Lectura i societat

Resum En aquest article s’intenta posar en relleu que el fet de llegir ha estat tostemps un exercici històric. Les condicions culturals, socials i polítiques que incideixen en una determinada societat són determinants per a la lectura, ja que modifiquen la configuració del lector que es posa al davant del text fixat i, sovint fins i tot, canonitzat. D’altra banda, la mobilitat social també repercuteix en la memòria col·lectiva d’una determinada societat i en la recepció que en fa el possible lector. Paraules clau: lectura, memòria, societat, història, clàssics, recepció. Abstract. Reading and Society In this article we try to point out that reading has been always an historical exercise. Cultural, social and political conditions that influence a given society are determinant of reading, since they modify the configutarion of those readers who place themselves before a fixed and canonized text. On the other hand, social mobility rebound on the collective memory of a given society, and on the reception that it is done by a possible reader. Key words: reading, memory, society, history, classics, reception. Introducció A partir dels grecs, la lectura ha estat un element essencial per al desenvolupament de la cultura occidental. No hi ha cap mena de dubte, però, que, en alguns aspectes molt decisius, els modes de pensar, d’actuar i de sentir, a partir dels segles XV-XVI amb la invenció de la impremta, han estat fortament modificats com a fruit de la intensificació de l’experiència de la lectura individual. Enrahonar 31, 2000 69-79 Lectura i societat Lluís Duch Antropòleg. Monestir de Montserrat Sumari Introducció Lectura i societat Memòria i lectura Conclusió Resulta prou evident que, en tota experiència de lectura, es dóna una interessant, sovint fins i tot, inquietant coimplicació de continuïtat i de canvi; coimplicació que, en el fons, és una expressió molt ajustada de l’ambigüitat com a atribut fonamental del fet d’existir com a dona o com a home1. Estem plenament convençuts que continuïtat i canvi són els dos factors que configuren, malgrat llur precària harmonia que incessantment cal refer, una antropologia que de debò es plantegi, en la varietat dels espais i dels temps, la pregunta antropològica fonamental: què és l’ésser humà? En aquesta breu exposició sobre l’experiència de la lectura no podrem pas considerar els aspectes teòrics que hi ha a la base de la nostra antropologia, sinó que pretenem que la mateixa exposició en sigui un exemple pràctic. Lectura i societat Llegir és una activitat pròpia de l’ésser humà que, com la resta de les accions humanes, sempre es practica en un context historicocultural determinat. Sempre llegim en un temps i en un espai concrets, en el si d’una determinada tradició, amb les possibilitats i les limitacions expressives i axiològiques que són inherents a una determinada cultura. És més, la lectura, fins i tot la que es practica en la privacitat més absoluta, tostemps, és un afer polític, perquè en llegir actualitzem, positivament o negativament, el fet que, a gust o a disgust, per acció o per reacció, sempre vivim i morim en nusos de relacions en l’assentiment o en el dissentiment amb els altres. Això significa que el marc espaciotemporal mai no es comporta d’una manera neutral respecte a la lectura, ans, per contra, forma part i determina decisivament no sols el lector com a membre d’una determinada societat, sinó també, ho vulgui o no, la mateixa praxi de lectura que aquell porta a terme. Ha estat subratllat que la lectura pot ser considerada com una mena d’estructura fonamental per a un exercici correcte i humanitzador de l’ofici d’home o de dona, la qual cosa significa que es tracta d’una capacitat que és inherent a la condició humana com a tal, més enllà del mer instint, per tant. Com a capacitat estructural que és, però, la lectura, sempre i arreu, s’ha d’articular històricament, és a dir, la cultura concreta del lector intervé decisivament en la mateixa acció de llegir que s’hi practica, i aquesta, per la seva banda, incideix fortament en les formes culturals que s’imposen en un determinat àmbit social, religiós i polític2. En efecte, ja d’entrada cal subratllar el fet que els diferents sistemes d’escriptura impliquen correlativament diverses formes de lectura. 