia baixar molt aquests índexs. Si exceptuem la població ocupada de Lleida, l’índex de mobilitat augmentava fins a 30,5 (1991). La darrera ja és una xifra força alta, però que encara es troba lluny del conjunt de Catalunya, on l’any 1991 el 35% de la població treballava en un municipi diferent del de residència. Si ho comparem amb els àmbits territorials definits pel PTGC, veiem que la mobilitat laboral de l’àrea de Lleida era similar a la que presentava el Camp de Tarragona (30%) i era superior a la de les comarques de l’Ebre (25,2%) i, sobretot, l’àmbit de Ponent (22,2%). En canvi era inferior a la mobilitat de les comarques gironines (33,2%), les comarques centrals (35,8%) i l’àmbit metropolità (38,1%). La mobilitat laboral dins de l’àrea, doncs, és lluny d’estabilitzar-se i comparativament presenta encara un potencial de creixement elevat en els propers anys. Ens trobem així enmig d’un doble procés: de dinamització progressiva del mercat laboral i d’augment de l’atracció de Lleida. L’any 1986 els valors dels desplaçaments cap a Lleida eren encara molt baixos. En molts municipis la mobilitat dels treballadors no arribava al 5% de la població ocupada i només Torre-serona superava el 25%. L’any 1991 la situació havia canviat substan98 Doc. Anàl. Geogr. 33, 1998 Joan Ganau Casas DAG 33 091-106 22/1/99 10:12 Página 98 cialment. Només els més allunyats (gairebé tota la tercera corona) presentaven una mobilitat inferior al 10% i bona part dels municipis que formen la primera corona ja superaven el 25%. D’altra banda, de forma paral·lela a l’increment de la mobilitat laboral, la distància s’ha anat imposant com el motiu principal de la discriminació dels fluxos i, per tant, les diverses corones s’han anat definint cada cop millor. Sobretot, però, ha estat en els municipis meridionals de l’àrea (situats al sud de Lleida i de l’eix de la carretera N-II) on s’ha produït el creixement més elevat de la mobilitat. Entre 1986 i 1991 l’increment mitjà fou d’un 110% (enfront del 59% dels municipis del nord i el 77% del conjunt de l’àrea). I en el cas de vuit municipis s’arribà a augments espectaculars, superiors al 300%: Aitona, la Floresta, Massalcoreig, Maials, la Pobla de Cérvoles, Montoliu de Lleida, Torrebesses, Almatret i el Soleràs. L’explicació cal buscar-la per dues vies. En primer lloc, els escassos moviments que l’any 1986 es produïen en aquests municipis provocà que petits augments absoluts de fluxos tinguessin com a conseqüència uns increments relatius molt importants. En segon lloc, des de fa dècades aquesta àrea havia presentat una forta davallada demogràfica que en els darrers anys s’ha ralentit. No és difícil pensar que, juntament amb la important millora de les comunicacions que s’ha produït, les emigracions residencials hagin estat substituïdes recentment per moviments pendulars diaris i, com a conseqüència, al mateix temps que la proporció d’actius agraris ha perdut pes, s’ha produït un manteniment de la residència en el municipi acompanyat per un augment significatiu dels fluxos laborals. En definitiva, doncs, tot condueix a un augment de la mobilitat i a una important i progressiva obertura dels mercats laborals. Així, els desplaçaments entre els municipis que formen l’àrea han tingut un important augment. Si l’any 1986 cada municipi mantenia relacions de fluxos laborals amb una mitjana de 5,45 municipis (amb 3,25 moviments per relació), l’any 1991 ho feia amb 8,15 municipis (i amb 4,2 moviments per relació). Al mateix temps, però, el pes de la direccionalitat dels fluxos cap a Lleida s’ha mantingut en valors molt alts (al voltant del 68%) i s’ha accentuat la configuració anular de l’atracció de Lleida: només els municipis més propers a Lleida (a menys de vint minuts del centre, pràcticament els que formen la primera corona) mostraven una dependència de Lleida superior al 60% de tots els desplaçaments. D’altra banda, pel que fa a l’impacte que els desplaçaments generats per Lleida tenen en el mercat laboral dels municipis de l’entorn, val a dir que posseeix també una importància creixent. Malgrat que en nombres absoluts el saldo entre Lleida i la seva àrea és negatiu, els treballadors residents a Lleida ocupen un percentatge important dels llocs de treball localitzats en alguns municipis propers. La distància torna a presentar-se com un criteri fonamental i la primera corona es configura com el destí fonamental dels treballadors de Lleida: en 17 municipis d’aquesta corona, més del 10% dels llocs de treball eren ocupats per persones residents a Lleida. La xifra és molt alta si tenim en compte la forta autosuficiència del mercat laboral lleidatà i el pes de l’agricultura en la majoria d’aquests municipis. El sistema urbà de Lleida: definició, estructura i dinàmiques recents Doc. Anàl. Geogr. 