70 Enrahonar 31, 2000 Lluís Duch 1. Hem exposat alguns aspectes importants de l’antropologia de l’ambigüitat que proposem a: L. DUCH, Mite i cultura. Aproximació a la Logomítica I, Montserrat, 1995; Ibídem, Mite i interpretació. Aproximació a la Logomítica II, Montserrat, 1996 (aquests dos volums han estat publicats en castellà: Mito, interpretación y cultura. Aproximación a la logomítica, Barcelona, 1998); Ibídem, La educación y la crisis de la modernidad, Barcelona-Buenos AiresMèxic: 1997 (1ª reimpr. 1998). 2. Ací caldria tenir molt en compte tota la problemàtica a l’entorn de la traducció, en el benentès que tota lectura sempre comporta «un passar d’un lloc a un altre lloc». Hom ha observat, per exemple, que el desxiframent dels ideogrames posava en acció uns sectors del cervell humà diferents dels que intervenen en el cas de l’escriptura alfabètica o sil·làbica. D’altra banda, els circuits de la lectura en veu alta, sovint interessats d’una manera molt gran per l’art de la retòrica, no són pas exactament els mateixos que els de la lectura en veu baixa. Històricament, doncs, el sentit que tenia la lectura és molt diferent, per exemple, a Grècia, en el món jueu, en l’Imperi romà, en els monestirs medievals, quan irromp la impremta en la vida pública, en el món de les reformes protestants o en el catolicisme postridentí, en la Il·lustració, en el segle XIX o en la «societat informacional» dels nostres dies. En definitiva: els diversos i variables contextos culturals, econòmics, religiosos i socials del lector intervenen intensament en l’acció de llegir, ja que aquesta, com la resta de les activitats humanes, mai no pot eludir la determinació que sofreix a causa de la insuperable condició històrica de l’ésser humà, la qual cosa, òbviament, no significa de cap manera que l’home sigui senzillament reduïble a la seva circumstancialitat històrica. Crec que el moment actual pot ser caracteritzat com un temps de finals. En relació amb la temàtica que ens ocupa, aquest final significa concretament la defunció del model de societat que, teòricament i pràcticament, va configurar-se en el món occidental a partir de la segona meitat del segle XIX. Aquest model de societat tenia diverses versions que, en alguns aspectes, diferien profundament entre si. Per posar sols dos exemples ben coneguts: no pretenia el mateix Alexis de Tocqueville, amb les seves anàlisis de la democràcia dels Estats Units i amb la funció rellevant que atorgava a l’individualisme, que Karl Marx, amb la seva comprensió de la societat com una lluita de classes que, finalment, portaria l’eliminació de l’alienació humana en una societat sense classes i sense Estat. Tampoc és el mateix la comprensió de la societat que mantenia Émile Durkheim, cap de fila de l’escola sociològica francesa, que propugnava una divisió, cada vegada més acurada, del treball social en vistes a la integració en un cos social ben assentat i incommovible a l’anomia de la mateixa societat que la interpretació que feia Max Weber de la societat occidental, la qual es caracteritzava, d’acord amb el seu parer, per un imparable procés de racionalització i per una progressiva desaparició dels elements emocionals de la vida quotidiana dels individus i dels grups socials de l’Occident. Per Max Weber, la lectura —sobretot, tal com havia estat practicada la lectura individual (individualista) en l’àmbit centreeuropeu a partir de les reformes protestants del segle XVI (necessitat salvífica de la lectura, de primer, de la Bíblia, després, de tota mena de llibres)— havia contribuït d’una manera decisiva en el procés de racionalització de la cultura occidental o, allò que n’era l’exacta equivalència, d’acord amb el pensament de Weber: el «desencantament del món» (Entzauberung der Welt)3. Tots aquests autors i molts d’altres que fàcilment Lectura i societat Enrahonar 31, 2000 71 3. Potser valdrà la pena d’assenyalar que l’actual «estetització de la vida» que es dóna avui dia, l’anomenada Erlebnisgesellschaft per Gerhard Schulze, tal vegada és una mena de compensació de la Entzauberung der Welt detectada per Max Weber com el fenomen més típic de hom hi podria afegir, malgrat llurs innegables diferències i oposicions (en alguns casos, fins i tot, irreconciliables), mantenien, amb tot, el ferm convenciment que l’Occident era una totalitat social, un cos que era possible organitzar, una empresa global que, inexorablement, tendia vers un millorament en tots els ordres de l’existència que per ells era indiscutible, gairebé sempre mogut i atiat per mitjà de la ideologia del progrés (o de l’èxit) com a leit-motiv de la modernitat occidental; ideologia del progrés que, com és a bastament conegut, era una mena de substitució funcional d’aquella Providència de Déu que havia tingut vigència en la premodernitat. Justament en el moment present, aquesta comprensió holística de la societat és la que es troba en una situació summament precària, la qual, d’acord amb el parer de molts reconeguts analistes, resulta de fet irreparable. Crec que no resulta exagerat afirmar que un dels senyals més evidents del capgirament de les antigues certeses es detecta precisament en la defunció d’aquell vell model de societat que, pràcticament des de la segona meitat del segle XIX, va imposar-se arreu d’Europa, per obra i gràcia de les diverses escoles antropològiques —sobretot, angleses i franceses, d’aquell temps, quasi com una mena de dogma de fe. En el model de societat que, ara mateix, es troba en una crisi segurament irreversible, la lectura tenia un lloc social molt visible i ben reconegut, fins i tot quan la lectura, cosa que s’esdevenia amb una certa freqüència, desencadenava idees i actituds que posaven en qüestió les mateixes bases ideològiques, jurídiques i axiològiques de l’statu quo. En ple segle XIX, el lector de Marx, per exemple, podia arribar a la conclusió que calia un capgirament total de l’ordre social existent, perquè era la causa directa d’un estat continuat de deshumanització en tots els àmbits de l’existència humana. Allò, però, que mai no arribava a posar en qüestió és que la societat era un cos orgànicament configurat, la qual cosa significava que, com a màxim, hom proposava la substitució d’una totalitat social per una altra, que hom considerava més adequada, justa, fraternal, lliure, etc. (Cal dir entre parèntesis que si ací féssim una aproximació una mica ben fonamentada a la idea de modernitat en el segle XIX, caldria que ens referíssim amb un cert detall a alguns pensadors, aleshores amb una influència molt restringida, com, per exemple, Nietzsche, Baudelaire, Heine, Mallarmé, etc., que es van distingir pel fet de posar abruptament en qüestió els aspectes més característics de la comprensió «clàssica» de la modernitat (democràcia, massificació, feminisme, estatisme, burocràcia, centralisme, etc.), tot proposant-ne una altra de completament diferent, basada en una certa «comprensió heroica» de l’existència humana. Resulta almenys curiós comprovar que, en el moment present, alguns d’aquells pensadors, molt en primer lloc Nietzsche, han esdevingut els maîtres-à-penser de l’hora actual.) És ben coneguda la importància decisiva que va tenir la lectura a partir de les reformes protestants del segle XVI i, molt més decisivament encara, en el 72 Enrahonar 31, 2000 Lluís Duch la cultura occidental (cf. O. MARQUARD, Aesthetica und Anaesthetica. Philosophische Überlegungen, Paderborn i altres, 1989, p. 12-13, p. 64-81). segle passat. Només cal esmentar la boutadede Hegel: «La lectura del diari ha esdevingut la nostra pregària quotidiana». En aquest sentit, a partir de la passada centúria, els «centres de lectura» van exercir una influència molt àmplia en alguns estrats de la població, sobretot en els marcats per un cert «progressisme» (liberalisme), encara que la propagació de la lectura no va limitar-se en exclusiva als sectors ideològicament més dinàmics de la societat, ja que en els ambients conservadors i, fins i tot, integristes també es van posar en circulació