33, 1998 99 DAG 33 091-106 22/1/99 10:12 Página 99 BERRY, B.J.L. (1976). «The Counterurbanisation Process: Urban America since 1970». A GEYER, H.S.; KONTULY, T.M. (1996). Differential Urbanization. Integrating Spatial Models. Londres: Arnold, p. 7-19. CASASSAS, Lluís; CLUSA, Joaquim (1981). L’organització territorial de Catalunya. Barcelona: Ed. Blume i Fundació Jaume Bofill. CASTAÑER, M. (1994). «La ciudad real en Catalunya. Las áreas de cohesión». Ciudad y Territorio. Estudios Territoriales, núm. 99, p. 101-114. CLOS, Isabel (1986). «El viatge al treball a Barcelona i entorn». Documents d’Anàlisi Demogràfica, núm. 8-9, p. 25-38. CHESHIRE, P.C.; HAY, D.G. (1989). Urban Problems in Western Europe. An Economic Analysis. Londres: Unwin Hyman. ESTEBAN, M. (1989). «Distribució geogràfica de la mobilitat per treball a la regió metropolitana de Barcelona. Anàlisis dels mercats de treball». Revista Econòmica de Catalunya, 10, p. 98-108. GANAU, J. (1995a). «Mobilitat laboral i estructura territorial de les comarques de Ponent. L’àrea de mercat laboral de Lleida». A VILAGRASA, J. (dir.). Població, mobilitat i activitat econòmica al sistema urbà de Lleida. Universitat de Lleida: Departament de Geografia i Sociologia (no publicat). —(1995b). «Las áreas de mercado laboral de Cataluña. El caso de la provincia de Lleida. Análisis de la movilidad laboral 1986-1991». XIV Congreso Nacional de Geografía. Cambios regionales a finales del siglo XX. Salamanca: Asociación de Geógrafos Españoles i Universidad de Salamanca, p. 290-293. GENERALITAT DE CATALUNYA (1995). Pla Territorial General de Catalunya. Barcelona: Departament de Política Territorial i Obres Públiques. INDOVINA, F. (ed.) (1990). La città diffusa. Venècia: DAEST. JANÉ, M.A.; GARCÍA ALMIRALL, M.P. (1992). «L’emigració de Barcelona: causes i característiques. El mercat de l’habitatge com a factor incentivador de l’emigració». Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 32, p. 133-149. Jornades de debat sobre «Lleida ciutat regió» dutes a terme a Lleida els dies 5 al 9 de novembre de 1990. Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya, Demarcació de Lleida (no publicat). LLOP, J.M. (1996). «Una ciutat dins el territori». A Lleida l’extrema. La societat de Ponent a les acaballes del segle XX. Lleida: Pagès, p. 45-82. MARTÍNEZ, L. (dir.) (1983). L’atracció comercial de Lleida. Ajuntament de Lleida i Generalitat de Catalunya (no publicat). NEL·LO, Oriol (1996). «Els confins de la ciutat sense confins. Estructura urbana i límits administratius a la ciutat difusa». A CASTAÑER, M.; FALGUERAS, J.; VICENTE,J. (eds.). La ciutat difusa i les perifèries. Experiències de planificació i gestió. Girona: Universitat de Girona, p. 55-72. PUJADAS, R.; ALDOMÀ, I.; FANDO, R.; PUJADAS, I. (1985). Diagnosi comarcal de la Noguera. Barcelona: Generalitat de Catalunya. PUJADAS, Romà; ALDOMÀ, Ignasi (1987). El pla d’Urgell com a unitat territorial. Una identitat comarcal. Lleida: Virgili i Pagès. RIERA, Pilar (1989). «Les àrees funcionals a Catalunya». Revista Econòmica, núm. 88, p. 19-42. SAU, Elisabet (1995). «El creixement del sistema urbà a Catalunya (1950-1991). De la concentració a la desconcentració metropolitana?». Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 27, p. 97-113. VILAGRASA, J. (dir.) (1995). Població, mobilitat i activitat econòmica al sistema urbà de Lleida. Universitat de Lleida: Departament de Geografia i Sociologia. 2 vols. (no publicat). 106 Doc. Anàl. Geogr. 33, 1998 Joan Ganau Casas DAG 33 091-106 22/1/99 10:12 Página 106