diaris, centres culturals, revistes, col·leccions de llibres, etc. La ideologia pedagògica de la Il·lustració del segle XVIII, com és a bastament conegut, tenia com a punt de partida el ferm convenciment que el llibre era un dels artefactes més idonis per portar a terme la reforma de la societat, tot infonent-li uns ideals de progrés i de llibertat. En el segle XIX, hom va continuar mantenint amb força aquesta funció social de la lectura, però, a més, potser com a conseqüència de les profundes mutacions que havia experimentat la societat europea, adquireix unes connotacions fins aleshores desconegudes. Gairebé és un lloc comú la creença que la societat perfecta serà el producte ben acabat i plenament humà d’un sistema d’«escriptura-lectura» mantingut i posat al dia per uns lectors insaciables, contínuament desitjosos d’estar al dia i d’acomodar llurs vides als constants avenços de la ciència; avenços que, d’altra banda, són considerats per molts com les expressions perfectes de la moralització pràctica de la convivència humana, en el seu conjunt, i dels individus, en concret. És un fet que hom ha pogut comprovar sense dificultat que el mite de l’educació d’arrel il·lustrada i vuitcentista, plasmat mitjançant la coalició social entre l’«escriptura» com a repte i la «lectura» com a resposta personal i col·lectiva ha estat una de les causes que ha contribuït a l’establiment del consumisme com a teoria que dóna raó, almenys en part, de la dinàmica de la modernitat i dels efectes no volguts, però potser inherents al mateix desenvolupament, de la modernitat il·lustrada i postil·lustrada. En efecte, l’«escriptura lectura» ha entrat a formar part de les estructures de la política cultural, de manera que aquesta constitueix un aspecte, en alguns casos molt important, de la política econòmica. El llibre més que no pas la mateixa lectura com a producte econòmic ocupa un lloc important en l’imaginari col·lectiu dels nostres dies. La societat com a totalitat, com a sistema global, tal com fou posat en circulació a partir de la meitat del segle XIX, sembla que es troba en l’actualitat sota l’impacte d’una fortíssima crisi; gairebé podria parlar-se d’una pèrdua d’identitat com a conseqüència de l’esmussament dels punts de referència que conferiren consistència a la societat occidental del segle passat ençà. No hi ha dubte que ací es planteja tot un reguitzell de qüestions d’una importància i d’una urgència molt grans. No costa pas gaire de veure que allò les antigues globalitats religioses, culturals, socials i polítiques experimenten no es troben simplement sotmeses a una dura crítica, la qual, de fet, no faria cap altra cosa que posar en relleu llur vigència actual, sinó que allò que, ara mateix, experimenten consisteix en una mena d’arraconament, de «de-funció» a causa de llur creixent irrellevància per conferir orientacióals individus i als grups socials. Al costat d’aquesta defunció del model de societat a l’entorn del qual s’havia artiLectura i societat Enrahonar 31, 2000 73 culat allò que acostumem a designar amb el nom de «societat moderna», hom assisteix avui dia al naixement d’una altra societat amb pretensions de globalitat, que sovint rep el nom de «societat informacional» (M. Castells). En aquesta nova societat, per a la qual, almenys retòricament, ja no existeixen les velles fronteres geogràfiques i culturals que havien configurat la nostra cultura, tot determinant, sovint agressivament, les seves relacions amb les altres cultures mundials, s’està desencadenant una contraposició, amb freqüència amb una forta agudesa, entre «globalitat i identitat»4, de tal manera que Manuel Castells ha pogut escriure que «les nostres societats s’estructuren cada vegada més a l’entorn d’una oposició entre la xarxa i el jo»5. És molt versemblant que la insistència, amb què en l’actualitat hom posa tot l’èmfasi en la recerca d’una identitat personal —gairebé sempre circumscrita a allò que Helena Béjar6ha denominat la «cultura del jo»— es degui al creixement salvatge dels sistemes socials, els quals, d’alguna manera, s’han independitzat respecte al subjecte humà i segueixen una dinàmica pròpia que sovint es torna contra el mateix ésser humà. Dient-ho d’una altra manera: en l’antic model de societat dissenyat a l’Occident, els sistemes existien en funció de l’ésser humà, llur missió consistia, almenys teòricament, en instituir mitjans i ajudes que permetessin una instal·lació més humana i humanitzadora de l’home al bell mig de la realitat. Els sistemes tenien llur raó de ser en el fet que facilitaven que l’ésser humà prengués possessió d’una manera més àmplia i racionalitzada del món, de tal manera que, de veritat, el món esdevingués realment el seu món7. Resulta molt evident que aquesta situació contrasta intensament amb les pretensions inicials de la modernitat europea —una cosa ben diferent és si en aquesta modernitat ja es troben els gèrmens de tot allò que s’ha esdevingut més endavant. En efecte, pràcticament des de la darreria del segle XVI i, d’una manera molt més decidida encara, des del segle XVII, el pensament progressista occidental es va proposar de deixar de ser teocèntric i cosmocèntric, per tal d’esdevenir antropocèntric, la qual cosa significa que, almenys retòricament, hom estava convençut que el sistema (la «xarxa», com es diu actualment) havia de limitar-se a ser una mera funció a favor dels processos d’humanització de la humanitat de l’home. Amb raó s’ha insistit en el fet que, històricament, en les grans cultures mundials, la lectura ha posat en moviment un profund procés crític, és a dir, una constant recerca de criteris per tal que la instal·lació de l’ésser humà en el món —sempre necessitada d’ininterrompudes contextualitzacions— li permetés 74 Enrahonar 31, 2000 Lluís Duch 4. M. CASTELLS (1997). La era de la información: Economía, sociedad y cultura. I: La sociedad red, Madrid: 23. 5. CASTELLS, op. cit., 29. 6. Vegeu H. BÉJAR (1990). El ámbito íntimo. Privacidad, individualismo y modernidad, Madrid: Alianza; Ibídem (1993). La cultura del yo. Pasiones colectivas y afectos propios en la teoría social, Madrid. 7. N. LUHMANN, Soziale Systeme. Grundriss einer allgemeinen Theorie, Frankfurt. 1984, 242285, ha estat un dels pensadors actuals que amb més força ha assenyalat la presa per part del «sistema» del lloc que antany ocupava (o pretenia ocupar) el subjecte humà. allò que constituïa el desideratummàxim del pensament filosòfic d’Ernst Bloch: humanització de la natura i naturalització de l’home. Cal no oblidar que la bona lectura és la que, incessantment, posa en relleu una diferència, alhora inquietant i creadora, entre el text escrit, d’una banda, i l’assumpció i la recepció, de l’altra, que en fa el lector8. D’aquí que s’hagi fet notar que el pas de l’oralitat a l’escriptura no sols implica la fixació escrita, la immobilització que hom fa d’un relat, d’una descripció o d’una argumentació, sinó sobretot la fluïdesa, la versatilitat que acompanya tot escrit, és a dir, la seva lectura. Com diu Lledó, «l’obra escrita que parla a un futur lector existeix com a tal perquè espera o cerca resposta»9. A la fixació de l’escriptura correspon com a moment necessari i inherent a tota textualitat la lectura com a acció interpretativa, interpel·ladora, creadora d’uns nous horitzons de sentit i també de discrepàncies que, a vegades, poden arribar a les confrontacions més dures i inhumanes. Amb tota la raó del món pot afirmar-se que «la lectura d’un text és el resultat de la confrontació de tot allò que pertany al lector com a protagonista d’un trajecte biogràfic amb les dades que li són proposades per mitjà de tot un reguitzell de signes simbòlics»10. Per això pot afirmar-se que tota reflexió sobre textos ha incloure-hi al mateix temps llur lectura, és a dir, la «presència» d’un lector en el seu espai i en el seu temps. En realitat, els textos són magatzems potencials de sentit que s’actualitza en l’acte de llegir. En realitat, el text és provocador de sentit en el lector, el qual roman vinculat al text mitjançant una relació hermenèutica que té la virtut d’alliberar-lo de les pesantors i de les servituds del seu propi moment present. L’objectivitat dels textos, fixats i enquadrats en el moment de llur redacció, necessita la subjectivitat d’uns lectors que, en l’acte de llegir, els atorguen una nova vida, un contingut de sentit que no hauria estat sospitat ni en el temps de llur redacció ni en les successives lectures que se n’han fet. Hans-Georg Gadamer resumeix d’una manera molt interessant la relació sempre mòbil, és a dir, sempre represa interpretativament, entre el «text» i el «lector»: «El text porta alguna cosa al llenguatge, però que ho faci és, en darrer terme, la realització de l’intèrpret» («Der Text bringt eine Sache zur Sprache, aber dass er das tut, ist am Ende eine Leistung des Interpreten» [WuM 365])11. Per això pot afirmar-se que llegir és un procés dinàmic, que sempre roman inacabat, perquè cada lector sols pot obrir el sentit d’un text determinat processualment i individualment. Amb això voldria posar en relleu que l’acció de llegir és molt més que el desLectura i societat Enrahonar 31, 2000 75 8. Ací ens hauríem de referir als treballs de l’anomenada «escola de Constança» (sobretot, els de Jauss, Iser i Imgarden) sobre la relació entre el text i el lector. Vegeu el volum col·lectiu editat per R. WARNING (1989). Estética de la recepción, Madrid. També pot consultar-se amb profit E. LLEDÓ (1998). El silencio de la escritura, Madrid: esp. 71-95. 9. LLEDÓ, op. cit., 81. 10. H.-J. MARTIN (1990). «Lecture (pratique de)»: Encyclopaedia Universalis, XIII, París: 563. 11. H.-G. GADAMER, Wahrheit und Methode. Grundzüge einer philosophischen Hermeneutik, Tübingen,31972, 365. «Allò que ha estat fixat per escrit, s’ha elevat davant tots els ulls, per dir-ho d’alguna manera, en una esfera de sentit, en la qual pot participar tothom que sàpiga llegir» (ídem, 369-370). xiframent d’uns signes impresos sobre un paper. Llegir consisteix sempre en el projecte d’una nova representació de la realitat, la qual pren com a punt de partida el mateix temps i s’acompleix per mitjà del lector en la seva disputa lectora amb el text. Escriptura i lectura pertanyen intrínsecament a l’art de l’hermenèutica12. En qualsevol societat humana hi ha textos, la lectura dels quals sembla que s’ha imposat en qualsevol present de la societat, malgrat que es tracti d’escrits molt antics (pensem, per exemple, en la Bíblia o, més en general, en els «clàssics»). Hom els llegeix malgrat la diversitat de situacions espacials i temporals dels successius lectors, perquè resulten actuals malgrat la «inactualitat» del context en què foren redactats, perquè amaguen un potencial de sentit, desconegut i insospitat en el passat, però que, en l’actualitat, es fa perceptible, es revela i es mostra eficaç, perquè disposen d’una dinàmica comunicativa que els fa aptes per canviar el present del lector, perquè permeten el (re)plantejament de les «qüestions fundacionals» de l’ésser humà. Amb tot això voldria donar entenent que els anomenats «clàssics» són textos que, a causa de llur pròpia dinàmica comunicativa, es troben sempre oberts, perquè no hi ha cap present que hagi fixat definitivament llur significació i llur força transformadora més íntima; es tracta, en definitiva, de fonts de sentit i d’humanització inexhauribles. Per contra, els textos amb una baixa o nul·la dinàmica comunicativa —els textos «antiquats», en definitiva, encara que acabin de ser publicats ara mateix— són aquells el sentit dels quals ja ha estat, per dir-ho plàsticament, «automatitzat», són textos, per tant, definitivament ancorats en llur passat, i que, en conseqüència, no poden ressuscitar en el present. En relació amb aquesta problemàtica caldria referir-se a una qüestió que, en el moment present, posseeix una gran urgència. Em refereixo al cànon i a la situació de les diverses canonicitats en la cultura contemporània. Dels clàssics pot dir-se allò que deia Ernst Bloch13 del passat: «en el passat hi ha futur», senzillament perquè el passat mai no és senzillament passat… Des del punt de vista del lector, el llibre llegit és una construcció que li és pròpia, justament perquè allò que, molt en primer terme, qualifica tota autèntica lectura és la seva incessant i inexhaurible productivitat. Ara bé, cal ser molt conscient del fet, tal com assenyala Michel de Certeau, que el lector «no pren el lloc de l’autor ni es converteix en un autor. Inventa en els textos una cosa de ben diferent de la que era llur “intenció”. Els separa de llur origen (perdut o accessori). En combina els fragments i crea per mitjà de la seva capacitat lectora un espai que permet una pluralitat indefinida de significacions»14. Amb la seva agudesa habitual, Mircel de Certeau ha posat en relleu que la lectura ins76 Enrahonar 31, 2000 Lluís Duch 12. Vegeu GADAMER, op. cit., 372-373. 13. Vegeu E. BLOCH (1970). «Gibt es Zukunft in der Vergangenheit?»: L. REINISCH (ed.), Vom Sinn der Tradition, Munic: 17-33. 14. Vegeu la narració de Jorge Luis BORGES, «El libro de arena»: Prosa completa, 2, Barcelona: 21980, 531-535. taura un «exercici d’ubiqüitat». Com a experiència inicial que és o, potser d’una manera més justa, com a procés iniciàtic, llegir és trobar-se allí on, de fet, el lector no es troba, en un altre món, quasi en el «paradís retrobat». La lectura pot implicar, en realitat, una destrucció d’absències, perquè el lector pot gaudir d’una excelsa plurilocació: espai i temps esdevenen fluids i mòbils a voluntat. Això significa que els lectors són viatgers; circulen a través dels territoris d’altri; són nòmades que van d’ací a allà sense haver de sotmetre’s als imperatius de les fronteres; poden apoderar-se sense risc de tots els tresors d’Egipte. Hi ha una forma tradicional de lectura que ha tingut una enorme importància en la nostra cultura. Evidentment, no em refereixo directament a la «lectura» en un sentit convencional, sinó a la relectura. Em sembla que seria molt interessant de resseguir aquest enfocament des de diverses perspectives com, per exemple, la que ofereix la tradició monàstica amb l’anomenada lectio continua de la Bíblia i també la que es desprèn dels anomenats «llibres de capçalera». En tots dos casos es tracta d’un fenomen tan suggeridor i tan descobridor de terres ignotes com és la relectura, la qual consisteix, en realitat, en la continuada represa d’un text determinat, immobilitzat en ell mateix i assentat en una tradició cultural concreta com s’esdevé amb tots els textos, però que, en funció de la relectura, de la constància lectora que és pròpia de la represa dels escrits per part d’un determinat lector, esdevé fluid, renovellador, il·limitat com si tractés del «fil de l’horitzó», que sempre roman inabastable, obert sense possibilitat de tancament15. Podria afirmar-se que el llibre de capçalera d’un determinat lector ha esdevingut el seu clàssic per excel·lència, aquella referència inesgotable que no envelleix ni avorreix, ans, per contra, posseeix la virtut d’oferir noves perspectives, al·lusions fins aleshores inexistents, fils d’Ariadna aptes per sortir del laberint. No hi ha dubte que la relectura es basa en una coimplicació, sovint d’una veritable complicitat, que posseeix una enorme importància antropològica entre la continuïtat i el canvi o, si ho voleu, entre fixació textual i projecte biogràfic. Dues realitats, aparentment irreconciliables entre si, com són el text definitivament fixat i la biografia d’un lector qualsevol, per via de contrast, a partir d’un punt fix que es converteix en palanca per saltar cap endavant, fa que la relectura esdevingui una ocasió per a la irrupció de la màxima novetat. En realitat, l’argumentació ja coneguda o la narració mil vegades reviscuda, potser millor, ja saborejades i sapiencialment reconegudes, resulta que obren uns espais fins aleshores insospitats i inèdits, els quals mitjançant la introspecció porten a terme una inimaginable prospecció. Potser caldrà afegir-hi que l’autèntica novetat tan sols és possible a partir d’allò que és ben conegut i reconegut. Potser l’autèntica mobilitat humana —l’autèntic progrés humà— sols és possible a partir d’uns punts fixos, ben assentats, ben circumscrits en i per la tradició, en la memòria. Lectura i societat Enrahonar 31, 2000 77 15. Vegeu l’excel·lent novel·la d’Antonio TABUCCHI (1987). El fil de l’horitzó, Barcelona: «El brot», 47.